Què fer?

L’aiguat de l’octubre 2019 ha deixat exposat més clarament d’allò al què estem mal acostumats, molts aspectes del jaç de les aigües fl uvials que entornen l’Espluga. És un llit que ha estat modifi cat per les ac� vitats humanes de, com a mínim, els úl� ms segles. A l’engròs hi ha dos grans escalons encinglerats, el primer a nivell de la Font Major i el segon a nivell de la Font Baixa. A la Font Major les aigües disposen de més amplada i el salt és més gradual en forma de ràpids amb un desnivell rela� vament moderat. A la Font Baixa el desnivell del salt és molt alt i sobtat. A més l’amplada disponible pel corrent del riu s’ha encongit primer per condicions naturals però semblaria que addicionalment amb disposicions que han estat imposades per l’ac� vitat humana necessitada d’accés al nucli urbà a través d’un lloc ben abrupte que requereix un pont i el seu acostament que en el nostre cas és el Camí Clos. Al llarg dels anys es parla molt dels ponts de la Font Baixa i no tant o gens del Camí Clos . Per un costat els ponts semblen haver anat fent-se de llum d’obertura total cada cop més reduïda: a la curta no tan costosos de construir... Per un altre costat el pont ajuntat amb el Camí Clos han representat i representen una barrera, sobretot a les pujades del riu, tot plegat afavorint la retenció de sediments que d’altra manera hagueren anat riu avall, par� cularment donada l’altura del cingle a la Font Baixa, cingle que deu con� nuar -ara amagat- cap al davall del Camí Clos... Podríem imaginar-nos que el Camí Clos junt amb el pont, han actuat -par� cularment a les pujades del riu- durant uns centenars d’anys com si fossin la presa d’un pantà que en comptes de retenir aigua han anat acumulat sediment i més sediment; l’encallada, mul� plicada, de la que Josep Vallverdú en parla des d’una altra perspec� va a El Francolí d’aquest gener. El dipòsit de sediment també hauria ocorregut naturalment de sempre abans del bas� ment de camí i pont però aquestes estructures afegides segurament l’han complicat i anat a� ant més i més. El cemen� ri vell estava aposentat sobre aquests sediments i per això el riu reclamava aquell lloc; i al llarg dels anys ha reclamat tants cops una pila d’horts i dependències a ambdós costats del riu, amunt i avall... L’acumulació generalitzada de sediment en aquest tram del riu ha anat elevant el nivell de la llera que així accelera la velocitat del corrent quan hi ha una riuada, en comptes d’amansar-la com seria el cas de poder entollar-la, encara que no fos totalment.

Com que no sóc responsable del què s’ha de fer em puc refugiar al món dels somnis on no costa res el demanar: un trenca ones prou alt des de la Font Major fi ns al Pont de la Palanca. Buidar fi ns al cingle subjacent -o tan com sigui raonable- el sediment acumulat a l’espai entre la Font Major i el Camí Clos/Pont de la Font Baixa. Un pont de la Font Baixa prou efi cient; en el que la llum de la seva (o seves) obertura (es) arribin tan arrecerades cap al costat esquerra de la llera natural com sigui adequat per minimitzar l’efecte coll d’ampolla que ha persis� t al llarg de tant de temps... Posats a demanar, val més no quedar-se curt.

En anglès es diu que de les desgràcies, a ser possible, s’hi ha de buscar la vessant platejada. Els nous descobriments a la Cova podrien ser una oportunitat per “pensar en gran” de veritat; i pensar en nom de les generacions futures. Les infraestructures que impacten l’entorn d’aquest lloc tan especial haurien d’estar a l’altura que calgui per fer possible l’assoliment fruc� fi cat d’un dels jaciments arqueològics primordials a Europa que la Cova de la Font Major pot arribar a merèixer. Tota una colla de responsables de moltes categories s’hauran de posar el barret de pensar, fer bona lletra i certament fer anar la carpeta de contactes i les connexions que calgui, les polí� ques, les culturals i tantes altres... Bona Sort! ■ Anton Martí