REFLEXIONS. El cavall sagrat. Els funerals

pensaments digitals

El cavall sagrat

XAVIER LOZANO

Les entranyes de casa nostra sempre m’han semblat extraordinàries. Com a descendent de Ca la Biela, sempre m’ha despertat curiositat el fet que els meus avantpassats nasquessin i creixessin sobre de la gran cavitat que després ens va donar un pou amb renom de la nostra família, i ara el futur. La cova ha estat l’essència més profunda del que som des de sempre. Civilitzacions i comunitats humanes de tot � pus hi han fet el seu lloc, amb només un pe� t parèntesi medieval, on, malgrat tot, se sabia de l’existència de cavitats i així ho van evidenciar amb el nom del poblament d’Splunca. Què fem però, en ple segle XXI? Lluís Carulla ho tenia clar el 1962 quan volia fer de la cova ‘una simfonia de llum i de color’. Fernando Mar� li va donar forma de Pessebre Vivent el 1967 i Antoni Carreras, de gran equipament turís� c: ‘Hem de pensar en gran, i no tothom hi ha pensat’, diu ell. Quanta raó! L’Espluga tenia amb el projecte de la Cova-Museu de la Font Major, el 1994, el propi cavall sagrat de l’ocupació subterrània de la nostra civilització. Nosaltres ja no necessitem la cova per viure-hi, ni per refugiar-nos, ni segurament

per fer-hi rituals (tot i que això ja és molt personal). Però si que la necessitem per preservar la nostra essència com a poble. I comparteixo que no s’ha pensat en gran. Un espai patrimonial únic com aquest -que rep 50.000 visitants l’any, ara a la baixa- és i ha de ser la nineta dels ulls de tothom. I penso que massa vegades hem oblidat l’autèn� c valor de la cavitat, i en especial, del projecte somiat pel Centre d’Estudis Locals. Ara però, com una sageta de sílex vinguda del Magdalenià, el cavall sagrat de la nostra cova clava dins nostre un missatge que, conver� t en ritual o no, cal que escoltem. El descobriment que converteix les coves de l’Espluga en el principal jaciment d’art rupestre de Catalunya, de part de la península i el Mediterrani és un senyal clar de l’aposta que cal fer per allò que ens fa únics i diferents. I penso que no s’ha fet prou i que encara no hi ha un projecte prou clar i defi nit pel futur turís� c de l’Espluga. El Santuari Paleolí� c localitzat a l’interior de la cova suposa un salt de gegant pel que hem de ser i esdevenir. Hem d’aconseguir, defi ni� - vament, aparèixer als mapes de des- � ns turís� cs. Hem de conver� r les co

ves i el seu entorn en un lloc de descobriment, passeig i visita. En la marca del nostre poble. No ens capfi quem en l’economia dels carrers del centre. Si l’Espluga es coneix, els nostres carrers s’ompliran. Però no oblidem, del nostre comerç en som responsables nosaltres. Del nostre desenvolupament macroeconòmic també. I l’aportació de capital exterior només s’aconsegueix donant valor al que tenim. Pensant en gran. Els nostres avantpassats ens ho van deixar escrit a la roca. I qui millor que descriure-ho que una altra descendent de Ca la Biela i fi lòsofa de capçalera, la Montse Bosch, que poc després de saber-se la troballa feia pública a Instagram una sublim oració que per mi és tota una declaració d’intencions del nostre poble cap al futur (Sic-Fragment): Cavall-sagrat! som aquí per agrair-te el que som! Cavall-sagrat! Regal de Gea que no ens pertanys! Cavall-sagrat! NO abandonarem mai més la teva crida, i es� marem la Terra com els nostres ancestres, talment tu! ■

Als anys cinquanta

Els funerals

MANEL MORGADES

En El Francolí del mes de gener, el Jordi Roca ens va explicar la història dels cemen� ris de l’Espluga amb tot detall, precisió i rigor com a bon historiador que és.

En llegir l’article, em va venir a la memòria que als anys cinquanta els nens que fèiem d’escolans ajudàvem als actes religiosos i als enterraments. Hi havia enterraments de primera, de segona i de tercera. Cada categoria requeria una preparació acurada al funeral. El toc de campanes anunciava si era home o dona i de quina importància gaudia. A l’interior de l’església, al davant del presbiteri s’hi muntava el túmul*, nosaltres n’hi dèiem “túmbul”, que era un monument sepulcral acompanyat de blandons que l’il·luminaven; tot anava en consonància amb la qualitat del difunt. El que no variava era el taüt que fi gurava que hi havia el mort. L’altra diferència era la quan� tat de “cantadors” que entovaven les absoltes i el nombre de capellans que celebraven el funeral. També canviava llur solemnitat amb l’ús de l’encens que era el màxim, en canvi les esperxes d’aigua beneita hi eren sempre.