Concurs 2017 by Abril Literari Esplugues

3r CONCURS LITERARI Treballs presentats en l’edició 2017

3r Concurs literari Treballs presentats en l’edició 2017 Selecció d’escrits presentats i premiats al 3r Concurs Literari convocat en el marc de l’activitat “Abril Literari” organitzada per l’entitat TiC-Espluga Viva. Edita: TiC - Espluga Viva Disseny i maquetació: Joan Sanagustin - NBC Impressió: NB Comunicacions sccl © TiC-Espluga Viva 2018 Esplugues de Llobregat, febrer 2018

Índex Presentació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5 Acta de deliberació del Jurat. . . . . .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 Premi cat A Edna Almodòvar Balletbò. . . . . . . . . . . UNES VACANCES DIVERTIDES . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .9 Premi cat B Bruna Vilarnau i Olid

. . . . . . . . . . . . . . . . .

DORMS

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Premi cat C Alfons Segura de la Hija . . . . . . . . . . . . . LA NOIA DEL TANGO . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13 Premi cat D Ma. Àngels Martín Sanz . . . . . . . . . . . . . . UN NOU CICLE

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Mònica Costa Parrón. . . . . . . . . . . . . . . . . . EL GRAN CANVI. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18 Clara Calvo Viciana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . UNES VACANCES ACCIDENTADES. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19 Jordi Izquierdo Núñez. . . . . . . . . . . . . . . . SEGLE DAURAT . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .20 Josep Veas Pelegrín. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . CADI. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23 Marta Benlliure Blasco. . . . . . . . . . . . . . . . LA UNIFORMADA. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26 David Parcerisa i Ungé. . . . . . . . . . . . . . . . LLEGAT . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28 Mercè Castillon . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . UNA VIDA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31 Vicenç Ramos Torras. . . . . . . . . . . . . . . . . . UN FINAL ALTERNATIU. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34 Marta Mallol i Sarabia. . . . . . . . . . . . . . . . . . UN DIA D’HIVERN. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35 Montserrat Jacas. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . TOT CAMINAT ELS ANYS ...1911 ”Riera de Tiana 1911. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37 Ferran Moreno. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . RAS I CURT . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39 Ma. Àngels Padró Andrés. . . . . . . . . . . . MOLTES CASUALITATS. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .40

Esteve Mirabete Giner. . . . . . . . . . . . . . . . . LA SEGÜENT JUGADA. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43 Mari Carme Parreño Gómez. . . . . . . LA CASA DE BARRETS. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45 Pilar Belda Cano. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . EL BOSC DELS SALZES . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47 Cecilia Llatje López . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . AIXÍ NO. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49 Mireia Bosch Tello . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . ABRAÇADA EN MIL COLORS. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51 Mireia Bosch Tello . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . SOM HUMANS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52 Mercè Perez Torres. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . UNA TARDA DE DIVENDRES. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53 Ció Pinyol i Oró. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . CONSEQÜÈNCIA. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55 Jaume Calvo i Simon . . . . . . . . . . . . . . . . . MENÚ EN BLANC I NEGRE. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 56 Maria Rosa Sorribas Escriche. . . . . . EMOCIONS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 59 Carolina Orgillési Llamas. . . . . . . . . . . . CITA A CEGUES. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .60 Gemma Aige i Terés. . . . . . . . . . . . . . . . . . . CAP DIA IGUAL. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62 Gemma Aige i Terés. . . . . . . . . . . . . . . . . . . FA MOLT ANYS. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 64 Javier Sánchez Muñoz . . . . . . . . . . . . . . . EL BALL DE LA NORMALITAT . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65

PRESENTACIÓ

A les vostres mans teniu els textos que es van presentar al concurs de l’Abril literari 2017. La promoció de la lectura i la creació literària són els objectius de l’Abril literari, per tant publicar els textos que es presenten és gairebé una obligació per a nosaltres. El concurs de l’Abril literari és modest però vol fer-se gran i ser referent de les persones que s’estimen la cultura, que s’estimen la literatura, aquesta és la nostra petita aportació. Una aportació que fem sense suport econòmic però que ve valia l’esforç de l’entitat. La cultura és un dels pilars centrals de la nostra societat, un pilar que no rep els recursos que li pertoquen ni el reconeixement que mereix. La cultura és plural i diversa, com la gent que la fa. La creativitat, les creacions tenen un valor personal immens però un valor social incommensurable i, malgrat això no s’hi dóna valor econòmic i poc a poc va restant excèntrica (fora del centre) i invisible. Pregunteu-vos: qui viu de la cultura? qui viu de la creació? qui viu d’escriure? Aquesta publicació vol posar en valor la creativitat i les creacions de totes les persones que van participar en el concurs literari del 2017. Volem aplaudir el seu esforç, reconèixer el valor de les seves obres i destacar les guanyadores per la seva qualitat. Els textos publicats són tots els que es van presentar l’edició del 2017 però destaquen els textos guanyadors. El jurat va estar format per: Sònia Moll, Sara Silva, Narcís Fluvià, Arnau Cònsul i Carme Porta.

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Deliberació del Jurat El jurat del concurs Abril Literari 2017 composat per: Sònia Moll, escriptora, Servei Local de Català Sara Silva, professora Narcís Fluvià, bibliotecari. Biblioteca Pare Miquel d’Esplugues Arnau Cònsul, llibreter, Cal Llibreter de Sant Just Desvern Carme Porta, coordinadora Pati Blau, TiC Espluga Viva Havent deliberat sobre els textos presentats enguany, donen per guanyadors els següents en la seva categoria: PREMI CATEGORIA A Unes vacances divertides Pseudònim: Mònica Autora: Edna Almodóvar Balletbò PREMI CATEGORIA B Dorms Pseudònim: Maig Autora: Bruna Vilarnau i Olid

PREMI CATEGORIA C La noia del tango Pseudònim: Ras i curt Autor: Alfons Segura de la Hija

PREMI CATEGORIA D Un nou cicle Pseudònim: Martina Napoli Autora: Ma. Angeles Martín Sanz

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Edna Almódovar Balletbò Premi cat A

UNES VACANCES DIVERTIDES

Miro per la finestra i fa un sol radiant, és un dia d’aquells que tothom va a la piscina menys jo. Visc en un poble no gaire gran, però i viu força gent. Tot són cases petites o mitjanes i gairebé totes tenen piscina, menys la meva. Tots els meus amics i amigues de l’escola van de vacances fora d’Europa. Jo visc en una família que no té gaires diners, i per això no puc anar de viatge. Ui! No m’he presentat: em dic Holly i tinc 13 anys. Tinc els cabells llargs i castanys i els ulls marrons. Avui fa molta calor, i porto una samarreta i uns shorts. No sé què fer per matar el temps. Agafaré un llibre per llegir. Mmmm… No pot ser!! El llibre va d’una noia que va de vacances! -Holly! Et truquen per telèfon!- la mare em crida des del pis de baix. -Qui és mare!? -La Míriam!- la Míriam és la meva millor amiga! Al telèfon: -Hola Míriam! Què volies? -Ah sí! Què no he pogut convèncer als meus pares per poder quedar-me aquí amb tu. -Ja et vaig dir que no calia! -Ja ho sé que m’ho vas dir! Però anar a veure uns amics dels meus pares que no conec.. tampoc em fa gràcia. -Ja veuràs com t’ho passaràs d’allò més bé! -Míriam has de fer la maleta!- ui aquesta veu no és la de la Míriam. 3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

-Aquesta és la teva mare, no, Míriam? -Emm.. sí, t’he de deixar. Adéu! ens veiem un altre dia… I vaig penjar, que guai estaria anar de vacances amb la meva millor amiga i els pares! -Filla? -Sí, mare? -Fes les maletes. -Què? -Anem a un lloc molt especial! -No ho dius de debò, no? -I tant que sí. I amb una persona molt especial. Anem a un lloc que fa molta calor, així que agafa roba lleugera. No m’ho puc creure! Vaig de vacances! Va, he de fer la maleta, a córrer per les escales fins a la meva habitació! Ep, un moment, això és el timbre? Miro cap avall... És la Míriam! -Filla, anirem tots junts a Austràlia, amb la família de la Míriam. Mònica

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Bruna Vilarnau i Olid Premi cat B

DORMS

Tanques les portes, les finestres, les cortines, les persianes. Passes la clau més del que caldria. Oblides la llum elèctrica; ni les pantalles s’engegaran. Víctima conscient de la foscor que t’has creat, per molta por que faci. T’has passat una bona estona coneixent la casa, recordant els obstacles i camins per aquests metres quadrats, ulls tancats, ulls tapats. Has deixat que cobreixi les cantonades que sé perilloses, m’has vist els blaus a cames. No volies ajuda; ho havies de fer tot tu sola. Amb prous feines m’has deixat quedar-me. Perquè seguim fent aquest ritual? En tot aquest temps, un o dos cops l’any has volgut buidar, pensar i fer tot el que hem fet avui. Tot i que portem una setmana preparant-ho. Portem una setmana preparant-ho; buscant molt i trobant poc, convivint a mitja ombra. Un nosaltres relatiu al que m’has acostumat. I per això, ara, en aquesta penombra tan treballada, em deleixo observant-te. A les palpentes, et dirigeixes a la única espelma que has volgut permetre’t; m’has demanat que la posi lluny de tu, que te l’hagis de guanyar. L’encenedor el tinc jo. Se suposa que puc entregar-te’l quan pensi que et fa falta. Per fer-ho fàcil, te’l podria donar ja, però llavors no et permetries fer-lo servir fins que el sol et torni als ulls. Vull que ho aconsegueixis, que tornis i que comencis a crear en aquesta tenebra trencada que serà. Que aixequis la ploma i trobis la tinta, que escriguis per fi, després de tant de temps. Però encara no és hora, no. Em quedo quieta, amb el teu ciri en una mà i l’encenedor a l’altra. T’ho he 3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

repetit mil vegades, el lloc més segur aquí dins son els meus dits, càlids de vida. Em trobes, ho saps. S’endevina un mig somriure mentre neix un petó, i amb el que havies vingut a buscar, desapareixes cap a la taula. Cap al paper, tant ansiós com jo, que tant com jo vol que comencis ja. “Però ja he começat”, diries tu, llavis àcids de llimona. I silencio una rialla, perquè és veritat, ja hi ha foc sobre la cera. I una mà, segura, s’alça. I es troben la tinta i el paper. I el teu meravellós narrar passa. Ens hi estem tota la nit, així; tu escrius i jo et miro. Crees i t’observo, bella, preciosa, màgica. I no ho sé, no sé si ja surt el sol o si encara reina la lluna, però no importa; estàs adormida als meus braços, exhausta, i t’estimo més del que puc explicar, perquè no sóc tu, fada de les paraules. Tu faries dansar els verbs com has fet aquesta nit, melodia callada de l’encís poetic. S’extingeix la flama vergonyosa i cau una flassada pel teu cos... Bona nit. Maig

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Alfons Segura de la Hija Premi cat C

LA NOIA DEL TANGO

Vaig trobar-lo a les golfes, dins de l’armari de portes desballestades, vernís arrossinat i corcs farts de fusta envellida, que algú va arraconar al lloc dels trastos vells. Allà on van a parar totes les andròmines que te’n acompanyat tota la vida. Objectes atrotinats i inservibles que vols llançar, però que indultes de l’oblit perquè t’evoquen records i emocions que al capdavall no vols allunyar. El full arrugat, engroguit pel pas del temps i esquitxat d’humitat, resistia dins l’armari com l’únic supervivent en unes lleixes abans plenes de vida. Estava plegat pel mig i les lletres escrites a llapis mig esborronades. Com si volguessin fugir d’un paper que no se les mereixia. Era la lletra del tango que l’oncle cantava en tota celebració familiar a la casa del barri de Gràcia on vivíem plegats, pares, avis i el germà solter del pare. Nosaltres ens el sabíem prou i de sobres, però ell s’entossudia i no era assenyat fer-li escarafalls. L’oncle no entonava gens bé. Tant li feia. L’emoció i el sentiment de desconsolada melangia, que es reflectia en els ulls espurnejant de tristor, compensava els galls que ressonaven per l’estança i s’esmunyien per totes les obertures, fins a assolir les atribolades oïdes del veïnat. Amb tot que mai van queixar-se. S’assabentaren de la tràgica mort de l’oncle quan les notes del tango van desaparèixer del barri. L’oncle no es desfogava amb cap altra cançó i quan ens havia engrescat a perllongar la sobretaula musical, restava mut i taciturn. Com si “Baixant de la font del gat”, “Asturias patria querida” o “Clavelitos”, les consideres de segona divisió, indignes de fer costat al seu tango estimat. Qui sap si l’oncle planejava emigrar Argentina. La guerra civil li havia trastocat la vida i no se sentia còmode dins d’un règim dictatorial, al qual maleïa tant pel temps malversat a la guerra civil i un servei militar imposat, com per les seves idees lliberals. Tal vegada, sols era una admiració malaltissa per en Carlos Gardel o un intent frustrat com a ballador de tangos. 3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Dies abans del meu onze aniversari vaig gosar preguntar-li per les raons de l’encaparrament amb aquell tango. Em va fitar amb ulls esbalaïts. Girà cua i abans de traspassar el llindar de la porta va tòrcer el cap per dir-me: per una noia. Jo era massa petit, per percebre l’amargo en la resposta i encara menys lligar-lo a unes estrofes escrites amb un argot inintel·ligible. Com si una borratxera no fos prou per esquivar els pensaments, l’oncle va portar el dramatisme a les últimes conseqüències, fins a aturar-se a la tercera estrofa. Corsecat per un dolor que tenia lletra de tango i on el seu desventurat protagonista era el mirall de la seva vida. L’un i l’altre van patir les fuetades d’un amor desgraciat. Mai li vam advertir la desesperació que amagava dins del cor, ni quina va ser la seva culpa. La mort va guardar el seu secret. Va ser la darrera celebració familiar. L’oncle després del cafè s’aixecà de la taula, els ulls li vessaven una deu de llàgrimes. Va agafar el magnetòfon Grundig i es va tancar al lavabo. Vam sentir el so melodiós de “Esta noche me emborracho”, que s’espargia per tots racons, però no vam sentir com es llevava la vida. Ara, vint anys més tard, llegeixo les estrofes que els anys han indultat de l’esvaïment. Sola, fané, descangayada, la vi esta madrugada salir de un cabaret, flaca, dos cuartos de cogote y una percha en el escote bajo la nuez chueca, vestida de pebeta, teñida y coqueteando… -------------------------------------------------------------------------Y pensar que hace diez años fue mi locura que llegué hasta la traición por su hermosura… que chiflao por su belleza… me hice ruin y pechador… --------------------------------------------------------------------------…mire si no es pa´ suicidarse, que por ese cachivache sea lo que soy ---------------------------------------------------------------------------…esta noche me emborracho bien me mamo bien mamao pa’no pensar. Ras i curt 14

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Ma. Àngels Martín Sanz Premi cat D

UN NOU CICLE

Caminava poc a poc pel parc gaudint del suau cruixit de les fulles seques caigudes en el camí, gaudint del últims raig de sol de la tardor a Barcelona, gaudint d’estar sola envoltada de gent. La Marta s’asseu en un banc del parc a prop dels gronxadors. Ha començat a refrescar i s’embolica amb la jaqueta de llana grossa i confortable que li va fer la seva avia. Li agrada aquesta sensació contradictòria d’aire fred alhora que el sol acaricia la seva pell. Es queda abstreta observant com juguen els nens, les seves rialles, els seus aguts xiscles eufòrics. Mira la nena del vestit vermell que no para de pujar i baixar del tobogan. Aixeca les mans valent mentre llisca divertida. La seva mare l’espera amb un petó i un copet d’ànim per al següent viatge. Aquí estarà sempre, ferma, serena, segura. Dient-li amb el seu cos que ella la protegirà si es fa malbé i a la mateixa vegada que viva i s’atreveixi, que pot fer-ho sola. Les protestes del nen del banc de la seva dreta li fan dirigir la seva atenció cap a ells. Un jove pare lluita per donar el berenar a un angelical Lucifer de rínxols daurats. El petit dimoni guanya la batalla i amb un somriure malèfic aconsegueix anarse’n. Un grup de nens corren entre els arbres jugant a tocar i parar. Li agrada imaginar-se a ella vivint aquestes vides, sent la mare en el tobogan, el pare amb el berenar. Els seus sogres cuidant dels nens mentre ella torna corrent de la feina al metro. El somriure dels seu pares en abraçar als seus néts gairebé abans de baixar del cotxe després d’un llarg viatge per passar la Setmana Santa a casa. Quantes vegades a la platja ha fet castells de sorra, tots els cops que ha llegit un conte una i altra, una i altra abans de dormir, quants pijames ha rentat, comprat, guardat. 3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Rialles, jocs, crits, moviment, desordre, vida, amor, carícies, tendresa, plors... Tot el que la Marta desitja. Tot el que la Marta no té. Tanca els ulls i s’imagina al seu costat una petita maneta agafada a la seva. La sent, l’acaricia, nota el seu olor de nadó. Torna a obrir els ulls, torna a la realitat. Aquest matí quan s’ha despertat amb dolors menstruals el seu futur se diluïa novament, una altra vegada no, un altre mes no. El seu cos té dolors. Las seves il·lusiones també. Plora en silenci cinc minuts sota l’aigua calenta de la dutxa, el vapor no només entela els vidres. Cinc minuts que li permeten viure els vint-i-tres hores i cinquanta-cinc minuts restants de cada dia. Li permeten aguantar amb estoïcisme cada pregunta directa a ella, no al seu marit, que quan tindran fills. I ella amb un mig somriure respon que encara no han vingut, ja vindran. Com si fos només ella la responsable de portar nens al món, com si fos l’única tasca important que ha de fer una dona. Està cansada d’haver de donar explicacions i de posar bona cara, així que sempre desapareix de les converses de noies i es refugia en les trivialitats dels nois La Marta s’aixeca silenciosa del banc del parc amb cura de no molestar conscient que allí ella és la nota discordant i es dirigeix a la clínica de fertilitat. Un nou cicle comença, un altre més. Quants més en necessitarà? Quants més en podrà sostenir? Martina Napoli

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Mònica Costa Parrón Cat A

EL GRAN CANVI

Hi havia una vegada, dues germanes bessones que es deien Maria i Laia, vivien als Estats Units. Les dues germanes tenien una gran preocupació. La Laia tenia una competició de gimnàstica molt important que si no guanyava l’expulsarien de l’equip i ella sabia que no guanyaria. La Maria tenia un examen molt important que si el suspenia no aprovaria el curs. A la Maria se li va ocórrer una gran idea i li va dir a la Laia: Escolta, com a mi se’m dóna molt bé la gimnàstica, jo aniré a la competició i tu com ja has fet l’examen i has aprovat, tu el faràs per mi. D’acord, però no creus que els pares es donaran comte? Va dir la Laia. No, no veus que som bessones! Va cridar la Maria. Arribat el dia de la competició els pares van anar a veure-la. La Maria va guanyar però els pares es van adonar de què no era la Laia era la Maria. Quan van tornar a casa van esperar que tornes la Laia. Quan va tornar les van renyar de valent. Els seus càstigs van ser: La Laia no podia tornar a l’equip de gimnàstica i la Maria havia de fer l’examen ella sola sense ajuda i cap de les dues podia sortir de casa. Les nenes tristes i plorant van anar a l’habitació a desfogar-se amb la Taffy la gossa. Al dia següent la Maria va fer l’examen,unes setmanes després va arribar la nota, un 9’3. La Maria havia aprovat! Els pares,contens els van aixecar els càstigs a les nenes i elles van prometre no tornar a canviar-se mai més. I la família va ser feliç per sempre junta, i les nenes no van tornar a canviar-se. I vet aquí un gos i vet aquí un gat aquest conte s’ha acabat. FÍ Estel Rosella Sol 18

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Clara Calvo Viciana Cat A

UNES VACANCES ACCIDENTADES

Sóc en Ben i tinc 10 anys. Vaig néixer a Andoví, però fa dos anys visc a Sant Narcís de Safaina. Avui us explicaré que va passar-me al meu primer estiu en aquest nou lloc. Tot va començar un dia calorós i assolellat de mitjan juliol. Una tarda, vaig arribar al poble amb la meva família i em van deixar anar a fer un tomb pel petit poble amb la Vera, la meva germana bessona. Vàrem passar per un carrer molt rocallós, el camí era bastant inclinat, i la Vera em va dir que no corregués tant perquè podia caure i fer-me molt de mal. Però jo, que sóc molt tossut no li vaig fer cas i... patapam, en un no res, ja havia caigut. Després estirat a terra recordo la meva germana corrent. El següent record es ja estirat a l’hospital, tot dolorit i amb la cama enguixada. EI dia següent vaig tornar a casa en cadira de rodes. A la tarda vam anar a la Plaça Major per menjar un gelat i allà vaig conèixer a en Quim, la Dora, en Jumbo i la seva germana Gina. Després vam anar tots a casa d’en Quim, i vam decidir que l’endemà aniríem al museu del poble. Dissabte, que era dia de mercat, un grup de nens van fer una obra de teatre a la Plaça Major i el primer cap de setmana d’Agost vam anar al poble del costat perquè celebrava la seva Festa Major.. Encara que em vaig fer mal i no vam poder anar-nos de vacances, vaig gaudir de l’estiu al poble gràcies als meus nous amics. Clau de sol

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Jordi Izquierdo Núñez Cat B

SEGLE DAURAT

Encara no em crec que la vida que coneixem, la vida que vivim o sentim sigui la vida autèntica. Una vida envoltada de conflictes, prohibicions, limitacions, creences i addiccions, fets que son del tot innecessaris per al dia a dia. De cada deu passes que dono sis estan envoltades de brossa, de cada deu països que visito a set maten a persones que els hi agrada una altre del seu mateix sexe, de cada deu vegades que respiro vuit d’elles me’n ofego per la contaminació i cada cop que veig les noticies tot es guerra, delinqüència, desgracies de les que tot el mon vol estar informat, política o fins i tot esports que son sempre el mateix. La gent es pren la llibertat de dir-me ignorant pel fet de no voler veure ni sentir a parlar de les noticies que es presenten tots els dies, en canvi jo em prenc la llibertat de dir-lis bojos per voler estar al tant de les desgracies alienes, per saber a qui han desnonat aquesta vegada, a qui han matat o a on han bombardejat. La humanitat i el mon que ens envolta sembla ser que ha d’estar pautat i organitzat, seguint sempre les mateixes indicacions com si es tractés d’un robot programat per realitzar només una única acció. Pot tenir a veure amb motius religiosos o tradicionals, però si es decideix trencar les regles és quan passes a ser una silueta estrambòtica i en alguns casos l’objectiu d’una pistola. Es tracta d’un joc interminable que només uns pocs s’atreveixen a canviar. La llibertat per ser qui realment vols ser o la felicitat que vulguis arribar a aconseguir per alguna raó, segurament surrealista, pot arribar a enrabiar a tercers que no ho vegin normal, al cap i a la fi la personalitat pròpia conjuntament amb la facilitat per conèixer tot allò desconegut no es un privilegi del que tots es puguin beneficiar. 20

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Avui dia ningú pensa en fer be les coses, en molts casos amb tal d’aconseguir els objectius o de perfeccionar-ho tot ja no es te en compte als que estan al voltant teu. No som conscients de com d’egoistes podem arribar a ser i penso que no perdem res en intentar millorar aquests aspectes, començant per reflexionar sobre si els nostres actes poden afectar als demés o a tot allò que ens envolta. Pot ser que ens sigui més còmode llençar les coses al terra per no sentir la molèstia de tenir-les a les mans o per no saber que fer amb elles, pot ser que es necessiti el petroli per construir tot allò del que no podem prescindir a diari, pot ser que si prohibim la entrada a estrangers en un país puguem evitar que facin barbaritats al nostre entorn o que pel fet d’alimentar-nos correctament tinguem que privar als animals de la seva vida. No, l’ésser humà es capaç de realitzar grans avenços per aconseguir bons resultats de forma neta i correcta, sense causar dolor tan als éssers que ocupem la terra com al mateix planeta. El problema és, que per realitzar avenços molts cops es fan retrocessos. Esta molt bé poder comunicar-nos amb la gent per les xarxes socials o mitjançant trucades telefòniques, sense saber que l’eina coneguda com a telèfon mòbil s’aconsegueix amb la explotació de nens i nenes privats de la seva infància. La tecnologia ens ajuda a viure còmodament, però desfer-nos d’ella quan no la necessitem també es un punt important, donat que la metàfora d’amagar-ho tot sota la catifa es el que es fa avui dia a la terra. No es cap secret que a la gent en el fons li agradin els conflictes, poden fer gracia o transmetre diverses emocions tan si les llegeixes en un llibre com si les veus en una pel·lícula, això es debut a que ens trobem acostumats a aquest tipus de situacions que des de un bon principi haurien d’estar eradicades pel be de tothom. Quan arriba un punt en el que a segons qui se li escapa de les mans la ficció emocional cap a la realitat no sabem com actuar davant d’aquesta situació. No es just que per culpa de gent que no sap com fer les coses de manera correcta els demés haguem de patir les consciencies, el meu futur no només dependrà del que faci jo si no d’un govern responsable del manteniment del país i la convivència, els actes i les decisions dels habitants i múltiples factors que puguin intervindre. Avui dia la única preocupació que ens envolta no es més que la d’obtindre uns petits objectes, tan metàl·lics com de paper amb els que aparentment podem aconseguir tot el que vulguem, com si es tractés d’una clau mestre. Els diners. Sense ells no som res a la vida ni importem a la societat, al menys en la majoria dels casos. Estem acostumats des de petits a malveure a tots aquells que no poden permetre’s el luxe de menjar ni viure en una llar digna per falta d’aquests maleits bitllets i en molts cassos no som capaços d’agrair tot el que tenim pel fet de no poder tenir més encara. Es clar que a tots ens agradaria tenir-ne més, però hem d’aprendre a conviure amb lo poc que tenim i agrair-ho. Aquesta societat no es contenta amb res, sempre tenim una 3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

cosa que no volem sense saber que hi ha qui no tenen la sort de poder-la tenir i quan es perd es llavors quan es valora, fet que hauria de ser al revés, encara que això s’atribueix a tot el que coneixem. Encara que es digui que els calers no son el més importats en aquesta vida...pot ser, però desgraciadament si hi manques d’ells no pots optar a res, encara que no sigui el més important si no els tens no fas res. Es trist però es així. Es semblant a l’aparença de cadascú, encara que tothom digui que la bellesa estigui dintre, avui dia triomfa més una persona prima i atractiva amb una bona dentadura i les parts que més exciten del cos es desitja que siguin de mida gran. Vivim en un mon de mentires, mentires que ens envolten i som capaços de respirar sense donarnos conta. Des de petits ens fan creure que vivim en un mon segur i que tot es de color de rosa, però a mesura que anem creixent trèiem les nostres pròpies conclusions respecte al que veiem o sentim. Arribada a una edat en la que per nosaltres mateixos obrim els ulls ens donem conta de com està el panorama, i a les hores es quan venen les angoixes encara que hi ha qui prefereix viure al marge de la situació, però jo personalment no tinc aquesta sort i no puc evitar l’empatia que puc arribar a sentir. Es per això que molts cops opto per anar a la meva encara que ningú ho vegi normal, fer la meva vida normal com si tot anés correctament ja que de problemes ens podem trobar tots els dies i de manera inesperada, respectant també tot el que es creua a la meva visió. Jo també tinc la certesa de que tot pot millorar, clar que per això hauríem de posar tots de la nostre part. Somio en un segle daurat en el que la gent no sàpiga el que son els conflictes, que el nivell de contaminació es redueixi al mínim, que puguem deixar la porta de casa oberta sabent que ningú ens podrà entrar, que cadascú es pugui expressar lliurament i que tots puguem ajudarnos mútuament ja que al cap i a la fi formem part d’un mateix terreny, un terreny que no estaria malament cuidar per que els nostres descendents es trobin el més còmode possible. Un dels sobretot fer les coses be d’una vegada. Set Sin Furtere

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Josep Veas Pelegrín cat C

CADI

L’Alba, una noia de vint-i-set anys, ni verge ni bruna, equipava el segon llarg de la via “Promoció del 97 “. Mentre clavava el pitó a la fissura per protegir el pas, recordava la descripció de l’itinerari que li havia fet el Javier: “estreta canal de 300 metres, taponada per un gran bloc que se supera per la dreta amb un pas de IV+, després es torna ample, però molt vertical, fins a 80º si és un bon any de neu i es forma cornisa a la sortida”. Aquest corredor clàssic de la Serra dels Cortils a la cara nord del Cadí l’havia obert el mateix Javier amb altres companys de l’Escola Catalana d’Alta Muntanya el 16 de març de 1997. A l’Alba, li feia il·lusió escalar la via que havia obert el seu company i mentor, de qui havia après tot el que sabia de muntanya. Un cop assegurat el pas, va superar-lo sense problemes, deixà la roca enrere i progressà amb seguretat per la canal de neu. Havia estat un bon any, i encara que ja estàvem entrant a la primavera, les últimes nevades oferien un paisatge magnífic i amb molt bones condicions per a la pràctica de l’alpinisme. La neu estava dura, compacta i en alguns trams una mica glaçada. Els grampons es clavaven com si la neu fos mantega, l’Alba progressava ràpida i segura fent tracció amb els dos piolets tècnics, que el Toni, la seva parella, li havia regalat pel seu aniversari. El Toni, no escalava, a vegades no entenia l’atracció que tenia l’Alba pel risc i l’aventura, però era una de les coses que li agradaven d’ella. A mesura que avançava notava que la canal es feia mes estreta i vertical, i va decidir muntar reunió en un pi petit, però fort, a la dreta del corredor. Reunió, reunió!!! Cridà l’Alba, recupero corda!!!... D’acord!!! respongué la Xenia. 3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

La Xenia, companya de cordada de l’Alba, de cordada i pràcticament de tot. Es van conèixer de petites a l’agrupament escolta del barri, i des de llavors ho fan gaire be tot juntes i comparteixen la mateixa passió per l’alpinisme. Alba: Puja quan vulguis!!! Xenia: Surto!!! Mentre l’assegurava, la Xenia pujava confiada i tranquil·la per la canal, la seva vida estava a les mans de l’Alba, què més podia demanar. Li agradava observar-la quan s’endreçava el material a l’arnés abans de començar l’ascensió. Les cintes davant, els “friends“ a l’esquerra, els tascons a la dreta... A vegades la mirava buscant complicitats i alguna cosa més que una bona amistat. L’Alba tenia la sensació que alguna cosa no acabava d’anar be, el dia i les condicions eren ideals però un formigueig a l’estomac la feia estar més alerta que habitualment. El Toni sempre li deia: minimitza els riscos al màxim!!! De cop i volta va sentir un fort cop al cap, hòstia !!! menys mal del casc, va pensar. Li havia caigut a sobre un grampó que baixava rodolant canal avall, i va continuar caient uns metres més, fins aturar-se damunt la neu. L’Alba va aixecar el cap, el seu cinquè sentit no l’enganyava, hi havia una cordada amb problemes més amunt. Eren dos nois joves que havien passat de bon matí pel refugi. Mentre esmorzaven, els van veure per la finestra parlant amb el Jordi, el guarda del refugi Prat Aguiló. Anaven amb poc material, el duien ja col·locat a l’arnés, tot i que tenien encara més d’una hora d’aproximació a les vies més properes. Portaven una corda molt desgastada i vella, de 10 o 11 mm de diàmetre, molt pesada, d’escalada esportiva, anaven amb calçat de “treking” i no duien casc. L’Alba recordava haver-los vist alguna vegada al rocòdrom de la Fuixarda, on entrena dos dies per setmana. Va recordar les paraules del Jordi: Encara els haurem d’anar a treure a aquest parell !!! Mentre la Xenia pujava decidida sense adonar-se del que passava, l’Alba tensava les cordes i alhora mirava amunt, esperant que les coses no es compliquessin més, la falta d’experiència dels joves els podia dur a prendre decisions amb greus conseqüències per a tots. Les sospites de l’Alba es van confirmar, els dos nois van abandonar l’estreta però segura canal de neu i van continuar progressant per un mur de roca, a la dreta del corredor. La roca estava trencada i inestable, els blocs de pedra, al trepitjar-los es precipitaven canal avall a gran velocitat. L’Alba espantada però protegida per l’arbre on havia muntat la reunió, veia com les pedres li passaven pel costat, provocant un allau de neu i pedra que anava a parar just al damunt de la Xenia. Alba: Eh!! Vigileu!! Què collons foteu!! Som aquí sota!! Xenia...Xenia !!! estàs be? 24

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Tot va passar molt ràpid, en pocs segons que es van fer eterns. Els joves van desaparèixer de la vista de l’Alba muntanya amunt. La corda estava tensa, no es movia, i la Xenia no responia als crits desesperats de l’Alba. L’Alba va treure la corda auxiliar de 30 metres, que sempre duia a la motxilla per un cas d’emergència i ràpidament va muntar un ràpel. Mentre baixava rapelant, desitjava que no hagués passat res greu, però pintava malament. De seguida va veure el cos immòbil de la Xenia, subjectada a la corda i mig enterrada entre pedres i neu. Estava inconscient, segurament degut a un fort cop al cap, que s’evidenciava veient la fissura que tenia el casc i la sang que li baixava pel front. Alba: Xenia, Xenia, em sents, em sents!!? La Xenia obrir el ulls, un petit raig de claror entrava per la finestra de l’habitació del refugi. L’Alba, ja vestida, amb el frontal al front, plegava el sac de dormir. Alba: Espavila que ja és hora...hem de sortir quan comenci a sortir el sol. Xenia: Ja vaig, estic grogui...no t’ho creuràs, he somiat que teníem un accident a la canal i que jo la palmava. Alba: Va que l’esmorzar ja deu ser apunt. El menjar ja era a taula, la Xenia, encara angoixada pel somni, sentia al Jordi, el guarda, com conversava amb gent fora del refugi. L’Alba mirà per la finestra... Alba: No t’ho creuràs, hi ha dos “frikis” de la Fuixarda aquí fora. Entra el Jordi: Encara el haurem d’anar a treure a aquest parell !!! La Xenia s’aixecà sobresaltada de la taula, i va mirar per la finestra. Va seure de cop, amb el rostre pàl·lid, la mirada perduda i la veu tremolosa digué: HEM DE MARXAR CAP A CASA!! Serrat dels onze

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Marta Benlliure Blasco cat C

LA UNIFORMADA

Les rebaixes es cruspien els guarniments de nadal i els avets, desproveïts de boles brillants, es reagrupaven per formar adob. Ells llums que farcien els carrers, apagats des de feia uns dies, tenien quelcom de sinistre. Espases fetes de cable elèctric i vidre que plovien d’un cel de pega i que competien aferrissadament amb els propòsits de cap d’any. L’endemà operaris municipals els despenjarien amb paciència i els encabirien dins el remolc oxidat d’un camió. Em preguntava si ho farien de matinada, a traïdoria, o bé si optarien per feinejar a ple dia. Em demanava, també, si algú enyoraria els llums... Perquè jo, sincerament, dubtava molt que ho fes. – Vostè quines sabates triaria, les planes que m’he emprovat abans o aquestes que tenen una mica de taló? Quines són més elegants? La veu de la clienta em va fer aterrar d’emergència. Vaig recuperar mentalment les seves paraules i vaig adonar-me que no sabia què contestar. Per al primer interrogant tenia resposta (qui diu resposta diu opinió), però amb el segon vaig pensar que no hi havia res a fer. Era el meu dia de prova a la sabateria i tots els ulls uniformats d’allà dins m’espiaven per valorar si una servidora havia nascut per vendre calçat. Sempre havia considerat que ningú (tret de les persones fetitxistes) havia nascut per vendre calçat. I jo, dissortadament en aquest cas, no era una fetitxista de les sabates, ni de les botes, ni de les sandàlies... Ni tan sols ho era de les bosses de mà. No sóc elegant. No ho he estat mai i, a aquestes alçades, ja no aspiro a ser-ho algun dia. Puc posar-me roba que combina bé, que als penja-robes fa patxoca, peces escollides directament de l’aparador que, un cop damunt el meu cos, no convencen ni a la de tres! Per això tota la vida he triat treballs on cal posar-se uniforme: supermercats, restaurants, empreses de neteja... Sóc feliç en saber que aparentment el meu aspecte no difereix gens del de la resta. De tota manera sempre acaben notant que alguna cosa no acaba de rutllar. De vegades són les pròpies companyes, d’altres les supervisores i, de tant en tant, fins i tot les clientes les que em demanen si ja duc la meva talla o si la brusa o la faldilla està mal cosida perquè la veuen “rara”. Jo sempre responc que se m’ha encongit en rentar-la. Així mato el tema i la curiositat. No em ve de gust explicar-los que que hi ha persones que, en comptes de vestir-nos, ens cobrim amb roba. 26

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

De petita ja em passava. De les tres germanes jo sóc la mitjana. A mida que heretava el contingut de l’armari de la meva germana gran, la mare es desesperava. No entenia com era possible que aquell vestit tan maco no lluís com abans, que aquells pantalons de pana de vegades em paressin llargs i d’altres curts i amb els camals torts i asimètrics. El misteri augmentà en adonar-se que quan la tercera filla, la més petita, vestia altre cop la roba, aquesta era talment com la recordava en la primogènita. L’àvia va acabar lligant caps i de seguida es va entestar a presentar-me com a “la meva néta mitjana, la del cos simpàtic”. A mi, per descomptat, no em feia gens de gràcia. Sobretot perquè els desconeguts interpretaven malament les paraules de la iaia. Es pensaven que jo era una mena de pallassa en versió reduïda i em pregaven que els expliqués algun acudit. El mes sorprenent era que cada cop que els cridava, indignadíssima, que jo no en sabia cap, ells es petaven de riure. El fenomen de les criatures prodigi ha fet tant de mal, en aquest país! L’adolescència fou una etapa feliç. El motiu és que en aquest període, com diria l’àvia, qui més qui menys pateix en carn pròpia la odissea d’un cos “simpàtic”. El problema va venir més endavant, quan vaig començar a quedar amb nois que, aclaparats per la seva incapacitat a l’hora de definirme, m’anaven deixant cada cop més sola i, de retruc, amb menys ganes de sortir i distreure’m. De fet ara només surto de casa per anar a treballar. Em passo les hores mortes al pis, vestint un exèrcit de maniquins que col·lecciono amb avarícia i que vesteixo amb la meva pròpia roba mentre espero la vellesa... I consti que l’espero activament, amb impaciència. Tinc entès que és aleshores quan els cossos de les persones passen per una altra etapa “simpàtica”. La darrera i definitiva. La que equipara tothom i esborra clivelles i estadístiques estèrils. Per cert, al final vaig ensortir-me’n amb la clienta que no sabia quines sabates triar, si les planes o les que tenien una mica de taló. Ho vaig aconseguir responent-li, tibant un somriure, que l’elegant no eren les sabates, sinó les persones que les lluïen... I que ella podia estar satisfeta perquè li paraven estupendament tots dos models. La jugada va sortir prou bé. La senyora es va endur els dos parells cap a casa. Havent plegat, mentre em canviava, la propietària va venir a buscar-me per comunicar-me, cofoia, que el treball era meu. Abans de sortir del magatzem vaig fer un cop d’ull al meu voltant i de poc no em marejo. Les parets eren folrades de capses de cartró de colors diversos amb les referències de les sabates anotades al laterals. Eren nínxols de sabates noves. Una magnífica fossa comuna organitzada per números i models. Mentre pensava que finalment havia trobat un lloc fora de casa on també podria ser feliç, la propietària va entrar una altra vegada. En veu baixa va suggerir-me que m’endugués l’uniforme, que intuïa que calia planxar-lo millor. Vaig assentir sabent que no ho faria... No serviria de res... Com els propòsits de cap d’any, fa no fa!

Guix 3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

David Parcerisa i Ungé cat C

LLEGAT

No ho puc evitar, quan entro a un jaciment arqueològic d’aquests que hi ha prop de Barcelona, sobretot quan aquest és dels ibers, que per cert n’hi ha molts, però que dóna la sensació, de què encara queden molts més per descobrir, imagino a la gent que vivia per aquella època i els veig traginant pels carrers, preocupats pel seu dia a dia, feliços o tristos pel seu esdevenidor futur immediat. Els ibers tenien una cosmovisió pròpia de tot el que els rodejava i s’expressaven en una llengua comuna, plena de particularitats i localismes, que alguns, ben pocs, sabien escriure. El seu, era un camí únic al món, era un camí exclusiu, un procés cultural en gestació totalment inconscient, producte del mestissatge voluntari, natural, que suposava el contacte comercial i la interrelació humana amb la gent d’altres pobles. I de cop, en poc temps, tot allò que eren, que creien, que estimaven, es va veure sacsejat per un esdeveniment d’extraordinàries dimensions i violència que per la seva crua duresa posava en perill tota la seva existència, de sobte la seva terra es va convertir en un camp de maniobres real, i no per uns mesos, sinó per uns anys, per no menys de 18 anys, que es diu de pressa, el seu món es va transformar en un camp de batalla, i no de qualsevol guerra, no. Va ser de tota una senyora guerra, d’una guerra que buscava l’hegemonia comercial del mediterrani occidental, una hegemonia compartida sense ganes, trencada pel sacrifici involuntari, però volgut, de tota una ciutat edetana, l’invencible Arse, que poc profit va poder treure de ser un protectorat romà, només li va servir per cridar l’atenció de tot l’exercit d’Anníbal, convertint-se en un dany col·lateral i la seva foguera de carn humana, passar a ser l’espurna que encendria la flama del gran 28

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

incendi d’abús, assassinat, assolament, confiscació, defraudació, depredació, desallotjament, desnonament, despossessió, devastació, descrèdit, espoli, estafa, exacció, extorsió, humiliació, lladronici, monstruositat, pillatge, rapinya, robatori, saqueig, sostracció i violació, que significava pels ibers, la segona guerra púnica. El seu món es va convertir en un espai on altres resolien els seus problemes, i per resoldre’ls no els importava eliminar aquella cultura que tot just i possiblement es començava a desenvolupar, això no era important per ells, només importava l’ús que podien fer de tot el que volien d’aquell territori, de cop, els que anomenem ibers, no van tenir cap més camí obert per seguir i continuar expressant la seva saviesa. Quan trepitjo els jaciments de, puig Castellar, les Maleses, ca n’Oliver, el turó del Vent, el turó d’en Boscà, el turó de la Rovira, el turó d’Olorda, la plaça de les Bruixes, les Argiles i tants altres que estan al costat de casa ja sigui per la serralada de Collserola, per la de Marina, com pel Montnegre i el Corredor, o per altres llocs elevats de l’interior i el litoral, hi veig les restes d’una cultura, d’una gent que de cop, va ser en gran part obligada a deixar de ser el que en aquell moment eren, i que actualment pressuposem, per indicis arqueològics i comentaris en escrits fets per coetanis seus, que eren laietans, per esdevenir forçosament ciutadans romans, i dic forçosament, perquè no hi havia més opcions, o eres romà, o passaves a la clandestinitat. Imagino que va haver-hi diferents actituds per enfrontar-se a la nova situació, alguns ho devien veure amb bons ulls, sobretot els que pertanyien a les classes benestants, l’incipient i nounada aristocràcia, segons com, si conservava els seus privilegis, no hauria de tenir molts problemes per canviar el nom del lloc on van néixer, total, ara estarien millor que abans, tindrien escalfor als peus, cada dia es podrien banyar amb aigua calenta i estarien rodejats de molts servents, que potser fins i tot tindrien sort i ho serien alguns d’aquells orgullosos de la ciutadella on vivien que mai es doblegaven als seus capricis aristocràtics, perquè no entenien el que pretenia amb aquella actitud tan poc madura. No, l’aristocràcia si negociava bé, no s’oposaria a l’ocupació, ara, si li tocaven els privilegis, la cosa canviava, doncs podien convertir-se en uns enemics terribles, sobretot si es rodejaven de fanàtics, vividors, lladregots, busca vides i romàntics guerrillers idealistes. Com podem suposar que feien els ilergets, ausetans, bergistans, lacetans i andosins, que lluitaven per la seva llibertat, i també per treure un profit, davant la situació de caos que suposaven les ocupacions romanes i cartagineses, però com es pot intuir, no tot era altruisme, dins aquesta federació en resistència, segurament molts ho feien, perquè tenien la mateixa ambició que dominava als romans i als cartaginesos, pel que sembla els cabdills ilergets estaven fets de la mateixa pasta que els seus enemics, sobretot l’Andovales, aquest era el que més, per la seva actitud, es pot arribar a pensar que la seva ambició corria més amunt que la de Mandoni o la 3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

d’Amusic. Andovales o Indíbil pels romans, t’obliga a pensar que poder volia ser l’únic amo d’aquella part del mediterrani, i això només seria per començar. Els romans negociaven molt bé, era una negociació amb amenaça, però això a molts cabdills de moltes ciutats ibèriques, ja els anava bé, no tenien ganes de resistir-se. Per què?, perquè els hi suposava massa esforç, podien treure un millor profit, si es deixaven coaccionar per l’amenaça. Però els romans i els cartaginesos, a la llarga farien el que voldrien, ara els deien això perquè callessin, i després, després ja ho veurien. Però clar, després, com es podrien revoltar després els antics ibers, si els tenien dividits a tots, dins dels nous estaments socials, d’una també nova societat, que funcionava d’una altra manera, i que ja no era la seva. La resistència esdevenia gairebé impossible, ja que primer hagueren de tenir una lluita interna important amb si mateixos, per conservar un mínim grau de pertinença a un món, que difícilment, tornaria a existir físicament, i després, un cop els resistents haurien aconseguit conservar un mínim grau de pertinença, a una cultura, teòricament colonitzada i desapareguda, aquests, també volguessin lluitar pel ressorgiment de la seva cultura ibèrica local, ajudant si era necessari, a futures invasions i destruccions del territori, per part dels pobles, que els romans anomenarien, bàrbars. I qui els hi anava a dir als romans que passats els segles, els descendents simbòlics, que no reals, d’aquella gent a la qual van turmentar i despersonalitzar, durant tants anys i segles, defensessin el seu patrimoni en llocs tan estranys com en unes obres d’una immensa estació de tren que porta el nom d’un popular barri Barceloní, però que n’ocupa més de dos. Els romans veurien com les restes d’una vil·la romana, saquejada al llarg dels segles, es convertien en pura runa, davant d’una estranya indiferència de tot un barri, i de tota una ciutat, per així deixar pas a la construcció d’un vial d’entrada i sortida al gegantí pàrquing de la nova estació del pla de Barcelona, abans del riu Besòs. Aquests mateixos romans veurien com el sistema que ells van utilitzar per apropiar-se d’aquelles terres, encara estava en ús actualment i s’utilitzava apropiadament, per lucrar als nous patricis i senadors locals, amb un sobrecost públic d’unes obres interminables, més alt que el Tibidabo. El Gat

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Mercè Castillon cat C

UNA VIDA

Arribà a l’escala de casa seva completament derrotat. Maria, la portera, li donà la bona nit i li feu saber que li havia preparat una mica de sopar. —Gràcies, Maria. I s’encaminà cap a la porta de l’ascensor. En obrir-la, féu un lleu gir i li digué amb un filet de veu: —Gràcies per acompanyar-me a l’enterrament. Entrà a l’ascensor i se’n pujà amunt. Al posar la clau al pany i obrir la porta del pis, l’envaí la mateixa sensació que l’havia colpit durant els últims disset anys: silenci, quietud, penombra i... una immensa soledat. No encengué els llums. Ja en tenia prou, de llum, amb les escletxes del veïnat. S’assegué a la butaca i, una vegada més, repassà tota la trajectòria de la seva vida. “Eren molt joves quan es varen conèixer. S’enamoraren immediatament. S’estimaven de debò. La Marta l’encisà i es casaren al cap d’un any just. Aquí, en aquest piset, visqué una felicitat mai imaginada. Ella era la dona més deliciosa que rnai hagués pogut somniar: alegre, delicada, sensible... Les vetllades transcorrien plenes de somnis, de quan tindrien el primer fill, i reien pensant que si el marrec fos ploraner no els deixaria dormir anirien curts de son, però plens d’amor... I s’estimaven, s’estimaven i encara s’estimaven més. Això va durar dos anys. “Un dia, en arribar, va notar una cosa estranya: ella no sortí a rebre’l i la casa estava molt desendreçada: els plats d’esmorzar encara damunt la taula del menjador, l’habitació per arreglar, el llit per fer... El cor se li. encongí i pel cap li passaren les idees més descabellades. Però la realitat era molt pitjor. La trobà arraulida a terra, al racó més fosc de la casa, embolicada amb 3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

una manta al cap i una indescriptible expressió de terror a la cara. S’acostà per amoixar-la però ella reaccionà amb una violència terrible, els ulls esbatanats, vermells, i defensant-se amb feresa salvatge del contacte d’ell. Telefonà a urgències i al sogre, mentre intentava parlar amb la Marta, sense comprendre, perplex, què li havia passat per reaccionar d’aquella manera. Quan arribaren els serveis sanitaris, ella es deixà aconduir, obedient i tranquil·la, i se l’endugueren sense cap resistència. El sogre, atònit i esfereït, li preguntà si hi havia algun problema entre ells. Immediatament, però, se’n penedí de la pregunta al veure la dolorosa expressió d’ell. “Llavors començà per al sogre i per a ell mateix un autèntic calvari: l’inacabable reguitzell de visites, consultes, proves, sessions amb els psiquiatres, que furgaren els dos homes per treure a la superfície els fets més nimis i recòndits de la seva vida i de la relació amb la Marta, en un intent de determinar la patologia que l’havia ferida. Finalment, els especialistes diagnosticaren que aquella noia tan dolça i sensible patia una esquizofrènia de terror en vers l’home que estimava i que era el seu marit. “L’internaren amb l’esperança que la recuperarien que allò hauria estat un episodi aïllat. Però el cert que cada vegada que intentava acostar-se a la Marta, ella patia uns terribles accessos de furor, cada cop més agressius. Finalment s’hi va haver de resignar: cada cap de setmana anava a la residència i es quedava contemplant-la, sense que ella el veiés, durant un parell d’hores, darrere els vidres lleugerament fumats de la sala especial de visites, on ella parlava tranquil·lament amb el seu pare de... de tot, excepte del seu marit, del seu matrimoni, del seu amor, com si tot això no hagués existit mai. “Quan el sogre morí, ell continuà visitant-la, com sempre. Tothom de la residència respectà el punyent dolor d’aquell home que, sol, silenciós i amb el cap ensorrat a les espatlles, es passava hores darrere els vidres fumats, mirant aquella dona estimada que havia estat la seva vida. “D’això feia disset anys. La Marta es marfonia lentament sense que ell pogués fer-hi res. I ell vivia desesmat en aquell piset que havia estat testimoni de la immensa felicitat d’aquells dos primers anys. Maria, la portera, es va oferir de tenir-li el pis net i endreçat, i el sopar de cada vespre a punt. Sopar que ell, desganat, remenava, tastava i deixava. Enflaquí molt. “Quan sonà el telèfon, senti al cor una forta estrebada. Era de la residència. Li pregaven que hi anés, que la Marta havia patit un atac de cor gravíssim i que el demanava. El director Mèdic el rebé al vestíbul i va dir-li que la seva esposa, inexplicablement, el reclamava amb insistència; i volia saber si ell estava en condicions d’acarar-la, encara que no podien respondre de la reacció d’ella al veure’l. Sense esma, va fer que sí. Amb les cames fluixes, el cor encongit i el front perlejat d’una suor freda, entrà —després de disset anys!— a l’habitació de la Marta. Ella, pàl·lida dèbil, li allargà la mà amb un dolç somriure que el deixà sense alè. S’assegué al seu costat, amb la mà d’ella entre les seves. I notà que el premia amb la mateixa força i discreció pudorosa de quan 32

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

eren joves i anaven pel carrer: una mirada i una apretada de mà, i el cor se’ls omplia d’amor. Entrà en un trastorn absent del qual brollà una pau serena... “Mai no sabé l’estona que transcorregué Només podia recordar que era ja fosc quan va adonarse que la mà d’ella havia quedat lassa entre les seves. Deixà passar uns moments, li besà el front i sortí de la cambra. La Marta havia mort”. Tancà els ulls, deixant que els records l’envaïssin, sense fer cap esforç per controlar-los. Els sorolls de veïnat s’anaven apagant i ell, com cada vespre, remenà el sopar, el tastà i el deixà. Després continuà amb la rutina de sempre: rentar-se les dents, posar-se el pijama, prendre un somnífer, donar la bona nit a la Marta, apagà el llum i ... fins demà! Guspira d’amor

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Vicenç Ramos Torras cat C

UN FINAL ALTERNATIU

S’hauria convertit en nosferatu, afegint-se així a la proliferació dels no morts. BRAM STOKER, Dràcula Un matí de finals del segle XIX, un vell bergantí va salpar del port de Bristol rumb a Nova York, amb un carregament de mercaderies i alguns emigrants que somiaven una vida millor a l’altra banda de l’Atlàntic. El viatge havia estat tranquil fins que va aparèixer mort l’oficial de guàrdia sense que, a primera vista, es poguessin determinar les causes del decés. Només l’extrema pal·lidesa del cadàver feia pensar que potser hi havia quelcom d’anormal. Examinant amb deteniment el cos exsangüe, el capità va veure unes estranyes ferides al coll, dos petits forats rodons i ensangonats, just sobre la jugular. Com que no podia explicar-se’n l’origen, féu cridar el contramestre, home de gran experiència i el més semblant a un metge que tenien a bord. El nostramo mirà el mort, escopí el tabac que estava mastegant i va dir, abans de girar cua: «Mai no hauríem d’haver embarcat un taüt.» El capità no coneixia la recent arribada a la ciutat de Whitby de la goleta Demèter en estranyes circumstàncies, ni els terribles successos consegüents. D’altra manera, mai no hauria acceptat aquella càrrega. Setmanes després, la nau, sense una ànima vivent a bord, arribava a Nova York... L’altre Bram 34

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Marta Mallol i Sarabia cat C

UN DIA D’HIVERN

Vaig contemplar la foto de la noia somrient vestida d’uniforme en el racó de ciències. El temps resulta de vegades inexistent, el remuntes fàcilment amb una mirada o un record. Quan jo era petita, el fred de l’hivern era ben viu. La meva mare em despertava a les sis del matí per anar a escola. Jo odiava llevar-me quan encara era fosc. De petita no tenia gaire sort, perquè jo era la primera nena que recollia l’autocar escolar a tres quarts de set, quan era encara fosc, a la cantonada de darrera de casa. Recordo que em vestia de pressa i notava la fredor de la roba sobre la meva pell blanca. Samarreta interior, viso, brusa freda i blanca com la neu; pixi de quadrets marrons, mitjons fins els genolls, rebeca marró i cinturó. Les sabates eren el pitjor, marrons i amb cordons. A casa, tots dormien i només sentia el so del silenci i aquella foscor. Un got de llet begut a corre-cuita i el ritual hivernal que tenia lloc després: el pesat abric marró de l’uniforme em queia Al damunt com una roca feixuga, i com si això no fos suficient, la meva mare m’embolicava i em tapava la boca amb una bufanda que era com una mortalla; així va ser com de nena em vaig quedar sense paraules. Muda dins d’aquella bena de llana que m’omplia la boca d’una textura estranya. Després els guants i un barret blanc que picava molt, i per fi la motxilla a l’esquena, que era la cirereta del pastís. Al carrer, el vent gelat em tallava la cara com si fos un ganivet. La meva mare m’agafava tan fort de la mà, que no podia desfer-me. Els seus dits llargs i fins enfundats en uns guants de pell, s’entrellaçaven amb els meus. Jo sentia la seva mà com una àncora que m’encadenava al seu món 3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

de normes i consignes. La seva veu era plena d’imperatius i tons un xic autoritaris, però també de paraules d’afecte sempre contingudes. Jo callava i escoltava el seus mots com si fossin paraula de Déu. Eren la banda sonora de la meva breu existència. La meva mare portava un abric de quadres i una bossa marró penjada al canell. Duia ulleres ben graduades i a través de la seva mirada blava, contemplava jo el món. Amb ella em despertava al matí i m’anava a dormir a la nit. El meu món reduït al seu rostre, a la seva veu, a les seves paraules i al seu somriure. La mare no portava barret de llana, ni tampoc bufanda. Les mares són fortes i no senten el fred. He oblidat quina edat tenia la meva mare en aquella època. O potser les mares no tenen edat. Les mares són infinites i intemporals. Sempre són joves i sempre són al teu costat, com el sol, la lluna i els planetes. Les mares són tan maques i fan tan bona olor que costa molt separar-se’n. Arriba l’autocar. La meva mare em deixa anar de la mà i en fa un petó apressat a la galta. Pujo de pressa per saludar-la a través del mur de vidre que ens separa. Moc la mà com un ocell que s’acomiada del niu. Veig com s’allunya de mi, la seva mirada blava. Vull plorar, però m’han dit que ja sóc gran. Només han passat tres segons i ja enyoro el seu somriure, la seva mà que em vincula al món, la seva mirada blava. La escola és avorrida. Vull tornar a casa. Lluerna

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Montserrat Jacas cat C

TOT CAMINAT PELS ANYS ...1911 ”Riera de Tiana 1911

Respectable Sta: Em dispensarà per tenir tan atreviment en escriure-li ja que és tan gran l’amor que li vaig posar que des del primer dia que la vaig veure que ja mai es em pot anar del cor. No es cregui, V. que jo vagi de riure, per fer broma ,ni de burlar-me, al contrari, jurant-li que seré seu formalment si és que V. no em menysprea. Des del primer dia que la vaig veure á la seva encantadora cara i al veure-li els seus ulls que es prenetravan dins el cor, ja que es va posar una pena tan gran en mi, en no poder parlar amb V. que mai s’anirà fins que jo pugui tenir relacions formals, com li demano. Repetin-lhi, que no vaig de broma. sol, són els molts desitjos que fins avui no he tingut l’atreviment d’escriure-li i donant-li ; gràcies anticipadament pensant que rebré una resposta de V. dient-me que tindré el plaer de ser correspongut. S’acomiada el seu. S. S. Q.B.S.M. Jose Sr. Jose Montgat 3/6 1.911 Molt Sr. meu: Vaig rebre la seva carta; assabentada del seu contingut he de contestar-li sobre el compromís que em demana; que per la meva part ; no deixaré d’escoltar els consells que em indiquen els meus estimats pares; a si és que sí, V. tot el que m’ha escrit en la seva és veritat i V. es digna a comprometre amb els meus pares i sent el gust d’ells també ho seré de S.S. Rosa 3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Barna 29/8/1.911 “ A mon amor Ets hermosa com la toya de ton cor flaires y armós Ets bonica com la joya y com laucell carinyos, Tu ets la meva estrella qu’em guia sempre radiam Ets con la ninfa tan bella que passa a la roda encantan. Ets tu el sommi de ma pensa y lo mon amor constant Y ets con la meva esperansa estrella del cel brillan. Ets en fi hermosa nina rida del pensament meu y en vayent ta front dersina ya no tinc remo Teu Josep Com a Abril Literari, a Espluga Viva i 23 Abril 2017 dia de Sant Jordi tant estimat per tot nosaltres. He volgut recuperar els escrits dels meus avis Josep i Rosa. de la seva demanada de mà al besavi, per l’any 1911. D’aquest escrit i passat uns temps van arribar el meu pare Joan que juntament amb la Angelina Ballart la meva mare, van arribar dues noies Montserrat, jo i Gloria la meva germana...... d’aquestes dues noietes tenim el Gabriel, Ferran i Nuria i Sara, Jordi i Albet......... Però ja hi ha dos tatarenets Alex i Carla i ? a seguir !!!!!........ Abril 2017 En fi la família i com diria el meu avi. Q.B.S.M. Marona

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Ferran Moreno cat C

RAS I CURT

T’he somiat i em plau tenir closos els ulls per fer etern el plaer de saber-te en mi. Closos els ulls i muts els llavis per escoltar el somni del teu somriure.

Rampoina

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Ma. Àngels Padró Andrés cat C

MOLTES CASUALITATS

La Júlia i les seves amigues s’han trobat com cada setmana per sopar. Han anat explicant-se els regals de reis que els han fet i els que han comprat. La Carmina ha rebut tres llibres d’autoajuda i ella ha repartit pedres magnètiques i baralles de tarot. La Txell els ha ensenyat les arracades i el braçalet que li han fet els seus fills. Ja li havia passat l’angoixa que li feien aquestes festes, les primeres que passava separada. Com que és una persona molt pràctica no li va caldre rumiar massa, va anar al Corte Inglés i va tornar amb jerseis, pijames, bufandes, mitjons i un bolso que es va comprar per ella. Amb la Júlia els reis han sigut molt generosos: una jaqueta, uns botins, un parell de sessions a un spa i un viatge a l’estiu. No sabia massa què havia de regalar i gairebé per casualitat va entrar en una llibreria i va veure “El gran llibre de les bruixes”. El va fullejar i li va agradar, tant, que en va comprar tres exemplars, un per cada neboda. La Carmina de seguida que ha sentit el tema ha arrufat el nas i no ha pogut estar-se de donar la seva opinió. Creu que hi ha qüestions que és molt millor no tractar amb la canalla. Que per més ensucrat que ho presentin, tot allò referent a les bruixes té un rerafons fosc i una forta càrrega simbòlica, massa feixuga per la quitxalla. Ha posat l’exemple de l’estereotipada imatge de representar-les volant amb una escombra, segons ha dit hi ha qui afirma que utilitzaven el pal com a consolador i que l’untaven amb substàncies al·lucinògenes. És clar que volaven! Ha continuat explicant que altres entesos en la matèria asseguren que era una manera d’escapar-se de l’opressió dels senyors feudals, dels capellans, dels marits... 40

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

La Txell, veient la cara que li ha quedat a la Júlia, ha intentat desviar la conversa, ha començat a explicar com se les arreglen els seus fills des que s’han independitzat. No ha funcionat. La Carmina segueix: a l’edat mitjana l’església va començar una terrible persecució contra els gats, perquè els considerava el símbol del diable i el cos metafòric de les bruixes. L’aniquilament que van patir aquestes bèsties va ser tal que quan la pesta negra va arribar a Europa en prou feines quedaven exemplars per lluitar contra les rates, principals propagadors de la malaltia. La Júlia, aclaparada per tanta sapiència, li ha dit que només són contes infantils, que no cal buscar tres peus al gat. Però la Carmina insisteix: hi ha llegendes que són comuns a diferents pobles d’Europa i sempre parlen de pactes amb el dimoni... La Júlia s’ha anat sentint cada vegada més incòmoda, la Carmina té corda per estona i com que ella ja està molt atabalada els diu que ha de marxar. S’han acomiadat a la porta del restaurant i han quedat per la setmana vinent. La Carmina s’ha ofert per acompanyar-les amb cotxe però la Júlia ha preferit tornar caminant. Ha assegurat que la una de la nit no era cap deshora. S’ha cordat l’abric, s’ha cargolat la bufanda i els ha estampat un petó a cada galta. Pel carrer no es veu ningú, el vent i el fred sembla que li hagin aprimat l’abric i foradat la bufanda. Va pensant que la seva amiga és molt pesada, que no cal recargolar tant les coses. Ha decidit anar a treure diners, així demà abans d’anar a treballar podrà pagar el gimnàs, té dues quotes endarrerides. Només girar la cantonada i arribar a la rambla ha vist dues figures amb caputxa que es van acostant i al mateix temps una ombra negra que salta d’un balcó a un altre fins que acaba enfilant-se a una teulada on es fon amb el cel fosc de la nit. Després d’uns segons li arriben junts un marrameu, llarg i agut, i unes estrepitoses riallades. No per res, però ha preferit canviar de vorera. Ha començat a considerar que hagués pogut pujar al cotxe de la Carmina, no és pas mala persona! La il·luminació de Nadal està apagada i va observant que l’ajuntament hauria de posar fanals que facin més llum, aquest to grogós ho deixa tot esmorteït. Ha tornat a traspassar just davant del banc. Ha entrat al caixer amb la targeta a la mà, la porta encara no s’havia tancat quan ha sentit uns renecs que l’han sobresaltat, en un racó s’han bellugat un munt de cartrons des d’on l’indigent ha fet la intenció d’incorporar-se, tot insultant-la. Ha sortit esperitada i ha començat a córrer. Només sentia el repicar dels seus passos, ressonaven tant, que per un moment ha pensat que despertaria als veïns. En arribar al seu carrer l’udol del vent és més fort, baixa acanalat des de la muntanya, les persianes tremolen, els tendals voleien, els fils de la llum s’engronxen, de cop, una nosa se li ha enganxat a la cara, un tel prim i fred li tapa els ulls i li embolica el nas, l’aparta ràpidament, llavors veu com la bossa de plàstic va giravoltant cap allà on la duu el vent. Mai se li havia fet tan llarg el camí fins a casa seva. Ha arribat esbufegant i amb 3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

el convenciment que s’ha equivocat, hi havia una conductora i un vehicle a la seva disposició. S’ha sentit reconfortada i protegida quan s’ha ficat al portal. Ja no tenia fred, al contrari estava suant. El cor li bategava molt de pressa. Intuïa que li costaria assossegar-lo. Una til·la calentona i deu minutets de sofà l’ajudarien. Ha girat la clau i en obrir la porta, un espetec sec li ha omplert les orelles. Ha trigat a comprendre que era la finestra del vàter que se l’havia deixat oberta. La infusió es va fent urgent. Encara amb l’abric posat ha anat a la cuina per escalfar l’aigua i no sap com, s’ha entrebancat amb l’escombra, no recorda pas haver-la deixat allà. Ella no és especialment supersticiosa però aquesta seria una bona nit per començar. Des de mig passadís una cosa li crida l’atenció al seu dormitori... Ho ha vist o s’ho ha imaginat? Dos puntets lluents damunt del llit. El seu enteniment li ha dit que ha d’agafar un objecte contundent. Les mans i els peus no s’han bellugat, s’han tornat com de pedra. Uns instants llarguíssims l’han deixat indefensa. El gat del veí ha sortit passant tranquil·lament pel seu costat i ha entrat al lavabo, d’un bot ha arribat a la finestra i s’ha fet fonedís. La Júlia ha agafat el mòbil. - Papa, bona nit. Perdona, ja sé que és molt tard. Puc venir a dormir? Maria Valls

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Esteve Mirabete Giner cat C

LA SEGÜENT JUGADA

Quan el Gran Mestre em va insinuar la següent equació que deuria de fer, en un to tan suau com ferm que no donava peu a discussió un sentiment d’enuig em va envair, sentiment tan alié a nosaltres,. que no va passar desapercebut per a ningú fins al punt que immediatament em vaig avergonyir. El somriure quasi compassiu del Gran Mestre va ajudar a sentir una mica millor, quedàvem només dos contrincants i això significava la meva derrota en l’intent d’aconseguir un dels màxims reconeixements científics al que es podia aspirar. En uns instants davant meu van passar unes imatges, de ben segur que aquest succés va ser propiciat pel Gran Mestre. La Primavera sempre ha estat la meva estació preferida, i a la que havia esmerçat més esforços, això ja ho entendreu més endavant, és fàcil d’entendre quan pots gaudir del verd insultantment intens de l’herba brillant encara per la rosada de l’albada d’un prat d’alta muntanya i el sol pinta de color de plata els rierols que aporten el seu cabdal mandrós al llac que tinc davant en el que es reflectien les muntanyes encara coronades per un mantell nival. Un grupet d’isards s’acosta al llac a beure sabedors de que a aquesta hora els seus depredadors tot just s’estan treien les lleganyes i els deixaran una estona tranquils i una granota matinera assaja el seu raucar com convidant a les altres a seguir-la. La sorra grossa, tèbia i humida a tocar d’allà on les manses onades de la mar van a morir mentre les gavines vigilen des de les roques a veure si divisen els seus àpats daurats entre les aigües, 3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

el sol encara a mitja alçada amb prou feines il·lumina el terra del bosc de pins pinyoners i unes puputs picotegen entre la pinassa en competència amb un grup de pardals que aixeca el vol amb cada crit dels gavians. Sembla que el bosc tropical no té que tenir fí més enllà dels immensos rius que travessen les selves i que els arbres han recuperat el regne que els havia arrabassat la cobdícia humana i la vida de sempre tornava a lluir esplèndida. Mentre, em va venint al cap els sons d’Un bel dia vedremo en la veu de la Callas emocionant-me i alternativament la veu de Neruda desesperadament enamorat, Com es pot crear tanta bellesa amb vint-i-vuit signes alfabètics, deu de numèrics i set notes musicals¡. Tot creat pel gènere humà. I jo no era aliè a tot això!!!!!. De cop les imatges es varen tornar més fosques. Aquell llac alpí va aparèixer ara envoltat dels cadàvers dels avets recremats per la pluja àcida, l’herba al voltant i la neu de les muntanyes ja només era un record de temps llunyans. El mar semblava un brou gris on només la heroica vida més resistent a l’agressió humana continuada podia reeixir fins i tot la sorra semblava haver perdut la seva textura. Els boscos tropicals, apareixien reduïts a petits reductes amb la funció de separar incomptables extensions de conreus de diferents colors després de que l’activitat humana liquidés les precioses fustes. Ja no sentia la Callas ara ressonava la Diana Damrau a La Reina de la Nit en un dramàtic clam de venjança. I jo no era aliè a tot això!!!!!. En aquells segons en que aquestes imatges havien aparegut en el meu conscient, sense dubte amb la intercessió del Gran Mestre, vaig entendre perquè m’insinuava fermament que prengués aquella resolució quan aparentment tenia totes les de guanyar a l’altre finalista i vaig prendre la decisió d’esborrar la meva creació més ambiciosa, la plaga humana a la que jo havia convertit en imatge de la meva pròpia ambició i conduït a la destrucció del seu entorn, Mentre ressona en el meu interior la Primavera de Vivaldi destrueixo la meva obra principal i faig el ferm propòsit de crear vida intel·ligent la propera vegada. Pica3141

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Mari Carme Parreño Gómez cat C

LA CASA DE BARRETS

Aquelles velles escales encara cruixien en la meva memòria. Avui vella i atordida, sec a l´últim esglaó, què sap si també és l´últim de la meva vida. Des de aquest lloc puc veure a la mare pujant les escales amb mitges negres i sabates de taló que fan que la fusta de les escales es queixin quan les trepitja, al seu darrera un home que ha deixat el barret a una perxa de fusta a léntrada i pugen quasi levitant però igualment fent cruixir les escales, què qui sap si algú un dia els hi posarà veu. Veig a la mare baixar pel mateix lloc i al tipu darrera d’ella amb un grapat de bitllets a la mà. Ara torna a pujar amb unes plomes vermelles al voltant del coll i els seus llavis de color vermell com la passió, una altra vegada darrera d’ella un home, trepitja fort, alguna cosa em diu que no anirà bé. Sento els crits del tipu a ma mare: -Mou-te puta, no et pagaré si no et mous! I a léstona els veig baixar, la mare no somriu com altres vegades, però l´home sí, les seves trepitjades fortes fan que la fusta de la vella escala cridi i això méntristeix. La mare mai em va descobrir sota léscala, ella mai va pensar que jo sabia que era puta. Un dia a léscola un company se mácostà i em digué que la mare era puta, el seu pare li havia dit, jo només podia plorar. Avui li hagués contestat que ma mare tenia aquell detestable treball perquè hi havia homes com el seu pare. Des de l´última escala avui sento els sanglot que en altra temps pensava que eren de plaer. Veig 3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

les plomes que no eren sinó una disfressa que amagava la tristor i uns talons que no elevaven a la mare com a dona, però sí com a ésser humà. Veig la perxa plena de barrets del que es feien dir homes a la seva vida i tapaven el seu cap perquè ningú pogués treure el cap i veure quins tipus eren en realitat. Recordo la veu de la mare dient: -Ja vinc de la casa de barrets. I jo feia veure que treballava en una botiga al carrer principal. Floreta

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Pilar Belda Cano cat C

EL BOSC DELS SALZES

Segons expliquen antigues llegendes fa ja molts, molts anys, en un lloc perdut a la vora del gran llac i molt a prop del Bosc dels Salzes varen passar uns fets meravellosos.... Era aquell un lloc fred i humit, al que només s’acostaven els vilatans molt de tant en tant, per recollir l’escorça de salzes. La seva supervivència i el seu benestar depenien d’aquell tresor amagat a la muntanya. Diuen que era llavors quan, en arribar al bosc, se sentien uns sorolls estranys i que més d’un, i més de deu, varen aconseguir veure a uns petits éssers de color verd que corrien fent saltets. El bosc de salzes era tant espès i tan ombrívol que als peus dels grans arbres, cap herba hi volia créixer i el llac era tan gran, tan gran, que la influència de la lluna es notava en el nivell de les seves aigües creant veritables marees. Eren aquests dies de marea més baixa, en què l’aigua semblava escapar-se per un forat, quan tota la vora del llac s’omplia de petites nimfes aquàtiques que, en tocar terra, espolsaven les seves petites ales gaudint del net i polit subsòl del bosc de salzes. Les nimfes sabien que en pocs minuts, els petits éssers verds del bosc arribarien a on elles hi eren. El sol filtrava la seva llum entre les fulles dels arbres i els hi mostrava un camí que ells seguien fins a arribar prop del llac. A la petita esplanada succeïa un fet insòlit, un encontre que desconcertava a uns i alegrava als altres. Les petites nimfes voleiaven sobre ells i, amb les seves ales, tocaven lleugerament el seu cos. 3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Una meravellosa dansa omplia el bosc amb un harmònic moviment, creant un moment màgic en què els salzes deixaven caure les seves flors, que en forma de pluja, cobrien aquell conjunt d’habitants del bosc. Una estona més tard els petits éssers verds s’allunyaven fent saltirons, mentre les nimfes s’acomodaven damunt de les fulles dels salzes. Allí restaven quietes com adormides, fins que de sobte, al seu costat, apareixia un diminut ésser que no trigava gaire a caure. Ja a terra, els bellugadissos punts verds, feien maldestres moviments i amb passos insegurs, s’endinsaven a poc a poc al bosc. Llavors la riba tornava a acollir la plenitud de l’aigua, la marea tornava a pujar i el fort vent del capvespre feia bellugar les fulles. Les petites nimfes anaven caient suaument sobre les aigües grises del llac. Un llac que les acollia amb complaença. Niula

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Cecilia Llatje López cat C

AIXÍ NO

He esperat el moment de retrobar-te. Sempre hi havia alguna excusa, la feina, gestions, viatges... que endarrerien aquest moment anhelat però difícil alhora. I avui ho he fet, t’he anat a trobar per poder dir-te que encara t’estimo, que no t’he pogut oblidar mai malgrat la llunyania forçada i el teu silenci impenitent i sec. Sé que no hauria d’haver marxat del teu costat sense dir-te res, sense ni tant sols acomiadar-me, però ho vaig fer, potser per no deixar veure el molt que t’he estimat ni la tristesa que em feia partir lluny de tu. No sé si m’has perdonat, però jo t’he somniat, t’he abraçat a les palpentes de nits i t’he invocat en la dansa etèria del foc, a cada flama i a cada brasa. I avui t’he trobat. T’he mirat i m’ha costat reconèixer-te, ans has perdut aquella lluïssor que irradiaves, aquella vitalitat que em va enamorar. T’he vist trista i feixuga, envellida de sobte pels darrers anys que hem estat separats. T’he volgut abraçar i el teu aspecte polsós i deixat m’ho ha impedit. Per què t’has deixat anar tant? On has llençat tota la força que tenies i que et feia única, meravellosa, tant humana i tant bucòlica? Quan has perdut l’encís que em captivava i em feia recórrer cada racó teu ansiós de no perdre’t ni un instant, de caminar-te dia i nit copsant sempre detalls nous, llums diferents, sons especials. T’he estimat amb delit, i tu ho sabies. Diria inclús que tu també em vas estimar, ni que fos pel costum de tenir-me sempre al costat, escoltant-te, contemplant-te, visquent-te tants de dies i nits. M’ha entristit profundament veure en què t’han convertit, -vull pensar que has lluitat tant com has pogut per no caure en el parany- i m’ha fet un dolor punyent no veure en tu aquella força que et 3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

feia única i admirable, que em va captivar des de sempre i em va convertir en el teu amant fidel i perseverant. Ara, avui, vull mirar-te i no et veig, vull sentir-te i no ets tu, vull dir-te que t’estimo i no en sé perquè estimo un record, un ahir passat que potser mai tornarà a ser. Estimo una força que no tens -i tenies-, estimo una olor de mar i cel i gent atrafegada que feies -i no fas-, estimo una vida intensa que vivies diferent cada instant i a cada racó de tu -i no vius- estimo quan cantes i llegeixes i recites poemes i balles i corres i t’atures i gaudeixes de tot -i ja no ho fas-. Vull estimar-te i no puc perquè has canviat, t’has tornat freda i amorfa, sense vida, mundana, barroera i vulgar... i aquesta no és la meva ciutat, la Barcelona que recordo. No et puc estimar, així no! Miramar

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Mireia Bosch Tello cat C

ABRAÇADA EN MIL COLORS No em vull acostumar a tu ni buscar només la teva llum, m’agradaria compartir vida. Per embolicar-nos en nusos i desembolicar-nos en petons. Fluir en amor i tendresa de mel desfeta i enganxosa per la pell. Perdonar-nos errors i absències, absorbir la distància del record en una abraçada en mil colors. Aprendre a respectar els núvols que transiten les nostres ments en tempestes de llamps i trons buscant la calma que assereni. Mesclar les nostres onades que regulin oceans interns en marees riques i esplèndides. Ofereixin petxines d’intuïcions creient i creant per l’Univers gaudint com en un petit joc amor lliure, valent i enginyós. Duna del Desert

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Mireia Bosch Tello cat C

SOM HUMANS Podem crear una dansa que uneixi energies, forces, actituds i equilibris. Traç d’un llapis que arribi a escriure gràcies a percepcions i intuïcions perquè la vida prengui un sentit amb autèntiques arrels tendres amb ales lliures buscant aire. Estimar, acceptar, comprendre per perdonar i ser perdonats de manera atent i conscient. Fora màscares fetes de pors, endavant ànimes nues i reals amb tota la seva essència. Aprendre en fulla plegada, agraint vida amb humilitat, la ment per sota del cor. Et miro, em mires, ens mirem. Ens trobem sent humans. Duna del Desert

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Mercè Perez Torres cat C

UNA TARDA DE DIVENDRES

Dos quarts de quatre, divendres. La Nàdia llegeix el mail del director de la NeuerKunst, una de les editorials alemanyes més prestigioses. Un pas endavant en el darrer projecte en què actualment està treballant. Experimenta una sensació que li resulta força familiar. la satisfacció de veure assolit un repte més en la seva carrera professional. Tanca l’ordinador i fa una ullada al mòbil. Obre el whastapp, hi mira i clica en el contacte del Marc, el seu fill. El tanca. S’aixeca i, dempeus, acaba d’organitzar els papers de damunt la taula. Desprès, agafa la jaqueta i la bossa i surt del despatx. A l’ascensor, de cara al mirall, es retoca els cabells i es posa la jaqueta. Es gira per veure com li queda per darrera la roba que porta. Li agrada aquest aire informal i alhora distingit dels pantalons negres de llana freda amb la camisa blanca i la jaqueta de xeviot. Surt de l’edifici i es dirigeix al pàrquing on hi té el cotxe, dos carrers més avall. Mentre camina, a estones tanca uns segons els ulls per sentir de manera directa, sense que la visió de res hi pugui interferir, la calidesa d’aquest sol de mitjans d’octubre. Es creua amb pares i mares que vénen de recollir els nens de l’escola; grups d’adolescents que parlen i riuen estrepitosament —amb l’energia desbordant pròpia de quan el món et pertany—; gent gran que s’asseu als bancs de la plaça, s’hi estan i observen, com si, sense ser-ne conscients, per un fenomen d’osmosi, seure i mirar els provoqués un imperceptible però real efecte d’absorció d’energia vital. Quan arriba al pàrquing s’adona que no li ve de gust agafar el cotxe i anar a casa. Continuarà caminant, sense pensar cap a on. Li sorprèn aquest gir inesperat en els plans d’una tarda de divendres, però tampoc hi dóna més importància. Defuig baixar per les Rambles; s’estima més agafar els carrers interiors, menys sorollosos i atapeïts de gent. Hi ha moments en què pot escoltar les seves passes i fragments de conversa d’aquells qui passen pel seu costat. Sense adonar-se’n, ha arribat fins al port. Ella, que tot ho programa i ho preveu, es troba, en aquesta tarda de divendres, sense haver-ho decidit, davant del mar. Un mar ben diferent al dels estius de la seva infància, i tanmateix. ha tornat a sentir-se lliure com quan era nena. Camina unes 3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

passes i, desprès, s’asseu en un banc, en un lloc que queda a recer del tràfec i el brogit del port, a tocar de la platja de Sant Miquel. Observa a la seva dreta, més enllà, els vaixells de càrrega i mercaderies, de passatgers de gran creuer, pesquers, iots i transatlàntics, disposats en una extensió immensa, talment una mena de ciutat on només els avesats hi gosen entrar; grues i maquinàries i grans magatzems que poc tenen a veure amb aquell port de Montgat on havia acompanyat el seu avi per a veure arribar els pescadors. Aleshores distingeix la silueta d’algú que està assegut; li sembla que està dibuixant. S’hi apropa. És una dona jove. Té els cabells curts, de color castany. Part del serrell, mig despentinat, li tapa lleugerament l’ull dret. Duu un jersei color carbassa, amb un mocador al coll, i texans. Als seus peus, a un costat, una bossa de roba i alguns estris de pintura. En un primer moment, la noia sembla no adonar-se de la seva presència. Mou la mà dreta de manera gairebé rítmica, traçant breus línies ara en un sentit ara en un altre, i, de tant en tant, inclina lleugerament el cap, com volent mirar des d’una altra òptica el que ha dibuixat. -Hi véns sovint, per aquí? li demana la Nàdia. -Sí, sempre que puc. M’agrada aquesta hora de la tarda, quan el sol encara no s’ha post. Miro de captar un moment únic, en aquest contrast de natura i civilització, de pau i alhora brogit. Per això m’agrada venir al port. No et sembla una visió magnífica? La Nàdia la mira i se l’escolta atentament. I una sensació de serenitat la corprèn per moments. Conversen llarga estona, deixant també espai als silencis. Abans de marxar, la Nàdia li demana si pot veure alguns dels seus dibuixos. Ha començat a enfosquir quan la Nàdia puja, ara sí, Rambles amunt. Camina sense pensar en res; de tant en tant, una inspiració profunda. Se sent, definitivament, més lleugera i, alhora, més forta. Llavors agafa el mòbil i truca al seu fill. —Marc, com estàs? Tinc ganes de veure’t i que m’expliquis coses. Ens veiem diumenge? S’ha endut núvols grisos de distanciament l’aire d’una tarda de divendres. Nausica

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Ció Pinyol i Oró cat C

CONSEQÜÈNCIA

Fer servir l’amor no vol pas dir... Morir d’amor. Senzillament, es estimar i deixar que t’estimin, així com també el sofriment, deixa de ser-ho quan es converteix amb experiència i en conseqüència en un ric cabal de saviesa.

Primavera

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Jaume Calvo i Simon cat C

MENU EN BLANC I NEGRE

Van estar-se uns breus instants palplantats davant d’aquella vella porta de fusta i vidre. Un malmès cartell, en el qual es podia llegir “tirar”, convidava a entrar. Finalment ho van fer i, tan bon punt van posar els peus dins, va ser ben bé com si la màquina del temps s’hagués activat i els hagués transportat trenta anys enrere. De fet, d’ençà que havien arribat aquest matí al poble, aquesta sensació els havia embolcallat allà on anessin. La vila, tot i que ara viu amb les mires fixades al turisme, encara conserva cert regust d’un passat mariner. Si més no, en el seu barri més antic. A mig camí entre Barcelona i Girona, la seva estructura és pràcticament idèntica a la de totes les poblacions de la comarca que acaronen la mar. Una o dues rieres que les creuen d’oest a est, que delimiten de manera natural els diferents barris, i la carretera nacional que arran de costa, acompanyada per una via de tren paral·lela, ressegueix l’antic traçat del camí ral que unia Barcelona amb el Rosselló, i s’interposa entre els habitants i la Mediterrània. Ells, una parella que ja cinquanteja, en arribar-hi, havien aparcat el cotxe amb la intenció de deixar-se perdre pels carrers d’un poble en el qual van viure els seus estius més jovenívols. Riera avall, havien arribat a l’encreuament amb (L‘altra riera, punt a partir del qual es converteixen en un sol vial per acabar desguassant a la mar. Aquest punt, de confluència entre rieres, sempre ha esdevingut centre neuràlgic i punt de trobada per a la gent de la vila. Per aquest motiu, no és estrany que, des d’aquest indret, i miris en la direcció que miris, l’esguard ensopegui amb una casa modernista, ja que va ser el lloc triat pels indians per a construir les seves residències i fer palesa 56

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

la fortuna aconseguida comerciant amb les Amèriques. Desprès d’una visita a la Casa Museu, van fer cap a la platja i badant, pel que ara és un passeig marítim, van arribar fins l’estació de trens. Des d’aquí, després de creuar un altre cop la carretera, van tornar a endinsar-se al poble, aquest cop pels carrerons del barri de la Marina. Uns carrers estrets, amb olor de mar. Amb llambordes al terra i parets blanques al costat. Carrers amb balcons de porticons de fusta, persianes enrotllables i roba estesa. A cada passa, un record. El local abandonat del desaparegut cinema, el que havia estat la sala de jocs recreatius i que ara és una sucursal bancaria o el Cafè Teatre, ara en obres. D’aquesta manera, serpentejant poc a poc van passar per davant de l’ajuntament, per l’església, pel mercat, per l’antiga fàbrica tèxtil, per la Font dels Gats... fins arribar davant la porta de “La Pinta”. Tot just van entrar-hi es van adonar que tot semblava igual. L’entrada, que segueix essent d’una pretesa foscor, consisteix en una zona de pas amb un allargassat taulell a l’esquerra i les bótes amb la beguda a granel a la dreta. Davant del mostrador, quatre tamborets de fusta en els quals hi ha tres avis que peten la xerrada enfrontats a un platet d’olives i un gotet de vi a les mans. A primer cop d’ull, tot al seu lloc. La premsa del dia arracona a la dreta del taulell, al costat de la cafetera. Darrere, un moble de fusta amb les capses de cigars a costat de la màquina dels calés i, penjant del sostre, quatre bombetes sense pantalla que intenten il·luminar el conjunt. Els va caldre fer una segona ullada per fixar-se en els petits detalls que els situaven a l’època actual. Damunt la caixa, al costat dels cupons i dècims de loteria, que continuen havent-hi penjats de la paret amb agulles d’estendre, dos cartells indiquen que no es pot subministrar begudes alcohòliques ni tabac als menors. Aleshores van trobar a faltar els paquets de cigarretes que hi havia en un prestatge, ara ple de copes, i que si en volies un, havies de demanar-lo a en Siscu. Ara han posat una màquina expenedora al costat de l’escurabutxaques que tot i que ben segur que no és la mateixa, és al mateix lloc. Què se n’haurà fet, d’en Siscu? Mira que n’era, de la broma. Una dona que frega els quaranta, els rep amb un somriure i després de comprovar que volen dinar, els acompanya a la zona on son les taules. Asseguts en aquells seients quadrats, també de fusta, segueixen embadalits contemplant els pocs canvis que s’hi han produït. La distribució resta intacte. A l’esquerra del local, sota mitja dotzena de bótes enlairades, quatre taules rectangulars amb quatre tamborets i a la dreta ,paral·lela a la paret, una d’allargada amb un banc a banda i banda. Entremig, dues taules rodones, també de fusta, que en cas de necessitat, s’unien amb un tauló i es convertien en una de sola. A sobre d’elles, un gegantí ventilador belluga pausadament l’aire. A la paret, ara pintada expressament d’un grog suau, potser per recordar el temps en que essent blanca estava 3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

esgrogueïda a causa del fum; encara hi son les agulles de rellotge de l’antic campanar, i al costat d’elles, el retrat en blanc i negre dels dos membres de “La Pinta”. Dos joves del poble, els quals amb el seu duet es van convertir en tot un referent musical durant la dècada dels anys setanta. A mesura que les altres taules s’anaven omplint, la màgia es trencava. Ara sí, ara veuen clarament que no són al segle passat, ja que per una banda no es veu ningú fumant i per una altra banda gairebé tothom s’entreté amb el mòbil. Com que han arribat d’hora, ja han buidat el primer plat al mateix temps que la dona prenia la comanda de les altres taules. De sobte, apareix un vellet amb els cabells i el bigoti blancs que se’n va cap a la cuina. Al cap d’una estona, en surt amb les mans plenes de plats i malgrat tenir l’esquena corbada comença a repartir-los amb lleugeresa. Les mirades es creuen un parell de cops. Quan passa a prop, els saluda amb un somriure. Un minut després els porta els segons plats i els deixa anar un: — que tal nois, com esteu?... Quants anys —. Tren de rodalies

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Maria Rosa Sorribas Escriche cat C

EMOCIONS

Va donar una última ullada a la casa i es va dirigir al rebedor on l’esperava la maleta al costat de la porta, semblava que tenia pressa per marxar. Baixar al garatge, pujar al cotxe, engegar el CD i que per art de màgia , Leonard Cohen omplís el silenci amb les seves cançons, com li agradava !. Era sentir-lo i la seva ment es calmava. Eren les deu del matí, “bona hora”, es digué, si no hi havia cap entorpiment a la carretera arribaria a l’hora de dinar. Les dues. Els sentiments bullien dintre seu, s’estava acostant al seu destí i un munt de records li venien al cap, això és el que més havia estat tement. Encara no podia gaudir del paisatge, tots els seus sentits es concentraven en conduir, li agradava fer-ho però en el fons sempre que agafava el cotxe li sorgia... un no sé què. Mil metres i ja hauria arribat, cinc-cents, dos-cents, ja hi era. Ara sí, no podia tornar enrere. Primer aniria a dinar. Res havia canviat i tot ho havia fet, almenys per a ella. Al començament del carrer hi havia un restaurant, era nou, amb una mica de sort no hi trobaria ningú conegut. El menjar era bo, llàstima que no era el dia més apropiat per gaudir-ne. Demanar el cafè, el compte i marxar. Aniria caminant, deixaria el cotxe aparcat i faria el recorregut a peu, necessitava respirar aquell aire, era especial...feía tant de temps!!!. Obrir la bossa i buscar les claus, las acaricià i com si li donessin força accelerà el pas. Al fons del carrer es dibuixaren les formes de la font, quantes vegades havia anat a buscar aigua amb el canti!, si no ho feia la iaia no la deixava anar a jugar!!!, era la seva feina!, es clar que si el iaio estava per casa ho feia ell, i llavors ella se’n lliurava. Davant de la font, la casa, contemplar-la, sentir una tremolor a l’obri la porta, foscor, records, rialles, plors, gen, ningú...la casa sola, ja no l’habitava ningú. Tots ells només vivien al seu record. Pujar les escales i...unes llàgrimes sorgiren, les va deixar caure. Campanilla 3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Carolina Orgillési Llamas cat C

CITA A CEGUES

S’havien conegut per internet en una d’aquestes pàgines de cites a cegues. Feia temps que es comunicaven per aquest mitjà tan actual i avui, li havia demanat de trobar-se. Ella va dubtar a l’hora de contestar-li però després de pensar-s’ho, hi accedí. S’empolainà i va sortir al carrer. És una dona atractiva I de figura esvelta amb els cabells llargs de color de nit. S’ha posat un abric d’alta costura: sempre li ha agradat vestir bé. Quan surt del portal s’alça el coll de l’abric. Fa fred i una pluja finíssima, va caient. Viu en un barri de París molt a prop del riu Sena que avui, amb la pluja, les seves aigües són d’un gris plom. En aquell barri hi viuen dones de vida alegre però a ella això, no li va importar gens alhora de llogar el seu petit apartament. El lloc li va semblar preciós i molt romàntic i el que passés al seu voltant, no li importava gens ni mica. Avui la Maria estava esperant un client: o això li va semblar, veient-la mirar per la finestra tapada amb un jersei de llana. Sembla que ja arriba la persona que espera —va pensar ella mentre començava a caminar. Un home amb una gavardina de color gris mira la finestra i la Maria li fa un gest invitant-lo a pujar. Ella s’atura davant d’alguna botiga: que anuncia les primeres rebaixes d’hivern. Travessa el carrer i camina dubitativa: no sap si ha fet bé acceptant aquella cita! Com deu de ser aquell home que durant tantes setmanes han tingut relació per internet? Per el que havien parlat semblava un home cultivat i coincidien amb moltes aficions... Ella li havia enviat alguna fotografia però ell, li deia que no en tenia cap que li agradés per enviar-li que ja se’n faria una. 60

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

La pluja continuava caient però no li molestava, ans al contrari, la trobava agradable. S’alçà el coll fins que li tapà les orelles i mitja cara: així quan arribi a la cita, sinó ho veu clar, passarà desapercebuda i no s’hi acostarà. El parc en el qual havien quedat, està gairebé buit; només de tant en tant algú fent footing o passejant el gos, creuen pel seu costat. S’atura i mira al seu voltant; no té perquè tenir por! De lluny veu un home assegut en un banc. Té bona presència i està llegint un diari que gairebé li tapa la cara... Quan es va separar del seu ex marit, es va prometre que no es tornaria a enamorar mai més. Ja n’havia tingut prou amb tant de patiment!. Després d’un temps d’estar sola, va començar a sentir la necessitat de tornar a conèixer algú. La seva amiga Genet li va recomanar aquesta opció d’Internet i avui, veuria com acabaria aquesta història! S’acostà a l’home del banc i s’hi assegué al costat. Ell, alçà la vista del diari deixant al descobert el seu rostre... Ella, queda tan sorpresa, que no pot donar crèdit al que veuen els seus ulls esbatanats! L’home, se la mira burlesc. La Maria, amb les cames tremoloses, s’alça corre-cuita del banc i comença a córrer esverada i confosa sota la pluja que ara, continua caient, amb més força. Ell no té pressa en alçar-se, sap on trobar-la... Puja al cotxe i arrenca ràpid. La Maria obre tremolosa la porta de l’escala tot just quan sent una empenta que gairebé la fa caure a terra. Ell se la mira i li pren la clau de la porta de les mans. L’agafa per les espatlles i l’empeny a dins l’ascensor. Ella tremola i sanglota; està xopa de la pluja fina que li ha anat calant. Ell somriu maliciós; amb aquella mirada que feia abans de posar-li la mà a sobre i estomacar-la quan arribava borratxo a casa quasi a diari,.. Ja és tard; la Conxa mira el rellotge i deixa la ploma descansar sobre l’escriptori. Demà continuarà la novel·la; no pot ajornar-la gaires dies més perquè el seu editor ja la hi està reclamant fa setmanes!. Va a la cuina i posa aigua a bullir per fer-se un té. Mira per la finestra; a fora plou i ja comencen a encendre’s els fanals que il·luminen el Sena que avui, és d’un gris plom. FI Onada

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Gemma Aige i Terés cat C

CAP DIA IGUAL Hi ha dies que els pensaments s’escapen en el cel perdut; hi ha dies que el camí de cada dia ens sembla desconegut; hi ha dies que no són com voldríem; hi ha dies que en sortir no tornaríem; hi ha dies que tothom somriu de cara; hi ha dies que el somni no és el que semblava; hi ha dies emboirats que traspassen l’ànima; hi ha dies assolellats, on la llum et torna cec; hi ha dies que no som, ni un mosquit; 62

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

hi ha dies que sabem el que farem; hi ha dies que plorem sense llàgrimes; hi ha dies que sentim el nostre batec; hi ha dies que no trobem ni un petit racó; hi ha dies que penso el que sento; hi ha dies que... no sé ni qui sóc.

Boira de març

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Gemma Aige i Terés cat C

FA MOLT ANYS Els seus cabells foscos i llisos queien com una cascada damunt de la seva esquena i el front ondulat per les expressions del moment s’avocava cap a una mirada encisadora. Un nas recte, gairebé egipci, olorava que la tardor era de color vermell com els llavis que mossegaven la poma que quedava damunt de la taula. La barbeta marcava el triangle entre el cap i l’espatlla tot mirant avall, com un tobogan, el coll nu. Sense cap arrogància mostrava el pit on dues copes de vidre ben tallat reposaven l’embriagador elixir que hi guardaven. Amb balanceig gronxava els seus malucs arrodonits passejant amb elegància aquell cos que ara ja li era desconegut. Fa molts anys

Boira de març

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Javier Sánchez Muñoz cat D

EL BALL DE LA NORMALITAT

Les paraules de la gent que sempre li havia rebutjat sonaven dolorosament en el seu cap, fent-li seguir repassant els passos del nou ball après. Tot i el dolor que envaïa el seu cos i no deixava que els seus músculs responguessin a les seves ordres, ell seguiria el ritme de la música fins a la perfecció. -Un, dos, tres, quatre, salt ...-, repetia una i altra vegada mentre la suor descendia per les seves galtes. Tenia setze anys i ja feia cinc primaveres que estava aprenent a ballar a l’Acadèmia de la seva professora de l’ànima. Era l’única persona a la ciutat de Barcelona que ensenyaria a ballar a un nen amb ulls orientals, un mongòlic, un nen inconclús, una persona que tenia dificultat d’aprenentatge motriu. Li devia a aquesta dona l’haver fet realitat el seu somni de ballar i poder sentir la música recórrer cada racó del seu cos. Se l’estimava com a una mare. Quan comptava amb tan sols quatre anys, va començar a ballar escoltant la música que posaven els seus pares a casa. Sense adonar-se’n, els seus peus es movien donant voltes i més voltes lliurement, fent-li circular alegre com una baldufa d’habitació en habitació. A l’anar a l’escola amb els nens de la seva edat i sentir el rebuig que per part d’ells era objecte, va començar a indagar el perquè dels seus trets diferents i el sentit d’aquells noms que li cridaven els seus companys. El seu pare li va explicar que la seva malaltia es deia “Síndrome de Down” en homenatge a un metge anglès amb aquest cognom i que va descobrir que es devia a l’alteració del Cromosoma 3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

21. També li va parlar dels noms que la gent donava a les persones que estaven marcades amb aquells estigmes al seu rostre. Des d’aquell moment, va maleir milers de vegades aquell “Cromosoma 21”, fins que un dia va sentir que no serviria de res martiritzar-se. Va entendre que hauria de lluitar per demostrar que podia ser una persona igual, o inclús millor, que aquelles que li havien anomenat moltes vegades despectivament “mongolito”. Els seus pares van intentar que les institucions socials ajudessin al seu fill a sentir-se com una persona normal. Només van rebre ajudes econòmiques i un copet a l’espatlla perquè ells es preocupessin de la seva educació i l’amaguessin a casa com una cosa rara. Mai abandonarien la seva manera de pensar, i el nen amb Síndrome de Down aconseguiria estudiar al mateix ritme que els altres companys de classe. La seva mare va invertir, amb el seu major dolçor, moltes hores de temps i de paciència en les classes particulars que oferia al seu fill cada dia. Van demostrar a tothom que el nen de “mirada oriental” podria ser una persona socialment normal. S’havia apuntat al concurs anual de ball “Dance Barcelona”, a les modalitats de Funky, Jazz, Street Dance, Hip Hop i Popping. En el moment de la inscripció, la persona encarregada es va sorprendre al veure a un noi de crani anormal, coll ample, ulls diferents i nas de boxejador sol·licitar un número de dorsal per al concurs. Inclús va arribar a preguntar-li si estava segur del que feia. Ell només li va respondre executant diversos passos del seu ídol Michael Jackson, concloent amb la mà dreta afermada en les seves parts púdiques. La dona el va inscriure entre rialles per la seva espontaneïtat i sorpresa per la perfecció en els passos que acabava de presenciar. Mai no hauria pogut imaginar que una persona com “aquella” pogués ballar així. Va córrer fins a casa per mostrar-li a la seva mare el document que certificava que competiria com qualsevol altra persona en el concurs de ball més important del país. -Mira mare, m’han donat el número vint-i-nou, però et prometo que guanyaré el concurs, ja ho veuràs!-. La seva mare reia atònita escoltant-lo i veient la seva cara de felicitat. Sabia el que el seu fill s’havia sacrificat dia a dia. Les vegades que havia col·locat gel o draps calents a les articulacions. Els embenats a canells i turmells que sovint havia de portar per culpa de les acrobàcies d’aquells balls tant espectaculars. Les nits que havia d’anar al seu dormitori, quan el sentia sanglotar entre els llençols del seu llit perquè no acabava de dominar els moviments que havia après aquell dia i els seus companys de classe sí. Ella enredava els seus dits suaument entre els cabells del seu fill mentre li relatava històries de superació i grans gestes d’herois grecs. Sentia que aquelles paraules donaven energia a l’esperit del nen i el reconfortaven, fent-li emprendre amb més força el camí cap a les seves fites. 66

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Va arribar el moment tant temps esperat del concurs. Els ballarins, amb seus dorsals a l’esquena, nerviosos i amuntegats, esperaven escalfant músculs ser cridats a la pista de ball. Al passar pel seu costat, se’l miraven sorpresos, posant els ulls ametllats, fins i tot més que els seus. Ell ja estava acostumat i no li donava major importància. Van cridar els participants de la seva tanda. Començava a sonar una música de Hip Hop. Va mirar entre les grades buscant-los. Els va trobar i va enviar un petó que va bufar de la seva mà als seus pares i la seva professora. Va sortir juntament amb els altres corrent a l’escenari, buscant un buit on no es destorbés amb cap altre ballarí. Tancant els ulls, va respirar fons i va deixar que la música entrés en el seu cos embruixant-lo, transportant-lo al record de les gestes dels seus herois. La multitud, en veure’l ballar d’aquella manera, va embogir corejant el número vint-i-nou. Havia arribat fins allà per demostrar al món que era un dels millors ballarins i que mai no deixaria de lluitar per sentir-se... una persona normal. Maimonides

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Concurs 2017

Articles inside

EL BALL DE LA NORMALITAT

CAP DIA IGUAL

CITA A CEGUES

EMOCIONS

UNA TARDA DE DIVENDRES

MENÚ EN BLANC I NEGRE

CONSEQÜÈNCIA

AIXÍ NO

ABRAÇADA EN MIL COLORS

EL BOSC DELS SALZES

LA SEGÜENT JUGADA

LA CASA DE BARRETS

Mercè Castillon UNA VIDA

Vicenç Ramos Torras UN FINAL ALTERNATIU

Ma. Àngels Padró Andrés MOLTES CASUALITATS

Ferran Moreno RAS I CURT

David Parcerisa i Ungé LLEGAT

Jordi Izquierdo Núñez SEGLE DAURAT

Premi cat B

Marta Benlliure Blasco LA UNIFORMADA

Presentació

Premi cat C

Premi cat A

Josep Veas Pelegrín CADI

Premi cat D