David Parcerisa i Ungé LLEGAT

cat C

No ho puc evitar, quan entro a un jaciment arqueològic d’aquests que hi ha prop de Barcelona, sobretot quan aquest és dels ibers, que per cert n’hi ha molts, però que dóna la sensació, de què encara queden molts més per descobrir, imagino a la gent que vivia per aquella època i els veig traginant pels carrers, preocupats pel seu dia a dia, feliços o tristos pel seu esdevenidor futur immediat. Els ibers tenien una cosmovisió pròpia de tot el que els rodejava i s’expressaven en una llengua comuna, plena de particularitats i localismes, que alguns, ben pocs, sabien escriure. El seu, era un camí únic al món, era un camí exclusiu, un procés cultural en gestació totalment inconscient, producte del mestissatge voluntari, natural, que suposava el contacte comercial i la interrelació humana amb la gent d’altres pobles. I de cop, en poc temps, tot allò que eren, que creien, que estimaven, es va veure sacsejat per un esdeveniment d’extraordinàries dimensions i violència que per la seva crua duresa posava en perill tota la seva existència, de sobte la seva terra es va convertir en un camp de maniobres real, i no per uns mesos, sinó per uns anys, per no menys de 18 anys, que es diu de pressa, el seu món es va transformar en un camp de batalla, i no de qualsevol guerra, no. Va ser de tota una senyora guerra, d’una guerra que buscava l’hegemonia comercial del mediterrani occidental, una hegemonia compartida sense ganes, trencada pel sacrifici involuntari, però volgut, de tota una ciutat edetana, l’invencible Arse, que poc profit va poder treure de ser un protectorat romà, només li va servir per cridar l’atenció de tot l’exercit d’Anníbal, convertint-se en un dany col·lateral i la seva foguera de carn humana, passar a ser l’espurna que encendria la flama del gran

28

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

incendi d’abús, assassinat, assolament, confiscació, defraudació, depredació, desallotjament, desnonament, despossessió, devastació, descrèdit, espoli, estafa, exacció, extorsió, humiliació, lladronici, monstruositat, pillatge, rapinya, robatori, saqueig, sostracció i violació, que significava pels ibers, la segona guerra púnica. El seu món es va convertir en un espai on altres resolien els seus problemes, i per resoldre’ls no els importava eliminar aquella cultura que tot just i possiblement es començava a desenvolupar, això no era important per ells, només importava l’ús que podien fer de tot el que volien d’aquell territori, de cop, els que anomenem ibers, no van tenir cap més camí obert per seguir i continuar expressant la seva saviesa. Quan trepitjo els jaciments de, puig Castellar, les Maleses, ca n’Oliver, el turó del Vent, el turó d’en Boscà, el turó de la Rovira, el turó d’Olorda, la plaça de les Bruixes, les Argiles i tants altres que estan al costat de casa ja sigui per la serralada de Collserola, per la de Marina, com pel Montnegre i el Corredor, o per altres llocs elevats de l’interior i el litoral, hi veig les restes d’una cultura, d’una gent que de cop, va ser en gran part obligada a deixar de ser el que en aquell moment eren, i que actualment pressuposem, per indicis arqueològics i comentaris en escrits fets per coetanis seus, que eren laietans, per esdevenir forçosament ciutadans romans, i dic forçosament, perquè no hi havia més opcions, o eres romà, o passaves a la clandestinitat. Imagino que va haver-hi diferents actituds per enfrontar-se a la nova situació, alguns ho devien veure amb bons ulls, sobretot els que pertanyien a les classes benestants, l’incipient i nounada aristocràcia, segons com, si conservava els seus privilegis, no hauria de tenir molts problemes per canviar el nom del lloc on van néixer, total, ara estarien millor que abans, tindrien escalfor als peus, cada dia es podrien banyar amb aigua calenta i estarien rodejats de molts servents, que potser fins i tot tindrien sort i ho serien alguns d’aquells orgullosos de la ciutadella on vivien que mai es doblegaven als seus capricis aristocràtics, perquè no entenien el que pretenia amb aquella actitud tan poc madura. No, l’aristocràcia si negociava bé, no s’oposaria a l’ocupació, ara, si li tocaven els privilegis, la cosa canviava, doncs podien convertir-se en uns enemics terribles, sobretot si es rodejaven de fanàtics, vividors, lladregots, busca vides i romàntics guerrillers idealistes. Com podem suposar que feien els ilergets, ausetans, bergistans, lacetans i andosins, que lluitaven per la seva llibertat, i també per treure un profit, davant la situació de caos que suposaven les ocupacions romanes i cartagineses, però com es pot intuir, no tot era altruisme, dins aquesta federació en resistència, segurament molts ho feien, perquè tenien la mateixa ambició que dominava als romans i als cartaginesos, pel que sembla els cabdills ilergets estaven fets de la mateixa pasta que els seus enemics, sobretot l’Andovales, aquest era el que més, per la seva actitud, es pot arribar a pensar que la seva ambició corria més amunt que la de Mandoni o la

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017 29

d’Amusic. Andovales o Indíbil pels romans, t’obliga a pensar que poder volia ser l’únic amo d’aquella part del mediterrani, i això només seria per començar. Els romans negociaven molt bé, era una negociació amb amenaça, però això a molts cabdills de moltes ciutats ibèriques, ja els anava bé, no tenien ganes de resistir-se. Per què?, perquè els hi suposava massa esforç, podien treure un millor profit, si es deixaven coaccionar per l’amenaça. Però els romans i els cartaginesos, a la llarga farien el que voldrien, ara els deien això perquè callessin, i després, després ja ho veurien. Però clar, després, com es podrien revoltar després els antics ibers, si els tenien dividits a tots, dins dels nous estaments socials, d’una també nova societat, que funcionava d’una altra manera, i que ja no era la seva. La resistència esdevenia gairebé impossible, ja que primer hagueren de tenir una lluita interna important amb si mateixos, per conservar un mínim grau de pertinença a un món, que difícilment, tornaria a existir físicament, i després, un cop els resistents haurien aconseguit conservar un mínim grau de pertinença, a una cultura, teòricament colonitzada i desapareguda, aquests, també volguessin lluitar pel ressorgiment de la seva cultura ibèrica local, ajudant si era necessari, a futures invasions i destruccions del territori, per part dels pobles, que els romans anomenarien, bàrbars. I qui els hi anava a dir als romans que passats els segles, els descendents simbòlics, que no reals, d’aquella gent a la qual van turmentar i despersonalitzar, durant tants anys i segles, defensessin el seu patrimoni en llocs tan estranys com en unes obres d’una immensa estació de tren que porta el nom d’un popular barri Barceloní, però que n’ocupa més de dos. Els romans veurien com les restes d’una vil·la romana, saquejada al llarg dels segles, es convertien en pura runa, davant d’una estranya indiferència de tot un barri, i de tota una ciutat, per així deixar pas a la construcció d’un vial d’entrada i sortida al gegantí pàrquing de la nova estació del pla de Barcelona, abans del riu Besòs. Aquests mateixos romans veurien com el sistema que ells van utilitzar per apropiar-se d’aquelles terres, encara estava en ús actualment i s’utilitzava apropiadament, per lucrar als nous patricis i senadors locals, amb un sobrecost públic d’unes obres interminables, més alt que el Tibidabo.

El Gat

30

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017