AIXÍ NO

cat C

He esperat el moment de retrobar-te. Sempre hi havia alguna excusa, la feina, gestions, viatges... que endarrerien aquest moment anhelat però difícil alhora. I avui ho he fet, t’he anat a trobar per poder dir-te que encara t’estimo, que no t’he pogut oblidar mai malgrat la llunyania forçada i el teu silenci impenitent i sec. Sé que no hauria d’haver marxat del teu costat sense dir-te res, sense ni tant sols acomiadar-me, però ho vaig fer, potser per no deixar veure el molt que t’he estimat ni la tristesa que em feia partir lluny de tu. No sé si m’has perdonat, però jo t’he somniat, t’he abraçat a les palpentes de nits i t’he invocat en la dansa etèria del foc, a cada flama i a cada brasa. I avui t’he trobat. T’he mirat i m’ha costat reconèixer-te, ans has perdut aquella lluïssor que irradiaves, aquella vitalitat que em va enamorar. T’he vist trista i feixuga, envellida de sobte pels darrers anys que hem estat separats. T’he volgut abraçar i el teu aspecte polsós i deixat m’ho ha impedit. Per què t’has deixat anar tant? On has llençat tota la força que tenies i que et feia única, meravellosa, tant humana i tant bucòlica? Quan has perdut l’encís que em captivava i em feia recórrer cada racó teu ansiós de no perdre’t ni un instant, de caminar-te dia i nit copsant sempre detalls nous, llums diferents, sons especials. T’he estimat amb delit, i tu ho sabies. Diria inclús que tu també em vas estimar, ni que fos pel costum de tenir-me sempre al costat, escoltant-te, contemplant-te, visquent-te tants de dies i nits. M’ha entristit profundament veure en què t’han convertit, -vull pensar que has lluitat tant com has pogut per no caure en el parany- i m’ha fet un dolor punyent no veure en tu aquella força que et

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017 49

feia única i admirable, que em va captivar des de sempre i em va convertir en el teu amant fidel i perseverant. Ara, avui, vull mirar-te i no et veig, vull sentir-te i no ets tu, vull dir-te que t’estimo i no en sé perquè estimo un record, un ahir passat que potser mai tornarà a ser. Estimo una força que no tens -i tenies-, estimo una olor de mar i cel i gent atrafegada que feies -i no fas-, estimo una vida intensa que vivies diferent cada instant i a cada racó de tu -i no vius- estimo quan cantes i llegeixes i recites poemes i balles i corres i t’atures i gaudeixes de tot -i ja no ho fas-. Vull estimar-te i no puc perquè has canviat, t’has tornat freda i amorfa, sense vida, mundana, barroera i vulgar... i aquesta no és la meva ciutat, la Barcelona que recordo. No et puc estimar, així no!

Miramar

50

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017