Josep Veas Pelegrín CADI

cat C

L’Alba, una noia de vint-i-set anys, ni verge ni bruna, equipava el segon llarg de la via “Promoció del 97 “. Mentre clavava el pitó a la fissura per protegir el pas, recordava la descripció de l’itinerari que li havia fet el Javier: “estreta canal de 300 metres, taponada per un gran bloc que se supera per la dreta amb un pas de IV+, després es torna ample, però molt vertical, fins a 80º si és un bon any de neu i es forma cornisa a la sortida”. Aquest corredor clàssic de la Serra dels Cortils a la cara nord del Cadí l’havia obert el mateix Javier amb altres companys de l’Escola Catalana d’Alta Muntanya el 16 de març de 1997. A l’Alba, li feia il·lusió escalar la via que havia obert el seu company i mentor, de qui havia après tot el que sabia de muntanya. Un cop assegurat el pas, va superar-lo sense problemes, deixà la roca enrere i progressà amb seguretat per la canal de neu. Havia estat un bon any, i encara que ja estàvem entrant a la primavera, les últimes nevades oferien un paisatge magnífic i amb molt bones condicions per a la pràctica de l’alpinisme. La neu estava dura, compacta i en alguns trams una mica glaçada. Els grampons es clavaven com si la neu fos mantega, l’Alba progressava ràpida i segura fent tracció amb els dos piolets tècnics, que el Toni, la seva parella, li havia regalat pel seu aniversari. El Toni, no escalava, a vegades no entenia l’atracció que tenia l’Alba pel risc i l’aventura, però era una de les coses que li agradaven d’ella. A mesura que avançava notava que la canal es feia mes estreta i vertical, i va decidir muntar reunió en un pi petit, però fort, a la dreta del corredor. Reunió, reunió!!! Cridà l’Alba, recupero corda!!!... D’acord!!! respongué la Xenia.

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017 23

La Xenia, companya de cordada de l’Alba, de cordada i pràcticament de tot. Es van conèixer de petites a l’agrupament escolta del barri, i des de llavors ho fan gaire be tot juntes i comparteixen la mateixa passió per l’alpinisme. Alba: Puja quan vulguis!!! Xenia: Surto!!! Mentre l’assegurava, la Xenia pujava confiada i tranquil·la per la canal, la seva vida estava a les mans de l’Alba, què més podia demanar. Li agradava observar-la quan s’endreçava el material a l’arnés abans de començar l’ascensió. Les cintes davant, els “friends“ a l’esquerra, els tascons a la dreta... A vegades la mirava buscant complicitats i alguna cosa més que una bona amistat. L’Alba tenia la sensació que alguna cosa no acabava d’anar be, el dia i les condicions eren ideals però un formigueig a l’estomac la feia estar més alerta que habitualment. El Toni sempre li deia: minimitza els riscos al màxim!!! De cop i volta va sentir un fort cop al cap, hòstia !!! menys mal del casc, va pensar. Li havia caigut a sobre un grampó que baixava rodolant canal avall, i va continuar caient uns metres més, fins aturar-se damunt la neu. L’Alba va aixecar el cap, el seu cinquè sentit no l’enganyava, hi havia una cordada amb problemes més amunt. Eren dos nois joves que havien passat de bon matí pel refugi. Mentre esmorzaven, els van veure per la finestra parlant amb el Jordi, el guarda del refugi Prat Aguiló. Anaven amb poc material, el duien ja col·locat a l’arnés, tot i que tenien encara més d’una hora d’aproximació a les vies més properes. Portaven una corda molt desgastada i vella, de 10 o 11 mm de diàmetre, molt pesada, d’escalada esportiva, anaven amb calçat de “treking” i no duien casc. L’Alba recordava haver-los vist alguna vegada al rocòdrom de la Fuixarda, on entrena dos dies per setmana. Va recordar les paraules del Jordi: Encara els haurem d’anar a treure a aquest parell !!! Mentre la Xenia pujava decidida sense adonar-se del que passava, l’Alba tensava les cordes i alhora mirava amunt, esperant que les coses no es compliquessin més, la falta d’experiència dels joves els podia dur a prendre decisions amb greus conseqüències per a tots. Les sospites de l’Alba es van confirmar, els dos nois van abandonar l’estreta però segura canal de neu i van continuar progressant per un mur de roca, a la dreta del corredor. La roca estava trencada i inestable, els blocs de pedra, al trepitjar-los es precipitaven canal avall a gran velocitat. L’Alba espantada però protegida per l’arbre on havia muntat la reunió, veia com les pedres li passaven pel costat, provocant un allau de neu i pedra que anava a parar just al damunt de la Xenia. Alba: Eh!! Vigileu!! Què collons foteu!! Som aquí sota!! Xenia...Xenia !!! estàs be?

24

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Tot va passar molt ràpid, en pocs segons que es van fer eterns. Els joves van desaparèixer de la vista de l’Alba muntanya amunt. La corda estava tensa, no es movia, i la Xenia no responia als crits desesperats de l’Alba. L’Alba va treure la corda auxiliar de 30 metres, que sempre duia a la motxilla per un cas d’emergència i ràpidament va muntar un ràpel. Mentre baixava rapelant, desitjava que no hagués passat res greu, però pintava malament. De seguida va veure el cos immòbil de la Xenia, subjectada a la corda i mig enterrada entre pedres i neu. Estava inconscient, segurament degut a un fort cop al cap, que s’evidenciava veient la fissura que tenia el casc i la sang que li baixava pel front. Alba: Xenia, Xenia, em sents, em sents!!? La Xenia obrir el ulls, un petit raig de claror entrava per la finestra de l’habitació del refugi. L’Alba, ja vestida, amb el frontal al front, plegava el sac de dormir. Alba: Espavila que ja és hora...hem de sortir quan comenci a sortir el sol. Xenia: Ja vaig, estic grogui...no t’ho creuràs, he somiat que teníem un accident a la canal i que jo la palmava. Alba: Va que l’esmorzar ja deu ser apunt. El menjar ja era a taula, la Xenia, encara angoixada pel somni, sentia al Jordi, el guarda, com conversava amb gent fora del refugi. L’Alba mirà per la finestra... Alba: No t’ho creuràs, hi ha dos “frikis” de la Fuixarda aquí fora. Entra el Jordi: Encara el haurem d’anar a treure a aquest parell !!! La Xenia s’aixecà sobresaltada de la taula, i va mirar per la finestra. Va seure de cop, amb el rostre pàl·lid, la mirada perduda i la veu tremolosa digué:

HEM DE MARXAR CAP A CASA!!

Serrat dels onze

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017 25