Marta Benlliure Blasco LA UNIFORMADA

cat C

Les rebaixes es cruspien els guarniments de nadal i els avets, desproveïts de boles brillants, es reagrupaven per formar adob. Ells llums que farcien els carrers, apagats des de feia uns dies, tenien quelcom de sinistre. Espases fetes de cable elèctric i vidre que plovien d’un cel de pega i que competien aferrissadament amb els propòsits de cap d’any. L’endemà operaris municipals els despenjarien amb paciència i els encabirien dins el remolc oxidat d’un camió. Em preguntava si ho farien de matinada, a traïdoria, o bé si optarien per feinejar a ple dia. Em demanava, també, si algú enyoraria els llums... Perquè jo, sincerament, dubtava molt que ho fes. – Vostè quines sabates triaria, les planes que m’he emprovat abans o aquestes que tenen una mica de taló? Quines són més elegants? La veu de la clienta em va fer aterrar d’emergència. Vaig recuperar mentalment les seves paraules i vaig adonar-me que no sabia què contestar. Per al primer interrogant tenia resposta (qui diu resposta diu opinió), però amb el segon vaig pensar que no hi havia res a fer. Era el meu dia de prova a la sabateria i tots els ulls uniformats d’allà dins m’espiaven per valorar si una servidora havia nascut per vendre calçat. Sempre havia considerat que ningú (tret de les persones fetitxistes) havia nascut per vendre calçat. I jo, dissortadament en aquest cas, no era una fetitxista de les sabates, ni de les botes, ni de les sandàlies... Ni tan sols ho era de les bosses de mà. No sóc elegant. No ho he estat mai i, a aquestes alçades, ja no aspiro a ser-ho algun dia. Puc posar-me roba que combina bé, que als penja-robes fa patxoca, peces escollides directament de l’aparador que, un cop damunt el meu cos, no convencen ni a la de tres! Per això tota la vida he triat treballs on cal posar-se uniforme: supermercats, restaurants, empreses de neteja... Sóc feliç en saber que aparentment el meu aspecte no difereix gens del de la resta. De tota manera sempre acaben notant que alguna cosa no acaba de rutllar. De vegades són les pròpies companyes, d’altres les supervisores i, de tant en tant, fins i tot les clientes les que em demanen si ja duc la meva talla o si la brusa o la faldilla està mal cosida perquè la veuen “rara”. Jo sempre responc que se m’ha encongit en rentar-la. Així mato el tema i la curiositat. No em ve de gust explicar-los que que hi ha persones que, en comptes de vestir-nos, ens cobrim amb roba.

26

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

De petita ja em passava. De les tres germanes jo sóc la mitjana. A mida que heretava el contingut de l’armari de la meva germana gran, la mare es desesperava. No entenia com era possible que aquell vestit tan maco no lluís com abans, que aquells pantalons de pana de vegades em paressin llargs i d’altres curts i amb els camals torts i asimètrics. El misteri augmentà en adonar-se que quan la tercera filla, la més petita, vestia altre cop la roba, aquesta era talment com la recordava en la primogènita. L’àvia va acabar lligant caps i de seguida es va entestar a presentar-me com a “la meva néta mitjana, la del cos simpàtic”. A mi, per descomptat, no em feia gens de gràcia. Sobretot perquè els desconeguts interpretaven malament les paraules de la iaia. Es pensaven que jo era una mena de pallassa en versió reduïda i em pregaven que els expliqués algun acudit. El mes sorprenent era que cada cop que els cridava, indignadíssima, que jo no en sabia cap, ells es petaven de riure. El fenomen de les criatures prodigi ha fet tant de mal, en aquest país! L’adolescència fou una etapa feliç. El motiu és que en aquest període, com diria l’àvia, qui més qui menys pateix en carn pròpia la odissea d’un cos “simpàtic”. El problema va venir més endavant, quan vaig començar a quedar amb nois que, aclaparats per la seva incapacitat a l’hora de definirme, m’anaven deixant cada cop més sola i, de retruc, amb menys ganes de sortir i distreure’m. De fet ara només surto de casa per anar a treballar. Em passo les hores mortes al pis, vestint un exèrcit de maniquins que col·lecciono amb avarícia i que vesteixo amb la meva pròpia roba mentre espero la vellesa... I consti que l’espero activament, amb impaciència. Tinc entès que és aleshores quan els cossos de les persones passen per una altra etapa “simpàtica”. La darrera i definitiva. La que equipara tothom i esborra clivelles i estadístiques estèrils. Per cert, al final vaig ensortir-me’n amb la clienta que no sabia quines sabates triar, si les planes o les que tenien una mica de taló. Ho vaig aconseguir responent-li, tibant un somriure, que l’elegant no eren les sabates, sinó les persones que les lluïen... I que ella podia estar satisfeta perquè li paraven estupendament tots dos models. La jugada va sortir prou bé. La senyora es va endur els dos parells cap a casa. Havent plegat, mentre em canviava, la propietària va venir a buscar-me per comunicar-me, cofoia, que el treball era meu. Abans de sortir del magatzem vaig fer un cop d’ull al meu voltant i de poc no em marejo. Les parets eren folrades de capses de cartró de colors diversos amb les referències de les sabates anotades al laterals. Eren nínxols de sabates noves. Una magnífica fossa comuna organitzada per números i models. Mentre pensava que finalment havia trobat un lloc fora de casa on també podria ser feliç, la propietària va entrar una altra vegada. En veu baixa va suggerir-me que m’endugués l’uniforme, que intuïa que calia planxar-lo millor. Vaig assentir sabent que no ho faria... No serviria de res... Com els propòsits de cap d’any, fa no fa!

Guix

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017 27