LA SEGÜENT JUGADA

cat C

Quan el Gran Mestre em va insinuar la següent equació que deuria de fer, en un to tan suau com ferm que no donava peu a discussió un sentiment d’enuig em va envair, sentiment tan alié a nosaltres,. que no va passar desapercebut per a ningú fins al punt que immediatament em vaig avergonyir. El somriure quasi compassiu del Gran Mestre va ajudar a sentir una mica millor, quedàvem només dos contrincants i això significava la meva derrota en l’intent d’aconseguir un dels màxims reconeixements científics al que es podia aspirar. En uns instants davant meu van passar unes imatges, de ben segur que aquest succés va ser propiciat pel Gran Mestre. La Primavera sempre ha estat la meva estació preferida, i a la que havia esmerçat més esforços, això ja ho entendreu més endavant, és fàcil d’entendre quan pots gaudir del verd insultantment intens de l’herba brillant encara per la rosada de l’albada d’un prat d’alta muntanya i el sol pinta de color de plata els rierols que aporten el seu cabdal mandrós al llac que tinc davant en el que es reflectien les muntanyes encara coronades per un mantell nival. Un grupet d’isards s’acosta al llac a beure sabedors de que a aquesta hora els seus depredadors tot just s’estan treien les lleganyes i els deixaran una estona tranquils i una granota matinera assaja el seu raucar com convidant a les altres a seguir-la. La sorra grossa, tèbia i humida a tocar d’allà on les manses onades de la mar van a morir mentre les gavines vigilen des de les roques a veure si divisen els seus àpats daurats entre les aigües,

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017 43

el sol encara a mitja alçada amb prou feines il·lumina el terra del bosc de pins pinyoners i unes puputs picotegen entre la pinassa en competència amb un grup de pardals que aixeca el vol amb cada crit dels gavians. Sembla que el bosc tropical no té que tenir fí més enllà dels immensos rius que travessen les selves i que els arbres han recuperat el regne que els havia arrabassat la cobdícia humana i la vida de sempre tornava a lluir esplèndida. Mentre, em va venint al cap els sons d’Un bel dia vedremo en la veu de la Callas emocionant-me i alternativament la veu de Neruda desesperadament enamorat, Com es pot crear tanta bellesa amb vint-i-vuit signes alfabètics, deu de numèrics i set notes musicals¡. Tot creat pel gènere humà. I jo no era aliè a tot això!!!!!. De cop les imatges es varen tornar més fosques. Aquell llac alpí va aparèixer ara envoltat dels cadàvers dels avets recremats per la pluja àcida, l’herba al voltant i la neu de les muntanyes ja només era un record de temps llunyans. El mar semblava un brou gris on només la heroica vida més resistent a l’agressió humana continuada podia reeixir fins i tot la sorra semblava haver perdut la seva textura. Els boscos tropicals, apareixien reduïts a petits reductes amb la funció de separar incomptables extensions de conreus de diferents colors després de que l’activitat humana liquidés les precioses fustes. Ja no sentia la Callas ara ressonava la Diana Damrau a La Reina de la Nit en un dramàtic clam de venjança. I jo no era aliè a tot això!!!!!. En aquells segons en que aquestes imatges havien aparegut en el meu conscient, sense dubte amb la intercessió del Gran Mestre, vaig entendre perquè m’insinuava fermament que prengués aquella resolució quan aparentment tenia totes les de guanyar a l’altre finalista i vaig prendre la decisió d’esborrar la meva creació més ambiciosa, la plaga humana a la que jo havia convertit en imatge de la meva pròpia ambició i conduït a la destrucció del seu entorn, Mentre ressona en el meu interior la Primavera de Vivaldi destrueixo la meva obra principal i faig el ferm propòsit de crear vida intel·ligent la propera vegada.

Pica3141

44

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017