Mercè Castillon UNA VIDA

cat C

Arribà a l’escala de casa seva completament derrotat. Maria, la portera, li donà la bona nit i li feu saber que li havia preparat una mica de sopar. —Gràcies, Maria. I s’encaminà cap a la porta de l’ascensor. En obrir-la, féu un lleu gir i li digué amb un filet de veu: —Gràcies per acompanyar-me a l’enterrament. Entrà a l’ascensor i se’n pujà amunt. Al posar la clau al pany i obrir la porta del pis, l’envaí la mateixa sensació que l’havia colpit durant els últims disset anys: silenci, quietud, penombra i... una immensa soledat. No encengué els llums. Ja en tenia prou, de llum, amb les escletxes del veïnat. S’assegué a la butaca i, una vegada més, repassà tota la trajectòria de la seva vida. “Eren molt joves quan es varen conèixer. S’enamoraren immediatament. S’estimaven de debò. La Marta l’encisà i es casaren al cap d’un any just. Aquí, en aquest piset, visqué una felicitat mai imaginada. Ella era la dona més deliciosa que rnai hagués pogut somniar: alegre, delicada, sensible... Les vetllades transcorrien plenes de somnis, de quan tindrien el primer fill, i reien pensant que si el marrec fos ploraner no els deixaria dormir anirien curts de son, però plens d’amor... I s’estimaven, s’estimaven i encara s’estimaven més. Això va durar dos anys. “Un dia, en arribar, va notar una cosa estranya: ella no sortí a rebre’l i la casa estava molt desendreçada: els plats d’esmorzar encara damunt la taula del menjador, l’habitació per arreglar, el llit per fer... El cor se li. encongí i pel cap li passaren les idees més descabellades. Però la realitat era molt pitjor. La trobà arraulida a terra, al racó més fosc de la casa, embolicada amb

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017 31

una manta al cap i una indescriptible expressió de terror a la cara. S’acostà per amoixar-la però ella reaccionà amb una violència terrible, els ulls esbatanats, vermells, i defensant-se amb feresa salvatge del contacte d’ell. Telefonà a urgències i al sogre, mentre intentava parlar amb la Marta, sense comprendre, perplex, què li havia passat per reaccionar d’aquella manera. Quan arribaren els serveis sanitaris, ella es deixà aconduir, obedient i tranquil·la, i se l’endugueren sense cap resistència. El sogre, atònit i esfereït, li preguntà si hi havia algun problema entre ells. Immediatament, però, se’n penedí de la pregunta al veure la dolorosa expressió d’ell. “Llavors començà per al sogre i per a ell mateix un autèntic calvari: l’inacabable reguitzell de visites, consultes, proves, sessions amb els psiquiatres, que furgaren els dos homes per treure a la superfície els fets més nimis i recòndits de la seva vida i de la relació amb la Marta, en un intent de determinar la patologia que l’havia ferida. Finalment, els especialistes diagnosticaren que aquella noia tan dolça i sensible patia una esquizofrènia de terror en vers l’home que estimava i que era el seu marit. “L’internaren amb l’esperança que la recuperarien que allò hauria estat un episodi aïllat. Però el cert que cada vegada que intentava acostar-se a la Marta, ella patia uns terribles accessos de furor, cada cop més agressius. Finalment s’hi va haver de resignar: cada cap de setmana anava a la residència i es quedava contemplant-la, sense que ella el veiés, durant un parell d’hores, darrere els vidres lleugerament fumats de la sala especial de visites, on ella parlava tranquil·lament amb el seu pare de... de tot, excepte del seu marit, del seu matrimoni, del seu amor, com si tot això no hagués existit mai. “Quan el sogre morí, ell continuà visitant-la, com sempre. Tothom de la residència respectà el punyent dolor d’aquell home que, sol, silenciós i amb el cap ensorrat a les espatlles, es passava hores darrere els vidres fumats, mirant aquella dona estimada que havia estat la seva vida. “D’això feia disset anys. La Marta es marfonia lentament sense que ell pogués fer-hi res. I ell vivia desesmat en aquell piset que havia estat testimoni de la immensa felicitat d’aquells dos primers anys. Maria, la portera, es va oferir de tenir-li el pis net i endreçat, i el sopar de cada vespre a punt. Sopar que ell, desganat, remenava, tastava i deixava. Enflaquí molt. “Quan sonà el telèfon, senti al cor una forta estrebada. Era de la residència. Li pregaven que hi anés, que la Marta havia patit un atac de cor gravíssim i que el demanava. El director Mèdic el rebé al vestíbul i va dir-li que la seva esposa, inexplicablement, el reclamava amb insistència; i volia saber si ell estava en condicions d’acarar-la, encara que no podien respondre de la reacció d’ella al veure’l. Sense esma, va fer que sí. Amb les cames fluixes, el cor encongit i el front perlejat d’una suor freda, entrà —després de disset anys!— a l’habitació de la Marta. Ella, pàl·lida dèbil, li allargà la mà amb un dolç somriure que el deixà sense alè. S’assegué al seu costat, amb la mà d’ella entre les seves. I notà que el premia amb la mateixa força i discreció pudorosa de quan

32

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

eren joves i anaven pel carrer: una mirada i una apretada de mà, i el cor se’ls omplia d’amor. Entrà en un trastorn absent del qual brollà una pau serena... “Mai no sabé l’estona que transcorregué Només podia recordar que era ja fosc quan va adonarse que la mà d’ella havia quedat lassa entre les seves. Deixà passar uns moments, li besà el front i sortí de la cambra. La Marta havia mort”. Tancà els ulls, deixant que els records l’envaïssin, sense fer cap esforç per controlar-los. Els sorolls de veïnat s’anaven apagant i ell, com cada vespre, remenà el sopar, el tastà i el deixà. Després continuà amb la rutina de sempre: rentar-se les dents, posar-se el pijama, prendre un somnífer, donar la bona nit a la Marta, apagà el llum i ... fins demà!

Guspira d’amor

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017 33