EL BALL DE LA NORMALITAT

cat D

Les paraules de la gent que sempre li havia rebutjat sonaven dolorosament en el seu cap, fent-li seguir repassant els passos del nou ball après. Tot i el dolor que envaïa el seu cos i no deixava que els seus músculs responguessin a les seves ordres, ell seguiria el ritme de la música fins a la perfecció. -Un, dos, tres, quatre, salt ...-, repetia una i altra vegada mentre la suor descendia per les seves galtes. Tenia setze anys i ja feia cinc primaveres que estava aprenent a ballar a l’Acadèmia de la seva professora de l’ànima. Era l’única persona a la ciutat de Barcelona que ensenyaria a ballar a un nen amb ulls orientals, un mongòlic, un nen inconclús, una persona que tenia dificultat d’aprenentatge motriu. Li devia a aquesta dona l’haver fet realitat el seu somni de ballar i poder sentir la música recórrer cada racó del seu cos. Se l’estimava com a una mare. Quan comptava amb tan sols quatre anys, va començar a ballar escoltant la música que posaven els seus pares a casa. Sense adonar-se’n, els seus peus es movien donant voltes i més voltes lliurement, fent-li circular alegre com una baldufa d’habitació en habitació. A l’anar a l’escola amb els nens de la seva edat i sentir el rebuig que per part d’ells era objecte, va començar a indagar el perquè dels seus trets diferents i el sentit d’aquells noms que li cridaven els seus companys. El seu pare li va explicar que la seva malaltia es deia “Síndrome de Down” en homenatge a un metge anglès amb aquest cognom i que va descobrir que es devia a l’alteració del Cromosoma

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017 65

21. També li va parlar dels noms que la gent donava a les persones que estaven marcades amb aquells estigmes al seu rostre. Des d’aquell moment, va maleir milers de vegades aquell “Cromosoma 21”, fins que un dia va sentir que no serviria de res martiritzar-se. Va entendre que hauria de lluitar per demostrar que podia ser una persona igual, o inclús millor, que aquelles que li havien anomenat moltes vegades despectivament “mongolito”. Els seus pares van intentar que les institucions socials ajudessin al seu fill a sentir-se com una persona normal. Només van rebre ajudes econòmiques i un copet a l’espatlla perquè ells es preocupessin de la seva educació i l’amaguessin a casa com una cosa rara. Mai abandonarien la seva manera de pensar, i el nen amb Síndrome de Down aconseguiria estudiar al mateix ritme que els altres companys de classe. La seva mare va invertir, amb el seu major dolçor, moltes hores de temps i de paciència en les classes particulars que oferia al seu fill cada dia. Van demostrar a tothom que el nen de “mirada oriental” podria ser una persona socialment normal. S’havia apuntat al concurs anual de ball “Dance Barcelona”, a les modalitats de Funky, Jazz, Street Dance, Hip Hop i Popping. En el moment de la inscripció, la persona encarregada es va sorprendre al veure a un noi de crani anormal, coll ample, ulls diferents i nas de boxejador sol·licitar un número de dorsal per al concurs. Inclús va arribar a preguntar-li si estava segur del que feia. Ell només li va respondre executant diversos passos del seu ídol Michael Jackson, concloent amb la mà dreta afermada en les seves parts púdiques. La dona el va inscriure entre rialles per la seva espontaneïtat i sorpresa per la perfecció en els passos que acabava de presenciar. Mai no hauria pogut imaginar que una persona com “aquella” pogués ballar així. Va córrer fins a casa per mostrar-li a la seva mare el document que certificava que competiria com qualsevol altra persona en el concurs de ball més important del país. -Mira mare, m’han donat el número vint-i-nou, però et prometo que guanyaré el concurs, ja ho veuràs!-. La seva mare reia atònita escoltant-lo i veient la seva cara de felicitat. Sabia el que el seu fill s’havia sacrificat dia a dia. Les vegades que havia col·locat gel o draps calents a les articulacions. Els embenats a canells i turmells que sovint havia de portar per culpa de les acrobàcies d’aquells balls tant espectaculars. Les nits que havia d’anar al seu dormitori, quan el sentia sanglotar entre els llençols del seu llit perquè no acabava de dominar els moviments que havia après aquell dia i els seus companys de classe sí. Ella enredava els seus dits suaument entre els cabells del seu fill mentre li relatava històries de superació i grans gestes d’herois grecs. Sentia que aquelles paraules donaven energia a l’esperit del nen i el reconfortaven, fent-li emprendre amb més força el camí cap a les seves fites.

66

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Va arribar el moment tant temps esperat del concurs. Els ballarins, amb seus dorsals a l’esquena, nerviosos i amuntegats, esperaven escalfant músculs ser cridats a la pista de ball. Al passar pel seu costat, se’l miraven sorpresos, posant els ulls ametllats, fins i tot més que els seus. Ell ja estava acostumat i no li donava major importància. Van cridar els participants de la seva tanda. Començava a sonar una música de Hip Hop. Va mirar entre les grades buscant-los. Els va trobar i va enviar un petó que va bufar de la seva mà als seus pares i la seva professora. Va sortir juntament amb els altres corrent a l’escenari, buscant un buit on no es destorbés amb cap altre ballarí. Tancant els ulls, va respirar fons i va deixar que la música entrés en el seu cos embruixant-lo, transportant-lo al record de les gestes dels seus herois. La multitud, en veure’l ballar d’aquella manera, va embogir corejant el número vint-i-nou. Havia arribat fins allà per demostrar al món que era un dels millors ballarins i que mai no deixaria de lluitar per sentir-se... una persona normal.

Maimonides

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017 67

68

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017