Premi cat D

Premi cat D

Caminava poc a poc pel parc gaudint del suau cruixit de les fulles seques caigudes en el camí, gaudint del últims raig de sol de la tardor a Barcelona, gaudint d’estar sola envoltada de gent. La Marta s’asseu en un banc del parc a prop dels gronxadors. Ha començat a refrescar i s’embolica amb la jaqueta de llana grossa i confortable que li va fer la seva avia. Li agrada aquesta sensació contradictòria d’aire fred alhora que el sol acaricia la seva pell. Es queda abstreta observant com juguen els nens, les seves rialles, els seus aguts xiscles eufòrics. Mira la nena del vestit vermell que no para de pujar i baixar del tobogan. Aixeca les mans valent mentre llisca divertida. La seva mare l’espera amb un petó i un copet d’ànim per al següent viatge. Aquí estarà sempre, ferma, serena, segura. Dient-li amb el seu cos que ella la protegirà si es fa malbé i a la mateixa vegada que viva i s’atreveixi, que pot fer-ho sola. Les protestes del nen del banc de la seva dreta li fan dirigir la seva atenció cap a ells. Un jove pare lluita per donar el berenar a un angelical Lucifer de rínxols daurats. El petit dimoni guanya la batalla i amb un somriure malèfic aconsegueix anarse’n. Un grup de nens corren entre els arbres jugant a tocar i parar. Li agrada imaginar-se a ella vivint aquestes vides, sent la mare en el tobogan, el pare amb el berenar. Els seus sogres cuidant dels nens mentre ella torna corrent de la feina al metro. El somriure dels seu pares en abraçar als seus néts gairebé abans de baixar del cotxe després d’un llarg viatge per passar la Setmana Santa a casa. Quantes vegades a la platja ha fet castells de sorra, tots els cops que ha llegit un conte una i altra, una i altra abans de dormir, quants pijames ha rentat, comprat, guardat.

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017 15

Rialles, jocs, crits, moviment, desordre, vida, amor, carícies, tendresa, plors... Tot el que la Marta desitja. Tot el que la Marta no té. Tanca els ulls i s’imagina al seu costat una petita maneta agafada a la seva. La sent, l’acaricia, nota el seu olor de nadó. Torna a obrir els ulls, torna a la realitat. Aquest matí quan s’ha despertat amb dolors menstruals el seu futur se diluïa novament, una altra vegada no, un altre mes no. El seu cos té dolors. Las seves il·lusiones també. Plora en silenci cinc minuts sota l’aigua calenta de la dutxa, el vapor no només entela els vidres. Cinc minuts que li permeten viure els vint-i-tres hores i cinquanta-cinc minuts restants de cada dia. Li permeten aguantar amb estoïcisme cada pregunta directa a ella, no al seu marit, que quan tindran fills. I ella amb un mig somriure respon que encara no han vingut, ja vindran. Com si fos només ella la responsable de portar nens al món, com si fos l’única tasca important que ha de fer una dona. Està cansada d’haver de donar explicacions i de posar bona cara, així que sempre desapareix de les converses de noies i es refugia en les trivialitats dels nois La Marta s’aixeca silenciosa del banc del parc amb cura de no molestar conscient que allí ella és la nota discordant i es dirigeix a la clínica de fertilitat. Un nou cicle comença, un altre més. Quants més en necessitarà? Quants més en podrà sostenir?

Martina Napoli

16

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017