Jordi Izquierdo Núñez SEGLE DAURAT

Cat B

Encara no em crec que la vida que coneixem, la vida que vivim o sentim sigui la vida autèntica. Una vida envoltada de conflictes, prohibicions, limitacions, creences i addiccions, fets que son del tot innecessaris per al dia a dia. De cada deu passes que dono sis estan envoltades de brossa, de cada deu països que visito a set maten a persones que els hi agrada una altre del seu mateix sexe, de cada deu vegades que respiro vuit d’elles me’n ofego per la contaminació i cada cop que veig les noticies tot es guerra, delinqüència, desgracies de les que tot el mon vol estar informat, política o fins i tot esports que son sempre el mateix. La gent es pren la llibertat de dir-me ignorant pel fet de no voler veure ni sentir a parlar de les noticies que es presenten tots els dies, en canvi jo em prenc la llibertat de dir-lis bojos per voler estar al tant de les desgracies alienes, per saber a qui han desnonat aquesta vegada, a qui han matat o a on han bombardejat. La humanitat i el mon que ens envolta sembla ser que ha d’estar pautat i organitzat, seguint sempre les mateixes indicacions com si es tractés d’un robot programat per realitzar només una única acció. Pot tenir a veure amb motius religiosos o tradicionals, però si es decideix trencar les regles és quan passes a ser una silueta estrambòtica i en alguns casos l’objectiu d’una pistola. Es tracta d’un joc interminable que només uns pocs s’atreveixen a canviar. La llibertat per ser qui realment vols ser o la felicitat que vulguis arribar a aconseguir per alguna raó, segurament surrealista, pot arribar a enrabiar a tercers que no ho vegin normal, al cap i a la fi la personalitat pròpia conjuntament amb la facilitat per conèixer tot allò desconegut no es un privilegi del que tots es puguin beneficiar.

20

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017

Avui dia ningú pensa en fer be les coses, en molts casos amb tal d’aconseguir els objectius o de perfeccionar-ho tot ja no es te en compte als que estan al voltant teu. No som conscients de com d’egoistes podem arribar a ser i penso que no perdem res en intentar millorar aquests aspectes, començant per reflexionar sobre si els nostres actes poden afectar als demés o a tot allò que ens envolta. Pot ser que ens sigui més còmode llençar les coses al terra per no sentir la molèstia de tenir-les a les mans o per no saber que fer amb elles, pot ser que es necessiti el petroli per construir tot allò del que no podem prescindir a diari, pot ser que si prohibim la entrada a estrangers en un país puguem evitar que facin barbaritats al nostre entorn o que pel fet d’alimentar-nos correctament tinguem que privar als animals de la seva vida. No, l’ésser humà es capaç de realitzar grans avenços per aconseguir bons resultats de forma neta i correcta, sense causar dolor tan als éssers que ocupem la terra com al mateix planeta. El problema és, que per realitzar avenços molts cops es fan retrocessos. Esta molt bé poder comunicar-nos amb la gent per les xarxes socials o mitjançant trucades telefòniques, sense saber que l’eina coneguda com a telèfon mòbil s’aconsegueix amb la explotació de nens i nenes privats de la seva infància. La tecnologia ens ajuda a viure còmodament, però desfer-nos d’ella quan no la necessitem també es un punt important, donat que la metàfora d’amagar-ho tot sota la catifa es el que es fa avui dia a la terra. No es cap secret que a la gent en el fons li agradin els conflictes, poden fer gracia o transmetre diverses emocions tan si les llegeixes en un llibre com si les veus en una pel·lícula, això es debut a que ens trobem acostumats a aquest tipus de situacions que des de un bon principi haurien d’estar eradicades pel be de tothom. Quan arriba un punt en el que a segons qui se li escapa de les mans la ficció emocional cap a la realitat no sabem com actuar davant d’aquesta situació. No es just que per culpa de gent que no sap com fer les coses de manera correcta els demés haguem de patir les consciencies, el meu futur no només dependrà del que faci jo si no d’un govern responsable del manteniment del país i la convivència, els actes i les decisions dels habitants i múltiples factors que puguin intervindre. Avui dia la única preocupació que ens envolta no es més que la d’obtindre uns petits objectes, tan metàl·lics com de paper amb els que aparentment podem aconseguir tot el que vulguem, com si es tractés d’una clau mestre. Els diners. Sense ells no som res a la vida ni importem a la societat, al menys en la majoria dels casos. Estem acostumats des de petits a malveure a tots aquells que no poden permetre’s el luxe de menjar ni viure en una llar digna per falta d’aquests maleits bitllets i en molts cassos no som capaços d’agrair tot el que tenim pel fet de no poder tenir més encara. Es clar que a tots ens agradaria tenir-ne més, però hem d’aprendre a conviure amb lo poc que tenim i agrair-ho. Aquesta societat no es contenta amb res, sempre tenim una

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017 21

cosa que no volem sense saber que hi ha qui no tenen la sort de poder-la tenir i quan es perd es llavors quan es valora, fet que hauria de ser al revés, encara que això s’atribueix a tot el que coneixem. Encara que es digui que els calers no son el més importats en aquesta vida...pot ser, però desgraciadament si hi manques d’ells no pots optar a res, encara que no sigui el més important si no els tens no fas res. Es trist però es així. Es semblant a l’aparença de cadascú, encara que tothom digui que la bellesa estigui dintre, avui dia triomfa més una persona prima i atractiva amb una bona dentadura i les parts que més exciten del cos es desitja que siguin de mida gran. Vivim en un mon de mentires, mentires que ens envolten i som capaços de respirar sense donarnos conta. Des de petits ens fan creure que vivim en un mon segur i que tot es de color de rosa, però a mesura que anem creixent trèiem les nostres pròpies conclusions respecte al que veiem o sentim. Arribada a una edat en la que per nosaltres mateixos obrim els ulls ens donem conta de com està el panorama, i a les hores es quan venen les angoixes encara que hi ha qui prefereix viure al marge de la situació, però jo personalment no tinc aquesta sort i no puc evitar l’empatia que puc arribar a sentir. Es per això que molts cops opto per anar a la meva encara que ningú ho vegi normal, fer la meva vida normal com si tot anés correctament ja que de problemes ens podem trobar tots els dies i de manera inesperada, respectant també tot el que es creua a la meva visió. Jo també tinc la certesa de que tot pot millorar, clar que per això hauríem de posar tots de la nostre part. Somio en un segle daurat en el que la gent no sàpiga el que son els conflictes, que el nivell de contaminació es redueixi al mínim, que puguem deixar la porta de casa oberta sabent que ningú ens podrà entrar, que cadascú es pugui expressar lliurament i que tots puguem ajudarnos mútuament ja que al cap i a la fi formem part d’un mateix terreny, un terreny que no estaria malament cuidar per que els nostres descendents es trobin el més còmode possible. Un dels sobretot fer les coses be d’una vegada.

Set Sin Furtere

22

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017