UNA TARDA DE DIVENDRES

cat C

Dos quarts de quatre, divendres. La Nàdia llegeix el mail del director de la NeuerKunst, una de les editorials alemanyes més prestigioses. Un pas endavant en el darrer projecte en què actualment està treballant. Experimenta una sensació que li resulta força familiar. la satisfacció de veure assolit un repte més en la seva carrera professional. Tanca l’ordinador i fa una ullada al mòbil. Obre el whastapp, hi mira i clica en el contacte del Marc, el seu fill. El tanca. S’aixeca i, dempeus, acaba d’organitzar els papers de damunt la taula. Desprès, agafa la jaqueta i la bossa i surt del despatx. A l’ascensor, de cara al mirall, es retoca els cabells i es posa la jaqueta. Es gira per veure com li queda per darrera la roba que porta. Li agrada aquest aire informal i alhora distingit dels pantalons negres de llana freda amb la camisa blanca i la jaqueta de xeviot. Surt de l’edifici i es dirigeix al pàrquing on hi té el cotxe, dos carrers més avall. Mentre camina, a estones tanca uns segons els ulls per sentir de manera directa, sense que la visió de res hi pugui interferir, la calidesa d’aquest sol de mitjans d’octubre. Es creua amb pares i mares que vénen de recollir els nens de l’escola; grups d’adolescents que parlen i riuen estrepitosament —amb l’energia desbordant pròpia de quan el món et pertany—; gent gran que s’asseu als bancs de la plaça, s’hi estan i observen, com si, sense ser-ne conscients, per un fenomen d’osmosi, seure i mirar els provoqués un imperceptible però real efecte d’absorció d’energia vital. Quan arriba al pàrquing s’adona que no li ve de gust agafar el cotxe i anar a casa. Continuarà caminant, sense pensar cap a on. Li sorprèn aquest gir inesperat en els plans d’una tarda de divendres, però tampoc hi dóna més importància. Defuig baixar per les Rambles; s’estima més agafar els carrers interiors, menys sorollosos i atapeïts de gent. Hi ha moments en què pot escoltar les seves passes i fragments de conversa d’aquells qui passen pel seu costat. Sense adonar-se’n, ha arribat fins al port. Ella, que tot ho programa i ho preveu, es troba, en aquesta tarda de divendres, sense haver-ho decidit, davant del mar. Un mar ben diferent al dels estius de la seva infància, i tanmateix. ha tornat a sentir-se lliure com quan era nena. Camina unes

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017 53

passes i, desprès, s’asseu en un banc, en un lloc que queda a recer del tràfec i el brogit del port, a tocar de la platja de Sant Miquel. Observa a la seva dreta, més enllà, els vaixells de càrrega i mercaderies, de passatgers de gran creuer, pesquers, iots i transatlàntics, disposats en una extensió immensa, talment una mena de ciutat on només els avesats hi gosen entrar; grues i maquinàries i grans magatzems que poc tenen a veure amb aquell port de Montgat on havia acompanyat el seu avi per a veure arribar els pescadors. Aleshores distingeix la silueta d’algú que està assegut; li sembla que està dibuixant. S’hi apropa. És una dona jove. Té els cabells curts, de color castany. Part del serrell, mig despentinat, li tapa lleugerament l’ull dret. Duu un jersei color carbassa, amb un mocador al coll, i texans. Als seus peus, a un costat, una bossa de roba i alguns estris de pintura. En un primer moment, la noia sembla no adonar-se de la seva presència. Mou la mà dreta de manera gairebé rítmica, traçant breus línies ara en un sentit ara en un altre, i, de tant en tant, inclina lleugerament el cap, com volent mirar des d’una altra òptica el que ha dibuixat. -Hi véns sovint, per aquí? li demana la Nàdia. -Sí, sempre que puc. M’agrada aquesta hora de la tarda, quan el sol encara no s’ha post. Miro de captar un moment únic, en aquest contrast de natura i civilització, de pau i alhora brogit. Per això m’agrada venir al port. No et sembla una visió magnífica? La Nàdia la mira i se l’escolta atentament. I una sensació de serenitat la corprèn per moments. Conversen llarga estona, deixant també espai als silencis. Abans de marxar, la Nàdia li demana si pot veure alguns dels seus dibuixos. Ha començat a enfosquir quan la Nàdia puja, ara sí, Rambles amunt. Camina sense pensar en res; de tant en tant, una inspiració profunda. Se sent, definitivament, més lleugera i, alhora, més forta. Llavors agafa el mòbil i truca al seu fill. —Marc, com estàs? Tinc ganes de veure’t i que m’expliquis coses. Ens veiem diumenge? S’ha endut núvols grisos de distanciament l’aire d’una tarda de divendres.

Nausica

54

3r Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2017