Fotografia: Roberto Martín
EQUIP DE REVISTA
Sílvia Caballé
Yaiza de la Cruz
Eloy Gaspar
Gio Gonzales
Enric Ibáñez
Júlia Pizarro
Joel Sanabra, Cactus
Albert Torres
CORRECCIÓ D’ARTICLES
Yaiza de la Cruz
FOTOGRAFIA
Adrián Aparicio
DISSENY I MAQUETACIÓ
Eloy Gaspar
LA
BAIXADA DE L’AIGUA DE SANT MAGÍ
LA PADRINA DEL PILAR CAMINANT
LA TECLA DES DE DINS
EL MEU CONCURS
CASTELLER DE L’ANY
Estimats castellers, Hem arribat a l’oasi que buscàvem aquest any 2022. Tot i no haver pogut assolit la nostra màxima fita tècnica, descarregar un 3 de 8 en què hi teníem dipositades moltes il·lusions i esperances, la prova que hem arribat a l’oasi és la quantitat de castellers que han assistit a cada assaig i, especialment, l’elevat nombre de castellers joves que s’han apuntat a la colla. Ells, acompanyats i guiats pels que hi hem estat sempre, són els que han de fer que els Xiquets del Serrallo estiguin a l’altura dels més grans.
Hem d’estar molt contents de tot el que hem aconseguit, d’haver sabut deixar enrere una maleïda pandèmia que ens va deixar tocats per tot arreu. Hem consolidat els castells de la gamma alta de 7; hem lluitat fins a descarregar el primer 2 de 7 de l’any, i, com no, hem portat per 25è any consecutiu el nostre pilar caminant fins a l’ajuntament.
Si hem arribat aquí és perquè darrere hi ha molta feina; per aquest motiu, dono les gràcies als responsables de l’equip tècnic, a l’equip de pinyes i a l’equip de canalla. Així mateix, faig extensiu l’agraïment a tota la gent que ens ha acompanyat amb compromís màxim durant la temporada i, sobretot, en la preparació per al Concurs de Castells. Com a president, us vull felicitar a tots i dirvos que estic molt content d’haver pogut treballar amb vosaltres i sentir el vostre suport.
També he de donar les gràcies a tota la Junta Directiva per tot el treball i la gran quantitat d’hores invertides a fi de vetllar pel bon funcionament de la nostra colla. Crec que ha valgut la pena la implicació i s’ha vist reflectida en totes les activitats que hem pogut organitzar durant aquest any.
No em vull allargar més. Només em queda dir-vos que tenim un gran futur per endavant, la temporada vinent podem resoldre el que ens ha quedat pendent. Ho tenim tot: tronc, pinya i una canalla fantàstica que ja està preparada per fer aquest gran salt que hem de fer la temporada vinent.
Moltes gràcies a tots pel vostre suport. Espero no haver decebut gaire gent durant l’exercici de les meves funcions. He intentat fer-ho tot de la millor manera possible pel bé de la meva estimada colla, els Xiquets del Serrallo.
La temporada arrencava amb determinades incerteses. Tindrem canalla petita per fer castells? Hi haurà suficient pinya per tancar amb seguretat els castells? La massa social tornarà a enganxar-se a la dinàmica castellera? Tornaran noves onades de contagis i restriccions?
Si bé és cert que hi havia dubtes que s’escapaven del control de la colla i de la junta-tècnica –com l’evolució de la COVID-19– n’hi havia d’altres que sí que depenien de nosaltres.
L’any començava ben d’hora amb una visita a Valls amb motiu de les Decennals, on vam alçar dos pilars, i va finalitzar l’u d’octubre al Concurs de Castells. En total, nou mesos plens d’assajos, sortides i activitats socials de la colla. Som conscients que els primers mesos van venir carregats de diades. Calia, com ja sabeu, rodar la canalla més petita en castells de 6 i donarlos confiança. Com ja sabeu, enguany la canalla havia d’aprendre noves posicions i noves sensacions. Des de la direcció de la colla agraïm el compromís d’aquest nucli de castellers que des de l’inici de temporada ens acompanyen en cada assaig i cada sortida.
Creiem que aquests primers mesos intensos són essencials per entendre l’èxit d’aquesta temporada. Així, ben aviat vam començar a treballar de valent i a donar la rellevància pertinent al pilar caminant, que havia d’arribar per 25è any consecutiu a l’ajuntament. Al juny arribaven els castells de 7 i a l’agost la gamma alta dels 7 pisos. Donem les gràcies de nou a tothom per no defallir en l’objectiu de tornar a passejar per les places les estructures bàsiques dels 7 pisos i afrontar amb garanties la introducció del pilar en aquestes estructures. Afrontem el tercer tram de la temporada amb Sant Magí a la vista, on l’objectiu de la tècnica de sortir de plaça amb 3 castells de 7 i mig s’assoleix. A partir d’aquí, només ens quedava somiar. I això és el que hem fet, somiar desperts, treballar més que mai per aconseguir els somnis que per trajectòria, història i compromís amb el fet casteller i la ciutat ens mereixem.
Estem molt orgullosos del treball que la colla sencera ha fet per tornar a obtenir el mateix nivell que al 2019. Tornant a descarregar el castell més gran que ha descarregat la colla històricament, tornant a omplir
les places de camises blau marí i treballant de valent per intentar descarregar el nostre primer castell de 8. Estem segurs que tota la feina feta des de la tècnica, la junta i tota la colla ja suma de cara al fet que l’any vinent puguem assolir aquesta fita. Perquè ja no ens conformem a arribar a l’oasi, sinó que volem conservar-lo i fer-lo més gran i més acollidor per a tothom. Estem molt orgullosos de vosaltres, ens heu fet la feina molt fàcil aquestes quatre temporades. Només us demanem que la pròxima temporada seguim amb la mateixa actitud i ganes de fer créixer la colla. La colla, que està per damunt de tot i de tots/es.
L’experiència de dirigir la colla i defensar la seva posició on fos, ha estat un orgull. Servir a la cultura del país –i, per tant, compartir la felicitat i la il·lusió en comunitat– ha estat molt emocionant. El nostre respecte i admiració a tots/es els/les que heu servit, serviu i servireu la colla per sempre.
Dades extretes de l’APPsistència. Tractades per Enric Ibáñez.
8 castellers/es han assistit a més del 95% dels assajos, dels quals només 2 han assistit també al 95% de les actuacions.
15 castellers/es sumen més del 90% d’assistència a assajos. El 80% d’assistència a assajos és superat per 28 castellers/es, i el 70% per 37 castellers/es. 5 castellers/es han assistit a més del 90% de les diades. 25 i 37 castellers/es han assistit a més del 80% i 70% de les diades, respectivament.
Un total de 250 persones diferents han vingut almenys un dia a assajar.
Un total de 298 persones han assistit almenys a una diada.
L’arribada de la COVID-19 no només va aturar l’activitat castellera, també va paralitzar la vida social de persones i entitats. Tant és així que una de les preocupacions principals de la Junta Directiva en pensar en la represa era com es podrien recuperar els actes socials de la colla i si, especialment els més populars, tindrien la mateixa repercussió que abans de la pandèmia.
A principis del 2020 vam organitzar les activitats de Nadal i el Carnaval Blau. Després, ja només vam poder celebrar amb relativa normalitat el sopar de final de temporada de l’any 2021. Entremig, algun esmorzar i excursió amb restriccions més que evidents. Finalitzada la temporada 2022, contra tot pronòstic, ens adonem que ha estat una temporada plena d’actes –més d’una vintena–, amb una assistència assimilable a la prepandèmica i una forta implicació dels castellers de la colla. Hem pogut superar les dificultats i seguir potenciant la vessant social de la colla. Així mateix, hem continuat teixint vincles amb el barri i la ciutat. En són un exemple els actes coorganitzats amb l’Associació de Veïns del Serrallo (Carnaval Blau), els Diables de Voramar – Víbria de Tarragona (Vermut dels Musclos), F. C. Tarraco (xerrada «El futbol com a eina d’inclusió») i l’Ajuntament de Tarragona (concert del Festival Internacional de Dixieland i la Revetlla del Concurs). O les col·laboracions amb la Diputació de Tarragona, Mercats de Tarragona, Yzaguirre o Reial Club Nàutic, entre d’altres.
Fem un breu resum dels actes socials del 2022 presentats per tipologia.
Activitats de Nadal
22 de desembre 2021 i 06 de gener 2022
Els més petits de casa van ser els primers a començar a gaudir de la represa dels actes socials, tot i que amb una normalitat parcial. Durant les festes de Nadal 2021/22 van poder tornar a fer cagar el tió i recollir els regals dels Reis d’Orient. Això sí: amb mascaretes i sense poder veure els Reis (que s’esperaven dins el local) desfilar pel Serrallo.
Carnaval Blau
26 de febrer
A punt d’engegar la temporada, vam
tornar a obrir les portes del local a tota la ciutat per recuperar el Carnaval Blau. Com si la pandèmia no hagués existit, la festa serrallenca va ser un atractiu per a un munt de famílies tarragonines. Seguint la proposta de les anteriors edicions, l’acte va comptar amb animació infantil a càrrec de Creatics Representacions Artístiques, vermut musical i concurs de disfresses. Va ser d’allò més emocionant superar el nombre d’inscripcions previstes al concurs, tant en la categorial individual com en la grupal!
Escuma Blava
13 d’agost
A l’agost la normalitat postpandèmica ja era un fet i vam poder celebrar la tercera de l’Escuma Blava. Com
ja sabeu, es tracta d’un acte inclòs dins el programa de festes de Sant Magí pensat per obrir-nos a les famílies tarragonines d’una forma ludicosocial. La festa tenia tots els components per ser un èxit: canó s’escuma, mànegues, sessió musical, servei de bar i assistents amb ganes de passar-s’ho bé. Ara bé, un imprevist d’última hora (el canó d’escuma va arribar gairebé dues hores tard...) ens va forçar a reconduir-la. Aprofito donar les gràcies a les famílies per la paciència i la comprensió i als voluntaris de la colla per ajudar a dinamitzar l’acte.
Confiem que les properes edicions es desenvoluparan amb normalitat i serà un acte fixe dins el programa de festes.
Festival Internacional de Dixieland de Tarragona
14 de maig
Per tercera vegada, hem estat coorganitzadors del festival; aquest any, en una data assenyalada: la darrera nit del programa. Aquest fet, sumat a la qualitat dels artistes, va provocar que l’afluència de gent fos notòria. Els encarregats de posar-hi ritme van ser Drop Collective, amb una fusió de música jamaicana i jazz. En acabar, DJ Ecléctico ens va oferir una sessió carregada de bon rotllo. Així, la pista de bàsquet adjacent al local es va tornar a convertir en escenari i pista de ball.
Celebració del 5è aniversari del local
10 d’abril
Fa uns mesos es va complir el 5è aniversari de la inauguració del local. I, com no podia ser d’una altra manera, per celebrar-ho, vam fixar una actuació amb dinar i festa posterior. Per dinar, un clàssic, fideuada (per a nosaltres i per a les colles convidades, seguim creant vincles). La festa, de tarda, conduïda pels ja consolidats PD Pinyes. Una sessió musical divertida per a tots els gustos, amb interacció amb el públic i peticions de cançons.
Vermut Summer Music
11 de juny
La setena edició del tradicional vermut que dona la benvinguda a l’estiu va arribar amb un canvi significatiu: la rumba com a protagonista. Sergi de Vegüenza Ajena va pujar a l’escenari per fer-nos gaudir d’un nou format de l’acte. Com cada any, hi ha qui ja té el dia marcat al calendari i qui s’hi afegeix per la fama del cantant. Retrobaments, nous assistents i la constatació que les activitats de la colla segueixen sent un reclam per al públic general.
02 de juliol i 17 de juliol
La revetlla de Sant Pere i la Carmeta Tropical, dos concerts que van seguir les diades dels patrons del barri. Dues festes de magnitud i abast equiparables però amb característiques diferents. La primera, incipient; la segona, amb trajectòria. La primera, de nit; la segona, de tarda. La primera, amb els punxadiscos PD Pinyes i el retorn de Tela Marinera; la segona, consolidant Ganjanights. Totes dues, precedides de fideuada per sopar per a totes les colles, amb molts voluntaris a les barres i amb públic variat de tota la ciutat.
Amb el precedent del 2018 i l’espineta de no haver tingut Concurs el 2020, ens vam embarcar a organitzar una nova festa després de la jornada de dissabte d’enguany. Un concert de les característiques del de la darrera edició és difícil d’organitzar cada dos anys; és per això que l’estil i el renom dels grups han estat prou distants. Això sí, la valoració de la facilitat de gestió i coordinació amb l’Ajuntament és molt positiva. Els artistes de la nit van ser: Electrogralla, So Nat Grallers i PD Peting. Pel que fa al públic, també és positiva; la plaça dels Carros era plena de gom a gom. Quant a la implicació de la colla, seguint la tendència dels altres concerts de la temporada, vam aconseguir muntar una barra gran amb molts castellers de totes les edats implicats. Deures pendents: aconseguir que el compromís es mantingui elevat fins a última hora i agilitzar la recollida.
Tornar a aparèixer al programa d’actes de Santa Tecla (més enllà dels assajos especials) demostra una voluntat d’enriquir l’oferta sociocultural i una capacitat organitzativa considerable. I encara més si és amb dos actes tan populars com aquests.
Baixada d’Amparitos
17 de setembre
A partir de les 10.30 h del matí, una munió de gent disposada a passars’ho bé va fer cap a la plaça de la Font. I així va ser, la Baixada d’Amparitos va reviure de la mà de l’exitosa Xaranga Tocabemolls per fer-nos riure, cantar, ballar, animar la ciutat i tornar a sentir l’esperit de Festa Major. Les parades de la baixada van ser: ¡Ay mi niña!, El Racó dels Amics i el local dels Xiquets del Serrallo. Que bonic veure el local ple i amb tan bon ambient! I d’allà a la pèrgola del Serrallo, per enllaçar amb el següent acte.
17 de setembre
Estona abans d’arribar amb la xaranga a la pèrgola, els més fidels al Vermut dels Musclos ja hi eren. Gràcies a la suma de forces dels voluntaris de la colla, els Diables de Voramar – Víbria de Tarragona i Yzaguirre, el Serrallo es va omplir de visitants un any més. Aquest any, amb sorteig de panera inclòs i un aspecte més sofisticat: taules, parasols i una food truck per servir el vermut.
Calçotada
06 de març
La calçotada del 2022 podria portar el titular següent: «Una calçotada passada per aigua i uns Xiquets del Serrallo que no volen renunciar a fer caliu». Sí, les condicions meteorològiques ens ho van posar difícil i vam haver de traslladar l’activitat al local. Tanmateix, un petit grup de valents va anar d’hora a l’àrea de pícnic del parc del Llorito a preparar el menjar i, així, una quarantena de castellers vam poder gaudir d’un dia de colla i fer caliu.
24 de setembre
Fer arribar el pilar caminant per 25è any consecutiu, convertir-lo en tecler d’honor, no podia tenir una celebració que es limités a peu de plaça. Així, després de l’èxit, gairebé 140 castellers ens vam dirigir al local per dinar amb la colla. Aquest cop, canvi de menú: mandonguilles amb patates per celebrar-ho. En acabar, com és típic, vam passar la tarda veient la retransmissió del pilar i fent festa. Un somni fet realitat!
08, 15, 16 i 22 d’octubre
Si parlem d’activitats internes de la colla, no podem obviar els actes de final de temporada, que suposen el colofó de mesos intensos de treball tècnic. Enguany, per seguir celebrant la represa, hem tingut tres setmanes d’activitats. N’hi ha hagut de tradicionals, com el concurs de truites, el sopar de germanor o el bingo blau. També el sopar de final de temporada –amb 150 assistents–, que s’ha emplaçat a l’Àncora del Port Esportiu i ha permès recuperar els reconeixements Pin de Plata i Casteller de l’Any.
Ara bé, n’hi ha d’altres nous que val a pena destacar per les seves característiques. D’entrada, són remarcables els actes col·laboratius. És a dir, la pujada a Sant Simplici com a mostra de suport al projecte #100xSantSimplici de l’esportista Anna Saballs per dignificar l’espai, i l’agermanament amb el F. C. Tarraco, que va comptar també amb les intervencions d’Oleguer Presas i Carles Viñas. D’altra banda (i ben significatiu), hi ha hagut força propostes de diversos castellers de la colla, que than contribuït a organitzar el torneig de pàdel i la Jornada Blava (amb classe de bachata, vermut musical, dinar de germanor, jocs i balls de la canalla). També com a fruit d’una iniciativa particular, l’acte més emotiu d’aquest final de temporada ha estat la ruta històrica pels locals d’assaig de la colla. Tot i que l’assistència va ser modesta, poder accedir a l’interior de gairebé tots els locals i conèixer-ne dades i anècdotes de primera mà va ser un privilegi. Conèixer la nostra història és imprescindible per saber qui som i valorar on som!
Yaiza de la Cruz
La temporada d’enguany ha suposat la tornada a la normalitat que tant esperàvem. Hem recuperat l’activitat castellera tal com la coneixem i com ens agrada viure-la. Ens hem tornat a abraçar i a emocionar tots plegats. Aquest 2022 ens ha deixat grans moments que ja formen part de la nostra història. En revivim els 10 millors per ordre cronològic.
La temporada del 2021 ens va deixar aproparnos als castells després d’un any i mig molt difícil, però el tast se’ns va fer massa petit. Enguany hem recuperat els castells tal com ens agrada viure’ls: sense restriccions, amb el bar obert cada divendres després d’assaig i amb les abraçades de qui entra al local i fa dies que no veies. Celebrem que aquest any hem tornat a ser el que érem, i sabem que no hagués estat el mateix si ens haguéssim d’imaginar els somriures rere les mascaretes.
Sabíem que l’inici d’una temporada postpandèmica no seria fàcil, i sovintejar castells de 6 amb freqüència era un tràmit gairebé obligatori per tornar a assentar-nos i rodar estructures. Però la impaciència començava a fer-se notòria i recuperar els castells bàsics de 7 a Vila-seca ens van portar una alegria que, en temporades normals, podria semblar desmesurada. Vam celebrar el que tots sabíem que suposava un punt d’inflexió i vam començar a recordar qui érem i on volíem arribar.
Si hem de recordar les diades més emocionants d’aquesta temporada, segurament rememorarem la plaça de les Cols el 19 d’agost. Per Sant Magí consolidàvem la categoria de castells de 7 i mig: les tres construccions que vam portar a plaça ho van ser. El 4 de 7 amb agulla seguit del 5 de 7 —i l’esclat d’eufòria que va suposar— i, en última ronda, el 3 de 7 amb agulla, van fer que marxéssim a casa amb la feina més que feta. El vano de pilars final va ser la cirereta del pastís d’una diada que va acabar com millor podíem esperar. Els castells de 7 i mig tornen a ser serrallencs!
Des de la plaça de la Font fins al Serrallo. Així és la Baixada d’Amparitos, i així és una de les activitats més divertides de la nostra colla i de la nostra Festa Major. Un any més, amb la Xaranga Tocabemolls, des dels més petits als més grans, vam baixar al so de la música fins a tocar de mar. Dinamitzant el Mercat Central i la ciutat, afegint en cada parada més persones fins a arribar al Vermut dels Musclos, vam tornar a viure la Santa Tecla que ens agrada. Com és de bonic veure’ns tots junts al local cantant i ballant? Enguany hem recuperat els castells sense restriccions, però també els actes que fan colla, que ens uneixen i que ens permeten viure una temporada com les que hem trobat tant a faltar aquests anys.
L’assaig previ al Concurs de Castells sempre és un gran reclam; per als antics castellers que hem vist poques vegades durant la temporada, per als amics d’altres colles que volen donarnos un cop de mà... Sigui com sigui, enguany tenia un component afegit que prometia omplir el local. El Concurs tornava a celebrar-se després de quatre anys. Vam fer treballar de valent l’equip de pinyes, i la tècnica en general va haver d’aprendre a gestionar un assaig amb moltes més persones de les que estem acostumats. Us imagineu què seríem capaços de fer si aquests assajos no fossin només en dates assenyalades? Si la xifra d’assistents a l’assaig no baixés mai de les 3 xifres? Tant de bo aquesta dinàmica segueixi amb nosaltres durant moltes temporades més i aconseguim un gruix de gent que ens permeti fer realitat tot allò que fa anys que somiem.
Quatre anys després, hem tornat a la Tarraco Arena. Tot i un gran Sant Magí, amb la calculadora en mà, no entràvem al Concurs per mèrits propis. La participació era més que assegurada, com a colla de la ciutat organitzadora de l’esdeveniment, però poder entrar-hi per mèrits és allò que tota tècnica ha de marcar-se com a objectiu. La Jove de Sitges renunciava a actuar-hi dissabte, i els Xiquets del Serrallo ens convertíem en participants per mèrits propis. Una recompensa més que justa per la feina feta durant aquests mesos. Hem esperat quatre anys per tornar a participar en l’espectacle casteller més gran del món, però ni una pandèmia mundial ens ha impedit portar-hi els nostres màxims i, fins i tot, estructures encara inèdites. Juguem a casa, i ser colla participant per mèrits propis ja és el nostre premi.
Patíem perquè no plogués. Una ronda de castells, vam fer, només, ja que els núvols persistien sobre el sostre tarragoní. Recordeu: es munta el pilar de Xiquets. Es munta el pilar de la Jove. I arriba el nostre torn. Escales amunt, avall. Faixes que encerclen el pilar i obren pas entre la gent. Carrer Major, Baixada de la Misericòrdia. Públic a banda i banda de la plaça de la Font. I arriba l’esclat d’eufòria, alegria, emoció, sentiment, entusiasme i il·lusió. 25 anys consecutius baixant el pilar. Santa Tecla, enguany, ha tingut un tecler d’honor molt i molt especial: el pilar caminant dels Xiquets del Serrallo. Per 25, 50, 75 i 100 anys més consecutius, colla!
Ni fet expressament, enguany ens hem deixat el millor per al final. El Concurs ha portat opinions molt diverses; alguns van marxar amb la sensació de no haver fet la feina, però la realitat és que vam assolir l’objectiu que la colla necessitava per marxar amb els deures fets: descarregar el 2 de 7. Una estructura amb un pom petit, finet i que té corda per continuar portant-nos alegries la temporada vinent; un tronc expert i amb marge per treballarlo fins a la descarregada, i una espectacular pinya blava —amb més de 10 cordons!— que feia goig. No va arribar el castell de vuit, però vam recuperar el nostre gamma extra. El 2 ha tornat a casa, i no el volem tornar a perdre tant de temps mai més.
Si recuperar els actes socials ha estat un motiu de celebració i retorn a la normalitat, tornar a gaudir d’una cloenda de temporada com la d’enguany, també és el que esperàvem des de fa molt. No se’ns acut millor tancament per a una temporada com les d’abans. Els ja tradicionals actes amb què celebrem una temporada més fan colla, i poder tornar a celebrar-los ens permet a tots nosaltres viure l’experiència castellera total, sense límits i apropant-nos els uns als altres sense portar la faixa posada.
L’equip de comunicació de la colla va treballar des del principi de la temporada en un reclam que ens acompanyés tot l’any. Amb un inici incert, no sabíem quins reptes es podria plantejar la colla ni amb quin estat tornaríem, però des del moment en què el David Borràs va mencionar un oasi, l’equip va tenir clar què era això, quina era la meta. Per a cadascú de vosaltres, aquest oasi podia ser una cosa ben diferent de la de l’altre. L’equip de comunicació va presentar una campanya que valorés el punt més important de la temporada 2022: els castells com sempre, sense limitacions ni restriccions. I, per fer-ho, vam acompanyar el Maurici Ferré durant aquest retorn. Qui ens ho havia de dir, quan vam començar-la, que la campanya acabaria nominada a la secció «Promocionals a competició» del Festival de Cinema Castells? Ara, la situació és clara: han quedat deures pendents, hem complert molts dels objectius, hem viscut grans moments... hem recuperat la normalitat, hem arribat a l’oasi.
Formar part de l’equip de canalla dels Xiquets de Serrallo és una experiència que recomanem a tothom viure. Formar part d’alguna cosa més gran sempre és una responsabilitat; però el treball en equip, la passió per allò que estimes i les ganes de créixer i aprendre han fet que sigui una aventura molt enriquidora. És importat destacar la coherència i la línia de treball del nostre equip. Unint passat, present i futur dels Xiquets del Serrallo hem aconseguit que la nostra canalla estigui plena de lluitadors/es, valents/es i treballadors/es que sempre estan disposats/des a fer el que calgui perquè sempre en volen més... Estem convençuts que si fiquéssim assaigs de 4 h estarien encantats/des.
Per a aquest equip, ha sigut molt important que tots i cadascun dels membres de canalla hagin arribat a complir els seus objectius, tant individuals com col·lectius. Amb tot, considerem que és més rellevant la qualitat humana que han mostrat. És important que aprenguin a pujar, a fer de dosos, d’enxaneta, d’acotxador, tocar el timbal, la gralla, fer pilars, etc.; però el més valuós ha sigut acompanyar-los en el seu creixement personal.
Han sigut ells i elles que han demanat més, han sigut ells i elles que han fet créixer aquest equip.
Només podem donar les GRÀCIES per tot el que ens heu ensenyat. No deixeu mai de demanar, sou el futur i amb vosaltres arribaran els grans reptes.
El meu primer any fent castells
Hola, em dic Guim i tinc 8 anys. Aquest ha sigut el meu primer any a castells i m’encantaria dir-vos com m’ha anat.
Ja tinc la camisa, me la van donar el 27 d’agost d’aquest any. La primera vegada que vaig pujar va ser per Sant Joan, en un pilar de quatre dels tres pilars que vam fer simultanis. Aquest any he fet molts amics més, com l’Adriana, l’Helenita, en Marc, l’Aina, la Dúnia, la Nora, la Btisam, l’Abril, la Yannet, la Nàdia, la Lucia, l’Emma, la Neus, la Marina, l’Èlia, l’Ona, la Berta, l’Aleix, la Cristina l’Alba, la Natalia i molts més. Quan pujo no sento molts nervis però sí que és veritat que al Concurs de Castells volia baixar. Aquest any m’han provat de dosos però encara no aguanto, segurament la temporada que ve ja seré dosos.
M’han provat en 3 poms del set, 4 d’un cinc i 10 del tres. Aquí em podeu veure al Concurs de Castells, soc el de l’esquerra de tot.
Primer any com a canalla
Guim Ruiz8 temporades com a canalla
Hola, em dic Marina i vaig començar a ser canalla l’any 2015. Tenia 6 anys, la veritat és que em feia una mica de por, però tenia els meus trucs perquè se’m passés mentre anava pujant.
La meva primera diada gran va ser Sant Magí del 2015, en què vam fer la millor diada de la història i el primer 2 de 7 descarregat. El que més recordo d’aquella diada és fer l’aleta i veure a tothom plorant, arribar a la pinya i tota la colla donant-me les gràcies i fent-me petons i abraçades. Jo no entenia res, però va ser molt emocionant.
La meva primera caiguda va ser per Santa Tecla del 2015, i quan va arribar el següent assaig tenia por, però gràcies als ànims del cap de colla i dels grans de la canalla ho vaig fer.
Vaig estar fins els 10 anys fent d’enxaneta i als 11, al 2019, vaig començar a fer de dosos. No vaig notar gaire el canvi, perquè només ho feia en un castell i en els altres seguia fent d’enxaneta. A la següent temporada, vam patir una pandèmia i vam estar quasi 2 anys sense fer castells. Per tant, l’experiència com a dosos la recordo poc. La veritat és que va ser molt estrany estar tant de temps sense fer castells, perquè a l’hora de tornar la gent havia crescut, molts ja no van tornar a venir i es van haver de fer canvis que es van notar.
Jo vaig notar molt el canvi, perquè
vaig passar de tenir un munt de gent al davant per donar-me consells, parlar… a que em seguissin a mi, a ser a mi a qui demanaven els consells o estones per parlar. També vaig canviar de posició, vaig passar a ser quarta, i la veritat és que em va costar. Però també he intentat gaudir d’aquesta temporada 2022 al màxim, ja que és l’última com a canalla. He gaudit molt les últimes diades a l’espai de canalla, donant ànims i consells al peques, i els últims assajos. Vull recordar a tothom de la canalla que quan comences tens moltes ganes de ser gran, però ningú sap que el canvi és tan gran.
Jo m’ho he passat molt bé aquests 8 temporades com a canalla, i crec que és una experiència que mai oblidaré.
Marina Gaya Últim any com a canalla
Fotografia: Pep Rodr íguez
Si s’ha de destacar algun fet en especial de la temporada d’enguany dels Xiquets del Serrallo, hauríem de subratllar l’augment del jovent a la nostra colla. Tenint en compte l’època pandèmica que ens ha tocat viure i les conseqüències que ha comportat en molts àmbits, hem d’estar orgullosos de la massa social que hem aconseguit teixir entre tots. La fornada de joves que va entrar per primer cop al local l’any 2018 va ser el preàmbul del què s’esdevindria quatre anys després. A inicis del 2022 —i, bé, alguns mesos abans amb la represa— un notable grup de gent jove va començar a guanyar-se la camisa blau marí. La gran majoria van decidir-se per la nostra colla perquè el local ja era una mica seu: Pataquers els hi havia obert les portes del que seria la seva futura colla. A finals de temporada, però, hem tingut una altra sorpresa. Podem dir amb certesa que l’anomenat «Equip de futbol» ja comença a tenir sang serrallenca.
La meva entrada a la colla va ser l’any 2018. Jo no tenia experiència castellera prèvia, però em van convèncer dos amics i, perquè no dir-ho, la cervesa freda després dels divendres d’assaig. El primer contacte va ser molt positiu, ja que ràpidament em vaig sentir de la família dels Xiquets del Serrallo i, ben aviat, vaig implicar-me a l’àrea de comunicació de la colla, per donar suport a l’hora de dissenyar cartells per a les xarxes socials. A més, vaig sortir del primer sopar de joves d’aquell any amb padrí: el Nil Martínez va oferir-se, fet que va fer que encara estimés més la colla. Durant el 2018, cada cop entrava més gent jove. La Youth, per tant, va anar-se consolidant amb diferents esdeveniments: la creació de la primera samarreta a final de temporada; les festes al local i a les poblacions on actuàvem; escollir «Rosas», de la Oreja de Van Gogh, com a himne del jovent; la creació d’un compte d’Instagram; cantar tots plegats «Un dia de castells», i el fet de ser els hooligans que defensen l’escut fins a morir, van ser factors que ens van unir a tots. S’hauria de destacar, també, que el febrer del
Ens agradaria recalcar, també, que el 2022 ha sigut un any de gaudir tots plegats, on s’han fet activitats que esperem que es repeteixin i augmentin en número. Una temporada on hem xalat en els sopars, esmorzars i festes i on hem pogut lluir una samarreta nova de la Youth. Augurem un 2023 ple d’activitats —més i millors, encara!— i de cohesió entre tots. Perquè som el jovent de la colla. Perquè som la Youth. Perquè un dia de castells aI Serrallo vam anar. I perquè som supporters incondicionals, no ens pregunteu per què.
Els tres testimonis següents han explicat la seva experiència i camí cap al nostre local. Orgullosos de ser on són i de ser part del jovent de la colla que tan bé els ha acollit. Per molts anys de la Youth i per molts anys dels Xiquets del Serrallo.
2019 va celebrar-se a Berga el XVIII Torneig Casteller de Futbol. La Youth va organitzar l’animació del torneig amb banderes, bufandes i pancartes; va crear, així, una animació que va tenir un gran paper en aquell torneig. I, encara que no guanyéssim el premi a la millor afició, se’ns va reconèixer la feina feta. Que visqui la Youth!
Joel Sanabra, Cactus
L’esmorzar, la millor eina de cohesió
La meva experiència als Xiquets del Serrallo va començar al primer assaig després de la pandèmia. Tot i això, ja fa molts anys que gaudeixo dels castells; des de ben petit recordo haver-me impressionat veient les construccions dels Castellers de la Sagrada Família, el barri d’on sento que provinc. Per algun motiu, però, durant els 22 anys que vaig viurehi no vaig formar part de la colla en cap moment, tot i sentir-hi atracció i curiositat. Per què vaig esperar, doncs, a arribar a Tarragona per provar d’anar a un assaig? Considero que la resposta té molt a veure amb el fet que una colla suposi, a més de tot allò relacionat amb els castells en
si, formar part d’un cercle. Trobo que la Youth del Serrallo realitza aquesta funció de fomentar que la gent senti que ve a la colla també per socialitzar, fer vida associativa i desconnectar.
Molts de nosaltres segur que hem afrontat amb més ganes una diada quan començava a les 09 h del matí amb un esmorzar tots plegats, o un divendres ha sigut més divendres quan hem esperat amb il·lusió el sopar de joves, o hem sentit que implicar-nos en muntar la barra d’una activitat social és més entretingut si ho fem junts. És per això que voldria, des de la meva vivència, remarcar la importància que té el fet que en una colla hi hagi elements que fomentin aquesta integració al grup i cohesió interna. Sentir que, més enllà d’assajos i diades, la colla obre un ventall d’activitats socials i hi ha la possibilitat de relacionar-se és un element clau per a acabar d’incitar que ens hi impliquem. Gràcies a la Youth i a haver-me sentit inclòs tan ràpidament, puc dir que ara els Xiquets del Serrallo són la meva colla i el meu cercle. Dit això, només puc acabar amb un visca els Xiquets del Serrallo i visca la Youth!
Enric IbáñezL’1 d’octubre del 2016 va ser el primer cop que vaig lluir la samarreta dels Xiquets del Serrallo. El que més recordo, a banda de l’entrada a plaça, és el pilar de sis, que va quedar en intent. En aquell moment jo ja feia uns quants anys que duia camisa castellera. Aquesta, però, era grana, no blava. Ara bé, he de confessar que en aquell concurs vaig tenir una pensada. Si mai em canviava de colla, l’escollida seria la que porta per nom el barri mariner de Tarragona. L’ambient. La gent. La perseverança. Ambient jove. Ho vaig tenir clar.
I aquí estic, uns anys després, lluint l’escut. A l’estiu postpandèmic vaig conèixer força jovent de la colla que va animar-me a provar-ho. Era el moment idoni i decisiu per prendre una determinació. I la vida
és pels valents! Endavant les atxes. I ara puc dir que una cosa és clara: vaig prendre la millor decisió que podia haver pres. Entrar al Serrallo i, més concretament, sentir-me part de la Youth, m’ha aportat moltes coses positives. Tenir un nou entorn amb qui gaudir de la tradició, de les festes, del local i amb qui lluir la nostra camisa. Amb qui celebrar les victòries i amb qui donar-nos suport quan les coses no van del tot bé. La Youth és amistat, cohesió i xarxa.
Els Xiquets del Serrallo han suposat ser part d’un col·lectiu amb la seva història —i l’orgull que suposa estar escrivint-la amb ell des d’enguany. Raça i ofici!
Júlia PizarroUn any més, tanquem temporada. Aquest 2022 ha estat especial per haver sigut l’any de la represa castellera. Trobàvem a faltar celebrar les diades castelleres amb normalitat i, per fi, hi hem tornat. Mesos enrere ens perdíem en la incertesa i ara arribem a l’oasi.
Deixem enrere una temporada de retrobades, de somriures, d’abraçades, d’emocions, de grans moments, de música, d’amparitos, de bequeteros i de mil geners, febrers i mante s. I, com no, acabem de la millor manera: tocant sortida llarga amb el 2 de 7 del Concurs, que novament ens va fer emocionar!
El descans entre temporades és una bona ocasió per recordar que la nostra porta és oberta i animar-vos que us endinseu en el món de la gralla i el timbal. Segur que molts us ho heu plantejat algun cop. La música és imprescindible en els castells i sempre és bo tenir gent que s’hi dediqui. Tothom és benvingut per tocar la gralla o el timbal. És obvi que requereix temps i dedicació, però sempre hi ha l’oportunitat de provar-ho. A més, l’equip de músics també compartim bons moments de germanor als assajos, a les diades, als esmorzars, a les cercaviles... Sens dubte, l’experiència de gaudir dels castells des de la vessant musical és més que fantàstica. I com més siguem, millor!
Per això, enguany, en aquest article, us deixem alguns consells clau a tenir en compte si algú s’anima a fer el pas:
1 2
El material és un dels aspectes essencials. En primer lloc, hem de buscar una bona gralla. Cal tenir en compte que hi ha diferents tipus de gralla: la gralla seca (la més coneguda i utilitzada), la gralla dolça i la gralla baixa. Per començar, és recomanable tocar amb una gralla seca, ja que és més senzilla i més econòmica; sempre es pot optar, més endavant, per especialitzar-se en la gralla dolça. A banda de la gralla, haurem de disposar d’un tudell i d’una canya. El tudell és el tub metàl·lic que uneix la canya amb la gralla. La canya és la llengüeta, on es produeix la vibració del so. Sempre és bo tenir un parell de tudells i canyes per si de cas. Finalment, per protegir el material, podem disposar d’una caixa petita per guardar els tudells i les canyes i d’una funda per a la gralla. De la mateixa manera, és important tenir unes baquetes i un bon timbal afinat.
L’afinació. Afinar és essencial i hem de donar la nota correcta. Una manera de començar és fer les notes. La gralla comença per la nota sol, amb tots els forats tapats. L’afinador és un bon recurs que ens indica la nota que estem tocant. S’ha de procurar clavar la nota per evitar notes sostingudes o bemolls. La diferència és tan petita que és important parar-hi atenció i donar la nota justa. Per això, procurem escoltar-nos quan toquem i buscar que entre tots se senti el mateix to, en especial, en les notes llargues.
L’aire i els talls. No és el mateix bufar fluix que bufar amb molta pressió. La gralla és un instrument de vent i, per tant, cal controlar l’aire mentre es toca i, a la vegada, controlar que la melodia soni afinada i al mateix to que la resta de gralles. També és rellevant saber fer el so tallat. Si l’afinació és important per a la gralla, en el cas del timbal, ho és el redoblament. Amb el timbal marquem el ritme i els tempos. La percussió també requereix pràctica. El truc està en els canells!
Les cançons. El toc de castells és el toc imprescindible perquè és la banda sonora dels castells; per tant, aprendre’l és necessari. En les diades castelleres, també s’interpreta l’entrada a plaça i el toc de vermut. Altres peces tradicionals puntuals són el toc de matinades, el toc de processó o el pilar caminant, una de les melodies més fàcils d’aprendre. Finalment, hi ha les cançons de repertori, les cançons de cercavila: el clàssic «Gener, Febrer, La Manta al Coll», «l’Amigó», «Falcons», «Dos i quinze», «Gegants de l’Ordal», «Ai nena», etc.
No som una escola, però ens ajudem. No tothom té el mateix nivell ni formació musical. Tot i no ser una escola, ens esforcem per tocar de la millor manera possible i sempre podem ensenyar la gent que comença de zero. Pas a pas!
Assajar és la millor forma d’aprendre. Tocar la gralla o el timbal amb fluïdesa requereix cert temps. L’evolució és diferent en funció de la persona, però amb constància i ganes sempre és més fàcil! Els dies d’assaig són els dimecres i els divendres.
Sortida llarga i sortida curta
La sortida del toc de castells és la melodia final que es toca quan el castell queda descarregat. Aquesta melodia té dues versions: una versió curta i una versió llarga. Es fa sonar una o l’altra en funció de la dificultat del castell, i la referència es troba en la torre de set. Al 2 de 7 i als castells superiors es toca sortida llarga, mentre que per a les construccions inferiors al 2 de 7 s’utilitza la sortida curta. Estem molt contents d’haver pogut tocar aquesta temporada la sortida llarga amb el dos que vam fer al Concurs i esperem que puguem tocar-la encara més!
Matinades passades per aigua (i no per la pluja)
La temporada també deixa moments anecdòtics. I és que tant a la diada de Sant Magí com a la diada de Santa Tecla, mentre tocàvem matinades pel carrer, ens van ruixar amb aigua des de les finestres. No tothom s’ho pren amb bon humor, això de les matinades… Què hi farem?
El toc de processó
Tot i que les colles castelleres de la ciutat ja no participen en les processons de Sant Magí i del Braç de Santa Tecla, nosaltres continuem mantenint el toc de processó, que es toca, tal com el seu nom indica, durant les processons. Aquesta melodia solemne la seguim interpretant de manera molt puntual, concretament, durant la processó de Sant Pere pels carrers del barri.
Moltes de les cançons del repertori graller tenen la seva història darrere. És el cas de «L’Amigó», una de les tonades més conegudes i tocades en gralla. Va ser composta pel mestre de gralla vendrellenc Jaume Vidal i Vidal, Carboner, l’any 1947, o sigui fa 75 anys. El compositor va dedicar la peça a un emblemàtic casteller de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, en Joan Amigó. D’aquí ve el nom de la cançó.
Per posar un altre exemple, «Nit de llamps» (o «Nit de llampecs») és l’adaptació en gralla de la cançó
«Noche de Relámpagos», una cançó amb aires sardanístics del 1965 del mític grup de rock seixanter Los Relámpagos.
En el marc de les festes de Santa Tecla, cada 24 de setembre al matí, des de la plaça de la Font, els grallers i timbalers de les quatre colles de la ciutat fem les matinades de la Mercè pels carrers de la ciutat. És tradició fer-nos alguna fotografia conjunta barrejats, fer conversa amb els companys i companyes de les altres colles i compartir un petit tram del recorregut per tocar plegats.
Quan va començar el setembre de 2019 no sabia ni què eren els castells ni què hi havia darrere de totes aquestes «estructures» de persones, i molt menys els moments que s’amagaven en cada dia d’assaig o actuació.
La primera vegada que vaig veure un grup de persones fer castells va ser un dia al sortir d’una de les classes del màster al Campus Catalunya. Hi havia moltes persones a la plaça, amb camises taronges, rient, organitzant-se i gaudint d’un moment conjunt d’una forma molt bonica. Una companya em va dir «Vols anar a provar-ho?» i jo, novençana en aquest nou lloc del món, vaig dir «Sí» gairebé sense pensar-ho.
Allí vaig conèixer una part de la tradició catalana que em feia sentir una mica més a casa, fins i tot sense assemblar-se a una foliada o una muiñeira galega . Era molt diferent però al mateix temps molt semblant: únic i especial. Era un dels pocs llocs on, quan demanava que no em canviessin la llengua per poder aprendre un idioma com el meu, m’entenien i m’abrigallaven.
Un dels molts dies que vam estar compartint assajos, el Cactus ens va animar a continuar explorant nous
espais, a «fer el pas» a les colles convencionals. Totes sabíem que l’època universitària era limitada, i si alguna cosa no volíem, era desprendre’ns de la unió que es genera en cada pinya.
Al març del 2020 vaig entrar per primera vegada al local dels Xiquets del Serrallo per assajar amb la que seria la meva nova colla. No recordo el dia exacte, ni les converses, però sí la sensació que em transmetia aquest ambient familiar, una calidesa com si de sobte fos molt fàcil encaixar amb tanta gent desconeguda.
Tot anava molt bé fins que, sense esperar-nos-ho, es va frenar la rutina de manera forçada i vam trigar més d’un any a tornar a sentir tot allò que un dia havíem experimentat.
Ara, després de tot un any vivint els castells de veritat, des de dins, i amb gent que valora, respecta i estima tant una colla no tan petita, ploro amb el pilar caminant i faig una abraçada a les companyes amb les quals vaig començar en tot això i em van fer trobar una llar tan lluny de casa.
Any 2007. Uns dies abans de Sant Magí llegeixo al Diario Español (avui, Diari de Tarragona) que la colla dels Xiquets del Serrallo farà assaig a la fresca per festes. Ara penso: si que fan conya els del diari; sempre fèiem assajos a la fresca, que no teníem local d’assaig. Aquell dia vaig baixar a la colla a fer un parell de fotos i veure com es preparaven per a un dia important, com és la diada de Sant Magí.
Ho recordo bé: La gent arriba i tots surten del bar amb un quinto a la mà, rialles i més rialles. Passen uns minuts, treuen uns matalassos i la gent s’apropa. Comencen a fer estructures. En aquell moment s’acosta un noi i em comenta: «Ens ajudes?» Si la resposta hagués estat un «no», no podria estar fent aquest article ara. Em diu el lloc a la pinya, que em tregui el rellotge i que acoti el cap. «Jo ja ho sé això, no et preocupis!» Encara recordo la seva mirada. Gràcies, Dario, per obrir-me la porta de la família dels Xiquets del Serrallo.
I així un servidor va entrar a la colla ja fa uns anys.
La primera sortida de l’any va ser a Manresa; aquell dia vaig conèixer a la Isabel, el Miquel i l’Elena, a l’àrea de servei del Penedès. Ells van parar a fer un cafè i jo esperava l’autobús de la colla. Vaig acabar anant en cotxe amb ells. Arribem a plaça i tanquem el castell, un 3 de 7. Anava de segones mans darrere un noi que es diu Arno. El cap de pinyes diu «tanquem» i ell em diu que no es veu de primeres, que no ho podrà fer. Li dic: «Ho hem fet a l’assaig! Ja m’hi poso jo, però fes molta pressió». Segur que en Pska, que anava d’home del detrás, recorda perfectament els meus esbufecs. Això sí, castell descarregat.
A «La Xabola» els assajos de divendres acabaven a les 10 h de la nit per no molestar als veïns. Després anàvem a sopar a La Murga; una mica de pop, lacón, braves i cervesa. De què parlàvem? De castells, o de la Casa Gran, que no ens feia cas amb el tema del local. Un dia sopant al Centro Aragonés, una nena petita tota calladeta, que es deia Yaiza, es va passar tota la nit al meu costat agafant-me el mòbil i jugant; també vam xerrar una estona de castells, és clar, amb el seu somriure.
Estic parlant d’una època en què, si un nen s’havia d’anar a buscar i portar a casa, es feia. Teníem, per exemple, el cas de la Vane, de Torredembarra. Durant una temporada la vaig portar a casa seva cada dimarts, i després anava cap a la Bisbal del Penedès. Un dia comento a casa que estic sortint amb algú. «Es diu Vane, oi? Com que sempre la deixes a casa després d’assaig...» Vaig començar a riure i vaig dir que «no, la Vane és una enxaneta de la colla i té 7 anys; la persona amb qui estic sortint és una mica més gran i es diu Isabel». Quines coses passen a la colla, trobes parella i tot.
Un dia, a l’assaig de canalla, un nen que no feia més de 4 pams em diu que vol pujar per mi. Mentre s’enfila, pregunto als encarregats de canalla com es diu aquell marrec, es diu Jofre. Un cop dalt, vol sortir fora a passejar. A la zona d’assaig sento que el Jofre diu «hola, papa»; així vaig conèixer el Christian i l’Anna.
Saps que passen els anys quan veus la canalla fer-se gran. La canalla de quan jo vaig entrar són… ja no són canalla. Un casteller emblemàtic, a qui la salut està fent una mala passada i que tenia una estima molt especial a la canalla, en Garrutxero, diria –com feia, de fet, quan li tocaven el voraviu–: «llamps i trons».
És hora d’acabar, que això es fa llarg i no sempre es pot dir tot.
Només dues coses més. La primera: no és el mateix ser una colla gran que una gran colla . Podríem dir que a Tarragona hi ha colles grans, sí. I nosaltres no en som una. Però els Xiquets del Serrallo som una gran colla; per ser grans només necessitem temps i creure-hi!
I la segona: Dario, per a quan la cervesa fresqueta?
Gràcies, colla. Sou Vida!
Gornal Guardonat amb el Pin de Plata l’any 2022
Coneixeu la Neus Arrimant i l’Ernesto Rodoniu? Són noms, amb mofa, que el jovent dels 90 va treure de les expressions «el resto, arrodoniu» i «Neu-se arrimant» (sic). Era el que acostumava a cridar el Lluís, del Quadrat, llavors cap de pinya, després de cantar les pinyes a l’assaig. Un cant que solia ser bastant breu: nucli, primeres mans i, amb sort, primers daus. La resta, doncs... això: on volíem-podíem-ens semblava. Vint-i-cinc anys més tard, al Concurs i després d’una feinada de l’equip de pinyes, el 12è cordó tenia nom i cognoms a l’app.
Un altre exemple? No era estrany que, a l’hora de començar l’assaig, el cap de colla, Josep Anton Gual, estigués assegut fent una partida de dòmino (si la memòria no em falla, amb el Purillo, el Garrutxero i el Juan Antonio). Aleshores, quan algun casteller li feia veure l’hora, el cap de colla estirava el coll, deia que faltava gent i esperàvem uns minuts. Passats uns minuts, sortíem al pati d’assaig i, veient qui hi havia de tronc i la quantitat de pinya, anàvem fent proves. Mig improvisades; mig anar fent. Els darrers anys, bastanta estona abans de l’inici, la tècnica ja sap amb qui comptarà i ja hi ha tot l’assaig planificat.
Una darrera «batalleta» (o no acabaria). Després d’una temporada no massa reeixida, el cap de colla es va queixar que havia tingut poca ajuda. Aleshores, el Xavi Bailach va replicar que tampoc n’havia demanat i que ell, per exemple, estava disposat a ajudar. La resposta del cap de colla? «Doncs au, ja tens feina». I així va ser com, enmig d’una assemblea, un casteller es va incorporar a la tècnica.
Això pel que fa a la tècnica, però a la junta passava tres quarts del mateix. Els Xiquets del Serrallo hem actuat dos cops per Tot Sants a la diada dels Castellers de Vilafranca. La diada es va tancar després d’un generós dinar a La Puda (actualment, El Pòsit). El darrer cop que vam invitar
els Castellers de Vilafranca per Sant Pere, el contracte arribava a especificar que l’aigua de l’actuació havia de ser en ampolles i no en garrafes.
Avui dia, aquella dinàmica d’assaig de la tècnica i de treballar de la junta seria, com a mínim, sorprenent. És una evolució que ha experimentat el conjunt del món casteller. I, probablement, aquesta evolució és també el que ha permès –globalment– el gran augment del nivell casteller. Equips més nombrosos, tallers castellers, escola, més i millors assajos de canalla, eines tecnològiques... Però, sobretot, canvi de mentalitat. Érem una colla que s’ho passava bé i, de pas, feia castells. Ara som una colla que ens ho volem passar bé FENT castells.
Al darrer Concurs, vam recuperar el 2 de 7. Una fita que crec que, amb la perspectiva del temps, valorarem com cal. Que diverses colles de 8 enguany no hagin assolit el 2 de 7 és prova de la dificultat de la fita. Evidentment, també hagués sigut fantàstic descarregar el 3 de 8 al Concurs, i estic convençut que, sense la pandèmia, fa un any o dos que ja seríem colla de 8.
La pandèmia ha passat però l’ambició i el bon fer romanen intactes. És precisament aquesta energia i aquesta determinació el que em fa estar tranquil i veure el futur amb optimisme.
Inputs? Els tenim als assajos: la importància de les proves (com el 3 de 8 fins a acotxador) i la maduresa (al darrer assaig, després de la caiguda del 2, aixecar-nos i acabar l’assaig amb proves de qualitat). O al propi Concurs, que vam celebrar el 2 de 7 (qui no ho hagués signat, 3 o 4 mesos abans?) però ens va quedar el sabor agredolç del 3 de 8.
És una evolució que els castellers habituals potser no sabem apreciar en tota la seva magnitud, però
que els forans o no habituals sí que veuen. Així m’ho va transmetre un històric que va venir al darrer assaig. Es va mostrar gratament sorprès de la importància i la seriositat de les proves.
Hem fet molta feina i ens en cal fer molta més. Així aconseguirem créixer. Cal anar-hi i anar-hi. I anarhi tots i totes. És així com assolirem tot allò que ens proposem.
perquè la nova canalla petita encara no estava preparada per estrenarse a plaça–, pocs efectius i falta de compromís. Tot era producte d’aquesta aturada de la qual parlava abans. D’aquesta desconnexió de gairebé dos anys. Sabíem, tots plegats, que seria una temporada de picar pedra, de tenir paciència i, sobretot, de pensar en un horitzó més llunyà del que la mateixa temporada establia.
amb el que em quedo de l’any 2022 dels Xiquets del Serrallo és amb la capacitat de superació i de no rendirse.
Malgrat les caigudes, malgrat els entrebancs, i fins i tot altres situacions complicades d’afrontar, transmetíeu rauxa, alegria i bon rotllo. I una evolució tècnica, respecte dels darrers anys, digna d’admiració.
Sempre és una responsabilitat escriure sobre castells. I més encara, quan toca fer-ho de la teva pròpia colla o t’ho demana una colla amiga (com és el cas) a la qual tens simpatia i estima per la seva pròpia identitat, però també per la gent que en forma part. Aquesta temporada passada, dura en molts sentits i il·lusionant en molts d’altres, he tingut el privilegi de liderar la meva colla, i de poder compartir camí, a més, amb amics que feien el mateix a la seva colla: liderar un projecte en un moment complicat, el de la sortida d’una pandèmia que ens va tenir allunyats de les places massa temps.
Recordo perfectament la conversa que vaig tenir amb el Nil i el Borràs a la diada de la Farinera a Reus, al mes de març, la primera del Joan i meva com a caps de colla i gairebé també la vostra primera diada de la temporada. Tots quatre ens dèiem el mateix: les primeres setmanes d’assajos estaven sent molt dures pel que fa a la planificació tècnica. Canalla que s’havia fet gran, però que havia de continuar pujant en posicions ja no naturals per a ells –
Els primers mesos així ho van evidenciar. Havíem de mantenir la il·lusió de la colla malgrat repetir una vegada i una altra la mateixa diada, sense poder mostrar l’evolució feta als assajos a plaça, perquè calia mesurar molt bé les passes endavant per no fer-ne de nou dues enrere. I, tot i això, els castells moltes vegades no són justos. Després de recuperar els castells de set a Vilaseca, ensopegàveu a Lleida. I tots sabem què comporten les caigudes. Dubtes, replantejaments...
Però aquí cal remarcar un fet que crec que totes dues colles hem sabut aprofitar i que és importantíssim que continuem valorant i potenciant. Tant Reus, com sobretot vosaltres, Serrallo, els darrers mesos –anys, en el vostre cas, m’atreviria a dir–hem viscut l’entrada d’un important volum de nous castellers i castelleres joves, implicats i, sobretot, sense motxilles que s’arrosseguin de temps anteriors.
Això, si em permeteu l’atreviment, canvia moltes coses. Evidentment, la capacitat d’assajar més i millor, però també la percepció que es té d’una colla des de fora. També noves dinàmiques que t’empenyen a seguir endavant en els moments més difícils. Podríem repassar tota la vostra temporada fil per randa; però, més enllà dels resultats,
Havent aconseguit complir un quart de segle (ES DIU AVIAT!) arribant amb el pilar caminant a l’Ajuntament, i després de no poder gaudir de la Santa Tecla que us mereixíeu, vaig poder acompanyar-vos al Concurs de Castells. Allí, sí que puc afirmar amb rotunditat que vau evidenciar tot el que he intentat transmetre en aquest article: una demostració de la feina feta amb visió de futur; capacitat de resiliència i d’insistir-hi, tornar-hi de nou i assolir els objectius, i, també, l’ambició de no quedar-se allà un cop assolits. Vaig emocionar-me amb aquell 2 de 7 a la TAP, però sobretot em van sorprendre les ganes, la il·lusió i el convenciment que la feina que esteu fent té molt de futur. Que els vostres límits fa molt de temps que han quedat caducs, que teniu la capacitat de fer coses molt grans i que qui en dubti no sap tota la feina que hi ha darrere.
D’aquí el titular d’aquest article. Potser el final no va ser just; no era el que us mereixíeu. Però, sincerament, crec que heu sembrat una llavor que florirà ben aviat. Perquè l’entorn i l’ambient és l’adequat. Perquè tècnicament esteu capacitats. I perquè la mentalitat és l’adient. I el futur, ben segur, portarà fruits. N’estic convençut. Us espera un gran 2023, amics i amigues del Serrallo!
Un camí complicat per a un horitzó il·lusionantFotografia: Lins Griñó
Recordo el primer assaig de 2020; encara no sabíem que una pandèmia mundial provocaria dues temporades castelleres en blanc. Aquell primer assaig prometia seguir la feina ben encarrilada deixada a final de 2019, un final marcat per bons assajos i tres intents desmuntats seriosos de 3 de 8. Però, al març del 2020, un virus, la COVID-19, ens va canviar la vida tal com la coneixíem.
Durant els 18 mesos següents, fins al setembre de 2021 –quan de forma tímida vaig tornar als assajos per poder fer l’exhibició castellera del dia de Santa Tecla–, els castells van desaparèixer del meu pensament. I no els trobava a faltar. Perquè la pandèmia em va ensenyar a valorar altres coses. El temps, sobretot. El temps amb els teus. I les prioritats en ocupar aquell temps.
Qui més qui menys a l’estiu de 2021 ja intuïa que el retorn a certa normalitat, també la castellera, arribaria. L’agost de 2021 vaig veure a l’app que es demanava assistència a un pilar a les Cols pel dia de Sant Magí, amb restriccions draconianes. No m’hi vaig apuntar. Me’n vaig desinteressar perquè donava per morta la temporada 2021. Vaig pensar: «serà un exercici de vols i dols i passo de ratllar-me».
Els pocs assajos i les escasses sortides de setembreoctubre de 2021 eren com una pretemporada. Ens retrobem, els que venim; fem el que podem, amb el que tenim. Ens emplacem mentalment al 2022, que és quan s’haurà de pensar bé tot. La temporada postpandèmica s’intuïa dura i així ha estat.
La pandèmia ha tingut efectes evidents en les colles. I la salut social de les colles se n’ha ressentit. Els castells, com a estadístiques, són xifres fredes. M’interessa aprofundir en la gent, en la matèria primera, i no en el producte final.
Créixer en horitzontal als assajos també
Queda clar que l’arrencada de la temporada postpandèmica va ser lenta. Però havia de ser-ho. L’assistència de gent no era l’adequada per plantejar-se la varietat d’assajos següent: si en vertical no podíem anar més ràpid perquè calia redescobrir troncs i canalla, podríem plantejar créixer en horitzontal. Com? Assajant pinyes amb pocs pisos (terços) d’estructures de base gran: 5, 7 o 9.
Aquesta varietat hauria pogut crear –sobretot en gent que no aspira/no serà tronc ni canalla– un desig d’assistir més a l’assaig, al marge del desig que se li
pressuposa de voler aixecar la colla. Créixer en horitzontal no ha d’estar renyit amb créixer en vertical. Seria bo que el 2023 ho tinguéssim en compte.
Tot i que els castells són xifres fredes, està clar que animen o desanimen els castellers si s’assoleixen o no. Venir de dues temporades al dic sec i no progressar més ràpid ha penalitzat en l’assistència als assajos.
Tres mesos de calendari intensificat Som una colla que concentra els plats forts del calendari entre el 24 de juny, Sant Joan, i el 24 de setembre, la Mercè, si no hi ha Concurs (2023). Són tres mesos als quals o arribes amb empenta o tot es va postergant i acumulant, i potser et falten oportunitats a plaça (encara que siguin diades light com Ciutat de Castells) per portar proves preparatòries de castells superiors. El 3 de 7 que vam fer a la segona diada turística (setembre) és l’exemple a seguir molt abans al calendari.
Torno a la idea de créixer en horitzontal. Hi va haver assajos d’abans de i durant l’estiu en què haguéssim pogut fer proves de pinya amb base gran (5, 7) però que no van ser contemplades o, pitjor: a vegades estaven dibuixades però van ser descartades sobre la marxa. Quan això passava, com a casteller de pinya, no em sentia aprofitat. I això és una queixa que vull desenvolupar.
Puc entendre-ho tot. Però el conjunt
de gent que som pinya, perquè no serem ni tronc ni canalla, podem ser també un objectiu en si mateix a l’assaig. Vull dir que potser no tenim el tronc perfilat de tal o tal altre castell, però podem dibuixar un tronc (combinem alçades i pesos) que la pinya hauria d’aguantar. I així practicar les posicions i l’esforç –i les situacions límit també, per què no.
Parlo de castells de base àmplia: 5, 5 amb agulla, 7 i 9. Practicar-ne les pinyes. Fins a terços si cal. No tenim el tronc? No passa res. Assagem-ne la pinya. Potser això arrossega gent de pinya que no vindria (no venia) per tancar un pilar, un 2 o un 3 o 4 (amb o sense agulla).
No vaig entendre una prova de tronc de 7 de 6 que es va fer en un assaig a l’agost. El 7 va desaparèixer tal com havia aparegut, per art de màgia. Però l’última setmana d’assaig es va dibuixar un 7 de 7 hipotètic al Concurs. Si s’hagués volgut, s’hauria pogut treballar després de tornar de Sant Magí.
Gran assistència l’última quinzena d’assaig
Acabo. Independentment de la meva queixa com a casteller de pinya, la colla ha acabat amb una xifra d’assistència als assajos collonuda. I aquí s’ha d’aplaudir l’esforç dels dirigents per portar gent, molta del passat de la pròpia colla. Sé el que costa arrossegar gent, i aquí la directiva i la tècnica han treballat molt bé.
Si l’assistència de les dues últimes setmanes d’assaig de la temporada l’haguéssim tingut el mes de juny, per encarar els tres mesos d’intensitat del calendari (24 juny - 24 setembre),...
Als qui acabeu manant la colla l’any 2023, us demano humilment que penseu en la idea de també –remarco el també– créixer en horitzontal a l’assaig. Això no impedeix pensar en créixer en vertical.
Sé per experiència que si reunim prou quantitat de gent, animant-la a ser més amb la idea de fer pinyes més complexes, acabarà sorgint la qualitat per créixer en vertical. Tenxim l’experiència del final de 2019 i final de 2022. També la tenim dels mesos de setembre de 2011 i 2012, els mesos que vam assajar el 7 de 7 (que va fer llenya a Santa Tecla) i l’experiència del segon tram de l’any 2013: quatre 7 de 7 completats i el 4 de 8 carregat (06.10.13). I de la temporada 2014: des del mes de juny, onze intents de 5 de 7, dels quals 9 descarregats i 1 carregat; cinc 7 de 7 descarregats; el primer 5 de 7 amb agulla carregat; l’únic 9 de 7 carregat, i un intent de 4 de 8.
PD: si no ho escric, rebento. COVID-19, ves a prendre pel cul!
Els Xiquets del Serrallo hem tingut l’honor i el privilegi de ser una de les entitats escollides, aquest 2022, per baixar l’aigua de Sant Magí des de l’ermita de la Brufaganya al portal del Carro de Tarragona. Un total de 66 quilòmetres que els nostres president i vicepresident (Josep Ramon Tules, Pitu Mosquits, i Albert Torres) van recórrer al costat d’una comitiva que englobava prop de 70 persones i una desena de carros i cavalls.
L’aventura començava el dimarts 16 d’agost, a la Brufaganya, on vam passar la nit després de celebrar la tradicional missa als peus de la font de Sant Magí. L’endemà, dimecres 17 d’agost, a primera hora del matí, iniciàvem el primer tram d’una travessia que ens portaria pels municipis de Santa Perpètua de Gaià, Querol, el Pont d’Armentera i Santes Creus, on vam parar per dinar. A la tarda, vam continuar el trajecte –acompanyats de la pluja– i ens vam dirigir cap a Bràfim; concretament, a l’ermita del Loreto, on intentaríem dormir si l’adrenalina acumulada al llarg de tot el dia ens ho permetia. Durant el dijous 18 d’agost, la tònica havia de ser la mateixa, però hi havia un sentiment d’emoció generalitzat
que feia la jornada especial. Vam iniciar la ruta a quarts de set del matí. Després de passar per Nulles, vam parar per esmorzar a l’Argilaga, amb l’objectiu d’agafar forces i encarar el tram final d’una de les experiències més emotives que pot viure qualsevol tarragoní i tarragonina.
Després de passar per la Secuita, els Portants de l’Aigua de Sant Magí arribàvem a les instal·lacions d’Ematsa, vora les dues del migdia. Tornàvem a casa després de 48 hores i 66 quilòmetres a les cames. Malgrat tot, de sobte, el cansament acumulat i les llagues als peus van desaparèixer per donar pas al gran moment. Ens vam vestir amb la indumentària tradicional dels portants i, acompanyats de l’olor a alfàbrega que imperava a la ciutat,
vam portar l’aigua de Sant Magí fins al portal del Carro.
L’alegria d’aquell moment és indescriptible. I més si la teva colla t’està esperant a l’epicentre de la ciutat amb un pilar. Segurament, els Xiquets del Serrallo recordarem amb emoció aquesta 29a edició de la baixada de l’aigua de Sant Magí. I no només perquè portàvem dos anys sense gaudir d’aquesta tradició tan nostra, sinó perquè dos dels nostres castellers van portar l’aigua «miraculosa» a la ciutat. Esperem que Sant Magí ens ho retorni amb grans actuacions per molts anys més.
Són quarts d’onze del matí. Rebo un WhatsApp al mòbil: «Agnès, com que hi ha previsió de pluja, s’escurcen les rondes de castells, només en farà un cada colla i passarem directament als pilars. Pots venir abans?» Responc que «és clar que sí, cap problema». Tal com m’han indicat, em poso uns pantalons blancs –i unes vambes banques també–, per homogeneïtzar-me millor amb ells. La samarreta de la colla ja me la donaran. Me la posaré al bar que hi ha al davant de la plaça dels Cabrits, on hem quedat. Hi vaig amb una mica de vergonya. Quan no conec ningú, em torno tímida i vergonyosa, fins i tot puc arribar a semblar un pèl esquerpa. Les carcasses socials absurdes. Enfilo via Augusta amunt i passeig de Sant Antoni. Escurço camí si passo per la plaça del Rei. Faig el carrer Santa Anna, com m’agrada aquest carrer. Plaça del Fòrum i de cap al carrer Merceria. De cop i volta esclat de gent i de colors. Blau marí, lila, verd i ratlles blanques i vermelles que de lluny semblen de color vermell descolorit. A mi em toquen els blau marí, els Xiquets del Serrallo. Enguany volen que sigui la padrina del seu pilar caminant. Vaig dir que sí de seguida. No soc de cap colla en particular; sort d’això, si no, quin dilema, no? Soc de totes les colles, m’encanten els castells. De petita volia ser enxaneta, però a casa no em deixaven. El típic «es mira però no es toca»? Doncs això. No em vaig perdre mai cap diada castellera, érem uns bons parroquians del folklore local. Tenia amics que sí que s’hi enfilaven, i jo els envejava. Per això, suposo que no vaig dubtar en cap moment a dir que sí.
Em rep la Yaiza, només hem parlat per telèfon. De seguida em presenta els caps de colla, les eminències: «De caps de colla n’hi ha dos: David Borràs i Nil Martínez». Jo saludo tímida però encantada. I aviat quedo fascinada
per l’energia i la comunió (sí, comunió de comunitat) que es respira. Nervis, eufòria i, alhora, concentració. M’entaforo la samarreta al bar, també em donen un mocador vermell amb piquets blancs que llueix l’escut de la colla. De seguida em conviden al local a dinar. Quin greu, no hi podré anar, temes de conciliació que no venen al cas. El president, Josep Ramon Tules, Pitu Mosquits, serà l’artífex de les mandonguilles amb patates. La Yaiza em presenta la Sonia, que serà la meva nova cicerone. Fem unes fotos. Tinc la sospita que molts no saben ni qui soc ni què hi faig, però jo ja me’n sento part.
Arribem a la plaça de les Cols. Quin privilegi poder trepitjar-ne el centre sense que ningú te’n faci fora. El formiguer de colors es posa en marxa i comencen els castells. Des que soc mare, quan veig culminar un castell, el pit se m’omple i em cauen les llàgrimes. Ser mare em va obrir una escletxa a les emocions. I avui i aquí brollen sense parar. Acabada la ronda de castells, comença la pujada i baixada dels pilars. Si no recordo malament, nosaltres som els tercers. I enguany, si ho aconseguim, serà el 25è aniversari de fer-ho sense caure cap any. Em col·loquen davant del pilar, que es construeix com una figureta de sorra mullada. Pugem les escales de la Catedral. L’Aran, l’enxaneta, de només quatre anys, fa un petó a Santa Tecla. El seu pare fa de segon al pilar, en Josep Maria. Aquí ja no m’amago de les llàgrimes que se’m barregen amb rialles descontrolades. El carrer Major se’m fa curt. Canvi de baixos abans de la baixada de la Misericòrdia, talment com assistir als boxs de Fórmula 1. Ni un tremolor. Ferms, baixem fins a arribar a la plaça de la Font. Em sento com en una cursa de quadrigues de les que s’havien fet sota la plaça en temps d’August. Nou canvi de baixos i ja som a l’Ajuntament. Ràpidament, pugem al balcó, on ens espera l’alcalde Ricomà, el president de colla i més gent que ara no recordo. Estic col·lapsada de tanta emoció. Ho han aconseguit, han arribat. Ferms! I esclaten d’alegria i
emoció. A partir d’ara, una efemèride més. Brindem amb cava, fem fotos, s’aplaudeixen, ens aplaudim. Avui, soc una més.
Agnès Busquets Padrina del 25è pilar caminant consecutiu
El pilar, a prop, per primer
Participo en la Festa Major des del 1996, Santa Tecla en què vaig entrar al Ball de Diables de Tarragona. Sempre he estat lligat al teixit associatiu de la ciutat, i sempre he posat aquesta data com a inici perquè no tinc clara l’edat amb què vaig començar a anar al local de castells amb els meus amics del barri: l’Isaac Rillo, el Ramon Tules, el Jordi Blanchart, i molt més.
Més d’un quart de segle més tard continuo sent una peça activa de les nostres festes, actualment comparteixo el títol de casteller dels Xiquets del Serrallo amb la vicepresidència de la Colla Diables Voramar i Víbria de Tarragona. I cap dels dos càrrecs em dona treva ni descans de l’11 al 24 de setembre.
Per mi, no és una tasca fàcil compaginar la vida laboral, la familiar i la social durant aquests dies. La veritat és que has de saber gestionar-te bé la setmana amb els assajos de castells –cada dimarts i divendres, més algun d’especial que sempre enganxa alguna camisa extra al local–, l’activitat que comporten els Diables i la preparació de les sortides de la Víbria al seguici popular. Suma-li, a més a més, les guàrdies al SEM i no oblidis de cuidar la família, és clar, que són un pilar fonamental pel suport i la comprensió que tenen. Són la clau per poder viure al màxim les festes. Això i que, per sort, la segona quinzena de setembre puc agafar vacances!
He crescut en una família implicada en les festes i la cultura de la ciutat. Recordo el meu pare, Papa Grau, sent president de la colla, i aquesta dedicació l’he volgut mantenir també a casa meva. Tots participem activament a la mateixa entitat: els quatre som membres de la Víbria i els meus fills són també molt serrallencs, grans aficionats a la colla tot i que no s’enfaixin... de moment. Que a casa tots estiguem implicats en les festes de Santa
Tecla ens permet ser flexibles amb els horaris, tant com sigui possible, per intentar arribar al màxim d’actes i amb la màxima energia. Però, tot i els esforços, és veritat que hi ha activitats que se superposen les unes amb les altres i és impossible arribar a tot.
Són uns dies esgotadors que, tot i tenir vacances, no descanso gens. M’ho passo bé; gaudeixo i visc les festes d’una manera molt especial, però també són dies de molt d’estrès. A casa, ja saben que des que acaba Sant Magí fins que comença Santa Tecla no em veuran el pèl... irònicament, és clar. Són molts actes i moltes hores de treball perquè tot surti bé.
És complicat donar el 100 % als dos llocs i no morir en l’intent de voler ferho tot bé i com has planejat. La gran sort és que hi ha dos equips humans molts bons i potents amb els quals es comparteix la càrrega i les hores de feina desinteressada. M’ha sorprès la capacitat de superació i adaptació de persones noves a l’equip de pinyes, i a la Víbria soc conscient que no faria res sense la meva mà dreta, el Fran Rodríguez, un veritable boig del foc.
Organitzativament, no participo en l’execució ni invenció de cap acte dels castells, així que em permeto viure els actes de la colla com un espectador més i gaudir-los. Aquesta tasca no la tinc amb els Voramar; el càrrec que ocupo en aquesta entitat exigeix més feina i hores de treball per buscar la millor versió dels actes ja tradicionals del programa de festes que organitzem.
Com a tarragoní, ja no només com a diable o casteller, cada any espero les festes amb moltes ganes. El meu Cap d’Any és el 24 de setembre i, enguany especialment, teníem moltes ganes de sortir al carrer de forma tradicional amb el seguici. Igual que amb els castells, el 2021 ens vam quedar amb les ganes de fer l’acte que realment volíem a causa de la pandèmia i ens vam haver de conformar amb unes tandes de lluïment limitades. Aquest era el nostre any per tornar a lluir-nos... però vam acabar veient el seguici d’altres anys per la televisió. Santa Tecla ha tornat, però amb botes d’aigua.
Fotografia cedida
Malgrat això, m’ha agradat tornar a veure les cares dels infants i de la gent al carrer. Tot i que, val a dir, no m’agraden les massificacions que es produeixen en alguns actes.
Sens dubte, però, el moment més especial per a mi és la baixada de les escales de la Víbria, el 23 a la nit, seguit del pilar caminant. Les casualitats de la vida fan que enguany, que rebo el reconeixement de Tecler d’Honor, arriba el nostre pilar caminant per 25a vegada, i és tot un luxe haver-ne baixat uns quants d’aquesta llarga llista.
24 de setembre... o 25 ja, que el rellotge marca més de les dotze. S’encenen les lletres al final de la Rambla i tota Tarragona es concentra per fer la foto del «Visca Santa Tecla». Jo recullo la fera, la porto a casa seva, i acabo al local de Voramar per acomiadar els dies més intensos i esgotadors de l’any. Enguany, potser, una mica menys. Ens hem quedat amb les ganes i no ha estat el 23 que tota la ciutat esperava des de fa més de dos anys.
Però soc un home de costums, això sí; l’endemà sempre marxem cap al Pirineu amb la família per recarregar piles i desconnectar. Tots necessitem tranquil·litat. L’any vinent, més i millor, segur! Visca Santa Tecla, visca els diables i visca els Xiquets del Serrallo... i la rentadora que descansa encara menys que nosaltres aquests dies!
Fotografia: Ajuntament de Tarragona - Laia Díaz
Jordi Grau
Guardonat amb el Tecler d’Honor l’any 2022 pels Diables de Voramar - Víbria de Tarragona
Feia setmanes que donàvem el nostre màxim als assajos perquè el gran objectiu de la temporada es pogués fer realitat al Concurs de Castells: el castell de vuit. Sí, el 3 de 8 era la cirereta final d’una tècnica que dia que passava anava dient: «al Concurs acabem».
El dia del Concurs tot el matí de bòlit amunt i avall. Primera gran notícia: avui hi ha el Pep de Bot; serà un dia gran. Començo a observar la gent i estic content de veure tantes camises –i moltes més samarretes! Després penso: On han estat tota la temporada? Que bé que ens hagués anat comptar-hi!
Sortim del parc de la Ciutat i ocupem tot el carrer. Gralles davant, seguides de tota la canalla i després els grans de mida. Els meus nervis es comencen a despertar. Crec que és el Concurs que experimento més nervis, tret del primer, que ja queda un xic lluny –14 anys d’aquell moment. L’any 2008 vam carregar el 4 de 7 amb el pilar, descarregar el 5 de 7 i el 3 de 7 i fer un intent agosarat de torre de set. Avui els objectius són recuperar la torre de set i pujar els vuit pisos en forma de tres. En converses prèvies amb gent que estimo, molts em deien que era factible, que a l’assaig hi era. La canalla s’havia esforçat molt amb el tres i també amb la torre.
Entrem a la TAP ( Plaça de Toros pels d’antes). Les nostres gralles entonen el toc d’entrada a plaça; gallina de piel , com diria algú.
Ja som a dins. Miro a tot arreu, avui no tindré referències, avui estan a l’altre banda del vidre. Consulto a l’aplicació el meu lloc a la pinya; no ha canviat des dels últims assajos i els castellers del meu entorn tampoc. Comento amb uns i altres qui obre plaça i quins castells fan les altres colles. Passa un, i un copet a la esquena; passa l’altre, un somriure. Noto els nervis. Hi ha castellers i gent de la colla que és la
primera vegada que entren a la TAP per fer castells. Veig a les seves cares que és el primer Concurs que viuen i penso: que gran és començar amb el repte de vuit!
Primera ronda
Ens toca la primera estructura, el 5 de 7. Tanquem pinya després d’arengues del cap de colla i del de pinyes. I res, tot amunt. El descarreguem. Una mica de nervis que marxen; això pinta bé. Felicitacions i a esperar. Ara, a segona ronda, anirà la torre, que ja vam descarregar a l’últim Concurs, el 2018 –per culpa del pip de pip del bitxo, el 2020 no vam tenir Concurs.
Segona ronda
Tanquem pinya amb cares serioses. És un repte important, tornar a casa el dos, o la torre (cadascú neix on neix). Mmm… el deixem en intent desmuntat, la canalla no ho ha vist clar. No passa res, tenim tres rondes més per fer «els dos castells». Comença a córrer per la plaça que repetim la torre en tercera ronda. Som-hi!
Tercera ronda
Tanquem, canalla amunt i la fem. Perfecte, la torre cap a casa. Abraçades amb tothom, cares d’alegria i més nervis fora. La diada va per on volem; més lents, sí, però som el Serrallo. Tenim la quarta i la cinquena ronda pel de vuit.
Quarta ronda
S’escolta per megafonia: «Xiquets del Serrallo intentarà el 3 de 8, podeu començar».
Tanquem pinya, ens mirem tots amb cara de complicitat, sempre fent que sí amb el cap per saber que tothom està bé, que les forces hi són. Perquè sense tothom sumant forces aquest castell no es pot fer. És el nostre gamma extra, un salt cap allò desconegut: és… poseu l’adjectiu o paraula que vulgueu.
Pugen segons, pugen terços, pugen… i sento «avall». Baixen tots i, de seguida, pregunto al meu entorn què ha passat. No hi ha resposta. Acabem comentant si la posició de cadascú era correcta, tothom diu que sí, content de la feina feta. Espero a veure si a l’última roda farem el vuit o el buit. I tot s’haurà acabat.
Cinquena ronda
Última ronda. En l’últim segon, la colla decideix tornar a provar el 3 de 8. Ni la millor pel·lícula americana d’èpica. Allà estàvem nosaltres, els Xiquets del Serrallo, preparats per descarregar el Castell. I no, vam tornar a sentir «avall». Ja està: a partir d’aquí, plors, ràbia, abraçades, més plors i un punt de no entendre res. Castellers donant ànims a altres castellers… quina gran frase: «l’any que ve el farem». Sí, segur? El final de la pel·lícula americana va ser europeu. Quina puta merda! El vuit s’ha fet fonedís. Jo soc xiquet del Serrallo i volia treure pit, poder dir hem fet el de vuit.
Llàgrimes i més llàgrimes. L’any que ve queda lluny; en seran 26?
Ronda de pilars
Un munt de quatre.
Bona nit i tapa’t.
Avui, un cop han passat un parell de setmanes des del sopar de gala on vaig rebre el reconeixement de Casteller de l’Any, em paro a pensar com va començar aquesta aventura que ja fa sis anys que dura. El primer agraïment ha de ser, sense cap mena de dubte, al que ha sigut el meu veí durant més de 10 anys i la persona que va estar més temps insistint que havia de baixar a la colla, on descobriria què són realment els castells i com és la seva gent, el David Porta. Amic, gràcies a tu sé què és sentir la colla com a teva, com una família on anem tots a una; he pogut aprendre molt sobre el treball en equip i sobre la comunicació amb les persones.
Recordo moments amb moltes emocions positives, com el primer 2 de 7 que vaig viure de primeres mans, a la diada de la Móra del 2016, on vam viure les dues cares de la moneda, l’alegria de carregar-lo i la realitat de la seva dificultat amb la caiguda. No oblido l’alegria de la colla al 2018 quan vam tornar a descarregar-lo per Sant Magí; tota la gent cridant i plorant, cridant i abraçant-se com si fóssim una sola energia on tot fluïa amb naturalitat. Recordo també el 3 de 8 del 2019, que era una roca. Recordo des de la prova que vam fer per la Mare de Déu del Carme a plaça fins als 3 intents desmuntats a plaça; allà és on vam veure que hi havia feina a fer, però que ho teníem a tocar. Són les mateixes sensacions que ens ha deixat aquest any al Concurs de Castells.
Emocions boniques que deixen la colla marcada al cor amb foc. Tot i que també n’he viscut de tristes. Mai oblidaré el tràgic accident durant el trasllat de la T4, on lamentablement va perdre la vida el company Jordi Calatayud dels castellers de Gavà. Això sí, aleshores la colla va demostrar que era una roca; ja que ens va unir molt, no només als que vam viure aquella experiència sinó amb molta gent que estava preocupada, que feia trucades,
whatsapps o ens visitava al local.
He d’agrair a ma mare i a la família haver-me seguit, haverme acompanyat i haver-se unit a la família que he trobat als Xiquets del Serrallo. Sé que no em vaig equivocar quan m’hi vaig apuntar.
També vull donar les gràcies a tota la gent de la colla que va dedicar un minut a preocupar-se per mi els dos cops que vaig haver d’estar ingressat a l’hospital per motius de salut.
Per acabar, només vull transmetre un desig: un 2023 on puguem
complir els nostres somnis castellers —que per mi serien recuperar els castells de 8 i estrenar, per què no, un nou castell. Gràcies per haver pensat en mi per aquest reconeixement tan especial; això em motiva a seguir al màxim per aquesta família blava.
Salut i castells!
MUSEU
