LA TECLA DES DE DINS

Article en homenatge a la Santa Tecla 700

Participo en la Festa Major des del 1996, Santa Tecla en què vaig entrar al Ball de Diables de Tarragona. Sempre he estat lligat al teixit associatiu de la ciutat, i sempre he posat aquesta data com a inici perquè no tinc clara l’edat amb què vaig començar a anar al local de castells amb els meus amics del barri: l’Isaac Rillo, el Ramon Tules, el Jordi Blanchart, i molt més.

Més d’un quart de segle més tard continuo sent una peça activa de les nostres festes, actualment comparteixo el títol de casteller dels Xiquets del Serrallo amb la vicepresidència de la Colla Diables Voramar i Víbria de Tarragona. I cap dels dos càrrecs em dona treva ni descans de l’11 al 24 de setembre.

Per mi, no és una tasca fàcil compaginar la vida laboral, la familiar i la social durant aquests dies. La veritat és que has de saber gestionar-te bé la setmana amb els assajos de castells –cada dimarts i divendres, més algun d’especial que sempre enganxa alguna camisa extra al local–, l’activitat que comporten els Diables i la preparació de les sortides de la Víbria al seguici popular. Suma-li, a més a més, les guàrdies al SEM i no oblidis de cuidar la família, és clar, que són un pilar fonamental pel suport i la comprensió que tenen. Són la clau per poder viure al màxim les festes. Això i que, per sort, la segona quinzena de setembre puc agafar vacances!

He crescut en una família implicada en les festes i la cultura de la ciutat. Recordo el meu pare, Papa Grau, sent president de la colla, i aquesta dedicació l’he volgut mantenir també a casa meva. Tots participem activament a la mateixa entitat: els quatre som membres de la Víbria i els meus fills són també molt serrallencs, grans aficionats a la colla tot i que no s’enfaixin... de moment. Que a casa tots estiguem implicats en les festes de Santa

Tecla ens permet ser flexibles amb els horaris, tant com sigui possible, per intentar arribar al màxim d’actes i amb la màxima energia. Però, tot i els esforços, és veritat que hi ha activitats que se superposen les unes amb les altres i és impossible arribar a tot.

Són uns dies esgotadors que, tot i tenir vacances, no descanso gens. M’ho passo bé; gaudeixo i visc les festes d’una manera molt especial, però també són dies de molt d’estrès. A casa, ja saben que des que acaba Sant Magí fins que comença Santa Tecla no em veuran el pèl... irònicament, és clar. Són molts actes i moltes hores de treball perquè tot surti bé.

És complicat donar el 100 % als dos llocs i no morir en l’intent de voler ferho tot bé i com has planejat. La gran sort és que hi ha dos equips humans molts bons i potents amb els quals es comparteix la càrrega i les hores de feina desinteressada. M’ha sorprès la capacitat de superació i adaptació de persones noves a l’equip de pinyes, i a la Víbria soc conscient que no faria res sense la meva mà dreta, el Fran Rodríguez, un veritable boig del foc.

Organitzativament, no participo en l’execució ni invenció de cap acte dels castells, així que em permeto viure els actes de la colla com un espectador més i gaudir-los. Aquesta tasca no la tinc amb els Voramar; el càrrec que ocupo en aquesta entitat exigeix més feina i hores de treball per buscar la millor versió dels actes ja tradicionals del programa de festes que organitzem.

Com a tarragoní, ja no només com a diable o casteller, cada any espero les festes amb moltes ganes. El meu Cap d’Any és el 24 de setembre i, enguany especialment, teníem moltes ganes de sortir al carrer de forma tradicional amb el seguici. Igual que amb els castells, el 2021 ens vam quedar amb les ganes de fer l’acte que realment volíem a causa de la pandèmia i ens vam haver de conformar amb unes tandes de lluïment limitades. Aquest era el nostre any per tornar a lluir-nos... però vam acabar veient el seguici d’altres anys per la televisió. Santa Tecla ha tornat, però amb botes d’aigua.

Malgrat això, m’ha agradat tornar a veure les cares dels infants i de la gent al carrer. Tot i que, val a dir, no m’agraden les massificacions que es produeixen en alguns actes.

Sens dubte, però, el moment més especial per a mi és la baixada de les escales de la Víbria, el 23 a la nit, seguit del pilar caminant. Les casualitats de la vida fan que enguany, que rebo el reconeixement de Tecler d’Honor, arriba el nostre pilar caminant per 25a vegada, i és tot un luxe haver-ne baixat uns quants d’aquesta llarga llista.

24 de setembre... o 25 ja, que el rellotge marca més de les dotze. S’encenen les lletres al final de la Rambla i tota Tarragona es concentra per fer la foto del «Visca Santa Tecla». Jo recullo la fera, la porto a casa seva, i acabo al local de Voramar per acomiadar els dies més intensos i esgotadors de l’any. Enguany, potser, una mica menys. Ens hem quedat amb les ganes i no ha estat el 23 que tota la ciutat esperava des de fa més de dos anys.

Però soc un home de costums, això sí; l’endemà sempre marxem cap al Pirineu amb la família per recarregar piles i desconnectar. Tots necessitem tranquil·litat. L’any vinent, més i millor, segur! Visca Santa Tecla, visca els diables i visca els Xiquets del Serrallo... i la rentadora que descansa encara menys que nosaltres aquests dies!

Jordi Grau, Guardonat amb el Tecler d’Honor l’any 2022 pels Diables de Voramar - Víbria de Tarragona