LA PADRINA DEL PILAR CAMINANT

El pilar, a prop, per primer cop

Són quarts d’onze del matí. Rebo un WhatsApp al mòbil: «Agnès, com que hi ha previsió de pluja, s’escurcen les rondes de castells, només en farà un cada colla i passarem directament als pilars. Pots venir abans?» Responc que «és clar que sí, cap problema». Tal com m’han indicat, em poso uns pantalons blancs –i unes vambes banques també–, per homogeneïtzar-me millor amb ells. La samarreta de la colla ja me la donaran. Me la posaré al bar que hi ha al davant de la plaça dels Cabrits, on hem quedat. Hi vaig amb una mica de vergonya. Quan no conec ningú, em torno tímida i vergonyosa, fins i tot puc arribar a semblar un pèl esquerpa. Les carcasses socials absurdes. Enfilo via Augusta amunt i passeig de Sant Antoni. Escurço camí si passo per la plaça del Rei. Faig el carrer Santa Anna, com m’agrada aquest carrer. Plaça del Fòrum i de cap al carrer Merceria. De cop i volta esclat de gent i de colors. Blau marí, lila, verd i ratlles blanques i vermelles que de lluny semblen de color vermell descolorit. A mi em toquen els blau marí, els Xiquets del Serrallo. Enguany volen que sigui la padrina del seu pilar caminant. Vaig dir que sí de seguida. No soc de cap colla en particular; sort d’això, si no, quin dilema, no? Soc de totes les colles, m’encanten els castells. De petita volia ser enxaneta, però a casa no em deixaven. El típic «es mira però no es toca»? Doncs això. No em vaig perdre mai cap diada castellera, érem uns bons parroquians del folklore local. Tenia amics que sí que s’hi enfilaven, i jo els envejava. Per això, suposo que no vaig dubtar en cap moment a dir que sí.

Em rep la Yaiza, només hem parlat per telèfon. De seguida em presenta els caps de colla, les eminències: «De caps de colla n’hi ha dos: David Borràs i Nil Martínez». Jo saludo tímida però encantada. I aviat quedo fascinada per l’energia i la comunió (sí, comunió de comunitat) que es respira. Nervis, eufòria i, alhora, concentració. M’entaforo la samarreta al bar, també em donen un mocador vermell amb piquets blancs que llueix l’escut de la colla. De seguida em conviden al local a dinar. Quin greu, no hi podré anar, temes de conciliació que no venen al cas. El president, Josep Ramon Tules, Pitu Mosquits, serà l’artífex de les mandonguilles amb patates. La Yaiza em presenta la Sonia, que serà la meva nova cicerone. Fem unes fotos. Tinc la sospita que molts no saben ni qui soc ni què hi faig, però jo ja me’n sento part.

Arribem a la plaça de les Cols. Quin privilegi poder trepitjar-ne el centre sense que ningú te’n faci fora. El formiguer de colors es posa en marxa i comencen els castells. Des que soc mare, quan veig culminar un castell, el pit se m’omple i em cauen les llàgrimes. Ser mare em va obrir una escletxa a les emocions. I avui i aquí brollen sense parar. Acabada la ronda de castells, comença la pujada i baixada dels pilars. Si no recordo malament, nosaltres som els tercers. I enguany, si ho aconseguim, serà el 25è aniversari de fer-ho sense caure cap any. Em col·loquen davant del pilar, que es construeix com una figureta de sorra mullada. Pugem les escales de la Catedral. L’Aran, l’enxaneta, de només quatre anys, fa un petó a Santa Tecla. El seu pare fa de segon al pilar, en Josep Maria. Aquí ja no m’amago de les llàgrimes que se’m barregen amb rialles descontrolades. El carrer Major se’m fa curt. Canvi de baixos abans de la baixada de la Misericòrdia, talment com assistir als boxs de Fórmula 1. Ni un tremolor. Ferms, baixem fins a arribar a la plaça de la Font. Em sento com en una cursa de quadrigues de les que s’havien fet sota la plaça en temps d’August. Nou canvi de baixos i ja som a l’Ajuntament. Ràpidament, pugem al balcó, on ens espera l’alcalde Ricomà, el president de colla i més gent que ara no recordo. Estic col·lapsada de tanta emoció. Ho han aconseguit, han arribat. Ferms! I esclaten d’alegria i emoció. A partir d’ara, una efemèride més. Brindem amb cava, fem fotos, s’aplaudeixen, ens aplaudim. Avui, soc una més.

Agnès Busquets Padrina del 25è pilar caminant consecutiu