LA VISIÓ INTERNA

De la Neus Arrimant, a l’app. De les mariscades, als contractes quilomètrics

Coneixeu la Neus Arrimant i l’Ernesto Rodoniu? Són noms, amb mofa, que el jovent dels 90 va treure de les expressions «el resto, arrodoniu» i «Neu-se arrimant» (sic). Era el que acostumava a cridar el Lluís, del Quadrat, llavors cap de pinya, després de cantar les pinyes a l’assaig. Un cant que solia ser bastant breu: nucli, primeres mans i, amb sort, primers daus. La resta, doncs... això: on volíem-podíem-ens semblava. Vint-i-cinc anys més tard, al Concurs i després d’una feinada de l’equip de pinyes, el 12è cordó tenia nom i cognoms a l’app.

Un altre exemple? No era estrany que, a l’hora de començar l’assaig, el cap de colla, Josep Anton Gual, estigués assegut fent una partida de dòmino (si la memòria no em falla, amb el Purillo, el Garrutxero i el Juan Antonio). Aleshores, quan algun casteller li feia veure l’hora, el cap de colla estirava el coll, deia que faltava gent i esperàvem uns minuts. Passats uns minuts, sortíem al pati d’assaig i, veient qui hi havia de tronc i la quantitat de pinya, anàvem fent proves. Mig improvisades; mig anar fent. Els darrers anys, bastanta estona abans de l’inici, la tècnica ja sap amb qui comptarà i ja hi ha tot l’assaig planificat.

Una darrera «batalleta» (o no acabaria). Després d’una temporada no massa reeixida, el cap de colla es va queixar que havia tingut poca ajuda. Aleshores, el Xavi Bailach va replicar que tampoc n’havia demanat i que ell, per exemple, estava disposat a ajudar. La resposta del cap de colla? «Doncs au, ja tens feina». I així va ser com, enmig d’una assemblea, un casteller es va incorporar a la tècnica.

Això pel que fa a la tècnica, però a la junta passava tres quarts del mateix. Els Xiquets del Serrallo hem actuat dos cops per Tot Sants a la diada dels Castellers de Vilafranca. La diada es va tancar després d’un generós dinar a La Puda (actualment, El Pòsit). El darrer cop que vam invitar els Castellers de Vilafranca per Sant Pere, el contracte arribava a especificar que l’aigua de l’actuació havia de ser en ampolles i no en garrafes.

Avui dia, aquella dinàmica d’assaig de la tècnica i de treballar de la junta seria, com a mínim, sorprenent. És una evolució que ha experimentat el conjunt del món casteller. I, probablement, aquesta evolució és també el que ha permès –globalment– el gran augment del nivell casteller. Equips més nombrosos, tallers castellers, escola, més i millors assajos de canalla, eines tecnològiques... Però, sobretot, canvi de mentalitat. Érem una colla que s’ho passava bé i, de pas, feia castells. Ara som una colla que ens ho volem passar bé FENT castells.

Al darrer Concurs, vam recuperar el 2 de 7. Una fita que crec que, amb la perspectiva del temps, valorarem com cal. Que diverses colles de 8 enguany no hagin assolit el 2 de 7 és prova de la dificultat de la fita. Evidentment, també hagués sigut fantàstic descarregar el 3 de 8 al Concurs, i estic convençut que, sense la pandèmia, fa un any o dos que ja seríem colla de 8.

La pandèmia ha passat però l’ambició i el bon fer romanen intactes. És precisament aquesta energia i aquesta determinació el que em fa estar tranquil i veure el futur amb optimisme.

Inputs? Els tenim als assajos: la importància de les proves (com el 3 de 8 fins a acotxador) i la maduresa (al darrer assaig, després de la caiguda del 2, aixecar-nos i acabar l’assaig amb proves de qualitat). O al propi Concurs, que vam celebrar el 2 de 7 (qui no ho hagués signat, 3 o 4 mesos abans?) però ens va quedar el sabor agredolç del 3 de 8.

És una evolució que els castellers habituals potser no sabem apreciar en tota la seva magnitud, però

que els forans o no habituals sí que veuen. Així m’ho va transmetre un històric que va venir al darrer assaig. Es va mostrar gratament sorprès de la importància i la seriositat de les proves.

Hem fet molta feina i ens en cal fer molta més. Així aconseguirem créixer. Cal anar-hi i anar-hi. I anarhi tots i totes. És així com assolirem tot allò que ens proposem.

Miquel Ferré Casteller des de 1994