EL MEU CONCURS

Feia setmanes que donàvem el nostre màxim als assajos perquè el gran objectiu de la temporada es pogués fer realitat al Concurs de Castells: el castell de vuit. Sí, el 3 de 8 era la cirereta final d’una tècnica que dia que passava anava dient: «al Concurs acabem».

El dia del Concurs tot el matí de bòlit amunt i avall. Primera gran notícia: avui hi ha el Pep de Bot; serà un dia gran. Començo a observar la gent i estic content de veure tantes camises –i moltes més samarretes! Després penso: On han estat tota la temporada? Que bé que ens hagués anat comptar-hi!

Sortim del parc de la Ciutat i ocupem tot el carrer. Gralles davant, seguides de tota la canalla i després els grans de mida. Els meus nervis es comencen a despertar. Crec que és el Concurs que experimento més nervis, tret del primer, que ja queda un xic lluny –14 anys d’aquell moment. L’any 2008 vam carregar el 4 de 7 amb el pilar, descarregar el 5 de 7 i el 3 de 7 i fer un intent agosarat de torre de set. Avui els objectius són recuperar la torre de set i pujar els vuit pisos en forma de tres. En converses prèvies amb gent que estimo, molts em deien que era factible, que a l’assaig hi era. La canalla s’havia esforçat molt amb el tres i també amb la torre.

Entrem a la TAP ( Plaça de Toros pels d’antes). Les nostres gralles entonen el toc d’entrada a plaça; gallina de piel , com diria algú.

Ja som a dins. Miro a tot arreu, avui no tindré referències, avui estan a l’altre banda del vidre. Consulto a l’aplicació el meu lloc a la pinya; no ha canviat des dels últims assajos i els castellers del meu entorn tampoc. Comento amb uns i altres qui obre plaça i quins castells fan les altres colles. Passa un, i un copet a la esquena; passa l’altre, un somriure. Noto els nervis. Hi ha castellers i gent de la colla que és la primera vegada que entren a la TAP per fer castells. Veig a les seves cares que és el primer Concurs que viuen i penso: que gran és començar amb el repte de vuit!

Primera ronda

Ens toca la primera estructura, el 5 de 7. Tanquem pinya després d’arengues del cap de colla i del de pinyes. I res, tot amunt. El descarreguem. Una mica de nervis que marxen; això pinta bé. Felicitacions i a esperar. Ara, a segona ronda, anirà la torre, que ja vam descarregar a l’últim Concurs, el 2018 –per culpa del pip de pip del bitxo, el 2020 no vam tenir Concurs.

Segona ronda

Tanquem pinya amb cares serioses. És un repte important, tornar a casa el dos, o la torre (cadascú neix on neix). Mmm… el deixem en intent desmuntat, la canalla no ho ha vist clar. No passa res, tenim tres rondes més per fer «els dos castells». Comença a córrer per la plaça que repetim la torre en tercera ronda. Som-hi!

Tercera ronda

Tanquem, canalla amunt i la fem. Perfecte, la torre cap a casa. Abraçades amb tothom, cares d’alegria i més nervis fora. La diada va per on volem; més lents, sí, però som el Serrallo. Tenim la quarta i la cinquena ronda pel de vuit.

Quarta ronda

S’escolta per megafonia: «Xiquets del Serrallo intentarà el 3 de 8, podeu començar».

Tanquem pinya, ens mirem tots amb cara de complicitat, sempre fent que sí amb el cap per saber que tothom està bé, que les forces hi són. Perquè sense tothom sumant forces aquest castell no es pot fer. És el nostre gamma extra, un salt cap allò desconegut: és… poseu l’adjectiu o paraula que vulgueu.

Pugen segons, pugen terços, pugen… i sento «avall». Baixen tots i, de seguida, pregunto al meu entorn què ha passat. No hi ha resposta. Acabem comentant si la posició de cadascú era correcta, tothom diu que sí, content de la feina feta. Espero a veure si a l’última roda farem el vuit o el buit. I tot s’haurà acabat.

Cinquena ronda

Última ronda. En l’últim segon, la colla decideix tornar a provar el 3 de 8. Ni la millor pel·lícula americana d’èpica. Allà estàvem nosaltres, els Xiquets del Serrallo, preparats per descarregar el Castell. I no, vam tornar a sentir «avall». Ja està: a partir d’aquí, plors, ràbia, abraçades, més plors i un punt de no entendre res. Castellers donant ànims a altres castellers… quina gran frase: «l’any que ve el farem». Sí, segur? El final de la pel·lícula americana va ser europeu. Quina puta merda! El vuit s’ha fet fonedís. Jo soc xiquet del Serrallo i volia treure pit, poder dir hem fet el de vuit.

Llàgrimes i més llàgrimes. L’any que ve queda lluny; en seran 26?

Ronda de pilars

Un munt de quatre.

Bona nit i tapa’t.

Gornal