LA VISIÓ EXTERNA

Un camí complicat per a un horitzó il·lusionant

Sempre és una responsabilitat escriure sobre castells. I més encara, quan toca fer-ho de la teva pròpia colla o t’ho demana una colla amiga (com és el cas) a la qual tens simpatia i estima per la seva pròpia identitat, però també per la gent que en forma part. Aquesta temporada passada, dura en molts sentits i il·lusionant en molts d’altres, he tingut el privilegi de liderar la meva colla, i de poder compartir camí, a més, amb amics que feien el mateix a la seva colla: liderar un projecte en un moment complicat, el de la sortida d’una pandèmia que ens va tenir allunyats de les places massa temps.

Recordo perfectament la conversa que vaig tenir amb el Nil i el Borràs a la diada de la Farinera a Reus, al mes de març, la primera del Joan i meva com a caps de colla i gairebé també la vostra primera diada de la temporada. Tots quatre ens dèiem el mateix: les primeres setmanes d’assajos estaven sent molt dures pel que fa a la planificació tècnica. Canalla que s’havia fet gran, però que havia de continuar pujant en posicions ja no naturals per a ells – perquè la nova canalla petita encara no estava preparada per estrenarse a plaça–, pocs efectius i falta de compromís. Tot era producte d’aquesta aturada de la qual parlava abans. D’aquesta desconnexió de gairebé dos anys. Sabíem, tots plegats, que seria una temporada de picar pedra, de tenir paciència i, sobretot, de pensar en un horitzó més llunyà del que la mateixa temporada establia.

Els primers mesos així ho van evidenciar. Havíem de mantenir la il·lusió de la colla malgrat repetir una vegada i una altra la mateixa diada, sense poder mostrar l’evolució feta als assajos a plaça, perquè calia mesurar molt bé les passes endavant per no fer-ne de nou dues enrere. I, tot i això, els castells moltes vegades no són justos. Després de recuperar els castells de set a Vilaseca, ensopegàveu a Lleida. I tots sabem què comporten les caigudes. Dubtes, replantejaments...

Però aquí cal remarcar un fet que crec que totes dues colles hem sabut aprofitar i que és importantíssim que continuem valorant i potenciant. Tant Reus, com sobretot vosaltres, Serrallo, els darrers mesos –anys, en el vostre cas, m’atreviria a dir–hem viscut l’entrada d’un important volum de nous castellers i castelleres joves, implicats i, sobretot, sense motxilles que s’arrosseguin de temps anteriors.

Això, si em permeteu l’atreviment, canvia moltes coses. Evidentment, la capacitat d’assajar més i millor, però també la percepció que es té d’una colla des de fora. També noves dinàmiques que t’empenyen a seguir endavant en els moments més difícils. Podríem repassar tota la vostra temporada fil per randa; però, més enllà dels resultats, amb el que em quedo de l’any 2022 dels Xiquets del Serrallo és amb la capacitat de superació i de no rendirse.

Malgrat les caigudes, malgrat els entrebancs, i fins i tot altres situacions complicades d’afrontar, transmetíeu rauxa, alegria i bon rotllo. I una evolució tècnica, respecte dels darrers anys, digna d’admiració.

Havent aconseguit complir un quart de segle (ES DIU AVIAT!) arribant amb el pilar caminant a l’Ajuntament, i després de no poder gaudir de la Santa Tecla que us mereixíeu, vaig poder acompanyar-vos al Concurs de Castells. Allí, sí que puc afirmar amb rotunditat que vau evidenciar tot el que he intentat transmetre en aquest article: una demostració de la feina feta amb visió de futur; capacitat de resiliència i d’insistir-hi, tornar-hi de nou i assolir els objectius, i, també, l’ambició de no quedar-se allà un cop assolits. Vaig emocionar-me amb aquell 2 de 7 a la TAP, però sobretot em van sorprendre les ganes, la il·lusió i el convenciment que la feina que esteu fent té molt de futur. Que els vostres límits fa molt de temps que han quedat caducs, que teniu la capacitat de fer coses molt grans i que qui en dubti no sap tota la feina que hi ha darrere.

D’aquí el titular d’aquest article. Potser el final no va ser just; no era el que us mereixíeu. Però, sincerament, crec que heu sembrat una llavor que florirà ben aviat. Perquè l’entorn i l’ambient és l’adequat. Perquè tècnicament esteu capacitats. I perquè la mentalitat és l’adient. I el futur, ben segur, portarà fruits. N’estic convençut. Us espera un gran 2023, amics i amigues del Serrallo!

Joel Reche Casteller dels Xiquets de Reus i periodista