NOVELL VS VETERÀ

Quan va començar el setembre de 2019 no sabia ni què eren els castells ni què hi havia darrere de totes aquestes «estructures» de persones, i molt menys els moments que s’amagaven en cada dia d’assaig o actuació.

La primera vegada que vaig veure un grup de persones fer castells va ser un dia al sortir d’una de les classes del màster al Campus Catalunya. Hi havia moltes persones a la plaça, amb camises taronges, rient, organitzant-se i gaudint d’un moment conjunt d’una forma molt bonica. Una companya em va dir «Vols anar a provar-ho?» i jo, novençana en aquest nou lloc del món, vaig dir «Sí» gairebé sense pensar-ho.

Allí vaig conèixer una part de la tradició catalana que em feia sentir una mica més a casa, fins i tot sense assemblar-se a una foliada o una muiñeira galega . Era molt diferent però al mateix temps molt semblant: únic i especial. Era un dels pocs llocs on, quan demanava que no em canviessin la llengua per poder aprendre un idioma com el meu, m’entenien i m’abrigallaven.

Un dels molts dies que vam estar compartint assajos, el Cactus ens va animar a continuar explorant nous espais, a «fer el pas» a les colles convencionals. Totes sabíem que l’època universitària era limitada, i si alguna cosa no volíem, era desprendre’ns de la unió que es genera en cada pinya.

Al març del 2020 vaig entrar per primera vegada al local dels Xiquets del Serrallo per assajar amb la que seria la meva nova colla. No recordo el dia exacte, ni les converses, però sí la sensació que em transmetia aquest ambient familiar, una calidesa com si de sobte fos molt fàcil encaixar amb tanta gent desconeguda.

Tot anava molt bé fins que, sense esperar-nos-ho, es va frenar la rutina de manera forçada i vam trigar més d’un any a tornar a sentir tot allò que un dia havíem experimentat.

Ara, després de tot un any vivint els castells de veritat, des de dins, i amb gent que valora, respecta i estima tant una colla no tan petita, ploro amb el pilar caminant i faig una abraçada a les companyes amb les quals vaig començar en tot això i em van fer trobar una llar tan lluny de casa.

Nerea Lorenzo Castellera des de 2020

Hola, k tal?

Any 2007. Uns dies abans de Sant Magí llegeixo al Diario Español (avui, Diari de Tarragona) que la colla dels Xiquets del Serrallo farà assaig a la fresca per festes. Ara penso: si que fan conya els del diari; sempre fèiem assajos a la fresca, que no teníem local d’assaig. Aquell dia vaig baixar a la colla a fer un parell de fotos i veure com es preparaven per a un dia important, com és la diada de Sant Magí.

Ho recordo bé: La gent arriba i tots surten del bar amb un quinto a la mà, rialles i més rialles. Passen uns minuts, treuen uns matalassos i la gent s’apropa. Comencen a fer estructures. En aquell moment s’acosta un noi i em comenta: «Ens ajudes?» Si la resposta hagués estat un «no», no podria estar fent aquest article ara. Em diu el lloc a la pinya, que em tregui el rellotge i que acoti el cap. «Jo ja ho sé això, no et preocupis!» Encara recordo la seva mirada. Gràcies, Dario, per obrir-me la porta de la família dels Xiquets del Serrallo.

I així un servidor va entrar a la colla ja fa uns anys.

La primera sortida de l’any va ser a Manresa; aquell dia vaig conèixer a la Isabel, el Miquel i l’Elena, a l’àrea de servei del Penedès. Ells van parar a fer un cafè i jo esperava l’autobús de la colla. Vaig acabar anant en cotxe amb ells. Arribem a plaça i tanquem el castell, un 3 de 7. Anava de segones mans darrere un noi que es diu Arno. El cap de pinyes diu «tanquem» i ell em diu que no es veu de primeres, que no ho podrà fer. Li dic: «Ho hem fet a l’assaig! Ja m’hi poso jo, però fes molta pressió». Segur que en Pska, que anava d’home del detrás, recorda perfectament els meus esbufecs. Això sí, castell descarregat.

A «La Xabola» els assajos de divendres acabaven a les 10 h de la nit per no molestar als veïns. Després anàvem a sopar a La Murga; una mica de pop, lacón, braves i cervesa. De què parlàvem? De castells, o de la Casa Gran, que no ens feia cas amb el tema del local. Un dia sopant al Centro Aragonés, una nena petita tota calladeta, que es deia Yaiza, es va passar tota la nit al meu costat agafant-me el mòbil i jugant; també vam xerrar una estona de castells, és clar, amb el seu somriure.

Estic parlant d’una època en què, si un nen s’havia d’anar a buscar i portar a casa, es feia. Teníem, per exemple, el cas de la Vane, de Torredembarra. Durant una temporada la vaig portar a casa seva cada dimarts, i després anava cap a la Bisbal del Penedès. Un dia comento a casa que estic sortint amb algú. «Es diu Vane, oi? Com que sempre la deixes a casa després d’assaig...» Vaig començar a riure i vaig dir que «no, la Vane és una enxaneta de la colla i té 7 anys; la persona amb qui estic sortint és una mica més gran i es diu Isabel». Quines coses passen a la colla, trobes parella i tot.

Un dia, a l’assaig de canalla, un nen que no feia més de 4 pams em diu que vol pujar per mi. Mentre s’enfila, pregunto als encarregats de canalla com es diu aquell marrec, es diu Jofre. Un cop dalt, vol sortir fora a passejar. A la zona d’assaig sento que el Jofre diu «hola, papa»; així vaig conèixer el Christian i l’Anna.

Saps que passen els anys quan veus la canalla fer-se gran. La canalla de quan jo vaig entrar són… ja no són canalla. Un casteller emblemàtic, a qui la salut està fent una mala passada i que tenia una estima molt especial a la canalla, en Garrutxero, diria –com feia, de fet, quan li tocaven el voraviu–: «llamps i trons».

És hora d’acabar, que això es fa llarg i no sempre es pot dir tot.

Només dues coses més. La primera: no és el mateix ser una colla gran que una gran colla . Podríem dir que a Tarragona hi ha colles grans, sí. I nosaltres no en som una. Però els Xiquets del Serrallo som una gran colla; per ser grans només necessitem temps i creure-hi!

I la segona: Dario, per a quan la cervesa fresqueta?

Gornal Guardonat amb el Pin de Plata l’any 2022