Vers i Revers - Revista de poesia n.2

REVISTA DE POESIA

N. 2 Març 2023

Centenari Josep Vallverdú

J. Salvat-Papasseit - Miguel Hernández

El Espíritu poético en Gabriel García Márquez

Haiku. L'Univers en disset síl·labes (II)

Versos de cinema

Entrevista a José Mª Micó

Vers i Revers - Revista de Poesia

Consell de Redacció

Joan Albanell Mellado

Gloria Arriscado Martín

Mary Loly Ávila López-Linares

Salvador Barrau Viñas

Joan-Ignasi Elias Cruz

Xavier Martí García

Josep-Domènec Meseguer Garcia

Antoni Otal i Garcia

Teresa Tarrida Bonet

© Edició: Associació Poètica Vers i Revers

© Textos: dels autors i autores

© Fotos i Il·lustracions: dels autors i autores

© Logotips Vers i Revers: Herminio Sanz

Llicència: CC BY-NC-ND

issuu.com/versirevers

https://www.instagram.com/versirevers/

https://twitter.com/versirevers

facebook.com/versirevers

versirevers@gmail.com

SUMARI

3 Editorial

10 Qui som?

Què hem fet i què fem?

14 La Info poètica Haiku. L'Univers en disset síl·labes (II)

4 Poetes Centenari Vallverdú

20 Semblances

J. Salvat-PapasseitMiguel Hernández

12 Les poesies de Vers i Revers

18 Versos de cinema

El it l d l P i 1970

29 La Carpeta

El Espíritu poético en Gabriel García Márquez

6 L'Agenda

25 L'Entrevista

José María Micó

39 El Llibre

El vent se m'endurà

Anem fent passes digitals per la poesia: número 2.

Hi podreu trobar la commemoració del Centenari Vallverdú, en què el narrador s'ha visualitzat, per a alguns sorprenentment, com a poeta; els paral·lelismes entre les poesies i les vides de Joan Salvat-Papasseit i Miguel Hernández; una Carpeta amb una immersió inesperada en la poesia de Gabriel García Márquez; una segona i aclaridora visió sobre el haiku; una aproximació a la relació del món del cinema amb el poètic, i l'Entrevista a en José M. Micó (poeta, filòleg, traductor), que ens aportarà la seva visió sobre la poesia i els poetes. V / R

Foto: Mihoko Sugita

P O E T E S

Escrit per Xavier Martí

És una gran sort poder celebrar el centenari d'un escriptor català en vida i en plena activitat literària. Des de l'Associació Poètica Vers i Revers, volem sumar-nos a l'homenatge a Josep Vallverdú, acostantnos als actes que celebren el seu centenari, i a la seva vida i obra, també a la poètica, potser la menys coneguda de l'autor.

L’Any s’inicià oficialment el 5 de febrer a Lleida i es clourà el 3 de desembre a Balaguer. El de Josep Vallverdú no és el primer any de commemoració del centenari del naixement d’un autor que se celebra en vida de l’homenatjat, ja que el 2021 va ser el de Teresa Juvé, però ella no va assistir a la roda de premsa de presentació com sí que va fer el passat 11 de gener al Palau Marc de Barcelona l’autor lleidatà, que farà cent anys el 9 de juliol pròxim.

El seu estat mental i físic és envejable, no per a una persona de cent anys, per a una de quaranta! La bona memòria, la lucidesa improvisant el discurs, el sentit de l’humor que va provocar algunes rialles, l’aspecte presumit, amb llacet de coll i repentinat...

CENTENARI VALLVERDÚ

A l’acte, també hi van ser presents la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, que va comentar que el 'Rovelló' (el gosset protagonista de l’obra més popular de Vallverdú, publicada el 1969) i ella tenen la mateixa edat; Izaskun Arretxe, directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), i la comissària de l’Any, la filòloga Carme Vidalhuguet.

La directora de la ILC va destacar que “no és només un autor estimat i prolífic en diversos gèneres, sinó que també és un activista cultural, sobretot, pel que fa a la defensa del català”. “Així, en Josep Vallverdú, en Sebastià Sorribas, n'Emili Teixidor i enJoaquim Carbó

CENTENARI VALLVERDÚ

van obrir l’espai en català per a la literatura infantil per a diverses generacions de lectors", va recordar, abans d’encoratjar les editorials a mantenir viu el seu llegat perquè, “ per poder-lo llegir, s’han de poder trobar els seus llibres”.

Un fet gens habitual és poder consensuar el comissari de l’Any amb l’autor, però va ser el mateix Vallverdú qui va proposar Carme Vidalhuguet, gran experta de la seva obra. “Vallverdú no es cansa de repetir que ens salven els mots”.

Les moltes conferències, presentacions de novetats bibliogràfiques i recitals de poesia permetran que Vallverdú es faci present a llibreries, biblioteques, centres culturals i ateneus, escoles i universitats de tot el país. I, amb els dibuixos (perquè tota la vida ha estat un bon dibuixant), en sales d’exposicions i museus.

El 5 de febrer a les 12 h hi haurà l’acte inaugural a l’auditori Enric Granados de Lleida; el mes de juliol, coincidint amb l’aniversari, tindrà lloc un acte central de caràcter institucional a Barcelona; la cloenda de l’Any Vallverdú és prevista per

POETES

al 3 de desembre, al teatre Municipal de Balaguer, localitat on viu l’autor i d’on és fill adoptiu des del 2016. "Ens salvem pels mots" és el lema de la programació impulsada pel Departament de Cultura que celebra els 100 anys de Josep Vallverdú.

És conegut, tot i que va fer evident que poc estudiat, com a autor de literatura infantil, però ha escrit també memòries, dietaris, assajos, teatre i, darrerament, molta poesia.

“Arriba un moment en què el pes de l’experiència és molt gran i vols escriure en poesia.”

"Jo escric a estones, però cada dia", així descrivia l'art d'escriure el lleidatà Josep Vallverdú durant la presentació de l'Any Vallverdú al Palau Marc de Barcelona.

D'altra banda, l'autor lleidatà va expressar la seva satisfacció de poder celebrar el seu centenari amb plena forma i amb un "coixí d'amistat i interès" que li és gratificant. Tanmateix, es va descriure com un escriptor "vocacional" i "professional", agafant l'última paraula de l'escriptor agramuntí, Guillem Viladot. Va matisar que "és gairebé impossible viure d'escriure".

POETES CENTENARI VALLVERDÚ

vitats especials en festivals literaris són només algunes de les moltes propostes que inclou la commemoració.

L’autor es defineix com un escriptor vocacional però alhora molt professional. “Com es fan 100 o 200 llibres? Escrivint cada dia una mica. Jo he escrit a estones, però cada dia”, ha asseverat fent balanç de la seva llarga i prolífica trajectòria com a autor de literatura juvenil i infantil, prosa, assaig i traduccions, més enllà de la seva tasca com a docent.

“Sense una motivació, o un impuls, no es faria”, ha dit sobre el secret de la seva longevitat creativa. En concret, la seva motivació ha estat la de “salvar els mots”, com ha dit en tantes ocasions, i fer del català una llengua literària de ple dret cosa que en la seva joventut semblava una quimera.

Així doncs, el Departament de Cultura dona la benvinguda a l'Any Josep Vallverdú per tal de celebrar els 100 anys del destacat autor de les terres ponentines revelant una programació farcida d'activitats, exposicions, conferències, espectacles, entre altres iniciatives riques en literatura catalana i que reflectiran l'àmplia trajectòria de Vallverdú.

Als seus cent anys, l’autor presentarà el seu últim poemari, ‘Atresorat silenci’, a Balaguer. Dues exposicions itinerants, noves edicions i reculls poètics, activitats a les biblioteques, jornades acadèmiques i acti-

Ha manifestat que no se sent un autor especialment popular, amb l’excepció del seu predicament dins de la literatura infantil i juvenil. “La crítica s’ha ocupat poc de mi”, ha manifestat quan se li ha preguntat pel vessant acadèmic que també té l’Any Vallverdú. Entre les desenes de propostes hi ha dues exposicions itinerants. L’una, ‘Vallverdú, horitzó’, sobre la seva vida i obra, girarà per biblioteques a partir de l’abril; la segona, ‘Geografies Vallverdú’, presentarà tota la producció bibliogràfica de l’autor, que es veurà primer a Lleida, després al Palau Robert de Barcelona, i més endavant visitarà Girona, Tarragona i les Terres de l’Ebre.

Oriol Duran / El Punt Avui

CENTENARI VALLVERDÚ

Enguany serà també un any de novetats editorials vinculades amb el centenari de Vallverdú, començant pel seu nou poemari Atresorat silenci (Pagès Editors). Pel dia mundial de la poesia es publicarà Aragalls (Pagès Editors) i a la tardor es publicarà amb la mateixa editorial la Poesia completa.

En prosa i assaig veuran la llum les memòries La llengua i jo, amb pròleg de Josep Lluís Carod-Rovira, per Sant Jordi; i una nova edició de Proses de Ponent (Editorial Fonoll). D’altra banda, Vallverdú va publicar l’any passat el llibre de literatura juvenil El vuitè nan (La Galera).

A més, cap a la tardor, la Institució de les Lletres Catalanes, l’Institut d’Estudis Catalans i la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida oferiran unes jornades d’estudi de tot el conjunt de la seva obra. Amb el propòsit de recollir en volum d’actes aquest balanç, l’objectiu és que l’obra de Vallverdú vagi essent motiu d’estudi acadèmic.

D'altra banda, i per centrar la figura de Josep Vallverdú, caldrà fer ressenya d'algunes dades biobibliogràfiques. Conegut sobretot com a escriptor llarg de ficcions, és un home de factura polièdrica, de resultes de la qual, n’és, semblantment, la seva obra, que arrenca amb la narrativa juvenil a partir dels primers anys seixanta, intentant de recuperar, des de l’escola, la pedagogia perduda de crear lectors en llengua catalana.

POETES

Josep Vallverdú (Lleida, 1923). Amb dos Premis Folch i Torres, un dels quals per Rovelló, amb més de 28 edicions en català i traduccions a l’eusquera, al francès, a l’italià, al rus i al castellà, i un Premi Joaquim Ruyra per Trampa sota les aigües, esdevé, un dels escriptors vius més llegits. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Creu de Sant Jordi, candidat al Premi H. C. Andersen, finalista del Premi Josep Pla i Medalla d’Or i Dr. Honoris Causa per la Universitat de Lleida, ciutat on el Premi d’Assaig que convoquen conjuntament Paeria i Diputació duu el seu nom, i Medalla d’Or del Govern de la Generalitat, avui, des del seu recer balaguerí, es dedica, sobretot, a la poesia, publicada per Pagès editors amb títols com Argila, Ronda de boires, A ull nu, Pa de forment o Atresorat silenci.

“La crítica s’ha ocupat poc de mi”

POETES CENTENARI VALLVERDÚ

Filòleg de formació, llicenciat en Filologia clàssica, ha traduït també una setantena de llibres, bàsicament de l’anglès, i molts per a “La cua de palla”. D’ell hem llegit, en català, entre altres, Chesterton, Jack London, Elliot, Oscar Wilde, Stevenson, Steinbeck, Dashiel Hammett, Jack London, Poe o Luther King.

Sobre això, el professor i sociolingüista, Isidor Marí, explica en el pròleg que “aquest llibre demostren que a noranta-nou anys es pot viure i escriure com a jove i que, potser, el secret de l’avançada joventut de Vallverdú es deu a l’elixir poètic que atresora en els seus silencis”. “No estem davant una incursió aventurada en un terreny desconegut, sinó que, clarament, estem davant d’algú que ha arribat a dominar la veu poètica amb tots els seus recursos”, afegeix Marí. Finalment, anima els lectors a “endinsar-se en els silencis de Vallverdú” amb aquest nou poemari que arriba poc abans que comencin els actes d’homenatge a l’escriptor.

VEl narrador, poeta, dramaturg, lingüista, traductor i assagista Josep Vallverdú ha publicat, a norantanou anys, un nou poemari, que porta per títol ‘Atresorat silenci’ (Pagès Editors). Es tracta d’una obra en la qual l’escriptor recopila una sèrie de poemes escrits durant els últims anys en una “inesperada” i “esplèndida eclosió poètica”.

POETES CENTENARI VALLVERDÚ

Té una senzilla explicació la conversió del prosador Josep Vallverdú en poeta, aquests últims anys. És un fet que sorprèn i meravella, alhora. Els versos del lleidatà, però, revelen nítidament que de sempre ha estat un lector de poesia rigorós i constant. I, a parer meu, permeten aventurar que, bé que potser no n’havia publicat mai, sempre n’havia compost. El prologuista sosté que l’autor està “dotat d’una veu pròpia i proveït d’un instrument prodigiosament afinat i versàtil”. El català que fa servir, en efecte, d’una riquíssima naturalitat, a mi em fa pensar en Guerau de Liost, en Jaume Agelet i Garriga, fins i tot, més enllà en el temps, en Verdaguer (no tant en Màrius Torres, a qui l’obra ret homenatge).

Unes paraules de Joan Vinyoli per titular la crítica següent del poemari Pa de forment de Josep Vallverdú publicat l'any 2020. Els tres versos sencers, del llibre Realitats (1963), diuen: “He decidit escriure / poesies concretes. Envelleixo, calen / realitats, no fum”. Vallverdú escriu poesies concretes, que tenen també un títol ben concret. Els pretextos són diversos, i solen presentar un element pròxim: les diverses menes de pa (en un repàs històric que no és sinó un resum vital i moral), una finestra en una casa que obre la porta a la imaginació del passejant, una rosa marcida que ha anat perdent tots els pètals... “La vida que importa, que de debò abasto, és propera”, fa un dels versos. (El país esdevé un “grumoll”; una mesura vàlida per conèixer la realitat és l’“almosta” —la cullereta de cafè d’Eliot.)

De vegades, el pretext té un nucli més ideològic, com en la poesia en què un creuer

ostentós que solca les aigües del Mediterrani es troba amb un bot ple d’immigrats, i passa desdenyosament de llarg. O aquella altra en què defensa que “les llengües no reneixen”. Són, sempre, pretextos que escauen a la fondària del tema (perquè la proximitat de l’anècdota no està renyida, esclar, amb la profunditat de l’assumpte). Per exemple, considerant la rosa pansida que deia més amunt, el poeta es reconeix “un instant perplex / davant l’absurd de les caducitats”.

Vallverdú s’acosta al segle de vida, i ho fa amb plena lucidesa: “Enllà de mi la boira amaga el món, / però dins meu la llum roman encesa”. No podia ser altrament, doncs: la memòria és un dels temes principals de la seva obra lírica. En una de les primeres peces del llibre, 'El pa', es demana: “Les coses bones, avui, on són?” Hi ha una reflexió constant sobre la matèria dels records: “Vivim en la memòria, tement i sabent / que tota experiència serà sols el ressò / d’un instant que quasi no vam poder tastar”. L’obra, malgrat això, no compon cap catàleg de pèrdues ni és, tampoc, un manual de plany.

Europa Press

POETES CENTENARI VALLVERDÚ

És més, de tant en tant hi apunta la sornegueria de l’escriptor, en versos tendres que amaguen una mica de punxa (posem per cas, en els titulats El qui fa, dedicats a l’expressió “fer anys”).

A banda de tot això, hi ha unes poesies d’una gran intensitat dedicades al fill: “Per al pare el fill únic és el galze / que el relliga a l’amor que va crear-lo”. La innocència, més enllà que s’ajusti al caràcter d’Eloi Vallverdú, és un concepte familiar: “Al caient de les gotes, / la ciutat, l’albereda, la nena amb caputxa, / el gos saltador, les noies rialleres, / tot —jo mateix—, es vestia d’innocència”. I és que els versos de Vallverdú advoquen per aquest valor davant la manca de pietat del món. “L’home fa, el temps esmica”: poesia admirada contra la destrucció del temps! I, finalment, la mort, a la qual res no escapa: “En caure la dalla fulgurant, / tot esdevé ingràvid perquè tot és res?

Per acabar, des de l'Associació Poètica Vers i Revers us proposem als lectors un joc poètic, perquè us afegiu a l'homenatge a Josep Vallverdú. De dos poemes del seu poemari Pa de forment, hem suprimit algunes paraules, perquè cada lector completi els poemes amb les seves pròpies paraules.

LA CIGONYA

Esvelta _____ de braços prims, llisca, cel amunt, solemne, la _______; _______ les altres aus, no es fa amb ningú, èmula es vanta ser de les aeronaus que, més _______ encara, solquen, màgiques, el cel. Rebutja el _______ recurs de les teulades on xerrotegen coloms i _______, i els _______, recer d’immigrants orenetes; ella té el tron al niu monstruós, sobre ______ rovellades en cases a mig fer, cimals de xemeneies obsoletes, ruïnes de nobles castells aturonats, o campanars altius: és una ________.

Pa de forment (2020)

CENTENARI VALLVERDÚ POETES

VERITAT

Quantes vegades cerquem la ________ com qui es deleix per abastar una _______ i, egoista, goludament assaborir-la. No sols nosaltres, simples ________, també ______ llegendaris, _____ abstrusos, corregueren, tossuts, rere la veritat. No sabien, i menys nosaltres, que la _______ no cap en una almosta, que és un do escampat en esquitxos: ara pren forma de _______ fugisser, ara és la cresta d’un ocell irrepetible, el somriure d’un ______ davant el titella, el ganyol irreprimible del gos fidel o –quan t’atures al meu davant–la _____ torbadora, profunda, que m’envies i m’ageganta el ______.

Presentació del llibre de poesia i titulat Atresorat silenci i editat per Pagès Editors. a la Biblioteca Margarida de Montferrat de Balaguer. En aquesta obra Josep Vallverdú expressa sentiments i emocions a través del relat poètic. La podeu escoltar per Ràdio Balaguer:

https://youtu.be/1hdwwx1A2nk

Perquè els vostres poemes surtin publicats al pròxim número de la revista, els podeu enviar a l'adreça electrònica següent: • versirevers@gmail.com

"He decidit escriure poesies concretes. Envelleixo, calen realitats, no fum”.

Pa de forment (2020)

En Josep, de petit.

Qui som? Què hem fet i què fem?

El grup Vers i Revers és una fusió, una feliç fusió de batecs i de trajectòries vitals trobades en un punt il·lusionat i comú: la poesia. Avui continuarem el recoregut d'aquesta trajectòria des de l'any 2010.

Recital poètic interactiu 'Contraris' al Bar Restaurant Grove, Barcelona, el 16 d'abril de 2010. Col·laboració d'Àlex Reig en la fotografia i de Núria Vinyals i Gemma Fàbrega en la música

Per a veure'n les fotos, cliqueu aquí: http://www.flickr.com/photos/55578530@N02/sets/72157625200865643/

Cartell del recital de Contraris

Roser Folch en un moment del recital

Les poesies de V i R

l'antologia poètica Contraris, de Vers i Revers

Joan-Ignasi Elias Parpelleja la nit...

Parpelleja la nit, hora immune.

L’albada és una por fidel on descobreixo les meves ànimes, les pupil·les dels meus petits murs.

I m’aturo, sota el cel indiferent, tenebra contra silenci, on els dilemes del temps callat són deu mil miralls d’amnèsies.

Manu Córdoba A este lado de mí...

A este lado de mí, Donde genero los últimos castigos, El no preceptivo y el negro sentimiento, Acabo siendo yo, mis aguas muertas…

A este lado de mí, Donde en ti me vertebraba, casi soledad, Y el sufrimiento de los ojos era necesario, El ego derramado…

A este lado de mí, Me rebelo en distancias absolutas Y todo lo que tengo para el hombre Es un principio: El hombre, olvido solamente…

Parpelleja la nit, hora immune.

I desafio tants vells trajectes, destil·lo tantes nostàlgies i tants delits, tants inferns, tants vestigis, tantes mirades absents...

Però, com m’acull l’horitzó... Entre ferralla d’àncores, sóc a port, estripant vol de calendaris, aturant tots els vertígens, renunciant a cent destins.

Parpelleja la nit, hora immune.

L a I n f o p o è t i c a

Haiku. L'Univers en disset síl·labes (II)

Iniciem aquest treball indicant que conrear el haiku en català és ideal per a casa nostra. Cada llengua adapta l'esperit i regles del haiku, i les seves variants antigues, per això és més fàcil fer-ho per les persones de parla catalana, ja que sovint tenim exemples en anglès, perquè també es tradueix de l’anglès al català. El haiku actualment consta de 5-7-5 síl·labes. Cal dir que també se’n pot dir «morae», ja que la síl·laba japonesa no es idèntica matemàticament a altres llengües (Morae és una unitat similar a la síl·laba, tot i que no és idèntica.)(1)

«El haiku és una breu admiració feta per detenir un llarg temps a qui el troba» -

R. M. Rilke

Després de l’antiga influencia literària de la Xina, paral·lelament la literatura japonesa segueix el seu propi camí. El haiku tal com el coneixem procedeix en realitat d’altres figures literàries primitives i encara avui és ben viva i tradicional japonesa, que és el Tanka. AlJapó, no obstant, existeixen altres formes literàries emparentades en aquesta família literària. El shoka (5-75-7), el Sijo o Siho coreà o el Sedoka

Escrit per Salvador Barrau

Mihoko Sugita

Haiku. L'Univers en disset síl·labes (II)

L A I N F O P O È T I C A

El principi i origen del haiku neix amb el Manyoosuu (període Nara, anys entre el 600 i 759), i conté Tanka, Choka, Tarenga. Masaoka Shiki (1867-1902) va ser el reformador del Hokku i donà nom al haiku actual. Abans del haiku actual el seu nom era Hai kai.

Altra figura és el Senryu, que agafa el nom del seu creador. Però és en esperit diferent i emprat amb existència del ·»jo» personal i crítica social, temes diferents al haiku No obstant això, l’estructura del Senryu s'i- dentifica al haiku Sembla que el senryu, degut a la seva estructura idèntica al haiku, es confon amb aquest a Europa, i per tant cal ser respectuós i eficaç ente-nedor dels generes i poder diferenciar un haiku d’un senryu

En el haiku s’ha de tenir en compte sempre la cultura japonesa, l'estètica, la sensibilitat, l’ètica, el seu esperit i el concepte de camí espiritual (2) que s’apropa al coneixement Zen, sense que el haiku sigui un poema zen.

Estem parlant de la composició del haiku, perquè entenc que el poema i el tema està escrit en el vent, els arbres, en la natura, i aquest poema passa davant nostre i hem de captar sentint-lo i interpretar aquesta sensació, admiració. Sorprendre’ns del moment és aquí quan neix el haiku, el primer «bri del haiku.» Després, és quan hem de cuinar-lo, amb tots els ingredients que ens han succeït. Tenint en compte allò que hem de mencionar, el lloc, el temps, la sensació i el sentiment que has sentit, i amb respecte per la natura escriurem el haiku. Haurem interpretat el haiku que ja existia en la natura. Ens haurem sorprès per la sensació i amb els silencis interioritzats i deixarem que el lector acabi el haiku a través del nostre haiku En aquest sentit, en haiku tota interpretació que una persona faci del nostre haiku seria vàlida i correcta. Els silencis del poema han d’esperonar la sensibilitat del lector i ell n'és partícip. No obstant, hem de tenir en compte que el haiku no és una creació nascuda de l'intel·lectualisme, ni l’escriptura culta, ans tot el contrari, ha de ser senzilla, planera, ja que amb mots planers també es pot interpretar el món, la natura i l’univers. I hi ha de cabre el nostre concepte universal amb la sensibilitat, humilitat, l’absència del Jo, i haurem creat un haiku, perquè haurà nascut

Mihoko Sugita

Haiku. L'Univers en disset síl·labes (II)

el «moment haiku» i «l’esperit del haiku». Sense aquestes dues circumstàncies no farem un poema i el «Mono Aware» no ajudarà a interpretar la nostra composició.No em vull pas deixar de mencionar el Mono Aware És difícil i complex explicar aquest concepte que està immers en l’esperit dels japonesos, l'estètica, la nostàlgia, l’alegria, la tris-tor d’un moment, a voltes tot alhora He trobat una definició que s’ha d’i-nterpretar poèticament, ja que les defi-nicions amb altres maneres no em semblen gaire encertades Per això, escric l’eficaç expressió per entendre l'AWARE del mestre Kikayam Keita, que diu així:

"El haiku és una poesia contemplativa que valora la natura, els colors de les estacions, els contrastos, les sorpreses i enregistra un moment, una sensació, una impressió o un drama d’un fet específic de la natura i on el «jo» (l’ego personal) és inexistent, però pot estarhi immers sense ser-ne el protagonista. El 'jo' s'ha d'intuir

El sentiment profund que ens embarga al contemplar una formosa matinada de primavera, i també la tristesa que ens esglaia, impressiona al mirar una posta de sol de tardor Però tot és un sentiment de delicada melanconia que pot derivar en una profunda tristesa al sentir fondament la bellesa caduca de tots els éssers de la naturalesa.»(3)

"El haiku és una poesia [...] on el 'jo' és inexistent, però pot estar-hi immers sense ser-ne el protagonista."

És tan senzill com difícil, tant complex com fàcil que hem de comprendre l'univers en partícules diàries de moments viscuts. Un haiku no s’ha d’inventar, per a això hi han altres figures literàries més apropiades per a creacions poètiques, i encara que tinguin les síl·labes 5–7-5, potser mai no serà un haiku, però pot ser un poema curt, un senryu, un treset, etc.

Mihoko Sugita

L A I N F O P O È T I C A Haiku. L'Univers en disset síl·labes (II)

Finalment, anotem alguns punts que considero d'interès:

He de dir que actualment les escoles o cursets de haiku comencen per explicar la mètrica enlloc de fer comprendre l’esperit del haiku, el moment haiku, l’aware, la captació del haiku escrit en el vent.

Algunes notes i curiositats: La Haijin Chiyo-ni (s. XVIII) va ser una haijin que va ser famosa i va fer ombra a molts haijins homes japonesos. Una dona va batallar en un món d’homes i la van respectar.

Existeix una classificació del haiku Iniciaré dient que el «món d’allò sagrat» és la Natura Els haiku d’amor fa poques decades que surten a la llum,ja que no era tema important També hi ha temes com: Intimisme; Lletgisme; De compasió; Descriptius: I altres gèneres menors, com Còmic; Cruel; Proselitisme; Filosòfic; Amor i Eròtic

La mètrica en català Cada llengua té la seva mètrica. La mètrica catalana és la que s'hauria de fer servir. Segons els autors de manuals de mètriques, diríem que la mètrica és: 5-7-5 japonès, en 4(+1) / 6(+1) / 4(+1) catalana

Exemple de Josep Bargalló) (3): El haiku ( 俳 句 ) és una composició anisosil·làbica limitada a tres versos curts –un d’ells, el segon, més llarg que els altres dos-, amb un total de disset síl·labes La versió més habitual, doncs, del haiku en la nostra poètica és: 4(+1) 6(+1) 4(+1):

Quin preu? La vida. 4(+1)’ Si volies pagar-lo, 6(+1)’ la salvaries. 4(+1)’ (Salvador Espriu)

És força utilitzat en la nostra poesia contemporània, que hi ha inclòs un ús relatiu de la rima fonètica i, també, de versos masculins, mantenint sempre, però, les disset síl·labes del haiku.

Consultes:

(1)Blog Josep Mita

(2) http://cienpoemasenwordpress com

(3) Josep Bargalló Manual de mètrica i versificació catalanes Editorial Empúries

(4) Edicions del Dr Vicente Haya

V e r s o s d e c i n e m a El Recital del Price, Barcelona, 1970

Escrit per Joan-Ignasi Elias

El 25 d’abril de l’any 1970, es va celebrar de manera clandestina el primer Festival de Poesia Catalana en solidaritat amb els presos polítics del franquisme. Un recital poètic que va aplegar al Teatre Price de Barcelona alguns dels més destacats poetes del moment, i unes 4.000 persones. Pere Portabella va filmar aquell esdeveniment, que va suposar una fita històrica, en què van participar, entre altres rapsodes, Montserrat Carulla, Enric Casamitjana, Carme Sansa i Ernest Serrahima, així com poetes com ara Agustí Bartra, Pere Quart, Salvador Espriu, Tomàs Garcés, Joan Teixidor, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Francesc Vallverdú, Joaquim Horta, Miquel Martí i Pol, Vicent Andrés Estellés...

El cineasta Pere Portabella hi va enregistrar, clandestinament, el film Poetes catalans (1970).

L'esdeveniment va acollir una trentena de recitals de poesia a càrrec tant dels mateixos autors com d'actors que llegien autors no presents en un local normalment destinat a acollir combats de boxa i lluita lliure, balls i concerts. Es tractava d'una iniciativa de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, aplec dels partits polítics clandestins més importants del moment, per tal d'impulsar un gran acte de mobilització popular. El muntatge general va anar a càrrec de Josep Anton Codina i Feliu Formosa Josep Guinovart va fer el cartell de l'acte i Frederic Amat.

Fotos

Fotos: Pere Portabella

El Recital del Price, Barcelona, 1970

El festival, on la poesia i la llengua catalanes van tenir un protagonisme absolut, va ser un dels actes culturals i polítics més destacats de l'antifranquisme. L'acte unitari es feia també en solidaritat amb el moviment obrer. Els diners recaptats es van destinar a pagar l'organització i les multes que va imposar el Govern Civil; la resta va anar als familiars dels presos polítics. Es diu que per poder dur a terme el festival, encara sota el règim franquista, els organitzadors van enginyar-se-les per escapar la prohibició que els imposaria l'administració. A l'hora de tramitar els permisos per celebrar el primer Price, Colomines, Horta i Vallverdú van adreçar-se a la comissaria corresponent tard, de manera que quan aquells permisos van arribar al Govern Civil de Barcelona, la trobada ja s'havia celebrat.

Versos de Cinema

Actuació de Salvador Espriu

https://youtu.be/o8_4p0lHS7I

El recital es va dividir en tres parts. A la primera, actors van llegir poemes d'autors com Vicent Andrés Estellés, Guillem d'Efak, Miquel Martí i Pol, Francesc Parcerisas i Jordi Pere Cerdà. Entre els actors s'hi trobaven Montserrat Carulla, Enric Casamitjana, Núria Candela, Maria Plans, Josep Torrents i Carme Sansa. A mitjanit, Sansa i Torrents van haver de marxar cap a la Cova del Drac, on representaven La cultura de la Coca-cola, de Maria Aurèlia Capmany.

A continuació, els poetes van recitar una breu antologia de la seva obra. Pere Quart, que fou un dels més celebrats de la vetllada, va exaltar el públic amb fragments de la seves Corrande de l'exili, com ara “una esperança desfeta, / una recança infinita. / I una pàtria tan petita/ que la somio completa”. En la cloenda final, van esclatar crits de "Llibertat!" entre el públic, pels quals van multar Joan Colomines, poeta i ideòleg del festival, i Joan Oliver amb 10.000 pessetes.

Cinquanta anys després, el 5 d’octubre del 2020, es va recordar al Teatre de la Biblioteca de Catalunya aquell acte mític amb una reunió de poetes i testimonis molt especial. Un esdeveniment de reivindicació i memòria que en aquesta ocasió va ser gravat per la càmera d’Isaki Lacuesta (Gosar poder).

Actuació de Pere Quart

https://www.youtube.com/watch?

v=CGLY_jkGPsQ

S e m b l a n c e s

Joan Salvat-Papasseit i Miguel Hernández: paral·lelismes de joves vides poètiques truncades

Escrit per Mingo Meseguer

Joan Salvat-Papasseit va néixer a Barcelona el 16 de maig de 1894. La seva vida va estar marcada per dos esdeveniments tràgics, en primer lloc, la mort del seu pare en un accident marítim quan ell tot just tenia sis anys, i després el de contraure l’any 1918 la tuberculosi, que l’obliga a passar llargs períodes de convalescència en sanatoris i cases de salut. La malaltia el duu a la mort el 7 d’agost de 1924, a l’edat de trenta anys.

Obra poètica:

Poemes en ondes hertzianes (1919)

L’irradiador del port i les gavines (1921)

Les conspiracions (1922)

La gesta dels estels (1922)

El poema de la rosa als llavis (1923)

Óssa Menor (1925, pòstuma)

Miguel Hernández Gilabert nascut a La Aparecida, una pedania d’Oriola (País Valencià), el 30 d’octubre de 1910. La seva vida està unida a l’entorn natural en el qual va viure i per la seva implicació en la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), que va fer que es conegués com el poeta-soldat. Després d'una llarga i dolorosa malaltia, afecció pulmonar, complicada amb tuberculosi, va morir a la presó d'Alacant el 28 de març de 1942, als 31 anys d'edat.

S e m b l a n c e s

Obra poètica:

Perito en lunas (1933)

El rayo que no cesa (1936)

Viento del pueblo (1937)

El hombre acecha (1937-1938)

Cancionero y romancero de ausencias (1938-1941)

De generacions diferents, en ambdós poetes podem trobar uns trets vivencials i poètics comuns, que seguidament presento.

Autodidactes i de classe popular Salvat-Papasseit té una formació fonamentalment autodidàctica. Fill d’una família humil, a la mort del seu pare va ser acollit en un orfenat de l’Armada, un vaixell anomenat Asilo Naval ancorat al port de BCN. Allà va passar cinc anys; a causa d'això, tret d'una breu estada als salesians, mai no va anar a escola, i va aprendre a llegir i escriure gràcies al seu cercle d’amics i a les vies de formació pròpies de la seva classe social: els ateneus populars i les llibreries d’amics. De jove es guanyava la vida fent oficis diversos: aprenent en un taller d’imatgeria religiosa, adroguer o vigilant de nit al port de Barcelona.

Miguel Hernández, de família molt pobra, va ser un poeta gairebé autodidacte, ja que a penes va anar a l'escola en la seva infància, de nen va fer de pastor de cabres, i no va tenir més formació superior que l'aconseguida a través de la lectura de llibres mentre cuidava les cabres, llibres que havia d'ocultar perquè

Joan Salvat-Papasseit i Miguel Hernández: paral·lelismes...

no els hi trenqués el seu pare. En el seu cas sí que pot assegurar-se que va néixer poeta, i per això va vèncer quantes dificultats se li van oposar en la seva curta vida.

L’amor com a impuls poètic

Salvat-Papasseit és reconegut com el poeta amorós per excel·lència de la lírica catalana contemporània. Va començar vinculat a l’avantguarda, escrivint cal·ligrames, per acabar derivant cap a formes clàssiques. Home coratjós i obstinat, però també feble i tendre; amb un estil enèrgic i impulsiu, optimista i vital, que contrasta amb una vida d'obligada rutina i repòs deguda a la seva malaltia. Optimista fins al darrer moment, gairebé no transmet als poemes el seu delicat estat de salut.

El tractament de l'amor, la passió amorosa i l'erotisme és un tret distintiu de la seva poesia, particularment el llibre El poema de la rosa als llavis; poesia sensible i joiosa que ens parla d'uns amors jovenívols i esperançats.

Joan Salvat-Papasseit i Miguel Hernández: paral·lelismes...

Amo l'aroma

Amo l'aroma d'aquest brot de menta que duus lligada dintre el teu somrís fes-me'n penyora tu, minyona esquerpa com vela nova que torba el garbí

Les xicres blanques dels pals del telègraf si ets a la ruta guarden ton camí; pel brot de menta cap d'elles pledejapledejarien si em veien sofrir

Perquè vindria de la boca teva la posaria al mossec de les dents, fes-me'n penyora, del teu brot de menta: jo, per pagar-la ja em donaré teu

El mar, el port, el mariner, el pirata i l'ambient mariner formen una altra línia temàtica, marcada per un esperit nòmada i aventurer. Bona part de la seva vida la va passar prop del mar. També va marcar-lo la figura del seu pare mariner.

Aquell vell mariner

Aquell vell mariner, ell que sí, que se'n féu quan era jove i d'un vaixell que anava a cacera d'estels.

Quan li diuen encara -ca r no és mortquants estels ha copsat, ell que sí que respon:

- No us en diria un motPerò us senyala enlaire i us diu que un dels estels és el seu propi cor que tots els tripulants i caçadors d’estels

tenen la fi mateixa:

I ell en dir-vos això enllumena son rostre de claror i veieu els estels dansar a la seva vora

S e m b l a n c e s

S e m b l a n c e s Joan Salvat-Papasseit i Miguel Hernández: paral·lelismes...

Miguel Hernández és un gran poeta de l’amor humà, de l’amor a la terra, als camperols, als soldats, a la dona estimada i als fills. En comunió constant amb la natura, amb un impuls fort i permanent de transcendència, més enllà de les circumstàncies en què es va trobar. És per això que esdevé també un poeta de la guerra, però sempre des d’una visió humanista. La solitud també és un tema present en els seus últims poemes, tanmateix, no és pessimista malgrat estar molt malalt.

Sólo quien ama vuela. Pero, ¿quién ama tanto que sea como el pájaro más leve y fugitivo?

Hundiendo va este odio reinante todo cuanto quisiera remontarse directamente vivo.

Amar… Pero, ¿quién ama? Volar… Pero, [¿quién vuela?

Conquistaré el azul ávido de plumaje, pero el amor, abajo siempre, se desconsuela de no encontrar las alas que da cierto coraje.

Parla de la pobresa des d’un sentiment d’amor, escriu des de la compassió. Setembre de 1939 quan estava empresonat, després de rebre una patètica carta de la seva dona, Josefina Manresa, en la qual li contava que només podia oferir pa i ceba al seu fill perquè s'alimentés; ell li va contestar amb versos plens de lirisme:

La cebolla es escarcha cerrada y pobre: escarcha de tus días y de mis noches. Hambre y cebolla: hielo negro y escarcha grande y redonda

En la cuna del hambre mi niño estaba. Con sangre de cebolla se amamantaba Pero tu sangre escarchaba de azúcar, cebolla y hambre

(dues primeres estrofes del poema “Nanas de la cebolla”)

Miguel Hernández dirigint-se als soldats en el front de la guerra (una fotografia que ha esdevingut icònica)

Joan Salvat-Papasseit i Miguel Hernández:

paral·lelismes...

La tuberculosi: una malaltia compartida

Tots dos van patir una mort precoç. SalvatPapasseit va arrossegar des dels vint-i-quatre anys una tuberculosi que el va portar a realitzar diverses estades en sanatoris i hospitals de la serra del Guadarrama, els Pirineus i Barcelona.

L’abril del 1939, a conseqüència de la seva ideologia política i la seva implicació amb el bàndol republicà, la victòria del bàndol franquista en la guerra civil va implicar l’empresonament de Miguel Hernández. La seva salut, a causa de les penoses circumstàncies per les quals va travessar en la seva estada en diversos centres penitenciaris (Palència, Torrijos, Madrid i finalment el reformatori d’adults d’Alacant) va anar empitjorant fins a contreure una tuberculosi, que el portaria a la mort.

Poesia i cançó. Paraules i silencis, sons i silencis

Molts dels poemes de Salvat-Papasseit han estat musicats, començant per les primeres composicions d'Eduard Toldrà i arribant a la popularitat amb els autors de la Nova Cançó als anys 60 i 70. Martí Llauradó, Rafael Subirachs i Guillermina Motta van musicar poemes seus. El 1975 Ovidi Montllor li va dedicar el disc Salvat-Papasseit per Ovidi Montllor El 1977 Joan Manuel Serrat va editar el disc Res no és mesquí, on musicava un recull de poemes. Lluís Llach va posar música al poema “La casa que vull” en el seu disc de 1974 I si canto trist.

Ramon Muntaner, Maria del Mar Bonet, Loquillo, Feliu Ventura, Celdoni Fonoll, Teresa Rebull, Toti Soler i Josep Tero, són altres veus que han enregistrat, recitats o cantats els seus poemes. Es poden escoltar alguns en la web: www.musicadepoetes.cat

Miguel Hernández és un poeta molt musicat i cantat, la qual cosa implica que és també un dels més populars en llengua castellana. Els seus poemes resulten molt musicals gràcies a les rimes senzilles; els versos rimats sempre són fàcils de recordar. La seva poesia és popular pel fet que tothom la comprèn, és adequada per a la immensa majoria dels lectors o oïdors, que a més s'involucren en ella. Hi ha una llarga llista d’artistes que els han cantat, els més coneguts: Paco Ibáñez, Ana Belén y Víctor Manuel, Adolfo Celdrán, Elisa Serna, Amancio Prada, José Antonio Labordeta, Luis Pastor, Joan Báez, Nana Mouskuri, Miguel Poveda, Pitingo, Camarón de la Isla, i sobretot Joan Manuel Serrat, amb dos magnífics àlbums Miguel Hernández (1972) i Hijo de la luz y de la sombra (2010).

S e m b l a n c e s

L'Entrevista

Escrit per Joan-Ignasi Elias

José María Micó

(Barcelona, 1959)

És possible definir la poesia?

Sí, tot i que hi ha coses que es poden definir amb facilitat i no són fàcils d’entendre. El big bang n’és una, almenys per a mi, i la poesia una altra: té quelcom d’indefinible, de misteri insondable, i no faltarà qui digui que és a tot arreu, però jo la trobo només en les paraules, m’interessa i m’interpel·la com a discurs, i a falta d’una definició pròpia recordaré dues definicions molt curtes que m’agraden: una d’Antonio Machado (“la palabra essencial en el tiempo”) i una altra de Dante, que em sembla la més encertada de totes les que he llegit i la que més s’apropa a la meva concepció de la poesia (“ficció retòrica amb música”). La música, de fet, és un altre misteri que es pot definir molt fàcilment: melodia, harmonia i ritme.

Creus que ser poeta és una condició amb la qual es neix o que es pot adquirir durant la vida? Tothom pot ser poeta?

Crec que és una qüestió més aviat de destí i de caràcter. És una activitat humana i tots els humans la podem desenvolupar, però això no vol dir que tots puguem obtenir els mateixos resultats. Si no es pogués adquirir, aprendre o millorar, jo no hauria estripat els meus poemes d’adolescència, que potser tenien alguna idea bona, però que no eren dignes de ser publicats. Un do natural i la voluntat de millora són dos components essencials, però es poden manifestar en proporció variable i l’un pot compensar l’altre.

Barcelona, 1961, és poeta, traductor i músic. Catedràtic de Literatura espanyola (UPF).

L'Entrevista José María Micó

És la poesia una necessitat per a la societat? I per a la persona?

“Poesía necesaria como el pan de cada día, como el aire que exigimos trece veces por minuto”. No sé si cal arribar als extrems del famós poema de Gabriel Celaya, entre d’altres coses perquè el sentit de la poesia és aproximatiu i no s’ha d’entendre literalment: la poesia no ens cal per viure, no estarà mai entre les necessitats biològiques del cos i no té una funció avaluable positivament en termes de progrés social ni de riquesa material, però la seva invenció (com la del llenguatge) i la seva història l’han convertit en una bona possibilitat per a l’aliment espiritual dels individus. No és imprescindible perquè la major parts dels humans moriran sense haver escrit, i possiblement ni tan sols llegit, un poema. És una opció que encara tenim les persones, que ja és molt si pensem que segueix resistint com ho fan les altres arts.

La teva poesia vol parlar de...

Voldria parlar de més coses, i potser superficialment ho he aconseguit, però sempre acabo parlant del temps i de la mort. Puc posar l’exemple del meu únic poema inèdit, Poética: “Mis hijos dicen que mi mejor logro / es el risotto con limón. De nada / me ha servido con ellos tanto verso, / mío o de Dante, / ni los libros de estudios sobre Góngora, / los honores, los premios, los viajes, / la trabajosa cátedra, / los discos, los conciertos, los abrazos con Sabina, Serrat y Paco Ibáñez, / las conferencias en la March... / Ellos me aprecian como cocinero / y tal vez como padre, /que son mis prestaciones más corrientes. / En realidad no hay cosa más sencilla: / los tienes sin pensar y se hacen solos, / casi como este arroz, para el que bastan / dos ingredientes más. / Ni siquiera la sal es necesaria. / Después de rehogar la cebolleta, / se tuesta unos instantes el arroz, / se le incorpora el jugo de un limón, / se va añadiendo y removiendo el caldo, / y a los veinte minutos, / amalgamado con la ralladura / de ese mismo limón y, si se quiere, / algo de parmesano, / está para comérselo. / No hay más secreto que seguir las reglas / con pasión rutinaria: / así se oficia un rito cotidiano / que puede ser el último. / Lo mismo que el poema, destinado / a unos pocos hambrientos que nos quieren.”

L'Entrevista José María Micó

Caleidoscopio. Madrid, Visor, 2013. ¶ Premi Generación del 27

CALEIDOSCOPIO

¿Qué hay detrás de la luz?

Más luz, más pura. Hasta el cristal es aire. El aire, nada que se pueda tocar, nada que pese, cargado solo de un fulgor que encierra todo lo que has vivido. Nada que pueda verse. El dibujo sin trazos de una sombra hecha de claridad donde estuvieron y todavía están las personas que amaste, las que tocaste sin amor un día y sus perdidos nombres que ahora el vidrio multiplica en reflejos Todos tienen la misma forma, porque iguales fueron En su desnuda masa, despojada del ser y del vivir, de los perfiles que contemplaste un día, se hacinan sus vestidos, su saliva, sus urgentes palabras de deseo y los días de sangre de tu madre cuando aún no eras tú ni ella era nada.

Todo eso es ahora un pozo de colores, un humo encajonado que adormece. En su fondo hay más luz, como brotada del vaho del fervor, que hoy solo es vaho, el extraño matiz de otra pureza, una lámina más, detrás de todo

Hasta el cristal es aire, y en el aire verás, roto en pedazos, el último color, el que te abrasa

Què creus que aporta a la teva poesia la interessant tasca de traducció de poetes clàssics i contemporanis?

Per començar, aporta la possibilitat d'aprendre literalment dels millors, i no em puc queixar dels mestres que he tingut en les dues llengües de les quals puc traduir i que considero també meves. Potser no he après tant com voldria, però el temps que he invertit a traduir les seves obres, que no són precisament curtes (com la Comèdia, l’Orlando furioso, la Jerusalem alliberada i d’altres), no m’ha semblat mai un temps perdut, i els versos que he confegit per traduir-los els considero part de la meva creació.

L'Entrevista José María Micó

Ens podries presentar la teva última obra? D’on sorgeix?

El meu últim llibre publicat com autor és una recopilació de la meva poesia gairebé completa: Primeras voluntades, i el vaig titular així perquè és en bona part un balanç del que he fet fins ara en el terreny poètic, de manera que no hi ha gaire cosa nova, però sí vaig voler reordenar els textos per intentar oferir, malgrat la seva heterogeneïtat, una visió de conjunt a l’espera d’escriure més poemes quan arribi el moment.

Quins són els teus llibres/autors imprescindibles?

La llista és llarga, però hi ha alguns autors que m’han agradat per sobre de llurs contemporanis i als quals he llegit amb l’esperança que m’influeixin: Horaci, Properci, Dante, Ausiàs March, Ariosto, Tasso, Góngora, Lope de Vega, Quevedo, Sor Juana, Leopardi, Goethe, Rubén Darío, Juan Ramón Jiménez, Neruda, Auden, Eliot, Cernuda, Borges, Blas de Otero, Octavio Paz, Claudio Rodríguez, Vicent Andrés Estellés, José Ángel Valente i Francisco Brines. I alguns altres que, afortunadament, encara són vius.

El Espíritu poético en Gabriel García Márquez La Carpeta

El escritor colombiano

García Márquez, Nobel de l ra en el año 1982, inició s ción literaria desde muy te edad, cuando ya escuchaba casa de Aracatacalas bella rias que le narraba su abue quilina Iguarán Cotes, a qui ñosamente le decía 'la abuel Su abuela fue su principal i cia literaria, seguidamente padre Gabriel Eligio García desde niño le escuchó enton natas, décimas, romances, so endecasílabos en celebracio miliares y aniversarios cívicos. Todo este ambiente familiar, unido a la historia de vida de su abuelo, el coronel Nicolás Ricardo Márquez, influyeron en el niño, tímido, observador e imaginativo, quien llegó a escribir desde sus inicios poesía, y como lo señaló el mismo García Márquez fueron sus espíritus esquivos de la poesía quienes siempre lo acompañaron en toda su trayectoria literaria. Bien lo dice el poeta, narrador y ensayista colombiano José Luis Díaz Granados al afirmar que: “

GarcíaMárquez nunca ha buscado otra cosa en su obra que evocar los espíritus esquivos de la poesía pues su prosa está impregnada de lírica” Desde que estudiaba en Barranquilla en su primer año de secundaria en el colegio San José, regentado por los padres Jesuitas, mostró su gran capacidad para versificar, cuando le improvisaba a cada uno de sus condiscípulos lo mismo que a sus profesores, cuartetas festivas y versos satíricos

Escrit per Mary Loly Ávila

El Espíritu poético en Gabriel García Márquez La Carpeta

Fue desde sus inicios un gran lector de la poesía del siglo de oro español, igualmente admirador de la poesía de Pablo Neruda, de quien se aprendió de memoria a sus trece años el Poema número veinte, para desconcierto de sus educadores jesuitas.

Fue así que durante toda su adolescencia García Márquez se comprometió de lleno con la poesía, recitabade memoria infinidadde poemas de autores colombianos como del maestro Guillermo Valencia y de la barranquillera Meira Delmar.

Su gran pasión por la poesía la fue consolidando cuando se fue a estudiar al Liceo Nacional de Zipaquirá, una pequeña ciudad cerca a Bogotá, donde se hallaba la catedral de sal de Zipaquirá, muy visitada por turistas. Su estadía en Zipaquirá fue bastante abrupta ya que el frio, la lluvia y la gente de la montaña contrastaba con el ambiente cercano y bullicioso de su tierra natal. Fueron cuatro años de su adolescencia viviendo en Zipaquirá en aquel “tiempo varado”, como lo describiría el mismo autor

Pronto se fue adaptando al ambiente progresista de sus profesores, empezó a leer sobre el marxismo, poemas de los piedracielistas, promovidos por el poeta Eduardo Carranza quien que dirigía Lecturas Dominicales del periódico El Tiempo. Más tarde, fue nombrado como rector del Liceo Carlos Martín, del grupo poético 'Piedra y Cielo', uno de sus más jóvenes integrantes, y quien desde el primer momento descubrió los destellos poéticos del alumno de Aracataca y lo animó a escribir poesía.

Espíritu poético en Gabriel García Márquez La Carpeta

Gabriel García Márquez ensayó escribir un texto en cuartetos eneasílabos, titulado“Poema desde un caracol”:

Yo he visto el mar. Pero no era el mar retórico con mástiles y marineros amarrados a una leyenda de cantares. Ni el verdemar cosmopolita —mar de Babel— de las ciudades, que nunca tuvo unas ventanas para el lucero de la tarde.

Ni el mar de Ulises que tenía siete sirenas musicales cual siete islas rodeadas de música por todas partes.

Ni el mar inútil que regresa con una carga de paisajes para que siempre sea octubre en el sueño de los alcatraces.

Ni el mar bohemio con un puerto y un marinero delirante que perdiera su corazón en una partida de naipes.

Ni el mar que rompe contra el muelle una canción irremediable que llega al pecho de los días sin emoción, como un tatuaje.

Ni el mar puntual que siempre tiene un puerto para cada viaje donde el amor se vuelve vida c omo en el vientre de una madre. Que era mi mar el mar eterno, mar de la infancia, inolvidable, suspendido de nuestro sueño como una paloma en el aire.

Era el mar de la geografía de los pequeños estudiantes, que aprendimos a navegar en los mapas elementales.

Era el mar de los caracoles, mar prisionero, mar distante, que llevábamos en el bolsillo como un juguete a todas partes. El mar azul que nos miraba, cuando era nuestra edad tan frágil que se doblaba bajo el peso de los castillos en el aire.

Y era el mar del primeramor en unos ojos otoñales. Un día quise ver el mar —mar de la infancia— y ya era tarde.

El

La Carpeta El Espíritu poético en Gabriel García Márquez

A sus diecisiete años Gabriel García Márquez, pensaba que sería un poeta y nada más que un poeta.

Cuando estaba en la Universidad Nacional en la ciudad de Bogotá, conoció a Pedro Gómez Valderrama, un joven de 23 años, cuyos libros de poemas:“Norma para lo efímero y Biografía de la campana”, despertaron en él una gran admiración hacía este joven poeta, quien fue también decano de la Facultad de Derecho y un gran amigo de Gabriel GarcíaMárquez hasta su muerte prematura.

En la Universidad Nacional, García Márquez siguió escribiendo secreta y públicamente poesía. Dos condiscípulos suyos, egresados del Liceo Cervantes, Luis Villar Borda y Camilo Torres Restrepo, eran los redactores del suplemento literario del diario “La Razón”. El autor admiraba mucho a estos dos poetas, y a través de ellos conoció a otros grandes poetas y escritores colombianos como Juan Lozano y Lozano, Plinio Apuleyo Mendoza, Gonzalo Mallarino, Álvaro Mutis y Álvaro Castaño Castillo, quienes se reunían en el café Asturias, igualmente con los poetas León de Greiff, Jorge Zalamea y Eduardo Zalamea.

El poeta de Aracataca, como le decían, no tardó en colaborarles poéticamente en el diario “La Razón” y posteriormente en la revista literaria “Sábado” que dirigía el padre de Plinio Apuleyo, periodista y político liberal. En el Diario “La Razón”, en una columna bautizada “Poetas Universitarios”, escribió el poema titulado “Geografía celeste” con el antetítulo de “Elegía a la Marisela” que dice así:

No ha muerto. Ha iniciado

Un viaje atardecido.

De azul en azul claro

—de cielo en cielo— ha ido por la senda del sueño con su arcángel de lino.

A las tres de la tarde

Hallará a San Isidro

Con sus dos bueyes mansos

Arando en cielo límpido

Para sembrar luceros

Y estrellas en racimos.

—Señor, ¿cuál es la senda para ir al Paraíso?

—Sube por la Vía Láctea, ruta de leche y lirio, la menor de las Osas

te enseñará el camino.

Cuando sean las cuatro

La Virgen con el Niño

Saldrán a ver los astros

Que en su infancia de siglos

Juegan la Rueda-Rueda

En un bosque de trinos.

Y a las seis de la tarde

El ángel de servicio

Saldrá a colgar la luna

De un clavo vespertino.

Será tarde. Si acaso

No te han guardado sitio

Dile a Gabriel Arcángel

Que te preste su nido

Que está en el más frondoso

Árbol del Paraíso.

Murió la Marisela. Pero aún queda un lirio.

El Espíritu poético en Gabriel García Márquez

Al haber iniciado Gabriel García Márquez el camino literario con el género poético le proporcionó la disciplina rigurosade la creación de estructuras literarias, en donde se vislumbraría el querer contar una historia.

Escribió sonetos de medidas perfectas, publicó en varias revistas y periódicos generalmente con el seudónimo de “Javier Garcés” y en otras ocasiones con su nombre verdadero.

La Carpeta

En el año 1945 publicó con seudónimo el soneto “Tercera ausencia del amor”:

Este amor que ha venido de repente Y sabe la razón de la hermosura. Este amor, amorosa vestidura ceñida al corazón exactamente.

Este amor que es harina en la ternura, que es infancia de sueños en la frente, que es líquido de música en la fuente y es lucero nostálgico en la altura.

Este amor que es el verso y es la rosa, y es saber que la vida en cada cosa se nos repite cada vez más fuerte.

Tan eterno, este amor tan resistible, que comparado al tiempo es imposible saber dónde limita con la muerte.

Aracataca, Colombia/ Notimex

La Carpeta

Soneto matinal a una colegiala ingrávida

Al pasar me saluda y tras el viento que da al aliento de su voz temprana en la cuadrada luz de una ventana se empaña, no el cristal, sino el aliento.

Es tempranera como una campana cabe en lo inverosímil, como un cuento y cuando corta el hilo del momento vierte su sangre blanca la mañana.

Si se viste de azul y va a la escuela no se distingue si camina o vuela porque es como la brisa, tan liviana.

Que en la mañana azul no se precisa cuál de las tres que pasan es la brisa, cuál es la niña y cuál es la mañana

El Espíritu poético en Gabriel García Márquez

En las memorias de Gabriel García Márquez escribía: “Es difícil imaginar hasta qué punto se vivía entonces a la sombra de la poesía. Era una pasión frenética, otro modo de ser, una bola de candela que andaba de su cuenta por todas partes Abríamos el periódico, aún en la sección económica o en la página judicial, o leíamos el asiento del café en el fondo de la taza, y allí estaba esperándonos la poesía para hacerse cargo de nuestros sueños”.

Antes de publicar su primer texto narrativo “La Tercera Resignación” publicó sus últimos poemas, un soneto titulado “Sin título” y otro titulado “Soneto matinal a una colegiala ingrávida”. “Sin título” dice así:

Si alguien llama a tu puerta, amiga mía, y algo en tu sangre late y no reposa y en tu tallo de agua, temblorosa, la fuente es una líquida de armonía.

Si alguien llama a tu puerta y todavía te sobra tiempo para ser hermosa y cabe todo abril en una rosa y por la rosa desangra el día.

Si alguien llama a tu puerta una mañana sonora de palomas y campanas y aún crees en el dolor y en la poesía

Si aún la vida es verdad y el verso existe. Si alguien llama a tu puerta y estás triste, abre, que es el amor, amiga mía

El Espíritu poético en Gabriel García Márquez La Carpeta

Con todos estos versos, podemos observar que toda su obra literaria está impregnada de esa luz magnífica de realidad y ensueño poético, donde la mujeres, la musa, es el pilar fundamental de la vida y del amor.

Canción Llueve en este poema. Eduardo Carranza.

Llueve La tarde es una hoja de niebla. Llueve. La tarde está mojada de tu misma tristeza.

A veces viene el aire con su canción A veces Siento el alma apretada contratu voz ausente.

Llueve. Y estoy pensando en ti Y estoy soñando Nadie vendrá esta tarde a mi dolor cerrado. Nadie. Solo tu ausencia que me duele en las horas.

Mañana tu presencia regresará en la rosa

Yo pienso cae la lluvia nunca como las frutas. Niña como las frutas, grata como una fiesta hoy esta atardeciendo tu nombre en mi poema

A veces viene el agua a mirarla ventana

Y tú no estás

A veces te presiento cercana

Humildemente vuelve tu despedida triste.

Humildemente y todo

humilde: los jazmines, los rosales del huerto y mi llanto en declive

Oh, corazón ausente: qué grande es ser humilde!

Si supiera

Si supiera que esta fuese la última vez que te veo salir por esa puerta, te daría unabrazo, un beso te llamaríade nuevo para darte más

Si supiera que esta fuera la última vez que voy a oír tu voz… grabaría cada una de tus palabras para poder oírlas una y otra vez indefinidamente Si supiera que estos son los últimos minutos que te veo Diría te quiero y no asumiría tontamente que ya lo sabes.

Siempre hay un mañanay la vida nos da otra oportunidad para hacer las cosas bien, pero por si me equivoco y hoy es todo lo que nos queda me gustaría decirte cuanto te quiero Que nunca te olvidaré

L'Agenda

Dia Mundial de la Poesia 2023

«L’any 1999 la Conferència General de la UNESCO va proclamar el 21 de març Dia Mundial de la Poesia (DMP) Per celebrar ho, des de l’any 2008 la Institució de les Lletres Catalanes i la Federació Catalana d’Associacions i Clubs Unesco promocionen aquesta celebració tant en el nostre domini lingüístic com a la resta d’Europa i del món amb l’elecció d’un poeta i un seu poema per a l’ocasió. Partint d’aquesta composició, la ILC elabora un fullet amb l’original en català i la seva traducció a vint-i-dues llengües, que difon àmpliament, promou l’organització d’accions poètiques, presencials i a través de les xarxes, i organitza un acte central el mateix dia 21. En la setzena edició del DMP, la ILC ha escollit el poema “Tant si baixes la vista vers la immunda” de Francesc Vicent Garcia, de qui enguany commemorem el quatricentenari de la mort »

Jaume Plensa Poesia del silenci

Una exposició única en què es mostra, per primera vegada, la influència que ha tingut la literatura, el llenguatge i l'alfabet en la seva obra.

Jaume Plensa (Barcelona, 1955) és un dels escultors més reconeguts internacionalment dins el panorama de l’escultura contemporània del tombant del segle XX al XXI. El seu treball actual se centra en la figura humana, on conflueixen dos vectors essencials: la matèria i la paraula

L’exposició a La Pedrera, que abasta la seva producció des del 1990 fins avui, destaca alguns aspectes clau de l’obra de Plensa com a escultor i s’articula a l’entorn de les relacions entre l’univers creatiu de l’artista i la lletra com a element constitutiu de la seva obra

Aquesta relació de Plensa amb la literatura, i en especial amb la poesia, serà el fil conductor d’aquesta mostra, en la qual també hi seran presents altres temàtiques recurrents en la seva trajectòria com el silenci, el somni, la música i la família

https://www lapedrera com/ca/agenda-activitatsbarcelona/exposicio/jaume-plensa-poesia-del-silenci

L'Agenda

La Serp viva

El nou centre acull, fins al juliol d'enguany, l'exposició semipermanent Joan Brossa La serp viva. Aquesta petita mostra s ’endinsa en la figura i l’obra de Joan Brossa (Barcelona, 19191998), el poeta que va expandir el territori de la poesia sota el guiatge de l’impuls experimental Aquest posicionament, reforçat pel seu compromís polític, converteix la seva extensa obra en un registre fidedigne i autoconscient del context històric, social i cultural en què va viure. Se centra en tres temàtiques concretes En primer lloc, es presenta el poeta com algú connectat a la realitat. En aquest àmbit s’hi pot veure l’escultura Record d’un malson (1989), una obra creada que va ser retirada del carrer per la seva crítica a l’especulació urbanística i a l’exalcalde franquista de Barcelona “És un antimonu- ment, ja que l’autor volia servir a la població el cap de la persona que havia permès aquell desenvolupament urbanístic”. La peça mostra el cap de Josep Maria de Porcioles damunt d’una cadira, i habitualment s ’exposa la Museu de la Immigració de Sant Adrià del Besòs. En el segon, paraula trobada, escoltada i vista, i la paraula viva. S’hi poden veure collages i un exemplar de Novel·la, el llibre d'artista que va fer amb Antoni Tàpies

Setmana de la Poesia Barcelona

Del 9 al 16 de maig de 2023

https://www barcelona cat/barcelonapoesia/

Finalment, la tercera temàtica de l’exposició, anomenada Fuga, és l’ús que Brossa fa de l’escriptura en els àmbits de l’il·lusionisme, el music hall, el trans- formisme, la poesia escènica i el teatre, “tot i que ell no treballava mai per formats”. En les seves Suites les lletres es permuten, cosa que també fa amb altres obres a gran escala com el Poema visual transitable en tres temps, situat en una zona verda entre el Velòdrom i el Laberint d’Horta”, explica el comissari de l'exposició David Bestué.

Fundació Joan Brossa - Centre de les Arts Lliures c/ Flassaders, 40 - Barcelona Gratuït

Adreces d'interès

Premis Literaris

https://cultura gencat cat/ca/ilc/que-fem/premis-literaris/

Premios Literarios

https://www culturaydeporte gob es/mapaapf/premioMapa do?

cache=init&layout=mapapremio&language=es

Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

https://www.escriptors.cat/

Asociación Colegial de Escritores de Cataluña

https://www acec-web org/spa/11 asp

Gremi d'Editors de Catalunya

https://www gremieditors cat/

Gremi de Llibreters de Catalunya

https://gremidellibreters.cat/

Biblioteques de Catalunya

https://biblioteques gencat cat/ca/biblioteques/catalegs/

Bloc de Lletres - Universitat de Barcelona

https://blocdelletres ub edu/2008/07/21/poesia-recitada/

A Media voz

http://amediavoz.com/

Música de Poetes

http://www musicadepoetes cat/

L'Agenda

EL LLIBRE

Escrit per Joan-Ignasi Elias

El vent se m'endurà recull una selecció de poemes del cineasta, fotògraf i poeta iranià Abbas Kiarostami en una edició bilingüe persa-català de l'Editorial Karwán, amb traducció de Ryma Sheermohamadi Motlaq i Xavier Valls Guinovart

Kiarostami (Teheran, 1940-París, 2016) és autor d'una trentena d'obres cinematogràfiques entre llargmetratges, curtmetratges i documentals i, com a poeta, va publicar tres llibres: Acompanyat del vent (1999), Un llop a l'aguait (2003) i El vent i la fulla (2011), i també va versionar i seleccionar poemes de grans poetes perses clàssics i moderns (Rumi, Hafez, Saadi i Nima).

"El bon cinema és el que ens podem creure i el dolent, el que no ens creurem mai."

"El corb assedegat refrega el bec a la terra Un núvol en camí"

"La fina lluna creixent aboca la seva poca llum damunt de cents de falçs cansades en una nit d'estiu."

Han dit d'ell:

"El reconeixement internacional de la seva obra cinematogràfica començà amb la Trilogia de Koker (1987-94), formada per les pel·lícules: Klūzāp, nemā-ye nazdīk (1990), Ta’m-e gīlās... (1997) –guardonada amb la Palma d'Or al Festival Interna-cional de Cinema de Cannes– i Bād mā rā khāhad bord (1999). Les seves pel·lícules han estat sovint considerades entre les més rellevants en la història del cinema,[2] destacant sobretot

Klūzāp, nemā-ye nazdīk (1990), considerada entre les 50 pel·lícules més rellevants de tots els temps en la famosa enquesta de la revista

Sight & Sound, realitzada el 2012."

[Viquipèdia]

EL LLIBRE

"La poesia del gran cineasta iranià Abbas Kiarostami està íntimament lligada a la seva creació fílmica i fotogràfica: és la mateixa mirada poètica que travessa tota la seva obra. Els seus poemes, com ràfegues fulgurants que recorden el haiku, evoquen escenes de la natura, de la vida quotidiana i del món rural, i sovint plantegen reflexions morals o existencials." [Contracoberta de l'edició de l'Editorial Karwán (2022).]

"En el judici nocturn la poesia m'ha rescatat."

"L'aigua s'ha endut el meu passaport cap allà on no pretenia viatjar."

"En l'obscuritat total, la poesia segueix allà i hi és per a tu."