REVISTA DE POESIA
N. 8 Setembre 2024
Xavier Martí García, in memoriam
Eduardo Haro Ibars, la visió d’un poeta
elèctric Rabindranath Tagore, poeta y filósofo
La Glosa, el vers improvisat (I)
Bright Star Versos de cinema Fites
Marina Tsvetàieva
Vers i Revers - Revista de Poesia
Consell de Redacció Mary Loly Ávila López-Linares
Salvador Barrau Viñas
Joan-Ignasi Elias Cruz
Xavier Martí García †
Josep-Domènec Meseguer Garcia
* Hi ha col·laborat: Jordi Tena i Galindo
© Edició: Associació Poètica Vers i Revers
© Textos: dels autors i autores
© Fotos i Il·lustracions: dels autors i autores
© Logotips Vers i Revers: Herminio Sanz
Foto portada: Reserva Natural de la Fageda d’en Jordà / Turisme Garrotxa
Llicència: CC BY-NC-ND
https://www.instagram.com/versirevers/ https://twitter.com/versirevers facebook.com/versirevers issuu.com/versirevers
versirevers@gmail.com
3 Editorial
11 El Recorregut
Les poesies
d’en Xavier Martí i García
17 La Carpeta
Rabindranath
Tagore, poeta y filósofo
27 L'Agenda
36 Contraportada La
4 Poetes
Eduardo Haro Ibars, la visió d’un poeta elèctric
14 La Glosa, el vers improvisat (I)
24 Versos de cinema
Bright Star
33 El Llibre Fites
Marina Tsvetàieva
EDITORIAL
Dediquem aquest número de la revista a la memòria del nostre company de Vers i Revers Xavier Martí i García, amic i poeta traspassat el proppassat mes d’agost.
El seu capteniment bonhomiós, la seva disponibilitat per als altres i el traç subtil, sensible i profund de la seva obra perduraran en tots els qui vam tenir la sort de conèixe’l i de llegir-lo.
El seu record i la seva poesia sempre ens acompanyaran.
En aquesta proposta poètica trimestral núm. 8, hi trobarem la poesia d’en Xavier Martí, un poema de John Keats que dona lloc al títol d’una pel·lícula, l’antiga i l’actual activitat poètica de la glosa, la poesia filosòfica de Tagore, la poesia elèctrica d’Haro Ibars, i les Fites russes de Tsvetàieva. Us agradarà...
P o e t e s
Escrit per Jordi Tena i Galindo
Els anys setanta i vuitanta del segle passat són convulsos a l’Estat espanyol. Els canvis que es produeixen a nivell polític i social capgiren la societat i s’obren espais de llibertat impensables uns anys enrere. De cop i volta, es pot votar per elegir els representants a les institucions, i també es reconeixen uns drets que durant molt de temps han estat oprimits. La llibertat d’expressió s’obre camí en els carrers que abandonen la dictadura, i els músics i escriptors comencen a construir les seves obres sense haver d’esquivar la censura.
La llibertat, però, també coneix excessos. És una època en què els efectes de les drogues encara no són coneguts, la qual cosa, malauradament, arrasa amb una legió de joves que tot just descobreix el món.
Eduardo Haro Ibars representa com ningú el temps que li ha tocat viure. Neix a Madrid el 30 d’abril de 1948, essent el primer de sis germans. El seu pare és el periodista i crític teatral Eduardo Haro Tecglen, un professional reconegut però també controvertit. De fet, es reconeixia republicà i havia col·laborat en la clandestinitat amb la lluita antifranquista, però també havia arribat a escriure articles a favor del règim per tal de subsistir.
Haro Ibars passa part de la seva infantesa a Madrid, però quan el seu pare és nomenat director del diari España a Tànger, la família trasllada la seva residència a aquesta ciutat del nord d’Àfrica. Durant la dècada dels cinquanta, Tànger atreu pel seu exotisme escriptors i músics d’arreu del món.
Eduardo Haro Ibars, la visió d’un poeta elèctric
Hi van el pintor Francis Bacon i autors de l’anomenada Generació Beat. D’aquest grup, Haro Ibars té molt bona relació amb Jane Bowles, i també hi pertany William Seguard Burroughs, que esdevindria un dels seus principals referents literaris.
Eduardo Haro Ibars, la visió d’un poeta elèctric
A Tànger i més tard, quan torna a Madrid, crea llaços d’amistat amb persones lliurepensadores, totes elles amb un estil de vida que trenca amb la moral de l’època. Fins i tot, passa un temps a la presó per possessió de drogues en companyia del poeta Leopoldo María Panero, amb qui l’unirà una relació conflictiva en què fluctuen l’amistat i l’enemistat, malgrat que són poetes d’estils molt diferents.
Comença a publicar articles i crítica musical i l’any 1974 apareix el seu primer llibre, Gay rock, un assaig sobre el glam rock, moviment precursor del punk. Són tendències que influiran de manera decisiva en la seva obra.
Com a poeta, algunes de les seves composicions ja havien estat publicades el 1972 a la revista Papeles de Son Armadans, però el seu reconeixement arriba el 1976. El seu poemari Pérdidas blancas guanya el premi “Puente Cultural”, i és editat dos anys més tard.
Es tracta d’una poesia estrictament urbana, que descriu les vivències del poeta en un entorn caòtic, dominat pels bars i pels ambients nocturns en què es mou a Madrid, amb la por i la sang sempre presents, i amb mencions a la sexualitat com a refugi, tot i que l’angoixa no s’acaba d’esvair.
No és una lectura senzilla, ja que ve dominada per elements surrealistes. Hi ha influències, precisament, de W. S. Burroughs, que va escriure amb un estil anàrquic sota l’efecte de substàncies, tot practicant una escriptura automàtica que també es deixa veure a Pérdidas blancas. Es podria dir que és una escriptura elèctrica, fent referència al títol d’un dels seus poemes.
o e t e s
El muchacho eléctrico
Para Eugenio, Jaime y Fernando, en un albor de inventos sonoros
Eduardo Haro Ibars, la visió d’un poeta elèctric
ciertas formas de bar caliente diorama siempre avanzamos en círculos polifonía estrecha Madrid se estremece como un animalito es agua Asesinado el Muchacho Eléctrico en cualquier parte sólo queda lo gris lo submarino infinitos gaseosos en torno al Bar Humano bola contra bola de metal asesino las glándulas generan recuerdos como aquellos labios muertos Lotte Lenya sonríe desde su viejo cliché una estatua otra estatua y mil estatuas o sombras o recuerdos luces y pulsaciones de un astro en la ventana y hay cuerpos muy calientes lo recuerdas sin matriz así la mano blanda se retuercen los pocos que están ahí copulan mueren los ciegos en sus garitas transparentes entrañas arrancadas y olor a niebla matinal sin sangre bocas abiertas a las puertas de un solo que no calienta más que mármoles sus piernas milagro de leche y un libro abierto recuerda él ya murió se lo dijimos es la cámara de torturas un lugar sombrío junto al monte de Venus -verdad del rinoceronte junglas de terciopelo- no no recuerdas nada pero existe una línea directa tendrás pecho y vientre crepúsculos de muchacho eléctrico una bandada de ojos oh qué lejos nubes vendidas al mejor postor en los escaparates ciudadanos es todo igual y siempre habrá cerveza en tus cabellos
De Pérdidas Blancas (1978)
Eduardo Haro Ibars, la visió d’un poeta elèctric
Una altra característica singular de l’autor és la utilització d’un jo poètic que es manifesta en la primera persona del plural. No hi ha una veu única, sinó que hi ha un “nosaltres” que viu l’experiència. També és molt habitual que dediqui el poema a algú o que a través del text s’adreci a un tercer fent servir la segona persona del singular o del plural. Com diu Asís Calonje en un article a la revista Los cuadernos del norte (1989), ho fa “com exorcitzant la soledat o creant un acostament cap a l’autor”.
El 1978 publica l’assaig De qué van las drogas i dos anys més tard apareix el seu segon poemari: Empalador. El títol fa referència al vampir húngar del segle XV Vlad Dracul, senyor de Transilvània (actualment a Romania), anomenat “Tepes” o “Empalador” perquè utilitzava habitualment aquest mètode de tortura.
Haro Ibars és un gran lector, amb preferència per la literatura de ciència ficció, però també és seguidor de la novel·la de terror. De fet, és traductor de Lovercraft. Tot això es veu reflectit en aquest segon recull de poemes en la mesura que el vampirisme es troba present a tot el llibre. Cal dir, però, que l’enfocament del tema no és l’habitual. El vampir és un ésser que viu de nit, en ambients sinistres, que vesteix de negre, que conviu amb la sang. Són característiques que trobem igualment en els espais freqüentats per Haro Ibars i la seva generació, amb predilecció per aspectes alternatius que poden causar rebuig en una societat benpensant. Aquesta cosmovisió que la joventut assumeix genera una sensació de llibertat en què tot és possible. Circulen substàncies amb les quals s’experimenten noves sensacions.
Malauradament, la sang deixa de ser un mer aliment per a vampirs i passa a ser transmissor d’una malaltia greu que comença a mostrar-se socialment.
L’obra es caracteritza també per l’absència de signes de puntuació, la qual cosa ja succeïa en anteriors poemes, així com per l’ús d’algun text en majúscules i de frases incompletes, i també per aprofundir en elements surrealistes que tenen com a colofó una reivindicació d’André Breton.
El seu tercer poemari, editat l’any 1981, es titula Sex fiction. Es tracta d’una obra que inclou poemes en vers i en prosa dotats de moltes imatges que generen un impacte en el lector. Són representacions que fan pensar en la pel·lícula Arrebato d’Iván Zulueta, un film icònic de l’avantguarda espanyola dels vuitanta que busca la transgressió des de la visceralitat més pura.
P o e t e s
Eduardo Haro Ibars, la visió d’un poeta elèctric
Sex Fiction
Ballenas perfumadas paseamos cruzando el hilo de la muerte
Los heridos parecen haber roto sus ataduras y salimos tranquilos viejos planetas rotos por paredes de noche hacia el barco que espera
Niños muertos cadáveres de sencillas sonrisa Llueven plomo musitan palabras que son máscaras
Ponen gafas de niebla y de té para ocultar el deseo que informa nuestras tardes y todas nuestras noches
Hierve el agua en sus teteras intentamos el sexo más nuevo y dormimos en camas de siempre espacio yerto
Cocodrilo del aire mi viejo amigo el saurio se oculta en todas las esquinas y sólo exhibe su sonrisa en los pliegues
Por las calles vigilan enemigos de un tiempo que antes estaba vivo y los templos dormidos se estremecen en brillos
Ametrallada la noche se descubre sin horas y engarza en los cuerpos
De Sex Fiction (1981)
Eduardo Haro Ibars, la visió d’un poeta elèctric
El poemari parla d’insatisfacció vital i de mort, tot esdevenint un reflex de la cultura punk a la qual l’autor se sent molt proper. Empra metàfores d’animals per parlar de la part fosca de la vida i reprèn, com a element característic de la seva forma d’expressió, la referència a personatges del gènere de terror: vampirs i zombis Tot plegat li permet descriure un món en què abunden les agulles i els joves morts en vida.
Però Haro Ibars no es limita a conrear la literatura i el periodisme des de criteris merament estètics. El seu és un esperit inquiet i no té cap problema a comprometre’s amb el que ell considera just Es declara sense embuts bisexual i entra a militar a la Lliga Comunista Revolucionària, tot fent col·laboracions a la revista Combate. En aquesta línia, el seu quart i darrer llibre de poemes, publicat el 1985, porta per títol En rojo Si bé manté alguns elements propis de la seva obra, com ara l’absència en molts casos de signes de puntuació i la tendència a l’escriptura automàtica, el llibre presenta variacions respecte dels anteriors Al llarg de tot el poemari es percep un to més malenconiós, fins i tot nostàlgic, que es deriva de la consciència del pas del temps, de la degradació del cos i de la proximitat de la mort. L’heroïna és molt present en els versos i en la vida de l’autor Els seus amics comencen a caure en el camí com a conseqüència de la droga i, mentrestant, el seu propi cos cada dia es troba més afectat.
No obstant això, publica un llibre de relats de ciència ficció titulat El polvo azul en el qual, des d’un estil personal ple d’originalitat, crea un món que havia començat a imaginar en les seves lectures del gènere. També té temps d’escriure un altre llibre de tipus assagístic, molt allunyat de la resta de la seva obra: El libro de los héroes. En aquest llibre fa un repàs dels personatges que admira des de la infantesa: Lou Reed, l’emperador Neró, Lluís II de Baviera, Lawrence d’Aràbia o, naturalment, Dràcula.
A banda dels seus treballs més literaris, també és lletrista de La Orquesta Mondragón, Gabinete Caligari i Azul y Negro, tasca per la qual és conegut entre els seguidors de la música del moment. Contagiat de VIH, pateix el procés que porta inexorablement a la mort, la qual es produeix a Madrid el 16 d‘agost de 1988 El 1991 es publica una novel·la pòstuma, Intersecciones. Durant una entrevista televisiva que concedeix en vida, Eduardo Haro Ibars manifesta que ell escriu poesia però que no és poeta, i explica que la diferència recau en el fet que el poeta té una actitud poètica davant la vida. Tanmateix, amb independència que se’l pugui considerar o no poeta, els versos que ens deixa són una obra diferent i impactant que reflecteix plenament la vida d’una generació, seduïda pels aires de llibertat que es respiraven, guiada pel desig d’experimentar unes vivències que poc temps abans semblaven impossibles. Haro Ibars construeix aquest retrat amb un estil avantguardista que identifica la transgressió del moment, i el dota d’un imaginari propi extret del més profund de la seva cultura literària.
La seva escriptura té un final trist, com el de tantes persones en aquella joventut que anhelava canvis, però la seva electricitat perdura, així com la seva visió descarnada de l’entorn, en forma de poesia.
P o e t e s
Eduardo Haro Ibars, la visió d’un poeta elèctric
¿Adiós a la vida?
Para José Luis Téllez
Cuando el amable antaño desayuno (comparto reina corazones rojos y picas negras y tréboles negros luego diamantes rojos otra vez y Blanca) el suave Nescafé por la mañana deja un regusto de podrido y falso y el chocolate mismo de la noche (alta madrugada Se vislumbran ya rosas contra el aire rascacielos y llaman las sirenas a gritos como siempre como todos los días al cotidiano fatigar de muchos) no borra los temblores ni el desastre de la noche sin sueños pesadilla despierta sin efectos especiales
Cuando el sexo no tiene la tranquila
Suavidad del humo tan libre y escogido y la soledad misma está poblada de insectos vertebrados horrendos y poseedores de vocecillas malas que ni siquiera insultan sino repiten nadas y nonadas
Y el corazón funciona con horas de adelanto y los peces se ahogan en sus estanques pues que sal en el agua o minerales
Cuando –en fin- me descubro a escondidas fusilo mis ideas pues se agotó mi pluma y no hay recambio es una triste gracia este pijama
Y es un lugar común este poema
¿Es hora ya de ser Cavaradossi?
De En rojo (1985)
no borra los temblores ni el desastre de la noche sin sueños pesadilla despierta sin efectos especiales
El Recorregut
El Recorregut d’aquest número de la revista serà -ha de ser- especial perquè el dedicarem a la poesia que en Xavier Martí ens va escriure per als dos darrers llibres de Vers i Revers, o sigui Mirades i Poetopia, que sense el seu altruisme i la seva sensibilitat poètica no haguessin estat possibles. També, farem un tast poètic del seu darrer llibre Et robaré la llum. Gràcies per la teva llum, Xavier!
CAPVESPRE*
Al reixat fosc, unes mans cerquen el jardí de les paraules sense llum, la veu encegada, la claror invisible de la imatge del temps.
*En la mort del meu pare, Antoni M. P. (3.7.2007) Com la llum que hem cregut real, tot i tenir un dors ombrívol, com la vida té la mort, com l’albada té el crepuscle, com la plenitud té el no-res, dins les mirades es troben llums i miratges...
Sebastian Voortman / Pexels
El Recorregut
LA NIT
Mirant la nit del món i l’hivern de la vida, com un mirall entelat d’il·lusions mortes, comprenem que la vida és feta de renúncies, encara que la carn es revolti contra l’evidència i cregui que ja no ha d’amagar res. I un somni creua la nostra intimitat com un llampec que de sobte il·lumina la nit, i enganyats així acceptem la vellesa i encarem la mort sense amargor ni rancúnia.
PRUNERES FLORIDES
Com aquells racons del barri que es descobreixen nous un dia de sobte, i per primer cop saps que aquells arbres que floreixen al teu carrer són pruneres de jardí que et condueixen per un espai recordat i volgut, així són els espais del cor i la memòria. Espais d’una agredolça quietud que aprens a activar en el teu pensament quan creus que ja no pots prendre ni aprendre res del lloc on t’ha correspost viure, però ho desitges, tanmateix.
OMBRES
L’àngel exterminador d’un cel aïrat estén les ales sobre tot el món conegut. Tot i no haver propiciat mai cap guerra, l’illa d’Utopia es cobreix amb l’ombra de la mort. Tots a Amaurota vivim amb la inquietud i la por de ser assenyalats per l’àngel. Amb la nostra pobra ciència mirem de posar-nos a cobert tot inventant nous remeis i pregàries. Aviat tots nosaltres, ciutadans d’una societat immutable, oblidarem el passat i, amb ell, les pors i els precs, per tornar-nos a creure indestructibles.
El Recorregut
Del llibre Et robaré la llum
(Editorial Edimurtra, 2023):
DEL TEMPS VERNAL - I
Quin far que em guia per la platja deserta tan alta lluna!
Entre silencis al parc els ocells canten el goig de viure.
DEL TEMPS AUTUMNAL - III
El sol d’octubre m’il·lumina paisatges de la infantesa.
DE LES PEDRES I ELS METALLS - V
“Quars”
Doll sagrat que neix de la roca i sadolla la set. Missatgera del cel que mostra el bon camí. Origen de la flama i font de la puresa. Pedra de la llum.
DEL TEMPS PERDUT -VIII
“Mans estimades”
Quan has compartit el somni amb unes mans estimades que s’aferraven a les teves cada dia i cada nit, i t’adones que tot era en elles, el somni, el teu món i la vida, si sents un cop de destral que de sobte te’n separa per sempre, no t’enfonsis al pou de la queixa: surt al món amb les mans esteses i recupera, ni que sigjui a la força, aquelles mans que et van saber estimar.
L a G l o s a , e l v e r s
i m p r o v i s a t ( I )
Escrit per Salvador Barrau / Joan-Ignasi Elias
La glosa o cançó improvisada és un gènere poètic i musical que consisteix a improvisar versos a partir d'un patró mètric i de rima sobre una determinada melodia.
A les Illes Balears, la glosa és una mena de composició popular, oral i rimada, normalment improvisada en el mateix moment en què es declama. En la societat balear, rural i analfabeta del segle XIX, la figura del "glosador" arribà a ser prou famosa, amb alguns d'ells que s'hi professionalitzaren, viatjant de poble en poble posant a prova les seves capacitats davant els reptes del públic o davant altres glosadors en els anomenats "combats de gloses".
La glosa, però, té un historial mil·lenari, que arriba als nostres dies amb bona salut artística i documental. En la definició de la Glosa, en ubiquem a la llengua grega ( Koiné és glossa) i el seu significat és «llengua» i també «llenguatge», perquè és una nota escrita en els marges o entre línies d’un llibre. La classificació de la glosa és extensa, i complexa en l’elaboració, des de petites notes fins a difícils traduccions, i es fa servir per a poder intuir o trobar mots obscurs o difícils i ajudar així a entendre el context.
Un dels exemples més coneguts de les primeres al·lusions a la poesia improvisada és el que recull el Certament d'Homer i Hesíode, obra atribuïda al sofista Alcimedant (s. IV-V aC) que reuneix els dos grans noms fundacionals de la literatura grega en un combat poètic celebrat amb motiu d'unes festes que tingueren lloc a la cort del rei Calcis a l'illa d'Eubea.
També en el món àrab la improvisació poètica ha estat ben difosa i prestigiada des d'antic. Una tradició que coincidirà en el temps amb la dels joglars i trobadors dels territoris cristians; coincidirà i es barrejarà: la poesia lírica europea beurà directament de l'aljub andalusí i no resulta difícil rastrejar la influència de les formes poètiques àrabs –com el zéjel o la moaxaja- en els cançoners provençal, català, castellà, galaicoportuguès o fins i tot centreeuropeu coetani.
La Glosa, el vers improvisat (I)
Van constituir un gènere molt comú en la teologia bíblica medieval, memoritzades, estudiades per llurs mèrits, sense que n’importés l’autor. Aquest fenomen va ser emprat en les lleis medievals: les gloses en el Dret romà i Dret canònic.
Els erudits tenien accés a molts pocs llibres, els quals eren estudiats amb minuciositat. Amb el descobriment i l’arribada de la impremta, aquest gènere començà de decaure fins a la desaparició. És amb la desaparició de la pràctica escrita que popularment la glosa es torna més literària i popular i artística, despuntant en algunes latituds en la glosa popular que s’ensenya de manera oral i és un forma d’expressió popular que gaudeix encara avui d'una vida saludable.
Es conserven algunes cançons del segles XV i del segle XVI, en especial a Catalunya i Mallorca, les quals es denominen ‘glosas’, i aquestes es converteixen en cançons populars i habituals, les quals es conserven actualment per tradició oral i són molt difícils de datar, en un nombre d’unes vint mil obres de música folklòrica.
Aquestes obres musicals i poètiques es cantaven durant una dansa o balles populars o el contrapàs llarg o curt. Se solien cantar a Catalunya (corranda), Andorra i Pirineus Orientals, França (correnta). Coincideix en els temps dels Marquesat de Gòtia (Gothia), els francs i l’Imperi Carolingi (s. VIII) i amb la Marca hispànica catalana amb comtats als Pirineus, els Pallars i el Vallespir (s. IX).
En els temps actuals descobrim que la glosa té una continuada expressió i composició, més enllà de Mallorca i Menorca, i ja es practica en tot el Principat català.
Hesíode (s. VIII-VII aC)
Homer (s. IX-VIII aC)
La Glosa, el vers improvisat (I)
Molts de glosadors mallorquins del segle XIX i principis del XX eren analfabets: no sabien ni llegir ni escriure, però tenien una agilitat mental i una capacitat memorística immensa. Ara bé, aquests glosadors, que des de ben joves ja cantaven cançons populars apreses mentre treballaven al camp, no tenen successors: avui ningú no canta al camp.
El context a través del qual havien crescut i après els glosadors avui ja ha desaparegut, però hi ha gloses, cançons, que han esdevingut tradicionals. La figura de glosador actual segueix aquestes línies, però amb un gran component lúdic i una gran diferència del mètode amb què l'aprenen. Ara ja no es canten treballant al camp, sinó que és més una distracció i una eina de denúncia bastant eficaç.
El glosador, versador, corrandista, o cantador en llengua catalana té equivalents arreu del món: L'impprovisattore d'ottavine italià, el pytaris xipriota, el rimadoros cretenc, el bertsolari basc, el fistor gallec, el repentista espanyol, el trovero murcià, el pallador argentí, el griot africà.
En una època en què la cultura escrita era reservada per a una elit, l'oralitat esdevenia l'eix per a l'accés al coneixement de notícies i llurs cants eren obres a recordar.
El glosador mallorquí Guillem Crespí Coll (1890- 1948), “es Panderer”.
Jo vull esser glosador, de Felip Munar i Munar, membre de l’Associació Cultural Glosadors de Mallorca
La Carpeta
POETAS PREMIOS NOBELES DE LITERATURA PARA
NO OLVIDAR
RABINDRANATH TAGORE
Escrit per Mary Loly Ávila
Uno de los poetas y premio Nobel de Literatura que más se ha leído en los últimos tiempos, no sólo por su poesía sino también por la profundidad de su pensamiento, es Rabindranath Tagore, quien fue en el año de 1913 el primer premio Nobel de Literatura no europeo.
Nació el 6 de mayo de 1861 en Calcuta, India, en el seno de una familia de brahmanes rica e instruida.
Escribió su primer poema a los ocho años y publicó su primer libro a los 17. Pasó algún tiempo en Inglaterra (1878), donde cursó estudios de Derecho. Regresó a su país y no tardó mucho en convertirse en el autor más importante y famoso de la época colonial. Escribía en bengalí y él mismo se traducía sus poemas al inglés. Internacionalista y educador, en 1901 fundó en su propiedad bengalí la escuela Santiniketan para la enseñanza de una mezcla de filosofías orientales y occidentales, que en 1921 se convertiría en la Universidad Internacional Visva-Bharati. Muchas opiniones de Tagore sobre nacionalismo, educación y diálogo entre culturas tienen aún validez intelectual, y algunas de sus ideas han atraído e influido a pensadores contemporáneos tanto en India como en otros países.
“La Poesía es el eco de la melodía del universo en el corazón de los humanos.”
La Carpeta
En su poesía, trató de armonizar la espiritualidad de la India antigua con el espíritu humano de Occidente y así unió al Oeste y al Este en el contacto receptivo emocional e intelectual.
Las flores de la primavera salen...
Las flores de la primavera salen, como el apasionado dolor del amor no dicho; y con su aliento, vuelve el recuerdo de mis canciones a Mi corazón, de improviso, se ha vestido de hojas verde
No vino mi amor, pero su contacto está en mi cuerpo y su voz me llega a través de los campos fragantes
Su mirar está en la triste profundidad del cielo, pero ¿dónde están sus ojos? Sus besos zigzaguean por el aire pero sus labios, ¿dónde están?
En 1913 publica el libro de poemas El Jardinero, en que toca temas utilizados en la poesía sáns-crita más antigua: la juventud y la vejez, la riqueza y el despojo, el amor, la muerte y el sexo. La sugerencia es una de las mayores cualidades de esta poesía y de este hermoso libro tenemos el poema número 30:
Rabindranath Tagore
El Jardinero
Tú eres la nube crepuscular del cielo de mis fantasías
Tu color forma y tu forma son los del anhelo de mi amor
Eres mía, eres mía, y vives en mis sueños infinitos
Tienes los pies sonrojados del resplandor ansioso de mi corazón ¡Segadora de mis cantos vespertinos!
Tus labios agridulces saben a vino de dolor.
Eres mía, eres mía y vives en mis sueños solitarios
Mi pasión sombría ha oscurecido tus ojos, ¡cazadora del fondo de mi mirada!
En la red de mi música te tengo presa, amor mío.
Eres mía, eres mía y vives en mis sueños inmortales.
Rabindranath Tagore
El último viaje
Sé que en la tarde de un día cualquiera el sol me dirá su último adiós, con su mano ya violeta, desde el recodo de occidente. Como siempre habré musitado una canción, habré mirado una muchacha, habré visto el cielo con nubes a través del árbol que se asoma a mi ventana
La Carpeta
Rabindranath también escribió para los niños. En el año 1913 escribió el libro Luna nueva, la cual es una de las obras más reco-nocidas y en ella encontramos la curiosidad de un niño ante un mundo nuevo y maravi-lloso que comienza a desplegarse ante él. El niño hace preguntas a su madre para inten-tar comprender su entorno y las respuestas le llegan desde el corazón de quien le ha dado la vida. A través de su prosa poética, Tagore presenta imágenes y paisajes deta-llados de la vida en la India rural, así como personajes complejos y emocionales. En ge-neral, es una obra clave de la literatura india y una muestra de su talento literario.
Los pastores tocarán sus flautas a la sombra de las higueras, los corderos triscarán en la verde ladera que cae suavemente hacia el río; el humo subirá sobre la casa de mi vecino
Y no sabré que es por última vez…
Pero te ruego, Señor: ¿podría saber antes de abandonarla por qué esta tierra me tuvo entre sus brazos? Y, ¿qué me quiso decir la noche con sus estrellas? Y mi corazón, ¿qué me quiso decir mi corazón?
Antes de partir, quiero demorarme un momento, con el pie en el estribo, para acabar la melodía que vine a cantar ¡Quiero que la lámpara esté encendida para ver tu rostro, Señor! Y quiero un ramo de flores para llevártelo, Señor, sencillamente.
Londres, c. 1878.
Con su esposa, Mrinalini Devi, c. 1883 .
La Carpeta Rabindranath Tagore
Rabindranath creó, ante todo, una poesía de lo imaginario femenino, cuyos principales encantos son la delicadeza de los sentimientos y la verdad humana que hay en la diversidad de sus contenidos poéticos.
Servir
Dormía, y soñaba que la vida era alegría. Desperté, y vi que la vida era servicio.
Serví, y vi que el servicio era alegría
Soledad
Sentado en la puerta de mi cabaña canto en voz baja.
La mañana, a mis pies, me mira con sus puros ojos de doncella
Por el camino ríen y cantan los enamorados
¡Y nadie viene a acompañarme!
Sentado a la puerta de mi cabaña sueño a las nubes.
El mediodía me contempla con sus quietos ojos.
En la floresta dorada se miran los amantes
¡Y nadie viene a acompañarme!
Sentado a la puerta de mi cabaña callo, nostálgico.
La tarde me mira con sus ojos de cervato.
Hacía el río, en la penumbra morada, se esfuman las parejas
¡Y nadie viene a acompañarme!
Sentado a la puerta de mi cabaña suspiro y estoy triste.
La noche me mira con sus ojos estrellados.
En el aire cálido palpitan besos y caricias.
¡Y nadie viene a acompañarme!
Con Gandi, 1940.
Rabindranath, como filósofo, escribió numerosas frases con una profundidad absoluta. De ellas compartimos algunas como las siguientes:
“No te comportes mal con tu mundo, no lo predispongas contra ti.”
“Soy como un camino nocturno que escucha en silencio los pasos de los recuerdos.”
“El reposo de esta vida tan agitada está en su propia música.”
“No llores por haber perdido el sol, porque las lágrimas no te dejarán ver las estrellas.”
Rabindranath Tagore
La Carpeta
El Poeta
El alma del poeta danza y delira sobre la ola de la vida, entre el clamor de vientos y mareas. Y cuando el sol esconde su frente y el cielo entristecido cae sobre el mar como los párpados sobre los ojos fatigados, el poeta, dejando su pluma y con la cabeza en la mano, deja huir su pensamiento hacia el abismo del silencio, hacia la niebla del eterno secreto.
El Camino
Allí donde existen los caminos, pierdo mi camino. En el ancho mar, en lo azul del vasto cielo nadie trazó rutas jamás. Las alas de los pájaros y su canto, la llamita de las estrellas, las flores en ronda de las estaciones, ocultan el sendero. Y he preguntado a mi corazón:
¿Acaso tu sangre, el paso de la sangre, no conoce el camino invisible?
Tagore renovó la poesía y la prosa bengalíes. Su tarea creativa fue incesante, y en 1912 despertó en Europa el interés por sus obras, especialmente en William Butler Yeats, quien colaboró en la traducción de Gitanjali y con cuya obra fue merecedor del Premio Nobel de Literatura.
Un manuscrito de Tagore.
La Carpeta Rabindranath Tagore
Muchos consideramos que el Gitánjali es un canto a la naturaleza, al sol y las estrellas, a las nubes y la lluvia, a las aves marinas, a las abejas trovadoras... Tagore nos cuenta que gran parte de sus poemas los iba creando en su mente mientras estaba en la escuela rural de Santiniketan, en el silencio de la noche. Cuando todos dormían, él subía a la terraza y miraba a las estrellase iba creando y recitando sus poemas, y a muchos de ellos les ponía música. Son cantos que se entonan hoy todavía en mil aldeas de la Bengala india y de Bangladesh.
Gitanjali también está incluido en la Colección de Obras Representativas de la UNESCO. De este libro, que nos acerca a la naturaleza viva y a la humanidad, quiero compartir algunos de sus bellos poemas que nos llevan a la profundidad del pensamiento de Rabindranath:
“Toda mi vida te busqué con mis canciones Ellas me llevaron de puerta en puerta, y con ellas tanteé a mi alrededor, buscando, buscando mi mundo. Lo que he aprendido en mi vida, ellas me lo enseñaron; me abrieron sendas secretas, encendieron a mis ojos todas las estrellas que hay sobre el horizonte de mi corazón. Mis canciones me guiaron, cada día, a los misterios del placer y del dolor. Y ahora, ¿a qué portal de qué palacio me han traído, en este anochecer en que acaba mi camino ”
“Cuando me vaya, sea ésta mi palabra última: que lo que he visto no puede ser mejor Gusté la miel oculta de este loto que se abre en el océano de la luz, y así fui bendito. Sea esta mi última palabra. He jugado en esta casa de juguetes de formas infinitas; y vislumbré, jugando, a aquel que no tiene forma Mi cuerpo entero ha vibrado al contacto de aquel que es intangible Si aquí debe ser el fin, sea. Esta es mi última palabra.”
Rabindranath Tagore
“Ha muerto el día, y la sombra anega la tierra. Voy al río, que ya es la hora, a llenar mi jarra. El aire oscuro está afanoso con la música triste del agua, que me está diciendo que vaya, en el crepúsculo Nadie pasa por el callejón solitario Se levanta el viento, y las olas tiemblan y se encabritan en el río. No sé si volveré. No sé con quién me voy a encontrar. En el vado, el hombre desconocido toca, en su barquilla, su laúd ”
Tú no sé quien eres
La Carpeta
“Sólo espero al amor para entregarme al fin en sus manos Por eso es tan tarde, por eso soy culpable de tantas distracciones. Vienen todos, con leyes y mandatos, a atarme a la fuerza; pero yo me escapo siempre, porque sólo espero al amor para entregarme, al fin, en sus manos Me culpan, me llaman atolondrado Sin duda tienen razón
Terminó el día de feria, y todos los tratos están ya hechos. Y los que vinieron en vano a llamarme, se han vuelto, coléricos. Sólo espero al amor para entregarme al fin en sus manos ”
Tú, que no sé quién eres; tú, que lees estos versos míos que tienen ya cien años, oye:
No puedo ofrecerte una sola flor de todo el tesoro de la primavera, ni una sola luz de estas nubes de oro. Pero abre tus puertas y mira; y coje, entre la flor de tu jardín, el recuerdo oloroso de las flores que hace cien años murieron.
¡Y ojalá puedas sentir en la alegría de tu corazón la alegría viva que esta mañana de abril te mando, a través de cien años, cantando dichosa!
““Mi canción, sin el orgullo de su traje, se ha quitado sus galas para ti. Porque ellas estorbarían nuestra unión, y su campanilleo ahogaría nuestros suspiros. Mi vanidad de poeta muere de vergüenza ante ti, Señor, poeta mío Aquí me tienes sentado a tus pies Déjame sólo hacer recta mi vida y sencilla, como una flauta de caña, para que tú la llenes de música.”
Escribió también otras obras poéticas de mucha importancia como Manasi, Sonar Torio ('El barco de oro'), Balaka ('Gansos salvajes'), esta última es una metáfora sobre las almas migrantes, y Purobi. El poema más famoso del Sonar Torio, que tiene por tema la naturaleza efímera de la vida y del éxito, acaba con los versos:
“Todo lo que había hecho se fue con el barco de oro y yo me quedé atrás.”
El 7 de agosto de 1941, en su casa de la infancia de Jorasanko, Calcuta, fallece a los ochenta años tras una vida profunda, activa y plena. Fue un hombre irrepetible de una gran sabiduría y de un gran conocimiento del ser humano en todas sus dimensiones.
Ve r
s o s d e C i n e m a
La inquietud de l’estel
Escrit per Joan-Ignasi Elias
Pel·lícula: ‘Bright Star‘ Jane Campion, 2009.
Bright Star és una pel·lícula de 2009 coproduïda pel Regne Unit, Austràlia i França. Es basa en els últims anys del poeta romàntic John Keats i en la relació amorosa que va mantenir amb Fanny Brawne.
Protagonitzada per Abbie Cornish, Ben Whishaw, Paul Schenider i Kerry Fox, el film narra la història de la Fanny, una noia extravertida i elegant de Hampstead (en aquells temps, era una vila als afores de Londres), interessada en l'alta costura, que coneix Keats quan va a Wentworth Place a visitar al Sr. Brown, un poeta veí de la família amb qui no manté una bona relació i que tot just ha arribat d'un viatge per Escòcia. A ella, no li interessa la poesia, i Keats opina de Fanny que és massa frívola; aviat, però, ella descobreix que el jove poeta té cura del seu germà malalt i sent curiositat per la seva obra. En demanar-li que li ensenyi a entendre la poesia, aquest accedeix, començant a passar més temps junts; la poesia comença a actuar com a remei per a les seves diferències i dona força al seu apassionat enamorament. El destí, però, sempre té altres plans...
La directora fa un ús raonable i bonic de les poesies de Keats, inclosa la que acompanya els títols de crèdit finals, que resulta obligatori escoltar en la llengua original.
Versos de Cinema La inquietud de l’estel
Brillant estel! Com tu, qui pogués ser immutable!
Bright star, would I were stedfast as thou art—
Not in lone splendour hung aloft the night
And watching, with eternal lids apart,
Like nature’s patient, sleepless Eremite, The moving waters at their priestlike task
Of pure ablution round earth’s human shores, Or gazing on the new soft-fallen mask
Of snow upon the mountains and the moors—
No—yet still stedfast, still unchangeable, Pillow’d upon my fair love’s ripening breast,
To feel for ever its soft fall and swell, Awake for ever in a sweet unrest,
Still, still to hear her tender-taken breath, And so live ever—or else swoon to death.
Poema ‘Bright Star’, d’en John Keats. Original anglès; traducció catalana de Marià Villangómez
No que vulgui espitllar, suspès damunt la nit, sol, i observar amb ulls fixos –així com l’incansable, desvetllat. Eremita de l’espai infinit–
les aigües que caminen com practicant un rite d’ablució a la terra de ribatges humans, o contemplar la màscara de neu que es diposita, nova i blanca, damunt els pujols i els pantans.
No! Així i tot amb constància tothora inalterada, el jove pit del meu amor fent de coixí, sentir sempre el seu tendre baixar i pujar d’onada, restar despert en dolç desfici sense fi, escoltar un cop i un altre l’alè que torna, bla, i així viure per sempre –o defallir i finar.
Versos de Cinema
La inquietud de l’estel
John Keats va néixer el 31 d'octubre de 1795 a Londres i va morir el 23 de febrer del 1821 a Roma.
El poema “Estrella brillant” es va publicar per primera vegada el 1838, disset anys després de la mort de Keats.
Tràiler de la pel·lícula: https://i.ytimg.com/vi/BxbJq2x0Dw/hqdefault.jpg
A la seva làpida hi ha una lira de vuit cordes, quatre trencades. I les paraules que va demanar que fossin gravades sobre la seva tomba: “Aquí jeu aquell el nom del qual va ser escrit a l'aigua.” (‘Here Lies One whose name was writ in water’).
L'Agenda
Agustín
Comotto publica la
biografia
il·lustrada
‘Salvat-Papasseit. L’esplendor davant l’abisme’ (Editorial Comanegra).
Imatges: Agustín Comotto / Editorial Comanegra
Comotto narra per escrit i plasma en dibuixos, amb rigor i sensibilitat, la peripècia del poeta en aquells temps convulsos, violents i, no obstant això, esperançadors. Alhora que inclou una selecció important dels seus poemes, articles, cartes i manifests. L’encaix de text, dibuix i documents és excel·lent, tant per a fer avançar la narració, com per a aprofundir en l’esperit del protago-nista i de l’època. Configura una obra polièdrica, inspi-rada i lliure, que ens submergeix en l’univers Salvat-Papasseit a la Barcelona d’aquells primers trenta anys del segle XX [Xavier Montanyà / Vilaweb]
Cicle dedicat a l'obra dels poetes de la ciutat de Lleida que, de la seva pròpia veu i en un espai íntim i acollidor com és el Teatre de l'Escorxador de Lleida
Aquest any s ’escau el centenari del naixement de l’enyorat Jaume Magre, i el VESPRES EN VERS del 2024 es dedica en exclusiva a aquest escriptor lleidatà, per celebrar-lo, homenatjar-lo i recordar molt especialment Els recitals aniran precedits d’uns clips audiovisuals sobre Magre, que ens el farà més proper i ens el contextualitzarà a manera de presentació
https://www paeria cat/ca/actualitat/agenda/vespresen-vers-ix-cicle-de-recitals-poetics-a-lleida/vespres-envers-2024.pdf
Teatre Municipal de l’Escorxador c/ Roc Labrador, 2 bis - Lleida Del 18/09/2024 al 20/11/2024, a les 19h.
La poesia tindrà un important paper protagonista a La Setmana’24.
Els poetes commemorats d’aquest any, Vicent Andrés Estellés i Joan SalvatPapasseit tindran presència destacada a La Setmana, amb diversos actes.
Estellés
El dijous 26 tindran lloc dos actes dedicats a Estellés: una taula on hi participarà Pau Alabajos amb la seva biografia del poeta valencià (Sembra Llibres) i el sopar Estellés, un acte organitzat per Òmnium Cultural i l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, que es celebra anualment i simultàniament en diversos punts dels Països Catalans En aquesta ocasió, el sopar tindrà lloc al pati de l’Institut Pau Claris,.
L'Agenda
https://lasetmana.cat/
Després de més de 40 edicions, s’ha consolidat com un dels esdeveniments culturals més importants del país per projecció, volum de negoci, participants, assistents i difusió.
La Setmana és el lloc de trobada dels lectors, un espai privilegiat per mostrar la riquesa i la diversitat de l’edició en català i la seva potència industrial, on es poden fer descobertes, compartir converses i tenir a l’abast tant les novetats com els llibres de fons i les revistes publicades en català.
La Setmana és un espai on es poden comprar totes les novetats i llibres de fons en català i on es pot gaudir d’una programació d’activitats extensa i de qualitat entorn el llibre en català
A banda de la possibilitat de remenar i comprar milers de llibres en català, si ens apropem al pg Lluís Companys podrem gaudir en directe de les moltíssimes activitats que La Setmana ofereix I és que hi ha programades més de 300 activitats per a tots els gustos: des de xerrades i presentacions de llibres fins a signatures d’autors, passant per itineraris literaris per la ciutat que han inspirat llibres d’èxit, fins a activitats infantils i familiars, o musicals
Salvat-Papasseit
En el centenari de la seva mort, Joan SalvatPapasseit rebrà un homenatge a La Setmana, amb Jordi Cornudella, Ferran Gadea, a propòsit de la publicació de la seva poesia completa (Ed. 62) i la seva biografia (Barcino) Després, l’editorial Comanegra, a partir del seu llibre “L’esplendor davant l’abisme” d’Agustín Comotto, organitza un recital amb dibuix en directe, amb Raquel Santanera i altres poetes.
L'Agenda
Exposició "Poesia, tipografia
i comunicació de masses"
Josep Iglésias del Marquet
La Virreina Centre de la Imatge
Palau de la Virreina
Rambla, 99 - Barcelona
Del 15/11/2024 al 30/03/2025
«Pintor, crític d’art, poeta visual i periodista, Josep Iglésias del Marquet (1932-1989) és una peça clau per entendre la penetració de la poesia concreta a Catalunya a finals dels anys seixanta, així com un dels pioners del mail art durant la seva etapa de formació, en què va viure a Escòcia i el Canadà Especialment actiu durant els anys setanta, després del seu retorn a Barcelona, va col·laborar amb Guillem Viladot en les edicions de Lo Pardal i va crear una gran quantitat de collages i poemes visuals que es fan ressò de dos dels seus grans interessos: la tipografia i la comunicació de masses »
«Aquesta petita mostra vol abordar precisament aquests dos temes, essencials per entendre la poètica polièdrica d’un autor tan fonamental com desconegut per al gran públic »
Barcelona (diferents espais) del 28/09/2024 al 05/10/2024
https://ajuntament.barcelona.cat/biblioteques/ca/noticies/l iternatura-festival-de-literatura-de-natura-1423189o de texto
«Una trobada amb autors nacionals i internacionals al voltant de la literatura de natura , un gènere literari que els últims anys està agafant força arreu i que convida a repensar la relació entre les persones, la creació i la natura.»
«En aquesta tercera edició, el festival ens acosta a l’aigua: els sons de l’aigua o la mar Mediterrània seran alguns dels elements de reflexió.»
«Una altra novetat és la localització del festival, ja que aquesta edició s ’expandeix a la resta de la ciutat participant en la Setmana del Llibre en Català Converses, taules rodones, exposicions, tallers i contes infantils amb propostes per fruir del festival en tots els sentits tot gaudint de dos espais privilegiats: l’animació de la Setmana, on podreu descobrir la riquesa i la diversitat de l’edició en català, i la calma de la muntanya de Collserola »
«En el marc del Festival Clàssics que enguany parlarà sobre la natura, el TNC acull el cicle El meu clàssic, impulsat per la Institució de les Lletres
Catalanes »
«Ens acostarem a l’univers de quatre clàssics de les lletres catalanes: Aurora Bertrana, Vicent Andrés Estellés, Joana Raspall i Jacint Verdaguer. Entrarem a l’imaginari dels autors a través de quatre peces escèniques que combinaran tres llenguatges: l’acadèmic, el literari i el musical.»
«Un expert en cada autor ens endinsarà en la seva obra literària per ajudar-nos a entendre’n les claus. Un actor posarà veu a una selecció de textos dels autors al voltant de la natura. I un músic en directe ens acostarà, des del llenguatge musical, a l’atmosfera d’aquesta literatura.»
L'Agenda
El meu clàssic Cicle de lectures
Aurora Bertrana, Jacint Verdaguer Joana Raspall, Vicent Andrés Estellés
TNC (Teatre Nacional de Catalunya)
Sala Petita
Plaça de les Arts, 1 - Barcelona
Programa de lectures
Dimarts, 22 d'octubre: Aurora Bertrana Mercè Sampietro (actriu), Núria Conangla (música), Oriol Ponsatí-Murlà (expert)
Dimarts, 5 de novembre: Vicent Andrés Estellés. Sergi Torrecilla (actor), Judit Farrés (música), Irene MiraNavarro (experta). Dins dels actes de l'Any Estellés
Dimarts, 12 de novembre: Joana Raspall. Laia Manzanares (actriu), Nico Roig (músic), Margarida Prats (experta)
Dimarts, 17 de desembre: Jacint Verdaguer. Ivan Benet (actor), Roger Mas (músic), Maria Sevilla (experta.
L'Agenda
Sota el lema "L'endemà de tot", el programa inclou noms de la literatura, la ciència, la sociologia o l'antropologia, en una invitació a pensar conuntament sobre els usos i abusos de la memòria i la nostàlgia, reivindicar formes de viure comptibles amb la vida a la Terra i projectar un humanisme obert a la diversitat, la llibertat i la cura.
Alguns dels pensadors i pensadores convidats: Herta Müller, Premi Nobel de Literatura; Wajdi Mouawad, dramaturg; Zadie Smith, escriptora; Eliane Brum, periodista; Oyèrónké Oyèwùmi, especialista en estudis africans, de gènere i raça, colonialisme, cultura i globalització; Jason Hickel, economista i antropòleg; Perejaume, poeta català; Begoña Román, professora de Filosofia a la Universitat de Barcelona; i Las hijas de Felipe, responsables del pòdcast homònim.
FLIB, Festival de Literatura Italiana de Barcelona.
Barcelona, del 17 al 27 d’octubre
Biblioteca Jaume Fuster, pl Lesseps, 20 i altres espais
Ho organitzen:
Associació cultural Le Nuvole i ONNI
Barcelona, del 8 al 14 d’octubre, diferents espais. Ho organitza l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), Ajuntament de Barcelona
Podeu ampliar aquesta informació al web de la Biennal de Pensament (Ajuntament de Barcelona).
Una edició que tindrà com a títol “Viatges, desplaçaments i treball en l’era d’internet“, i en la qual es retrà homenatge a la figura de Marco Polo, comerciant, ambaixador i viatger. Enguany es commemora el 700 aniversari de la seva mort. Conegut en el món de les lletres per la seva crònica de viatges Il Milione, serà el motiu d’un trajecte literari que explorarà la descoberta i el coneixement a través de la literatura. La Biblioteca Jaume Fuster acollirà taules rodones, conferències i debats a l’entorn de qüestions com ara els viatges, les migracions i la ficció en l’era digital. S’abordarà també la mobilitat laboral, tant entre països com dins d’un mateix territori, destacant la importància de la feina en la societat, un tema recurrent en la literatura italiana.
Adreces d'interès
▪ Premis Literaris
https://cultura.gencat.cat/ca/ilc/que-fem/premisliteraris/
▪ Premios Literarios
https://www.culturaydeporte.gob.es/mapaapf/premioM apa.do?cache=init&layout=mapapremio&language=es
▪ Gremi d'Editors de Catalunya
https://www.gremieditors.cat/
▪ Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
https://www escriptors cat/
▪ Asociación Colegial de Escritores de Cataluña
https://www.acec-web.org/spa/11.asp
▪ Gremi de Llibreters de Catalunya
https://gremidellibreters.cat/
▪ Biblioteques de Catalunya
https://biblioteques.gencat.cat/ca/biblioteques/catalegs/
▪ Bloc de Lletres - Universitat de Barcelona
https://blocdelletres.ub.edu/2008/07/21/poesia-recitada/
▪ A Media voz
http://amediavoz.com/
▪ Música de Poetes
http://www.musicadepoetes.cat/
▪ Poesia.cat - Poesia catalana
http://www.poesia.cat/
▪ Lyrikline
https://www lyrikline org/en/home/
EL LLIBRE
Escrit per Joan-Ignasi Elias
Marina Ivànovna Tsvetàieva (Moscou, 1892Ielàbuga, 1941) fou una poetessa i escriptora russa, considerada entre les més originals del segle xx a Rússia La seva obra no va ser ben vista per Stalin i el règim bolxevic. La seva rehabilitació literària va iniciar-se en la dècada de 1960. La poesia de Tsvetàieva brolla a partir d'una complicada personalitat de dona excèntrica i d'un disciplinat ús de l'idioma.
Entre els temes de l'obra, destaquen la sexualitat femenina i la tensió de les emocions privades de la dona. La figura d'aquesta poetessa, emmarcada malgrat la seva joventut en l'edat de plata de la literatura russa, fa de pont entre dues escoles en principi contradictòries com són la poesia acmeista i el simbolisme rus.
L'any 1908, Tsvetàieva estudiava història de la literatura a la Sorbona de París. En aquest període, es va produir un canvi revolucionari en la poesia russa: l'eclosió del moviment simbolista rus. Aquest moviment donaria color a gran part de l'obra posterior de l'autora. [Extret de Viquipèdia]
“Escampats per les llibreries, enfosquits per la pols i el temps, Mai vistos, mai buscats, mai oberts ni venuts, Els meus poemes s'assaboriran com els vins més rars -
Un cop envellits.”
FITES
MARINA TSVETÀIEVA
Traducció de Laia Malo Edicions de 1984
Premi Vidal Alcover de traducció
Vaig treure’m el dol, i del joier en vaig treure el regal que m’havia fet plorera un anellet amb una perla grossa, un anellet amb una perla.
Vaig esmunyir-me al porxo com un gat, vaig encarar el rostre al dia ventat. Els vents bressaven, els ocells planaven, corbs a la dreta, a l’esquerra cignes…
Els nostres camins per diferents vies.
Tu partiràs amb la primera nuvolada, per un sender — de boscs impenetrables, d’arenes roentes
L’ànima imploraràs, els ulls reploraràs.
I a sobre meu el crit de l’òliba, i a sobre meu el xiu-xiu de l’herba…
EL LLIBRE
«Poeta del foc, psique russa, sibil·la: Tsvetàieva no admet cap etiqueta perquè en crea una de pròpia. No accepta lleis ni en l’escriptura ni en l’amor: per a ella, vida i literatura signifiquen la mateixa cosa —un apassionament lliure i fervorós.
Els dos reculls de poemes que componen les Fites, publicats ara en català per primer cop, es van escriure entre 1916 i 1920: entre el darrer any de la Rússia tsarista, les revolucions de febrer i octubre del 1917, la precarietat immediatament posterior i la mort per desnutrició d’Irina, la segona filla de la poeta. Les Fites representen l’inici de la maduresa literària de Tsvetàieva, la seva entrada al panorama de recitals i el reconeixement de part de la crítica i dels companys de l’Edat de Plata: Akhmàtova, Pasternak, Mandelstam, Balmont…
La poeta desplega un imaginari complex i personal, en el qual amor i amistat, maternitat i infantesa, ciutat i ruralia, tradició ortodoxa i màgia gitana, somnis i quotidianitat, i desig hi conviuen enllaçats pel vincle ancestral de la poesia i la música.» [Extret de la ressenya editorial, Edicions de 1984]
La seva poesia va ser molt admirada per poetes com Valeri Briússov, Maksimilian Voloixin, Óssip Mandelxtam, Borís Pasternak, Rainer Maria Rilke i Anna Akhmàtova. Avui dia és força reconeguda (el poeta Joseph Brodsky figura entre els màxims defensors de l'obra poètica de l'artista russa). Tsvetàieva és, principalment, una poeta lírica, ja que la seva veu lírica se sent clarament dins la seva poesia narrativa.
EL LLIBRE
Hi ha tres elements de l'estil madur de Tsvetàieva que es manifesten en els reculls de Fites. En primer lloc, Tsvetàieva data els poemes i els publica cronològicament. Per exemple, els llibres de Fites: Llibre primer, es van escriure el 1916 i s'acaben revelant com un diari en vers En segon lloc, hi ha tres cicles de poemes que formen una seqüència cronològica regular dins dels poemes individuals, cosa que demostra que certs temes demanaven un major desenvolupament. Un cicle anuncia el tema global del llibre, es tracte de "Poemes de Moscou". Els altres dos cicles estan dedicats a poetes. "Poemes a Akhmàtova" i "Poemes a Blok" (que surten en un volum a part, el 1922). En tercer lloc, Fites demostra la qualitat dramàtica de la poeta i la seva capacitat per adoptar el punt de vista de diversos personatges dins del drama
Com que els poemes estan en ordre cronològic, podem seguir l’evolució de la poeta: als primers, escrits per una adolescent més aviat mística i nostàlgica, amb sensacions i sentiments intensos que ha d’expressar, ja hi trobem bona part dels elements que configuraran tota la seva obra posterior: la presència de la natura (flors, ocells, el vent, la nit, els núvols, el mar), les estacions, la ironia, un esperit lúdic, una fredor inquietant, cruesa, aïllament, desolació, una sensació de cosa trencada irreparablement… [Extret de Núvol.com]
M’agrada besar les mans, i posar noms a les coses, i encara — esbatanar portes!
Penetrar la negra nit!
Tsvetàeiva amb la seva filla Ariadna, Praga, 1924. Viquipèdia
Tsvetàeiva amb el seu fill Serguei, París, 1917. Rue des Archives/Cordon Press
La nova novel·la
Winslow Homer
The Michele and Donald d’Amour Museum of Fine Arts
Massachussets, EUA