Vers i Revers

Jordi Sarsanedas, la mirada fugissera

DE POESIA

N. 7 Juny 2024

Versos de cinema: Orfeu a l’inframon

Octavio Paz, libertad bajo palabra

Kathetine Mansfield, salvatge i freda

Recorreguts de Vers i Revers: llibre Miralls

Vers i Revers - Revista de Poesia

Consell de Redacció Mary Loly Ávila López-Linares

Salvador Barrau Viñas

Joan-Ignasi Elias Cruz

Xavier Martí García

Josep-Domènec Meseguer Garcia

© Edició: Associació Poètica Vers i Revers

© Textos: dels autors i autores

© Fotos i Il·lustracions: dels autors i autores

© Logotips Vers i Revers: Herminio Sanz

Foto coberta: Pexels / Pixabay

Llicència: CC BY-NC-ND

https://www.instagram.com/versirevers/ https://twitter.com/versirevers facebook.com/versirevers issuu.com/versirevers

versirevers@gmail.com

EDITORIAL

En aquesta proposta poètica trimestral núm. 7, hi trobareu el poeta, narrador, traductor i activista cultural Jordi Sarsanedas, amb la seva mirada fugissera i compromesa; una Carpeta amb el gran poeta i assagista mexicà Octavio Paz, l’home que no acabava els poemes, sinó que els havia d’’abandonar’; també observarem els versos cinematogràfics del mite d’Orfeu mitjançant la visió del poeta i cineasta Jean Cocteau; i ens aproparem a l’antologia poètica, en edició bilingüe anglès-català, ‘salvatge i freda’, de la neozelandesa Katherine Mansfield.

Po e t e s c o m m e m o r a t s

Escrit per Salvador Barrau / Joan-Ignasi Elias

Jordi Sarsanedas i Vives (Barcelona, 19242006). Poeta, narrador, traductor, director teatral, professor.

S’exilià amb la seva família a França després de la Guerra Civil. Va ser lector a la Universitat de Glasgow (1958-1961). Sarsanedas es llicencià en lletres a la Universitat de Tolosa de Llenguadoc i exercí de professor de llengua i de literatura franceses a Barcelona.

Compromès amb la literatura i la cultura catalanes, impulsà i presidí diverses institucions. Fou redactor de la revista clandestina Ariel (1947-1951), cofundador de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADE) (1955-1963), cap de redacció de la revista Serra d’Or (1964-1997), president del Centre Català del Pen Club (19832001), degà de la Institució de les Lletres Catalanes (1988-1999) i president de l’Ateneu Barcelonès (1997-2003).

Rebé diverses distincions, entre les quals la Creu de Sant Jordi (1983), i el Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres del govern francès (1983). Des del 1991 fou membre numerari de l’IEC i el 1994 fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Jordi Sarsanedas. la mirada fugissera

P o e t e s

c o m m e m o r a t s

Viquipèdia

Pel que fa a la seva producció literària, és autor de Mites, una obra que va revolucionar el panorama de la narrativa catalana, (premi Víctor Català el 1954); La noia a la sorra; De Famagusta a Antofagasta; Cor meu, el món (Premi Nacional de la crítica, 1999), L’enlluernament al cap del carrer, o Una discreta venjança, entre moltes d’altres. La seva obra apunta cap a una escriptura molt personal i tenyida d’un cert avantguardisme, i va crear un estil propi que traspua rigor, refinament i una vasta cultura. Com a traductor, va donar a conèixer al català obres de Vercors, Salinger, Saint-Éxupery, Bernanos, Claudel, i al francès obres d’Espriu

.

Jordi Sarsanedas, la mirada fugissera

o Pedrolo, contemporanis seus. Va anar edificant la seva obra literària entre el somni i l'al·legoria, sempre oberta als corrents que expliciten la crisi de valors socials i morals de la societat contemporània, encara que allunyada des del principi del realisme social. La recopilació Mites (1954), que es va erigir a la primera revelació de la contística de la postguerra, o la novel·la El martell (1956, i reeditada enguany) són referents de la recuperació literària catalana. També és autor de diversos treballs crítics, proses i articles, i un llibre singular de proses d’art, Paraules per a unes imatges (2004).

Jordi Sarsanedas, la mirada fugissera

Publicà el 1948 el seu primer llibre de poesia, A trenc de sorra. Com a poeta, la seva obra és singular i allunyada de qualsevol poètica, tot i que té reminiscències empeltades de surrealisme i connotacions realistes, tant pels models reivindicats, per exemple, Salvat-Papasseit, com per l’observació i la descripció de l’entorn humà i social.

P o e t e s

c o m m e m o r a t s

Amb mans de bons amics escric això

Jo sóc amb tu, i amb tu, i amb tu. Junts hem alçat la gran ciutat de fusta per al foc més clar d'aquest amor on llegeixen la història.

I parlo de demà com d'un passat tot sec, tot esmollat, tot cendres.

Amb mans de bons amics escric això, amb ulls de bons amics he mirat les muntanyes i la ciutat que em pobla.

I manllevo el captaire i manllevo la porta. Et deixo (això, si vols, si et fa servei) restes de joventut mal esmerçada i un gust per al vent clar i el vi vermell

En una primera comunió

Com peix cua-lluent entre palets i aigües, des d'ara, i sempre, tornar fins a la mort, tornar per cada pas i cada gest que es tanca fins al nombre feliç dels que moren a l'alba

Endreça a B.

Aquella felicitat, i la ferida.

Aquest goig assassinat, per sempre més ferida.

I el goig tan alt, encara i encara.

o e t e s

c o m m e m o r a t s

A alguns que s’estranyen de nosaltres

Nobles i bells senyors inconscients feliços multiplicats cofois entre els miralls d'Aranjuez o Versalles, per gala coronats de barretina frígia, oh jacobins beats i gaditans metòdics, ben satisfets i grassos en esperit, us conec el rebuf quan ens trobeu arbre torçat, mesell, tan obstinat a viure, en un racó molest del racional jardí geopolític I què hi farem, si som el poble-nosa, si el món, almenys aquí, es refusa a assemblar-se a la imatge que en fa el vostre desig?

No heu d'esperar que presentem excuses

Jordi Sarsanedas, la mirada fugissera

Petit monument a Joan Salvat-Papasseit

Planerament invoco el teu fantasma amb mots planers dels versos que ens deixares quan caigueres al clot de la teva esperança

No per inflar els meus d'una noble bufera et dic de tu, sinó com als companys

Sóc vell com la teva mort, sóc jove com la teva vida

Un mestre, tu no ho ets Els doctes (reverència!) t'assenyalen vergonyes amb les busques d'acer, i qui els contradiria?

Però vares donar una llum a la gent, però vares tocar-la d'una llum a la cara que s'ha fet veritat, i la nostra ciutat no fóra ben bé la d'ara, si no haguessis parlat dels carrers de l'esclat del bon dia que fa, de l'encant de les feines

Fa anys que vas morir I ara estic content del teu fantasma jove

Així puc anar amb tu sense cap compliment pels camins i els treballs d'aquesta primavera que és la vida i la mort eternament. El rovell s'ha menjat l'esfera del cafè que l'adroguer voltava, i el foc de Sant Joan els grans cistells de vímet.

Passen cotxes enormes com vaixells de platxeri i d'altres menudets com esclops d'alumini.

Al port hi ha noves llums, de nit, i dues torres de ferro.

Ja són velles, les torres, ja cauen.

Fa tant que tu ets mort, i han passat tantes coses! Però encara que l'irradiador del port tingui ara radar, són iguals les gavines, i els vestits lluminosos de les noies d'estiu, i els besos a la gorja, i els colors de les hores que llisquen pels carrers, i el groc de les taronges, i tu que amb nosaltres veus com és bo tot: i la Vida i la Mort

Jordi Sarsanedas, la mirada fugissera

Hi ha, encara, dos aspectes d’en Sarsanedas prou significatius: l’un, de caire literari, és la seva escriptura d’haikus; l’altra, el seu activisme cultural.

P o e t e s

c o m m e m o r a t s

Color de pluja a la teva mirada: la pau espero.

Quant al primer, com apunta Teresa CostaGramunt, sens dubte un viatge al Japó suposa un estímul formidable per a un poeta de l’afuada sensibilitat de Jordi Sarsanedas a l’hora d’acarar-se a la composició d’un haiku. La poètica de Jordi Sarsanedas, d’expressió breu, i cada vegada escrita amb més intencionalitat translúcida com escriu el professor Francesco Ardolino, estudiós de la seva obra, en un article publicat a Serra d’Or (juliol-agost 2015) per força un dia o altre l’havia de portar a escriure haikus. Ho va fer. Al seu darrer poemari publicat, Silencis, respostes, variacions (Proa, 2005), Sarsanedas va publicar una suit de deu haikus. A més, una selecció de haikus inèdits ha estat editada amb el títol Color de pluja (extret d’un dels seus versos), a càrrec de Núria Picas (esposa del poeta), Eugènia Bigas (que amb Yayoi Kagoshima n’ha fet la traducció al japonès), i en Francesc Fanés (l’editor d’El Pont del Petroli) i Francesco Ardolino. Aquest volum, que conté 19 haikus, s’acompanya d’uns delicats dibuixos a tinta de Rosa Vives, que hi dialoguen perfectament.

© Arxiu C. Barceló

P o e t e s

c o m m e m o r a t s

Pel que fa al segon aspecte, el de l’activisme cultural, recordem que el 1942 torna a Barcelona, on entra a treballar de docent a l'Institut Francès, una activitat professional que acabarà assumint com a un element important de la seva vida. En aquella època en l'Institut Francès promou i dur a terme els seus projectes de reconstrucció cultural, en consonància amb el seu compromís moral amb la societat. L'Institut havia creat diversos grups culturals, anomenats Cercles, i Sarsanedas participa intensament en l'Artístic i el Literari, del qual n'és secretari. Aquests Cercles serveixen d'aixopluc a escriptors i artistes, s'hi presenten propostes inèdites i inimaginables a l'exterior, i s'hi llegeixen textos de Riba, Rubió, Foix o Garcés, i també d'autors joves.

Participa en la creació, el 1945, del Grup dels Vuit, propulsor d'iniciatives culturals agosarades amb predomini d'artistes plàstics, com Albert Ràfols-Casamada i Maria Girona. És redactor (1947-1951) de la revista "Ariel", que s'edita clandestinament. L'any 1955 neix l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, i n'és pro-fessor de fonètica i dicció. El 1957 n'esdevé co-director, i hi dirigeix algunes obres. També hi fa d'actor. Intervé a Edigsa, una discogràfica dins la qual s'encarrega dels discos no musicals i col·labora a millorar la dicció d'alguns cantants i a traduir lletres de cançons. El 1964 accepta el càrrec de redactor en cap de la revista "Serra d'Or", que ocuparà fins al 1997. La revista esdevé un oasi de llibertat i pluralitat cap a les darreries del franquisme, pel fet que serveix de plataforma a més de mil col·laboradors. Mai, però, abandonarà la poesia. Així, amb el segle XXI han vist la llum dos llibres nous de poesia, L'enlluernament, al cap del carrer (2001) i Com una tornada, sí (2003).

.

Jordi Sarsanedas, la mirada fugissera

Em mira

No deixa de mirar-me. Potser mai no han deixat de fer-ho els seus ulls de boires altes a la nineta i vents antics.

Mira, i jo l'escolto Des de darrere la cortina d'estrips afinada per feines i ferides. Filagarses i crespons, els crisantems que s'esgrunen

No em queda seguretat però conservo la renovada afirmació d'un sentiment que s'allarga ja fora del meu abast, de la meva esperança El vidre es trenca però no el perfum, i l'esquerdill fereix un punt de sang.

El Recorregut

Moltes gràcies a tots els participants en el Micro Obert i als assistents al Recital de Primavera 2024!

I aquí, alguns moment del recital de Primavera 2024:

D’esquerra a dreta, Salvador Barrau, Joan-Ignasi Elias, Mingo Meseguer.

Vers obert, d’esquerra a dreta: Esther Altaba, Toni Otal, Lili Ortega.

Podeu veure’n alguns vídeos, també de Mary Loly Ávila i Chelo Álvarez, al nostre Instagram:

https//:www.instagram.com/versirevers/

El Recorregut

El 19 de desembre de 2012, l'Associació Poètica Vers i Revers va presentar el seu segon llibre Miralls a la Biblioteca Mercè Rodoreda, de Barelona. Els textos, acompanyats de fotografies gràcies a Nerea Morales Fernández, configuren un entramat de sensacions al voltant del que sorgeix als miralls personals de cada autor i autora de Vers i Revers

“Realidad donde la idea cubre el silencio latente.”

Chelo Álvarez

Les poesies de V i R

Salvador Barrau Haikus, de “Mirades”

La llum a trenc d’alba amb filtres de colors banya a tota l’estança.

Capvespre i nit, cuques de llum prop del rec en les netes aigües.

Separen els llavis. Solament la brisa fresca. La roja cirera.

Anna Ramell

Primer escalón, d’”Escales”

Y extraigo una escalera del silencio, del lugar donde los universos y las almas chocan y se enamoran y se entremezclan [y adquieren sentido. Y los peldaños me pisan. Se cubren de mí, de mi desconcierto en huesos. Y grito a la infancia de mis pies que adquieren costosamente la piedra. Resplandeciente. Cegadora.

Como la cal en primavera.

Joan-Ignasi Elias La Realitat, de “Poetopia”

La fugaç realitat senyoreja el nostre moment. Quan exhaust arribi al cim impossible, sentiré com tremolen les veus de la terra, com s’immolen els arbres del meu paradís i s’esquincen les vides paral·leles en duel.

La realitat flirteja amb el nostre moment. Tremola el meu paradís.

Chelo Álvarez

Alma de guía, de “Miralls”

Claridad de comienzo. Despertar del alba donde el sueño es poema rodeado de infinito.

¿Qué espejo hará en mi ser alma de guía?

Halo de conciencia. Brújula de instito. Iluminada vivencia. Guirnalda de silencio.

Octavio Paz, libertad bajo palabra La Carpeta

Escrit per Mary Loly Ávila

Octavio Paz, o mejor dicho, Octavio Irineo Paz

Lozano, nació en la Ciudad de México en el año 1914. Aunque fue bautizado católico, su pensamiento fue libre y desde su adolescencia empatizó con las ideas revolucionarias, influido por lecturas anarco-marxistas, en donde tuvo mucho que ver su padre, un abogado promotor de la justicia agraria con la causa zapatista durante la revolución mexicana.

Fue nieto del escritor Irineo Paz, quien también de alguna manera le influenció desde muy temprana edad en el ámbito literario.

Paz escribió poesía desde los 16 años, y sus profesores de bachillerato le ayudaron a entablar comunicación con grandes poetas mexicanos como Jorge Cuesta y Villaurrutia, conocidos como los contemporáneos quienes fueron los antecesores de Paz.

Con sus amigos adolescentes inició la revista “Barandal”. Ahí comenzó su exploración lingüística.

Estudió en las facultades de Leyes y Filosofía y Letras de la Universidad Nacional de México.

“La

Poesía debe ser un poco seca para que arda bien, y de este modo iluminarnos y calentarnos.”

La

Carpeta

Sus preocupaciones sociales y la justicia social se dejaron sentir desde muy joven. En el año de 1937 realizó un viaje a Yucatán con la intención de crear una escuela para hijos de trabajadores.

En este mismo año 1937 abandona sus estudios académicos y se va a Europa. En París tomó contacto, entre otros, con César Vallejo y Pablo Neruda, y tras la publicación del combativo poema “No Pasarán” en apoyo a la Segunda República Española fue invitado al Congreso de Escritores Antifascistas de Valencia. Hasta finales de septiembre de 1937 permaneció en España, en donde conoció personalmente a Vicente Huidobro, Nicolás Guillén, Antonio Machado y a destacados poetas de la generación del 27 como Rafael Alberti, Luis Cernuda y Miguel Hernández.

A su regreso a México trabaja en un banco y escribe política internacional en el periódico “El Popular”. En el año 1943 recibe la beca Guggenheim para visitar los Estados Unidos. Hasta 1953 residió fuera de su país natal.

Su poesía se adentró en los terrenos del erotismo, la reflexión sobre el destino del hombre, el sentimiento de soledad, los problemas de su tiempo, la comunicación, el conocimiento de sí mismo y del mundo, en suma, una poesía de signo metafísico.

Octavio Paz, libertad bajo palabra

No pasarán

Como pájaros ciegos, prisioneros, como temblantes alas detenidas o cánticos sujetos, suben amargamente hasta la luz aguda de los ojos y el desgarrado gesto de la boca, los latidos febriles de la sangre, petrificada ya, e irrevocable: No pasarán

Como la seca espera de un revólver o el silencio que precede a los partos escuchamos el grito, habita en las entrañas, se detiene en el pulso, asciende de las venas a los labios: No pasarán.

No pasarán.

¡Cómo llena ese grito todo el aire y lo vuelve una eléctrica muralla!

Detened al terror y a las mazmorras, para que crezca, joven, en España, la vida verdadera, la sangre jubilosa, la ternura feraz del mundo libre ¡Detened a la muerte, camaradas!

La Carpeta Octavio Paz, libertad bajo palabra

En su libro de poemas Libertad Bajo Palabra agrupó diversos libros escritos entre 1935 y 1947, y en este libro podemos encontrar el poema que lleva su título:

Libertad Bajo Palabra

Viento

cantan las hojas, bailan las peras en el peral; gira la rosa, rosa del viento, no del rosal.

Nubes y nubes flotan dormidas, algas del aire; todo el espacio gira con ellas, fuerza de nadie

Todo es espacio; vibra la vara de la amapola y una desnuda vuela en el viento lomo de ola

Nada soy yo, cuerpo que flota, luz, oleaje; todo es del viento y el viento es aire siempre de viaje…

En el año de 1954 publicó en México El arco y la lira una disertación de enorme madurez sobre la naturaleza de la poesía. Es el diálogo entre la tradición y la ruptura vanguardista con poetas de la multisecular tradición occidental.

La Carpeta Octavio Paz, libertad bajo palabra

Dos cuestiones encausan su argumento: Si hay un decir poético irreductible a otro decir. A partir de ahí, discurre sobre el lenguaje: “El hombre es un ser de palabras; no sabemos a dónde empieza el mal, si en las palabras o en las cosas, pero cuando las palabras se corrompen y los significados se vuelven inciertos, el sentido de nuestros actos y de nuestras obras también es inseguro.”

Y continúa discurriendo sobre el verso, la rima, la composición, la prosa y la imagen. También se pregunta cómo se comunica el decir poético, cómo se llega a “la otra orilla”. Y esboza: “Cada lector busca algo en el poema y no es insólito que lo encuentre, ya lo llevaba dentro”. Porque el poeta y el lector son parte de una misma realidad que, en su rotación, generan la chispa: la poesía.

Silencio

Así como del fondo de la música brota una nota que mientras vibra crece y se adelgaza hasta que en otra música enmudece, brota del fondo del silencio otro silencio, aguda torre, espada, y sube y crece y nos suspende y mientras sube caen recuerdos, esperanzas, las pequeñas mentiras y las grandes, y queremos gritar y en la garganta se desvanece el grito: desembocamos al silencio en donde los silencios enmudecen.

“El poeta y el lector son parte de una misma realidad.”

Octavio Paz, libertad bajo palabra

En la década de los años 60 fue destinado como funcionario de la embajada mexicana en París. Igualmente, estuvo en la India como funcionario diplomático.

En el año de 1968 renuncia a su cargo diplomático como protesta contra la política represiva del gobierno mexicano frente al movimiento democrático estudiantil, que culminó con la matanza en la plaza de las Tres Culturas de Tlatelolco.

En su búsqueda continua de la trascendencia, escribió:

Soy hombre: duro poco y es enorme la noche. Pero miro hacia arriba: Las estrellas escriben Sin entender comprendo: También soy escritura, alguien me deletrea.

En los años setenta comienza su período de disidencias y batallas culturales contra su gobierno y contra la izquierda soviética y latinoamericana. Tras giras internacionales en Francia y en las universidades de Estados Unidos, escribió Posdata, una explicación mítica de la violencia en México y que el poeta consideró un apéndice a Laberinto de la soledad.

Octavio Paz fundó dos revistas mexicanas: “Plural” en 1971, que congregó las plumas de intelectuales prominentes de todo el mundo.

La Carpeta

Esta revista pretendió ser una expresión cultural y política multifacética; en 1976, funda la revista “Vuelta”, con un alto perfil internacional, la cual existió hasta la muerte del poeta. Pero al morir el poeta el director de la revista, el prestigioso historiador Enrique Krauze, para respetar el legado original de Paz, refundó la revista con otro nombre “Letras Libres”, la cual circula mensualmente hasta hoy en México y en España.

“Pero miro hacia arriba: Las estrellas escriben.”

En el año 1981 se le condecoró con el Premio Cervantes. En el año 1982 escribe Sor Juana Inés de la Cruz o las trampas de la fe, que es una biografía histórica de la décima musa con una exposición sociocultural detallada del contexto novohispano. En ella Paz ofrece una profunda crítica literaria, en una obra que es muy relevante por tratarse del diálogo poético entre el poeta y Sor Juana.

La Carpeta Octavio Paz, libertad bajo palabra

En los años noventa su prestigio internacional era ya inmenso. Participa en innumerables programas culturales en la televisión. Organiza coloquios con intelectuales de talla mundial. Escribe para la prensa nacional mexicana. En el año 1990 fue galardonado con el Nobel de Literatura

Por estos años Paz continúa con su período de introspección. El Círculo de Lectores y Galaxia Gutenberg, en Barcelona, y el FCE en México ofrecieron publicar su Ópera Omnia. Paz se impuso la tarea de imprimir un orden sin excluir la singularidad de las partes a su extensa obra. Releyó, comentó y enmendó sus publicaciones. La última edición al centenario de su nacimiento 2014 consta de ocho volúmenes y 10.213 páginas.

Es interesante leer su libro Itinerario publicado en 1993, donde nos presenta su trayectoria vital e intelectual, un libro testimonial muy importante para entender la vida y los móviles interiores del poeta.

En el año 1993 el poeta expuso su visión sobre el amor y el erotismo en su ensayo La llama doble. Una conversación erudita con pensadores y poetas, desde Platón hasta Bretón, pasando por el amor cortés. Realiza una crítica a ciertos elementos nocivos de la revolución sexual. Sostiene que la idea del amor es la levadura moral y espiritual de Occidente, pero la disolución del concepto de persona amenaza con disolver la idea misma del amor.

Octavio

Paz, libertad bajo palabra

“Dos cuerpos frente a frente son dos astros que caen en un cielo vacío.”.

La Carpeta

Dos cuerpos

Dos cuerpos frente a frente son a veces dos olas y la noche es océano.

Dos cuerpos frente a frente son a veces dos piedras y la noche desierto

Dos cuerpos frente a frente son a veces raíces en la noche enlazadas

Dos cuerpos frente a frente son a veces navajas y la noche relámpago.

Dos cuerpos frente a frente son dos astros que caen en un cielo vacío.

Visitas

A través de la noche urbana de piedra y sequía entra el campo a mi cuarto.

Alarga brazos verdes con pulseras de pájaros, con pulseras de hojas.

Lleva un río de la mano.

El cielo del campo también entra, con su cesta de joyas acabadas de cortar.

Y el mar se sienta junto a mí, extendiendo su cola blanquísima en el suelo. Del silencio brota un árbol de música.

Del árbol cuelgan todas las palabras hermosas que brillan, maduran, caen.

En mi frente, cueva que habita un relámpago... Pero todo se ha poblado de alas.

La Carpeta Octavio Paz, libertad bajo palabra

“Del

silencio brota un árbol de música.”

Tras una larga enfermedad, Paz murió en La Casa Alvarado, en el corazón de Coyoacán, en 1998. Su velorio laico fue en Bellas Artes, el recinto cultural más importante del país. Él escribió su propio epitafio: ”Mi casa fueron mis palabras; mi tumba, el aire.”

Para el poeta Octavio Paz fue la Poesía la que alimentó su lucidez, prisma desde el que observó su propia vida, el arte y la historia del siglo XX.

Para terminar, un breve fragmento del poema “Piedra de Sol” que recopila la esencia del poeta:

Piedra de sol

Nunca somos a solas sino vértigo y vacío muecas en el espejo horror y vómito.

La vida no es de nadie, todos somos la vida, pan de sol para los otros, los otros todos que nosotros somos, soy otro cuando soy, los actos míos son más míos si son también de todos, para que pueda ser he de ser de otro, salir de mí, buscarme entre los otros, los otros que no son si yo no existo, los otros que me dan plena existencia

“La vida no es de nadie, todos somos la vida.”

V

e

r s o s d e C i n e m a

Orfeu a l’inframon

Escrit per Joan-Ignasi Elias

Pel·lícula: ‘Orphée‘. Jean Cocteau, 1950.

El prestigiós poeta Orfeu és seduït per una enigmàtica princesa, que no és una altra que la Mort. Per ella, abandona la seva esposa, la bella Eurídice. Quan aquesta és assassinada per sicaris de la Mort, Orfeu decideix seguir-la fins a l'inframón per a rescatar-la. Entenent la impossibilitat del seu amor, la princesa retorna Eurídice a Orfeu.

Escrita i dirigida per Jean Cocteau, seguint el mite grec, aquest film de caràcter oníric i surrealista, està protagonitzat per Jean Marais, François Périer, María Casares, Marie Déa, Henri Crémieux i Juliette Greco.

Podeu accedir-hi per l’enllaç següent: https://youtu.be/yYx9SIJkpYY

Cocteau afegeix la seva pròpia dimensió addicional al mite original, fent dels éssers humans morts amb sentiments i desitjos humans, i potser això és sobretot el que fa que l'equilibri meravellós entre allò real i allò màgic impregni la pel·lícula.

Orfeu a l’inframon

Pel·lícula: ‘Le testament d’Orphée‘. Jean Cocteau, 1959.

En la tercera entrega onírica del poeta i cineasta Cocteau, un poeta veu que s'acosta l'hora de la seva mort i decideix fer balanç de la seva vida i de la seva obra. Entre somnis d'immortalitat i ànsies de renaixement, anirà desfilant una sèrie de surrealistes personatges, que donaran lloc a una precisa anàlisi de la inspiració, les fòbies i les obsessions de l'artista.

Mort i resurrecció del poeta. Colpit per una bala, el poeta Jean Cocteau viatja a un altre temps. Vida i mort, present i futur, monstres i imaginació, angoixes i fantasmes, és el testament del poeta cineasta, la seva biografia sense cap preocupació de cronologia. Jean Cocteau hi té el paper principal.

En el repartiment, hi ha Jean Cocteau, com el poeta Jean Cocteau/Orfeu; Jean Marais (Èdip); María Casares (la princesa); François Périer: (Heurtebise) i Édouard Dermit (Cegest), a més d’una llarga llista d’artistes:

Versos de Cinema

Françoise Arnoul, Claudine Auger, Charles Aznavour, Brigitte Bardot, Lucia Bosè, Yul Brynner, Françoise Christophe, Gérard Chatelain, Nicole Courcel, Henri Crémieux, Luis Miguel Dominguín, Guy Dute, Daniel Gélin, Philippe Juzan, Jean-Pierre Léaud, Dargelos, Michèle Lemoigne, Serge Lifar, Daniel Moosmann, Brigitte Morisan: Antigona, Pablo Picasso, Françoise Sagan, Alice Sapritch, Henri Torres, Annette Vadim i Roger Vadim, Francine Weisweiller.

La banda sonora és música de Gluck, Häendel, Bach i Wagner.

Com va dir Cahiers du Cinéma, aquesta pel·lícula és bonica perquè és la pel·lícula d'un home que sap que morirà i que no arriba a prendre's la mort seriosament.

L'Agenda

Exposició "Aurora Bertrana polièdrica. Viure i escriure amb coneixement de causa"

«Es tracta d’una mostra divulgativa sobre l’escriptora amb motiu del 50è aniversari de la seva mort A través de textos, fotografies i documents es pretén donar una visió àmplia de l’autora, una figura polièdrica, tant des del punt de vista personal com cultural Es volen difondre aquestes cares tan diverses, però alhora tan complementàries, d’una dona cabdal de la Catalunya del segle xx mostrant-la, també, com a personatge recuperat en ple segle XXI gràcies, precisament, a aquesta personalitat tan trencadora com polifacètica »

Del 18/06/2024 al 29/09/2024

Palau Robert

Pg de Gràcia, 107 - Barcelona

Exposició "Homenatge a Joan Salvat Papasseit (1894-1924)”

Enguany es commemora el centenari de la mort de l'escriptor avantguardista Joan Salvat Papasseit, conegut sobretot pel poemari "L'irradior del Port i les gavines" i "El poema de la rosa als llavis".

Aquesta mostra fotogràfica i textual col·lectiva hi està dedicada.

Del 01/06/2024 al 14/07/2024

Casa Irla - Sant Feliu de Guíxols

Recitals de poesia i música

El Grup de Literatura dels Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa us recomana una serie de recitals de poesia i música que podeu gaudir des de casa, perquè són activitats online, no presencials

Amics de les Arts i Joventuts Musicals C del Teatre, 2 - Terrassa https://www.youtube.com/channel/UCI9C xr6 CNdn 8KMRaIq1bA

EVA 2024 Festival en Veu Alta

EVA és un festival de narració i tradició oral que des de l’any 2005 es prodiga per diferents escenaris de les terres catalanes. Els espectacles estan basats en les capacitats comunicatives dels narradors, glossadors, cantants, actors, versadors, rapsodes o xerraires impenitents que hi arriben per explicar vés a saber què.

Diferents localitats del Penedès

Inici: 31/05/2024 Fi: 07/07/2024

Més informació: http://enveualta.com/

Mapa Literari Català d'Espais Escrits. Activitat virtual en línia (no presencial)

El Mapa Literari Català presenta autors, espais escrits i rutes literàries.

http://mapaliterari.cat/

L'Agenda

Xerrada"Jazziliteratura:Expressionsartístiquesenharmonia"

A càrrec d’Eva Pérez Benages

Com a activitat complementària al concert, Eva Pérez Benages, psicòloga i cantant de jazz, ens parlarà de literatura i música jazz com a mitjans d’expressió, autoconeixement i motors de canvi La música precedeix la parla i en permet el desenvolupament funcional, neurològic i emocional per esdevenir un llenguatge universal.

Centre Cívic Can Deu Pl. de la Concòrdia, 13 - Barcelona http://ajuntament.barcelona.cat/ccivics/candeu

Elstelèfonsdel'Eva.Primaverad'hivern,primaverad'estiu... Recitaldecançóipoesia

Claustre de Sant Francesc

C. de Sant Pere, 3 - Vilafranca del Penedès 19 de juliol de 2024 - 19h

El Festival Eva us proposa una experiència intensa i amb necessitat d’orelles àvides de contes. I després, espectacle homenatge a Joan Salvat Papasseit. Els telèfons de l’Eva

Manllevant la idea del llibre de Gianni Rodari, Contes per telèfon, enguany el Festival proposa una experiència intensa i amb necessitat d’orelles àvides de contes Una instal lació de telèfons on el públic assistent tan sols haurà de despenjar i posar l’orella a l’auricular per tenir, a títol personal i intransferible, una bona història o una bona cançó vinculats al centenari de la mort de Joan Salvat Papasseit

Primavera d’hivern, primavera d’estiu

Cançons, poemes, proses i moments en la vida de Salvat-Papasseit Es recordarà l’obra, la figura i la vida del poeta barceloní amb les cançons originals de Ramon Manent i una selecció de textos que transmeten la sensibilitat i força del seu pensament davant dels grans reptes que la seva època i la vida li van presentar

Adreces d'interès

Premis Literaris

https://cultura.gencat.cat/ca/ilc/que-fem/premis-literaris/

Premios Literarios

https://www.culturaydeporte.gob.es/mapaapf/premioMapa.do?

cache=init&layout=mapapremio&language=es

Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

https://www escriptors cat/

Asociación Colegial de Escritores de Cataluña

https://www acec-web org/spa/11 asp

Gremi d'Editors de Catalunya

https://www gremieditors cat/

Gremi de Llibreters de Catalunya

https://gremidellibreters.cat/

Biblioteques de Catalunya

https://biblioteques gencat cat/ca/biblioteques/catalegs/

Bloc de Lletres - Universitat de Barcelona

https://blocdelletres ub edu/2008/07/21/poesia-recitada/

A Media voz

http://amediavoz.com/

Música de Poetes

http://www musicadepoetes cat/

Poesia.cat - Poesia catalana

http://www poesia cat/

Lyrikline

https://www.lyrikline.org/en/home/

EL LLIBRE

Escrit per Joan-Ignasi Elias

Katherine Mansfield (Wellington, Nova Zelanda, 1888 - Fointainebleau, França, 1923) va nèixer en una família benestant, i de ben jove va anar Londres, on va conèixer Ida Baker amb qui va tenir relació tota la vida. Va tornar a Wellington en finalitzar els estudis. El 1908 va marxar a Europa per no tornar-hi mai més. Allunyada de les convencions socials, visqué de manera impulsiva i bohèmia, bolcada en la literatura i les arts. El seu primer escrit es va publicar a la revista “The New Age”, de la qual es convertí en col·laboradora habitual. El seu primer llibre, En una pensió alemanya, es va publicar el 1911. L’any següent, va començar a escriure per a la revista “Rhythm”, editada per John Middleton Murry, amb qui va tenir un matrimoni allunyat de qualsevol entesa tradicional. Va ser una modernista conscient, una experimentadora de la vida i de l’escriptura, i es va barrejar amb escriptors de la seva època, com D. H. Lawrence i Virginia Woolf. Amb Prelude, publicat el 1918 per Hogarth Press, va donar a conèixer la seva veu distintiva com a escriptora de ficció curta. El 1917 li van diagnosticar tuberculosi i, des d’aquell moment, va portar una vida errant per Europa, a la recerca d’un bon clima per a la seva salut.

Aquest volum ofereix una tria de la seva poesia per primera vegada en català. L’edició està formada per noranta poemes, ordenats cronològicament, de tal manera que el lector pugui seguir l’evolució de Katherine Mansfield com a poeta i els seus experiments amb diferents formes; així com rastrejar temes com l’amor i la mort, el món natural, les estacions, la

Traducció de Marcel Riera LaBreu Edicions

Edició bilingüe anglès-català

SALVATGE I FREDA KATHERINE MANSFIELD

Words for T.W.T.

And which do I love most my dear

The substance or the shadow?

Paraules per a T.W.T.

¿I què és, amor meu, allò que més estimo, la substància o l’ombra?

To Stanislaw Wyspianski

From the other side of the world,

From a little island cradled in the giant sea bosom,

From a little land with no history

...

A Stanislaw Wyspianski

Des de l’altra banda del món, des d’una illeta bressolada al pit enorme del mar, des d’una petita terra sense història

...

EL LLIBRE

infància i l’amistat, música i cançó que la van preocupar durant tota la seva vida d’escriptora. Les anotacions completes proporcionen informació biogràfica il·luminadora així com expliquen els rics contextos de la tradició poètica europea, inclosa la decadència de final de segle, en què s’impregna el seu art.

Del pròleg de Marina Porras: «L’època poèticament més intensa de Mansfield coincideix amb els anys més experimentals com a escriptora […] Enlluernada pel ritme de la ciutat, es va emborratxar de llibertat i va assajar la vida de la persona en qui es volia convertir: una artista bohèmia, convençuda que una vida desendreçada la faria crear millor.» [Extret de la ressenya editorial]

Katherine Mansfield escrivia poemes des que era una nena. Diu John Middleton Murry, marit, marmessor i editor de la poeta, a la introducció del llibre de poemes que va publicar el 1924, poc després de la mort de l’autora: «Potser la seva poesia no és ben bé poesia, de la mateixa manera que la seva prosa no és ben bé prosa […] Tant en l’una com en l’altra hi ha la mateixa bellesa simple i misteriosa.» També diu Murry que Katherine Mansfield escrivia poesia a ratxes, potser uns quants dies seguits, i que després podia estar dies i mesos sense escriure’n. Però, ben mirat, també podríem dir que n’escrivia sempre. «Té més afinitats amb els poetes anglesos que amb els escriptors en prosa», diu Murry a la presentació dels Diaris.

La poeta al 1914 / Alexander Turbull Library / Wikimedia

EL LLIBRE

Quan Katherine Mansfield va morir, a trentaquatre anys, va deixar molts papers escrits: contes a mig fer, diaris, esbossos i poemes. Al testament demanava a John Middleton Murry que destruís tot el pogués i que fes net –Mansfield era molt endreçada i la preocupava deixar coses a mitges–, però en una carta posterior, escrita poc abans de morir, li deia que en fes el que volgués, de tot allò. Murry en va fer el que va voler, és a dir, ho va publicar tot, després de posar-hi ordre, transcriure-ho i editar-ho. I van anar sortint reculls de contes, diaris i cartes. Quan encara no feia un any de la mort de l’escriptora, va publicar la poesia reunida.

Com que els poemes estan en ordre cronològic, podem seguir l’evolució de la poeta: als primers, escrits per una adolescent més aviat mística i nostàlgica, amb sensacions i sentiments intensos que ha d’expressar, ja hi trobem bona part dels elements que configuraran tota la seva obra posterior: la presència de la natura (flors, ocells, el vent, la nit, els núvols, el mar), les estacions, la ironia, un esperit lúdic, una fredor inquietant, cruesa, aïllament, desolació, una sensació de cosa trencada irreparablement… [Extret de Núvol.com]

“Oh, ales meves, alceu-me, alceu-me... No estic ferida de mort.”

Katherine Mansfield. Foto NVNUI Museum of New Zealand Te Papa Tongarewa.

Dona llegint

Édouard Manet

The Art Institute of Chicago