Joana Raspall: la poesia i els infants
DE POESIA
N. 9 Desembre 2024
William Blake, força imaginativa per a Blade Runner
La Glosa, el vers improvisat (i II)
Poetes Premis Nobel Winslawa Szymborska
Metamorfosis de ciutat Mikhalis Pierís
Vers i Revers - Revista de Poesia
Consell de Redacció
Mary Loly Ávila López-Linares
Salvador Barrau Viñas
Joan-Ignasi Elias Cruz
Josep-Domènec Meseguer Garcia
Jordi Tena Galindo
© Edició: Associació Poètica Vers i Revers
© Textos: dels autors i autores
© Fotos i Il·lustracions: dels autors i autores
© Logotips Vers i Revers: Herminio Sanz
Foto portada: Tristan Pokornyi / Pexels
Llicència Creative Commons: CC BY-NC-ND
issuu.com/versirevers
https://www.instagram.com/versirevers/ facebook.com/versirevers
versirevers@gmail.com
3 Editorial
11 El Recorregut Recital “L’Escala de la memòria”, Sitges
4 Poetes
Joana Raspall, la poesia i els infants
14 La Glosa, el vers improvisat (i II)
18 La Carpeta Winslawa Szymborska
27 L'Agenda
34 Contraportada Les deux personnages (la lecture)
24 Versos de cinema Blade Runner i William Blake
31 El Llibre Metamorfosis de ciutats Mikhalis Pierís
EDITORIAL
En aquesta proposta poètica trimestral núm. 9, hi trobarem la poesia de la premi Nobel polonesa Winslaw Szymborska i el llibre del xipriota Mikhalis Pietrís. També ens acompanyaran dues forces imaginatives: la de l’anglès William Blake al servei de Blade Runner, i la de Joana Raspall al servei dels infants i dels llibres. Ah! i acabarem la recuperació de la glosa amb les noves incorporacions urbanites...
Po e t e s
Escrit per Joan-Ignasi Elias
Joana Raspall i Juanola (Barcelona, 1913–Sant Feliu de Llobregat, 2013) fou una escriptora, lexicòloga i bibliotecària catalana. Tot i que és coneguda per l'obra poètica infantil, escrigué també per a adults i dins la seva obra hi ha teatre, contes i novel·les
En plena dictadura de Primo de Rivera, amb catorze anys, va iniciar el seu activisme cultural, sempre en català. Participava en les revistes locals periòdicament des de la dècada de 1920 i anava escrivint poemes, prosa i teatre, que guardava en un calaix. Aquest material no el publicà fins bastants anys més tard.
També col·laborava amb revistes locals com El Eco de Llobregat, Camí i Claror, i participava en el grup de teatre i declamació Miguel Rojas. Entre 1935 i 1938 estudià a l'Escola de Bibliotecàries de Barcelona, on obtingué el títol de bibliotecària. Des d'aleshores i fins a la fi de la Guerra Civil espanyola va treballar de bibliotecària a Vilafranca del Penedès, on va contribuir a salvar de la destrucció molts exemplars de llibres catalans.
El 1963 guanyà el Premi Joan Santamaria, de teatre per a adults, amb L'ermita de Sant Miquel, una obra escrita totalment en vers, que constitueix el seu primer llibre publicat. Durant la dècada de 1970 fou coneguda en el teatre independent per les obres de teatre infantil: El pou, obra que obtenir el Premi Cavall Fort de 1969, i la seguirien dues obres més fent-ne una trilogia, L'invent i Konsum.
La tasca de dedicació al lèxic culminà amb la publicació de tres diccionaris, obres en les quals va restar ben reflectit el seu domini de la llengua.
Joana Raspall: la poesia i els infants
Pel Diccionari de frases fetes rebé el Premi Marià Aguiló de l'Institut d'Estudis Catalans, el 1984. A partir de la dècada de 1920 començà a publicar poesia i narrativa infantil i juvenil i fins a la dècada de 1990 no tornà a publicar res per al públic adult Col·laborà habitualment en revistes locals i fou promotora del Premi Martí Dot de poesia per a joves de Sant Feliu de Llobregat.
Rebé la Medalla d'or de la Ciutat de Sant Feliu de Llobregat (1993), la Creu de Sant Jordi el 2006 i la Medalla al Treball President Macià el 2010. El 2013, Sant Feliu de Llobregat i la Generalitat de Catalunya van declarar l'Any de Joana Raspall i van celebrar el seu centenari en vida.
Joana Raspall: la poesia i els infants
Com a escriptora, fou una pionera a Catalunya de la poesia per a infants i joves. Conreà aquest gènere amb la voluntat d'apropar la mainada i el jovent a la poesia i fer que l'estimessin.
Defensà la poesia com a vehicle eficaç en l'educació dels sentiments, tot avançant-se així a les noves tendències de l'educació emocional.
La seva poesia infantil es caracteritza per una gran capacitat d'observació, un equilibri exquisit i transparent, alhora en l'ús del llenguatge i en una delicada sensibilitat que encomana al lector. Visità moltes escoles i moltes altres la visitaren i li feren arribar treballs inspirats en la seva obra.
El seu primer llibre de poesia infantil, Petits poemes per a nois i noies (1981), rebé el Premi Crítica Serra d'Or, menció especial de poesia del mateix any, i aparegué quan ella ja tenia seixanta-vuit anys. Deu anys després, les seves publicacions poètiques s'intensifiquen, també escrigué contes i el volum de poesia per a joves Llum i gira-sols (1994). Més de cent poemes seus han estat musicats.
La poesia per a adults és la que sentia com a més íntima, més seva. L'obra que ella considerà el resum de la seva vida poètica fou Jardí vivent (2010).
“Escric poesia pel sol desig d'acostar, fer entendre a fons i fer estimar les petites coses que ens envolten i trobar un sentit a les coses que sempre hem mirat només de lluny».
P o e t e s
També publicà una novel·la, Diamants i culs de got (2006), basada en vivències del temps de la guerra. El Cau de les heures és un recull de contes basats en el món de la pagesia. El calaix del mig i el vell rellotge són dos contes basats en records. El volum Joana Raspall. Batec de paraules recull quasi tota la seva producció lírica. Dels haikus i tankes que conté, alguns han estat publicats a Solcs amb dibuixos de l'artista Conxi Rosique.
Joana Raspall: la poesia i els infants
Podries
Si haguessis nascut en una altra terra, podries ser blanc, podries ser negre Un altre país fóra casa teva, i diries "sí" en un altra llengua T'hauries criat d'una altra manera més bona, potser; potser, més dolenta Tindries més sort o potser més pega Tindries amics i jocs d'una altra mena; duries vestits de sac o de seda, sabates de pell o tosca espardenya, o aniries nu perdut per la selva. Podries llegir contes i poemes, o no tenir llibres ni saber de lletra. Podries menjar coses llamineres o només crostons eixuts de pa negre. Podries... podries... Per tot això pensa que importa tenir LES MANS BEN OBERTES i ajudar qui ve fugint de la guerra, fugint del dolor i de la pobresa Si tu fossis nat a la seva terra la tristesa d'ell podria ser teva
Joana Raspall: la poesia i els infants
El tió
Hi ha una pila de llenya tallada que ha portat el camió per fer foc a la llar.
Amb el tronc més gruixut que hem trobat ja tenim preparat el tió.
L’hem tapat amb la vella flassada que cada any ens el guarda del fred.
Ben arraconadet li hem posat un pot d’aigua, una poma vermella i crostons de pa sec, que li agrada amb deliri.
Ben segur que demà, quan me’l miri, sols hi haurà rosegons!
Ve del bosc; deu tenir set i gana. Ara, aquí, com que està calentó, ben menjat i tranquil, es prepara per quan tots cridem: – Caga, tió!
El tió sap que som criatures i esperant treure’n llaminadures li peguem, sense voler fer-li mal. Ell també, trapasser, barrejat amb torró a vegades ens caga… carbó! com a càstig per al més llaminer. I ningú no s’enfada; no cal. És un joc de Nadal.
o e t e s
Entre la seva extensa obra, podem citar els contes i noveles infantils El mal vent (1994), Contes del si és no és (1994), La corona i l'àliga (1997) i Contes increïbles (1999), i els poemaris, entre d’altres, Bon dia, poesia (1996), Pinzellades en vers (1998), Versos amics (1998), A compàs dels versos (2003), El meu món de poesia (2011), 46 poemes i dos contes (2013), Joana de les paraules clares (2013), Divuit poemes de Nadal i un de Cap d'any (2013), Poemes per a tot l'any (2013), Bestiolari de Joana Raspall (Per terra, mar i aire) (2014), i 8 contes i 18 poemes (2014).
Per a adults, a més de les esmentades, hi trobem Ales i camins (1991), Llum i gira-sols (1994), Arpegis, haikus (2004), Instants, haikus i tankes (2009) i El jardí vivent (2010); i les novel·les El cau de les heures (2008) i El calaix del mig i el vell rellotge (2010).
P o e t e s
Endavant!
Respira fort, que l’aire és teu i l’aire i tot et poden prendre. Un cop ja l’hagis respirat és carn com tu, és alè teu que no es pot vendre. Respira fort, que l’aire és teu.
Trepitja fort, que el lloc és teu!
On hi ha el teu peu no n’hi cap d’altre
La terra té per a tothom camins oberts.
Fuig de qui vulgui entrebancar-te.
Trepitja ferm, que el lloc és teu!
Parla ben clar, que el mot és teu i el pensament ningú no el mana. Si creus la teva veritat llança-la al vent i que s’arbori com la flama
Parla ben clar, que el mot és teu!
Joana Raspall: la poesia i els infants
“Respira fort, que l’aire és teu i l’aire i tot et poden prendre.”
Podeu escoltar-ne la versió musicada pel grup CyBee:: https://youtu.be/a6bZQgkpYbc
«Amb els llibres per amics, mai no et faltarà companyia»
El Recorregut
Fem el Recorregut d’aquest número amb el recital Escalant la memòria al Teatre El Retiro, de Sitges (2 de juny de 2012). Durant més d’una hora, es van compartir creacions al voltant de dos temes: "L´escala" i "La memòria".
Els assistents, una quarantena de persones, van poder gaudir de la nova proposta de l'Associació, en què, gràcies a la fusió de les dues temàtiques, vàrem aconseguir un esdeveniment dinàmic, dirigit per la música en directe (José Carlos Ibáñez) i imatges digitals projectades.
D’esquerra a dreta, Herminio Sanz, Mary Loly Ávila, Joan-Ignasi Elias, Anna Ramell, Chelo Álvarez, Mingo Meseguer, Roberto Bragado, Elia Quiñones i José Carlos Ibáñez.
D’esquerra a dreta, Herminio Sanz, Mary Loly Álvarez,Joan-Ignasi Elias, Anna Ramell, Chelo Álvarez, Mingo Meseguer, Roberto Bragado, Elia Quiñones i José Carlos Ibáñez.
De dalt a baix, i d’esquerra a dreta, Chelo Álvarez, Mary Loly Ávila, Roberto Bragado, Joan-Ignasi Elias, Mingo Meseguer, Elia Quiñones, Anna Ramell i Herminio Sanz durant l’actuació
L a G l o s a , e l v e r s
i m p r o v i s a t ( i I I )
Escrit per Salvador Barrau
La Glosa i la poesia popular neixen amb la gent senzilla, humil, al camp, i amb la saviesa i els coneixements naturals de flora i fauna. No és d’estranyar que, seguint els ritmes musicals de la natura i el clima, i viure la simbiosi d’home-natura siguin capaços de crear unes cançons, unes gloses basades en la vida natural prop de vinyes, del camp i vivint de l’economia de subsistència, la pròpia que parteix de la pagesia d’abans. És amb la «modernitat» urbana que els canvis es tornen oblit i gairebé l'absència de tot allò que avui veiem com a patrimoni cultural, humà i musical d’autèntica personalitat i origen.
Fent una breu introducció a l’ambient i a la història que segueix (v. article I), sí que voldria fer conèixer els «versadors» que improvisen els
versos i els «cantaors» que els interpreten. El tipus de cançons són diverses, com queixes, crítiques, picants o eròtiques amb parla de doble sentit que s'ha de contestar també cantant.
El sentit de la glosa pren la doble consciència en fer de públic i de versador o d’intèrpret, i que alhora crea un compromís entre el poble i el país, en especial els territoris de parla catalana.
En arribar als anys 1980-90 la glosa s'havia perdut per complet a Catalunya. Per a fer que la gent jove pogués seguir el costum, es van adaptant amb els vells versadors i intèrprets la variació mutant, la hibridació i globalització on entren altres instruments musicals amb aportació i adaptació al folk i al jazz, fent que visqui
una nova etapa o estadi existencial: l'evolució i el renaixement d’un gènere musical.
La Glosa o poesia improvisada és un art efímer. Amb denominació d'origen, a tot Catalunya, Menorca, Mallorca, Eivissa, el País Valencià, i des de l’Empordà fins a Perpinyà. Costum i art passat de pares a fills des del camp de pagès abans de 1960, quan té entrada el turisme i comença la desertització del camp rural vers la ciutat, i la glosa perd protagonisme, especialment en les seves formes més tradicionals.
Es considera que és un aglutinant dels Països Catalans, i en tot els territoris on parlen català. També a Barcelona i Sabadell són representants de la glosa urbana, en contraposició de la glosa rural i pagesa de ses Illes, de la Ribera d'Ebre i València.
La glosa o art efímer uneix pobles amb el cant i la paraula, tot i que els seus orígens no són acadèmics, sinó amb coneixements naturals i del camp, com és a Menorca, que és especial, ja que es considera un estil més pur.
La Glosa, el vers improvisat (i II)
La glosa té arrels en el món rural, on era habitual en festes populars, trobades i feines del camp.
La necessitat del poble glosador es va recuperant avui en dia per tot el territori de Catalunya i en els poblets més amagats de la seva geografia, i evoluciona des dels orígens als temps actuals amb la incorporació de nous instruments com la guitarra, el violí, les castanyoles, l’acordió de botons, el tambor, etc. En aquesta línia, Menorca mai no va deixar de glosar, seguint el seu estil més pur vinculat al món rural i l'economia de supervivència, sent una activitat integrada a la vida del camp, en els espais d'oci, les celebracions i les vetllades entre veïns.
Marcos Ferragut, Guillem Ginard, Maribel Servera i Felip Munar, en la presentació del Glosa Fest. | Lalo Garau. Palma de Mallorca, 2024
La Glosa, el vers improvisat (i II)
Figures com Bàrbara Schmit Solà n’han subratllat la importància amb lemes com "o cantem o desapareixem".
Estil rural i urbà
·Estil rural: A les zones com les Illes Balears, la Ribera d’Ebre o València, la glosa conserva un caràcter arrelat a la terra, amb temes vinculats a la vida pagesa, la natura i la cultura local. És una expressió visceral, amb mètrica precisa però espontània.
·Estil urbà: Ciutats com Barcelona i Sabadell han transformat la glosa en una forma d'expressió contemporània, sovint adaptada a contextos socials més moderns. Aquest estil reflecteix l'evolució del gènere per sobreviure en un entorn canviant.
Característiques i tècnica
La glosa es caracteritza per:
1.Improvisació: Els glosadors creen versos en directe, jugant amb la mètrica, la rima i el ritme.
2.Mètrica fixa: Es basa en estructures tradicionals, com el quartet o la dècima.
3.Contingut satíric o reflexiu: Sol abordar temes quotidians, però també pot ser crítica social o humorística.
Figures clau: versador i cantaor
La Glosa és un art que combina creativitat espontània i interpretació musical.
·Els versadors són els creadors en viu. Improvisen versos seguint una estructura mètrica precisa, sovint en forma de rèpliques o duels poètics que requereixen enginy i habilitat lingüística.
·Els cantaors donen vida a aquests versos. La seva interpretació és tan essencial com el contingut, ja que el cant afegeix ritme, melodia i emoció, amplificant el missatge dels versos. Aquest diàleg entre versador i cantaor enriqueix la Glosa i, en contextos de competició o celebració, crea un ambient d’interacció viva on l’espectador també es converteix en part activa.
La Glosa transcendeix l'espectacle. Quan el públic hi participa, es genera una simbiosi entre intèrprets i oients, reforçant els vincles col·lectius. Aquest procés també implica un compromís cultural profund amb els territoris de parla catalana, on la Glosa és part de la identitat.
La Glosa, el vers improvisat (i II)
Mateu Mates (Xurí ) i Maribel Servera, en una actuació de glosa a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Mostra de Glosa, Terrassa.
La Glosa, el vers improvisat (i II)
Tipologia de les cançons
Les temàtiques de la Glosa són variades i sovint reflecteixen la vida quotidiana:
·Queixes: Amb tons melancòlics o reflexius, expressen problemes socials o personals.
·Crítiques: Humorístiques o mordaces, qüestionen figures públiques o situacions.
·Picants o eròtiques: Són peces enginyoses, plenes de doble sentit i joc de paraules.
Aquestes exigeixen una resposta igualment hàbil, mantenint l’equilibri entre comicitat i respecte.
Glosa moderna: adaptació i supervivència El ressorgir territorial.
La fusió amb altres estils i instruments musicals és una resposta a la globalització cultural, permetent que la Glosa mantingui la seva rellevància. Això també ha complicat la seva definició, fent-la més dinàmica, però menys uniforme.
Una simbiosi de patrimoni: Humanitat i natura En la seva essència la Glosa és molt més que un art efímer: és el reflex d’un món on la saviesa humana i els ritmes de la natura caminaven de la mà. Els glosadors, sense manuals ni acadèmies, eren portadors d’una intuïció viva, capa-ços de transformar el quotidià en poesia i de teixir amb les paraules els vincles entre veïns i territoris.
a Es Claustre, Menorca.
Avui en la seva renovada expressió, la Glosa no només manté viva una tradició, sinó que ens recorda la importància de valorar el que som: un poble arrelat a la terra, a la paraula i al cant. Aquest llegat, que ha resistit crisis, oblits i canvis, ens ensenya que preservar els orígens no és una qüestió de nostàlgia, sinó un acte de compromís amb el futur.
Notes
Mirmanda 74, pàg. 74-80
Glosa Vikipèdia Quadens de Folklore núm 98
Col·lectiu folklore de Ciutadella/soca de Mots 2013 p 25
Sa Glosa, és mediterrani, https://esmediterrani.info Eduglosa, http://www.eduglosa.cat Bricoglosa, https://www instagram com/bricoglosa/?locale=ko-KR
Glosadores i glosadors al comiat del 40è Congrés Català.
Glosaires
La Carpeta
POETAS PREMIOS NOBELES DE LITERATURA PARA NO OLVIDAR
WISLAWA SZYMBORSKA
Escrit per Mary Loly
Ávila
María Wislawa Anna Szymborska nació en Kórnik, Polonia, el 2 de julio de 1923. Su vida estuvo marcada por acontecimientos políticos tales como la ocupación nazi de Polonia o la Segunda Guerra Mundial.
Durante la guerra, trabajó en una fábrica de armamento y participó activamente en la resistencia contra la ocupación alemana.
Después de la guerra, Szymborska se instaló en Cracovia, donde comenzó a publicar sus poemas en revistas literarias.
Estudió filología y sociología después de la Segunda Guerra Mundial en la Universidad Jagellónica, tras lo cual inició su andadura literaria, consagrada esencialmente a la poesía. Sin embargo, por razones económicas no pudo terminar sus estudios.
Su primer poema publicado, “Busco la palabra”, apareció en 1945 en el Diario Polaco, y fue a partir del poemario Por eso vivimos (1952) cuando obtuvo reconocimiento público.
La poesía de Wislawa es una poesía que utiliza términos cotidianos para expresar sus sentimientos y las realidades que le acontecen. Su traducción siempre ha sido un poco complicada, precisamente por utilizar este lenguaje coloquial.
“El verdadero rostro de nuestra época se revela cuando se afronta la realidad de la muerte.”
La Carpeta
Busco la palabra
Quiero definirlos con una sola voz: ¿cómo erran?
Tomo palabras corrientes, robo en los diccionarios, las mido, sopeso y examino: Con ninguna atino.
Las más valientes, siguen siendo miedosas, las más despectivas, pecan aún de inocentes. las más despiadadas, en exceso indulgentes, las más encarnizadas, poco irrespetuosas.
Esa palabra debe ser como un volcán, ¡golpear, arrasar, arrancar de sopetón, como la terrible cólera de Dios, como el odio en ebullición!
Quiero que esa sola palabra esté empapada en sangre, que como los muros de un penal acoja en su interior cualquier fosa común imaginada.
Que describa de forma fiel y clara quiénes fueron ellos, qué hizo aquella gente
Porque lo que oigo, o lo que se escribe resulta insuficiente Es insuficiente
Impotente esta lengua, repentinamente pobres sus sonidos. Me devano los sesos buscando esa palabra: pero no lo consigo No lo consigo.
Winslawa Szymborska
Por ello decimos que su poesía es cercana y accesible, donde se pretende hacer reflexionar, a menudo con un punto muy suyo de ironía y humor, pero un humor que podríamos calificar de serio, puesto que está muy bien trabajado y, a su vez, consigue lograr cierta complicidad o cercanía con el lector.
Su poesía no está exenta de tintes políticos, y más teniendo en cuenta la realidad histórica de su país. Así, sus poemas a menudo contenían críticas implícitas a la opresión y al abuso de poder.
También se centra en el individualismo, la realidad intelectual y espiritual del ser humano y el existencialismo.
Winslawa Szymborska
Prospecto
Soy un tranquilizante. Funciono en casa, Soy eficaz en la oficina, me siento en los exámenes, Comparezco ante los tribunales, pego cuidadosamente las tazas rotas: sólo tienes que tomarme, ¡ disolverme bajo la lengua, tragarme, sólo tienes que beber un poco de agua. Sé qué hacer con la desgracia, cómo sobrellevar una mala noticia, disminuir la injusticia, iluminar la ausencia de Dios, escoger un sombrero de luto que quede bien [con una cara.
A qué esperas, confía en la piedad química
Eres todavía un hombre (una mujer) joven), deberías sentar la cabeza de algún modo. ¿Quién ha dicho que la vida hay que vivirla arriesgadamente?
Entrégame tu abismo, lo cubriré de sueño, me estarás agradecido (agradecida) por haber caído de pies. Véndeme tu alma. No habrá más comprador
Ya no hay otro demonio
La Carpeta
Con la Llamada Al Yeti escrita en 1957 fue cuando rompió definitivamente con los preceptos del régimen, en un ajuste de cuentas con su actitud anterior y también con la de la sociedad oficial. A partir de aquel año, en Polonia, como en otros países, se inició un fuerte movimiento de rechazo de la imposición soviética y del doctrinarismo comunista, en forma de rebeldía nacionalista. Szymborska optó por la reflexión filosófica y ética, tomando distancia de los debates concretos, y siempre tiñendo de su peculiar humor sus indagaciones poéticas sobre el espíritu humano individual.
Está considerada una de las voces más importantes de la poesía contemporánea y su obra ha sido traducida a más de cuarenta idiomas.
“La poesía es la terapia del alma; nos permite ver más allá de la superficie y encontrar significado en lo aparentemente insignificante.”
La Carpeta Winslawa Szymborska
Nada dos veces
Nada sucede dos veces ni va a suceder, por eso sin experiencia nacemos, sin rutina moriremos
En esta escuela del mundo ni siendo malos alumnos repetiremos un año, un invierno, un verano.
No es el mismo ningún día, no hay dos noches parecidas, igual mirada en los ojos, dos besos que se repitan.
Ayer mientras que tu nombre en voz alta pronunciaban sentí como si una rosa cayera por la ventana
Ahora que estamos juntos, vuelvo la cara hacia el muro. ¿Rosa? ¿Cómo es la rosa?
¿Como una flor o una piedra?
Dime por qué, mala hora, con miedo inútil te mezclas.
Eres y por eso pasas. Pasas, por eso eres bella.
Medio abrazados, sonrientes, buscaremos la cordura, aun siendo tan diferentes cual dos gotas de agua pura.
Su estilo poético se caracteriza por una mezcla de emotividad y racionalidad, y aborda temas universales como la existencia humana, la moralidad, la fragilidad de la vida y la naturaleza del amor.
Otro de los rasgos de su obra es su facultad para desvelar lo insólito a través de los hechos y los fenómenos aparentemente más insignificantes y cotidianos.
Sucesivamente, fueron apareciendo las obras de madurez de la poeta: La sal, escrita en el 1962; Cien alegrías, escrita en el año 1967; Todo
“La poesía es un acto de resistencia contra la banalidad y la superficialidad.”
Winslawa Szymborska
caso (1972); Gran número (1976), y Gente en el puente (1986), hasta llegar a Fin y Principio (1993); igualmente, publicó Preguntas a la señora O (1972); Retrato de una mujer al amanecer (1989), y Hasta aquí (2009).
Nada en propiedad
La Carpeta
Nada en propiedad, todo prestado
Hundida en deudas hasta las orejas
Tendré que pagar por mí conmigo misma, por la vida dar la vida
Así está ya convenido: el corazón, devolverlo, el hígado, devolverlo y dedo por dedo también
Muy tarde para anular el contrato
Me van a arrancar el pago junto con toda la piel
Voy por el mundo entre una multitud de otros deudores
Sobre unos pesa el apremio de pagar los abonos de sus alas
Otros, quiéranlo o no, tendrán que declarar sus hojas
En la columna del Debe, todos nuestros tejidos. Ni pestañas, ni ramitas que conservar para siempre.
El inventario es preciso y todo parece indicar que al final nos quedamos sin nada.
No consigo recordar dónde, cuándo y para qué permití que me abrieran esta cuenta.
La protesta en contra la llamamos alma.
Y eso es lo único que no está en el inventario.
La Carpeta Winslawa Szymborska
Las tres palabras más extrañas
Cuando pronuncio la palabra Futuro, la primera sílaba pertenece ya al pasado. Cuando pronuncio la palabra Silencio, lo destruyo.
Cuando pronuncio la palabra Nada, creo algo que no cabe en ninguna no-existencia.
A lo largo de su carrera, Szymborska recibió numerosos reconocimientos por su contribución a la literatura, entre ellos el Premio Nobel de Literatura en el año de 1996, Y con este prestigioso reconocimiento se resaltó su habilidad para explorar los aspectos más profundos de la condición humana a través de la poesía.
Recibió también otros galardones como el Premio Goethe (1991) y el Premio Herder (1995).
Szymborska fue miembro del Partido Comunista, del que con el tiempo se iría distanciando hasta adoptar una postura crítica. Compaginó su creación literaria con la traducción del francés. Fue miembro de la Unión de Escritores de Polonia y la Asociación de Escritores de Polonia.
Wislawa Szymborska dejó un legado duradero en la literatura polaca y en la poesía mundial. Su voz se distingue por su sutileza, su agudeza y su capacidad para revelar la belleza y la complejidad de la existencia humana. Sus escritos continúan siendo leídos y admirados por generaciones de lectores en todo el mundo.
Aunque es conocida principalmente por su poesía, Szymborska también fue una destacada traductora del idioma español al polaco. Tradujo obras de muchos poetas españoles famosos, como Federico García Lorca y Miguel Hernández.
A lo largo de su vida, se mantuvo bastante alejada de la vida pública y evitaba dar entrevistas o participar en eventos literarios. Prefería mantenerse en segundo plano y centrarse en su escritura.
En el libro Canción negra publicado en el año de 2014 se recogen los primeros poemas que escribió la poeta. Es una recopilación que nunca había sido publicada de forma conjunta y contiene poemas escritos entre 1944 y 1948.
Winslawa Szymborska
“El arte es la expresión más pura del alma humana, una ventana abierta a la complejidad del ser.”
Fin y principio
Después de cada guerra
alguien tiene que limpiar. No se van a ordenar solas las cosas, digo yo.
Alguien debe echar los escombros a la cuneta para que puedan pasar los carros llenos de cadáveres.
Alguien debe meterse entre el barro, las cenizas, los muelles de los sofás, las astillas de cristal y los trapos sangrientos.
Alguien tiene que arrastrar una viga para apuntalar un muro, alguien poner un vidrio en la ventana y la puerta en sus goznes. Eso de fotogénico tiene poco y requiere años
Todas las cámaras se han ido ya a otra guerra
A reconstruir puentes y estaciones de nuevo
Las mangas quedarán hechas jirones de tanto arremangarse.
Alguien con la escoba en las manos recordará todavía cómo fue.
Alguien escuchará asintiendo con la cabeza en su sitio. Pero a su alrededor empezará a haber algunos a quienes les aburra.
Todavía habrá quien a veces encuentre entre hierbajos argumentos mordidos por la herrumbre, y los lleve al montón de la basura.
Aquellos que sabían de qué iba aquí la cosa tendrán que dejar su lugar a los que saben poco. Y menos que poco. E incluso prácticamente nada.
La Carpeta
En este libro de poemas encontramos el sentimiento desgarrado de la poeta frente a las injusticias, nos habla de la guerra, pero también quiere vislumbrar que siempre habrá una esperanza, una luz en la oscuridad y la lucha será vivida por algo más como dice su poema.
En la hierba que cubra causas y consecuencias seguro que habrá alguien tumbado, con una espiga entre los dientes, mirando las nubes.
La Carpeta Winslawa Szymborska
La poeta profundiza en la esencia de las cosas, de su entorno, de sus vivencias, de las vivencias de otros, de la misma vida cotidiana, como una gran conocedora del ser humano, y en este ir y venir por las profundidades de la condición humana, piensa luego existe, profundiza y nos deja un legado de sus pensamientos, con su propia filosofía de caminante por este su quehacer literario.
Wislawa fallece el 1 de febrero de 2012 en Cracovia. Como poeta nos dejó una poesía reflexiva, irónica frente a las realidades históricas y cotidianas, pero comprometida con la esperanza en la búsqueda de un mejor mañana.
Por algo más
Por algo más que un sueño de fronteras, o el ruido de estandartes; por su victoria de intrépido furor.
Por algo más que un himno y su revancha, o el sentido de todos los destinos, por su venganza, que el odio, más veloz
Por algo más que su celebración
Por algo más que un día de Diario por el humo de las rojas chimeneas, por el libro sacado sin temor, por un trozo de cielo despejado, luchamos
“Las palabras pueden ser cuchillos afilados o caricias suaves, depende
de cómo las utilicemos.”
“La sabiduría no se adquiere con los años, sino con la voluntad de aprender y cuestionar.”
V e r s o s d e C i n e m a
La força imaginativa de Blake
Escrit per Joan-Ignasi Elias
Pel·lícula: ‘Blade Runner‘ Ridley Scott, 1982
Blade Runner és una pel·lícula dirigida per Ridley Scott l'any 1982. Es tracta d'un dels films de ciència-ficció més importants de la història, fins al punt que ha entrat en el reduït grup de films de culte d'aquest gènere, com poden ser Star Wars o Star Trek. El film va representar la consagració del seu director Ridley Scott, que la considera la seva obra més completa i personal, i de l'actor Harrison Ford.
El guió, escrit per Hampton Fancher i David Peoples, s'inspira lliurement en la novel·la Somien els androides amb ovelles elèctriques? de Philip K. Dick. El repartiment es compon de Harrison Ford, Rutger Hauer, Sean Young, Edward James Olmos, M. Emmet Walsh i Daryl Hannah, i la música original va ser composta per Vangelis
La pel·lícula descriu un futur en el qual els anomenats replicants, éssers fabricats a través de l'enginyeria genètica, fan els treballs perillosos i degradants a les "colònies exteriors" de la Terra Aquests replicants són fabricats per Tyrell Corporation, per tal de ser "més humans que els éssers humans", especialment en el cas dels models Nexus-6, s'assemblen físicament als humans, tenen més agilitat i força física, però manquen de la mateixa resposta emocional i d'empatia. Els replicants van ser declarats il·legals en el planeta Terra després d'una revolta sagnant. Un cos especial de la policia, els blade runners, s'encarrega de rastrejar i matar tots els
replicants fugitius que es troben a la Terra. A la pel·lícula, es demana a un blade runner semiretirat, Deckard, que s'enfronti a un grup de replicants particularment brutal i hàbil que ha arribat a Los Angeles
La pel·lícula es va convertir en la preferida de cinèfils i del món acadèmic en general, i va aconseguir ràpidament el títol de pel·lícula de culte.
Blade Runner ha estat àmpliament aclamada com un clàssic modern per l'ambientació assolida amb els seus efectes especials, així com
Versos de Cinema La força imaginativa de Blake
avançar-se en el plantejament de temes i preocupacions fonamentals del segle XXI com la superpoblació, la globalització o el canvi climàtic. Elogiada com una de les pel·lícules més influents de tots els temps, a causa de la seva ambientació detallada i original, una veritable fita visual postmoderna, que realitza una descripció molt realista d'un futur en decadència.
I el monòleg final del replicant abans de morir, inspirat en uns versos del poeta William Blake és d’antologia. [Extret de Viquipèdia]
"Fiery the Angels rose, & as they rose deep thunder roll’d
Around their shores: indignant burning with the fires of Orc
And Bostons Angel cried aloud as they flew thro’ the dark night.
He cried: Why trembles honesty and like a murderer, Why seeks he refuge from the frowns of his immortal station!
Must the generous tremble & leave his joy, to the idle: to the pestilence!
That mock him? who commanded this? what God? what Angel?"
"Els àngels ardents es van aixecar i, mentre s'aixecaven, un tron profund va rodar
Al voltant de les seves costes: ardent indignats amb els focs d'Orc
I l'Àngel de Boston va cridar en veu alta mentre volaven per la fosca nit.
Va cridar: Per què tremola l'honestedat i com un assassí,
Per què busca refugi des de les ruïnes de la seva posició immortal!
El generós ha de tremolar i deixar la seva alegria, als ociosos: a la pesta!
Què es burla d'ell? Qui va manar això? Quin
Déu? Quin àngel?"
Poema ‘Fiery the Angels rose’, d’en William Blake Original anglès; traducció catalana de Segimon Serrallonga
Versos de Cinema La força imaginativa de Blake
William Blake (Londres, 1757–1827) va ser un poeta, pintor, gravador i místic anglès. Encara que va romandre en gran part desconegut durant el transcurs de la seva vida, actualment el treball de Blake té una alta consideració. Per la relació que en la seva obra tenen la poesia i els seus gravats respectius, sol posar-se Blake com a exemple de l'artista total. Va viure a Londres tota la seva vida, excepte els tres anys que va passar a Felpham, i va produir una collecció d'obres diversa i rica simbòlicament, que abraçava la imaginació com "el cos de Déu",o "l'existència humana mateixa".
Tot i que Blake era considerat un boig pels contemporanis per les seves opinions idiosincràtiques, va arribar a ser molt valorat pels crítics i els lectors posteriors per la seva expressivitat i creativitat, i pels corrents filosòfics i místics de la seva obra. Les seves pintura i poesia s'han caracteritzat com a part del moviment romàntic i com a "preromàntic".
A l'edat de vuit o deu anys a Peckham Rye, Londres, Blake va afirmar haver vist "un arbre ple d'àngels, unes ales d'àngels brillants envoltant totes les branques com estrelles."
Déu i el cristianisme van constituir el centre intel·lectual dels seus escrits, dels quals es va inspirar. Blake creia que els arcàngels l'havien instruït i animat personalment per crear les seves obres artístiques, que segons ell eren llegides i gaudides activament pels mateixos arcàngels.
“I l'Àngel de Boston va cridar en veu alta mentre volaven per la fosca nit.”
L'Agenda
Poesia, tipografia i comunicació de masses
Josep Iglésias del Marquet
Pintor, crític d’art, poeta visual i periodista, Josep Iglésias del Marquet (Artesa de Lleida, Segrià, 1932Barcelona, 1989) és una peça clau per entendre la penetració de la poesia concreta a Catalunya, així com un dels pioners del mail art durant la seva etapa com a professor universitari a Escòcia i el Canadà entre 1962 i 1966. Després del seu retorn a Barcelona va promoure i participar en diferents mostres col·lectives de poesia experimental i va fundar amb Guillem Viladot les edicions de Lo Pardal. A mig camí entre l’art, el periodisme i la poesia, Iglésias del Marquet va ser un espectador curiós de les arts i dels nous sistemes de comunicació, a més d’un gran coneixedor de les arts gràfiques i la història del llibre
La Virreina - Centre de la Imatge Palau de la Virreina
La Rambla, 81 - Barcelona 16 11 2024 – 30 03 2025
De la poesia catalana a la música urbana, nou projecte de Versembrant
Es tracta del projecte “De la poesia catalana a la música urbana” , una proposta educativa pionera que integra la riquesa de la poesia catalana amb la popularitat i l’energia de la música urbana actual. Aquesta es basa en l’adaptació d’obres poètiques en català a cançons reconegudes de la música urbana, oferint una plataforma única per fomentar l’ús social de la llengua catalana i reivindicar el nostre llegat cultural i literari.
El pal de paller és un espectacle de versions de cançons de música urbana populars -i amb ressò mediàtic en els últims anys- fent servir la lletra de poemes de referència de la poesia en català, presents en el currículum educatiu vigent i complementats amb obres d’altres poetesses rellevants per tal d’assolir l’equitat de gènere.
https://versembrant.cat/de-la-poesiacatalana-a-la-musica-urbana-nouprojecte-de-versembrant/
Tardor Literària
Tarragona 2024
Tardor Literària 2024 acull des de presentacions de llibres i clubs de lectura, a tallers d’escriptura, conferències, conta contes, recitals, exposicions o representacions teatrals basades en textos literaris, així com una nova convocatòria dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona.
El programa de la Tardor Literària, coordinat des de la Casa de les Lletres de l’Ajuntament, inclou totes les activitats i propostes que impulsen els diversos agents literaris de la ciutat: escriptors, editors, llibreries, biblioteques, organismes públics i entitats
Tarragona, diferents espais Del 2 de setembre al 30 de desembre de 2024
https://www.tarragona.cat/cultura/lletres/que-fem/tardorliteraria
Sabadell, Capital de la Cultura Catalana
Sabadell és Capital de la Cultura Catalana 2024 amb una proposta i una programació dissenyades a partir d’un procés de cocreació per part dels diferents agents culturals de la ciutat (persones i artistes, entitats i agents culturals, col·lectius i administració). Aquest procés d’escolta activa i de treball conjunt es va iniciar el 3 de març de 2022, i s ’estructurà en diverses fases amb l’objectiu final de fer de la capitalitat un projecte obert i participatiu on tothom hi és convidat.
«De moment, ja hi ha previstes més d’un miler d’activitats de totes les disciplines artístiques, que poden augmentar i que reforcen la programació habitual de la ciutat. La programació compta amb més de 50 activitats singulars i de gran format. A més, s’incorporen noves propostes i cicles per crear un any intensament cultural.
L'Agenda
El Museu Frederic Marès presenta l’exposició ‘Dones de paraula’
Dones de paraula reivindica l’ús de la paraula des d’un univers femení
Tot i que la paraula ha estat un element tradicionalment sota control masculí, és de la mare de qui n’aprenem el llenguatge que ens permet comunicar, interpretar i mediar
Les protagonistes són algunes dones que han “ pres la paraula” des de la tradició bíblica i la mitologia grega, passant pels segles XVI al XVIII, fins arribar al món contemporani
L’exposició vol fer visible l’ocultació i el descrèdit que ha patit la paraula femenina des de la història, la literatura i els relats bíblics o mitològics
Una exposició del Museu Frederic Marès de Barcelona fa un recorregut històric i alhora una reivindicació dels moments en què les dones, en un context clarament desfavorable, es feren valdre i agafaren la paraula. Amb el títol il·lustratiu de “Dones de paraula”, l’exposició posa en valor la capacitat discursiva de l’univers femení, des de la mitologia grega i la tradició bíblica a l’època moderna, amb la creació dels primers nuclis d’intel lectualitat femenina en salons i convents Figures com Teresa de Jesús, Juliana Morell o Maria Magdalena, entre altres, vehiculen aquest relat
Museu Frederic Marès - pl 1, sala 28
Pl Sant Iu, 5 - Barcelona
Fins al 25 de maig de 2025
Vista del primer àmbit de la mostra, amb La dama de l’ermini i el retrat de Vittoria Colonna. Fotografia: Museu Frederic Marès / Pep Herrero
Adreces d'interès
▪ Premis Literaris
https://cultura.gencat.cat/ca/ilc/que-fem/premisliteraris/
▪ Premios Literarios
https://www.culturaydeporte.gob.es/mapaapf/premioM apa do?cache=init&layout=mapapremio&language=es
▪ Gremi d'Editors de Catalunya
https://www.gremieditors.cat/
▪ Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
https://www.escriptors.cat/
▪ Asociación Colegial de Escritores de Cataluña
https://www acec-web org/spa/11 asp
▪ Gremi de Llibreters de Catalunya
https://gremidellibreters.cat/
▪ Biblioteques de Catalunya
https://biblioteques.gencat.cat/ca/biblioteques/catalegs/
▪ Bloc de Lletres - Universitat de Barcelona
https://blocdelletres.ub.edu/2008/07/21/poesia-recitada/
▪ A Media voz
http://amediavoz.com/
▪ Música de Poetes
http://www.musicadepoetes.cat/
▪ Poesia.cat - Poesia catalana
http://www.poesia.cat/
▪ Lyrikline
https://www.lyrikline.org/en/home/
▪ Poets.org
https://poets org/
EL LLIBRE
Escrit per Joan-Ignasi Elias
Mikhalis Pierís (Eftagònia, Xipre, 1952
Nicòsia, 2021) va ser un poeta, escriptor, crític literari, assagista, traductor i professor universitari xipriota. És considerat una personalitat rellevant dins del panorama cultural i poètic no només a Xipre, sinó també a Grècia.
Va estudiar literatura i teatre a la universitat de Salònica i, posteriorment, a la de Sydney Va ser professor de la Universitat de Réthimno, a Creta, i professor de literatura neogrega de la Universitat de Xipre.
Pierís té una llarga trajectòria lligada al teatre
Fundà el Taller de Teatre Grec de la Universitat de Sidney (1979), fou membre del Grup Universitari de Teatre de la Universitat de Creta (1987-1992) i fundà el Laboratori Teatral de la Universitat de Xipre (1997)
Com a crític ha escrit nombrosos assajos sobre l'obra de molts poetes, en particular K. Kavafis, G. Seferis, T. Sinopoulos, el xipriota K. Montis, i M. Ganàs, autors que són una referència de la seva poesia
Ha publicat contes i obra en prosa, i diversos reculls poètics.
[Extret de Viquipèdia]
“Abans que arribessis vaig tenir un somni i en el somni un precipici i de sobte el mar...”
METAMORFOSIS DE CIUTATS
ANTOLOGIA POÈTICA (1978-2021)
MIKHALIS PIETRÍS
Selecció i Traducció de Joaquim Gestí Edicions de 1984
ISBN : 978-84-18858-12-3
EL LLIBRE
Ciutat gos fidel
Només la ciutat és de debò gos fidel. La ciutat companya i la ciutat acompanyant Et perdona tota traïció, et rep de nou als seus braços. Perquè et lliures del cos que desitges i no tens.
Entre els seus llibres de poemes destaquen obres com Resurrecció i mort d’una ciutat, El ritme i la por, Relat o Metamorfosis de ciutats. Rodamon, a la manera d’Ulisses, els seus versos estan inspirats per les freqüents visites culturals a ciutats d’arreu, des de Sidney a Granada, passant per Barcelona, Venècia, Roma o Hamburg. L’any 2010 va ser guardonat amb el Premi Nacional de les Lletres del Ministeri de Cultura de Xipre i el govern italià li va atorgar el càrrec honorífic de Commendatore d’Itàlia a Xipre. També va ser proposat pel govern del seu país per al Premi Internacional Catalunya de 2013.
Sempre hi haurà un poema
Sempre hi haurà un poema perquè el miris, perquè hi pugnis. Sempre estarà davant teu aquest so, perquè et despertis, perquè t'adormis d'una manera nova a un ritme
a un ritme febril com calamarsa i pluja contra una pobra barraca amb teulada de zinc i que estiguis vulguis o no al cor de la tempesta.
Sempre hi haurà un poema perquè estigui tot al poema. El present, el passat, el futur, allò absent i allò trobat. Tot és present al poema.
EL LLIBRE
Cafè matutí a Ledra
Tinc quaranta-set anys i sóc feliç Perquè estic assegut aquí en un racó privilegiat i dins aquest dia que no és ahir ni és demà.
Estic aquí, aquest dia que és avui, no va ser ahir ni serà demà i estic a la ciutat en un carrer de vianants, en aquesta ciutat, aquí (la, diguem, dividida) i estic assegut ia través de la finestra veig la pluja a la gent que es mou i la cambrera és bonica (i ho sap) i té el somriure fàcil
Sóc de debò tan, però tan (encara que només sigui per poc temps) feliç.
«Amb la velocitat pròpia del somni, el poeta travessa llocs i èpoques, llengües i dialectes; en el present de l’escriptura Pierís contrau passat i futur, record i visions presents i futures. Movent-se de la ciutat a voltes real, a voltes onírica, persegueix la mateixa inspiració ideal, inabastable i canviant Ciutats-dones, ciutatsmonstres, ciutats-nereides, ciutats-princeses, reines d’altres temps, ciutats-amants, dolces, sensuals, però també dures, que esdevenen la metàfora d’una lluita existencial que no s’atura. Es tracta d’un recorregut sensual i musical, on les ciutats-muses troben expressió en la poesia i al final es converteixen elles mateixes en “poesia”, on viurà el poeta. Els poemes-ciutats d’aquesta antologia constitueixen en realitat un work in progress: el poeta persegueix les múltiples metamorfosis de ciutats conegudes i viscudes sensualment. És l’obra d’un poeta xipriota, originari d’una pàtria petita, que es mou en un ambient geogràfic i cultural més ampli que l’assimila » [Del pròleg de Paola Maria Minucci]
Deux personnages (la lecture)
Pablo Picasso
Col. particular