Vers i Revers_Revista de Poesia_ n. 10 Març 2025 by versirevers

DE POESIA

N. 10 Març 2025

Vicente Aleixandre, simplemente humano Si-yo, poesia clàssica coreana

Javier Egea: la lluita contra l’inconscient

La Maleta de la Poesia: Antonio Rubio

El País que he escollit

Robert Graves

Versos de Cinema: Per què escriure poesia?

Vers i Revers - Revista de Poesia

Consell de Redacció

Mary Loly Ávila López-Linares

Salvador Barrau Viñas

Joan-Ignasi Elias Cruz

Josep-Domènec Meseguer Garcia

M. Ángeles Ortega Fuentes

Jordi Tena Galindo

Foto portada: Pexels / Pixabay

Llicència Creative Commons: CC BY-NC-ND

https://www.instagram.com/versireverslapoetica/ facebook.com/versirevers issuu.com/versirevers

versirevers@gmail.com

3 Editorial

11 El Recorregut Recital “Miralls”, Barcelona

4 Poetes

Javier Egea: la lluita contra l’inconscient

19 La Carpeta Vicente Aleixandre

13 Si-yo, poesia clàssica coreana

30 La Maleta de la Poesia

Antonio Rubio

32 Versos de cinema Poetry

38 El Llibre El País que he escollit Robert Graves

35 L'Agenda

40 Contraportada Llibre transformant-se en una dona nua

Salvador Dalí

EDITORIAL

En aquest n. 10 de la primavera del 2025, hi trobarem la poesia pura i superrealista de Vicente Aleixandre, descobrirem el Si-yo de la poesia coreana, ens endinsarem en la lluita poètica i l’inconscient de Javier Egea, iniciarem una etapa de poesia infantil amb la Maleta de la Poesia, ens preguntarem des del cinema per què escrivim poesia, i redescobrirem la poesia de Robert Graves.

Engin Akiyurt / Pexels

Po e t e s

Escrit per Jordi Tena i Galindo

Diu Gabriel Celaya que la poesia és una arma carregada de futur, però ningú no ho ha entès tan bé com un poeta que despunta a Granada durant els anys setanta i vuitanta i que avui es considera un clàssic. Estem parlant de Javier Egea, que planteja la seva obra com un instrument per canviar el món, però també per canviar la poesia en si mateixa en tant que part indissociable del món. No obstant això, el camí fins a arribar a aquesta concepció de la poesia no és senzill.

En un inici, Javier Egea porta una vida bohèmia. Freqüenta els bars, beu, comparteix els seus escrits i gaudeix de la nit de Granada. Pertany a una família acomodada però vol ser un poeta maleït que viu al marge dels cànons socials.

Aquesta actitud queda reflectida en el seu primer llibre, Serena luz del viento, publicat l’any 1974. En aquest moment té vint-i-dos anys. Els versos, que en molts casos segueixen formes clàssiques (hi ha presència de sonets), canten sobretot a l’amor, ja sigui des del gaudi o bé des del patiment que pot generar, però incorporen un element eròtic que pot ser rebutjable per la moral catòlica del moment. Amb influències de Lorca, Alberti, Rubén Darío o Garcilaso, representa un gest de rebel·lia envers la societat, però en cap cas explicita un compromís polític.

És més tard quan, per influència de l’entorn social i cultural en què es troba immers, la seva poesia adquireix aquest component de lluita.

En el seu segon llibre, A boca de parir, de 1976, abandona les formes clàssiques i combina els poemes que reflecteixen la intimitat, treballats amb un llenguatge simbòlic, que presenten un

JAVIER EGEA: LA LLUITA CONTRA

L’INCONSCIENT

presenten un contingut més proper a la realitat social. Aquesta temàtica nova apareix especialment en el darrer apartat del poemari.

Javier Egea: la lluita contra

l’inconscient

AQUELLOS PECES

Aquellos peces míos de otro tiempo con la boca de azúcar, el ojo de papel y un inocente brillo en las palabras como si la batalla no les fuera al centro de las branquias o se durmiera el grito en las escamas, ajenos a los surcos de la tierra, distantes de las manos de los hombres.

Aquellos peces míos de otro tiempo.

Desarbolando el cielo me tropecé la herida. Se me sube el timón a la garganta. Hay sangre por las velas.

En este mar que nace no quiero que navegues: naufragarás sin nombre, lejana nave mía, distante barco azul.

D’A boca de parir

[Granada: Secretariado de Extensión Universitaria de la Universidad de Granada, 1976]

En tot cas, és molt interessant el primer poema d’A boca de parir, que porta per títol “Aquellos peces”, ja que de forma metafòrica resumeix aquest viatge cap al compromís social.

Després, escriu Argentina 78, que no serà publicat fins al 1983. Jugant amb la referència de la Copa del Món de futbol, mostra les seves inquietuds en relació amb la situació política d’Argentina, la qual cosa confirma la tendència que apuntava en el seu llibre anterior.

o e t e s

“naufragarás sin nombre, lejana nave mía”

Tanmateix, aquesta idea de la poesia no representa el punt culminant en la seva trajectòria. Encara havia de donar un pas més que el convertiria en un referent.

En ple franquisme i posteriorment, durant la transició, els ambients culturals de Granada bullen. Més enllà de la participació en moviments polítics antifranquistes i d’esquerres, també es debaten idees que tenen com a objectiu transformar la societat plenament per assolir una nova manera de viure, més enllà de la implantació d’un sistema democràtic i d’aplicar determinades reformes en la societat.

Entre els joves poetes de la ciutat es comença a forjar un moviment que seria conegut com La otra sentimentalidad, amb la influència decisiva del professor de la Facultat de Lletres de Granada Juan Carlos Rodríguez. Rodríguez és marxista i ha col·laborat amb el filòsof estructuralista Louis Althusser, de qui n’és un ferm defensor. D’acord amb els posicionaments de Marx, a partir dels quals Althusser desenvolupa la seva filosofia, el concepte d’ideologia consistiria en una sèrie de valors i construccions mentals establerts per la classe dominant i difosos a través dels aparells de l’Estat, a fi que quedin instal·lats a l’inconscient dels individus i d’aquesta manera poder justificar els interessos de la classe esmentada. Per tant, en el context del sistema capitalista, la burgesia, com a classe dominant, ha creat un imaginari que sosté el domini sobre el proletariat.

Atès que els mites establerts per la burgesia afecten tots els aspectes de la vida, la poesia no n’és una excepció.

Javier Egea: la lluita contra l’inconscient

Els joves poetes a Granada volen rebel·lar-se contra el concepte burgès de poesia instal·lat a l’inconscient, i això implica crear poemes que no respectin el cànon imposat, és a dir, que s’inscriguin en una visió proletària del món després d’adquirir una consciència col·lectiva de la seva realitat històrica.

Una segona influència de La otra sentimentalidad és l’obra de Gil de Biedma, que comença a construir poesia de l’experiència a partir de les tesis del professor americà Robert Langbaum. Aquest tipus de poesia es basa en la construcció de vivències en forma de poema, inspirades en la pròpia experiència, però de forma que puguin ser objectivables, útils per a la societat, amb un jo poètic que acaba distanciant-se del propi autor.

Javier Egea, com a poeta i com a marxista, s’implica de ple en els posicionaments teòrics del grup poètic de Granada. Sap que el seu primer llibre, basat en els sentiments i en un aire de poeta maleït, respon al que la burgesia espera del poeta. D’altra banda, tampoc no li satisfà una obra de compromís social com la que estava fent, ja que no significa necessàriament separar-se de l’inconscient burgès. Cal combatre el mite poètic creat en el context capitalista.

En un viatge amb el seu germà, Javier Egea descobreix la La Isleta del Moro, una petita població d’Almeria al costat del mar, i s’hi queda un temps. Quan torna a Granada, presenta a Juan Carlos Rodríguez el manuscrit d’un nou poemari: Troppo mare El professor queda entusiasmat, és el paradigma de la filosofia que defensa. El llibre parteix d’un fracàs amorós i, davant el mar a La Isleta, neix una consciència de classe. Com diu Jairo García Jaramillo, estudiós de l’obra d’Egea, l’amor és impossible per culpa de l’inconscient amb què estem construïts i això fa que el dolor esdevingui un dolor de classe. Malgrat que la mort i els aspectes negatius del sistema són presents en els versos, hi ha una esperança i una voluntat de lluita.

Javier Egea: la lluita contra l’inconscient

Extraño tanto mar, raro este cielo desgranado de luz sobre la Isleta, ajeno a este naufragio que se crece en la orilla en cabos, jarcias, mástiles, jirones de velámenes, armaduras y redes que simulan encaje en la escollera, duelas con algas, pequeñas almadías despobladas sobre la espalda azul del exterminio, raro este cielo para ser de mayo, ajeno a este dolor de siglos en la playa

Tanto mar y de golpe, tanta historia y vencida, ya corazón mojado sobre el abra, ya mensaje dormido, preterido, en la Bahía de los Genoveses

Y no sólo el desierto sino dónde tus ojos, sino tus manos lejos y cuándo tu cintura presentida por entre los hachones vigías de las pitas, desde las atalayas del silencio, no sólo ya las dunas sino rostros en ellas, vestigios de tu cuerpo, espejismos al cabo, restos de la memoria del misterio

A dónde, dime, a dónde, si todo está dormido, si he quedado en la arena como lengua de agua y la sed permanece mientras llega La Nube.

Inútiles las manos que desde las palmeras pretenden el abrazo de un horizonte roto a donde tu recuerdo se avecina.

De Troppo mare [León: Diputación Provincial, 1984]

“vestigios de tu cuerpo, espejismos al cabo, restos de la memoria del misterio.”

Però quan la seva poètica es troba consolidada com a instrument de lluita, després de sotmetre’s a unes sessions de psicoanàlisi comença a interessar-se per una altra via d’expressió. L’any 1990 publica Raro de luna, un poemari que marca una nova etapa en la seva obra. Ara utilitza el surrealisme, però deixa molt clar quan parla del poemari que no practica l’escriptura automàtica, hi ha una intencionalitat d’analitzar l’inconscient. Ara bé, l’esperança que apareix en els seus llibres anteriors es va afeblint i l’inconscient s’imposa. Només queden unes “illes negres” aïllades, envoltades de mar, inassolibles.

P o e t e s

Ellos, los vencedores… LUIS CERNUDA

Entre cuatro paredes comenzaba la noche del asedio

Ellos, los asesinos, alentaban la larga collera de los perros.

El hambre por las sábanas se agazapaba oscura como un cepo

Ellos, los asesinos, nos pusieron el pan sobre unos ojos bellos.

Fuimos muriendo todos hasta que todo se volvió desierto

Ellos, los asesinos, vigilaban la caza del amor en silencio.

De Paseo de los Tristes

[Huelva: Diputación Provincial, 1982]

Després d’aquest llibre, quan els poetes de La otra sentimentalidad ja s’han centrat sobretot en la poesia de l’experiència, escriu sonets que expliquen històries (editats pòstumament com a Sonetos del diente de oro) i participa en diversos projectes poètics i recitals. Finalment, decideix llevar-se la vida un dia de juliol de l’any 1999 a la seva ciutat.

Malgrat el seu afany per canviar la realitat fins a les últimes conseqüències, arribant fins i tot als racons més amagats de l’inconscient humà, es dona per vençut i abandona el combat. Tot i així, ens queda el record d’un home rebel i una obra poètica d’extraordinària qualitat que el situa entre els millors poetes andalusos de tots el temps.

Javier Egea: la lluita contra l’inconscient

IHacia los surtidores ofrecida vas en tropel, brillante compañera, o con disfraz de curva y de cadera dices la luz, también la despedida.

Y como quien no halla la salida sin naufragarse por la torrentera, mírame aquí, viajero sin espera, en un salto mortal sobre mi vida.

Bebo en tus brazos –caminante– el sueño que quizá lleve al mar y en tus orillas el norte y el dolor para el olvido

Contigo voy, contigo me despeño entre las soledades amarillas hacia los surtidores ofrecido

De Raro de luna

[Madrid: Hiperión, 1990]

Javier Egea, referent per a tants i tantes poetes que renuncien a conformar-se, ha esdevingut llegenda.

El Recorregut

Vermut poètic a càrrec de Vers i Revers presentant el seu recital titulat “El mirall”, que es va celebrar el dia 29 de maig de 2011, a partir de les 13.30 h a Casa Almirall, Barcelona.

Aquesta actuació va representar una nova aportació de l'Associació, agraïda per l'oportunitat brindada pel lloc i la companyia, de compartir les inquietuds al voltant de les mirades trobades al mirall, que ja havíem plasmat en un llibre.

D’esquerra a dreta, Herminio Sanz, Mary Loly Ávila, Joan-Ignasi Elias, Anna Ramell, Chelo Álvarez, Mingo Meseguer, Roberto Bragado, Elia Quiñones i José Carlos Ibáñez.

D’esquerra a dreta, Herminio Sanz, Manu Córdoba, Catarina Peça, Mary Loly Álvarez, Mingo Meseguer, Marianna Ramírez, Joan-Ignasi Elias i Teresa Tarrida.

Casa Almirall, Barcelona.

El Recorregut

Segon llibre de Vers i Revers, associació poètica fundada el 2009.

A més de les persones que actuaren al recital, van fer la seva aportació poètica al llibre Elia Quiñones, Chelo Álvarez, Roberto Bragado, Anna Ramell i Roser Folch.

Herminio Sanz

Manu Córdoba

Catarina Peça

Mary Loly Ávila

Joan-Ignasi Elias

Mingo Meseguer

Teresa Tarrida

Marianna Ramírez

El Si-yo, expressió de la poesia clàssica coreana

Escrit per Salvador Barrau

Una breu història com a introducció

Referència: Ricardo Sumalavia (Pontifícia Universitat Catòlica del Perú)

La literatura coreana és tan àmplia i variada com desconeguda. En tota la seva història la península de Corea s'ha vist reiteradament amenaçada i envaïda per altres regnes forjant així l'esperit dels seus habitants, amb una mentalitat predisposada a l'aïllament com a mitjà de protecció i salvaguarda de la seva identitat. Només fins fa unes dècades aquesta cultura s'ha obert al món i ha començat a divulgar les diverses i valuoses manifestacions culturals. En el cas particular de la seva literatura, volem destacar la gran difusió i desenvolupament dins aquest país de manera poètica de gran excel·lència el Si-yo (o Sijo, Shijo).

Per entendre els diversos moments d'aquesta expressió poètica, és imprescindible conèixer la tradició oral i escrita de Corea. La tradició literària coreana ha estat fonamentalment oral. Fins i tot, avui dia conviuen tant aquesta forma d'expressió oral com l'escrita, influint-se mútuament. La seva literatura escrita es va iniciar entre els segles IV i V dC amb l'ús dels caràcters xinesos i després, valent-se d'aquesta cal·ligrafia en amplitud, va aconseguir desenvolupar una escriptura anomenada hyanchal, manera d'expressió de la llengua coreana usant els caràcters simplificats del xinès.

La llengua coreana és complexa en la seva composició sil·làbica i per això difícil d'adaptarse a la cal·ligrafia xinesa i les seves simplificacions.

Compilació poètica. Museu Nacional de Corea.

D'aquí que el hyanchal mostrés aviat limitacions i se n'accentués el desús. Al seu lloc va crear un nou alfabet al segle XV anomenat hunminjungum o «escriptura correcta per ensenyar al poble». Aquest tipus d'escriptura va ser adequat per a la divulgació del pensament coreà i, en especial, la seva literatura: assolint un desenvolupament adequat a través de millors mitjans d'expressió.

No obstant això, durant el regnat del governant Sejon el 1443 s'institueix l'alfabet hangul encara més depurat i d'una notable senzillesa que perdura fins als nostres dies i que va fixar les bases per a la literatura escrita a Corea.

El Si-yo, expressió de la poesia clàssica

coreana

Els investigadors no estan d'acord sobre quan es va fixar l'estructura del sijo. Una teoria sosté que aquest va evolucionar de les tres estrofes de l'hyangga, poema líric tradicional en deu versos.

Una altra afirma que va derivar de les cançons tradicionals difoses a la segona meitat del regne Koryo al segle XIII.

Encara que l'origen del sijo podria remuntar-se a aquesta etapa del regne Koryo, la seva esplendor va sorgir i va assolir la plenitud durant la dinastia Choson. És indubtable que al marge que en els seus possibles orígens hagués rebut la influència de la poesia xinesa, amb el seu caràcter i inserció en la tradició literària coreana ràpidament li van proporcio-nar la seva autonomia i qualitat.

Al següent sijo del poeta Jong Chol (1536-1593), hi podem veure les característiques d'aquesta forma poètica:

Trauré el meu cor

Trauré el meu cor semblant a la lluna d'aquesta nit El penjaré al capdamunt del firmament I amb ell t'il·luminaré, oh, senyor meu.

Molts poetes excel·lents de la classe yangban, entre els quals s'inclou Jong Chol, van aparèixer a la primera part del període Choson. D'ells podem esmentar Lee Hyonbo (14671555), entre altres.

La temàtica predominant d'aquests poetes es va desenvolupar al voltant del confucianisme i la vida contemplativa a la recerca de l'harmonia amb la natura i així, eludir els problemes mundans.

A la segona meitat del segle XVII, el sijo, que era exclusivament escrit per la classe yangban, van començar a conrear-lo poetes que no van pertànyer necessàriament a aquesta classe social. Durant aquest període el sijo, que fins llavors havia desenvolupat formes més estilitzades va cobrar un caràcter popular.

A diferència dels yangban, la resta del poble va adoptar aquesta forma com a mitjà d'expressió del seu entorn i no com una poesia refinada i vana per als seus fins. En el mateix sentit, aquests poetes van abandonar definitivament la cal·ligrafia xinesa i van optar per l'hangul.

El Si-yo, expressió de la poesia clàssica coreana

Com a exemple dels canvis, trobem un poema de Kim Chontaek:

Deixo de banda la meva llarga espasa i m’assec a meditar.

Tot el que jo vaig creure se'n va anar durant el somni d'una tarda.

Oblida'l! Les paraules no poden canviar el meu destí.

I una Cançó d'una escena pacífica del sud:

Escolta, grua, et mous d'aquí cap allà alimentant-te entre les herbes vermelles de la platja.

Per què segueixes buscant si tens plena la boca?

La gana és la meva vergonya i jo també m'he de moure d'aquí cap allà.

Així mateix, va existir una quantitat considerable de sijos escrits per dones dedicades a la complaença dels homes. Aquestes dones van ser conegudes sota el terme ‘kisaeng’.

En arribar al segon període de la dinastia Choson, moltes de les kisaeng, a més de ser notables ballarines, es van dedicar al cant i es van iniciar en la composició de sijos.

Si bé elles no van pertànyer a la classe yangban, van pretendre assimilar-se a aquesta classe a través dels seus dots poètics. Això es confirma en considerar que la musicalitat dels seus sijos era diferent de la folklòrica, perquè l'ofici de les kisaeng no va poder deslligar-se de la vida de la noblesa.

Els sijos de les kisaeng, representats per Hwang Jini (s. XVI), poeta, ballarina, pintora, filòsofa i escriptora, van ser notables per expressar intensament aquells bells sentiments. Aquí, dos dels seus coneguts sijos:

La nit més llarga de l'any la tallo per la meitat I la guardo al matalàs del vent de primavera Per alliberar-la quan vingui el meu amant.

Desitjo assolir el turó verd, amor apassionat. Si la riera blava flueix, flueix, podria canviar el turó verd?

Lamentablement el rierol blau no podrà oblidar-la i s'allunyarà plorant i plorant.

Casa de reflexió prop el mont Inwang Jeong Seon (s. XVII-XVIII).

Com es pot apreciar, els sijos de les kisaeng van tenir una forta inclinació cap al lirisme, com Lee Kyerang (1513-1550), Mae Hwa i Myong Ok.

Estructura del Si-yo

El Sijo consta de tres versos, els quals es divideixen cadascun en quatre segments o “umbos” (en coreà).

Cada umbo posseeix de tres a quatre síl·labes, amb un aproximat de quinze síl·labes per vers i un total al voltant de quaranta-cinc síl·labes.

En la seva estructura bàsica, els umbos de quatre síl·labes apareixen amb freqüència i són anomenats “pyonumbo” ( umbo estándard), als de menys de quatre síl·labes se'ls coneix com “soumbo” (umbo curt) i els umbos de més de quatre síl·labes, “kwaumbo” (umbo llarg). Podem resumir la forma mètrica general del sijo de la manera següent : (entre parèntesis indiquem les possibles variacions)

34 3(4) 4

35 4 3(4)

Com es pot observar, la tendència a la composició és alternar els “umbos” curts i llargs a l'inici dels versos.

També és norma que el primer umbo del primer i segon versos s'iniciïn amb tres síl·labes, així com que el tercer vers sempre es presenti amb una exclamació en tres síl·labes i li continuï un altre umbo de cinc o més síl·labes. Cada grup de síl·labes s'anomenen «umbo» i equival a un peu mètric.

El Si-yo, expressió de la poesia clàssica

coreana

Goryeonobles, Viquipèdia.

Al començament els temes del sijo eren la fidelitat al sobirà, l'amor dels fills cap als pares i la glorificació de la naturalesa.

Actualment, aborda altres temes: l'amor, el compromís social, el món quotidià, la perplexitat i l'angoixa del nostre temps, etc. Per escriure un Sijo cal tenir en compte el següent respecte dels seus versos:

Primer vers:

Sol descriure un estat de contemplació on intervé directament el subjecte líric o algun altre personatge.

És norma que el primer «umbo» comenci amb tres síl·labes.

El Si-yo, expressió de la poesia clàssica coreana

El Si-yo (sijo o shijo) és la màxima expressió poètica del poble coreà.

Va aparèixer durant la Dinastia Koryo (918-1392) i va florir en el període Choson o Yi (1392-1910).

Sijo vol dir «melodia de l'època o del temps».

Segon vers

Habitualment, es proposa una pregunta, un qüestionament o una confrontació entre els diversos objectes contemplats.

També s'ha d'iniciar amb un umbo de tres síl·labes.

Tercer vers

Introdueix una nota singular, comparable al mètode del haiku, ja que sorgirà una resolució clara, una sentència que descriurà l'harmonia assolida entre el subjecte i el seu entorn. Aquest vers ha de principiar amb una expressió exclamativa de tres síl·labes a què seguirà un umbo de cinc síl·labes.

Generalment, el sijo no porta títol i la rima pot emprar-se, però de cap manera és imprescindible.

Les alteracions, les paranomàsies, les onomatopeies i els jocs de paraules hi són abundants.

Hi ha dues grans tradicions: una d'arrel taoista, en què preval l'efecte sorpresa entre la primera i la segona part, i una altra de confuciana, de tarannà moralista. Aquella sol ser imaginativa, hedonista, sovint políticament incorrecta; els bons modals i la identificació amb la família i la societat predominen entre els seguidors de Confuci.

mètode del haiku, ja que sorgirà una resolució clara, una sentència que descriurà l'harmonia assolida entre el subjecte i el seu entorn. Aquest vers ha de principiar amb una expressió exclamativa de tres síl·labes a què seguirà un umbo de cinc síl·labes.

A continuació. veurem uns quants exemples (en les versions traduïdes no es té en compte el recompte sil·làbic):

Es fa fosc i surt la tardor al riu deixo caure l'ham i no piquen no tornava buida la barca amb la lluna. Príncep Wolmyong (s. VII)

Kisaeng (període d’ocupació japonesa de Corea), Viquipèdia.

El Si-yo, expressió de la poesia clàssica coreana

José M. Prieto, en aquest i en els sijos que segueixen, ret homenatge a Yi-Sang-Bom, un poeta coreà del segle XX i il·lustra la tendència a redistribuir les síl·labes en diversos versos:

Un cop per setmana li toca obrir la porta del cementiri del seu poble i amb l'escombra a l’espatlla cantusseja noms d'amics que estan a l'alçada dels turmells.

Tronxo una branca del salze i l'envio al meu amant si la planta al costat de la finestra que il·lumina el seu llit

em veurà i em tindrà de nou a cada brot.

Atribuït a la cortesana Jong Rang, de la qual es conserven poemes des del segle XVII

Van abandonar el vaixell de guerra i un infant de la marina abandonat va deixar una sabata, ¡és molt clar!

Yi Sang (1910-1931) sabia ser càustic. És un poema pòstum seu donat a conèixer el 1976 per Yoda Junichi, també poeta:

Acaba de regalar-li el fill una corbata amb vaixells de vela que naveguen al vaivé de les marees de la panxa excel·lent.

Per una nota que algú va deixar caure a la porta del monestir coneixen els nous usos del mòbil:

Ara podeu parlar amb Déu amb foto i sense esforç

Religiós també és el sijo del poeta Ko Un, candidat al Premi Nobel de Literatura o de la Pau durant més una dècada:

Un mosquit m’ha picat gràcies! estic viu!!

L’argument és vital, i racional. És com el de René Descartes, “ penso, aleshores existeixo”.

Bibliografia

José M. Prieto (2011) El sijo coreà: un format poètic de segles. José M. Prieto (2012) No estan ciegos los poetas: el sijo coreà Tae-Jun Hwang, i Filinich, Maria Isabel (2005) Aroma del Este: antologia de la poesia clásica coreana sijo. El Colegio de Mèxico, Mexico.

Richard Rutt (1998). The Bamboo Grove: And Introduction to Sijo. University of Michigan Press.

Ko Un, Printemps Coreen.

La Carpeta

POETAS PREMIOS NOBELES

DE LITERATURA PARA NO OLVIDAR

VICENTE ALEIXANDRE, SIMPLEMENTE HUMANO

Escrit per Mary Loly Ávila

Uno de los poetas más importantes de España y tal vez poco comprendido, teniendo en cuenta que hay que leerlo con calma, exprimiendo cada palabra, cada imagen y cada pensamiento.

Nacido en Sevilla el día 26 de abril de 1898, y su infancia transcurrió primero en Málaga y luego en Madrid. Estudió Derecho y Comercio, y durante unos años fue profesor en la Escuela de Comercio de Madrid especializándose en Derecho Mercantil.

En el año 1917 conoce a Dámaso Alonso y éste le entrega la Antología Poética de Rubén Darío, este libro hace que se aviva en él la llama por la poesía e inicia el camino del estudio de los grandes poetas de la literatura universal como Bécquer y Rubén Darío. Admiró toda su vida a Benito Pérez Galdós; igualmente, entre sus favoritos figuraban Cervantes, Dostoyevski, pero también otros autores extranjeros de gran renombre, como los simbolistas franceses. Sintió, a partir de entonces, la necesidad de escribir poesía.

Empezó a escribir en 1917 tras sufrir una grave enfermedad, y en 1918, junto a Dámaso Alonso, Julio Cerdeiras y los hermanos Ramón y Enrique Álvarez Serrano, comenzaron a escribir un cuaderno que tenía escrito en su portada ‘Poesías’.

Ahí empezó su amistad con otros componentes de la Generación del 27, como García Lorca y Luis Cernuda. Fue uno de los tres miembros de la Generación del 27 que se quedó en España (los otros dos fueron Dámaso Alonso y Gerardo Diego) aunque quiso irse en 1937, pero las autoridades republicanas no se lo permitieron por estar en edad militar. Tras la Guerra Civil permanece en España y su obra tomará una trayectoria muy personal.

La Carpeta

Más tarde, no pudo hacerlo por su salud. Una enfermedad larga en su juventud hizo que tuviera que escribir tendido en la cama. En 1949 se le nombra Académico de la Lengua y desde entonces fue el gran maestro y protector de los jóvenes poetas españoles, que acudían a visitarle con frecuencia a su casa de Madrid, donde siempre había tertulias literarias.

Su obra se caracteriza por el uso de la metáfora y se le reconoce como el principal poeta surrealista español. En su obra, rica en metáforas, recorre una visión del hombre, la suya, que parte de un pesimismo casi absoluto, donde aparece como un ser frágil dominado por el dolor y la angustia; para, más adelante, admirar su voluntad pese a su desvalimiento; terminado, ya anciano, con un canto a la juventud y una aceptación del fin cercano.

Vicente Aleixandre, simplemente humano

Se le conocen cuatro etapas en su trayectoria poética: La primera etapa es una poesía pura con influencias de Juan Ramón Jiménez, Pedro Salinas y Jorge Guillén; en su segunda etapa tenemos su poesía surrealista; en la tercera podemos apreciar la poesía antropocéntrica donde el hombre se convierte en el centro de atención del universo; y la última es el compendio de toda su vida en la poesía de la vejez.

En su primera etapa de poesía pura en febrero de 1920 Vicente publicó su poema “Noche”, en la revista Grecia de Sevilla, donde utilizó el seudónimo de Alejandro G. Pruneda. Posteriormente escribió su primer libro Ámbito, compuesto entre 1924 y 1927 y publicado en Málaga en 1928, es la obra de un poeta incipiente, que aún no ha encontrado su propia voz.

Medardo Fraile, Claudio Rodríguez, Carlos Bousoño, José Hierro, Vicente Aleixandre y Concha Lagos, en el jardín de Velintonia.

Vicente Aleixandre, simplemente humano

En los años siguientes, entre 1928 y 1932, se produce un cambio radical en su concepción poética. Inspirado por los precursores del surrealismo, en especial por Arthur Rimbaud, Lautréamont y por Freud, en esta etapa Surrealista adoptó como forma de expresión el poema en prosa como en su libro Pasión de la Tierra escrito en 1935 Igualmente, el verso libre y procedimientos plenamente surrealistas como en su libro Espadas como Labios, escrito en el año 1932. Otro de los libros interesantes escritos en esta etapa de su vida fue La destrucción o el amor escrito en el año 1935.

Está considerada una de las voces más importantes de la poesía contemporánea y su obra ha sido traducida a más de cuarenta idiomas.

La Carpeta

Podemos decir quizás que el más importante de su obra poética es Sombra del Paraíso, escrita en el año de 1944. La estética de estos poemarios es irracionalista, y la expresión se acerca a una escritura directa en donde se vuelcan todas sus emociones sobre el papel de manera libre y espontánea sin ningún miramiento. En línea con el surrealismo, el poeta no asume tradición alguna, ni siquiera la métrica, y se libera, de suerte que incluso su amigo Luis Cernuda pudo decir: "Su verso no se parece a nada". Y en efecto su estilo aporta novedades estilísticas inéditas como el símil y la hipérbole.

La Carpeta Vicente Aleixandre, simplemente humano

En el libro La Destrucción o el Amor los temas de la naturaleza, el amor y la muerte van adquiriendo un carácter concreto y comunicable. Aquí el pensamiento central de su poesía, la de que el mundo se siente como fuerza creadora amorosa, que adquieren su plenitud total. En este libro vemos una profunda raíz romántica, donde destaca el hervor apasionado, la ardorosa y llameante voz del poeta, que clama a los seres, a los animales, a las fuerzas de la naturaleza: el mar, la selva, la montaña, el viento, convocándolos a la fusión amorosa del mundo y a la comunión plena, que sólo en la muerte, posesión última y definitiva, encontramos.

El poeta canta a la amada en el poema “Unidad en ella…” o en el poema final del libro, la muerte, el mar es invocado para cubrir esa última comunión del ser con la tierra que le sustenta. Estas invocaciones apasionadas, ese fragor de palabras calmantes como cascadas sucesivas que impiden que el hervor cese, constituyen uno de los elementos que caracterizan como de raíz romántica la poesía de Aleixandre. Otra será su subjetividad poderosa, su riquísimo mundo de sensaciones del ser y su concepción del amor como trasunto o forma esencial de la muerte. El propio título del libro nos revela que para el autor el amor y la muerte son inseparables. Amor es destrucción, es muerte. Solo se llega a la raíz honda del amor destruyéndose el amante en la llama amorosa, para nacer, vivir, en la sangre del ser amado. Y este amor humano es solo un simulacro del amor total y definitivo, que se logra en la fusión del hombre con la tierra. Por eso, en los poemas de la destrucción el poeta se identifica con todo lo creado, con la selva, la montaña, el mar, el sol.

Vicente Aleixandre, simplemente humano

La destrucción o el amor no solo revelan la fuerza del autor, sino que también ha sido una de sus obras que más ha influenciado en los poetas de las generaciones venideras. Su radical verdad, su canto ardoroso y apasionado nunca han dejado de atraer a nuevas oleadas de lectores, incluso cuando la poesía más realista y social dominaba el panorama y no la surrealista e irracionalista como esta poesía de los años treinta. Con el libro La destrucción o el amor, escrita en el año de 1935, mereció el Premio Nacional de Literatura.

El Cuerpo y el Alma

Pero es más triste todavía, mucho más triste

Triste como la rama que deja caer su fruto para nadie

Más triste, más Como ese vaho que de la tierra exhala depués la pulpa muerta Como esa mano que del cuerpo tendido se eleva y quiere solamente acariciar las luces, la sonrisa doliente, la noche aterciopelada y muda.

Luz de la noche sobre el cuerpo tendido sin alma.

Alma fuera, alma fuera del cuerpo, planeando tan delicadamente sobre la triste forma abandonada.

Alma de niebla dulce, suspendida sobre su ayer amante, cuerpo inerme que pálido se enfría con las nocturnas horas y queda quito, solo, dulcemente vacío.

Alma de amor que vela y se separa vacilando, y al fin se aleja tiernamente fría.

La Carpeta

Amante

Lo que yo no quiero es darte palabras de ensueño, ni propagar imagen con mis labios en tu frente, ni con mi beso. La punta de tu dedo, con tu uña rosa, para mi gesto tomo, y, en el aire hecho, te la devuelvo. De tu almohada, la gracia y el hueco. Y el calor de tus ojos, ajenos. Y la luz de tus pechos secretos.

Como la luna en primavera, una ventana nos da amarilla lumbre. Y un estrecho latir

parece que refluye a ti de mí

No es eso No será Tu sentido verdadero me lo ha dado ya el resto, el bonito secreto, el graciosillo hoyuelo, la linda comisura y el mañanero desperezo

“Alma de niebla dulce, suspendida sobre su ayer amante, cuerpo inerme”

La Carpeta Vicente Aleixandre, simplemente humano

Vida

Un pájaro de papel en el pecho dice que el tiempo de los besos no ha llegado; vivir, vivir, el sol cruje invisible, besos o pájaros, tarde o pronto o nunca. Para morir basta un ruidillo, el de otro corazón al callarse, o ese regazo ajeno que en la tierra es un navío dorado para los pelos rubios Cabeza dolorida, sienes de oro, sol que va a ponerse; aquí en la sombra sueño con un río, juncos de verde sangre que ahora nace, sueño apoyado en ti calor o vida

“Te amo, sueño del viento”

En esta etapa el poeta celebra el amor como fuerza natural ingobernable, que destruye todas las limitaciones del ser humano, y critica los convencionalismos con que la sociedad intenta apresarlo. Su estética es materialista y de un pesimismo cósmico, al contrario que el optimismo de Jorge Guillén, y asume la mortalidad del individuo como una fusión en la naturaleza de una forma profundamente humana. En su tercera etapa de poesía antropocéntrica, tras la Guerra civil española, su obra cambió, acercándose a las preocupaciones de la poesía social imperante. Desde una posición solidaria aborda la vida del hombre común, sus sufrimientos e ilusiones. Su estilo se hace más sencillo y accesible. Dos son los libros fundamentales de esta etapa: Historia del corazón, de 1954, y En un vasto dominio, escrito en el año de 1962.

Poema de amor

Te amo, sueño del viento; confluyes con mis dedos olvidado del norte en las dulces mañanas del mundo cabeza abajo cuando es fácil sonreír porque la lluvia es blanda.

En el seno de un río viajar es delicia; oh peces amigos decidme el secreto de los ojos abiertos, de las miradas mías que van a dar en la mar, sosteniendo la quilla de los barcos lejanos.

Yo os amo, viajadores del mundo, los que dormís sobre el agua hombres que van a América en busca de sus vestidos, los que dejan en la playa su desnudez dolida y sobre las cubiertas del barco atraen el rayo de la luna. Caminar esperando es risueño, es hermoso, la plata y el oro no han cambiado de fondo, botan sobre las ondas sobre el lomo escamado y hacen música o sueño para los pelos más rubios.

Por el fondo de un río mi deseo se marcha de los pueblos innúmeros que he tenido en las yemas, esas oscuridades que vestido de negro he dejado ya lejos dibujadas en espalda.

La esperanza es la tierra, es la mejilla, es un inmenso párpado donde yo sé que existo.

¿Te acuerdas? Para el mundo he nacido una noche en que era suma y resta la clave de los sueños. Peces árboles piedras corazones medallas sobre vuestras concéntricas ondas, sí, detenidas yo me muevo y, si giro, me busco, oh centro, oh centro, camino, viajadores del mundo, del futuro existente más allá de los mares, en mis pulsos que laten.

Vicente Aleixandre, simplemente humano

Escribe obras también como Presencias en el año de 1965 o Retratos con nombre. En ellas, su poesía se vuelve más sencilla y directa, menos cargada de complicaciones surrealistas La mirada del poeta es ahora más humana, se acerca mucho más a las cosas cotidianas, al mundo que le rodea. Para el poeta, el hombre es un ser que sufre, pero que sabe sobrellevar este sufrimiento con dignidad y valentía.

Su última etapa de la vejez se confluyen todas las etapas anteriores para reunirse en el vasto universo de una poesía madura, que trasciende todo lo finito para encontrar, desde lo filosófico, la esencia del ser humano.

En sus últimos libros Poemas de la Consumación escrito en el año de 1968 y Diálogos del Conocimiento escrito en 1974 el poeta vuelve a dar un giro volviendo a procedimientos que recuerdan su surrealismo inicial. La experiencia frustrante del paso del tiempo de la vejez y de la cercanía de la muerte lo llevan a replantearse su irracionalismo juvenil, aunque ya en una modalidad extremadamente depurada, meditativa y serena.

Utiliza un complejo conceptismo estilístico utilizando conceptos como mirar, ver, conocer, saber y usa los tiempos verbales y la metáfora negativa para crear distanciamiento: "Nació, y no supo. Respondió, y no ha hablado".

La Carpeta

El segundo, como su propio título indica, contiene diálogos entablados entre personajes simbólicos sumamente abstractos A estos dos títulos canónicos, esto es, de los publicados en vida por el propio poeta, podría añadirse un tercero, En gran noche, de aparición póstuma, en 1991, que recoge poemas no incluidos en los dos libros anteriores y en su misma línea metafísica y reflexiva

El autor nos adentra en las profundidades de su visión poética durante los últimos años de su vida, marcados por una intensa reflexión sobre la existencia, la muerte y el amor.

La Carpeta Vicente Aleixandre, simplemente humano

Los poemas de Aleixandre en este libro se caracterizan por su estilo único que combina una rica imaginería con una poderosa carga emocional

A través de versos cargados de simbolismo, el poeta explora las emociones más profundas del ser humano y su relación con el universo. La obra se presenta como un diálogo íntimo con la noche, entendida no solo como el final del día sino también como un espacio de revelación y encuentro consigo mismo La estructura del libro refleja una cuidadosa composición donde cada poema se entrelaza con el siguiente, creando una narrativa poética que lleva al lector a través de diferentes estados del alma Aleixandre utiliza la noche como metáfora de su propia vida, aproximándose a sus últimos días con una mezcla de nostalgia, aceptación y una profunda sabiduría que solo la cercanía de la muerte puede proporcionar. Este volumen no solo es significativo por ser uno de los últimos trabajos del autor, sino también por ofrecer una mirada comprensiva hacia los temas universales que han ocupado a la humanidad desde siempre. A través de esta poesía, Aleixandre

busca consuelo en la belleza del mundo natural y en la continuidad de la vida más allá de la muerte, sugiriendo que, en la gran noche, hay también un despertar

Su poema “La Noche” es, en definitiva, una obra que condensa la experiencia de un poeta que ha vivido plenamente y que, al final de sus días, ofrece sus reflexiones más profundas con una serenidad que solo los grandes maestros de la palabra pueden transmitir Es un libro indispensable para los amantes de la poesía y para aquellos que buscan en el arte una forma de entender mejor el misterio de la vida y del final que a todos nos espera.

La Carpeta

La Noche

Fresco sonido extinto o sombra, el día me encuentra

Sí, como muerte, quizá como suspiro, quizá como un solo corazón que tiene bordes, acaso como límite de un pecho que respira; como un agua que rodea suavemente una forma y convierte a ese cuerpo en estrella en el agua.

Quizá como el viaje de un ser que se siente arrastrado a la final desembocadura en que a nadie se conoce, en que la fría sonrisa se hace sólo con los dientes, más dolorosa cuanto que todavía las manos están tibias

Sí, Como ser que, vivo, porque vivir es eso, llega en el aire, en el generoso transporte que consiste en tenderse en la tierra y esperar, esperar que la vida sea una fresca rosa

Sí, como la muerte que renace en el viento

Vida, vida batiente que con forma de brisa, con forma de huracán que sale de un aliento, mece las hojas, mece la dicha o el color de los pétalos, la fresca flor sensible en que alguien se ha trocado.

Como joven silencio, como verde o laurel; como la sombra de un tigre hermoso que surte de la selva; como alegre retención de los rayos del sol en el plano del [agua; como la viva burbuja que un pez dorado inscribe en el azul del cielo

Como la imposible rama en que una golondrina no detiene [su vuelo…

El día me encuentra.

Vicente Aleixandre, simplemente humano

Mirada final

(MUERTE Y RECONOCIMIENTO)

La soledad, en que hemos abierto los ojos

La soledad en que una mañana nos hemos despertado, caídos, derribados de alguna parte, casi no pudiendo reconocernos. Como un cuerpo que ha rodado por un terraplén y, revuelto con la tierra súbita, se levanta y casi no puede reconocerse

Y se mira y se sacude y ve alzarse la nube de polvo que él no es, y ve aparecer sus miembros, y se palpa: «Aquí yo, aquí mi brazo, y este mi cuerpo, y esta mi pierna, e intacta está mi cabeza»; y todavía mareado mira arriba y ve por dónde ha rodado, y ahora el montón de tierra que le cubriera está a sus pies y él emerge, no sé si dolorido, no sé si brillando, y alza los ojos y el cielo destella con un pesaroso resplandor, y en el borde se sienta y casi siente deseos de llorar. Y nada le duele, pero le duele todo. Y arriba mira el camino, y aquí la hondonada, aquí donde sentado se absorbe y pone la cabeza en las manos; donde nadie le ve, pero un cielo azul apagado parece lejanamente contemplarle Aquí, en el borde del vivir, después de haber rodado toda la vida como un instante, me miro

Esta tierra fuiste tú,amor de mi vida.? ¿Me preguntaré así cuando en el fin me conozca, cuando me reconozca y [despierte, recién levantado de la tierra, y me tiente, y sentado en la hondonada, en el fin, mire un cielo piadosamente brillar?

No puedo concebirte a ti, amada de mi existir, como solo una tierra que se sacude al levantarse, para acabar cuando el largo rodar de la vida ha cesado.

No, polvo mío, tierra súbita que me ha acompañado todo el [vivir.

No, materia adherida y tristísima que una postrer mano, la mía misma, hubiera al fin de expulsar

No: alma más bien en que todo yo he vivido, alma por la que me fue la vida posible y desde la que también alzaré mis ojos finales cuando con estos mismos ojos que son los tuyos, con los que mi alma contigo todo lo mira, contemple con tus pupilas, con las solas pupilas que siento bajo los párpados, en el fin el cielo piadosamente brillar

Vicente Aleixandre, simplemente humano

Aleixandre era secreto de presencia y expansivo de verso Vivía recostado por su frágil salud, un modo como otro de presentarse al mundo. Escribía así. Pensaba así. Y así recibía también a las visitas. Un hombre siempre a punto de incorporarse o de vencerse en un canapé Después de la Guerra Civil quedó instalado en su casa con jardín, ligeramente ajeno, levemente lejano, suavemente callado.

Su refugio fue Valentonia, su casa, donde se respiraba la paz del día rodeada de la armonía de la naturaleza, y en donde fue el escenario de innumerables encuentros de amigos, conocidos y amantes de la literatura para embriagarse de las finas gotas de la poesía.

La Carpeta

En 1934 recibe el Premio Nacional de Literatura por La destrucción o el amor. En 1963, es galardonado con el Premio de la Crítica por En un vasto dominio. Galardón que repitió en 1969 con Poemas de la Consumación

Su obra fue reconocida con el Premio Nobel de Literatura en 1977. Sus palabras cuando se lo concedieron fueron las siguientes: “El poeta está siempre formulando una pregunta y el lector siempre va a su vez manifestando una muda respuesta que percibe en su espíritu el escritor Pues bien, el Premio Nobel, con su grandeza, ha signifi-cado para mí la respuesta simbólica de un mundo completo de lectores”.

No pudo asistir a la entrega por sus problemas de salud Ese mismo año, Vicente Aleixandre fue condecorado con la Gran Cruz de Carlos III. Falleció en 1984 en la Clínica Santa Elena de Madrid, a pocos metros de Valentonia.

Vicente Aleixandre, Claudio Rodríguez y José Hierro.

Vicente Aleixandre, Luis Cernuda y Federico G. Lorca.

La Carpeta

Vicente Aleixandre, simplemente humano

Soy el destino

Sí, te he querido como nunca.

¿Por qué besar tus labios, si se sabe que la muerte está próxima, si se sabe que amar es sólo olvidar la vida, cerrar los ojos a, lo oscuro presente para abrirlos a los radiantes límites de un cuerpo?

Yo no quiero leer en los libros una verdad que poco a poco sube como un agua, renuncio a ese espejo que dondequiera las montañas ofrecen, pelada roca donde se refleja mi frente cruzada por unos pájaros cuyo sentido ignoro.

No quiero asomarme a los ríos donde los peces colorados con el rubor de vivir, embisten a las orillas límites de su anhelo, ríos de los que unas voces inefables se alzan, signos que no comprendo echado entre los juncos.

No quiero, no; renuncio a tragar ese polvo, esa tierra dolorosa, esa arena mordida, esa seguridad de vivir con que la carne comulga cuando comprende que el mundo y este cuerpo ruedan como ese signo que el celeste ojo no entiende.

No quiero no, clamar, alzar la lengua, proyectarla como esa piedra que se estrella en la frente, que quiebra los cristales de esos inmensos cielos tras los que nadie escucha el rumor de la vida.

Quiero vivir, vivir como la hierba dura, como el cierzo o la nieve, como el carbón vigilante, como el futuro de un niño que todavía no nace, omo el contacto de los amantes cuando la luna los ignora.

Soy la música que bajo tantos cabellos hace el mundo en su vuelo misterioso, pájaro de inocencia que con sangre en las alas va a morir en un pecho oprimido.

Soy el destino que convoca a todos los que aman, mar único al que vendrán todos los radios amantes que buscan a su centro, rizados por el círculo que gira como la rosa rumorosa y total.

Soy el caballo que enciende su crin contra el pelado viento, soy el león torturado por su propia melena, la gacela que teme al río indiferente, el avasallador tigre que despuebla la selva, el diminuto escarabajo que también brilla en el día.

Nadie puede ignorar la presencia del que vive, del que en pie en medio de las flechas gritadas, muestra su pecho transparente que no impide mirar, que nunca será cristal a pesar de su claridad, porque si acercáis vuestras manos, podréis sentir la sangre.

La Maleta de la Poesia

Escrit per M. Ángeles Ortega

Del bressol a la lluna

La poesia forma part de la literatura generant emocions plenes que omplen els nostres cors i deixant que les paraules volin per l’aire.

La gran part d’aquesta poesia és per adults, tot i que hi han alguns/es autors i autores que han fet pinzellades dins de la poesia infantil, com Lola Casas, Joana Raspall

En aquest cas, obriren la Maleta de la Poesia amb un mestre i poeta que viu enganxat a un vers: Antonio Rubio.

Els seus contes i poemes són sempre música per a l'ànima, textos amb sabor de tradició i a terra.

Dins de tots els libres que ha publicat destaca la Col·lecció ‘Del bressol a la lluna’, publicada per Kalandraca, dirigida a infants entre 0 i 3 anys, per als qui s'han dissenyat especialment aquests pictogrames poètics o poegrames; un terme encunyat per a designar una modalitat de poesia pictogràfica basada en la cerca d'un ritme de lectura que ajudi a “educar l'ull i endolcir l'oïda” del petit lector, com explica Antonio Rubio.

Cada llibre és un poema complet que es construeix:

- Sobre la base d'una estructura poètica del cançoner infantil: suma, enumeració, encadenament, vers i tornada...

La Maleta de la Poesia

- Se serveix dels recursos poètics del cançoner tradicional: ressons, rimes, ritmes, onomatopeies, anàfores

- Respon als interessos de les primeres edats: números (CINC), colors (COCODRIL), animals (MIAU i ANIMALS), la màgia de la lluna (LLUNA), aliments (CORBATÍ DE PAPER), fruites i fruiteres (LLIMONA i FRUITES), calçat (SABATA), música i sons (VIOLÍ), espai i entorn (ARBRE), joc (VEIG VEIG i JOGUINES), mitjans de locomoció (VIATGES). Aquesta col·lecció respon a la pregunta Quins poemes podrien llegir-se a partir dels sis mesos?

Aquests llibres Del bressol a la lluna permeten que els pre-lectors comencin gaudint com si d'una joguina es tractés... i continuar utilitzantlos per a llegir autònomament, després de la seva presentació per l'adult.

Tota la col·lecció es presenta en cartró dur i cantonades arrodonides que permeten, per part de l’infant, la seva descoberta mitjançant els sentits i amb l’acompanyament de l’adult. Més endavant, el nen i la nena seran capaços de repetir i/o anticipar-se a alguna onomatopeia, rima sent-ne totalment protagonistes

Les il·lustracions son d’Óscar Villán -Premi Nacional d'Il·lustració 1999-, que ha elaborat la proposta estètica d'aquests dotze llibres El seu treball és totalment artesanal, amb pinzellades i tonalitats de color fàcilment reconeixibles

Versos de Cinema

Per què escriure poesia?

Escrit per Joan-Ignasi Elias

Pel·lícula: ‘Poetry‘

Poetry (hangul: 詩 ; hanja: 詩 ;RR: Si) és una pel·lícula dramàtica de Corea del Sud escrita i dirigida per Lee Chang-dong i estrenada el 2010. També denominada al seu país d'origen com a “Poesia per a l'ànima”.

Lee va guanyar el Premi al millor guió al Festival de Canes. Als Grand Bell Awards, Poetry va guanyar els premis a la millor fotografia, millor guió, millor actriu i millor actor secundari. La pel·lícula va rebre premis de l'Associació Coreana de Crítics de cinema per la millor fotografia i el millor guió.

La pel·lícula explica la història de Yang Mija, una dona de 65 anys pertanyent a la classe mitjana, que viu amb el seu nét Wook als afores de Seül. La protagonista se'ns presenta com una dona, per una banda, bella malgrat la seva edat, que sempre porta vestimentes cridaneres i elegants: barrets i belles camises de flors, ja que ella pensava que calia posar-se bella per portar una ànima neta i igualment satisfeta de bellesa. Un element per destacar de l'àvia és aquesta curiositat immensa amb què assumeix l'existència. Aquesta dona ens permet comprendre i visibilitzar la vellesa, no només en relació amb una fase de la vida humana, on es té la impressió que la vida s'escapa lentament de les mans i les possibilitats de ser comencen a cessar sense reculada, o com una etapa carregada d'excés de memòria i manca de futur, fins i tot de present.

Tràiler: 1ik2h4rn201a802d480

En aquest cas, la vellesa abraça l'esperança de la vida davant del seu sense sentit, unida a la pesada càrrega de la lletjor, el dolor insuportable, el cansament del cos i l'ànima. Yang Mija descobreix per atzars del destí un curs de poesia en un centre cultural, en el qual s'inscriu, fet que es presenta com a esperançador perquè descobreix la poesia en l'última etapa de la seva vida, ja que sembla que res no pot captar la sorpresa i mai no és massa vell com per no descobrir l'estranyesa del món i la inquietud dels seus signes.

Versos de Cinema Per què escriure poesia?

A la pel·lícula, un dels pares d'un amic del seu nét, dirigeix un qüestionament a aquesta enlluernadora protagonista, després de ser testimoni del desig d'aquesta dona per navegar a les lletres: Per què escriure poesia? Ella li contesta: “això mateix em pregunto, perquè potser m'agraden les flors i dir coses rares”. Fins on és fortuït que Yang Mija decideixi participar en un curs de poesia sense saber per què? Ella descobreix que, per escriure poesia, cal aprendre a contemplar i contemplar-se, sorprendre's, com si tot al món passés per primera vegada davant de la seva mirada. Va comprendre també que la inspiració poètica no es troba allà fora, malgrat aquesta descobrir-se en qualsevol cosa, és a l'aquí i l'ara, cal tornar cap a si mateix; però és aquesta dona la que es posa en aquesta situació de manera autònoma, d'acord amb els vincles produïts antany entre el seu ésser i l'art. La seva personalitat és una corda que aixafa en direccions oposades: d'una banda, és una dona cansada, ja que a la seva vida li ha tocat guanyar-se el suport en feines que l'absorbeixen i que no cessen fins i tot en la seva vellesa, i és solitària, fràgil, i comença a patir la malaltia de l'Alzheimer; de l'altra, és una dona amb una immensa energia i curiositat, empàtica, que es troba a la recerca del sentit de la vida i que vol fer-ho mitjançant la poesia. Mija és una dona excèntrica enmig de la podridura, i és allà on sorgeix l'esperança, la poesia com una forma de salvació.

En paraules del professor: ‘ no és difícil escriure un poema, sinó tenir el cor per escriure'l. El seu conflicte intern i la seva sensibilitat eren els principals al·licients perquè el poema no fos una experiència negada i llunyana per a ella.’

Per què escriure poesia?

Mija contempla el cel, els arbres, les flors, l'aigua que corre pel riu Han, i emprent camí per diferents rumbs. Després de recórrer la mirada per tants llocs, descobreix que el poema que es troba atrapat a dins vol volar i alliberarse, cal tornar cap a ella mateixa! Encara que sigui a través de l'expressió més bella d'allò nascut des de la pertorbació, el patiment, el cansament i el tedi. Finalment, després de la seva recerca insaciable, aconsegueix escriure aquest poema tan anhelat i difícilment trobat.

Però, com en tot cinema realista que busca representar amb transparència el món i les seves complexitats, en aquesta pel·lícula no tot és bellesa i poesia, encara que tot reneixi a la falda. La violació efectuada per sis adolescents, entre ells el nét de la protagonista, i el suïcidi de la nena violentada, és un al·licient per comprendre una pel·lícula plena de contrastos, on novament la bellesa d'un poema troba la seva gestació a la misèria i el neguit. Allí l'agonia, la incertesa i la impotència d'una vida pertorbada, toquen les fibres més fondes de l'ésser, portant conseqüentment l'aparició de les lletres poètiques i donant-li, a més, una mica de sentit a la vida de l'àvia, qui es troba en la recerca de respostes al dubte: On puc trobar inspiració poètica? Podré escriure un poema? Aquesta pel·lícula se centra en una cerca de la paraula precisa i de la bellesa del món.

Versos de Cinema

Cançó d'Agnes, per Yang Mija

Com és allà?

Com de solitari?

Brilla vermell el capvespre?

Canten els ocells com canten al bosc?

Et pot arribar la carta que no em vaig atrevir a enviar-te?

Et puc fer arribar la confessió que no em vaig atrevir a fer?

Passarà el temps i es marciran les roses?

Ara és temps de dir adéu?

Com el vent que perdura i després se'n va, com les ombres

Per les promeses que no van arribar per l'amor segellat fins al final per l'herba que besa els meus turmells cansats i pels passos menuts que em segueixen és hora de dir adéu.

Ara, quan cau la foscor s'encendrà de nou una espelma?

Aquí prego ningú no hauria de plorar… i perquè sàpigues què profundament t'estimava.

La llarga espera enmig d'un dia d'estiu càlid. Una vella via semblant a la cara del meu pare. Fins i tot la solitària flor salvatge apartant la vista amb timidesa. Què profundament t'estimava.

Com s'agitava el meu cor en sentir la teva vaga cançó.

Et beneeixo abans de creuar el riu negre amb el darrer alè de la meva ànima.

Estic començant a somiar un brillant matí assolellat

Em desperto novament encegada per la llum i et trobo donant-me suport

L'Agenda

Dia Mundial de la Poesia 2025

L’any 1999 la Conferència General de la UNESCO va proclamar el 21 de març Dia Mundial de la Poesia (DMP) Per celebrar ho, des de l’any 2008 la Institució de les Lletres Catalanes i la Federació Catalana d’Associacions i Clubs Unesco promocionen aquesta celebració tant en el nostre domini lingüístic com a la resta d’Europa i del món amb l’elecció d’un poeta i un seu poema per a l’ocasió Partint d’aquesta composició, la ILC elabora un fullet amb l’original en català i la seva traducció a vint-i-tres llengües, que difon àmpliament, promou l’organització d’accions poètiques, presencials i a través de les xarxes, i organitza un acte central el mateix dia 21 En la divuitena edició del DMP, la ILC ha escollit el poema “Desamor” de Josep M. Llompart, de qui enguany commemorem el centenari del naixement.

Desamor

Com si de cop abolissin el fonoll de l’estiu, la raconada que cobegen ones agitadíssimes; com si de cop prohibissin l’Óssa Menor, les taronges, el seu cos nu en el capvespre d’assutzenes; com si sense avisar els coloms morts enllotessin tot el gris de l’alba; com si les campanes es negassin a repicar, com si la barca ja no volgués sortir mai més de la nit de la cala; com si la torre de Pisa s ’ensorràs finalment un cap al tard de flautes; com si les llàgrimes ja no poguessin emmelar-te l’esguard, com si definitivament et morissis en el cap de cantó de la memòria

Josep M Llompart Poesia completa, 2018

L'Agenda

Exposició "Àngel Guimerà. Matar el llop"

Ideada per Ramon Bacardit, comissari de l’Any Àngel Guimerà, aquesta exposició de petit format pretén mostrar de manera clara les diverses facetes de l’obra de Guimerà a través de material gràfic i de citacions sobre la seva obra que permetin una aproximació general als trets que la caracteritzen. El títol apunta una interpretació de l’obra de Guimerà a partir d’una de les frases més conegudes de la seva producció dramàtica

El tema del desig és central en el teatre guimeranià i la forma en què es manifesta és, sovint, diversa. Així, el llop depredador esdevé una metàfora de la capacitat destructora del desig que es fa present en formes de figuració diverses en la seva obra

Vers i Revers ha engegat un nou projecte, titulat ”Somnis”, que consisteix en la publicació d’un llibre de poesia, que durà aquest títol, i també en una exposició multiart (fotografia amb textos poètics, pintura, escultura i audiovisual).

La presentació del llibre tindrà lloc el proper 24 d’abril, 19h, a La Casa dels Contes (c/ Ramón y Cajal, 35, Gràcia, Barcelona)

L’exposició es durà a terme a l’Ateneu El Poblet (c/ Nàpols, 268-270, Barcelona) el 5 de maig, a les 19h.

Fins al 29 d’abril de 2025.

Coberta del nou llibre “Somnis”.

Adreces d'interès

▪ Premis Literaris

https://cultura.gencat.cat/ca/ilc/que-fem/premisliteraris/

▪ Premios Literarios

https://www culturaydeporte gob es/mapaapf/premioM apa.do?cache=init&layout=mapapremio&language=es

▪ Gremi d'Editors de Catalunya

https://www.gremieditors.cat/

▪ Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

https://www escriptors cat/

▪ Asociación Colegial de Escritores de Cataluña

https://www.acec-web.org/spa/11.asp

▪ Gremi de Llibreters de Catalunya

https://gremidellibreters.cat/

▪ Biblioteques de Catalunya

https://biblioteques gencat cat/ca/biblioteques/catalegs/

▪ Bloc de Lletres - Universitat de Barcelona

https://blocdelletres.ub.edu/2008/07/21/poesia-recitada/

▪ A Media voz

http://amediavoz.com/

▪ Música de Poetes

http://www musicadepoetes cat/

▪ Poesia.cat - Poesia catalana

http://www.poesia.cat/

▪ Lyrikline

https://www.lyrikline.org/en/home/

▪ Poets.org

https://poets org/

EL LLIBRE

Escrit per Joan-Ignasi Elias

Aquesta profusa antologia esdevé un homenatge a Robert Graves, una de les grans figures de la literatura anglesa del segle XX, i també ho és a la terra on visqué durant pràcticament quatre dècades i mitja. El 1929 arribà a Mallorca i s’instal·là a Deià aleshores un poblet sense llum ni telèfon amb la seva companya, la nord-americana Laura Riding Hi va romandre fins al cop d’estat de 1936 i hi retornà finalment el 1946, després de la Segona Guerra Mundial, i trobà la seva casa tal com l’havia deixada Instal·lat definitivament a l’illa amb la seva nova esposa, Beryl, Graves viurà una època feliç i productiva (poemes, novel·les, contes, assaigs…) que el permetrà gaudir d’un reconeixement mundial.

El país que he escollit és una antologia bilingüe anglès-català formada per 160 poemes ordenats cronològicament, que poden llegir-se com una biografia íntima i que, com afirma la seva filla Lucia al pròleg, «tracen el desenvolupament de les emocions, les actituds i les creences del poeta durant la seva llarga i prolífica vida».

“Les meves dites contra mi mateix o a favor meu, soc jo qui les ha dit.”

EL PAÍS QUE HE ESCOLLIT

ROBERT GRAVES

Traducció de Josep M. Jaumà Moll Nova Editorial

ISBN: 978-84-273-5187-5

No tinc por de la mort, sinó només de la compassió, i de l’oblit del vocabulari perdurable de l’amor i de la fi de la poesia. (“L'últim quart de lluna”)

The Reader Over My Soulder

You, reading over my shoulder, peering beneath My writing arm - I suddenly feel your breath

Hot on my hand or on my nape,

So interrupt my theme, scratching these few Words on the margin for you, namely you, Too-human shape fixed in that shape :-

All the saying of things against myself

And for myself I have done myself What now, old enemy, shall you do

But quote and underline, thrusting yourself Against me, as ambassador of myself, In damned confusion of myself anb you ?

For you instrutting, you in sycophancy, Have played too long this other self of me, Doubling the part of judge and patron With that of creaking grind-stone to my wit.

Know me, have done: I am a proud spirit

And you for ever clay. Have done !

EL LLIBRE

EL lector per sobre la meva espatlla

Tu que llegeixes per sobre la meva espatlla, que sotges sota el meu braç que escriu- em sento sobtadament a la mà o al clatell el teu alè calent i interrompo el tema i esgrafio en els marges aquests pocs mots per a tu, precisament per a tu, formane excés humana, junyit a aquellaforma :

Les meves dites contra mi mateix o a favor meu, sóc jo qui les ha dit.

Ara, què faràs tu, vell enemic, sinó citar i marcar, llançant-te en contra meu com un ambaixador de mi mateix confonent-nos els dos, maleïdament ?

Fatxendejant i fent-te el llagoter, ja fa massa que et fas passar per mi fent dos papers, el de jutge i patró i esmolet cruixidor del meu enginy Ja n'hi ha prou; no em coneixes? Sóc un esperit altiu, i tu no ets més que argila Ja n'hi ha prou !

I afegeix també: “el lector hi descobrirà una sèrie de temes recurrents, sovint entrellaçats, que apareixen sota formes diverses. Al centre de la preocupació poètica de Graves hi ha lénigma de la inspiració: a Éls bards´ hi trobem el «taujà» capaç de fer ús dún «groller encanteri»; a ´Dansa de mots´ és el llamp qui impulsa el procés creatiu; o pot trobar expressió en la imatgeria relacionada amb la Deessa Blanca. Estretament lligat a aquesta qüestió, hi trobem

el tema de l´amor i totes les emocions que sorgeixen de les relacions entre amants. Com assenyala Nicholas Carter, «Graves és un excellent historiador de l’amor en tots els seus estadis.» Els poemes de Graves parlen també, de vegades, amb un humor incisiu de la infantesa, de la guerra i la mort, de l’irracional, de la identitat i la dualitat, i del seu rebuig de la societat industrial del segle XX.

Llibre transformant-se en una dona nua

Salvador Dalí

Col. particular