Àngel Guimerà: l’home i el catalanisme
Poesis: el batec essencial
La Maleta de la Poesia: Lola Casas
Ary Dos Santos, la veu del poble
Versos de Cinema: El silenci dels ulls
Milo de Angelis, línies senceres, línies trencades
Vers i Revers - Revista de Poesia
Consell de Redacció
Mary Loly Ávila López-Linares
Salvador Barrau Viñas
Joan-Ignasi Elias Cruz
Josep-Domènec Meseguer Garcia
M. Ángeles Ortega Fuentes
Jordi Tena Galindo
Hi han col·laborat: Roser Díaz Martín / Carmina Ral
© Edició: Associació Poètica Vers i Revers
© Textos: dels autors i autores
© Fotos i Il·lustracions: dels autors i autores
© Logotips Vers i Revers: Herminio Sanz
Foto portada: Mihaela Claudia Puscas / Pexels
Llicència Creative Commons: CC BY-NC-ND
issuu.com/versirevers
https://www.instagram.com/versirevers
facebook.com/versirevers
versirevers@gmail.com
4 Poetes
Ary Dos Santos, la veu del poble
13 Poesis: batec essencial
11 El Recorregut Presentacions de nous llibres
19 La Carpeta
Gabriela Mistral
Ral Mary Loly Ávila
24 La Maleta de la Poesia
Lola Casas
M. Ángeles Ortega
31 Versos de cinema
Hanna i les seves germanes
Joan-Ignasi Elias
38 El Llibre
Línia sencera, línmia trencada
Milo De Angelis
Joan-Ignasi Elias
27 Àngel
Guimerà: l’home i el catalanisme
Roser Díaz Martín
33 L'Agenda
40 Contraportada
Dona llegint al jar
Henri Matisse
Jordi Tena Galindo
Carmina
E
d i t o r i a l
En aquest número 11, corresponent al mes de juny de 2025, presentem dues noves col·laboradores: la Roser Díaz Martín i la Carmina Ral, que ens ofereixen, respectivament, uns articles sobre la poesia (“Poeisis: el batec essencial”) i sobre la figura extraordinària de l’Àngel Guimerà, escriptor, dramaturg i activista polític.
I a més d’oferir-vos un Recorregut sobre les activitats de Vers i Revers, també ens aproparem a un poeta en dimensió política, com el portuguès
Ary Dos Santos; a la poesia infantil de calat pedagògic de la Lola Casas; a la poesia compromesa socialment i amb l’educació de la nobel xilena
Gabriela Mistral; al poeta nord-americà e.e. cummings a través de la pel·lícula
Hanna i les seves germanes, d’en Woody Allen; i al poeta italià Milo de Angelis, amb unes línies senceres i trencades.
Esperem que us agradi!
P o e t e s
Escrit per Jordi Tena i Galindo
Una revolució acostuma a tenir com a símbol una bandera, però de vegades la bandera pot adoptar la forma d’un poema i, fins i tot, el símbol pot ser el mateix poeta. És el cas de José Carlos Ary dos Santos, un poeta que va tenir una vida curta però intensa, i que va esdevenir un referent per al poble en el marc dels canvis que va viure Portugal durant els anys setanta.
Ary dos Santos, nascut a Lisboa l’any 1936, pertanyia a una família benestant. Ja és un gran lector durant la infantesa i l’adolescència, i la lectura el porta a escriure els primers poemes. Un fet, però, el marca profundament per a la resta de la seva vida: la mort de la seva mare. En aquell moment, ell té catorze anys i el seu germà amb prou feines en té tres. La mancança d’un amor matern apareixerà reflec-tida en la seva obra.
El maig de 1952 publica el seu primer poemari, Asas, del qual no n’estava orgullós. Considerava que sí que podia contenir elements inusuals per a un poeta de catorze anys, però que no tenia un excessiu interès literari. Posteriorment, el 1954, alguns dels seus poemes són inclosos a l’antologia del Premi Almeida Garrett, al costat de noms destacats de la poesia portuguesa com Antonio Gedeao o Cristóvão Pavia. Per problemes de convivència amb el seu pare, ja que no acceptava l’homosexualitat del seu fill, abandona la casa familiar i comença a treballar. Les feines que desenvolupa són diverses i passa dificultats econòmiques. És en aquest moment quan comença a formar-se la seva consciència de classe.
ARY DOS SANTOS, LA VEU DEL POBLE
Finalment, arriba al sector de la publicitat, en el qual romandrà la resta de la seva vida laboral i on trobarà l’estabilitat que necessitava.
L’any 1963 publica A Liturgia do Sangue, el llibre que mostra la seva maduresa com a poeta. Recull poemes d’una gran profunditat en què tracta temes universals. La mort, el sentit de l’existència i la condició humana es fan presents al llarg dels versos amb intensitat.
Un any més tard publica Tempo da Lenda das Amandoeiras, un llibre singular que s’acosta a la poesia de tradició oral. Exposa en forma de romanç una història, escrita expressament per ser recitada en un festival a l’Algarve.
Ary Dos Santos, la veu del poble
En canvi, en el seu poemari Adereços, Endereços (1965) experimenta amb elements propers a l’avantguarda. Així doncs, parla de màquines i utilitza recursos com ara el trenca-ment del vers o el cal·ligrama.
P o e t e s
Aquest llibre, però, inicia un camí que ja no abandonarà. Alguns dels poemes, com “Arte Peripoética”, esdevenen textos contestataris, la qual cosa serà una característica inseparable de la seva poesia.
P o e t e s
Pára-me um tempo por dentro passa-me um tempo por fora.
O tempo que foi constante no meu contratempo estar passa-me agora adiante como se fosse parar. Por cada relógio certo no tempo que sou agora há um tempo descoberto no tempo que se demora.
Fica-me o tempo por dentro passa-me o tempo por fora.
“O relógio”
Adereços, Endereços, 1965
El 1969 s’edita Insofrimento in Sofrimento, que el mateix autor consideraria “poesia definitivament revolucionària”. Sense abandonar del tot alguns elements d’avantguarda, els versos reflecteixen el malestar que vivia el poble portuguès en aquell moment, controlat per un Estat dictatorial amb poca inquietud social i en guerra amb les milícies independentistes dels antics territoris d’ultramar. En aquest sentit, el poemari posa de manifest les dificultats de la classe treballadora en el dia a dia, la manca de serveis i la persecució política. Així mateix, l’aparició del llibre coincideix amb l’afiliació d’Ary dos Santos al Partit Comunista Portuguès, aleshores encara clandestí, i això el porta a participar a les jornades de poesia Canto Livre Perseguido.
Ary Dos Santos, la veu del poble
Ary Dos Santos, la veu del poble
Ecce Homo
Desbaratamos deuses, procurando
Um que nos satisfaça ou justifique.
Desbaratamos esperança, imaginando
Uma causa maior que nos explique
Pensando nos secamos e perdemos
Esta força selvagem e secreta,
Esta semente agreste que trazemos
E gera heróis e homens e poetas
Pois deuses somos nós. Deuses do fogo
Malhando-nos a carne, até que em brasa
Nossos sexos furiosos se confundam,
Nossos corpos pensantes se entrelacem
E sangue, raiva, desespero ou asa,
Os filhos que tivermos forem nossos.
De Liturgia do Sangue (1963)
P o e t e s
Retrato do Povo de Lisboa
É da torre mais alta do meu pranto que eu canto este meu sangue este meu povo. Dessa torre maior em que apenas sou grande por me cantar de novo.
Cantar como quem despe a ganga da tristeza e põe a nu a espádua da saudade chama que nasce e cresce e morre acesa em plena liberdade.
É da voz do meu povo uma criança seminua nas docas de Lisboa que eu ganho a minha voz caldo verde sem esperança laranja de humildade amarga lança até que a voz me doa.
Mas nunca se dói só quem a cantar magoa dói-me o Tejo vazio dói-me a miséria apunhalada na garganta.
Dói-me o sangue vencido a nódoa negra punhada no meu canto
De Fotosgrafias (1970)
“É na câmara escura dos teus olhos que se revela a água”
Paral·lelament, comença l’activitat que el començarà a fer popular. Escriu lletres per a cançons i es presenta en diverses ocasions sota pseudònim al Festival RTP de la Cançao. Algunes de les cançons queden en primera posició i d’aquesta manera obtenen el dret a participar en el Festival d’Eurovisió.
En el cas de la cançó “Tourada” (1973), interpretada per Fernando Tordo, la lletra parla d’una corrida de toros de la tradició portuguesa, però en realitat és una metàfora de l’enfrontament del poble amb la dictadura.
També la lletra de “Cançao de madrugar” (1970) és aparentment un text que parla d’amor, però introdueix uns versos que poden ser inquietants per al règim (Sei meu amor inventado que um dia / Teu corpoháde acender/ Uma fogueira de sol e de fúria / Que nos verá nascer). Davant d’això, es dificulta que aquesta cançó pugui quedar en el primer lloc.
Ary Dos Santos, la veu del poble
L’any 1970, publica Fotosgrafias Es tracta d’un seguit de retrats en forma de poema de diferents personatges rellevants de la literatura, però també homenatja el poble de Lisboa i un heroi anònim (Herói é quem morrendo perfilado / Não é santonem mártir nem soldado / Mas apenas por último indefeso).
Posteriorment, apareix editat Resumo (1973), que segueix la seva línia combativa. Són poemes que destil·len ràbia, entusiastes, que se situen al costat del poble en els seus anhels de canvi. El llibre s’inicia amb un dels seus poemes més emblemàtics: “Poeta castrado, Não!”, i es tanca amb un apèndix que recull alguns dels seus textos anteriors, ja que les edicions dels altres poemaris s’havien esgotat.
Ary Dos Santos, la veu del poble
Poeta castrado não!
Serei tudo o que disserem por inveja ou negação: cabeçudo dromedário fogueira de exibição teorema corolário poema de mão em mão lãzudo publicitário malabarista cabrão Serei tudo o que disserem: Poeta castrado não!
Os que entendem como eu as linhas com que me escrevo reconhecem o que é meu em tudo quanto lhes devo: ternura como já disse sempre que faço um poema; saudade que se partisse me alagaria de pena; e também uma alegria uma coragem serena em renegar a poesia quando ela nos envenena.
Os que entendem como eu a força que tem um verso reconhecem o que é seu quando lhes mostro o reverso:
Da fome já não se fala – é tão vulgar que nos cansa –mas que dizer de uma bala num esqueleto de criança?
Do frio não reza a história – a morte é branda e letal –mas que dizer da memória de uma bomba de napalm?
E o resto que pode ser o poema dia a dia?
Um bisturi a crescer nas coxas de uma judia; um filho que vai nascer parido por asfixia?!
– Ah não me venham dizer que é fonética a poesia!
Serei tudo o que disserem por temor ou negação: Demagogo mau profeta falso médico ladrão prostituta proxeneta espoleta televisão.
Serei tudo o que disserem: Poeta castrado não!
De Resumo (1972)
P o e t e s
“Serei tudo o que disserem: Poeta castrado não!”
El mes d’abril de 1974 es produeix un fet que canvia la història de Portugal: El Moviment de les Forces Armades, integrat bàsicament per oficials de l’exèrcit amb baixa graduació, dirigeix un cop d’Estat pacífic que acaba derrocant la dictadura. Es tracta de la Revolució dels Clavells. S’inicia aleshores un procés per instaurar un sistema democràtic que obre nous horitzons per al país.
Ary dos Santos comença una activitat frenètica de la mà del Partit Comunista Portuguès, ara ja legalitzat. Participa en tot tipus d’actes recitant poemes. Se’l veu a mítings, festes i sessions de poesia.
P o e t e s
Gaudeix cada cop de més popularitat i esdevé un emblema de la revolució i dels canvis que arriben.
Com diu la poeta Natalia Correia, Maiakovski és un referent per a Ary. Ambdós comparteixen un esperit de lluita i unes dots comunicatives per adreçar-se al poble. En aquesta línia, publica un nou llibre, As portas que Abril Abriu (1975), però també s’editen discos on s’escolta la seva veu declamant amb convicció. Quatre anys més tard de la Revolució dels Clavells, apareix un nou poemari, O Sangue das Palavras, on parla d’amor, però també de justícia social i de solidaritat humana. Segueix sent una poesia militant, àvida d’un món diferent on hi hagi una igualtat real.
Així mateix, fa algunes incursions en la dramatúrgia, en solitari o en col·laboració amb Augusto Sobral, però la poesia serà la seva principal eina de lluita fins al final dels seus dies.
Ary mor a casa seva de la rua de Saudade, a Lisboa, el 18 de gener de 1984, amb només 47 anys. El poeta combatiu no pot superar una greu cirrosi derivada dels excessos de l’alcohol.
Malgrat els anys transcorreguts des de la seva mort, Ary dos Santos segueix sent un mite, el creador d’una obra poètica al servei del poble que va ser bandera d’una revolució, però que no es limita a una època concreta. La seva poesia, com la de Maiakovski, és universal, i ens fa ser conscients que, encara avui, hi ha moltes revolucions inacabades.
Ary Dos Santos, la veu del poble
El Recorregut
PROJECTE “SOMNIS”
Vers i Revers recentment ha dut a terme dos esdeveniments sobre aquest projecte. El primer ha estat la presentació del llibre col·lectiu Somnis, presentat a La Casa del Contes, al barri de Gràcia, Barcelona, el 24 d’abril passat.
Si us pot interessar: wwwversirevers@gmail.com
D’esquerra a dreta, G. Ossó (guitarra), M. Illanes (guitarra i veu), i els poetes J.I. Elias, S. Barrau, M. L. Ávila, M. Meseguer i J. Tena Galindo.
PROJECTE “SOMNIS”
El segon esdeveniment de Vers i Revers en aquest projecte ha estat l’Exposició i recital a l’Ateneu El Poblet (Sagrada Família, Barcelona), el 5 de maig passat. Va ser un plantejament de diàleg multiart entre textos poètics, fofografies, audiovisual, pintura i escultura. Els textos eren dels membres de Vers i Revers, les fotografies de Salvador Barrau, l’audiovisual (“El valle de los ecos”) de Julieta Gaitán, la pintura (“El bressol de foc”) de Pau Elias i l’escultura (“Sotobosque”) de Xavier Grau Montserrat.
Un aspecte de l’exposició amb fotografies i poesies; al centre, la pintura ”Bressol de foc” d’en Pau Elias.
Hi recita la Mary Loly Ávila.
Hi actua la María Illanes.
L’escultura “Sotobosque” d’en Xavier Grau Montserrat.
Un aspecte del recital; hi recita en Joan-Ignasi Elias.
EL TEIX I LA GASELA, DE JORDI TENA I GALINDO
El poeta Jordi Tena i Galindo, membre de l’Associació Vers i Revers, ha publicat recentment el seu quart poemari, que porta per títol El teix i la gasela (Editorial Pont del Petroli). El llibre parla de la línia del temps i fa un viatge des del passat fins al futur, tot fent una reflexió sobre la influència que rebem dels ancestres i fins a quin punt ens determina, però també sobre la influència que nosaltres exercirem en el futur.
El teix, molt present a la primera part del llibre, és un arbre mil·lenari. Per això apareix com a símbol dels temps antics, de tot el que hi ha hagut amb anterioritat a la nostra existència. Al llarg dels poemes de la primera part hi ha un desig de saber quins són els nostres orígens. Fins i tot, hi ha intents poètics de comunicació amb els ancestres a través dels somnis, i cerca elements que ens acostin a ells, amb l’ànim de saber si la nostra persona-litat ens pertany o si en realitat som la suma de tot el que ha viscut i heretat una cadena de persones. La reflexió més general es va transformant per moments en situacions concretes.
En aquest sentit, parla de la Guerra Civil i de les experiències que, malauradament, va haver de viure molta gent. Al seu torn, la segona part utilitza un altre símbol: la gasela. A l’encapçalament d’un psalm de la Bíblia hi ha l’expressió Aièlet haixàhar, que es pot traduir per “estel de l’alba” o “cabirol” o “gasela de l’alba”. Es refereix a l’estrella que anuncia el dia. Per tant, la gasela és el futur, el dia que comença. En els poemes d’aquest apartat prenen protagonisme els nens i la seva alegria meravellosa, en contraposició a les injustícies del món que ens envolta.
D’esquerra a dreta, Jordi López, Jordi Tena i Galindo, i Esther Fabrellas, durant la presentació.
El Recorregut
En els poemes es deixen veure el canvi climàtic, les guerres, la misèria. Tot plegat porta a reflexionar sobre el fet de tenir o no tenir descendència. Així mateix, en aquests poemes també apareix la reflexió sobre el grau de llibertat dels nostres descendents, tenint en compte tot el que nosaltres els inculquem.
Finalment, l’epíleg inclou un sol poema, el qual resumeix breument l’esperit del llibre i deixa preguntes obertes per a qui llegeix. De fet, són qüestions que es pot plantejar qualsevol ésser humà davant les incògnites que ens ofereix l’existència.
“El pòsit del temps m’acull, suau, amb les petjades d’aquells que un dia em precediren en el camí.”
Una vista del públic assistent a la Llibreria Documenta.
El passat 23 d’abril, Diada de Sant Jordi, la nostra amiga i poeta Marianna Ramírez, que va ser membre fundadora de Vers i Revers, va presentar el seu darrer llibre, titulat Los Espacios que no me quisieron, a la terrassa del l’hotel Praktik, de Barcelona.
de l’acte de presentació.
“Que por qué no me quieren, me preguntas. Porque los no lugares se ahogan con vida y yo soy manantial, tormenta de flores.”
El Recorregut
“Los espacios pertenecen a los otros, los lejanos, [los amantes del desierto con ventiscas. / Los espacios nunca me quisieron.”
La poeta Marianna Ramírez en un moment
En Joan-Ignasi Elias va fer-ne la presentació.
“Un libro que es una mirada interior y lúcida sobre el espacio recordado, sufrido, alegrado, vivido en fin, es decir, el espacio como metáfora de la vida. Así, los espacios físicos se convierten en espacios emotivos, y desde la emoción tamizada por el pensamiento, interiorizada, van directamente a plasmarse en una poesía Su perspectiva se bifurca en dos apartados de títulos muy significativos, como son “Los Espacios que no me quisieron” y “Desde el no lugar.” Y esos espacios duelen porque hay una sensación de que existe una inmensa pátina de lo efímero que pinta en el corazón de la poeta, en forma de paso del tiempo y también de desubicación no tanto física, sino más bien de una desubicación del propio universo sentimental que, en la práctica, se traduce como una serie de expulsiones de esos pequeños paraísos que fueron imaginados y deseados como espacios para habitar el cuerpo, pero sobre todo, habitar el alma. Y estos poemas serán, claro está, productos del alma.” [Presentació - J. I. Elias]
El Recorregut
A l’esquerra i a dalt, dos moments del recitat de Marianna Ramírez.
“Los cambios pesan más que el plomo que te pones en los tobillos para no moverte.”
Una vista del públic assistent a l’acte.
Poiesis: el batec essencial
Escrit per Carmina Ral
Entre la urgència i el soroll, la poesia és una veu que no crida, però que remou. Una veu que obre portes allà on tot semblava tancat.
Poetesses, poetes, rapsodes, lletraferides pel vers…
Què seríem sense la mirada de les vostres ànimes prosòdiques, que ens interpel·len des de versos tan lliures i solts com la vida mateixa, o rimats, perquè de vegades també necessitem l’ordre i l’estructura d’un company de rima —per més difícil que sigui de trobar— o fins i tot, a través de les díscoles proses poètiques, aquelles processos ornamentals com les que Mercè Rodoreda va saber aplegar amb saviesa a Viatges i flors. Ad libitum: el que importa és teixir amb paraules paisatges que evoquin emocions, cambres íntimes, racons propis on deixar-nos commoure pel ritme, la sonoritat, les sororitats.
Hi ha poques coses realment imprescindibles. La poesia n’és una. Perquè és a tot arreu, ho travessa tot, com un riu que serpenteja silenciós però persistent. És un nucli necessari, alternatiu i urgent a les nostres vides, capaç d’evocar idees, imatges i conceptes que s’entrellacen fins a formar una unitat reveladora. Així emergeix una realitat que és alhora objectiva i subjectiva, i que només pot ser captada a través de l’encanteri únic de la poesia.
Fer lloc a la poesia al cor de la vida és obrir una porta secreta cap a l’expansió de l’ésser, més enllà dels límits imposats per la pressa del món, que acostuma a exaltar l’urgent per damunt de l’essencial, el funcional per sobre del profund, el correcte per davant del veritable.
La lírica, amb els seus camins infinits, ens convida a habitar el misteri del llenguatge, a ballar amb les paraules fins que es trenquin les estructures del pensament lògic i lineal. És en aquest espai d’obertura, on l’ànima escolta i la ment s’esborrona, que naixen mons nous, impossibles de traduir en lògica, però plens de veritat.
Aquí, la poesia, en la seva naturalesa de poiesis, no és només expressió. És força creadora, és alliberament, és art en la seva forma més essencial: revelació de l’ésser.
Gary Barnes / Pexels
Rumeysa Nur Celik / Pexels
Poiesis: el batec essencial
Quan escrivim, intentem atrapar el sentit profund de la vida, seguir el rastre de l’ànima.
Després cal trobar les paraules, interpretar aquest sentit, i el més difícil de tot: expressarlo d’una manera que arribi a l’altre. Perquè la poesia, ja sigui esquerpa o tendra, ha de fernos vibrar la pell, fer-nos saltar el cor dins del pit, deixar-nos sense alè.
Així que si heu tingut la sort de ser acaronades i acaronats per la gràcia etèria d’una musa —sigui quin sigui el seu nom— que us ha guiat fins a nosaltres, humils artesanes del vers, sigueu benvinguts a aquesta riba on la poesia fa estada. De vegades càlida i acollidora, d’altres indòmita i feréstega, però sempre fluïda, sempre viva. Mai s’atura, mai no colpeja dues vegades la mateixa llera.
Des de petita, sempre m’ha agradat ficar el nas en allò que els altres expressaven. M’entossudia a llegir entre línies i descobria:
la rebel·lia: un llenguatge que no vol ni deu mesurar-se, i que ens fa lliures; aquest mecanisme de salvació entre el poeta i el món que l’envolta: la poesia com a pont, com a refugi; l’engranatge de la creació poètica, com les construccions de blocs de les joguines de les meves filles: una peça sobre una altra, i així, una i altra vegada... fins que et cansis de jugar.
«No em lligueu a les mètriques, ni al coratge de banderes, perquè només la poesia vesteix d'ales les fronteres.»
Potser no salvarem el món amb un poema. Però potser, gràcies a un poema, recordarem que el món val la pena de ser viscut.
Carmina
Ral
La Carpeta
POETAS PREMIOS NOBELES
DE LITERATURA PARA NO OLVIDAR
GABRIELA MISTRAL
Poeta compometida con la educación y las causas sociales.
Escrit per Mary Loly Ávila
Lucila de María del Perpetuo Socorro Godoy Alcayaga, más conocida por su seudónimo Gabriela Mistral, nació en Vicuña, Chile el 7 de abril de 1889. Lucila Godoy decidió adoptar un seudónimo a partir de dos de sus poetas favoritos, el italiano Gabriele d´Annunzio y el provenzal Frederic Mistral.
Lucila en 1904 ingresó al campo de la enseñanza. A sus 14 años se desempeñó como preceptora ayudante en la Escuela de la Compañía Baja, población ubicada al margen norte del río Elqui, muy próxima a La Serena. Inició su colaboración en el periódico El Coquimbo de La Serena y sus artículos publicados aparecieron con su nombre.
Continuó en el año 1905 en La Compañía haciendo clases durante el día a los niños de la escuela y durante la noche a obreros. Para seguir cursos regulares de profesora, intentó ingresar a la Escuela Normal de La Serena. Admitida en un principio, su solicitud fue finalmente rechazada por el capellán del esta-blecimiento, Manuel Munizaga, quien cues-tionó "las ideas socialistas y algo paganas" que la escritora publicaba en los periódicos de la región.
A los 17 años, conoció a Romelio Ureta Carvajal, empleado de Ferrocarriles, quien,
tras su fallecimiento el 25 de noviembre de 1909, inspiró a Lucila a escribir sus Sonetos de la muerte.
Con la publicación de su libro Sonetos de la muerte en 1914 su obra se dio a conocer en toda Latinoamérica, seguida por libros como Desolación, Tala, Ternura, entre otros.
La Carpeta
LOS SONETOS DE LA MUERTE
I
Del nicho helado en que los hombres te pusieron, te bajaré a la tierra humilde y soleada. Que he de dormirme en ella los hombres no supieron, y que hemos de soñar sobre la misma almohada. Te acostaré en la tierra soleada con una dulcedumbre de madre para el hijo dormido, y la tierra ha de hacerse suavidades de cuna al recibir tu cuerpo de niño dolorido. Luego iré espolvoreando tierra y polvo de rosas, y en la azulada y leve polvareda de luna, los despojos livianos irán quedando presos. Me alejaré cantando mis venganzas hermosas, ¡porque a ese hondor recóndito la mano de ninguna bajará a disputarme tu puñado de huesos!
II
Este largo cansancio se hará mayor un día, y el alma dirá al cuerpo que no quiere seguir arrastrando su masa por la rosada vía, por donde van los hombres, contentos de vivir... Sentirás que a tu lado cavan briosamente, que otra dormida llega a la quieta ciudad. Esperaré que me hayan cubierto totalmente... ¡y después hablaremos por una eternidad! Sólo entonces sabrás el por qué no madura para las hondas huesas tu carne todavía, tuviste que bajar, sin fatiga, a dormir. Se hará luz en la zona de los sinos, oscura; sabrás que en nuestra alianza signo de astros había y, roto el pacto enorme, tenías que morir...
Mistral, poeta comprometida
Gabriela
Gabriela Mistral, poeta comprometida
Malas manos tomaron tu vida desde el día en que, a una señal de astros, dejara su plantel nevado de azucenas. En gozo florecía.
Malas manos entraron trágicamente en él...
Y yo dije al Señor: -"Por las sendas mortales le llevan. ¡Sombra amada que no saben guiar!
¡Arráncalo, Señor, a esas manos fatales o le hundes en el largo sueño que sabes dar!
¡No le puedo gritar, no le puedo seguir!
Su barca empuja un negro viento de tempestad. Retórnalo a mis brazos o le siegas en flor"
Se detuvo la barca rosa de su vivir...
¿Que no sé del amor, que no tuve piedad?
¡Tú, que vas a juzgarme, lo comprendes, Señor!
La Carpeta
En 1922 se traslada a México para colaborar en los planes de reforma educativos de José Vasconcelos, político, pensador y escritor mexicano. En este país, en 1923 se publica «Lecturas para mujeres», y en Barcelona, la antología «Las mejores poesías».
En 1924 realizó su primer viaje por Europa y se publicó su segundo libro de poesía, llamado Ternura. Ese año dictó además una conferencia en la Universidad de Columbia sobre su experiencia en la Reforma Educacional en México.
La Carpeta Gabriela Mistral, poeta comprometida
El Gobierno de Chile la distinguió con una jubilación por decreto-ley, como caso excepcional en mérito a sus trabajos literarios.
Fue nombrada "Hija predilecta de la ciudad de Viña del Mar" en 1925. Al año siguiente asumió como secretaria de una de las secciones de la Liga de las Naciones y ocupó la secretaría del Instituto de Cooperación Internacional, de la Sociedad de las Naciones, en Ginebra.
En 1925, cuando nace su sobrino Juan Miguel Godoy, recibe su custodia y lo educa como su propio hijo. En aquel entonces estaba residiendo en Francia. Su sobrino fue una de las figuras más influyentes en su vida, se le conocía como Yin Yin. Desafortunadamente, al viajar desde Francia al Brasil su sobrino no pudo adaptarse al nuevo entorno y al sufrir el acoso de sus compañeros terminó suicidándose a la edad de 18 años en el año de 1943, lo que ocasionó a su tía uno de los golpes más duros de su vida y dio inicio a una de las épocas más oscuras de su vida.
En 1928 representa a Chile y Ecuador en el Congreso de la Federación Internacional Universitaria en Madrid, y trabaja en el Consejo Administrativo del Instituto Cinematográfico Educativo de la Liga de las Naciones, en Roma (Italia).
Durante la década de los 30, da clases en Estados Unidos en las escuelas Bernard College, Vassar College y en el Middlebury College. También viaja por Centroamérica y Las Antillas y colabora con las universida+des de Puerto Rico, La Habana y Panamá. En
“Se detuvo la barca rosa de su vivir...”
1933 es nombrada cónsul de Chile en Madrid, y en 1934 se la nombra hija adoptiva en Puerto Rico. Durante este periodo como embajadora, viaja por Lisboa, Guatemala, Francia, Brasil, Estados Unidos, México e Italia.
En 1938 aparece su libro de poesía Tala publicado en Buenos Aires, dedicado a los niños españoles víctimas de la Guerra Civil.
Gabriela Mistral, poeta comprometida
DESOLACIÓN
La bruma espesa, eterna, para que olvide dónde me ha arrojado la mar en su ola de salmuera. La tierra a la que vine no tiene primavera: tiene su noche larga que cual madre me esconde.
El viento hace a mi casa su ronda de sollozos y de alarido, y quiebra, como un cristal, mi grito Y en la llanura blanca, de horizonte infinito, miro morir intensos ocasos dolorosos
¿A quién podrá llamar la que hasta aquí ha venido si más lejos que ella sólo fueron los muertos? ¡Tan sólo ellos contemplan un mar callado y yerto crecer entre sus brazos y los brazos queridos!
Los barcos cuyas velas blanquean en el puerto vienen de tierras donde no están los que no son míos; sus hombres de ojos claros no conocen mis ríos y traen frutos pálidos, sin la luz de mis huertos
Y la interrogación que sube a mi garganta al mirarlos pasar, me desciende, vencida: hablan extrañas lenguas y no la conmovida lengua que en tierras de oro mi pobre madre canta.
Miro bajar la nieve como el polvo en la huesa; miro crecer la niebla como el agonizante, y por no enloquecer no encuentro los instantes, porque la noche larga ahora tan solo empieza.
Miro el llano extasiado y recojo su duelo, que viene para ver los paisajes mortales. La nieve es el semblante que asoma a mis cristales: ¡siempre será su albura bajando de los cielos!
Siempre ella, silenciosa, como la gran mirada de Dios sobre mí; siempre su azahar sobre mi casa; siempre, como el destino que ni mengua ni pasa, descenderá a cubrirme, terrible y extasiada
La Carpeta
El 10 de diciembre de 1945, recibió el galardón por el Premio Nobel de Literatura de manos del Rey Gustavo V de Suecia. Años después de este reconocimiento de carácter mundial, en 1951, se le otorgó en Chile el Premio Nacional de Literatura.
En el año 1950 recibe el premio Serra de las Américas de la Academy of American Franciscan History de Washington. En 1953 es nombrada cónsul en Nueva York y también delegada de la Asamblea General de Naciones Unidas. En 1951, y tras recibir el Premio Nacional de Literatura en Chile, destinó los recursos de esta distinción a los niños sin recursos que vivían en el valle de Elqui.
Fue doctor «honoris causa» por la Universidad de Guatemala, Mills College de Oakland (California), y por la Universidad de Chile, entre otras universidades. Su obra está traducida a más de 20 idiomas. El 10 de junio el periódico La Constitución de Ovalle publicó la poesía “Rimas”. Por primera vez utilizó el seudónimo "Gabriela Mistral”.
La Carpeta Gabriela Mistral, poeta comprometida
“El viento hace a mi casa su ronda de sollozos”
La publicación de Desolación le dio a Gabriela Mistral reconocimiento y prestigio internacional, por lo que pasó a ser considerada como una de las mayores promesas de la literatura latinoamericana. Con posterioridad, en 1954, Mistral publicó Lagar que corresponde al único libro de toda su producción en vida cuya primera edición vio la luz en Chile antes que en el extranjero. Uno de los libros más importantes desde el punto de vista social y feminista escrito por Gabriela Mistral es Locas mujeres donde nos relata la lucha de la mujer escritora, pensadora y luchadora por la palabra, en una época difícil en la cual le tocó vivir.
Los poemas de este libro son un registro personal y preciso que muestra la incomodidad de la autora con el mundo en que le tocó vivir.
Los poemas son testigos agudos de la circunstancia de la Mistral, con un ritmo hipnotizador e imágenes que pertenecen al mundo americano y andino.
Locas Mujeres, dice la escritora y biógrafa Zondek, “es una fiesta de la multiplicidad femenina, estas diversas maneras de expresar lo femenino son proyecciones de la misma autora, mujeres que la habitan. Mujeres que no se corresponden con el “deber ser” de la sociedad, locas mujeres, mujeres de atar.”
Mistral cumple la labor poética, expresa la relación de su existencia, su devenir con las otras, con sus emociones, paisajes, oficios, tiempos. Señala la interdependencia que es posible debido a la vacuidad. Y ¿qué es la vacuidad? Potencialidad. De la potencialidad surge lo imprevisible, por eso, estas Locas Mujeres nos cautivan, nos sorprenden, nos enamoran.
Gabriela Mistral no tiene miedo del todomundo y sus diversas formas de presencia, no tiene miedo de diluirse en las otras que convoca en sus poemas. Ella se abre a experimentar la potencialidad y hacerlo evidente en sus versos, versos por demás, agradabilísimos de leer por su sonoridad y ritmo. Cuántas imágenes poéticas, cuánta sensibilidad e intuición, cuánta fragilidad y apertura. Cuánta claridad y lucidez.
La Carpeta Gabriela Mistral, poeta comprometida
LA BAILARINA
La bailarina ahora está danzando la danza del perder cuanto tenía
Deja caer todo lo que ella había, padres y hermanos, huertos y campiñas, el rumor de su río, los caminos, el cuento de su hogar, su propio rostro y su nombre, y los juegos de su infancia como quien deja todo lo que tuvo caer de cuello y de seno y de alma
En el filo del día y el solsticio baila riendo su cabal despojo
Lo que avientan sus brazos es el mundo que ama y detesta, que sonríe y mata, la tierra puesta a vendimia de sangre, la noche de los hartos que ni duermen y la dentera del que no ha posada
Sin nombre, raza ni credo, desnuda de todo y de sí misma, da su entrega, hermosa y pura, de pies voladores. Sacudida como árbol y en el centro de la tornada, vuelta testimonio. No está danzando el vuelo de albatroses salpicados de sal y juegos de olas; tampoco el alzamiento y la derrota de los cañaverales fustigados. Tampoco el viento agitador de velas, ni la sonrisa de las altas hierbas. El nombre no le den de su bautismo. Se soltó de su casta y de su carne sumió la canturia de su sangre y la balada de su adolescencia Sin saberlo le echamos nuestras vidas como una roja veste envenenada y baila así mordida de serpientes que alácritas y libres le repechan y la dejan caer en estandarte vencido o en guirnalda hecha pedazos
Sonámbula, mudada en lo que odia, sigue danzando sin saberse ajena sus muecas aventando y recogiendo jadeadora de nuestro jadeo, cortando el aire que no la refresca única y torbellino, vil y pura. Somos nosotros su jadeado pecho, su palidez exangüe, el loco grito tirado hacia el poniente y el levante la roja calentura de sus venas, el olvido del Dios de sus infancias.
Mistral era de una sensibilidad extraordinaria Una mujer observadora como buena poeta que era. Uno de sus temas centrales era la mujer americana, en una época y lugar donde apenas se empezaba a reflexionar sobre sus derechos e igualdad frente al hombre Una época donde pocas valientes mujeres escritoras de nuestro continente hablaban de estos temas abiertamente y reclamaban un cambio estructural. Gabriela Mistral fue una gran pedagoga comprometida con la educación como una herramienta fundamental para la igualdad social, para ella la educación es el espacio de respeto a la dignidad de cada persona.
La Carpeta Gabriela Mistral, poeta comprometida
Luego de 16 años de ausencia, Gabriela Mistral volvió a Chile Recibió el título de Doctor Honoris Causa en la Universidad de Chile. En 1967 la editorial Pomaire de Santiago de Chile publicó su obra póstuma Poema de Chile. Su poesía completa fue publicada en el año 1958
El mestizaje sobresalió también como otro de los ejes de su poesía, muy arraigada a sus raices, de una reivindicación del indigenismo y del compromiso social. No en vano estas cualidades de Gabriela Mistral le sirvieron para desarrollar una carrera como diplomática que recorrió varios capitales de Europa y América.
El 10 de enero de 1957, Gabriela Mistral falleció en el Hospital de Hempstead, en Nueva York. Sus restos fueron trasladados desde Estados Unidos a Chile, donde se decretaron tres días de duelo.
Tras su muerte, aparecieron libros que reunieron prosas, rondas, cantos, oraciones y poemas inéditos.
RIQUEZA
Es el mundo desamparo y la carne triste va. Pero yo, la que te oprime, ¡yo no tengo soledad! Tengo la dicha fiel y la dicha perdida: la una como rosa, la otra como espina. De lo que me robaron no fui desposeída; tengo la dicha fiel y la dicha perdida, y estoy rica de púrpura y de melancolía ¡Ay, qué amante es la rosa y qué amada la espina! Como el doble contorno de dos frutas mellizas tengo la dicha fiel y la dicha perdida
ATARDECER
Siento mi corazón en la dulzura fundirse como ceras: son un óleo tardo y no un vino mis venas, y siento que mi vida se va huyendo callada y dulce como la gacela
Gabriela Mistral junto a sus alumnas del Liceo de Punta Arenas, 1919.
La Maleta de la Poesia
Escrit per M. Ángeles Ortega
Poesia de Colors
Algun cop us heu preguntat si els poemes tenen colors?, i si en tinguessin, de quin color serien?
Per estrany que ho sembli, la poesia té els colors de la persona que l’escriu, que la recita i que li posa l’ànima com si fos un tresor. D’una altra banda, estan els colors de la seva musicalitat, del seu ritme que l’autor/a hi hagi afegit I, si a més a més afegeixin colors relacionats amb els poemes escrits? Existeixen de veritat?
Resulta que sÍ!, que hi ha tota una col·lecció escrita per la Lola Casas on cada llibre té poemes de colors: verd/ blanc/ negre/ blau/ groc/ blau.
Abans de tot, presenten aquesta autora que ha escrit molta poesia.
Lola Casas neix a Mataró el 30 de juny de 1951 Amb només disset anys comença a fer de mestra, professió que ha exercit durant més de quaranta anys. Es dedica especialment al foment de la lectura entre els lectors més joves. Entre els anys 2003 i 2005 dirigeix el projecte "Lectures en veu alta", amb el patrocini de la Cambra del Llibre de Catalunya i de la Generalitat de Catalunya, i amb l'objectiu d'ajudar a adquirir hàbits de lectura al públic més jove.
És autora, entre molts altres, dels poemaris Retalls poètics (2001), Poemes de cada dia (2004), Poemes petits (2006), Poemes per a un bon Nadal (2009), Visca Sant Jordi! (2010) Animalades de paper (2011), Com ho acabes? (2013), De cap a peus: poemes del cos humà (2014), Ocellets, ocells, ocellots (2015) o Poemes
per... (2016). Entre les obres de narrativa infantil destaquen títols com El jersei (2002), Em diuenTano (2003), L'escala d'en Pinxo (2006) o Ernest (2007).
Compagina la feina com a escriptora amb la de formadora i conferenciant sobre literatura i cinema Interessada en el mitjà radiofònic, col·labora amb Mataró Ràdio i La Xarxa, en programes de divulgació literària i cinematogràfica.
La col·lecció de Poemes de Colors (Publicacions de l’Abadia de Montserrat):
Poemes Roigs: Roig? Foc, tomàquet, cor, nas de pallasso, pintallavis, caputxeta, semàfor, barretina, cireres... En aquest llibre trobaràs poemes que parlen de totes aquestes coses i de moltes més Totes de color vermell I també hi trobaràs música de color vermell.
Qui és qui?
Roig + blau = violeta
Roig + blanc = rosa
Roig + groc = taronja En aquest naixements… El roig és el pare o la mare?
Poemes verds: Dins d'aquest llibre hi trobareu poemes de color verd de fulla verda, altres de color verd de fulla adormida i alguns de color verd de sobretaula. I per acabar, uns consells de bona música per al color verd.
La Maleta de la Poesia
Follet
Eixirit i entremaliat.
Tot d’una s’ha escapat buscant l’entrada d’un conte.
Versos negres com el carbó, el petroli, el sutge, el fum, però també com el rei negre, la xocolata, el cafè i la pega dolça. Negres i blancs com el piano, el dominó i les dames. O com les zebres i el pingüí. I de música? També n'hi ha de color negre...
Cançó per a jugar amb la Berta Escarabat, escarabató, de color fosc i rodó, puja dalt de la branqueta! Escarabat, escarabató, preparats?
Molta atenció. Escarabat, escarabató, ara fes un saltiró!
Poesia groga com la llum d'una espelma, com el rovell d'un ou, com la llimona, com la mimosa, com el maillot del ciclista, com el submarí dels Beatles, com les llumetes de Nadal, com el pa de pessic... I per acabar, bona música de color groc.
Pollet
Vés al niu, fent piu, piu, on ta mare la gallina (cresta alçada mantellina) pica i pica de mica en mica.
Poemes blaus com el mar, blaus com el cel, poemes de color blau de terra. Per llegir, per escoltar, per somiar... I al final, uns consells de música per al color blau.
El Danubi Blau
Un, dos, tres! Un, dos, tres! Compàs de vals. L’aigua és música, I Viena, tota una festa.
Poemes blancs com el cotó, com la llum, com la neu... I blancs com els fantasmes, el detergent i el floquet de neu... D'altres blancs i negres com les fotos i les zebres. El iogurt també és blanc, i la nata, i el sucre i la xocolata blanca! I la música? També hi trobarem música de color blanc...
Contes per a Berta
La caputxeta vermella i aquel llop gran i sorrut Els tres porquets i el llop (altre cop!) que bufa, rebufa! Desgraciats! Ja han rebut!
En Patufet, tan xiquet.
Compte! que obre la boca el bou!
Nyam! Nyam! Quin enrenou!
L’àvia m ’explica contes sota la magnòlia del pati
Fulles brillants
Olor de flor blanca.
Històries per una tarda d’estiu
La Maleta de la Poesia
Des de que vaig conèixer aquesta col·lecció la he fet servir des de les primeres edats per apropar la poesia. Com, us estareu preguntant? De base està la música en directe d’un instrument musical que acompanya cada poema triat. I cada poesia compta amb diferents recursos: visuals, com mocadors de colors; sonors, cantant el poema; amb altres hem jugat amb ells i fins i tot ballant com el poema de “El Danubi Blau”
Sigui com sigui com decidiu fer aquests poemes, us recomano que us mireu amb calma cadascú dels petits llibres d’aquesta col·lecció i que trieu un lloc que us agradi com a la vora del mar, del llit, o asseguts al sofà... per llegir al vostre fill/a alguna poesia. Són poemes plens de colors que ompliran els vostres cors de paraules plenes de sonoritat.
M. Ángeles Ortega
La maleta de Lili
Lola Casas. Arxiu personal.
ÀNGEL GUIMERÀ, L'HOME I EL CATALANISME:
Escrit per Roser Díaz Martín
Àngel Guimerà i Jorge va néixer a Santa Cruz de Tenerife per casualitat El seu pare i el seu oncle provenien del Vendrell i es van desplaçar a les Canàries, un lloc de pas aquells anys quaranta del segle XIX, per promocionar la venda dels vins del Penedès cap a les Amèriques La tradició els hi venia del seu pare, ja que l’avi d’Àngel, propietari de la Masia de Cal Ximet al Vendrell, havia entrat en el negoci de les botes de vi per l’exportació. En aquella “Terra de ningú” va ser on Agustí Guimerà i Forns va conèixer una xicota: era la canària Margarida Jorge Castellano, amb qui es va ajuntar i va tenir dos fills, el Juli i l'Àngel. Va ser per això quan en tornar al Vendrell, Àngel Guimerà no parlava en català Al Vendrell els esperava l’àvia. Margarida Jorge no estava acostumada a l’ambient d’un poble peninsular i menys a la disciplina de la seva sogra, que va exigir que immediatament el matrimoni Guimerà Jorge es regularitzés Aquesta pressió legal va impactar directament en l’obra d’Àngel Guimerà i es va traduir en la figura d’un personatge maltractat per la societat, com ell es considerava a causa del seu origen “incestuós”, i també es va manifestar en el tractament de les dones en les seves obres de teatre Aquestes, com la seva mare, estaven sotmeses a grans pressions socials o religioses i acabarien per vèncer les normes d’una societat fèrria
Quan Àngel va començar a estudiar als Escolapis de la ronda de Sant Antoni, es va introduir en una Barcelona que pugnava per fugir de les seves murades i que bullia dins d’un ambient europeu que enlairava el retorn als orígens, a les èpoques d’esplendor, imbuïts de romanticisme. Àngel Guimerà, molt jove, va conèixer al que seria el seu amic de per vida, i fins i tot de per mort, ja que tots dos comparteixen nínxol al cementiri de Montjuïc: Pere Aldavert.
Àngel Guimerà, l’home i el catalanisme
Àngel Guimerà en un dibuix de Ramon Casas. © Museu d’Art Nacional de Catalunya (MNAC).
Malgrat que el seu amic provenia del món de les matemàtiques i la física, sempre va destacar pels seus articles periodístics i per les participacions en els actes i projectes literaris del moment.
Àngel Guimerà i Pere Aldavert, juntament amb molts altres estudiosos de l'idioma català, van formar part del moviment de la Jove Catalunya (moviment de ressò europeu, hi havia la jove França, la Jove Itàlia, la Jove Alemanya) que buscava tornar a l’època d’esplendor de la Catalunya imperial. Tenien com a instrument de difusió una revista,“Lo Gay Saber,” que havia sortit de la culminació de la recuperació dels Jocs Florals l’any 1859.
Molt aviat, un grup dels integrants de la Jove Catalunya entre els quals hi havia
Aldavert i Guimerà, van fundar una revista petitona, de 4 planes a tres columnes que només va publicar 18 números i que es deia “La Gramalla”, en record a les túniques que duien els membres del Consell de Cent. Va ser enllà, on seguint els consells de Ramón Ramón Vidales (editor de la revista “La Pubilla”), que Àngel Guimerà va escriure el seu primer poema en català: “Lo Rei i lo Fivaller” (traduït de vegades per El Rei i el conseller), on Fivaller, noble català, demana al rei, Ferran d’Antequera, que el Vectigal, o impost sobre les matèries produïdes a Catalunya i venudes a la resta d’Espanya sigui gestionat pels mateixos catalans.
La Gramalla no tenia impremta, depenia de la fototípia Thomas i de la bona voluntat d'Enric Fillol, un impressor del carrer Regomir La revista no podia garantir ni la periodicitat ni la continuïtat, i per això, quatre mesos abans de la seva desaparició, va néixer la Revista de la Renaixença (1871).
A partir d’aquí el catalanisme de Guimerà és reconegut. Com a tercer editor de la Revista La Renaixença, li dona a aquesta el caràcter polèmic que no li havia donat el caràcter científic d'Aldavert, primer director. El català “tal com raja” de Guimerà llueix en les obres escenificades en el món rural i el món obrer La revista no guanya per multes, que pot pagar gràcies a la generositat dels Güell. L’any 1891 esdevé diari i surt cada dia, encabint a la revista com a suplement del diumenge. Ja feia temps que tenien una impremta pròpia i podien gestionar-ne el tiratge. E
Àngel Guimerà, l’home i el catalanisme
El posicionament davant la guerra de Cuba va suposar una sanció d’un any de suspensió del diari que es va emetre des del Vendrell.
L’any 1895 Àngel Guimerà va ser nomenat president de l’Ateneu Barcelonès, fent per primera vegada en aquesta entitat un discurs en català.
Però mentrestant, el catalanisme canviava, aquelles bases de Manresa de 1892 donaven pas a un altre concepte més burgès i més integrador amb l'Espanya general. Àngel Guimerà veia com la força del català era cada cop més minsa, fins i tot, Pere Aldavert anava canviant el seu discurs.
Va ser en aquest punt quan va començar el veritable distanciament amb la nova realitat. Prova d'això són les seves tragicomèdies romàntiques, on sempre la lluita de dos mons, siguin religiosos com a Mar i Cel o territoriemocionals com a Terra Baixa, acabaven amb la mort com a solució dels conflictes plantejats per un fatídic desig.
Per a Àngel Guimerà, a qui només se li va conèixer una xicota, el desig és negatiu. Ell creu en la Terra Alta de la bona gent, dels ideals, que s'enfronta a la Terra Baixa de les mentides i les falsedats. Potser és ell el mateix Manelic, apartat de la societat, enllumenat per les utopies, i com Manelic, voldria matar al llop de les mentides i els abusos. De la mà de Maria Guerrero, va triomfar a tot el món expandint les seves obres per Amèrica, Alemanya, França, Itàlia. Terra Baixa també es va representar com a òpera a França i Alemanya, com a pel·lícula (dues mudes i una parlada als anys quaranta a Mèxic). El Romea es va convertir en casa seva, on va estrenar les seves obres des de 1888 fins al 1918. Pitarra, exigent, el va acceptar i Maria Guerrero el va fer traduir al castellà. L’encarregat de traduir Terra Baixa va ser Echegaray, el premi Nobel de l’any 1904.
Perquè, malgrat que Àngel Guimerà va ser proposat al Nobel de literatura des de 1905 al 1922, mai el va obtenir. Catalunya no era una nació a l’altura de Suècia i el català no estava a l'altura del castellà, que era l'idioma d'una veritable nació. Aquell home de discursos encesos, no era políticament correcte per rebre el Nobel i així any darrere any ho va patir.
Mai no va ser un bon dramaturg en representació de la nova burgesia. Malgrat que vivia bàsicament de rendes, ell es considerava un home del poble, per això el maig de 1909 se li va rendir un homenatge que el va convertir en un símbol. Estàtues, d’ell i Manelic, parlaments, llotges, canvis de nom de carrers, tot això per homenatjar la figura cabdal de la llengua catalana i també a un home molt estimat en una Barcelona que bullia propera a la Setmana Tràgica.
Amb el segle XX, va tornar el poeta, les seves obres de teatre, com Sol Solet no van tenir la mateixa acollida, fins que el 1907 amb La Santa Espina, emmarcada en un país fantàstic, concentra tota la força d’un catalanisme viu, que lluitava per no morir a mans de la nova burgesia. La lletra d’Àngel Guimerà i la música d’Enric Morera van infantar una de les sardanes més populars. Quan l’any 1924, quatre anys després recopilar les seves poesies en un segon volum (el primer era de 1867), un 18 de juliol, va morir a casa de Pere Aldavert, família amb qui vivia des de la mort de la seva mare, el carrer Petritxol núm. 4 es va convertir en un lloc de pelegrinatge. Dia i nit van treballar les floristes de les Rambles fent corones, i l'endemà rius de gent omplien la plaça del Pi, església on es van fer els funerals, i els carrers
Àngel Guimerà, l’home i el catalanisme
que conduïen fins a Montjuïc, on va ser enterrat. Articles periodístics, com el Josep Maria de Segarra, el va immortalitzar
L'any 1929 la conjuntura política el va aombrar, per amagar-lo totalment fins a l’any 1946, en què va tenir un tènue ressorgiment. No va ser fins que el 1974, amb l’article “Guimerà sense Naftalina”, Benet i Jornet iniciés la seva lenta recuperació, culminada els anys vuitanta amb la reestrena de Terra Baixa i Mar i Cel.
Actualment, és considerat com el dramaturg més internacional de la llengua catalana.
Àngel Guimerà i Enric Morera. Foto: Biblioteca de Catalunya.
Versos de Cinema
El silenci en els ulls
Escrit per Joan-Ignasi Elias
Pel·lícula: ‘Hannah i les seves germanes’. Woody Allen, 1986.
El Poeta: E. E. Cummings (Edward Estlin Cummings, Cambridge (EUA), 1894 –Madison (EUA), 1962).
El Poema: “Somewhere I have never travelled, gladly beyond” (‘En algun lloc on mai he viatjat, amb molt de gust més enllà’).
El personatge de l’Elliott (Michael Caine) li regala a la Lee (Barbara Hershley) el llibre de Cummings i li diu que llegeixi el poema de la página 112, perquè li recorda a ella. És aquest:
Versos de Cinema
El silenci en els ulls
en algun lloc que mai he visitat, alegrement més enllà de tota experiència, els teus ulls tenen el teu silenci; en el teu gest més fràgil hi ha coses que m’encerclen o que no puc tocar perquè estan massa pròximes
el teu més lleu esguard fàcilment m’obrirà encara que com dits m’haja tancat, m’obris sempre pètal a pètal com obri la Primavera (hàbilment tocant i misteriosa) la seua primera rosa
o si el teu desig és tancar-me, jo i la meva vida ens tancarem molt bellament, de sobte, com quan el cor d’aquesta flor imagina la neu que amb cura cau pertot arreu; res que pugam copsar en aquest món iguala el poder de la teva immensa fragilitat: el teixit de la qual em sotmet amb el color dels seus països, rendint la mort i per sempre amb cada batec (no sé qui hi ha en tu que tanca i obri; només alguna cosa en mi comprèn que la veu dels teus ulls és més profunda que totes les roses) ningú, ni tan sols la pluja, té unes mans tan petites.
L'Agenda
Festival Poesia i +
Des de fa 20 anys, el festival POESIA i +, seguint la petjada i la inspiració de Palau i Fabre, aposta per una literatura en llibertat, entre la radicalitat i la tradició, una poesia a la recerca de nous llenguatges ètics i estètics. En uns temps en què la paraula ha perdut la seva força primigènia enfront les imatges i en què el llenguatge s’ha convertit en un instrument de manipulació i control, la paraula poètica ens serveix per encimbellar totes les ressonàncies que l’ànima humana necessita per defensar-se del capitalisme salvatge en què vivim i permet imaginar d’altres mons possibles. Palau i Fabre deia que "no es pot renunciar a les quimeres".
La campanya d'enguany del Festival Poesia i + s'inspira en una frase de Josep Palau i Fabre "No es pot renunciar a les quimeres".
Fundació Palau Caldes d’Estrac
Inici: 03/07/2025
Fi: 13/07/2025
Més informació a: https://www.poesiaimes.cat/ca
Estiu a La Fàbrica 2025 - Cultura i literatura
La Fundació Miquel Martí i Pol organitza el festival «Estiu a La Fàbrica. Cultura i literatura» que se celebra els dies 4, 5 i 6 de juliol amb diferents propostes artístiques que tenen la literatura com a eix vertebrador
El festival cultural d’arrel literària va néixer amb la voluntat de recuperar l’entorn de la fàbrica La Blava de Roda de Ter com espai literari, cultural i social, i com indret de creació Està pensat en format taquilla inversa per adaptar-se a totes les butxaques.
Fàbrica La Blava
Roda de Ter
Inici: 04/07/2025 -Fi: 06/07/2025de
Adreces d'interès
▪ Premis Literaris
https://cultura.gencat.cat/ca/ilc/que-fem/premisliteraris/
▪ Premios Literarios
https://www culturaydeporte gob es/mapaapf/premioM apa do?cache=init&layout=mapapremio&language=es
▪ Gremi d'Editors de Catalunya
https://www.gremieditors.cat/
▪ Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
https://www.escriptors.cat/
▪ Asociación Colegial de Escritores de Cataluña
https://www acec-web org/spa/11 asp
▪ Gremi de Llibreters de Catalunya
https://gremidellibreters.cat/
▪ Biblioteques de Catalunya
https://biblioteques.gencat.cat/ca/biblioteques/catalegs/
▪ Bloc de Lletres - Universitat de Barcelona
https://blocdelletres ub edu/2008/07/21/poesia-recitada/
▪ A Media voz
http://amediavoz.com/
▪ Música de Poetes
http://www.musicadepoetes.cat/
▪ Poesia.cat - Poesia catalana
http://www poesia cat/
▪ Lyrikline
https://www.lyrikline.org/en/home/
▪ Poets.org
https://poets.org/
EL LLIBRE
Escrit per Joan-Ignasi Elias
Milo De Angelis (Milà, 1951) és un poeta italià autor de diversos llibres de poesia, així com un volum d'històries i un d'assajos. També ha publicat traduccions de diversos autors francesos moderns, així com de clàssics grecs.
El títol Línia sencera, línia trencada al·ludeix a una expressió present en el Yijing o Llibre dels canvis, el clàssic llibre oracular i d'endevinació xinès usat per encarar les vicissituds de la vida.
En són símbols base els trigrames, formats per tres línies senceres o trencades D'aquí parteix la suggestió d'una realitat formada per elements acabats i d'altres d'interromputs que es troba a la base del poemari més recent de Milo De Angelis. Considerat com una de les figures més rellevants i apreciades de la poesia, no només en italià, dels darrers decennis, el poeta milanès torna amb una obra que deixa una forta empremta de lectura, gràcies a la presència constant del record, en l'exploració d'una memòria que és íntimament personal i radicalment col·lectiva. En l'escenari d'una Milà perifèrica, grisa i ombrívola, gairebé sempre nocturna, el poeta vaga com un gos coniller buscant una veritat possible i enlluernadora Amb una capacitat evocadora sorprenent, narra aparicions i encontres inesperats, en un temps de coordenades embogides, plasmades sobretot a través de les figures dels vençuts i dels aclaparats per la història
“appogiare la tua storia a una cittadinanza, vivere per sempre la notte silenziosa.”
Circular i precís, sublim i tràgic, arravatat i dolçament melancòlic, Milo De Angelis ens ofereix en aquesta nova i admirable obra un nou testimoni de la saviesa, la valentia i la insubornable exigència de la seva escriptura poètica.
LÍNIA SENCERA, LÍNIA TRENCADA MILO DE ANGELIS
Traducció i Pròleg de Joan-Elies Adell Edicions Saldonar
ISBN: 978-84-19571-20-5
Dona llegint al jardí HENRI MATISSE
Col. particular