Louis Aragon,
una història del segle XX
N. 12 Setembre 2025
Paraules i desig de morir: poesia confessional
Ovidi Montllor,
30 anys d’absència i presència
Premis Nobel: T. S. Eliot
La Maleta de la Poesia:
Vent i fulles
Versos de cinema
La Marmota concentrada
Consell de Redacció
Mary Loly Ávila López-Linares
Salvador Barrau Viñas
Joan-Ignasi Elias Cruz
Josep-Domènec Meseguer Garcia
Elisabet Martínez Ortiz
Marina Negredo González M. Ángeles Ortega Fuentes
Jordi Tena Galindo
© Edició: Associació Poètica Vers i Revers
© Textos: dels autors i autores
© Fotos i Il·lustracions: dels autors i autores
© Logotips Vers i Revers: Herminio Sanz
Foto portada: Alexander Grey / Pexels
Llicència Creative Commons: CC BY-NC-ND
https://www.instagram.com/versirevers facebook.com/versirevers issuu.com/versirevers
versirevers@gmail.com
4 Poetes
Louis Aragon, una
història del segle XX
Jordi Tena i Galindo
11 Paraules i desig de morir: Poesia confessional
Elisabet Martínez
21 La Carpeta T. S. Eliot
10 El Recorregut Jornada poètica
15 Ovidi Montllor, 30 anys d’absència i presència Mingo Meseguer
Mary Loly Ávila M. Ángeles Ortega
28 La Maleta de la Poesia Poemes de vent i fulles
29 Versos de cinema La Marmota concentrada
Joan-Ignasi Elias
34 El Llibre
Tan bonica i tirana
Blanca Llum Vidal
Joan-Ignasi Elias
31 L'Agenda
35 Contraportada
La lecture
Pablo Picasso
En aquest número 12, corresponent al mes de setembre de 2025, presentem la història i la poesia de Louis Aragon, sovint viscudes en paral·lel i de manera convulsa. Parlarem de la poesia confessional, sobre l’expressió del dolor i del desig de mort en la poesia, amb Robert Lowell, Anne Sexton i Sylvia Plath. Recordarem l’Ovidi Montllor, absent però present alhora.
A La Carpeta hi trobarem el poeta anglès T. S. Eliot, amb les seves múltiples veus comunicatives. A La Maleta de la Poesia, hi descobrirem Poemes de fulles i vent per als més petits en la tardor que encetem. Els Versos de Cinema ens duran a un dia de la marmota vist des de la poesia, i farem ressenya del darrer premi Carles Riba de poesia, Tan bonica i tirana, de Blanca Llum Vidal, una obra amb el desig com a eix central de l’existència.
Esperem que us agradi!
Escrit per Jordi Tena i Galindo
Sovint els artistes i escriptors s’identifiquen amb un corrent artístic determinat, la qual cosa facilita la seva anàlisi. Si bé el seu pensament pot ser complex, el fet de pertànyer a una escola concreta de pensament o de creació ens permet començar a entendre la seva forma d’expressar-se. En canvi, n’hi ha d’altres que han anat experimentant amb diferents estils, tot construint una trajectòria de caràcter heterodox. Aquest és el cas de Picasso, però també del poeta i novel·lista
Louis Aragon. Tots dos tenen en comú la creació d’una obra que ha anat aparellada a l’evolució dels esdeveniments històrics i artístics del seu temps.
Louis Aragon, autor prolífic que conrea diferents gèneres literaris, pot ser estudiat des de vessants diverses. En el present article, però, ens centrarem en la seva obra poètica.
Neix a París l’any 1897, fill de mare soltera. És inscrit amb un cognom, Aragon, que és fals, ja que el seu pare es nega a reconèixerlo. Quan es troba amb el seu pare, li diuen que és el seu padrí. A més, creix pensant que la seva mare és la seva germana i que la seva àvia és la seva mare.
És un infant envoltat de figures femenines. L’única presència masculina que té a prop és el seu oncle Edmond, una persona culta i refinada. És ell qui l’introdueix en els coneixements literaris i artístics. Ja des de la infantesa, Louis Aragon sent les motivacions per començar a escriure compulsivament.
Tot i les seves inquietuds, opta per estudiar Medicina, la qual cosa coincideix amb els inicis de la Primera Guerra Mundial.
Això el porta a ser reclutat com a metge auxiliar a l’Hospital de Val-de-Grâce, on coneix André Breton, una persona que serà decisiva per encetar la seva carrera literària. Tots dos tenen esperit d’artista rebel i s’entenen a la perfecció. Amb Soupault i Éluard funden la revista Litterature i formen un grup que segueix els plantejaments del dadaisme, en especial quan se’ls uneix el fundador del moviment, Tristan Tzara, el qual ja havia obtingut ressò amb les seves performances al Cabaret Voltaire de Zuric. Són anys en què els mou el trencament amb la societat i els seus valors, en tant que es tracta d’un moviment nihilista que rebutja qualsevol categoria estètica i busca la provocació.
En aquest context, l’any 1919 Aragon publica el seu primer poemari, Feu de joie Són poemes de revolta, que exalten la novetat i volen aportar una nova visió de la quotidianitat. Té influències d’Apollinaire, i utilitza el vers lliure i recursos com ara l’al·literació.
Un soir des plages à la mode on joue un air
Qui fait prendre aux petits chevaux un train d'enfer
Et la fille se pâme et murmure Weber
Moi je prononce Wèbre et regarde la mer.
Feu de joie (1920)
De tota manera, amb el temps comencen a sorgir diferències en el si del grup dadaista. Hi ha una voluntat d’evolucionar i es produeix un enfrontament amb Tristan Tzara. Sense abandonar el gust per la provocació i la violència verbal, i mantenint criteris antiestètics i antiliteraris, el grup assumeix els elements propis del surrealisme. Comencen a explorar el subconscient amb tècniques com ara l’escriptura automàtica o el cadàver exquisit, també practiquen l’anàlisi d’espais límit com la bogeria o les al·lucinacions, i incorporen l’ús de conceptes metafísics per explicar les seves obres.
El poemari Le Mouvement perpétuel (1926) s’emmarca en un període de transició entre el dadaisme i el surrealisme. L’obra, de caràcter urbà, trenca amb els formalismes tot i que alguns títols anuncien construccions clàssiques, barreja majúscules i minúscules i busca la sonoritat.
Al seu torn, La Grande Gaité (1929) ja entra de ple en el surrealisme. Malgrat el títol, és un llibre absolutament pessimista que planteja una visió negativa de l’ésser humà.
Cal dir que la rebel·lia del grup ara surrealista no es limita a l’aspecte literari, sinó que els seus membres entren a militar en el Partit Comunista Francès.
No obstant això, el partit no veu amb bons ulls el surrealisme. La Conferència Internacional d’Escriptors Revolucionaris de 1930 el considera “una reacció de les generacions joves d’intel·lectuals de l’elit petit burgesa”. Aragon assisteix a la conferència amb ànim de conciliar el corrent artístic i literari amb la via revolucionària, però finalment s’adhereix a les conclusions de la reunió.
Així mateix, Aragon publica l’any 1931 el poema “Front rouge”, que pretén seguir la línia revolucionària preconitzada des de l’estalinisme sense abandonar del tot els elements surrealistes. L’autor, amb el temps, menysprearà l’obra perquè la considerarà mancada de qualitat.
El poema, que després encapçalarà el llibre Persécuté persécuteur, exalta la violència contra les forces de l’ordre i això porta un jutge d’instrucció a obrir-li una causa penal. André Breton redacta en la seva defensa un manifest al qual donen suport més de trescents intel·lectuals. Indica que es tracta d’una obra de contingut poètic perseguida per la justícia burgesa i critica que es vulguin imposar criteris racionals a la creació, en la qual són importants precisament la irracionalitat i l’inconscient. De tota manera, Aragon rebutja el manifest perquè utilitza arguments propis del surrealisme, com sabem, rebutjat pels comunistes. Això suposa la seva ruptura definitiva amb Breton i el grup surrealista.
El 1934, el seu poemari Hourra l’Oural consolida la seva aposta pel realisme socialista. L’obra inclou vint-i-sis poemes en què defensa la revolució i la feina col·lectivitzadora de la Unió Soviètica.
Un altre episodi decisiu en la seva vida és conèixer Elsa Triolet (Elsa Kagan de naixement), escriptora russa que havia conegut Maiakovski, i que esdevé la seva parella i musa. Tots dos viuen en comú quan es produeix la invasió nazi i l’esclat de la Segona Guerra Mundial.
Aragon, primer, és reclutat com a metge auxiliar i després participa, conjuntament amb Elsa, en accions de la resistència. En el marc de les seves actuacions, creen el Comitè Nacional d’Escriptors i projecten la revista
Les lettres françaises.
És temps també d’escriure poesia compromesa, de resistència, per aixecar la moral de la ciutadania francesa, que es difon de forma clandestina. Per tal que el missatge polític arribi a la persona que llegeix el poema, tant a nivell racional com emocional, opta per formes que l’acosten a la poesia de tradició oral. Com diu el catedràtic J. Ignacio Velázquez, busca un vers amb qualitats de cant col·lectiu. També incorpora exaltacions de tipus nacionalista inspirades en la literatura medieval, així com valors propis de l’amor cortès.
Aquest posicionament poètic es reflecteix en el poemari Le Crève-coeur (1941). També és propi d’aquesta etapa Les yeux d’Elsa (1942), ja que fins i tot els poemes més manifestament dedicats a la seva musa incorporen un contingut polític.
Quan la guerra acaba, Aragon és molt popular, però paradoxalment troba un ambient hostil. De Gaulle tracta de reduir la influència dels comunistes en la vida política. També Péret, antic company surrealista, critica l’ús de formes reaccionàries en la poesia. A més, quan apareix Le noveau crèvecoeur (1948), la crítica comença a parlar de la poesia de resistència com de mera propaganda.
I encara hi ha més problemes: se l’acusa de crear llistes negres de col·laboracionistes nazis i, quan decideix publicar a Les Lettres françaises un retrat d’Stalin elaborat per Picasso amb motiu de la mort del dirigent soviètic, rep tota la fúria del partit.
CJ'ai traversé les ponts de Cé
C'est là que tout a commencé
Une chanson des temps passés
Parle d'un chevalier blessé
D'une rose sur la chaussée
Et d'un corsage délacé
Du château d'un duc insensé
Et des cygnes dans les fossés
De la prairie où vient danser
Une éternelle fiancée
Et j'ai bu comme un lait glacé
Le long lai des gloires faussées
La Loire emporte mes pensées
Avec les voitures versées
Et les armes désamorcées
Et les larmes mal effacées
Ô ma France ô ma délaissée
J'ai traversé les ponts de Cé.
Les yeux d’Elsa (1942)
Tot i que el retorn de Thorez a la direcció del Partit Comunista Francès i l’inici de la desestalinització li aporten una major llibertat creativa, Aragon entra en una crisi com a persona i com a escriptor. Continua militant, però inicia una nova etapa a nivell literari.
Així com Mes caravanes, de 1954, recopila poemes dispersos anteriors, Les yeux et la memoire, del mateix any, planteja les seves incerteses, i en poc temps consolida una poesia més introspectiva. Le roman inachevé (1956) és una mena d’autobiografia poètica on repassa els records que l’han marcat, i on tenen un paper destacat temes com la mort, el pas del temps o el fracàs des d’una visió íntima, la qual cosa representa una novetat destacada en la trajectòria d’Aragon. L’amor també hi és present, com també hi és en els llibres posteriors que dedica a Elsa: Elsa (1959), Le Fou d’Elsa (1963) i Il ne m’est Paris que d’Elsa (1964).
Aragon manté malgrat tot la seva presència en la vida política. El maig del 1968 és l’únic membre del comitè central del seu partit que dona suport a la revolta estudiantil, però la seva figura és respectada.
Elsa mor el 1970. Aragon queda afectat per la seva pèrdua, tot i que segons testimonis la relació no ha estat plenament feliç. Es deixa veure públicament amb actuacions dotades d’una certa extravagància, com retornant per moments a les seves etapes dadaistes i surrealistes.
D’altra banda, tanca la seva carrera poètica amb llibres intimistes que segueixen la tendència ja iniciada: Le voyage de Hollande (1964), Les chambres, poèmes du temps qui ne passe pas (1969) i Les Adieux, et Autres poèmes (1982). Finalment, mor el 1982.
Tous ceux qui parlent des merveilles
Leurs fables cachent des sanglots
Et les couleurs de leur oreille
Toujours à des plaintes pareilles
Donnent leurs larmes pour de l'eau
Le peintre assis devant sa toile
A-t-il jamais peint ce qu'il voit
Ce qu'il voit son histoire voile
Et ses ténèbres sont étoiles
Comme chanter change la voix
Ses secrets partout qu'il expose
Ce sont des oiseaux déguisés
Son regard embellit les choses
Et les gens prennent pour des roses
La douleur dont il est brisé
Ma vie au loin mon étrangère
Ce que je fus je l'ai quitté
Et les teintes d'aimer changèrent
Comme roussit dans les fougères
Le songe d'une nuit d'été
Automne automne long automne
Comme le cri du vitrier
De rue en rue et je chantonne
Un air dont lentement s'étonne
Celui qui ne sait plus prier
Les Adieux et Autres poèmes (1982)
Louis Aragon és més que un poeta, un novel·lista o un assagista rellevant en la literatura de la seva època. És un símbol de transgressió i de combat, però també és l’home que viu i pateix com els altres. És una figura clau de les avantguardes, de la lírica i de la lluita dels francesos pel seu alliberament. En definitiva, un autor irrepetible en què vida i història es confonen enmig d’uns temps convulsos.
Dissabte, dia 17 de març de 2012, l'Associació Poètica Vers i REevers va celebrar la segona edició de les Jornades Poètiques al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra (Badalona) (www.lamurtra.cat).
En aquesta reunió teòrica-pràctica-reflexiva es van desenvolupar, en contacte directe amb la natura, una sèrie d'activitats relacionades amb l'exercici de l'escriptura. Diversos dels integrants de Vers i Revers van realitzar tallers condensats (per brevetat i intensitat) al voltant de conceptes poètics i tècniques creatives i de declamació.
Aquí us mostrem algunes imatges d’aquella jornada.
A la foto de grup, un moment de feina poètica. D’esquerra a dreta, J.I. Elias, M. Ramírez, R. Bragado, E. Quiñones, M. Meseguer i T. Tarrida.
A la dreta, una vista general del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra; i un moment amb la Marianna Ramírez i el Roberto Bragado.
Escrit per Elisabet Martínez
La poesia confessional és un corrent literari que va emergir amb força als Estats Units a mitjans del segle XX, en un context marcat per la necessitat d’expressar el dolor i la complexitat de l’experiència humana. Aquest tipus de poesia es distingeix per l’ús intens del “jo” poètic, que s’endinsa en territoris íntims i sovint tabús: la depressió, la sexualitat, la mort, les relacions familiars o les malalties mentals. El poema esdevé un espai de revelació, on la vulnerabilitat no s’amaga sinó que s’exposa amb una sinceritat punyent. És una poesia que no busca embellir el dolor, sinó donar-li forma i veu.
Va ser M. L. Rosenthal, l’any 1959, qui va fer servir per primera vegada el terme “confessional” en una ressenya que va titular “Poesia com a confessió" a l’obra Life Studies, de Robert Lowell. Segons Rosenthal, els poemes de Lowell anaven "més enllà dels límits habituals de reticència o vergonya personal", I entre els seus temes recurrents trobem la culpa, el càstig o el suïcidi. L’autor va patir més de 20 ingressos a hospitals psiquiàtrics i va ser capaç de transformar la seva lluita amb el trastorn bipolar en matèria poètica. A continuació, un petit fragment de “Waking in the blue”, un poema autobiogràfic a on Lowell descriu la seva vivència a un dels ingressos a l’hospital psiquiàtric McLean's, a Massachusetts (EUA).
Robert Lowell
The night attendant, a B.U. sophomore, rouses from the mare's-nest of his drowsy head propped on The Meaning of Meaning. He catwalks down our corridor. Azure day makes my agonized blue window bleaker. Crows maunder on the petrified fairway. Absence! My heart grows tense as though a harpoon were sparring for the kill. (This is the house for the "mentally ill.")
A finals dels anys 50, Robert Lowell va impartir una classe de poesia a la Universitat de Boston, a la qual van acudir diferents poetes de renom, entre elles hi destaquen Anne Sexton i Sylvia Plath La classe va ser crucial per al desenvolupament de la veu poètica de Sexton i va inspirar Plath a explorar temes confessionals en la seva obra. Ambdues es van suïcidar.
Anne Sexton
But suicides have a special language. Like carpenters they want to know which tools They never ask why build
Twice I have so simply declared myself, have possessed the enemy, eaten the enemy, have taken on his craft, his magic.
In this way, heavy and thoughtful, warmer than oil or water, I have rested, drooling at the mouth-hole.
I did not think of my body at needle point. Even the cornea and the leftover urine were gone. Suicides have already betrayed the body
MAD GIRL’S LOVE SONG
Sylvia Plath
I shut my eyes and all the world drops dead; I lift my lids and all is born again.
(I think I made you up inside my head.)
The stars go waltzing out in blue and red, And arbitrary blackness gallops in:
I shut my eyes and all the world drops dead
Pros i contres de la poesia confessional en la cura de la salut mental.
Analitzem quines característiques té la poesia confessional i quin efecte pot tenir en la nostra visió del món i el nostre estat emocional. Es devastadora o pot tenir alguna funció interessant?
1) Presència marcada del jo poètic, poesia en primera persona
El psicòleg James Pennebaker, especialista en recerca sobre el llenguatge i la salut mental, en un estudi en el qual analitzava la poesia d’autors que van acabar suïcidant-se i d’altres
que no, va descobrir que la principal diferència entre ambdós grups era la freqüència amb què apareixia el pronom "jo" als poemes, i no en l’ús de paraules associades a emocions negatives, ja que com es podia preveure tots en feien ús abundant.
“La gran diferència va ser l’ús de la paraula ‘jo’. Els poetes suïcides la feien servir molt més.” —James Pennebaker
Aquest ús intens del pronom en primera persona singular reflecteix una auto focalització que, segons Pennebaker, sovint acompanya la depressió. En el cas de Sylvia Plath, per exemple, la repetició del “jo” en poemes com Mad girl’s love song no només revela una veu poètica íntima, sinó també una immersió profunda en el dolor personal, sense filtres ni distància emocional.
A més a més, les persones amb depressió tendeixen a ser brutalment honestes amb elles mateixes, mancant de les “il·lusions positives” que sovint ens protegeixen del pes de la realitat. Aquesta honestedat radical, quan es canalitza a través de la poesia, pot donar lloc a textos d’una intensitat emocional devastadora, però també d’una bellesa crua i reveladora.
En aquest sentit, la poesia confessional no només és una forma d’expressió artística, sinó també un mirall de l’estat mental del poeta. El “jo” poètic esdevé un espai de resis-tència, de denúncia, de supervivència —i, en alguns casos, de comiat.
“Els poetes suïcides fan servir molt més la paraula jo que altres poetes.”
—James Pennebaker
2) Inclusió de temes autobiogràfics
Epson i White, creadors de la teràpia narrativa, defensen que les persones construeixen la seva realitat a partir de la narrativa de les seves pròpies experiències. Des d’aquest punt de vista, pot ser interessant, terapèuticament treballar amb els poemes. Reescriure’ls.
3) Aborda temes íntims com la salut mental, el trauma o la mort amb un llenguatge sincer, directe i sense artificis.
En el context de la salut mental, la poesia confessional pot funcionar com una eina poderosa de comprensió i alliberament. No només per qui l’escriu, sinó també per qui la llegeix i s’hi reconeix.
És en aquesta exposició honesta on la paraula poètica troba una de les seves funcions més humanes: la de fer-nos sentir menys sols i ens pot servir com a eina per lluitar contra l’estigma.
Així doncs, per finalitzar, només hem de recordar aquest magnífic vers: “Els suïcides tenen un llenguatge especial.”
Anne Sexton
Escrit per Mingo Meseguer
El passat 10 març va fer trenta anys de la mort de l’Ovidi Montllor a Barcelona, de càncer, jove, amb 53 anys. Fou cantant, rapsode, actor de teatre i cinema. Artista polifacètic, humanament va destacar per la seva la bondat, la lleialtat en els tractes i la fidelitat a una manera molt positiva de plantar cara a l’existència, així com el seu ferm i constant compromís amb la llengua i la cultura catalanes.
Apunt biogràfic
Nasqué a Alcoi, el 4 de febrer de 1942. Fill d'una família de classe obrera, era el més gran de tres germans. De caràcter malaltís, aprofitava pera llegir les obres que el seu oncle li havia deixat en exiliar-se. Des dels 12 anys va haver de deixar l'escola per les necessitats econòmiques familiars. S'hagué d'espavilar en el món laboral, i va treballar en oficis diferents: mecànic, adroguer, venedor ambulant, obrer tèxtil, cambrer, etc. Des de ben jove prengué consciència política de les desigualtats socials, i el 1959 es traslladà a Barcelona, on s’integraria de forma clandestina al PSUC, sent molt actiu a les lluites antifranquistes.
Inicià la seva carrera artística l’any 1965, amb companyies independents de teatre. Aprèn a tocar la guitarra autodidàcticament, i el 1968 comença a cantar com a professional; en 1974 va fer el seu primer treball en el cinema.
Va actuar en una quarantena de pel·lícules, generalment compromeses amb alternatives socials i polítiques, d'entre les quals destacaré La verdad sobre el caso Savolta (1979), La portentosa vida del padre Vicente (1978) o El llarg hivern (1991). Com a escriptor, destaquen les seves lletres que ben sovint esdevenen poemes d'una qualitat molt notables. Va publicar dos reculls: Poemes i cançons (1978) i Poemes i dibuixos (1985).
Morí enmig de dificultats personals. No tan sols per la malaltia que l’havia anat apagant i que li havia atacat precisament la veu,allò que més el definia. El 1995 es vivia un dels moments culminants de l’oblit planificat amb què la transició postfranquista havia recompensat els cantants i els activistes culturals que tant havien fet en la lluita contra la dictadura.
L’Ovidi cantant
Va ser un músic essencialment intuïtiu, transparent, que va fer confluir la música popular valenciana amb la chanson francesa. La influència francòfona és palesa en tota la seva trajectòria. Jacques Brel, George Brassens, Léo Ferré o Serge Reggiani van ser els seus referents fonamentals, tant en l’àmbit estrictament musical com en l’interpretatiu: la seva manera de comunicar amb la gesticulació de les mans i la cara per donar més força a la interpretació.
Les seves cançons transiten sobre dos vessants: les de naturalesa amorosa i les que tenen un marcat component social.
El seu repertori continua sent una crònica social plena de vigència i sentiment, que ell interpretava amb la balsàmica força de la humilitat, i aquell talent innat per transmetre el que està escrit en cada cançó i el que s’escola entre els silencis, les notes musicals i les paraules. Les cançons de l'Ovidi són útils per radiografiar aquella època, i al mateix temps serveixen per advertir sobre possibles paranys i enganys.
Va enregistrar dotze àlbums, entre els quals jo destacaria: La fera ferotge (1968), Gola seca (1969), Sol d’estiu (1970), Crònica d’un temps (1973), Salvat-Papasseit per Ovidi Montllor (1976), Ovidi Montllor a l’Olympia (1975) i Bon vent i barca nova (1978).
Va cantar a l’amor, allunyant-se dels estereotips, amb una gran sensibilitat amarada de tendresa. Així queda palès en Homenatge a Teresa, una de les indispensables del seu repertori, i que, segurament, està entre les millors cançons que s’han fet en llengua catalana; o en Montserrat, d’una incommensurable bellesa, que no va tenir prou ressò quan va ser publicada, i on amb una veu pròpia, trencada i innocent, evocava l’amor de parella.
HOMENATGE
Com un record d'infantesa sempre recordaré a la Teresa, ballant el vals
Potser fou l’últim fet amb algú que estimés abans que un bombardeig la tornés boja
Tots els xiquets la seguíem i en un solar apartat ens instruíem al seu voltant
Mig descabellonada ens mostrava les cuixes i ens donava lliçons d'anatomia.
Ella ens va dir d'on veníem. I que els reis de l'Orient no existien.
Ni llops ni esperits. Ens parlava de l'amor com la cosa més preciosa i bonica.
Sense pecats.
Ens ensenyà a ballar a cantar i a estimar.
D'això ella era la que més sabia.
Amb una floreta al seu cap i un mocador negre al coll i faldes llargues i un cigarret
Vas ser la riota dels grans, i la mestra més volguda dels infants
Ara de gran comprenc tot el que per tu sent i et llence un homenatge als quatre vents
Com un record d'infantesa sempre et recordaré a tu, Teresa, ballant el vals
MONTSERRAT
El pas tel temps farà de nosaltres colors
Ja no se n'anirà l'ocell de tants amors.
Vidres fràgils de goig. Nits i dies de sols Vaixells de deu mil ports
Adéu a tots els dols.
El vent que se'n va. Campanes de tardor. Pluja, neu, on són ja? Cap segon sense enyor
Desmesuradament.
Tot és com ha de ser. El rellotge és absent I sempre hi ha que fer
Plors d'amor, ja són mar. Raig de foc que no para. Els Déus volen baixar. Font fresca tot i encara
Onades contra el roc. Tempestes d'inquietud. Tot menjat pel nou foc. Amor meu, és per a tu
En el vessant sociopolític, les cançons són expressions de les seves creences i principis, que sorgeixen de les ganes de dir les coses pel seu nom, tot embolcallat de sàtira, amargor i sornegueria. Bon vent i barca nova, un dels temes més coneguts, és un refrany valencià que se li diu a qui li coneixem el mal caràcter, la nul·la paraula o el mal comportament i l'estem enviant a pastar fang perquè el volem ben lluny de nosaltres. En La cançó del cansat, trobem l’Ovidi més visceral, fart de moltes coses, on explica obertament qui és ell i on és, endinsant-se a les entranyes del seu temps.
BON VENT I BARCA NOVA
Au adéu, comence el meu comiat a tot el temps passat Bon vent i barca nova!
Sé però, que no s'estrena un prat, seguim sent rellogats a dins una gran cova
Mil espills, se'm trenquen en la nit colpegen el meu pit, i m'omplen d'ais la boca. I un badall ofega el meu crit i deixa l'ull humit i el nas demana: Moca't!
Au adéu, comence el meu comiat a tot el temps passat. Bon vent i barca nova!
Nova sang arriba al meu cervell i em sent tibar la pell, i em torna a la memòria temps de caça, de peixos i d'ocells, de joves i de vells...
Però ara és altra història?
Tot i així, un qualsevol fracàs em posa en el percanç del record sense glòria.
Au adéu, comence el meu comiat a tot el temps passat
Bon vent i barca nova!
No és clar, per tant també és obscur, tinc davant un mur.
El riure se'm capgira.
L'atzucac em fa fer un atur:
Present, passat, futur i un mateix punt de mira.
Veig el blat més tendre que madur, veig qui mana segur.
El món no avança: gira
Au adéu, comence el meu comiat a tot el temps passat. Bon vent i barca nova!
Un forat em torna a donar llum, un cigar em `óna fum i una ampolla, empenta Cec d'enguany am guie pel bastó, malfie del color i de lletra impresa.
Done fe d'aquestes sensacions, li llence al foc carbó i retorne als meus trenta.
Au adéu, comence el comiat i sóc nou arribat.
No me'n vaig, sóc qui torna!
Au adéu, comence el comiat, i sóc nou arribat.
No me'n vaig sóc qui torna!
Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.
Per senyera, senyors, quatre barres. Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres
Per idea, i senyores, esquerrà
Queda clara, per tant, per a tothom, la meua carta de naturalesa
No és miracle, ni és un mal son; m'ha tocat, i és la meua feblesa
Quede clar, també, que són covards, tots els qui obliden les arrels
Seran branca d'empelt en altres prats
I en la mort, rellogats dels estels
És ben trist encara avui parlar, i posar al seu lloc una història
Fins ací ens heu fet arribar
De tan grossa raó, naix la glòria.
I torne a repetir: sóc alcoià.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català i ho faig a la manera de València.
Ovidi Montllor: 30 anys d’absència i presència
En el vessant sociopolític, les cançons són expressions de les seves creences i principis, que sorgeixen de les ganes de dir les coses pel seu nom, tot embolcallat de sàtira, amargor i sornegueria. Bon vent i barca nova, un dels temes més coneguts, és un refrany valencià que se li diu a qui li coneixem el mal caràcter, la nul·la paraula o el mal comportament i l'estem enviant a pastar fang perquè el volem ben lluny de nosaltres. En La cançó del cansat, trobem l’Ovidi més visceral, fart de moltes coses, on explica obertament qui és ell i on és, endinsant-se a les entranyes del seu temps.
L’Ovidi divulgador de poetes
Una altra de les constants de la seva carrera artística va ser la divulgació de poetes catalans. A través de textos recitats o musicats va fer arribar al gran públic alguns dels poemes més coneguts de Salvat-Papasseit, Blai Bonet, Josep Maria de Sagarra, Pere Quart, Salvador Espriu i, sobretot, Vicent Andrés Estellés.
La decisió de donar-los veu li va sorgir després de llegir al poeta rus Ievgueni Ievtuitxenko, llavors va començar a preparar el muntatge sobre Salvat-Papasseit, que veuria la llum en format de disc el 1976. La seva voluntat era enregistrar onze discos dedicats a poetes, però el projecte no va reeixir. Podeu escoltar recitats alguns poemes a l’enllaç: https://www.musicadepoetes.cat/musics (feu la cerca per Intèrprets/Ovidi Montllor)
Reivindicant la seva figura “L’Ovidi sempre parlava clar, i això tard o d’hora en aquest país t’ho fan pagar”. Aquestes paraules d’en Toti Soler indiquen clarament que l’Ovidi era un personatge incòmode; durant la transició, ell va ser molt dur amb els nous governants, i això va tenir conseqüències.
Arraconat durant molts anys, les noves generacions, lliures de les càrregues històriques i dels silencis de la transició, el reivindiquen i l’han convertit en un referent. Són diversos els grups musicals i col·lectius literaris i de tota mena que, de llavors ençà, han recuperat la seva obra, i el seu testimoniatge, posant en relleu el seu compromís social i cultural amb el país. El que deia fa trenta anys, amb força i vitalitat a través dels versos i les cançons, ressona amb més vigència que mai en el present.
“La Poesía comunica antes de ser entendida.”
Escrit per Mary Loly Ávila
Thomas Stearns Eliot nació en St. Louis, Missouri el 26 de septiembre de 1888. Sus padres, un exitoso hombre de negocios y su madre trabajadora social y escritora de poesía. De 1898 a 1905, Eliot asistió a la Academia Smith, donde sus estudios incluyeron latín, griego antiguo, francés y alemán. Influenciado por el Rubaiyat de Omar Khayyam, en una traducción de Edward Fitzgerald, comenzó a escribir poesía cuando tenía catorce años. Eliot vivió en San Luis hasta los dieciséis años. Después de su graduación, asistió a Milton Academy en Massachusetts para un año preparatorio.
Estudió filosofía en Harvard College de 1906 a 1909, obteniendo su título de licenciatura. Vivió en Inglaterra en 1914 para asistir a Oxford y se enamoró de Londres. También conoció al influyente poeta estadounidense Ezra Pound, quien fue crucial para ayudarle a publicar gran parte de sus primeros trabajos. Se convirtió en ciudadano británico en 1927. Publicó su primer poema, "La canción de amor de J Alfred Prufrock" bajo la dirección editorial de Pound en 1915. El poema fue bien recibido y se pensó que marcaría el comienzo de una nueva era de poesía modernista inteligente.
Dejémonos ir, pues, tú y yo cuando la tarde se extienda por la superficie del cielo como un paciente anestesiado sobre una mesa; dejemos marchar, cruzando ciertas calles casi desiertas, la murmurante forma en que se retiran las noches en vela en hoteles baratos de paso en polvorientos restaurantes cubiertos de conchas: calles que se alargan como una tediosa discusión con malas intenciones para conducirte a una pregunta abrumadora… Oh, no preguntes, “¿Qué es esto?”
Déjanos ir y llevar a cabo nuestra visita.
En el interior de la sala, las mujeres van y vienen hablando sobre Miguel Ángel.
La niebla amarilla que frota su espalda contra los ventanales, el humo amarillo que frota su boca contra los ventanales, extendiendo su lengua hasta las esquinas de la tarde, suspendido sobre las piscinas que permanecen vacías, dejando caer sobre su espalda el hollín desprendido de las chimeneas, resbalando por la terraza, saltó inesperadamente, y consciente de que se trataba de una suave noche de octubre rodeó una vez más la casa; después cayó dormido. Y, por supuesto, habrá tiempo para el humo amarillo que resbala por las calles, frotando su espalda contra los ventanales; habrá tiempo, habrá tiempo que prepare tu rostro para conocer cada rostro que tú conozcas habrá tiempo para matar y para crear, tiempo para cada trabajo y días en que tus manos alcen y dejen caer una pregunta sobre tu plato; tiempo para ti y tiempo para mí, y todavía tiempo para un centenar de dudas, y para un centenar de decisiones y revisiones, antes de acompañar con tostadas el té
“La niebla amarilla que frota su espalda contra los ventanales”
En el interior de la sala, las mujeres van y vienen hablando sobre Miguel Ángel
Y, por supuesto, habrá tiempo para preguntarse, “ ¿me atrevo?” y, “ ¿me atrevo?” tiempo para girarse y bajar las escaleras, con una calva en el centro de mi cabeza (dirán: “¡qué fino crece ahora su pelo!”) mi abrigo para las mañanas, con el cuello firmemente ajustado en la barbilla mi corbata suntuosa y humilde, sostenida por un simple alfiler (dirán: “ ¡pero qué finos son sus brazos, sus piernas!”) ¿me atrevo a alterar el universo? en un minuto hay tiempo para decisiones y revisiones que en un minuto se revertirán. Porque ya las he conocido todas, las conozco todas: he conocido las noches, las mañanas, las tardes, he dosificado mi vida en cucharillas de café; conozco las moribundas voces y sus formas de agonizar tras la música de una habitación lejana
Así, ¿cómo debo imaginar?
Y ya he conocido los ojos, los conozco todos ojos que te atan a la formulación de una frase, y cuando yo soy formulado, vasto sobre un alfiler, cuando estoy clavado y retorciéndome en la pared, entonces ¿cómo puedo empezar a explicar el sentido de mis hábitos, de mis días? ¿Y cómo debo imaginar?
Y ya he conocido los brazos, los conozco todos brazos llenos de adornos y blancos y desnudos (¡pero, a la luz de una lámpara, hundidos en ligero vello castaño!) ¿es el perfume de un vestido el que me hace divagar así?
Brazos que descansan sobre una mesa, o envueltos en un chal.
¿Y debo, pues, imaginar?
¿Y por dónde debo empezar?
“¿me atrevo / a alterar el universo?“
¿Debo decir: he cruzado calles estrechas al atardecer y observado el humo que asciende por las tuberías de hombres solitarios en mangas de camisa, asomados a las ventanas ? Yo debí ser un par de garras desparejadas escabullidas por el fondo de mares silenciosos ¡Y la tarde, el anochecer, duerme tan plácidamente!
Alisada por largos dedos, adormilada cansada o fingiendo estarlo, estirada en el suelo aquí, junto a ti, junto a mí ¿Debería, tras el té y las tartas y los helados, tener la fuerza suficiente para problematizar este momento? Pues, aunque haya llorado y ayunado, llorado y rezado, aunque haya visto sobre una bandeja (y casi sin pelo) mi cabeza depositada no soy ningún profeta y todo esto carece de mayor sustancia; he asistido al parpadeo de mi grandeza, y he visto a la eterna Parca sostener mi abrigo, y reír entre dientes, y, en pocas palabras, he tenido miedo. Y habría valido la pena, después de todo, tras las tazas, la mermelada, el té, entre la porcelana, entre conversaciones sobre lo nuestro, todo habría valido la pena, haberse lanzado sobre el asunto con una sonrisa, haber exprimido el universo hasta formar una bola y hacerla rodar hacia alguna pregunta abrumadora, decir: “ soy Lázaro, resucitado de entre los muertos, vuelvo a decíroslo a todos, debo decíroslo a todos”
Si una persona, acomodando su cabeza sobre una almohada dijese: “Esto no es en absoluto a lo que me refería; no lo es, no lo es en absoluto”
¿Y habría valido la pena, después de todo, todo habría valido la pena, tras los atardeceres y los grandes patios y las calles llenas de rocío, tras las novelas, tras las tazas de té, tras las faldas que dejan su rastro en el suelo y esto, y tantas cosas más?
¡Es imposible decir exactamente lo que quiero decir!
Pero como si una linterna mágica arrojase los nervios rítmicamente sobre una pantalla:
“Es imposible decir exactamente lo que quiero decir!
todo habría valido la pena si una persona, ahuecando una almohada o arrojando al suelo un chal y girándose hacia la ventana, dijese:
“Esto no lo es en absoluto; no es a lo que me refería, no lo es ”
¡No! No soy el Príncipe Hamlet, tampoco estaba destinado a serlo; soy un señor predispuesto, alguien que hará lo posible por hacer avanzar al progreso, por dar comienzo a una escena o dos, por aconsejar al príncipe; sin duda, una herramienta útil, deferente, satisfecho de ser de utilidad, político, cauto y meticuloso; grandilocuente, mas algo obtuso; en ocasiones, de hecho, casi ridículo casi, en ocasiones, el Payaso.
Envejezco… Envejezco…
Vestiré mis pantalones con un dobladillo en la parte inferior.
¿Debo dejar mi pelo atrás? ¿Tengo el valor para comerme un melocotón?
Vestiré pantalones blancos de franela, pasearé por la playa. He escuchado a las sirenas cantarse las unas a las otras.
No creo que vayan a cantarme a mí.
Las he visto cabalgar las olas hacia el mar peinando los cabellos blancos del océano hacia atrás cuando el viento mece el agua de color blanco, de color negro Hemos permanecido en los aposentos del mar junto a mujeres marinas envueltas en algas rojas y marrones hasta que las voces humanas nos despiertan: entonces nos hundimos
El 26 de junio de 1915, Eliot se casó con Vivienne Haigh-Wood, una mujer inteligente que participó intensamente en la vida del gran poeta británico-estadunidense, y que contribuyó a la creación de La tierra baldía y Los cuatro cuartetos.
Antes de conocer a Vivienne, Eliot no había escrito nada significativo, por lo que muchos han asegurado que ella contribuyó a la creación de esos poemas. Además de pasar en limpio notas y de animar a Eliot a dedicarse de lleno a la poesía, ella escribía para una revista literaria que había creado con él. Posteriormente se separa de ella.
Eliot trabajó como maestro de escuela, enseñando francés y latín. En 1917, trabajó en Lloyds Bank en Londres, trabajando en cuentas extranjeras.
Siguió a "Prufrock" con "Gerontion" en 1919, que comenzó a destacar el tema de la desilusión en el mundo de posguerra, un tema principal de su próxima gran obra, "TheWasteLand", o ‘Tierra Baldía’, publicada en 1922, con la que lo llevó a la palestra y es el trabajo más conocido e importante de Eliot para el mundo de la poesía.
El poema de La tierra baldía contiene 434 versos que, en su versión original, tenía más de 800 versos, hasta que Ezra Pound editó el poemario, luego de que su autor se lo enviara a París. Eliot confió tanto en el criterio del gran poeta estadounidense que le dedicó el libro: «Il miglior fabbro» (‘el mejor maestro’).
El panorama yermo y desolador de la existencia que dibujaba este poema desde su contundente comienzo –“Abril es el mes más cruel”– fue interpretado por gran parte de la crítica de su época como la representación más fiel de la desilusión de una generación. Sin embargo, La tierra baldía hunde sus raíces en un anhelo de regeneración tanto existencial como poética. Desde un punto de vista literario, la regeneración del poder de la palabra poética.
De este modo, Baudelaire le mostró a Eliot que era posible renovar la poesía del siglo XX con “lo que hasta ese momento se había entendido como (…) lo estéril, lo poéticamente inabordable”.
En este sentido, el carácter alusivo y fragmentario de este poema impulsaba, por un lado, una relectura de la tradición literaria occidental y, por otro, daba forma literaria a lo que hasta entonces había sido “poéticamente inabordable.”
El poema La Tierra Baldía se divide en cinco partes: "El entierro de los muertos", "Una partida de ajedrez", "El sermón del fuego", "Muerte por agua" y "Lo que dijo el trueno". Cada sección presenta diferentes escenarios y perspectivas, contribuyendo a la sensación de caos y fragmentación.
El poema surge en un contexto de posguerra, donde la sociedad se ve afectada por la pérdida de valores y la sensación de vacío Se exploran temas como la esterilidad, la decadencia, la fragmentación, la pérdida de fe y la búsqueda de significado en un mundo caótico.
Eliot utiliza un estilo fragmentado, con múltiples voces, referencias culturales y lingüísticas diversas, creando una atmósfera de desconcierto y complejidad.
[Fin de la primera parte]
Al Bosc Imaginat la tardor ja va arribar amb els primers dies del mes d’octubre cobrint tots els camins de fulles de molts colors: verme-lles, grogues i marrons. El vent les acompa-nya transportant-les en un valls i les deixava caure allà on li venia de gust!.
El vent, que bufava, va portar fins a casa meva un grapat de fulles i entre elles una mica mig amagat hi havia un llibre en petit format, delicat, sensible pels seus texts senzills i poètics molt especials per a les primeres edats i les seves primes aproximacions a la lectura que pertany a la Col·lecció Olívia: POEMES DE VENT I FULLES, d‘Edicions El Cep i la Nansa.
Set poemes de tardor i de vent: ¡¡que porten cartes de la tardor, per jugar a fet i amagar al bosc, per tastar els panellets mentre ens amaguem dins la boira o fent el darrer bany amb una mica de fred!!; sort que el sol sortirà presentant les seves estacions i deixant-nos com a últim poema a la bruixa i la castanyera.
Cada petit poema ocupa una doble pàgina on els textos de la Núria Albertí es combinen en perfecta harmonia amb les il·lustracions de la Mercè Galí, fent d’aquest petit llibre un indispensable a les prestatgeries de les biblioteques, les escoles bressols i les nostres cases.
Escrit per Joan-Ignasi Elias
Pel·lícula: ‘Atrapat en el temps’.
El Poeta: Walter Scott (Edimburg, 1771 –Melrose (Escòcia), 1832)
El Poema: ‘The Lay of the Last Minstrel’
Pel·lícula: Groundhog Day. Dirigida per Harold Ramis, 1993.
L’Andie MacDowell recita aquest fragment d’un poema de Sir Walter Scott davant d’un Bill Murray dins el seu “dia de la marmota”.
Diu així:
L’infeliç concentrat en si mateix vivint perdrà el seu bon nom i, morint dues vegades, descendirà a la miserable pols d’on va sorgir sense sentir planys ni lloances ni cants.
Walter Scott (Edimburg, 1771 - Abbotsford, 1832) fou un escriptor escocès del Romanticisme Va estudiar dret i es va dedicar als negocis, raó per la qual va començar a publicar anònimament, però va revelar la seva identitat davant l'èxit de la seva obra, en què destaca la novel·la Ivanhoe.
Entre 1805 i 1817, Scott es va veure impulsat a iniciar una carrera literària per l'entusiasme a l'Edimburg de la dècada del 1790 per la literatura alemanya moderna. Recordant el període de 1827, Scott va dir que «estava boig d'alemany»
El 1796, va produir versions en anglès de dos poemes de Gottfried agost Bürger, ‘Der wilde Jäger’ i ‘Lenore’, publicats com a ‘The Chase’, i ‘William and Helen’. Scott va respondre a l’in-
terès alemany de l’epoca per la identitat nacional, la cultura popular i la literatura medieval, que es relacionava amb la seva passió per la balada tradicional.
Scott va escriure cinc poemes narratius llargs de sis cants, quatre poemes més breus publicats de manera independent i moltes peces mètriques petites. Fou, amb diferència, el poeta més popular de l'època fins que Lord Byron va publicar els dos primers cants de Les peregrinacions de Childe Harold el 1812 i després les seves exòtiques narracions en versos orientals.
La Setmana del Llibre en Català és un esdeveniment cultural que té lloc cada any el mes de setembre a la ciutat de Barcelona. Després de més de 40 edicions, s’ha consolidat com un dels esdeveniments culturals més importants del país per projecció, volum de negoci, participants, assistents i difusió.
És el lloc de trobada dels lectors, un espai per mostrar la riquesa i la diversitat de l’edició en català i la seva potència industrial. La Setmana ofereix un espai on comprar totes les novetats i llibres de fons en català i on es pot gaudir d’una programació d’activitats que aplega autors, traductors, il·lustradors, llibreters, editors i lectors. Enguany comptarà amb 93 casetes i 312 expositors.
El dimarts 23 és el matí de biblioteques, el dijous 25 té lloc el matí d’Òmnium Cultural, el diumenge 21 es dedica a la producció literària en català al País Valencià, el dissabte 27 a Andorra i el diumenge 28 a les Illes Balears.
La Setmana del Llibre en Català
Pg Lluís Companys - Barcelona
Inici: 19/09/2025
Fi: 28/09/2025
Més informació a: https://lasetmana cat/
Josep M. Llompart (Palma, 1925-1993) va ser un dels poetes, prosistes, traductors, editors, professors, crítics literaris i activistes culturals més destacats de la segona meitat del segle xx. Consagrat a la força redemptora de les paraules, va escriure una sèrie d’obres que primer es varen inscriure en el realisme necessari de l’època, molt punyent per tal de despertar consciències i intentar canviar la realitat opressora d’aleshores, per després passar al desvetllament d’altres realitats més secretes. Com a divulgador de la literatura, va donar a conèixer, amb sensibilitat, entusiasme i generositat, els clàssics, però també les plomes del seu entorn immediat tot vinculant-se amb múltiples iniciatives que ell mateix va ajudar a fundar. Per la seva tasca al llarg d’una vida sencera, va merèixer els guardons més prestigiosos, des del Premi de la Crítica Serra d’Or de Poesia fins al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
La posada en escena d’El País de l’Entreson pretén fer sentir de prop els versos de Josep Maria Llompart, l’home que només volia ser poeta. Poesia realista, amb tocs irònics i que va renovar la poesia del segle XX. Un viatge poètic on es fusiona veu i espai sonor per commemorar el centenari del naixement de Josep M. Llompart.
Per a informació més detallada, podeu consultar Any Llompart: https://cultura.gencat.cat/ca/temes/comm emoracions/2025/anyllompart/index.ht ml
Recital “No hi ha fi ni principi”
Biblioteca Marta Mata c/ de la Creueta, 17 - Cunit
Data: 03/10/2025 - 19 h
▪ Premis Literaris
https://cultura gencat cat/ca/ilc/que-fem/premisliteraris/
▪ Premios Literarios
https://www.culturaydeporte.gob.es/mapaapf/premioM apa.do?cache=init&layout=mapapremio&language=es
▪ Gremi d'Editors de Catalunya
https://www gremieditors cat/
▪ Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
https://www.escriptors.cat/
▪ Asociación Colegial de Escritores de Cataluña
https://www.acec-web.org/spa/11.asp
▪ Gremi de Llibreters de Catalunya
https://gremidellibreters cat/
▪ Biblioteques de Catalunya
https://biblioteques.gencat.cat/ca/biblioteques/catalegs/
▪ Bloc de Lletres - Universitat de Barcelona
https://blocdelletres.ub.edu/2008/07/21/poesia-recitada/
▪ A Media voz
http://amediavoz com/
▪ Música de Poetes
http://www.musicadepoetes.cat/
▪ Poesia.cat - Poesia catalana
http://www.poesia.cat/
▪ Lyrikline
https://www lyrikline org/en/home/
▪ Poets.org
https://poets.org/
“Que
sempre reviu una espurna, una engruna d’acció compromesa, un motiu per sacsejar la buidor. Per contradir-la. Per clavar-li les ungles i omplir-la de coses...”
ISBN: 978-84-10488-11-3
