Josep M. Sala
EL CONGRÉS DE FUSIÓ (TERCER CONGRÉS) El PSC va necessitar tres congressos per unificar-se totalment i crear un veritable partit unit, i no una federació d’excol·lectius. Potser per això ha resultat tan sòlid i resilient.
El Segon Congrés va concloure sense assolir una veritable integració de totes les sensibilitats del partit, quedant, per tant, pendent aquesta tasca. El procés d’integració es va iniciar l’endemà de la finalització del Congrés i es va desenvolupar amb alts i baixos fins a la seva culminació en el Tercer Congrés del partit. Com ha escrit Gabi Colomé, el Segon Congrés va ser el veritable Congrés d’unificació encara que, com també ha escrit Isidre Molas, potser cal complementar-lo amb el Tercer Congrés, del qual sí que va sortir elegida una direcció representativa del conjunt de l’organització. Raimon Obiols va qualificar aquest Tercer Congrés com el congrés de fusió. A la sortida del Segon Congrés la nova direcció encapçalada per Joan Reventós va iniciar una política de gestos orientada a la integració del sector obrerista, la fita més important de la qual va ser l’elecció de Josep Maria Triginer com a primer secretari 54
