LES ELECCIONS AUTONÒMIQUES DE 1980

És difícil guanyar unes eleccions si l’organització està en crisi. I el PSC, tot just sortint de la unitat, ho estava, com es va demostrar en el Congrés que va tenir lloc mesos més tard.

En cap cas pretenc minimitzar els èxits de la política socialista evidenciant els conflictes que vam haver d’abordar en el camí, sinó tot el contrari: constatar la nostra fortalesa per la capacitat de superar les situacions conflictives, amb plantejaments finalment de síntesi. Començava l’any 1980 i ens enfrontàvem a dues de les situacions més complexes que ha abordat el partit en els primers anys de la seva existència: la derrota en les eleccions autonòmiques de 1980 i el 2n Congrés de juliol de 1980.

Després de les victòries electorals de 1979, el PSC va afrontar les eleccions autonòmiques considerant-se guanyador. L’elaboració de les candidatures electorals, però, van ser un símptoma més de la situació conflictiva i inestable del partit. Les llistes van ser aprovades en el nou local del carrer Nicaragua que el partit havia acabat de comprar i que no estava encara prou condicionat. La sala de la tercera planta del carrer Nicaragua, on es va celebrar el Consell Nacional, es va haver d’il·luminar amb

focus i com no hi havia calefacció es va haver d’escalfar amb fogueres de llenya. En definitiva, unes condicions ambientals no excessivament apropiades per a un debat reposat.

La proposta de llistes que va fer la Comissió Executiva i on prevalien els principis mecànics del repartiment entre els membres dels antics col·lectius, el chico-chica en definitiva, van ser modificades pel Consell Nacional en el cas de les províncies de Tarragona, Girona i Lleida, per una lleugera majoria. En canvi, la llista de Barcelona va ésser ratificada, encara que va ser la que al final va provocar més repercussions negatives. En efecte, en aquesta darrera llista es va produir, en el que podríem qualificar encara la part que corresponia a l’antiga federació del PSOE, un desplaçament d’alguns candidats territorials, i en concret del Baix Llobregat, per algun membre de la direcció del sindicat, en Luis García en concret, que en certa forma es va colar a la llista. Això va provocar un gran disgust en l’organització del Baix Llobregat, que majoritàriament procedia de la federació del PSOE, fet que es va traduir en una clara inhibició del gruix de l’organització durant la campanya, que a la pràctica van portar en solitari José Montilla i José Zaragoza, que van recórrer el Baix Llobregat enganxant i repartint propaganda en un cotxe bastant desballestat, un 2CV, conduït pel segon. Sense arribar a aquests límits, la campanya en molts territoris es va desenvolupar amb una certa desgana, fruit de la situació de tensió interna. La va dirigir Eduardo Martín que, aprofitant la dimissió de Raimon Obiols i el recolzament del sector obrerista, havia en certa forma agafat el control de la situació. En aquest sentit, recordo haver acompanyat Raimon Obiols al despatx electoral de Joan Reventós -que estava localitzat en un pis del carrer Provença molt a prop de la Rambla de Catalunya- on en Raimon va advertit seriosament a Joan Reventós que les coses

no anaven bé, i que la preeminència de l’Eduardo Martín era excessiva. Tot i això, tothom creia que guanyaríem i la nit de les eleccions el mateix Eduardo Martín va filtrar als periodistes la llista del futur govern de la Generalitat. La derrota va ésser inesperada i, per tant, de repercussions profundes. S’han donat ja moltes raons que expliquen aquesta derrota i no és la meva intenció repetir-les, però n’hi ha una que els analistes no contemplen i que jo crec que va tenir una importància decisiva: l’estat del partit, que encara estava en una fase de construcció amb uns equilibris interns molt precaris i conflictes locals bastant estesos. És difícil guanyar unes eleccions si l’organització està en crisi. I el PSC tot just sortint de la unitat ho estava, com es va demostrar en el Congrés que va tenir lloc mesos més tard.

Després de les eleccions el partit havia de decidir si acceptava formar part del govern, tal i com ens havia proposat el candidat guanyador, Jordi Pujol. En la sessió del Consell Nacional on es va debatre el tema només es va aixecar una veu, la de Paco Ramos, defensant l’acceptació de l’oferta. És possible que altres dirigents del partit hi estiguessin d’acord també, però el Congrés del partit estava pròxim i ningú volia arriscar-se a ser acusat de defensar l’acceptació d’una oferta de la dreta nacionalista.