LA VAGA GENERAL. RELACIONS PSC-UGT (2

La UGT és quelcom d’imprescindible per al desenvolupament del socialisme a Catalunya i Espanya i, malgrat les discrepàncies, que les hem tingut i les tenim, mai hem de renunciar a la nostra estreta relació i a la col·laboració entre les dues organitzacions.

L’any 1988 és sobretot l’any de la Vaga General convocada per CCOO i UGT contra el Plan de Empleo Juvenil, però en el fons contra la política econòmica del govern socialista. Ja Nicolás Redondo i Antonio Saracíbar havien dimitit l’any anterior com a diputats per no haver de votar els pressupostos del govern, i a Catalunya crec recordar que Pepe Álvarez també va dimitir de la Comissió Executiva del Partit i el secretari general de la UGT i el seu secretari d’organització, Justo Domínguez i Florencio Gil Pachón, ho varen fer també com a diputats al Parlament de Catalunya. La vaga general va comportar un estrip profund en l’espai socialista. En aquella època la majoria dels militants del partit assalariats ho eren també de la UGT i era molt difícil decidir quina militància prevalia. La vaga general, que va ser un èxit, va marcar un abans i un després per al govern socialista, a més de posar les lleialtats creuades en qüestió.

A mi, com a secretari d’Organització del partit, em va correspondre debatre en moltes ocasions amb dirigents de la UGT de Catalunya, i recordo sobretot els dos debats que vaig mantenir amb Pepe Álvarez a Catalunya Ràdio i TV3. La nostra amistat no ens va aturar per dir-nos el que calia.

Van ésser moments difícils per a tots. També per als dirigents de la UGT militants del partit. També per a mi, que des del primer moment vaig compaginar la militància política amb la sindical, des dels meus anys a la secció sindical de la UGT a IBM. Em va afiliar a la UGT, en el local de la Ronda o potser de la Plaça Urquinaona, en Joan Codina, i sempre vaig formar part del Sindicat del Metall, ja que IBM estava integrada en aquesta federació, en el sector de comerç del metall. Sempre m’he sentit un afiliat del Metall i encara que avui a la federació li han canviat el nom -ara crec que es diu FICA- i jo estic jubilat, continuo sentint-me afiliat del Metall.

A la UGT he tingut i tinc grans amics amb els que he treballat per ampliar l’espai socialista a Catalunya i Espanya, i que al llarg dels anys m’han demostrat en moments difícils la seva amistat: José Álvarez, Lito, Antonio Picón, Frederic Monells, Diego Martínez, Paco Parra, Isabel Ruiz, Felipe Barrera, Camilo Rueda,.., però també aquells que des del sindicat han fet el salt a la política com Paco Neira, Isabel López, Belén García, Jaume Collboni, Ildefonso Marín, Manuel Dobarco, José Luis Morlanes, Jaume Graells, Jesús Husillos, José Forte, Josep Maria Rañé, Eva Granados, Cecilio Limiñana i sobretot els companys de la secció sindical de la SEAT, amb els que des de sempre he tingut una relació especial, reconeixent a més el seu paper cabdal per mantenir la seva empresa com a la gran factoria automobilística de Catalunya. Amb ells, amb Manuel Gallardo, José Royo, Manuel Salgado, Matías

Carnero -avui secretari general de la secció sindical de la SEAT, i president del comitè d’empresa a més de president de la UGT de Catalunya, i principal responsable d’una política sindical extraordinàriament beneficiosa per als treballadors i per al conjunt de l’empresa i per tant per al país-, Bernardino Aragón, José Montoya, Faustino Martín, Esteban Seco i altres, m’he reunit moltes vegades al llarg dels anys en el reservat del Restaurant la Marina de la Feixa Llarga de l’Hospitalet o a l’hort d’en Manuel Gallardo, del gran i enyorat Manuel Gallardo, per parlar del partit, de les relacions partit-sindicat i més recentment de la necessitat de seguir mantenint la connexió estreta entre el partit i el sindicat, malgrat la política d’obertura a altres opcions polítiques que, des de fa uns anys, ha iniciat el sindicat.

El maig de 1990 el Congrés de la UGT de Catalunya -on assisteixo com a convidat- elegeix Pepe Álvarez com a secretari general. És una gran notícia en el terreny polític per al PSC i, en el personal, ja que es tracta d’un bon amic. Substitueix en el càrrec el Justo Domínguez, amb qui finalment ens havíem entès, encara que al començament del seu mandat les seves relacions amb la direcció del partit havien estat més que difícils, ja que formava part d’un corrent dins del sindicat que s’autodenominava la Raya, que era el més escèptic pel que fa a les seves relacions amb el PSC. Amb Pepe Álvarez tot podia canviar i així va ser, encara que no va estalviar, ni tan sols avui, moments de confrontació. Però ens coneixia i el coneixíem i els acords sempre eren possibles. De la seva capacitat i encertada gestió n’és la prova que actualment és el secretari general de la UGT a nivell de tot l’Estat.

La UGT és quelcom d’imprescindible per al desenvolupament del socialisme a Catalunya i Espanya, i malgrat les discrepàncies, que les hem tingut i les tenim, com durant la vaga general

i ara amb la seva posició davant l’anomenat dret a decidir, i la presència en els màxims òrgans de direcció del sindicat d’afiliats a altres partits polítics, mai hem de renunciar a la nostra estreta relació i a la col·laboració entre les dues organitzacions.