NOU PRIMER SECRETARI

Molt sovint els reflexos ho són tot en política.

El 25 de maig de 2014 se celebren eleccions al Parlament Europeu en les que surt elegit només un candidat del PSC, en Javi López, que ha guanyat les primàries prèvies amb el 68 % dels vots. El PSC obté 358.000 vots, quan el 2009 havia obtingut 758.000, i queda per primera vegada tercera força en aquestes eleccions, en les que també per primera vegada ERC guanya unes eleccions a Catalunya. El PSOE també perd de nou les eleccions, baixant 2.400.000 vots i 9 eurodiputats. És obvi que la debilitat política no només afecta el PSC sinó també el PSOE, però Pere Navarro opina que ja en té prou, que és el que em diu quan em truca al voltant del 13 de juny per anunciar-me que pensa renunciar al càrrec, sense fer cas de la meva recomanació de no fer-ho.

Pere Navarro era i és un bon polític i una excel·lent persona, que va exercir el càrrec d’alcalde de Terrassa d’una manera brillant. Com a primer secretari li va tocar afrontar una de les situacions més complexes de la història del partit, per la confluència del conflicte extern i de la deslleialtat interna. En qualsevol altre moment estic segur que hauria pogut exercir el càrrec

de primer secretari d’una manera brillant. En aquesta ocasió era comprensible el seu cansament.

S’ha de tornar a buscar un candidat del sector majoritari del partit a la Primera Secretaria i es torna a produir una situació, en la meva opinió, poc comprensible. Tal i com s’havien desenvolupat les coses, i el risc que comportaven les opcions basades en els criteris que havien inspirat l’elecció anterior, semblava que el candidat més idoni era Miquel Iceta, però no tothom ho va veure igual. Jo estava en el seu despatx acompanyant el Miquel quan rep una trucada i després d’escoltar la persona amb qui parla, es limita a comentar-li: “Si això és el que heu decidit...” Al penjar ens diu als que estem amb ell: “Em diuen que ha de ser Núria Parlon”. Ens quedem astorats, perquè sense posar en dubte la qualitat política i personal de la Núria, sembla que es torna a optar per una candidata a la Primera Secretaria que té àmplia i exitosa experiència en la política municipal, però amb manca de rodatge en el terreny de la política catalana. Jo, i molts altres seguíem pensant, i més després de l’experiència de Pere Navarro, que el candidat idoni era Miquel Iceta. De totes maneres, com ell no va posar cap obstacle a la decisió presa pels qui la podien prendre, el dia següent després d’una reunió dels dirigents territorials on es va ratificar en la seva presència la candidatura de la Núria, això sí, amb algunes condicions i reserves exposades per alguns dels assistents, es va celebrar el Consell Nacional, en el que Pere Navarro anava a exposar les raons de la seva renúncia i Núria Parlon la presentació de la seva candidatura.

Davant de la sorpresa de tothom, mentre en Pere feia la seva intervenció a l’exterior del Consell Nacional la Núria rodejada de periodistes anunciava que no presentava la candidatura. Què havia succeït aquella nit per a aquest canvi d’actitud? Jo no ho sé i pocs deuen saber, a més de la Núria.

Davant del desconcert del Consell Nacional, Miquel Iceta pren la iniciativa i anuncia la presentació de la seva candidatura a primer secretari. Molt sovint els reflexos ho són tot en política. El 13 de juliol després d’haver recollit els corresponents avals, Miquel Iceta obté 8.156 vots, el 85% dels vots emesos, en la consulta a la militància convocada pel Consell Nacional i el 26 i 27 de juliol és ratificat per unanimitat com a primer secretari del PSC en el Congrés extraordinari del partit celebrat a La Farga de L’Hospitalet. La candidatura de Comissió Executiva del PSC presentada per Miquel Iceta és elegida amb el suport del 86% dels vots emesos. En aquesta Executiva Àngel Ros és elegit president, Núria Parlon viceprimera secretària i Assumpta Escarp secretària d’Organització. Jo ocupo la secretaria de Ciutadania i Diversitat.

La presència d’Àngel Ros com a president del partit té una significació especial que cal posar en evidència. En un moment en què alguns membres destacats del partit l’anaven abandonant, quedant alguns en stand by i d’altres formant un nou partit, el MES (Moviment d’Esquerres) i després del fracàs d’aquest afiliant-se directament al successor de CDC (Marina Geli, Ferran Mascarell) o a ERC (Ernest Maragall, Joan Ignasi Elena), Àngel Ros, també membre destacat del sector sobiranista, a l’acceptar la Presidència del partit, fa un gest de reafirmació i confiança cap al PSC que va ser molt positiu en aquell moment i que caldrà no oblidar.