DE 1997 A 2004. PARÈNTESI

Un partit és també una acumulació dels records i de les experiències d’aquells companys i companyes que ens han precedit i que ja no estan entre nosaltres.

Probablement la meva assistència a aquest Congrés va ser de les últimes intervencions meves com a membre de la direcció del partit, ja que el 28 d’octubre de 1997 es va conèixer la sentència del Tribunal Suprem, que va determinar la dimissió de tots els meus càrrecs polítics, i el 28 de novembre vaig ingressar a la presó de Can Brians, d’on vaig sortir un mes després, el 22 de desembre, el que em va permetre passar les festes de Nadal amb la família. Del cas Filesa i de les seves conseqüències ja n’he parlat en un altre lloc d’aquest escrit i no hi insistiré.

M’incorporo de nou al meu lloc de treball a IBM i s’obre un parèntesi en la meva vida política que es perllonga fins al Congrés de juliol de 2004 en què m’incorporaré de nou a la Comissió Executiva del partit. Participo en la vida del partit com un militant més, encara que segueixo rebent moltes invitacions als actes interns i de les entitats amb les que he mantingut relacions durant els anys de la meva activitat política, el que em va permetre una activitat personal bastant intensa, més enllà de la professional, sobretot els caps de setmana.

Mentre escric aquestes línies, m’arriba la notícia de la mort de Pepita Ocáriz. També fa uns dies mentre escrivia el capítol dedicat al Congrés de 1980, en el qual Jaume Casanovas va ocupar la presidència, em va arribar la notícia de la seva mort. La Pepita i en Jaume, de perfils i projecció política molt diferents, van ser fundadors del partit i representaven el que va significar i significa el PSC com a factor de fusió de cultures i tradicions polítiques, i també de convivència en el nostre país, el que no sempre ens ha estat prou reconegut. La Pepita procedia del PSOE, on ella i els seu marit, Robert Llorens, havien ocupat càrrecs importants en l’organització del PSOE a l’exili, a Zurich. En el PSC va ser una telefonista exemplar, plena d’amabilitat i simpatia, des que va ocupar aquesta funció en el primer local que ocupàrem al carrer Cambó. Jaume Casanovas, procedent del MSC, company de la primera hora, des de 1966 de Joan Reventós i de Raimon Obiols, va ser alcalde de Vilanova i la Geltrú des de 1979 fins a 1991, un gran alcalde per cert, i un polític destacat del PSC on va formar part de la Comissió Executiva en diverses ocasions. Un partit és també una acumulació dels records i de les experiències d’aquells companys i companyes que ens han precedit i que ja no estan entre nosaltres. El tenir-los presents ens reforça i, com diu Joan Vinyoli, “llur silenci se’ns fa sensible de vegades intensament en un record. Visquem-ne acompanyats com si només ens departís una paret de fum que ens priva sols de veure’ls.” He parlat d’algun d’ells i encara em queda parlar d’altres en les pàgines que segueixen, tot i que em resultarà impossible recordar-los a tots. El 24 d’abril de 1998, se celebren les primàries en el PSOE per elegir el candidat a la presidència del govern. La campanya de Josep Borrell va ser una campanya intensa i apassionant que van codirigir Luís Yáñez i Miquel Iceta. Jo em vaig moure molt

per tot Catalunya animant a votar. Recordo el moment d’exaltació quan vàrem conèixer els resultats finals. Pep Borrell va guanyar Joaquín Almunia, que era el secretari general del PSOE i tenia el recolzament d’una part important de la direcció històrica del socialisme espanyol, per un 55% a un 45%. Teníem un candidat esplèndid que a més significava una intervenció de connotacions històriques dels catalans a la política espanyola. Lamentablement la malifeta d’uns col·laboradors deslleials en el Ministeri d’Hisenda i la campanya ferotge de la dreta política i mediàtica contra en Pep per aquest tema -en què l’única responsabilitat que tenia era haver confiat en col·laboradors que no eren dignes de la confiança-, així com una certa fredor en determinats ambients del PSOE que mai havien vist la candidatura d’en Pep amb bons ulls, va fer que aquest renunciés a la candidatura el maig de 1999. Molts li vam aconsellar que no ho fes, però en Pep va ser taxatiu i va renunciar. S’havia perdut una gran oportunitat.

El 26 de juny de 1998, se celebrava al Palau Sant Jordi la commemoració del 20è aniversari del PSC en un ambient d’esperança i un any després, el 2 de maig de 1999, les eleccions municipals que el PSC guanya, amb un pacte amb Progrés Municipal de Catalunya, amb un 38.1% dels vots, aconseguint 2.036 regidors i 183 alcaldies (vs 1.705 regidors i 143 alcaldies l’any 1995). Aquestes són les últimes eleccions municipals que dirigeix Manuel Royes com a secretari de Política Municipal. Manuel Royes, malgrat la seva manera de fer, discreta i sense fer soroll, ha estat un dels dirigents claus del socialisme català en aquests anys, i es oportú recordar-lo en aquest any de 1999 en què es recupera l’empenta expansiva del municipalisme català que té en ell la seva màxima expressió. En aquestes eleccions municipals, Joan Sabaté guanya per al PSC l’alcaldia de Tortosa, Manuel Bustos la de Sabadell i José Luis Gimeno la

de Badia del Vallès. Són tres de les millors notícies d’aquestes eleccions.

El 17 d’octubre de 1999 el PSC, amb la candidatura encapçalada per Pasqual Maragall un cop retornat de Roma i amb aliança amb Ciutadans pel Canvi, guanya les eleccions per número de vots (1.183.000 vs 1.178.000), però la llei electoral fa que Jordi Pujol guanyi en número d’escons (52 vs 56) i amb els vots del PP aconsegueix de nou la investidura com a president. Poc després, Dolors Renau -que ha mort recentment, deixant un gran record entre els seus companys de partit i també en el conjunt de la societat espanyola- és elegida presidenta de la Internacional Socialista de les Dones en el seu 15è Congrés celebrat entre el 4 i el 6 de novembre.

Mesos després, el 12 de març del 2000, el PSC amb la candidatura encapçalada per Narcís Serra, guanya de nou les eleccions generals a Catalunya amb 1.142.000 vots i 17 diputats, però el PSOE torna a perdre les eleccions en el conjunt d’Espanya davant el PP que aconsegueix aquesta vegada la majoria absoluta. Com a conseqüència d’aquesta derrota, Joaquín Almunia, que ha encapçalat la candidatura del PSOE després de la renúncia de Josep Borrell, dimiteix com a secretari general, constituint-se una Comissió Gestora que convoca el Congrés Federal per al juliol de 2000. Manuela de Madre i Celestino Corbacho en formen part com a representants del PSC.

Abans del Congrés del PSOE, el PSC celebra el seu 9è Congrés al Palau de Congressos de Barcelona, del 16 al 18 d’abril. En aquest Congrés s’elegeix Pasqual Maragall com a president, José Montilla com a primer secretari, Joan Rangel com a secretari de Organització i Miquel Iceta com a secretari d’Acció Política i Electoral, que era la secretaria que jo havia

assumit fins a la meva renúncia. Evidentment, en Miquel era el millor substitut possible que jo podia tenir. Assisteixo al Congrés del PSOE com a delegat i el meu vot és per a José Bono com a secretari general, en una votació que va guanyar José Luis Rodríguez Zapatero, en front dels altres tres candidats, José Bono, Matilde Fernández i Rosa Díez. La victòria de Zapatero enfront de Bono va ser només de 9 vots, però va significar un canvi rellevant en l’evolució del socialisme espanyol. En el PSC -que va dividir el vots dels seus delegats entre els quatre candidats- encara avui alguns em tiren en cara el meu vot per José Bono, que vaig fer amb plena consciència, seguint el que van fer la major part dels dirigents del socialisme espanyol. Sempre he sigut bastant disciplinat. La victòria de Zapatero va ser sobretot una victòria de les bases del partit, a través dels seus delegats al Congrés. Manuel Chaves, que recolzava Bono, va ésser elegit de nou president, i Carme Chacón entra a l’Executiva Federal com a secretària de Cultura, i José Montilla ho fa com a secretari Executiu.

El 21 de novembre de 2000, ETA va assassinar l’Ernest Lluch. Va ser un cop fortíssim no només per als socialistes, sinó per al conjunt de la societat espanyola i catalana. La prova n’és l’enorme manifestació que va tenir lloc a Barcelona dies després del seu assassinat. Jo sempre recordaré la trucada que em va fer Antonio Poveda, mentre dormia a la meva casa de Castelldefels: “¿Dónde estás? Acaban de asesinar a Ernest Lluch. Ven enseguida”. Em vaig desplaçar al carrer on vivia l’Ernest on ja hi eren la major part dels dirigents del PSC i d’altres partits, tots en estat de shock. De l’Ernest Lluch es recordarà sobretot, a més dels seus esforços per a aconseguir la pau al País Basc -esforços que probablement li van costar la vida-, la seva gestió com a ministre de Sanitat i Consum en el primer govern de Felipe

González, en què destaca l’aprovació de la Llei General de Sanitat, on es posen les bases legals per a la universalització de l’atenció sanitària.

El 8 de juliol de 2001 va morir Antoni Santiburcio, després de lluitar durant anys contra un càncer al que finalment no va poder vèncer. Des de l’any 1997 en què l’hi va ser diagnosticat va compaginar la seva brillant actuació política en el partit i l’Ajuntament i la lluita contra la malaltia, que en cap moment el va fer defallir. Va ésser un polític excepcional, que si encara es trobés entre nosaltres hauria pogut optar a qualsevol posició en la política. El seu enterrament va ser una mostra de dol multitudinària i el seu record és encara molt viu avui entre els seus amics. Jo vaig seguir i segueixo en contacte estret amb la seva família, com era el seu desig: la seva dona Ana, que va morir uns anys després i sobretot els seus fills, la Jana i el Marc. El va substituir com a primer secretari de la Federació de Barcelona fins a l’any 2008 en Joan Ferran, que va ser diputat al Parlament de Catalunya fins al 2012 i ha estat i és una de les plomes més actives i brillants en la defensa del projecte socialista i en la crítica a la dreta nacionalista. Va formar part també de la Comissió Executiva del partit sobretot en funcions relacionades amb les polítiques sectorials. Amb en Joan Ferran hem tingut i tenim una àmplia coincidència política i m’agrada pensar que Antonio Santiburcio ens va reservar a ell i a mi el paper de marmessors del seu llegat polític.