RECONSTRUCCIÓ I DESENVOLUPAMENT DE LA JSC

Xavier Soto, provinent del sector majoritari de la JSC, va iniciar i culminar positivament el procés de reconstrucció de l’organització.

La Joventut Socialista de Catalunya, la JSC, havia celebrat el seu Congrés constituent el 8 d’octubre de 1978 a l’Orfeó de Sants, prèvia dissolució de les organitzacions preexistents: la MJSC (C), la JSC i la MJSC (R). Jordi Casanova en va sortir elegit primer secretari en un congrés plàcid, però que amagava, com en el cas del partit, un conflicte de fons que no va tardar en aflorar a començaments de l’any 1980. El febrer d’aquest any es va celebrar el 2n Congrés a Girona que ni es va poder iniciar, ja que es va dividir en dos blocs antagònics des del primer moment. La importància de la mesa de credencials era coneguda en cas de conflicte i tradicionalment l’ocupaven les primeres delegacions que es presentaven. Un dels blocs va matinar molt i algunes de les seves delegacions van formar davant de la porta tancada del recinte del Congrés des de la matinada. Estaven convençuts que havien assolit el seu objectiu de ser els primers, però la seva sorpresa va ésser

gran quan a l’obrir les portes es van trobar que la representació de l’altre bloc havia dormit a l’interior del Palau de Congressos i, per tant, pretenia ocupar la taula de Credencials, que no es va ni arribar a constituir.

Es va designar una gestora paritària, per arbitratge de la Comissió Executiva del Partit, i es va convocar un nou congrés per al mes de novembre de 1980 al local de la UGT. En aquest Congrés guanya la línia procedent de la JSC (PSOE) i s’elegeix com a primer secretari Javier Pérez Llorca, el que va provocar l’abandonament de l’organització del sector minoritari, provocant una profunda crisi interna, que no es va resoldre fins al Tercer Congrés, celebrat el 28 i 29 de novembre al Poblenou, on va resultar elegit coordinador nacional Xavier Soto, que va dirigir l’organització durant quatre mandats fins a l’any 1991. Durant els seus successius mandats va impulsar notablement la JSC, que des d’aquell moment va exercir una influència destacable en el disseny de les polítiques de joventut a Catalunya i Europa. Xavier Soto va morir l’any 1995 quan tenia 34 anys. En la seva curta vida va ser un dels polítics més significatius del nou partit com a membre de la seva Comissió Executiva i com a diputat al Congrés i al Parlament de Catalunya i sens dubte hauria pogut ocupar els llocs més rellevants en la política catalana, espanyola o europea. L’Escola de Formació del partit porta el seu nom, el que permet que les noves generacions socialistes siguin conscients de la seva figura política i personal.

A Xavier Soto el va succeir Joan Ignasi Elena -avui convertit en un abrandat independentista- i a aquest Iñaki Guerrero -que també va morir molt jove sense temps de poder desenvolupar plenament la seva evident capacitat-, Maria Freiria, Juanma Jaime, Víctor Francos, Raúl Moreno, Javi López i Pol Gibert,

essent l’actual primer secretari l’Arnau Ramírez.

He assistit a la major part dels congressos de la JSC i puc testimoniar la seva vitalitat i capacitat per debatre i confrontar posicions, i elaborar polítiques al servei dels joves, i gràcies a això la JSC ha estat i és una de les principals organitzacions juvenils del nostre país, tant pel nombre d’afiliats com per la seva presència en el món municipal i parlamentari.

Així mateix, va contribuir, sota la presidència de Xavier Soto, a l’acord per crear l’Associació de Joves Estudiants de Catalunya (AJEC), el sindicat d’estudiants on van conviure socialistes, comunistes i independents, representant fins avui a les universitats i els instituts les posicions dels estudiants progressistes. Jo que em vaig iniciar a fer política els anys 60 en l’SDEUB, sempre vaig veure l’AJEC com el continuador d’aquella experiència. Entre els seus responsables al llarg del temps han figurat, entre d’altres, Jordi Alfonso, Carles Martí, Daniel Fernández, Xavier Domínguez, Artur Baizan, Jaume Collboni, Carles Prieto, Alícia Fernández, Mari Fernández, Guillem Espriu, Olivié Bayón... la majoria d’ells ocupant posteriorment llocs de responsabilitat en l’espai socialista, confirmant que el sindicalisme universitari ha estat sempre una bona escola de formació i aprenentatge per a l’acció política.