ANTECEDENTS FAMILIARS I PERSONALS

Començaré descrivint breument la meva família i també les meves circumstàncies personals abans de la meva incorporació a l’espai socialista. Crec que pot ajudar a situar la visió del redactor i objectivar les seves afirmacions.

El meu pare, Josep M. Sala Ponsati, va ser un metge ginecòleg reconegut -encara em trobo força gent que em diu que els va ajudar a néixer- que va lluitar al costat de la República durant la Guerra Civil i la va acabar en un camp de concentració franquista a Pamplona. Els Sala eren originaris de la Selva: el meu avi va ser el metge de Santa Coloma de Farners durant molts any i allà hem tingut la nostra casa pairal fins fa poc. Els Ponsati eren una família de professionals i botiguers que visqueren sempre a Barcelona, al voltant de les Rambles: farmàcia a la plaça de la Catedral, forn de pa al carrer del Carme,...

La meva mare, Rosa Griso Valls, va ser de les primeres dones en acabar els estudis de Peritatge Mercantil a l’Escola de Comerç de Barcelona i, durant els anys 30, va treballar a l’empresa familiar. Els Griso eren originaris de Riba-roja i

Flix, i el meu avi es va desplaçar -segons explica la llegenda familiar- amb barca fins a la desembocadura de l’Ebre i, des d’allà, amb tartana fins a Martorell, on va muntar una fàbrica de cortines. El Valls eren originaris del Baix Llobregat, de Sant Feliu i Martorell, on el meu besavi va ser alcalde en els anys 1910. Propietaris de terres i fabricants van ser represaliats durant els anys convulsos de la Guerra Civil: un cunyat de l’àvia va ser afusellat per la FAI i el meu avi va ser detingut durant setmanes per haver amagat joies familiars. No és d’estranyar, doncs, que aquesta part de la meva família rebés amb satisfacció l’entrada de Franco a Barcelona.

Els meus pares es van casar l’any 1945 i s’instal·laren el carrer Muntaner, on van viure fins a la seva mort. Procedents de famílies d’orígens geogràfics diferents (Ribera d’Ebre, Baix Llobregat, Barcelona, La Selva), professionals i de posicionaments polítics diversos, els meus pares van configurar una família amb un fort arrelament democràtic i catalanista, en què el meu pare es va dedicar fonamentalment a la seva professió i a participar ajudant econòmicament institucions del país (Gran Enciclopèdia Catalana, Òmnium Cultural,...) i la meva mare a una activitat més pública: candidata a les primeres eleccions generals a les llistes d’UDCC (Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya) amb el seu amic Anton Cañellas, militant i membre del Consell Nacional de CDC i, finalment, simpatitzant i militant del PSC. I per sobre de tot, activista de Justícia i Pau, del Consell Català dels Drets Humans i especialment de la Creu Roja de la qual va rebre la Medalla d’Honor. En definitiva, ambient lliberal i catalanista a casa, on un germà va acabar militant al PSUC, l’altre al PSC i el tercer tot i no militar a cap partit ha estat votant del PSOE a Madrid des de sempre.

M’interessa subratllar les característiques de la meva família, molt representativa d’un sector de la burgesia benestant de la nostra societat i que, partint de posicions diferents durant la Guerra Civil i la primera postguerra, van acabar configurant un posicionament sense matisos en favor de la democràcia i el catalanisme.

Jo vaig estudiar el Batxillerat a l’Escola Alemanya. Inicialment la intenció dels meus pares era matricular-me al Liceu Francès, però el seu director, amic d’ells, els va convèncer que el francès l’aprendria en qualsevol cas i l’alemany no. Si hagués estudiat al Liceu Francès potser hauria acabat militant al PSUC, com van acabar fent la major part dels seus alumnes que es van polititzar. Després de l’Escola Alemanya, que em va donar una bona educació asèptica ideològicament, vaig estudiar el Preuniversitari a l’Institut Menéndez Pelayo, del qual tinc un gran record, especialment de les classes del professor de literatura, José Manuel Blecua.

Acabat el Batxillerat, vaig començar la carrera d’Enginyer Industrial a l’ETSIIB on vaig estudiar set anys, dos d’ingrés i cinc de carrera. El primer any en el meu grup de selectiu, un grup de companys que acabava de conèixer em varen animar a presentar-me com a delegat de grup i a conseller de curs i en vaig sortir elegit, en aquest curs i en els següents. Encara eren les estructures del SEU, però aviat vàrem decidir desbordar-les i crear el Sindicat Democràtic, l’SDEUB. Vaig participar a la Caputxinada i després que la primera Junta de Delegats del Districte fos represaliada per les autoritats franquistes, vaig ser escollit delegat d’Escola i membre de la segona Junta de Delegats del SDEUB, de la qual vaig dimitir al cap de poc temps al constatar com a independent el nivell de control que hi exercia el PSUC.

Al cap de poc temps i com a conseqüència de la Caputxinada vaig ser expulsat de les Milícies Navals i enviat quinze mesos a Cartagena. Per cert, abans de la constitució del SDEUB i en el segon ingrés, vaig ser escollit representant d’Espanya al World Youth Forum organitzat pel New York Herald Tribune, que em va permetre conèixer durant tres mesos els EUA, l’any de la mort d’en Kennedy. Aquesta sortida de l’Espanya franquista dels 60 va resultar per a mi especialment enriquidora.

A l’acabar la carrera i després d’una curta estada a una empresa del metall de Sant Joan Despí, on vaig fer una bona amistat amb el delegat de CCOO de l’empresa, Manuel González, que em va deixar una forta impressió, em vaig incorporar a IBM, empresa en la qual vaig treballar fins a la meva jubilació, amb llargs períodes d’excedència total o parcial, donada la meva activitat política. Durant bastants anys vaig formar part del Comitè d’Empresa en representació de la UGT -encara recordo que el 23-F em va agafar tornant de Madrid d’una negociació del Conveni- i sempre, junt amb altres companys del PSC, vàrem guanyar les eleccions tant a CCOO com als enviats per l’empresa, els esquirols de torn. Per cert, alguns d’ells avui són molt revolucionaris i porten el llaç groc a totes hores. Qui els ha vist i qui els veu ara!

L’any 1975 vaig formar part de la candidatura democràtica encapçalada per Joan Majó a la Junta de Govern del Col·legi d’Enginyers, junta de la qual he format part com a secretari durant gairebé quaranta anys.

Ja ha acabat aquesta breu introducció als meus antecedents familiars i prepolítics que poden ajudar a situar-me i objectivar-me quan exposo els moments del socialisme català que recordo i que són el motiu d’aquest escrit.