EL NOU PARTIT ES POSA A CAMINAR

¿Cómo puede funcionar una agrupación sin primer secretario?”, em repetia Carlos Cigarrán tornant a Barcelona, “A vuestro partido no hay quien lo entienda”. Diferències de cultura política.

Entràvem ja en una nova fase del socialisme català i la nova direcció integrada per 25 membres (11+11+3), elegits encara pels congressos de les tres organitzacions i ratificats pel Congrés d’Unitat i dirigida per Joan Reventós com a primer secretari i Carlos Cigarrán com a secretari d’Organització, enfrontava una tasca complexa d’unificar territorialment, a nivell de localitat/ barri i comarca, les organitzacions locals respectives, que tenien tradicions polítiques i referències culturals diferents i entre les quals hi havia també molt sovint desconfiances personals. Al mateix temps, havia d’abordar els reptes polítics que es plantejaven en l’immediat futur: la preparació de les eleccions generals i municipals de 1979 i, més enllà, les previsibles eleccions autonòmiques de 1980 i el Segon Congrés del partit. Políticament a més van ésser els mesos en què es va constituir el Govern Provisional de la Generalitat presidit per Josep Tarradellas, que seguia provocant posicions diferenciades en el si del PSC, i l’elaboració

del nou Estatut de Catalunya, l’Estatut de Sau, que va ser confeccionat per la Comissió dels 20, amb presència significativa de diputats i senadors del nostre partit, durant els mesos de setembre de 1978 a Sau i a Barcelona i que, després de la seva aprovació a la Comissió Constitucional del Congrés de Diputats, que va introduir-hi modificacions, va ser referendada pel poble català en referèndum el 25 d’octubre i va ésser sancionada pel Rei el 22 de desembre.

Tenint present la proximitat de les primeres eleccions municipals que se celebraven en el nostre país i la importància que era evident que tindrien per a la consolidació de la nostra organització, una part important de les energies de la nova Comissió Executiva a través de la Secretaria de Política Municipal dirigida per José I. Urenda, va ser l’elaboració de les candidatures, que havien de tenir en compte no només les necessitats electorals sinó també els equilibris del nou partit entre els col·lectius originaris. En aquest sentit, el secretari d’Organització, Carlos Cigarrán amb qui col·laboràvem com a vocals Joan Comas, Justo Torralba i jo mateix, flanquejàvem la feina de la Secretaria de Política Municipal, al mateix temps que anàvem constituint les organitzacions locals unificades i elegint les noves direccions. Això ens va obligar a viatjar molt, jo molt sovint acompanyant Carlos Cigarrán. Recordo sobretot dos moments: un viatge a Tàrrega on preexistien en conflicte obert dues organitzacions fortes de la FSC (PSOE) i del PSC (C), una encapçalada per l’avi de l’actual primer secretari Silveri Caro i l’altre per Ton Canals i Pep Vall, una molt “espanyolista” i l’altra molt catalanista, representativa aquesta situació de Tàrrega de la general del nostre partit. En aquella ocasió vàrem dormir a casa d’en Pep Vall i vam tenir l’oportunitat de parlar molt en profunditat,

gairebé tota la nit, de la situació orgànica que enfrontava el partit, que no era gens senzilla. L’altre viatge que recordo especialment va ser al Vendrell, que va impactar molt Carlos Cigarrán perquè els seus militants no volien de cap manera designar un primer secretari de l’organització local. “¿Cómo puede funcionar una Agrupación sin primer secretario?”, em repetia Carlos Cigarrán tornant a Barcelona, “A vuestro partido no hay quien lo entienda”. L’altre dia recordava aquella conversa en el sopar d’estiu al Vendrell, veient parlar al primer secretari de l’Agrupació, Kenneth Martínez, hereu de la tradició política de Pep Jai i de Martí Carnicer, tot just elegit alcalde de la seva ciutat, després d’un èxit electoral indiscutible. Amb Carlos Cigarrán vaig treballar a la Secretaria d’Organització uns dos anys i després, fins a la seva tràgica mort, en altres funcions polítiques, i sempre vaig respectar la seva qualitat humana i política, tot i el nostre enfrontament en el Congrés de 1980. De manera general, aquest procés de preparació de les eleccions municipals i de posta en marxa de la nova organització es va desenvolupar sense grans conflictes que l’immediat repte electoral ajudava a dissipar. De totes maneres i tot i que es va procurar sempre tenir en compte el pes relatiu de cada organització i també la qualitat política dels futurs electes i responsables orgànics, en molts llocs el conflicte va restar larvat i va aflorar amb virulència al voltant de les eleccions autonòmiques de 1980.

Abans de les eleccions municipals d’abril de 1979, van tenir lloc el mes de març d’aquest any les eleccions generals en les quals el PSC va tenir un gran resultat, a diferència del PSOE que no va poder guanyar a Espanya, amb la frustració corresponent. En el procés de confecció de la candidatura a la circumscrip-

ció de Barcelona es van produir també problemes d’una certa importància i canvis significatius en relació a la candidatura de 1977: sobretot l’avenç en les posicions dels candidats vinculats al sector ugetista de la FSC i del PSC, i un cert retrocés del sector més catalanista. També de manera poc comprensible s’intercanviaren les posicions a la llista d’Eduardo Martín i de Raimon Obiols i Francesc Ramos va baixar també moltes posicions a la candidatura. Fruit d’aquesta situació i també de la general del partit on començava a fer-se palès el descontentament de moltes organitzacions per l’aplicació mecànica del principi del chico-chica, Raimon Obiols va dimitir de la Comissió Executiva a principis de 1979. No cal dir l’impacte que aquesta decisió va tenir en una part important de l’organització. També es va produir el canvi en la direcció de les dues campanyes de 1979, en les quals Eduardo Martín va substituir Raimon Obiols, que havia dirigit la campanya de 1977. Les línies del conflicte futur començaven a dibuixar-se.

En qualsevol cas, les eleccions municipals van significar una victòria clara del PSC, que va guanyar en moltes de les principals ciutats del país, encara que el PSUC ens va disputar la victòria en ciutats importants i CDC en ciutats mitjanes i pobles. Les nostres candidatures estaven encapçalades tant per dirigents històrics, amb una llarga tradició política d’orígens diversos, com per dirigents nous forjats en la lluita antifranquista, tant política com sindical, i també per una nova generació sense experiència política anterior. Entre els companys que podríem qualificar d’històrics que van guanyar les eleccions i van resultar elegits alcaldes cal mencionar Carles Martí a Reus, Josep M. Recasens a Tarragona, Pau Nuet a Valls, Josep M. Ametlla a Figueres, i entre els altres alcaldes elegits hi figuraven Narcís Serra a Barcelona, Juan Ignacio Pujana a l’Hospitalet, Quim Nadal a Girona, Antoni Siurana a Lleida, Joan Cornet a Manresa, Jaume

Casanovas a Vilanova, Fèlix Sogues a Vilafranca, Ramon Aleu a Falset, Agustín Marina a Castelldefels, Xavier Vila a Sant Boi, Martí Flores a Martorell, Manuel Royes a Terrassa, Dolors Homs a Blanes, Pere Jordi Piella a Ripoll, Manel Monfort que va ser substituït aviat per Josep Vicente a Sant Feliu de Guíxols, Rafael Ballús a Granollers, Francesc Martos a Canovelles, Celestino Sánchez a Cerdanyola, Joan Majó a Mataró, Antoni Messegué a Sant Adrià, Àngel Casas a Sant Cugat, Berta Bada a Camprodon, Joan Serra a Esparraguera, Enric Térmens a Olesa, Josep Pau a Arbeca, Jaume Antich a Ulldecona... En aquesta llista no hi figuren localitats importants, en algunes de les quals posteriorment vàrem guanyar l’alcaldia, però que en aquesta ocasió va guanyar el PSUC i també CDC: El Prat, Cornellà, Sant Joan Despí, Sant Feliu de Llobregat, Sabadell, Mollet, Santa Coloma de Gramenet, Badalona, la Seu, Balaguer... Ens quedava encara molta feina a fer. I sobretot en els municipis petits i mitjans de la Catalunya interior on la nostra presència en aquesta ocasió va resultar bastant reduïda i molt sovint participant en candidatures unitàries. Van sortir elegits 1023 regidors del PSC - que es poden comparar amb els 1315 de les últimes eleccions-, i vam aconseguir 91 alcaldies de municipis que representaven el 60% de la població de Catalunya, amb un 26,8% dels vots.

Les campanyes electorals es portaven, fins a la compra del local del carrer Nicaragua, des del local del la Rambla de Catalunya, antiga seu del PSC (C), però la Comissió Executiva ocupava els locals del carrer Cambó que havia estat la seu central de la FSC. El local del carrer Canuda, que havia estat la seu central del Reagrupament, va ser ocupat per la nova Federació de Barcelona. Ocupàvem dues plantes de l’edifici de Cambó, que no era excessivament funcional i va ser allà on a finals de 1978, en el meu despatx que no devia tenir més de 2.5 m2, vaig conèixer José Zaragoza, que em va ser presentat per un mili-

tant de Sant Vicenç dels Horts de cognom Mancho, que procedia de la FSC (PSOE) i que em va demanar una entrevista per presentar-me un company del seu fill a l’Institut de Molins de Rei que es volia afiliar i que ell creia que podria ser útil al partit. Aquell dia va començar una col·laboració estreta entre els dos, especialment en el anys en què jo vaig ser secretari d’Organització i ell adjunt a la secretaria, però també més tard ja ell com a responsable de la Federació del Baix Llobregat, col·laboració que va contribuir de manera important a la consolidació i expansió del projecte organitzatiu del PSC, essent difícil per a mi distingir en aquest sentit la meva actuació de la seva.

També a finals de 1978 o començaments de 1979 vaig conèixer José Montilla que procedent del PSUC es va afiliar al nostre partit essent elegit regidor de l’Ajuntament de Sant Joan Despí, on va exercir el càrrec de tinent d’alcalde d’Hisenda. Posteriorment va ser elegit alcalde de Cornellà, iniciant un recorregut polític que el va portar fins a la Presidència de la Generalitat. Al setembre de 1979 va ser elegit primer secretari de la Federació del Baix Llobregat, en la que José Zaragoza ocupava el càrrec de responsable de joventut. Em va substituir l’any 1994 com a secretari d’Organització i sempre he mantingut amb ell una relació estreta tant en el pla polític com en el personal. José Montilla és potser el cas més representatiu de la incorporació al partit de militants de partits situats a la nostra esquerra, especialment el PSUC però també el PTE, la LCR, l’OIC... que es va produir durant aquests primers anys. Antonio Poveda, Antonio Balmón i molts altres tenen aquesta procedència, el que és il·lustratiu de la importància d’aquest procés. Sempre vàrem ser un partit obert i de fronteres àmplies, intentant complir aquella formulació crec d’Isidre Molas, de ser el partit del Pájaro Verde, que anava des del Pájaro (Dídac Fàbregas, pro-

cedent de l’OIC), fins a Josep Verde, líder del PSC (R). Crec que va ser també aquell any de 1978 que vaig conèixer dos militants procedents de la FSC (PSOE), Reinaldo Gargano i José Díaz, polítics exiliats del seu país, l’Uruguai, i que van aportar al nostre partit la seva experiència com a dirigents polítics del Frente Amplio abans que es produís el cop d’Estat. Els dos, i especialment Reinaldo Gargano -que és qui va treballar més directament amb el partit, ja que José Díaz es va dedicar fonamentalment a la UGT-, van deixar un fort impacte entre els que vàrem col·laborar amb ells, i el seu nomenament com a ministres, d’Afers Exteriors i de l’Interior, en el moment que es va recuperar la democràcia a l’Uruguai, el vàrem sentir com un èxit propi. El 30 de març de 1979 va tenir lloc un fet important en la història del socialisme català: la constitució de la Fundació Rafael Campalans, que tan determinant ha estat en l’afirmació ideològica i programàtica del nostre projecte polític. Al llarg de tots aquests anys, la Fundació ha celebrat seminaris, jornades, reunions a porta tancada i d’altres obertes a la participació del públic. Ha publicat treballs i elaborat informes. Ha posat en una mateixa taula de debat persones provinents de forces polítiques progressistes diverses. Ha contrastat opinions i anàlisis amb experts procedents de casa nostra amb d’altres provinents d’arreu del món, especialment del nostre entorn europeu. En la Fundació Rafael Campalans, el socialisme català ha tingut l’espai on poder plantejar debats, analitzar polítiques i proposar estratègies a mig i llarg termini tan necessàries per fer avançar el nostre projecte polític. Actualment està presidida per José Montilla i ha tingut com a presidents, entre d’altres, Marta Mata, Isidre Molas, Narcís Serra i Miquel Iceta. La derrota electoral de 1979 va determinar que la direcció

Federal de Felipe González i Alfonso Guerra plantegés una revisió important dels pressupòsits ideològics del partit en el XXVIII Congrés de maig de 1979: prohibició dels corrents d’opinió i tendències organitzades, supressió de criteris de proporcionalitat en l’elecció dels òrgans de direcció (sense incorporar la clàusula del 75-25 que proposava el PSC i per tant menystenint les posicions minoritàries) i sobretot l’eliminació de la identitat marxista del partit, entre altres qüestions. La pràctica totalitat del PSC va coincidir amb la majoria dels delegats del PSOE i va votar pel manteniment de la identitat marxista del partit. La derrota de la seva iniciativa va provocar la sortida de Felipe González de la Secretaria General del partit, el nomenament d’una gestora i la celebració d’un Congrés Extraordinari el setembre de 1979 que va suposar una victòria en tota regla de la direcció sortint i la tornada triomfal del tàndem Felipe González-Alfonso Guerra. El tema del marxisme va quedar resolt a través de la seva assumpció com a mètode d’anàlisi i transformació de la realitat, a partir d’una proposta del PSC ja recollida en els seus documents fundacionals.

L’any 1979 va ésser l’any de dues victòries electorals del PSC, però no del PSOE, i l’any en què també es van obrir conflictes importants en el si de les organitzacions germanes, la UGT i la JSC.