Pròleg a càrrec de Miquel Iceta

PRÒLEG

Quan preparàvem la commemoració del 40è aniversari de la fundació del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), Raimon Obiols ens recordava que un partit com el nostre no podia ni havia de tenir una història “canònica”. Vaig recordar llavors les vicissituds de la història oficial del Partit Comunista de la Unió Soviètica que es veia alterada edició rere edició a causa dels successius “ajustos” de l’ortodòxia. Certament el PSC no té ni ha de tenir història oficial. Això no vol dir en cap cas que renunciem a la memòria, però sí que abjurem de qualsevol intent d’escriure una “història oficial” del partit. Tenim la sort de comptar ja amb estudis acadèmics sobre el PSC, així com memòries de militants i dirigents del partit i obres col·lectives que intenten recollir la història i les històries del PSC. El propi Josep Maria Sala ens adverteix des del primer moment sobre el caràcter subjectiu dels seus records i també ens recorda la insistència d’alguns, d’entre els quals jo mateix, en demanar-li que fes l’esforç de recollir per escrit els records més rellevants. Certament poques persones poden exhibir com Josep Maria Sala un coneixement tan dilatat en el temps així com extens i profund per les tasques orgàniques desenvolupades per ell al llarg de més de 40 anys. He dit tantes vegades que la fortalesa del PSC té arrels profundes en les que els valors que fonamenten el seu projecte,

la seva història, i la seva organització, hi juguen un paper fonamental. I és ben cert també que el partit és la seva gent, i en Josep Maria Sala ens ajuda a fer memòria sobre els fets i les persones que han forjat el PSC al llarg de 40 anys. Sento un punt de rubor en recomanar la lectura d’un llibre en el que surto força ben parat. Només puc posar com excusa que l’amistat que m’uneix amb en Josep Maria m’impedeix negar-me a fer-ho. Una amistat construïda al llarg de molts anys de col·laboració intensa i de mestratge polític que reconec sense embuts i amb orgull. En Josep Maria ens recorda els seus orígens familiars, el seu compromís en la lluita antifranquista a la Universitat com a independent proper al PSUC, i la seva militància política, que data de 1976, a Convergència Socialista de Catalunya, el PSC (Congrés) i la seva implicació en el procés d’unitat socialista que va portar a la constitució del PSC (PSC-PSOE) el 1978. En Josep Maria és un home de partit. Potser alguns poden pensar que ha estat el típic “apparàtxik”, però obliden el seu pas pel Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona i, sobretot, la seva remarcable carrera professional com a enginyer d’IBM, finalment estroncada per la dedicació professional a la política. Una dedicació professional filla del compromís i de la passió política, que configuren una trajectòria al servei d’un projecte col·lectiu. El títol del llibre és també inequívoc: “Moments del socialisme català”. No hi són tots els moments però sens dubte no hi manquen els més rellevants. Sense voluntat d’esdevenir una història oficial, el llibre que teniu a les mans és una magnífica introducció a la nostra història col·lectiva. I ens permet recuperar valuosos records del procés d’unitat socialista, així com de moments difícils en la nostra vida interna i en les nostres relacions amb el PSOE i amb la UGT.

Hem d’agrair-li a Josep Maria Sala que ens hagi volgut oferir els seus records, les seves vivències i un relat personal del seu permanent compromís socialista. Recomano vivament la seva lectura, tant als que van participar des dels inicis a l’apassionant aventura política del socialisme català com, sobretot, als que s’han anat incorporant de forma més recent a la història del PSC. Els companys i companyes més veterans gaudiran dels records compartits, encara que, en alguns moments, puguin discrepar de la visió subjectiva de l’autor. I els i les militants més recents coneixeran millor la història i les històries del PSC que conformen un veritable tresor col·lectiu. Per acabar aquest pròleg m’ha semblat escaient citar un poema de Blas de Otero que em va descobrir fa molt de temps el propi Josep Maria Sala.

Miquel Iceta

Primer secretari del PSC

ACEÑAS

Me pongo la palabra en plena boca y digo: Compañeros. Es hermoso oír las sílabas que os nombran, hoy que estoy (dilo en voz muy baja) solo.

… Es hermoso oír la ronda de las letras, en torno a la palabra abrazadora: C-o-m-p-añ-e-r-o-s. Es como un sol sonoro.

El Duero. Las aceñas de Zamora. El cielo luminosamente rojo. Compañeros. Escribo de memoria lo que tuve delante de los ojos.

Blas de Otero

(Pido la paz y la palabra, 1955)