RENÚNCIA DE PASQUAL MARAGALL A L’ALCALDIA

Pasqual Maragall es traslladarà a Roma on exercirà com a professor, fins el seu retorn un any després a la política catalana.

En el mes de setembre de 1997, la Federació de Barcelona celebra el seu Congrés en el qual s’ha de elegir una nova Comissió Executiva de Federació. En aquest Congrés es produeix un fet que tindrà una notable incidència en el futur de tot el partit. Ocupen el càrrec de primer secretari i secretari d’Organització de la federació, Antonio Santiburcio i Joan Ferran respectivament, que tenen un ampli suport entre les agrupacions de la federació. L’equip de la federació havia col·laborat estretament en els èxits de la gestió de Pasqual Maragall al capdavant de l’Ajuntament, on Antoni Santiburcio era tinent d’alcalde, amb una gestió que tothom reconeixia com a molt positiva.

A partir de les eleccions municipals de 1995 però, les relacions entre Pasqual Maragall i Antoni Santiburcio s’havien deteriorat, sobretot a partir de la intenció de l’alcalde d’exercir un major control sobre el partit i fer-li perdre a aquest el control que fins llavors havia tingut sobre el grup municipal. Aquest deteriora-

ment s’havia accentuat a partir del moment en què l’alcalde va voler fer recaure sobre en Santi les responsabilitats del cas Movilma, que afectava algun responsable de segon nivell d’una agrupació del partit a Barcelona, i que aquells dies tenia un ampli ressò en els mitjans de comunicació, tot i que després es va desinflar totalment. Encara recordo quan un temps després, amb la malaltia avançant, en Santi em va citar a una plaça del seu barri de Sant Andreu on em va ensenyar amb un profund disgust i desil·lusió la carta que li havia enviat en Pasqual, demanant-li que posés els seu càrrec a la seva disposició. Ell creia que en l’empitjorament de les seves relacions amb en Pasqual havia tingut un paper determinant el germà de l’alcalde, l’Ernest.

En el moment de confeccionar la proposta de Comissió Executiva, Pasqual Maragall fa arribar el desig que el seu germà Ernest s’incorpori a la direcció de la Federació. La negativa per part d’Antoni Santiburcio és rotunda, al·legant que no deixarà que Ernest Maragall, el Tete -com era conegut- li destaroti l’Executiva, quelcom que vista la seva evolució posterior i fins al dia d’avui hauria estat més que probable. S’obre una negociació entre Pasqual Maragall i Antoni Santiburcio a través d’un intermediari, Joan Clos, de molta duresa en alguns moments. A altes hores de la matinada, Joan Clos -en soc testimoni- fa un últim intent. La resposta segueix sent negativa i finalment Ernest Maragall no figura a la candidatura que es presenta al Congrés. El dia següent, Pasqual Maragall en la seva intervenció en el plenari del Congrés, anuncia que a la Mercè de l’any següent presentarà la seva renúncia com alcalde, cedint l’alcaldia al seu primer tinent d’alcalde, Joan Clos. L’anunci va sorprendre tothom, inclosos Clos i Santiburcio i també Narcís Serra, que es va assabentar en aquell moment a través d’una trucada telefònica. En Santi es va adonar immediatament del

desastre. Recordo clarament que va reaccionar amb rapidesa, va pujar a l’estrada d’un salt i va aixecar el braç de Maragall en senyal de triomf. Posteriorment, Pasqual Maragall es traslladarà a Roma on exercirà com a professor fins el seu retorn a la política catalana un any després.