EL CONGRÉS D’UNITAT

El procés d’unitat va ser una autèntica filigrana en què es van fusionar organitzacions que perseguien la unitat, però amb objectius finals diferents: uns volien un partit plenament sobirà, però articulat bilateralment amb el PSOE; els altres volien una federació del PSOE actualitzada. El partit resultant no va ser ni una cosa ni l’altra i el Protocol d’Unitat ho defineix de manera magistral.

Un cop celebrats els congressos respectius i en la perspectiva de la celebració del Congrés d’Unitat, es va constituir una Comissió de coordinació entre les direccions dels partits i de manera concreta es va encarregar als dos secretaris d’Organització, Francesc Ramos per la FSC (PSOE) i Josep M. Sala pel PSC (C), la confecció del cens, territorialitzat de la nova organització i l’impuls a l’establiment de relacions entre les respectives organitzacions locals i comarcals.

L’elaboració del cens del nou partit va tenir lloc als locals del carrer Cambó de la FSC (PSOE). Francesc Ramos i jo mateix ens vam seure de front amb una taula al mig. Un funcionari de la FSC (PSOE) prenia acta. Llegíem el cens de les respectives agrupacions una a una, primer llegia jo la xifra i després ho feia

Paco Ramos. A partir de la tercera agrupació, totes elles de Girona, ja vaig constatar que quelcom no era lògic, ja que pràcticament ens doblaven en militants en agrupacions en les quals el PSC (C) havia de ser majoritari: Girona, Figueres, Blanes. Encara me’n recordo quines eren! En conseqüència, a partir de la quarta agrupació vaig començar a doblar les dades del cens de les següents i d’aquesta forma acabàrem la feina i fixàrem el cens definitiu del nou partit. Ens va donar un total per cada partit d’uns 4500 militants i això va permetre distribuir igualitàriament els delegats, 450 per a cada organització (a més de 100 del PSC (R) que es va incorporar més tard al procés), així com els membres de la Comissió Executiva: 11 del PSC (C),11 de la FSC (PSOE) i 3 del PSC (R). Posteriorment, un cop es va produir la unificació, va ser possible constatar que el cens real del partit unificat era d’uns 6000 militants, el que vol dir que també la FSC (PSOE) havia inflat el seu cens, tal i com jo havia intuït.

El dia 15 en el Palau de Congressos de Barcelona es van celebrar els congressos de dissolució dels tres partits i d’aprovació dels documents del nou partit, en especial el Protocol d’Unitat, la Declaració política i els nous Estatuts. El Congrés del PSC (R) no va tenir cap problema. El del PSC (C) va haver de fer caure les esmenes de la tendència Segon Congrés, que s’havia constituït a partir d’aquest, i pretenia revisar els documents pactats de la unitat. La derrota d’aquestes esmenes es va aconseguir fàcilment per la coincidència plena en aquesta qüestió de les principals corrents i dels principals líders. En el cas del Congrés de la FSC (PSOE), el problema va ésser més greu ja que una majoria dels delegats, al comprovar que no es tractava de renovar una Federació del PSOE sinó de crear un partit nou, encara que articulat federalment amb el PSOE, van voler tirar enrere el procés d’unificació. Hi va intervenir Alfonso Guerra, que va ser taxatiu afirmant que no hi havia alternativa

a la unitat socialista i que el seu rebuig conduiria a la dissolució de la FSC (PSOE) tantes vegades com calgués.

Finalment es van resoldre tots els entrebancs i el dia 16 de juliol es va celebrar el plenari constituent del nou partit, el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). S’aprovaren els documents bàsics: una Declaració política, els Estatuts i el Protocol d‘Unitat. Es creava un nou partit i, per primera vegada a la història de Catalunya, el socialisme deixava de ser una força residual per convertir-se en un partit central en el mapa polític del país.

Quaranta anys després, seguim sent un dels grans partits de Catalunya, articulats federalment amb un dels grans partits d’Espanya, el PSOE, i formant part a través d’ell de la Internacional Socialista. Tots els partits existents a Catalunya aquell 1978, llevat d’ERC, han desaparegut, i tot i el pessimisme d’alguns i la crítica interessada d’altres, el PSC segueix essent avui el partit decisiu que els nostres fundadors desitjaven.

El procés d’unitat va ésser una autèntica filigrana en què es van fusionar organitzacions que perseguien la unitat però amb objectius finals diferents: unsvolien un partit plenament sobirà, però articulat bilateralment amb el PSOE; els altres volien una federació del PSOE actualitzada. El partit resultant no va ésser ni una cosa ni l’altra, i el Protocol d’Unitat ho defineix de manera magistral en alguns dels seus punts que no em resisteixo a reproduir:

“2. El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) és un partit de classe i nacional que sorgeix de la voluntat constituent de les organitzacions socialistes de Catalunya i que, en virtut de la seva sobirania, decideix la participació en organismes representatius i decisoris

comuns amb el PSOE. 4. Per definir conjuntament amb la resta dels socialistes de l’Estat els elements estratègics coincidents de la lluita de classes, el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) enviarà els seus delegats, elegits per les estructures organitzatives de base, al Congrés Federal del PSOE perquè participin en les sessions, debats i resolucions que facin referència a les qüestions comuns de la lluita de classes a nivell d’Estat. L’aplicació a Catalunya de les resolucions preses per a l’àmbit estatal serà portada a terme pel PSC (PSC-PSOE). El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) tindrà plena sobirania en aquells àmbits de competències que els socialistes de Catalunya propugnem per a l’organització política del nostre país, d’acord amb el marc constitucional aprovat en el seu programa pels socialistes de tot l’Estat”.

Hi ha més punts però crec que és suficient amb aquest dos per constatar que el Protocol d’Unitat fou elaborat amb una gran saviesa i intel·ligència política que ha fet possible la seva plena vigència quaranta anys després.

En aquest moment és de justícia recordar alguns dels fundadors, dels Founding Fathers que diuen els anglosaxons, responsables últims de l’èxit del procés, en primer lloc Joan Reventós que va ser l’impulsor decisiu, i juntament amb ell cal mencionar Josep M. Triginer i Josep Verde, i també Raimon Obiols, Eduardo Martin, Juanjo Ferreiro, Francesc Ramos, Carlos Cigarrán, Joaquim Jou, Mercedes Aroz, Lluís Armet, Isidre Molas, Jose I. Urenda, Pasqual Maragall, Enric Adroher, Luis Fuertes. Segur que me’n deixo molts i sempre és agosarat fer llistes, però em sembla de justícia deixar constància dels més rellevants des del meu punt de vista. Representaven una base política i orgànica important,

però a més els hi feien costat intel·lectuals i polítics històrics de tot signe com Josep Andreu i Abelló, Alexandre Cirici, Carles Barral, Ramon Fernández Jurado, José Agustín Goytisolo, Maria Aurèlia Capmany, Marta Mata, Núria Pompeia, Pep Jai, Joan Cornudella, Jordi Llimona, Juli Busquets, Jaume Custodi, Josep Marlés,...

No és d’estranyar, doncs, que quaranta anys després encara estiguem molt vius, tot i els que ens han volgut fer desaparèixer, tant des de dins com des de fora, tant els enterradors interns com els externs, sense haver canviat les sigles PSC (PSC-PSOE) i com hem afirmat sempre: socialistes i catalanistes per les mateixes raons. Hereus de moltes organitzacions: CSC, GIS, PPC, POUM, PSUC-Comorera, MSC, MAS, Reconstrucció Socialista, FSF, Topo Obrero, PSC (C), PSC (R), FSC (PSOE), PSP, i també de molts independents sense adscripció que es van afegir amb entusiasme a la construcció del nostre partit.