A LA SORTIDA DEL CONGRÉS DE SITGES

..., els anomenats capitans o salistes o l’aparell, segons la terminologia a l’ús, creien que, respectant adequadament altres criteris com el reconeixement de les diferents sensibilitats i el pes històric o polític dels dirigents, les organitzacions territorials no podien ésser menystingudes. És a dir, que el partit havia de ser federalista cap endins.

El mes de maig de 1994 va tenir lloc -com ja he comentat- el Congrés Federal del PSOE en el qual es va produir la victòria dels renovadors i en què la pràctica totalitat de la delegació del PSC va recolzar aquesta posició, independentment de la ubicació de cada un en el Congrés de Sitges.

La resta de l’any 1994 es va dedicar a reforçar les estructures del partit i intentar reduir les diferències internes que el Congrés de Sitges havia evidenciat. Això, com es veurà més tard, només es va aconseguir en part. Jo vaig tornar a dirigir les campanyes electorals des del Comitè d’Acció Política. En primer lloc, el 12 de juny, la campanya de les eleccions europees en les quals a Catalunya per primera vegada va guanyar CDC encara que empatat en escons amb nosaltres; i ja l’any 1995, el 28 de maig,

les eleccions municipals, en les quals retrocedim lleugerament també en vots (un 33.4% vs un 37.5%) i en regidors 1.705 vs 1.845), mantenint pràcticament el número d’alcaldies (143 vs 148). El resultat pel PSC va ser raonablement bo, sobretot si el comparem amb el del PSOE, que va patir un retrocés molt considerable i va experimentar un retrocés sensible en el mapa de les alcaldies socialistes. L’actual alcalde de Sant Andreu de la Barca, Enric Llorca, va ser elegit llavors, després d’uns mandats convulsos dels antics alcaldes socialistes. Esteve Pujol va recuperar també per als socialistes l’alcaldia de Camprodon, que havíem perdut l’any 1987.

En aquestes eleccions municipals va sortir elegit alcalde de la Roca del Vallès Romà Planas, figura clau en la política catalana i molt especialment en les relacions entre el PSC i el president Tarradellas, de qui fou delegat especial al tornar a Catalunya l’any 1977. Fou diputat al Parlament de Catalunya i va ser qui em va presentar l’actual secretari d’Organització del Partit, Salvador Illa, a començaments de 1995, quan tot just aquest s’havia fet militant del partit. Recordo que en Romà -amb qui tenia una excel·lent relació- em va demanar una entrevista per presentar-me, va dir-me ell, un jove que prometia molt. La visita es va produir poc abans de les eleccions municipals en les que Romà Planas va sortit elegit alcalde i Salvador Illa regidor. Lamentablement Romà Planas moria tres mesos després com a conseqüència d’un atac de cor i Salvador Illa el substituïa com a alcalde. D’en Salvador tindré oportunitat de parlar més endavant, però d’aquests anys recordo la seva visió al facilitar la instal·lació a La Roca l’any 1998 de l’Outlet La Roca Village, malgrat l’oposició ferotge de determinats sectors de la població i de la comarca, i que s’ha demostrat un factor clau en la dinamització econòmica d’aquella part del territori.

També abans de l’estiu, Narcís Serra va haver de dimitir com a vicepresident del Govern com a conseqüència de l’ofensiva contra el Govern socialista per part del PP i de part de la dreta mediàtica, i s’incorporà plenament a la política catalana. Recordo l’acte de recolzament que l’hi vam organitzar amb el lema “Narcís, punt i seguit”. En el mateix moment, Miquel Iceta era nomenat sotsdirector del Gabinet de la Presidència del Govern, amb rang de sotssecretari.

Del Congrés de Sitges s’havia sortit sense tenir un candidat clar a les eleccions autonòmiques, i encara que havien sonat com a possibles candidats Josep Borrell, Higini Clotas i Pasqual Maragall, el Consell Nacional del 22 de juliol de 1995 va proclamar com a candidat en Joaquim Nadal, que des del primer moment s’albirava com el candidat més adequat.

El procés d’elaboració de les llistes electorals va resultar molt complicat i va posar en evidència que les divisions de Sitges encara restaven obertes. La premsa d’aquells dies treia titulars apocalíptics: “Los salistas barren a los obiolistas de las candidaturas del PSC al Parlament”, titulava Lluís Mauri a El País; “Escombrada d’obiolistes”, escrivia Marta Lasalas a l’Avui; “El aparato del PSC impone sus listas”, afegia Josep Tordera des d’El Periódico; i així un diari rere un altre. Per sort, no existien encara les xarxes socials, perquè n’haurien tret fum. I no n’hi havia per tant, mirat amb perspectiva. És cert que s’havia fet una renovació important de la llista, però sempre amb criteris de representativitat i de significació política, i mai amb criteris sectaris. La prova és que la llista de Barcelona, la més criticada per les minories, va obtenir en votació secreta 158 vots a favor, 39 en contra i 25 abstencions, és a dir, un 70% de vots favorables, i en la mateixa els candidats estrictes vinculats a l’aparell no arribaven al 40%, i per arribar a aquest

percentatge hauríem de comptar els alcaldes de l’Hospitalet, Badalona i Borredà, les alcaldesses de Santa Coloma i Mollet, els representants de les federacions de Barcelona i el Baix Llobregat, i també del Maresme, i els dos Vallesos, a més del primer secretari de la JSC.

Pot resultar interessant recordar els 25 primers d’aquella llista: Joaquim Nadal, Joan Reventós, Raimon Obiols, Manuela de Madre, Higini Clotas, Josep M. Sala, Lluís Armet, Celestino Corbacho, Carme Figueras, Josep Mir, Joan Blanch, Antoni Dalmau, Rosa Barenys, Josep Maria Rañé, Xavier Guitart, Joan Ferran, Josep M. Carbonell, Josep Clofent, Montserrat Tura, Joan Oliart, Magí Cadevall, Manuel Bustos, Joan Roma, Santi Riera, Iñaki Guerrero. Segueixo creient, amb ulls d’ara, que era una llista equilibrada i representativa del conjunt del partit.

M’he estès en aquest episodi perquè crec que és il·lustratiu del conflicte que llavors patia el PSC, i que més enllà d’altres consideracions consistia en la diferent valoració del pes que en la direcció política del partit i, per tant, en la composició dels grups parlamentaris havien de tenir les organitzacions territorials. Una majoria del partit, els anomenats capitans o salistes o l’aparell, segons la terminologia a l’ús, creien que, respectant adequadament altres criteris com el reconeixement de les diferents sensibilitats i el pes històric o polític dels dirigents, les organitzacions territorials no podien ésser menystingudes. En definitiva, que el partit també havia de ser federalista cap endins. Altres sensibilitats feien prevaldre altres criteris. Aquest i no un altre era l’arrel del problema que travessàvem.

Es va produir un problema important amb en Quim Nadal, que havia proposat tres noms per incorporar a la llista entre els vint primers, dels quals dos, en Josep Mir i en Josep Mª Carbonell,

es van poder incorporar però el tercer, no. La situació que va arribar a ser complicada es va resoldre finalment de manera positiva i es va iniciar la campanya electoral que es va desenvolupar amb plena normalitat i gran mobilització del partit, amb un candidat, en Quim Nadal, que va fer una excel·lent campanya. Malgrat la campanya, el resultat va certificar que travessàvem una etapa d’hores baixes a Catalunya i Espanya -un any després el PSOE perdria les eleccions-. Vàrem obtenir un 25% dels vots i 34 diputats (vs un 27.5% i 40 diputats en les eleccions anteriors), però el fet que CDC baixés també de manera significativa -el que va obligar Jordi Pujol a buscar el recolzament del PP i l’abstenció d’ERC per ser investit-, va permetre que Joan Reventós fos elegit president del Parlament, reconeixement personal i polític, que tot el partit va rebre amb orgull i satisfacció col·lectiva.