Operació Món: Valencià: Llengua i Literatura 2 Batxillerat (mostra) by Grupo Anaya, S.A.

VALENCIÀ: LLENGUA I LITERATURA

BATXILLERAT

V. Berenguer Aznar, F. J. Cabrera i Sogorb, J. Soler i González LLICÈNCIA 12 MESOS INCLOU PROJECTE DIGITAL Operació

mostra

món

Índex Els sabers bàsics del curs

2 La literatura noucentista

DESAFIAMENTS QUE MARQUEN I 1 El temps del Modernisme Idees prèvies 10 Cronologia. El tombant del xix al xx 11 1. Història de la llengua i de la literatura: el temps del Modernisme 12 1.1. Els intents de normativització lingüística: la Renaixenças 12 1.2. La modernització de la llengua literària: el Modernisme 12 1.3. El Modernisme 13 – Europeisme i originalitat 14 – L’actitud modernista 14 – Cronologia del Modernisme 14 – Característiques de la literatura modernista 15 1.4. La poesia modernista 18 – Corrents estètics 18 – Autors 18 – L’Escola Mallorquina 19 – Joan Maragall 19 1.5. La narrativa modernista 20 – Característiques de la narrativa modernista 20 – Gèneres narratius 23 – Autors 24 1.6. El teatre modernista 24 1.7. Els modernistes valencians 27 – La superació de la Renaixença 27 Activitats complementàries 29 2. Estudi del discurs: els textos retòrics d’àmbit literari 31 2.1. Els textos retòrics (I) 31 – La retòrica 31 – Els recursos retòrics 31 2.2. L’àmbit literari 36 – Definició i característiques dels textos literaris 36 – Els gèneres literaris 37 3. Estudi de la llengua: la conjugació verbal 39 3.1. La flexió verbal. Els accidents 39 3.2. Valor díctic i anafòric dels temps verbals. Correlació dels temps verbals 40 3.3. Irregularitats en les conjugacions 42 – Primera conjugació 42 – Segona conjugació 42 – Tercera conjugació 43 3.4. Formes verbals no personals 44 3.5. Les perífrasis verbals 45 4. Comentari de textos: objectiu i esquema 48 4.1. Per què comentem textos? 48 4.2. Esquema general de comentari 48 4.3. Exemple de comentarit 50 – Comentari de «Desolació» de Joan Alcover 52 Esquema de la unitat 54 Norma i ús: 55 – Remarques sobre l’ús de les formes no personals; les perífrasis verbals 55

Idees prèvies 58 Cronologia. Del 1902 al 1939 59 1. Història de la llengua i de la literatura: la literatura noucentista 60 1.1. El Noucentisme 60 1.2. La culminació del procés de normativització lingüística. La campanya de L’Avenç 60 – Els noucentistes i la normativització 61 – El Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906. Pompeu Fabra 61 1.3. La literatura noucentista 63 – Cronologia del Noucentisme 64 – Característiques de la literatura noucentista 64 1.4. L’assaig noucentista 65 – Eugeni d’Ors 65 1.5 La poesia noucentista 67 – Josep Carner 67 – Altres autors destacats 67 1.6. La narrativa i el teatre 69 1.7. La poesia després del Noucentisme: el postsimbolisme 69 – Carles Riba 69 – Bernat Artola 70 Activitats complementàries 71 2. Estudi del discurs: els textos expositius d’àmbit acadèmic 72 2.1. L’àmbit acadèmic 72 2.2. Gèneres dels textos expositius d’àmbit acadèmic 72 2.3. Els textos científics i tècnics 72 – Característiques 73

2 SITUACIÓ D’APRENENTATGE

3 Temps d’avantguardes

4 La literatura de postguerra

3 – Diferències amb els gèneres divulgatius i didàctics 73 2.4. Estructura dels textos expositius 74 2.5. Recursos d’ampliació i de condensació 76 – Ampliar informació 76 – Condensar informació 77 2.6. Components bàsics del lèxic 79 – Habilitació i creació lèxica 79 – Préstecs i barbarismes 81 – La terminologia. Creació de neologismes 81 3. Estudi de la llengua: la cohesió lèxica 83 3.1. Mecanismes de referència lèxica i gramatical 83 3.2. La cohesió lèxica 84 – Repetició de l’antecedent 85 – Reiteració de l’antecedent (relacions lèxiques de referència) 85 – Relacions d’associació. Els camps semàntics 91 4. Comentari de textos: capacitat d’anàlisi i síntesi (I) 93 4.1. Capacitat d’anàlisi i síntesi 93 4.2. El resum 93 4.3. El tema 94 4.4. L’eix temàtic. Motius secundaris i elements paratextuals 94 4.5. Exemple de comentari 96 – Comentari de «Què és l’impressionisme?» de Leonard Bernstein 97 Esquema de la unitat 100 Norma i ús: 101 – Creació lèxica i depuració lingüística; precisió lèxica 101

Idees prèvies 104 Cronologia. Del 1902 al 1939 105 1. Història de la llengua i de la literatura: l’avantguardisme 106 1.1. Els valencians i la normativització de la llengua 106 – Els precedents. La revista Taula de lletres valencianes 106 – Les Normes de Castelló 106 1.2. Els moviments d’avantguarda 108 – El futurisme 108 – El surrealisme 111 1.3. La narrativa i el teatre durant els anys 20 i 30 113 – Josep M. de Sagarra 114 1.4 La generació valenciana de 1930 116 – Carles Salvador 116 Activitats complementàries 117 2. Estudi del discurs: els textos expositius i argumentatius d’àmbit periodístic 118 2.1. L’àmbit periodístic: informació, formació i entreteniment 118 2.2. El periodisme escrit: la premsa 119 – Gèneres periodístics informatius 120 – Estructura de la notícia 121 – Característiques del llenguatge periodístic 124 2.3. El periodisme d’opinió 125 – L’argumentació 125 – Gèneres argumentatius d’àmbit periodístic 127 – Estructura dels textos argumentatius d’àmbit periodístic 127 3. Estudi de la llengua: la cohesió gramatical 132 3.1. Mecanismes de referència gramatical 132 3.2. Els connectors 133 – Tipus de connectors textuals 134 4. Comentari de textos: capacitat d’anàlisi i síntesi (II) 136 4.1. El tema i la tesi 136 4.2. Estructura textual i temàtica 136 4.3. La progressió temàtica 136 4.4 Exemple de comentari 138 – Comentari de «Posar-l’hi o no posar-l’hi» de Vicenç Pagès Jordà 140 Esquema de la unitat 142 Norma i ús: 143 – Dificultats en l’ús de les conjuncions 143

Idees prèvies 146 Cronologia. 1939-1960. Establiment i consolidació de la dictadura franquista 147 1. Història de la llengua i de la literatura: la literatura de postguerra 148 1.1. Situació sociolingüística de la postguerra 148 – La llengua sota el franquisme 148 1.2. La producció literària entre el 1939 i el 1956 150 – Poesia 150 – Narrativa 155

5 La poesia sota el franquisme: el realisme social

6 La prosa narrativa dels anys seixanta

4 – Teatre 158 – Assaig 159 Activitats complementàries 160 2. Estudi del discurs: els textos argumentatius (II) 161 2.1. Gèneres argumentatius d’àmbit literari: l’assaig 161 – L’assaig i l’article d’opinió: dos àmbits, dos gèneres 162 – Sugbèneres 163 2.2. Altres formes d’argumentació 165 3. Estudi de la llengua: la variació lingüística. Les variants geogràfiques 166 3.1. Divisió dialectal i subdialectal 166 3.2. El bloc occidental 167 – El valencià 167 – El nord-occidental 168 3.3. El bloc oriental 168 – El català central 168 – El balear 169 – Quadre comparatiu dels trets del valencià, el català central i el balear 171 4. Comentari de textos: caracterització dels textos (I) 174 4.1. Finalitat, tipus de text, àmbit d’ús i gènere 174 4.2. Variació lingüística: estandardització, registres i grau de formalitat 175 4.3. Exemple de comentari 176 – Comentari d’«Orgull» de Joan Fuster 177 Esquema de la unitat 180 Norma i ús: 182 – L’adverbi; dificultats en l’ús dels adverbis 182

Idees prèvies 184 Cronologia. 1957-1970. La represa cultural 185 1. Història de la llengua i de la literatura: la poesia sota el franquisme, el realisme social 186 1.1. Una lenta, però creixent represa 186 1.2. L’estudi científic de la llengua 186 1.3. Salvador Espriu i Pere Quart: dos nàufrags a Sepharad 188 – Salvador Espriu 188 – Pere Quart 189 1.4. La poesia dels anys seixanta: el realisme social 193 – Miquel Martí i Pol 193 – Vicent Andrés Estellés 194 1.5. La Nova Cançó 198 Activitats complementàries 200 2. Estudi del discurs: els textos instructius (I) 201 2.1. Textos jurídics i administratius 201 – Característiques dels textos juridicoadministratius 202 – Tipus de documents administratius 203 3. Estudi de la llengua: els pronoms, anàfora textual i dixi 209 3.1. Els pronoms 209 – Anàfora i dixi 209 3.2. Els pronoms febles 212 – Forma i ús dels pronoms febles 212 – Funció dels pronoms febles 214 – La combinació de pronoms febles 215 4. Comentari de textos: acaracterització dels textos (II) 216 4.1. El canal 216 4.2. El participants 217 4.3. Polifonia i intertextualitat 218 4.4. Exemple de comentari 221 – Comentari de «La fera ferotge» d’Ovidi Montllor 223 Esquema de la unitat 226 Norma i ús: 227 – Dificultats en l’ús dels pronoms personals 227

Idees prèvies 230 Cronologia. 1957-1970. La represa cultural 231 1. Història de la llengua i de la literatura: la prosa narrativa dels anys seixanta 232 1.1. La sociolingüística. Llengües en contacte 232 – Bilingüisme 233 – Diglòssia 234 1.2. Els grans narradors dels anys seixanta 236 – Manuel de Pedrolo 236 – Llorenç Villalonga 238 – Pere Calders 239 – Mercè Rodoreda 240 – Enric Valor 242 – Martí Domínguez 245 2. Estudi del discurs: els textos instructius (II) 246 2.1. L’explicació de processos d’elaboració i funcionament 246 – Característiques lingüístiques i no lingüístiques 246 – Estructura 247 3. Estudi de la llengua: els pronoms relatius 251 – Oracions relatives explicatives i especificatives 251

7 El teatre i l’assaig dels anys seixanta

8 La

actual

5 – Forma i funció dels pronoms relatius 251 4. Comentari de textos: caracterització dels textos (III) 254 4.1. Les pressuposicions 254 4.2. Funcions lingüístiques i modalitat oracional 256 4.3. Marques lingüístiques de la modalització 257 4.4 Exemple de comentari 259 – Comentari d’un fragment de Mirall trencat de Mercè Rodoreda 261 Esquema de la unitat 266 Norma i ús: 268 – Les preposicions; ús de les preposicions; canvi i caiguda de les preposicions 268

Idees prèvies 270 Cronologia. 1957-1970. La represa cultural 271 1. Història de la llengua i de la literatura: el teatre i l’assaig dels anys seixanta 272 1.1. Planificació lingüística 272 1.2. La substitució lingüística 272 – Bilingüització 272 – Conflicte lingüístic (bilingüisme i diglòssia) 273 – Substitució 273 1.3. La normalització lingüística 274 1.4 El teatre dels anys seixanta 275 – Manuel de Pedrolo 276 – Rodolf Sirera 277 1.5. L’assaig 278 – Josep Pla 278 – Joan Fuster 281 2. Estudi del discurs: els textos predictius 284 2.1. Els textos predictius 284 – Característiques lingüístiques dels textos predictius 284 3. Estudi de la llengua: les oracions compostes (I) 286 3.1. Oracions simples i compostes 286 3.2. Oracions coordinades 286 4. Comentari de textos: caracterització dels textos (IV) 288 4.1. La cohesió lèxica 288 4.2. La cohesió gramatical 289 4.3. Exemple de comentari 290 – Comentari de «Cultura popular» de Joan Fuster 291 Esquema de la unitat 296 Norma i ús: 298 – Remarques sobre l’ús de l’article 298

literatura

Idees prèvies 300 Cronologia. Des del 1970 fins a l’actualitat 301 1. Història de la llengua i de la literatura: la literatura actual 302 1.1. Situació sociolingüística actual. El marc legal 302 1.2. La planificació lingüística a Europa 303 – El monolingüisme com a objectiu 304 – Protecció de les minories lingüístiques 305 – Autonomia lingüística 305 – Federalisme lingüístic 305 – Bilingüisme institucional 306 1.3. La crisi del realisme social 306 1.4. La literatura a partir dels anys setanta 307 – La poesia 309 – La narrativa 311 1.5 Escriptors d’última generació 317 1.6 Literatura d’idees 318 2. Estudi del discurs: els textos retòrics (II) 321 2.1. El discurs publicitari 321 – Ètica i publicitat 321 – Tipus de publicitat 322 2.2. Característiques: elements lingüístics i no lingüístics 322 – Imatge i retòrica als textos publicitaris 323 3. Estudi de la llengua: les oracions compostes (II) 325 3.1. Les oracions subordinades 325 3.2. Tipus d’oracions subordinades 325 – Oracions subordinades substantives 325 – Oracions subordinades adjectives 326 – Oracions subordinades adverbials 326 4. Comentari de textos: la valoració personal 331 4.1. Valoració crítica personal 331 – Com fer la valoració crítica? 331 4.2. Exemple de comentari 332 – Comentari d’«Infància, idioma» de Joan Francesc Mira 334 Esquema de la unitat 340 Norma i ús: 342 – Barbarismes gramaticals i lèxics; vulgarismes i ultracorreccion 342 Glossari 350

1 El temps del Modernisme

Prova de respondre les preguntes que tens a continuació. Si no pots, al llarg de la unitat trobaràs tota aquesta informació, i algunes coses més, i veuràs com al final seràs capaç de respondre-les.

IDEES PRÈVIES

1 Què és el Modernisme?

a) Un corrent artístic i cultural de renovació.

b) Un corrent de pensament que propugna reformes socials i laborals.

c) Un moviment caracteritzat pel luxe i la pompositat.

2 Quin era l’objectiu del Modernisme?

a) Crear una cultura elitista.

b) Modernitzar i europeïtzar la cultura.

c) Crear sindicats obrers en la indústria tèxtil.

3 Quines coses de la Renaixença van rebutjar els modernistes?

a) La conservació del mode de vida rural.

b) La conservació i la protecció de la nostra llengua.

c) La visió idealitzada del costumisme i de l’historicisme romàntics.

4 Quin d’aquests escriptors valencians era modernista?

a) Teodor Llorente.

b) Miquel Duran i Tortajada.

c) Vicent Andrés Estellés.

5 Què entenem per textos retòrics?

a) Una mena de textos molt ampul·losos, però que no diuen res.

b) Els textos més típics de l’activitat política, destinats a convéncer les masses.

c) Els textos on prima la funció poètica del llenguatge.

6 Quins textos retòrics no són literaris?

a) Els poètics.

b) Els publicitaris.

c) Els narratius.

7 A quina conjugació pertanyen els verbs dir i dur?

a) A la primera.

b) A la segona.

c) A la tercera.

8 Quina d’aquestes perífrasis verbals és d’obligació?

a) Haver de + infinitiu.

b) Deure + infinitiu.

c) Les dues.

CRONOLOGIA. EL TOMBANT DEL XIX AL XX

1881-1902

Governant

Regència de Maria Cristina (1885-1902)

Fets històrics

• 1895

– A França, els germans Lumiére inventen el cinema. – Politització de la Renaixença.

• 1895-1898 – Guerra d’Independència de Cuba: pèrdua de Cuba i de les Filipines.

• 1900 – Lletra de convit d’Antoni M. Alcover: inici dels treballs del Diccionari catalàvalencià-balear

Fets literaris

Fundació de la revista L’Avens (1881): naixement del Modernisme

• Etapa combativa:

– Campanya lingüística de L’Avenç (1890-1893): Pompeu Fabra.

– 1a Festa Modernista de Sitges (1892).

Fundació del Teatre Íntim per Adrià Gual (1898).

– Joan Maragall publica Oda a Espanya (1898).

• Poesia: Apel·les Mestres, Joan Maragall, Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera, Alexandre de Riquer, Jeroni Zanné, Gabriel Alomar i Maria Antònia Salvà.

• Teatre: Santiago Rusiñol, Ignasi Iglésias, Adrià Gual.

Literatura universal

• Anglaterra: – Oscar Wilde –

Georges Bernard Shaw

– Christina Rossetti

– William Morris

• EUA:

– Walt Whitman

– Ezra Pound – Mark Twain – Henry James

• Amèrica Llatina:

– Rubén Darío

– José Martí

– Delmira Agustini

• Itàlia: – Gabrielle d’Annunzio

– Giosuè Carducci

– Antonio Fogazzaro

• Bèlgica:

1902-1911

Alfons XIII (19021931)

• 1902

– Discurs de Faustí Barberà: politització del valencianisme.

• 1904 – Fundació de l’entitat cívica València Nova.

• 1906

– I Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

• 1907

– Èxits electorals dels nacionalistes de Solidaritat Catalana.

• 1909

SITUACIÓ D'APRENENTATGE

Fundació de Joventut (1900): triomf del Modernisme

• Etapa establida:

– Auge de la narrativa.

– Teodor Llorente és coronat poeta de la ciutat de València durant l’Exposició Regional (1909).

– Generació de 1909 (modernisme valencià): Josep M. Bayarri, Miquel Duran, Daniel Martínez Ferrando, Jacint M. Mustieles.

• Narrativa: Caterina Albert, Prudenci Bertrana, Raimon Casellas, Eduard López Chavarri, Miquel de Palol, Josep Pous i Pagès.

– Maurice Maeterlinck

• Noruega:

– Henrik Ibsen

• França: – Leconte de Lisle – Paul Verlaine – Charles Baudelaire

• Espanya: – Miguel de Unamuno

– Ramón María del Valle-Inclán – Antonio Machado – José Martínez Ruiz, Azorín

• Portugal: – José Maria Eça de Queirós

– Fernando Pessoa

– Antero de Quental

Els continguts i les activitats d’aquesta unitat poden ser útils per a realitzar el projecte multidisciplinari «Analitzem la ràdio i la televisió» que es proposa en l’annex inicial.

–

Hist òria de la llengua i de la literatura: el t emps del Modernisme

1.1. Els intents de normativització lingüística: la Renaixença

La Renaixença va suposar la recuperació de la llengua per a la literatura culta i, en conseqüència, l’augment de la qualitat de les obres. Així i tot cal recordar que el castellà continuava sent l’única llengua oficial i que el català seguia prohibit, per bé que les autoritats, més liberals, en toleraven l’ús en manifestacions festives i literàries. És llavors que els intel·lectuals de la Renaixença comprengueren la necessitat de crear una norma culta que es concretara en la construcció d’un estàndard. Aquesta necessitat d’aconseguir un instrument adequat per a la creació literària va provocar una polèmica al voltant del model de llengua:

– Els partidaris de la llengua acadèmica creien que calia convertir la llengua utilitzada pels nostres clàssics medievals en model de norma lingüística. Aquesta tendència possibilitava l’ús més correcte, lliure de castellanismes i vulgarismes, però s’allunyava tant de la llengua col·loquial dels parlants contemporanis que resultava inassequible per al públic lector.

– Els partidaris de la llengua col·loquial (autors satírics i populistes) preferien usar la llengua popular com a model literari. Aquesta tendència facilitava la difusió entre el públic lector, però consagrava l’ús de castellanismes, de vulgarismes i tota mena de dialectalismes; per tant, no servia ni com a norma de correcció ni d’unificació.

Aquesta polèmica era inevitable perquè la mentalitat romàntica de l’època rebutjava normes, es complaïa en l’estètica medievalitzant i sublimava la inspiració popular. A més, cada postura representava un grapat d’autors que no estaven disposats a seguir cap norma com no fora la pròpia, que, a més, era inestable, fins i tot, dins d’una mateixa obra. Només Jacint Verdaguer va fondre els dos posicionaments en un bon model de llengua a L’Atlàntida i al recull d’articles En defensa pròpia. Però aquest model no va cristal·litzar en una norma comuna, perquè els escriptors no veien encara en la nostra llengua un futur normalitzat.

En conclusió, en el tombant del segle xix al xx, la nostra llengua necessitava:

– Una autoritat acadèmica que liderara la normativització, és a dir, la fixació d’una ortografia, una gramàtica i un diccionari.

– Una autoritat política amb voluntat de normalització, és a dir, que volguera donar-li un ús públic i oficial.

1.2. La modernització de la llengua literària: el Modernisme

A finals del segle xix els modernistes van engegar un projecte de modernització lingüística a les pàgines de L’Avenç. Aquesta revista de «lletres, arts i ciències» va difondre les idees modernistes i va funcionar com una editorial.

El juliol del 1890 va iniciar la publicació d’una sèrie d’articles on proposava «modificar l’ortografia i posar el llenguatge escrit d’acord amb el llenguatge parlat». El principal artífex d’aquesta campanya fou Pompeu Fabra,* que era partidari de prioritzar la llengua actual amb la depuració de castellanismes i vulgarismes acumulats al llarg de la decadència literària.

Però la campanya tingué escàs ressò perquè els escriptors modernistes compartien l’actitud antinormativa dels renaixentistes i eren partidaris de la llibertat individual i de l’originalitat creadora de l’artista, sense cap autoritat política, acadèmica o literària, per això, tot va quedar en l’esforç de cada autor per depurar l’estil propi. El Noucentisme, que estudiarem a la unitat 2, serà el marc dels primers intents de normalització lingüística partint del model ortogràfic, lèxic i gramatical del mestre Fabra.

Pompeu Fabra

Barcelona, 1868 - Prada, 1948. Catedràtic de química a l’escola d’enginyers de Bilbao, ben aviat va sentir una forta inclinació per la filologia. El 1891 va publicar Ensayo de gramática del catalán moderno amb el segell editorial de L’Avenç, que també li va publicar el Tractat d’ortografia catalana (1904) i la primera edició de la Gramàtica de la llengua catalana (1912). Amb els seus escrits, Fabra és l’autèntic creador de la moderna normativització de la nostra llengua.

12 1

1.3. El Modernisme

Entenem per Modernisme el conjunt d’actituds artístiques renovadores que van sorgir a finals del segle xix a tot Europa, però especialment en països —com ara el nostre— que patien un cert retard econòmic, polític i cultural respecte dels països d’Europa central i del nord. Es tracta, doncs, d’un moviment global i molt eclèctic, és a dir, variat, que aspirava a la renovació de totes les arts, de les formes de pensament, de l’estructura social (econòmica i política), de les ciències i de la tecnologia.

Per això, els modernistes aspiraven a estar sempre d’actualitat. Crearen estils molt diversos, ja que estaven oberts a totes les possibles influències d’arreu d’Europa. Fins i tot, traduïren al català els autors més de moda perquè pogueren ser coneguts i llegits per tots.

Com que entenien l’art d’una manera global, és freqüent trobar entre els autors que estudiarem creadors polifacètics com Caterina Albert (novel·lista i pintora), Josep M. Bayarri (poeta i escultor), Santiago Rusiñol (pintor i dramaturg) o Eduard López-Chávarri (músic i prosista). Admiraven Wagner, a qui consideraven mestre pel seu geni artístic polifacètic. Van adoptar una actitud combativa que els va servir de propaganda: van organitzar aplecs artístics a Sitges, publicaven articles molt agressius en premsa (L’Avenç, Joventut, Catalònia, etc.) i vestien d’una manera extravagant (casaca, xalina, barret d’ala ampla, cabells llargs i colors llampants) enfront del gust burgés (vestit, corbata, bolet, cabells curts i colors foscos).

13 U 1 EL TEMPS DEL MODERNISME /

Quadre fet en col·laboració entre Santiago Rusiñol i Ramon Casas en què es retraten mútuament.

Europeisme i originalitat

Les nostres lletres, malgrat els esforços dels renaixentistes, eren encara deutores de les modes literàries castellanes. El primer terç del segle xx significa la recuperació de l’originalitat perduda durant els segles de la Decadència. Els modernistes s’adonaren que no recuperaríem aquesta originalitat mentre els nostres models foren els de la cultura castellana, ja prou endarrerits al segle xix respecte d’Europa.

Per això rebutjaren les idees romàntiques, que consideraven ràncies, conservadores i un llast al projecte de modernitzar la cultura, i es declararen partidaris de les aportacions de la narrativa realista i naturalista, i d’altres modes europees de finals del segle xix com ara el parnassianisme, el simbolisme i el decadentisme.

Els modernistes, doncs, decidiren recuperar l’originalitat seguint els models europeus per aconseguir un estil propi, i per transformar i modernitzar la nostra societat.

L’actitud modernista

La voluntat de modernitzar i europeïtzar una societat ancorada en el passat els va dur a l’enfrontament amb la classe burgesa, de la qual provenien. Per això, l’obra dels modernistes reflecteix aquestes tensions. Hi hagué dues tendències:

Els regeneracionistes

També anomenats vitalistes. Convençuts que l’art allibera els individus del materialisme i de l’egoisme, els aparta de la massa que actua com si fora un ramat i els permet transformar l’entorn. L’art, per tant, ha d’estar al servei de l’educació de les masses: van propiciar campanyes d’alfabetització d’adults i la creació de grups de teatre aficionat, perquè en la promoció cultural dels obrers veien la regeneració social. Aquesta actitud rebia les influències de les idees de Friedrich Nietzsche i Henrik Ibsen.

Cronologia del Modernisme

Els esteticistes

També anomenats decadentistes. que l’art allibera els individus del materialisme i de l’egoisme, els aparta de la massa que actua com si fora un ramat i els permet transformar l’entorn. L’art, per tant, ha d’estar al servei de l’educació de les masses: van propiciar campanyes d’alfabetització d’adults i la creació de grups de teatre aficionat, perquè en la promoció cultural dels obrers veien la regeneració social. Aquesta actitud rebia les influències de les idees de Friedrich Nietzsche i Henrik Ibsen.

Trobem els primers símptomes modernistes el 1881 amb la fundació de la revista L’Avens , que es va fer ressò de les novetats artístiques i literàries europees. Entre 1890 i 1893, aquesta publicació va impulsar una campanya de modernització i unificació ortogràfica i va actualitzar el nom pel de L’Avenç . A partir d’aquest moment, distingim dues etapes:

– Etapa combativa (1893-1900). Els modernistes es donen a conéixer a través de les festes modernistes de Sitges i de les col·laboracions a la premsa diària, i introdueixen les darreres novetats europees en música, escultura, pintura i literatura.

– Etapa establida (1900-1911). Els modernistes aconsegueixen popularitat entre el públic amb les novel·les i la dramatúrgia. Més enllà de la literatura, el Modernisme triomfa en el terreny de l’arquitectura i de les arts plàstiques i decoratives.

1 Història de la llengua i de la literatura

Característiques de la literatura modernista

En línies generals, la literatura modernista es va caracteritzar per aquestes aspectes:

La recerca de l’art total

La reproducció de les tensions entre l’artista incomprés i la societat burgesa

Tècnica descriptiva impressionista

Sinceritat i verisme

Defensa de la llengua moderna

Incorporen tècniques pròpies d’unes altres manifestacions artístiques com ara procurar la musicalitat de les paraules o fer descripcions molt coloristes. El teatre fou el gènere més propici a aquesta experimentació en fer-hi participar les arts plàstiques (decoració, pintura i escultura) i la música. Les òperes de Wagner foren el principal model d’inspiració.

La influència del vitalisme de Nietzsche i d’Ibsen s’hi va deixar notar amb personatges amb una gran força espiritual que els duu a la marginació, al lideratge, a la soledat i a la incomprensió per estar per damunt del sistema de valors de la societat burgesa.

Sota la influència de l’impressionisme pictòric l’artista vol suggerir com són les persones, els llocs i els objectes des del seu punt de vista i segons l’estat anímic. Hi són freqüents els adjectius valoratius i les personificacions.

L’autor vol contagiar els seus sentiments al públic lector mitjançant la descripció subjectiva (impressionista) dels personatges i dels objectes.

Depurada de barbarismes i vulgarismes, encara que sense normativitzar. Els modernistes van cercar els models lingüístics en el món rural, on la parla presentava una menor castellanització.

15 U 1

EL TEMPS DEL MODERNISME /

1 Llig aquest text de Jaume Brossa i fes les activitats següents.

Per a entendre el text: Jaume Brossa fou un dels ideòlegs del Modernisme. A les pàgines de L’Avenç va publicar aquest article, que resumeix l’ideari modernista: rebuig de les idees romàntiques i del conservadorisme, exaltació de la modernitat i de l’originalitat, acostament a Europa i alta consideració de la dignitat de l’artista polifacètic. Fixa’t, sobretot, en els models artístics que proposa i els que desqualifica.

Text 1. La joventut

La Catalunya actual no pot agradar a cap jove d’intel·ligència clara i elevada. Les mòmies del passat reviscolen1 per tot arreu i ens la fan antipàtica. Sols podrem pensar a esborrar la fesomia baixa i raquítica que té quan veurem una joventut afranquida2 i lliure de tot prejudici. La Catalunya mercat, jueva, «sanxo-pancesca», mojigata3 i falsificadora, ha de desaparèixer davant una Catalunya instruïda, amb consciència del seu valer, amb educació pròpia, d’esperit lliure i força expansiva. Aquests somnis la joventut d’ara no els pot dur a la realitat. Amb la seva peculiar estretesa cerebral, [la joventut d’ara] continuarà practicant la religió sense sentir-la, cultivant l’amor comercial, desconeixent l’art, essent diumengera, adorant la diversió i despreciant la vida social al mateix temps que aguantant la tirania de l’opinió pública. El vulgo4 dels joves seguirà preferint en Pitarra5 i l’Echegaray6 a l’Ibsen7 i en Galdós,8 llegint la premsa estúpida de Barcelona i escoltant amb delectació la música d’en Breton;9 correrà darrera de fires i festes, assistirà a processons, menysprearà el que estudia i treballa de bona fe, i es burlarà de tots els que guardin quimeres10 en el seu cervell desequilibrat.

I els que componen aquella ínfima minoria que està en «plein rêve»,11 continuaran escampats com ocells als quals el pastor ha robat el niu: alguns, petrificats en un periòdic polític; altres, aïllats, sols, en un gabinet d’estudi, cultivant els agredolços plaers de la misantropia;12 els de més enllà, passejant el seu pessimisme entre el brogit dels divertiments.

A vosaltres, negativistes, eterns descontents, «rebentadors» il·luminats que penseu en teatres independents, en homes lliures, en criteris oberts, en cors francs; que creieu possible la destrucció del poder polític; que somieu en l’Estat econòmic; que esteu penetrats de les sensacions refinadament fortes que dona el saboreig d’una obra d’art; que us deixeu seduir pels grans sintetitzadors del segle, Zola,13 Ibsen, Renan,14 Taine,15 Schopenhauer,16 Darwin,17 Spencer;18 que esteu arrastrats pel culte a Wagner;19 que espereu el triomf sacrosant de totes les autonomies; que anheleu una dona digna companya de l’home nou, intel·lectual i fort: Vaja, salut!

16 Referents culturals del Modernisme

1 Història de la

la literatura

Activitats

llengua i de

«La

L’Avenç .

Extret

Jaume Brossa

Alomar. Assaig .

62 / Orbis.

Henrik Ibsen Friedrich Nietzsche Emile Zola Richard Wagner

joventut catalana d’ara».

1893.

i Gabriel

Ed.

1Reviscolar: tornar a la vida, recuperar el vigor. 2Afranquit: franc, sincer, honest, desinteressat. 3Mojigato: castellanisme per ‘hipòcrita, purità, fals’. 4Vulgo: castellanisme per ‘populatxo, poble baix’. 5Pitarra: pseudònim de Frederic Soler, dramaturg català de la Renaixença. 6Echegaray (José): dramaturg castellà, epígon del Romanticisme, que va escriure nombrosos drames romàntics de caràcter melodramàtic i lacrimogen i va ser molt conegut entre les classes populars. 7Ibsen (Henrik): dramaturg noruec que els modernistes van posar de moda. 8Galdós (Benito Pérez): novel·lista canari, màxim exponent del Realisme narratiu. 9Breton (Tomás): músic autor de La verbena de la Paloma i altres sarsueles d’ambient castís i costumista. 10Quimera: ànsia, inquietud; ací, utopia. 11En plein rêve: gal·licisme per ‘en ple desvetlament, somiant’. 12Misantropia: odi al gènere humà; ací, automarginació dels altres, solitud voluntària. 13Zola (Émile): novel·lista francés, màxim exponent del Naturalisme narratiu. 14Renan (Ernest): escriptor, filòsof i historiador francés. 15Taine (Hippolyte): filòsof, crític i historiador francés. 16Schopenhauer (Arthur): filòsof alemany. 17Darwin (Charles): naturalista britànic, autor de la teoria de l’evolució humana. 18Spencer (Herbert): filòsof, psicòleg i sociòleg britànic. 19Wagner (Richard): músic alemany, reivindicat pels modernistes; autor de la música i del llibret d’òperes, dissenyador del vestuari i dels decorats, i fins i tot, del teatre de Bayreuth; va ser, per tant, un «sintetitzador» o artista integral.

a) Resumeix el text en quatre idees. Pot ajudar-te reflexionar sobre què opina l’autor de la Catalunya de l’època i l’opinió que n’hauria de tenir la joventut catalana, com són la majoria dels joves, què els agrada i què els hauria d’agradar.

b) Busca en la informació sobre el Modernisme que hem estudiat fins ara idees que coincidisquen amb aquestes opinions de l’autor:

– Les mòmies del passat reviscolen per tot arreu i ens fan [Catalunya] antipàtica.

– La Catalunya mercat […] ha de desaparèixer davant una Catalunya instruïda.

– [la joventut d’ar a] continuarà practicant la religió sense sentir-la, cultivant l’amor comercial, desconeixent l’art.

– Aquella ínfima minoria que està en plein rêve.

– Negativistes, eterns descontents, «rebentadors» il·luminats…

– Que us deixeu seduir pels grans sintetitzadors del segle.

c) Quina actitud modernista (regeneracionista o esteticista) sembla dominar gran part del text? Explica per què.

d) L’autor també parla d’alguns joves que continuaran «aïllats, sols, en un gabinet d’estudi, cultivant els agredolços plaers de la misantropia». Quina és l’actitud d’aquests joves?

e) Explica el significat que tenen en el text aquestes expressions: sanxo-pancesca, diumengera, negativista, rebentador i sintetitzador

f) Fes una relació dels artistes i intel·lectuals que segons Jaume Brossa haurien d’agradar a la joventut del seu temps. Després, tria’n un, busca’n informació i prova d’explicar què van aportar al panorama cultural del seu temps.

Hyppolite Taine Charles Darwin Arthur Shopenhauer

U 1 Activitats EL TEMPS DEL MODERNISME /

Herbert Spencer

1.4. La poesia modernista

Els poetes van reaccionar contra la tradició jocfloralesca perquè la veien mancada de credibilitat amb el seu llenguatge arcaïtzant i artificiós, i amb els seus temes repetitius. Com a alternativa, van proposar una poètica de la sinceritat, amb un llenguatge real, actual, però depurat i culte.resc. Alguns monarques com Alfons II i Pere I foren poetes trobadorescos brillants.

Corrents estètics

Els poetes modernistes van rebre influències dels corrents poètics més importants de l’Europa del tombant de segle: parnassianisme, simbolisme, decadentisme i prerafaelitisme, que tenien en comú l’intent de fugir del materialisme de la societat posterior a la revolució industrial i una actitud d’insatisfacció que els va portar cap a una posició esteticista, que va ser predominant en la poesia modernista.

Parnassianisme

Corrent poètic francés fundat el 1866 per Théophile Gautier (1811-1872) i Leconte de Lisle (1818-1894). Es va caracteritzar per la mètrica clàssica (reivindicació del sonet), un estil preciosista i decoratiu (adjectivació colorista, lèxic referent al luxe, metàfores i comparacions de gran sensualitat) i la recreació d’ambients elegants i luxosos (exòtics i mitològics).

Simbolisme

Decadentisme

Corrent poètic francés fundat per Charles Baudelaire (1821-1867) que aspira a identificar, mitjançant les metàfores, la realitat espiritual i els estats d’ànims del poeta amb les realitats poetitzades com jardins abandonats, fades, cignes, llacs, parcs, ambients tètrics o idíl·lics. Va exercir una poderosa influència en l’arquitectura de Gaudí i en el teatre d’Adrià Gual. Els millors poetes simbolistes en català (Carles Riba, Màrius Torres i Bartomeu Rosselló-Pòrcel) foren posteriors al Modernisme.

Moviment sorgit a França entre els anys 1880-1890. Els decadentistes partien de la idea que s’havia arribat a la fi de la civilització i que s’iniciava un període decadent. Per això, solien recrear cultures antigues i exòtiques, monuments antics en ruïnes i estampes històriques d’imperis en decadència per suggerir la inseguretat de l’artista i la meditació sobre la mort. Els decadentistes que més influïren sobre els nostres poetes foren Gabrielle d’Annunzio (1863-1938) i Giosuè Carducci (1835-1907).

Prerafaelitisme

Autors

Corrent pictòric d’origen anglés que cerca la bellesa en un món més pur, espiritual i místic com l’època medieval. En poesia, reivindicaven poetes medievals com ara Dant com a models d’amor, ideals artúrics i cavallerescos, i un determinat model de dona (pura, virginal i innocent). Christina Rossetti (1830-1894) fou la poetessa més important d’aquest moviment.

• Jeroni Zanné (Barcelona, 1873 - Buenos Aires, 1934). Crític literari i poeta. Va fundar la revista Joventut, va traduir el clàssic llatí Horaci, el romàntic alemany Goethe, i també òperes de Wagner i del poeta simbolista francés Mallarmé, precursor ja de l’avantguardisme. Entre les obres originals cal destacar Riu amunt (1904), Assaigs estètics (1905) i Imatges i melodies (1906). La preocupació formal i classicitzant fan de Zanné el més clar exponent del nostre parnassianisme junt amb els poetes de l’Escola mallorquina.

• Apel·les Mestres (Barcelona, 1854-1936). Fou l’exemple més típic del que els modernistes entenien per un artista integral: dibuixant, pintor, il·lustrador, dramaturg, poeta i narrador. Va concebre l’obra literària com un producte total: el 1892 va publicar Vobiscum, llibre amb les característiques d’un incunable i amb il·lustracions pròpies de gust prerafaelita. Fou autor de nombroses cançons que arribaren a ser molt populars i d’una seixantena de drames musicals en col·laboració amb grans músics com ara Enric Granados, Enric Morera i Amadeu Vives. A més de l’esmentat Vobiscum, destaquem Idil·lis (1889), Odes serenes (1893) i Liliana (1907).

18 1 Història de la llengua i de la literatura

• Alexandre de Riquer (Calaf, 1856 - Palma, Mallorca, 1920). Artista polifacètic que va estudiar al sud de França (Besiers i Tolosa), va viatjar a Paris, Londres (on va conéixer el prerafaelitisme) i Roma. Va convertir l’art industrial en artesania en dissenyar mobles, ceràmiques, cartells i llibres. Va treballar també com a il·lustrador de revistes culturals i va excel·lir com a pintor. Entre la producció poètica destaquem Crisantemes (1898), Anyoranses (1902) i Aplech de sonets (1906).

L’Escola Mallorquina

La tendència esteticista també va triomfar entre els poetes valencians (generació de 1909) i mallorquins (Escola mallorquina). Dels primers, tindrem ocasió de parlar-ne més endavant. Quant als autors balears, convé destacar la influència clàssica, la musicalitat i la temàtica paisatgista.

• Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854 - Palma, Mallorca, 1922). Els freqüents viatges per Itàlia, França i Grècia li van donar una sòlida formació clàssica d’aires mediterranis, especialment italians (Carducci, Manzoni i Leopardi). El 1888 s’ordenà sacerdot i es doctorà en teologia. Va conrear l’amistat de Joan Alcover i va participar activament de la vida cultural balear. El 1906 va publicar Horacianes, recull poètic on va adaptar les formes mètriques clàssiques a la poesia catalana.

• Maria Antònia Salvà (Palma, Mallorca, 1869 - Llucmajor, 1958). Mantingué una estreta amistat amb Costa i Llobera i amb el poeta noucentista Josep Carner, que foren els seus mentors i els prologuistes de les primeres obres: Poesies (1910) i Espigues en flor (1926), respectivament.

• Joan Alcover (Palma, Mallorca, 1854-1926). Fou advocat i diputat conservador. Desenganyat de la política, es retirà a Mallorca on exercí de magistrat. Va escriure Cap al tard (1909) i Poemes bíblics (1918) on destaquen les visions del paisatge de Mallorca, però sobretot la nostàlgia i l’enyorança davant el pas destructor del temps i la mort dels éssers estimats.

Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911)

Va ser el gran poeta del Modernisme. Fill d’un empresari tèxtil, es negà a seguir el negoci familiar per dedicar-se a la literatura. Estudià música, idiomes i dret. Treballà de periodista en diverses publicacions de l’època i influí poderosament en els intel·lectuals de l’època gràcies als articles d’opinió cultural i política, que el convertiren en el gran ideòleg del regeneracionisme. Com a poeta assolí una popularitat semblant a la de Jacint Verdaguer.

Va dedicar la seua vida a la literatura com un autèntic professional, gràcies a una posició econòmica solvent i a la respectabilitat pública que li donava una posició ètica admirada per tothom.

• Obra

– Prosa. Maragall va destacar en la prosa d’idees i va publicar articles d’opinió al Diario de Barcelona, La Renaixença, L’Avenç, La Veu de Catalunya i La Il·lustració catalana, entre d’altres. Amb aquests articles va introduir les idees de Nietzsche a Espanya, opinava sobre actualitat política i va propagar les idees modernistes entre la burgesia, a la qual serví de guia espiritual.

Entre els seus assajos cal destacar Elogi de la paraula i Elogi de la poesia, on exposa la seua «teoria de la paraula viva», basada en l’espontaneïtat poètica: la inspiració del poeta converteix les paraules en intensitat poètica, sempre que siguen producte de la sinceritat i de l’instint creador.

19 U 1

EL TEMPS DEL MODERNISME /

– Obra poètica. Poesies (1894), Visions i Cants (1900), Disperses (1904), Enllà (1906) i Seqüències (1911) formen un corpus on predominen els temes més universals com la mort, l’amor i l’espiritualitat. Menció a banda mereix El comte Arnau, llarg poema narratiu on l’heroi medieval és utilitzat com a símbol de les actituds vitalistes que defensaven els modernistes regeneracionistes. La senzillesa del llenguatge, la visió crítica de la realitat, però optimista al capdavall, i l’entusiasme vitalista converteixen l’obra de Maragall en la més personal, popular i reconeguda pels lectors contemporanis.

– Teatre. Nausica (1910), construïda sobre un passatge de l’Odissea d’Homer, és l’única obra que va escriure.

– Traduccions. També va fer meritòries traduccions dels autors alemanys Nietzsche, Novalis, Goethe i Heine, pels quals sentia autèntica devoció.

• Característiques

Entre les principals característiques de la poesia maragalliana cal destacar:

– Ús espontani del llenguatge poètic basat en la llengua actual, sense arcaismes.

– Actitud optimista i vitalista. Al contrari dels romàntics, el paisatgisme, la recreació històrica i el patriotisme no provoquen l’enyorança del passat col·lectiu, ni del paradís perdut de la infantesa, sinó que són motius d’orgull i confiança en el futur.

– Ritme viu, en benefici del qual supedita sovint la rima i la regularitat mètrica.

1.5. La narrativa modernista

Els modernistes s’havien mostrat partidaris del model realista i naturalista que triomfava a tota Europa en la segona meitat del segle xix i van incorporar als relats les innovacions formals d’aquests corrents artístics així com les tensions (i la incomprensió) que els mateixos modernistes mantenien amb la societat burgesa. Així, doncs, entre el 1900 i el 1912, els modernistes van crear un tipus de novel·la que reproduïa les tensions entre l’individu i la societat.

Característiques de la narrativa modernista

Un heroi incomprés Enfrontat al medi social o natural, marginat i solitari. Hi trobem la influència de Nietzsche i d’Ibsen. L’heroi modernista lluita contra l’adversitat per autorealitzar-se, per redimir la societat o per transformar-la.

Profunditat psicològica dels personatges

Descripcions subjectives

Ús d’elements simbòlics

Estil mascle o ferreny

A partir de la descripció psicològica, el narrador dona una visió subjectiva dels fets narrats des de diferents perspectives, i dels conflictes que viuen els personatges des de la mateixa interioritat psicològica.

Per influència de l’impressionisme, la descripció de personatges, ambients i situacions és subjectiva i condicionada a l’estat anímic dels personatges amb una adjectivació molt rica, personificacions, antítesis i l’ús de l’estil indirecte lliure.

Per influència del simbolisme, hi són freqüents els elements simbòlics com noms de personatges, objectes, elements del paisatge, etc. Mitjançant la personificació, els elements inanimats poden cobrar vida i influir en l’acció. Aleshores esdevenen actants: elements amb valor simbòlic i abstracte (el vent, els arbres, les muntanyes, etc.) que participen activament.

Aquest és el nom que els modernistes van donar al llenguatge que feien servir a les narracions. Tot fugint de la contaminació del llenguatge urbà, els narradors reproduïen el llenguatge rural amb frases fetes, col·loquialismes i dialectalismes. Per contra, els protagonistes (autèntics herois enfrontats a un medi hostil) feien servir una variant més urbana i acostada a una variant estàndard.

20 1 Història de la llengua i de la literatura

Treballa amb els textos

2 Anàlisi associativa. Identifica les característiques de la narrativa modernista en aquests fragments de Solitud, Els sots feréstecs i Josafat

➜ Pots escoltar l’enregistrament d’aquests textos en anayaeducacion.es

Text 2. Mila i el pastor

Per a entendre el text: Mila, dona de ciutat que es casa amb un ermità que viu a la muntanya, es queixa al pastor Gaietà que els assistents d’una romeria han destrossat la modesta instal·lació de restauració que havia preparat. Fixa’t en la diferent manera de parlar de Mila i Gaietà.

—Prou, prou, manyaga!1 Me la mostreu pas2 més aquesta desgraci, que la sé pla bé d’abans que vós!

—Heu vist quin dol,3 pastor? —i en la veu d’ella hi havia sanglots4 esmicolats. L’home s’arronsà d’espatlles.5

—Què hi voleu fere, ermitana?… Vai rumiant fa temps que al món hi ha pas tanta gent de bé com caldria, i que l’aigat gros6 feu petita bugada… Mes, s’ha pas de tirar el cap per les parets, puix s’hi adobaria pas molt bella cosa… En gran mal, Déu ajut, sabeu?…

—Tot nos ho han trencat!

—Val més les cassoles que les costelles… Pregunteu-ho a la pobra vellanera!7 […] Seu8 un nin de mameia, cristiana! En diades així, arreu que no es pagui a bestreta9 és arreu perdut.

Víctor Català. Solitud. Ed. Selecta.

1Manyac: afectuosament ‘criatura’. 2Pas: partícula de negació, ‘no me la mostreu pas’; més avant es repeteix (‘al món no hi ha pas tanta gent’, ‘no s’ha de tirar pas’, ‘no s’hi adobaria pas’). 3Dol: pena. 4Sanglot: gemecs, plors. 5Arronsar les espatlles: demostrar indiferència. 6Aigat gros: aiguat gros; ací ‘el diluvi universal’. 7Vellaner: venedor d’avellanes. 8Seu: del verb ser, ‘sou’. 9A bestreta: per avançat.

Text 3. Lamentació de mossén Llàtzer

Per a entendre el text: mossén Llàtzer pateix el mode de vida embrutit dels seus feligresos, que li fan la vida impossible. Les expressions no normatives s’expliquen perquè l’obra és anterior a la reforma ortogràfica i gramatical de Pompeu Fabra. Fixa’t en l’oposició entre la tasca redemptora del rector i la resposta violenta dels camperols.

I aquella gent de les boscúries1 tristes no hi planyien pas res2 per a renovar-li les llagues3 i per a fer-lo pertenir.4 En bona fe que quasibé ja no sabien quina malesa empescar-se,5 en el silenci de la nit, a truco de6 mofar al rector i als vells sirvents. Uns cops, ja entrada la fosca, enviaven un bordegàs7 que s’enfilés al cloquer8 i amagués el batall de la campana, i aixís el

21 U 1 EL TEMPS DEL MODERNISME /

Treballa amb els textos

iaio no pogués tocar a missa l’endemà. Una nit cavaven un sot9 al mig d’un caminal i després el cobrien d’herba i brossa per a veure si els de la rectoria es descuidaven i s’estimbaven10 a dins. Una altra nit anaven a engegar l’aigua del bassal11 de les vimeteres,12 i la giraven tot d’un plegat13 cap a la rectoria per a què l’hortet se’ls negués14 i no poguessin collir vianda.15

Cada maldat d’aquelles era una altra espasa de dolor que es clavava en el cor de mossèn Llàtzer. I no era pas el mateix mal que li’n feien lo que li dolia16 més, sinó la tírria cega que aquelles malifetes designaven.17 ¡Sent, com ell era, tot exaltació i esplai,18 se les havia d’heure19 amb les més negres de les traïdories! ¡Sent, com era, tot amor, havia hagut d’anar a raure20 a mans de l’odi més ferotge!

—Però, quin mal els he fet? —exclamava a voltes— ¿Quin mal els he fet, com no sigui voler-los tornar a la vida i voler-los curar les llagues del pecat?

Raimon Casellas. Els sots feréstecs. Ed. Planeta.

1Buscúria: bosc gran i espés. 2No plànyer-hi pas res: no estalviar esforços. 3Llagues: castellanisme per ‘nafres, ferides’. 4Pertenir: importunar, crear problemes. 5Empescar-se: pensar, tramar. 6A truco de: ací, ‘a canvi de, per tal de’, amb la finalitat de. 7Bordegàs: xic d’entre 10 i 16 anys; també, jove entremaliat. 8Cloquer: campanar. 9Sot: clot. 10Estimbar-se: caure, precipitar-se. 11Engegar l’aigua del bassal: ací, ‘deixar anar l’aigua de la bassa de reg’. 12Vimetera: arbre de la família dels salzes. 13Tot d’un plegat: de sobte. 14Negar-se: inundar-se. 15Vianda: aliment. 16Doldre: saber greu. 17Designar: voler dir, significar, denotar. 18Esplai: diversió; ací, ‘comprensiu amb les febleses humanes’. 19Heure-se-les: barallar-se, tenir-se-les. 20Anar a raure: parar, arribar a un lloc o una situació sense tenir-ne voluntat, com empés per la ventura.

Text 4. Els remordiments de Josafat

Per a entendre el text: observa l’habilitat amb què l’autor fa servir la descripció impressionista i l’estil indirecte lliure per a reproduir els pensaments de Josafat, el campaner de la catedral de Girona.

I com havia caigut una altra vegada! Amb quanta de feblesa s’havia resignat al caprici d’aquella dona. Recordava la nit roent,1 la nit folla, la nit satànica, i es preguntava si no tindria valor per desempallegar-se2 mai més de Fineta. S’ho jugava tot!: la glòria eterna, l’estimació dels superiors, el pa de cada dia i fins —per què no confessar-ho?— l’esperança de tenir el bell parlament amb Pepona. On havia arribat! Era tan gran el baf d’impuresa que tancava la seva cambra, que arreu s’estenia com una fumerola de l’esperit maligne, i traspuava per tot i ho empastifava3 tot de fetors lascives. Ell mateix, la seva còrpora4 mateixa, refregada hores i hores amb la carn enfebrada de la dona impura, despedia efluvis sacrílegs, i allà on passava anava deixant una estela negra i pudent que obligava els sants a fer magarrufes,5 a plorar les verges, i entristia l’esguard de Nostre Senyor.

Prudenci Bertrana. Josafat. Ed. 62.

1Roent: extremadament calent, candent. 2Desempallegar-se: desfer-se, alliberar-se.

3Empastifar: embrutar. 4Còrpora: cos. 5Magarrufa: ganyota, gest de desaprovació.

22 1 Història de la llengua i de la literatura

Gèneres narratius

Segons com es reflecteix en la narració el conflicte entre l’individu i la societat podem distingir diversos gèneres:

• Novel·la rural. Els llauradors, embrutits i apàtics, condicionats per la natura salvatge i el dur treball, es mostren sense voluntat, esclaus del treball i dels instints, incapaços de modificar les condicions de vida a què estan sotmesos. El protagonista intenta redimir els altres de l’estupidesa perquè puguen autorealitzar-se i millorar-ne les condicions de vida. Però el medi natural i la mentalitat conservadora en són obstacles insalvables. Hi ha tres obres significatives.

– Solitud (1905). Víctor Català conta la història de Mila, dona de ciutat, que viu el fracàs matrimonial a la muntanya on el marit fa d’ermità. Conscient de la seua infelicitat, pren la decisió d’abandonar-lo. Els personatges hi tenen una gran força simbòlica i formen antítesis: Gaietà, el pastor, simbolitza la puresa, la bondat i la fortalesa de la muntanya mentre que l’Ànima representa la brutalitat, la duresa i la crueltat del medi rural; l’ermità simbolitza la covardia, el materialisme i l’apatia, enfront de Mila, heroi típicament modernista que no s’adapta al medi.

– Els sots feréstecs (1901). Raimon Casellas narra la història d’un capellà enviat a una parròquia perduda entre valls muntanyenques. La tasca evangelitzadora de mossén Llàtzer (simbolitzada per l’església en ruïnes) fracassa davant l’estupidesa i falta de voluntat dels pagesos, que semblen morts vivents eixits de les tombes (estat simbolitzat pels sots o valls), dominats pels instints bestials (simbolitzats per la Rodasoques, encarnació del mal). El rector —com simbolitza el seu nom— oscil·la entre l’optimisme i el pessimisme, com si vacil·lara entre la vida i la mort.

– La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912). Josep Pous i Pagès ambienta la història en un mas pròsper d’una família de senyors rurals. Jordi, el fill segon, és destinat al seminari seguint una antiga tradició familiar. Però no té vocació i fuig del seminari. L’heroi modernista s’enfronta a la força de la tradició, tan opressiva als ambients rurals, simbolitzada per la tossudesa i l’autoritarisme del pare. El rector i el pastor representen, respectivament, la sensatesa i la natura que viu harmònicament amb Jordi. Alberta representa l’ideal necessari d’autorealització del personatge.

• Novel·la costumista. Al contrari que en el costumisme romàntic de la Renaixença, els costums són vistos com impediments a la realització espiritual de l’individu, a la llibertat individual i al progrés. L’autobiografisme hi sembla reflectit, ja que els modernistes expressaren la revolta contra la pròpia classe per alliberar la societat del pes de la tradició i per autorealitzar-se seguint una vocació no imposada. Hi destaquen:

– L’auca del senyor Esteve (1907) de Santiago Rusiñol. El mateix autor en va fer una versió teatral el 1917, de la qual en parlarem a l’apartat 1.6.

– Pilar Prim (1905). Narcís Oller, com ja vam estudiar l’any passat, intenta superar el Realisme i el Naturalisme amb l’estudi psicològic d’una jove vídua en conflicte amb l’entorn en cercar la felicitat amb l’home que estima. El simbolisme del nom de la protagonista, la presa de consciència i l’esforç per autorealitzar-se, i les tècniques impressionistes fan que puguem considerar modernista aquesta obra.

23 U 1

EL TEMPS DEL MODERNISME /

• Novel·la decadentista. Aquest tipus de narrativa analitza els conflictes interiors de personatges que desitgen autorealitzar-se. El culte a la bellesa i l’intent frustrat de creació artificiosa d’un paradís on aïllar-se i trobar la pau (torre d’ivori) porta els autors a recrear situacions morboses, sensuals i prohibides, decadents en definitiva. Les antítesis, la suggestió, l’impressionisme i els elements simbòlics hi tenen una especial importància. Aquest corrent va tenir en Oscar Wilde i Gabriele D’Annunzio les figures europees més representatives. Destaquem:

– Josafat (1906). Prudenci Bertrana recrea el conte de la bella i la bèstia a través de les relacions amoroses entre Josafat, el campaner de la catedral de Girona, i la prostituta Fineta. Josafat es debat entre el pecat de luxúria (simbolitzat per Fineta) i el temor de Déu.

– Camí de llum (1909). Miquel de Palol explica el viatge d’un pare i la filla tuberculosa a la recerca de la salut. Les relacions afectives dels personatges, quasi incestuoses, i els estats anímics fan que l’obra tinga un intens lirisme.

Autors

Entre els narradors modernistes destaquem els autors dels textos que has llegit.

• Raimon Casellas (Barcelona, 1855 - Sant Joan de les Abadesses, 1910) fou un periodista i crític d’art, defensor de l’impressionisme pictòric i introductor del prerafaelitisme. El 1901 va publicar Els sots feréstecs, la primera novel·la modernista, a la qual van seguir els llibres de relats breus Les multituds (1906) i Llibre d’històries (1909).

• Víctor Català (l’Escala, 1869-1966) és el pseudònim darrere del qual s’amaga Caterina Albert i Paradís, fet freqüent entre les dones escriptores de l’època —especialment si escrivien novel·les—. A les seues obres modernistes Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904), Caires vius (1907) i la novel·la Solitud (1905), ens mostra de forma negativa la situació de la dona, sobretot al medi rural.

• Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 - Barcelona, 1941). Fill d’un terratinent rural arruïnat, va haver de vendre’s l’herència per pagar-ne els deutes. Pintor i dibuixant, periodista i novel·lista, va fer vida bohèmia entre Girona i Barcelona, enyorant el medi rural de la infantesa, que apareix idealitzat a les seues obres. Va aconseguir el reconeixement públic a partir dels anys 30. La seua millor novel·la és Josafat. Altres obres són Proses bàrbares (1911), Els herois (1920) i Jo! Memòries d’un metge filòsof (1925).

1.6. El teatre modernista

També en el teatre podem distingir les dues tendències ideològiques que identifiquen l’actitud modernista:

– El teatre regeneracionista, tot seguint el model del noruec Henrik Ibsen, pretenia reproduir el conflicte individu-societat amb la posada en escena de problemes socials i laborals. Aquest tipus de teatre tenia una finalitat ideològica i va adoptar tècniques realistes i naturalistes en incorporar la realitat i la versemblança dels personatges a l’escena.

En aquest corrent destaca el dramaturg Ignasi Iglésias (Barcelona, 1871-1928), que va escriure més de cinquanta obres com El cor del poble (1902), sobre conflictes obrers, i Els vells (1903), obra traduïda a altres llengües i que va servir per a engegar millores socials.

1 Història de la llengua i de la literatura

– El teatre simbolista segueix el model del dramaturg belga Maurice Maeterlinck, que volia commoure l’espectador a partir del valor suggeridor dels elements posats en escena, més enllà de la simple aparença. Els personatges, dominats per la tristesa, idealistes i d’una gran profunditat espiritual, eren la transposició de l’ànima sensible, desencantada i incompresa de l’artista modernista.

Adrià Gual (Barcelona, 1872-1943) fou el dramaturg més important d’aquest corrent. Pintor i dibuixant, va deixar el taller de litografia familiar per dedicar-se al teatre. Va crear l’agrupació dramàtica Teatre Íntim i l’Escola Catalana d’Art Dramàtic en un intent de renovar el panorama dramàtic del seu temps. Les obres més destacables són Nocturn (1896), Blancaflor (1899), Misteri de dolor (1904) i Els pobres menestrals (1908).

Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931) és més conegut com a pintor que com a escriptor, de fet va renunciar a dirigir el pròsper negoci familiar per dedicar-se professionalment a la pintura. Va començar a escriure redactant les seues impressions íntimes mentre viatjava amb carro arreu de Catalunya buscant paisatges per pintar. Va conrear la narrativa, la prosa de viatge i la crítica artística, però sobretot va excel·lir en el teatre, que va iniciar en la línia simbolista (L’alegria que passa, 1891; Cigales i formigues; 1901) i que va evolucionar envers una fusió de simbolisme i regeneracionisme en tractar temes socials (Llibertat!, 1901; L’hèroe, 1903). La seua obra més coneguda és la versió teatral de L’auca del senyor Esteve, que va estrenar el 1917. En aquesta obra satírica, el protagonista, Ramonet, besnet del senyor Esteve, nét del senyor Ramon i fill d’Estevet (actual senyor Esteve), és el darrer membre d’una família de botiguers que vol trencar la tradició familiar (representada pel negoci familiar) per dedicar-se a l’escultura. El conflicte entre l’artista i la societat burgesa hi és ben palés amb l’ús freqüent de la ironia i la caricatura del senyor Esteve, que representa el materialisme i l’immobilisme d’una burgesia conformista i mesquina.

25 U 1

EL TEMPS DEL MODERNISME /

Estrena de L’auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol al Teatre Victòria de Barcelona el 1917.

Treballa amb els textos

Fixa’t especialment en el llenguatge extremat del pare per expressar el disgust que sent per la decisió del fill i, finalment, el del fill per expressar la frustració en renunciar a l’art.

➜ Pots escoltar l’enregistrament d’aquest text en anayaeducacion.es

Text 5. La vocació de Ramonet

Per a entendre el text: Ramonet fa classes nocturnes. El conflicte esclata quan el pare li demana explicacions sobre on va en tancar la botiga.

Senyor eSteve Calla, calla! No vull sentir-te ni la veu! Però, no, parla, que ho vull saber tot! ¿Quina és aquesta carrera? […]

ramonet: És… ésser escultor!

Senyor eSteve (Posant-se les mans al cap.): Escultor… Has dit escultor? ¿A on són els mots per a parlar i les llàgrimes per a plorar? I la mort?… Porta’m la mort! Cinquanta anys de viure als llimbs per a dur-me a l’infern! I pel meu fill!

ramonet: Però escolti… l’ésser escultor no és deshonor! Al contrari; vostè encara no sap lo que és!

Senyor e S teve: Que no sé què és, em goses a dir? Encara tu no eres al món que ja el sabia aquest ofici. És un ofici de perduts, de dropos, de pobres!…

ramonet: Pare, per Déu!

Senyor e S teve: De pobres, dic! I jo que m’he afanyat anys i anys perquè no en siguessis, de pobre! Que he estalviat només que per tu, que ens hem escarrassat per tu! Que la teva mare i jo no hem menjat ni viscut per tu, per fer-te home, per fer-te home digne!… ¿Pagar-nos amb la ingratitud de voler ésser un miserable? Ves-te’n, ves-te’n del davant i borra’t el nom que portes!

Senyor eSteve: Ves-te’n d’aquí! Et desheredo!

r amonet: Perdó, només que perdó! Si tant me fa que em desheredi! Si no me’ls estimo, els diners! […] Seré obedient! No li donaré cap més pena! No seré escultor! No seré res! Lo que em mani, seré! […] No em mouré! No em mouré més del taulell i aniré fent lo que vostè vol: fer diners, sempre fer diners!… Però si un dia vostè s’adona que em vaig fent ric, però que em vaig fent… trist; que vaig augmentant la fortuna, però que vaig perdent l’alegria, que m’he apagat tots els somnis i destruït les esperances i trepitjat les il·lusions, i esmicolat a dintre el cor tots els bategaments i la vida, almenys adoni-se’n i entengui’m!, que enterrar la fantasia a vint-i-tres anys, com ara tinc, potser encara té més mèrit que no pas el fer fortuna. (Plorant.) I em quedo! Em perdona, pare?

26 1 Història de la llengua i de la literatura

[…]

Santiago Rusiñol. L’auca del senyor Esteve. Ed. 62 i la Caixa.

1.7. Els modernistes valencians

La Renaixença havia aconseguit el retorn de la llengua als usos cultes, però el panorama literari valencià no va superar la diglòssia literària que arrossegava des de la Decadència: només la poesia dels Jocs Florals donava la talla com a gènere culte; la resta de la producció va seguir la tradició populista (sainets, poesia satírica i política i premsa satírica). Els autors valencians de la Renaixença van optar pel castellà en la narrativa culta (Vicent Blasco Ibáñez) o en la poesia més innovadora (Vicent W. Querol).

Per aquestes raons, el modernisme valencià fou posterior, no tingué la intensitat que a Catalunya i va rebre també les influències dels modernistes castellans. Tot i amb això, veurem que en el primer decenni del segle xx hi hagué una ferma voluntat per superar la Renaixença.

La superació de la Renaixença

Els renaixentistes valencians havien assumit una moda romàntica, però no pensaven reivindicar cap fórmula d’autogovern ni l’ús social de l’idioma. Per tant, els autors com Llorente o Querol van acceptar l’ús subordinat del valencià, fins i tot en la literatura.

Tot i això, aprofitant el desvetlament de la consciència de poble que va suposar el moviment renaixentista, hi hagué intents per part d’un sector més progressista de crear un valencianisme polític i de donar a la llengua un ús social real. Així, el 1902 el doctor Faustí Barberà, en el seu discurs De regionalisme i valentinicultura, reclamava l’ensenyament del valencià a l’escola primària i el dret a un govern autònom.

Aquesta proposta cívica va cristal·litzar, políticament, en la creació de l’entitat cívica

València Nova; i literàriament, en la generació de 1909, un grup de joves que van publicar els seus primers poemaris entre el 1910 i el 1915, i que pren el nom de la data en què València proclama Llorente «poeta de la ciutat».

• La poesia

Els nostres poetes reflectiren el conflicte modernista individu-societat explotant el tema de la insatisfacció de l’artista davant la societat burgesa; mostrant el dolor per la incomprensió de l’entorn a les ànsies espirituals o de canvis socials. Alguns poetes modernistes valencians foren Josep Maria Bayarri (Precs de pau i Llaus lírics, 1915) i Jacint Maria Mustieles (Breviari romàntic, 1913). Però els més destacables foren:

– Daniel Martínez Ferrando (València, 1887 - Palma, Mallorca, 1953) va compondre tres obres poètiques que evolucionen des del modernisme dels dos primers llibres (La cançó de l’isolat, 1911, i Vora la mar del nord, 1915) al costumisme del darrer (Visions de l’Horta, 1916), tots tres aplegats a Escumes (1936).

– Miquel Duran i Tortajada (València, 1883-1947) va treballar com a periodista a València, Barcelona i Madrid amb el pseudònim literari de Miquel Duran de València Va portar una intensa activitat de difusió cultural amb obres assagístiques sobre art, cultura, literatura i política. També va estrenar obres de teatre a València i Barcelona. L’obra més modernista és Cordes vibrants (1910). El to reivindicatiu i patriòtic es fa palés a Himnes i poemes (1916) i Cançons valencianes (1929). El darrer llibre, Guerra, victòria, demà (1938) fou la seua aportació a la defensa del govern republicà en plena Guerra Civil Espanyola. Acabada la guerra, fou represaliat i li prohibiren fer de periodista. Miquel Duran fou sens dubte el poeta valencià més important d’aquesta època i encarna la voluntat de normalitat lingüística i literària en fer servir el valencià als diferents gèneres que va conrear: poesia, prosa periodística i assagística, i teatre.

El 1909, Teodor Llorente fou coronat poeta de la ciutat de València en el marc de la celebració de l’Exposició Regional Valenciana. Això donà peu a alguns actes reivindicatius protagonitzats per joves poetes com Josep M. Bayarri, Miquel Duran i Jacint M. Mustieles.

27 U 1 EL TEMPS DEL MODERNISME /

Activitats

3 Llig aquest poema de Miquel Duran i respon les qüestions següents.

Jo soc l’enamorat d’un ideal sublim,1 jo sembro les idees entre les multituds; prò2 els febles, temerosos de no arribar al cim, resten al meu costat indiferents i muts.

Jo soc l’enamorat d’un ideal sublim.

Jo vull ànimes fortes, i enlairament3 de cors per a què m’acompanyen en el penós camí; sofertes en les penes, dures per als dolors, ardides4 en la lluita i orbes5 en el destí.

Jo vull ànimes fortes, i enlairament de cors.

No hi ha una ànima forta ni un cor enamorat i soc un incomprès entre la multitud; en un desert d’esprit me deixen isolat, malalts d’idealisme, pobres de joventut!

No hi ha una ànima forta ni un cor enamorat!

Clamant pels irredempts6 he malversat la vida i ni una sola veu d’amor m’ha aconsolat: el meu pit mostra oberta la sagnanta ferida i batega anguniós el meu cor llatzerat.7

Clamant pels irredempts he malversat la vida.

Oh poble! ta ignorància m’omplena de dolor; te manca fortalesa per a arribar al cim; pel teu despreci eres indigne de l’amor i, orfe d’idealisme, camines a l’abim.8

Oh poble! ta ignorància m’omplena de dolor.

Ànima, companyona, fes-me forta la vida!

Jo lluitaré isolat, que és gran la meva fe i em donarà coratge cada nova ferida, i el dol i les espines del cor m’arrancaré.

Ànima, companyona, fes-me forta la vida!

Dins de Bengales en la fosca. Antologia de la poesia valenciana. A cura de Josep Palomero. Ed. Bromera.

a) Concreta’n el tema.

b) Analitza’n la mètrica, l’estrofisme i la rima.

c) Algunes expressions del poema no s’ajusten a la normativa actual, però s’han usat perquè el còmput sil·làbic no es veja afectat. Proposa alternatives més ajustades a la gramàtica a aquestes expressions.

➜ Pots escoltar l’enregistrament d’aquest text en anayaeducacion.es

1Sublim: excel·lent, superior. 2Prò: però. 3Enlairament: aixecament, elevació. 4Ardit: agosarat, atrevit. 5Orb: cec. 6Irredempt: que no té salvació. 7Llatzerat: ferit, afligit, desgraciat. 8Abim: abisme.

prò els febles per a què m’acompanyen en un desert d’esprit me deixen isolat

te manca fortalesa pel teu despreci

d) Analitza l’actitud (esteticista o regeneracionista) de l’autor. Si consideres que hi mostra les dues actituds, explica’n el perquè.

Text 6. Isolat

1 Història de la llengua i de la literatura

• La prosa

Encara que tímidament, situem en temps del Modernisme la voluntat dels autors valencians de crear una prosa culta mitjançant col·leccions de narrativa com El Cuento del Dumenche (1908; El Cuento del Dumenge, a partir del 1919) i El Cuento Valencià (1910). Aquestes i altres iniciatives palesen la voluntat d’encetar el conreu de la prosa narrativa culta a partir de la narrativa breu, com ja s’havia fet a Catalunya. Tot i això, l’estil era massa popular i castellanitzat, i hi predominava el costumisme i el ruralisme.

– Eduard López-Chávarri (València, 1871/1875-1970) fou el narrador més interessant. Al seu primer recull (Cuentos lírics, 1907) opta per l’intimisme i la descripció impressionista tan característics de l’estètica modernista. La seua millor obra, la trobem a De l’horta i de la montanya Croquis valencians (1916) i Proses de viatge (1929). López-Chávarri va crear un estil molt treballat. La protesta de l’artista davant la vida prosaica i el gust per la solitud constitueixen els trets modernistes més característics.

– Manuel González Martí (València, 1877-1972) rep una autèntica influència modernista, amb pinzellades prerafaelites, lèxic acurat i actitud esteticista en els tres volums titulats De la València medieval. Contes del pla i de la muntanya, escrits, anacrònicament, entre el 1947 i el 1950.

• El teatre

Fou el gran fracàs del modernisme valencià. El bilingüisme diglòssic impedí normalitzar un espectacle tan costós com el teatre. D’altra banda, l’èxit d’Eduard Escalante i la tradició sainetista de la Renaixença van consagrar els temes costumistes amb un llenguatge molt pobre, barrejat amb el castellà per assolir una comicitat immediata.

L’únic autor digne d’esment és Faust Hernández Casajuana (València, 1888-1972), que provà de mantenir un equilibri entre el gust popular i l’afany innovador dels modernistes. Altres com Miquel Duran esporàdicament estrenaren algunes obres de certa ambició.

Activitats complementàries

Per a llegir

1 Si us agrada ampliar coneixements d’una manera més amena són molt recomanables aquestes lectures.

– Josep M. de Sagarra. Memòries. Ed. 62 i la Caixa.

– Josep Pla (Obra completa. Ed. Destino) parla d’alguns personatges d’aquesta època:

• En Homenots sobre Antoni Gaudí (primera sèrie), Joan Alcover i Vicent Blasco Ibáñez (tercera sèrie).

• En Tres biografies fa un interessant perfil sobre Joan Maragall.

• En Tres artistes podem trobar informació sobre la vida de Santiago Rusiñol, una autèntica aventura.

29 U 1

EL TEMPS DEL MODERNISME /

Activitats complementàries

Per a escoltar

2 Feu una audició a classe de poemes d’aquest període musicats per diversos cantautors.

– Xavier Ribalta té treballs monogràfics sobre textos de Joan Maragall i Apel·les Mestres.

– Maria del Mar Bonet ha posat música a molts poetes balears. D’aquest període, convé destacar el disc Jardí tancat, sobre textos dels autors de l’Escola mallorquina: Llorenç Riber, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, M. Antònia Salvà, Miquel dels Sants Oliver i Gabriel Alomar.

Per a treballar

3 Generar – classificar – relacionar – desenvolupar. Elaboreu presentacions de diapositives (amb imatges, textos i música) sobre manifestacions artístiques relacionades amb el Modernisme per comprendre millor les ambicions renovadores dels modernistes tant en política com en cultura.

– Prerafaelitisme, impressionisme, arquitectura modernista, la música de Wagner, les idees de Nietzsche, etc.

– Perfils biogràfics d’artistes modernistes que parlen del seu enfrontament amb l’entorn: Santiago Rusiñol, Raimon Casellas, Caterina Albert (Víctor Català), Prudenci Bertrana, etc.

30 1 Història de

la llengua i de la literatura

Antic edifici de la Duana de València. Cap al 1910, data de la fotografia, era la fàbrica de tabac. Actualment allotja el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana.

Estu di del discurs: els textos retòrics d’àmbit literari

En aquest apartat, estudiarem els diferents tipus de text o de discurs. Cada unitat estarà dedicada a un de diferent. En aquesta, tractarem els textos retòrics d’àmbit literari i tornarem a parlar-ne en la 8, encara que referits als d’àmbit publicitari.

2.1. Els textos retòrics (I)

Els textos retòrics són els que juguen amb les paraules per aconseguir determinats efectes en el receptor, com ara:

– Intimidar: Si t’agafe, et pegue bufetades fins al carnet d’identitat (hipèrbole).

– Transmetre dramatisme: Sentia tant de dolor que bramava com un brau (símil).

– Fer riure: Quin número no passa mai de moda? El nou (dilogia).

– Memoritzar: Fonemes oclusius: petaca i bodega (anagrama).

– Convéncer: La tropa menja Trappa (paronomàsia).

– Instruir: De desagraïts, l’infern n’és ple (sentència).

– Produir plaer estètic: Les teves glòries i els teus records // records i glòries només de morts (quiasme).

La funció del llenguatge predominant en aquests textos és la poètica, és a dir, l’emissor fa servir recursos lingüístics per cridar l’atenció sobre el missatge perquè el text tinga un caràcter suggerent. Amb aquests recursos, dits retòrics, s’amplia el camp significatiu del text perquè el receptor evoque altres possibles sentits. D’això, se’n diu llenguatge connotatiu.

La retòrica

La retòrica és «l’art de l’eloqüència, d’utilitzar el llenguatge d’una manera eficaç per a delectar, commoure o persuadir l’auditori» (Diccionari normatiu valencià, AVL). Expressar-se bé va ser considerat un art el segle v aC pels grecs que vivien a Siracusa (Sicília) quan van descobrir que, en els tribunals i en els debats polítics, la versemblança dels discursos era tan efectiva com la mateixa veritat. Llavors, va ser fixada d’acord amb unes regles que, més tard, els sofistes van introduir a Grècia. Finalment, Aristòtil les va sistematitzar i en va fer un tractat amb el nom de Retòrica

Aquest ús artístic i creatiu del llenguatge, que va nàixer amb la pràctica política i judicial, es va aplicar en altres tipus d’oratòria —com ara la predicació religiosa—, en els usos propagandístics, etc.

Però l’aplicació en l’ús literari la va enriquir i li va donar complexitat. Els textos retòrics poden complir qualsevol finalitat comunicativa (orientar l’opinió i la conducta, informar i regular la vida social), però tenen una finalitat que els diferencia dels altres: la finalitat estètica o ús lúdic, recreatiu de les paraules.

Els recursos retòrics

Heus ací una relació dels principals recursos retòrics repartits en tres grups, segons que afecten la pronúncia (nivell fònic), la repetició, la supressió o l’ordre de les paraules (nivell morfosintàctic) o el significat (nivell lexicosemàntic)

U 1

• Afecten el nivell fònic

Al·literació

Repetició d’un fonema o de fonemes d’articulació semblant: compliment dona Teresa el tasta (A. Marc). Aquesta repetició pot produir una sensació agradable o eufonia: Les ones besen ses plantes (J. Verdaguer); o bé, una sensació desagradable o cacofonia: de fosques marques que l’alè dels crítics un dia aclarirà per a la meva vergonya (S. Espriu).

Anagrama

Paraula o enunciat format per l’alteració de l’ordre dels fonemes que formen una altra paraula o enunciat: Salvador Espriu recrea el seu poble natal, Arenys, amb el nom de Sinera. En dues novel·les d’Albert Sánchez Pinyol el nom els personatges femenins són anagrames: Aneris per ‘sirena’ i Amgam per ‘magma’.Anagrama. Paraula o enunciat format per l’alteració de l’ordre dels fonemes que formen una altra paraula o enunciat: Salvador Espriu recrea el seu poble natal, Arenys, amb el nom de Sinera. En dues novel·les d’Albert Sánchez Pinyol el nom els personatges femenins són anagrames: Aneris per ‘sirena’ i Amgam per ‘magma’.

Bifront Paraula o frase que es pot llegir tant d’esquerra a dreta com de dreta a esquerra, però de manera diferent: Roma / amor

Identitat fonètica entre dues expressions de significat diferent: Conill, per què tems el temps? (P. Quart).

Homofonia

Una variant n’és el calembour, que juga amb la identitat fonètica d’expressions més complexes: Quin és el lloc menys apropiat per transitar-hi un delinqüent, un home que porta una malifeta a la consciència? Doncs un carrer asfaltat, perquè sent una veu interior que li va dient: «Has faltat, has faltat!». (J. Carner).

Palíndrom Paraula o frase que té la mateixa lectura tant d’esquerra a dreta com de dreta a esquerra: Anna; cívic; Tramaran anar a Mart.

Paronomàsia

Rima

Ús de paraules que sonen de la mateixa forma o semblant, bé perquè són de la mateixa família lèxica, bé perquè només es diferencien en un fonema: Un sol ben insolent il·lumina (Els Pets).

Identitat acústica entre els finals de dos o més versos: No canvies les sendes velles per les novelles (refrany); conte contat, conte acabat (acabament d’una rondalla).

• Afecten el nivell morfosintàctic

Anadiplosi

Anàfora

Asíndeton

Repetició de la paraula final d’una oració o d’un vers al començament del següent: Sos ulls semblen llumenetes, / llumenetes infernals (J. Verdaguer).

Repetició d’una o diverses paraules al començament de dues o més clàusules o versos: Vers les blavoses muntanyes, vers el seu poblet, vers el seu país (P. Bertrana).

Omissió de conjuncions per donar rapidesa al discurs: Un cavall al galop pel perfil de la duna, cabells al vent, el xal ondejant (B. Porcel).

Bimembració Parella de mots de sentit complementari: El cos èrtic i pudent de Fineta (P. Bertrana).

Concatenació

Repetició en sèrie que posa de relleu la continuïtat: Practiquem el que ensenyem. Treballem el que ensenyem. I ensenyem per treballar (publicitat).

El·lipsi Supressió d’una o més paraules que cal entendre pel context: El carrer desert. Les pedres humides. L’asfalt, lluent com un mirall (S. Espriu).

Enumeració

Relació de les parts d’un tot, d’un conjunt, d’una sèrie, etc.: Allà venen bous i vaques i gallines amb sabates (nadala popular).

2 Estudi del discurs

Hipèrbaton

Paral·lelisme

Alteració de l’ordre usual de les paraules d’un enunciat: Mas, per què detinc lo temps, cercant paraules a tanta pena conformes, puix és impossible tan gran tristor raonar se puga? (J. Roís de Corella).

Repetició d’una mateixa estructura sintàctica: Diners fan bé, diners fan mal, diners fan l’home infernal (A. Turmeda).

Pleonasme Repetició d’una paraula o d’una idea per donar-li èmfasi: Prou serà algun poeta que somia el somni de l’eterna inquietud (J. Maragall).

Polisíndeton

Quiasme

Tautologia

Tornada

Repetició de les conjuncions coordinades per intensificar-ne la funció: Semblava la primera i la darrera nit de tot i van fugir abans que es fes de dia i tot el jardí era una lluita de branques (M. Rodoreda).

Repetició d’una mateixa estructura sintàctica, però amb l’ordre dels sintagmes canviat: Un lloc per a cada cosa. Cada cosa al seu lloc (publicitat de mobles).

Definició que repeteix un element explicat: El café café (publicitat). També, ús redundant o inútil de paraules: les persones humanes; entrar cap a dins, aplaudir amb les dues mans o de dues paraules de la mateixa família lèxica: És el millor de tot el món mundial

Vers o secció de versos que reapareix diverses vegades en el decurs d’una composició poètica o musical per tancar una estrofa: So qui so que no so io // puix d’amor mudat me so (J. Timoneda).

Zeugma

Variant de l’el·lipsi en què diversos períodes oracionals, alguns allunyats, estan lligats per un element comú que concorda amb tots (un verb per a diversos subjectes, un adjectiu per a diversos noms, etc.): Observava els pollers amb guardapols gris fosc i el llapis darrere l’orella, els gitanos esgrogueïts i bronzejats, els negociants de brusa i de vareta, amb els pantalons de ratlleta, una mica bombats, l’escanyapits a la boca, àvids, però aparentment distrets (J. Pla).

• Afecten el nivell lexicosemàntic

Al·legoria

Successió d’imatges (metàfores) de manera que expressen simultàniament un sentit directe i un altre de figurat de sentit abstracte, ambdós complets: Vaixell de Grècia, que no t’enfonsi el tro, / infla les veles que anem al mateix port (Ll. Llach).

Antítesi Contrast de dues idees oposades: Ses llàgrimes de pena / ja són llàgrimes de goig (J. Verdaguer).

Antonomàsia

Substitució d’un apel·latiu per un nom propi que encarna alguna qualitat: Amb un curs de violí, el meu Tonet està fet un Paganini (és a dir, ‘un violinista molt virtuós’); o al contrari, ús d’un apel·latiu, un adjectiu o un títol que representa la qualitat més destacable del nom substituït: Un gol del «niño» dona el campionat a Espanya (fent referència a ‘Fernando Torres’).

Apòstrofe Interpel·lació viva a una persona o objecte personificat: Tot ho perderes, no tens ningú: Espanya, Espanya, retorna en tu (J. Maragall).

Commutació

Variant del quiasme on la inversió dels termes d’un enunciat en un altre que el segueix produeix un contrast significatiu: Dic el que no penso i penso el que no dic. Però al capdavall sempre dic el que he pensat, sense pensar el que he dit (M. Rodoreda).

Doble sentit, dilogia o ambigüitat Expressió que té més d’una interpretació: Xupau qualque canyamel / que ab dolçor vos calfe el ventre (V. Fuster).

33 U 1 ELS TEXTOS RETÒRICS D’ÀMBIT LITERARI /

Epítet Adjectiu que expressa una qualitat que ja és pròpia del substantiu que acompanya: Curial estava encès de rabiosa ira (Curial e Güelfa).

Gradació

Enumeració que segueix una progressió; si és creixent, la gradació és ascendent: Més dominador que el sol, que l’espai atzurat, que l’Univers, resplendent de llum joiosa (P. Bertrana); si la progressió és decreixent, la gradació és descendent: Allí mirà al lluny, vers les blavoses muntanyes, vers el seu poblet (P. Bertrana).

Hipèrbole Exageració: I furiosa de despit, negats els ulls de llàgrimes i amb tota la sang al cap… (N. Oller).

Interrogació retòrica

Ironia

Formulació d’una pregunta sense esperar cap resposta: On és lo lloc on ma pensa repose? (A. Marc).

Consisteix a expressar el contrari del que es vol dir, la qual cosa s’entén, normalment, gràcies a una entonació desenfadada: Tothom coneix el ‘feminisme’ de Jaume Roig. Com has vist, als textos escrits, aquesta entonació irònica es pot marcar amb les cometes.

Lítote Negació del contrari del que és vol dir: Casta serà la vostra, no poc bella (J. Roís de Corella).

Metàfora

Metonímia

Designació d’una cosa amb el nom d’una altra a la qual s’assembla: Que el Pa suprem […] clogués dins l’olla del sant ventre (A. Martí i Pineda) en què ‘olla’ fa referència al ventre de la mare de Déu.

Designació d’una cosa amb el nom d’una altra amb la qual manté una relació de proximitat en el sentit, és a dir, que pren la causa per l’efecte, el continent pel contingut, el lloc de procedència per l’objecte que en procedeix, l’obra per l’autor, etc.: El punyal d’En Pere gravà dalt de ses portes (V. W. Querol) en què ‘punyal’ fa referència al mateix rei Pere III el Cerimoniós.

Un tipus especial n’és la sinècdoque, que designa la part d’un objecte per referir-se a la totalitat: Però hem viscut per salvar-vos els mots (S. Espriu) en què ‘mots’ fa referència a la llengua.

Oxímoron Contradicció entre dues paraules contigües, normalment un substantiu i un adjectiu: E los grillons lleugers ara preu més (J. de Sant Jordi).

Paradoxa Unió de dues idees aparentment irreconciliables: Amb CEAC, aprova sense anar a classe (publicitat).

Personificació o prosopopeia

Dotació de qualitats humanes a un ésser no humà, o de qualitats animades a un ésser inanimat: I em besa l’aire sense cap fressa ni cap flama (J. Carner).

Sentència Expressió curta, contundent, de caràcter sapiencial, que condueix a la reflexió: Qui perd els orígens perd la identitat (Raimon).

Símbol

Símil

Sinestèsia

Element concret que evoca una idea o mot abstracte, com ara el color verd, l’esperança; el roig, la violència; la mitja lluna, l’islam; la creu, el cristianisme o unes balances, la justícia. Aquesta evocació es deu bé a una semblança que l’enteniment hi pot percebre, bé per una convenció social o tradició: Germanes de Catalunya, i encara porten lo jou? (J. Verdaguer) en què ‘jou’ fa referència a l’esclavatge.

Comparació: Com la gavina de la mar blavosa / que en la tranquil·la platja fa son niu […] l’alegre barraqueta valenciana / s’amaga entre les flors (T. Llorente).

Tipus de metàfora que associa elements de diversos sentits corporals (una música dolça, un verd cridaner) o sentits i sensacions: Armes de cavaller no fan mal a donzella; e Déu me lleixe morir a tan dolça mort (J. Martorell).

34 2

Estudi del discurs

Activitats

1 Llig aquest poema de Joan Maragall i fes les activitats següents.

➜ Pots escoltar l’enregistrament d’aquest text en anayaeducacion.es

Text 7. Cant del retorn

Per a entendre el text: aquest poema juntament amb «Els adeus» i «Oda a Espanya» formen «Els tres cants de guerra», secció de Visions i cants. En aquesta obra Maragall respon a la crisi oberta a Espanya el 1898 arran de la pèrdua de les darreres colònies d’ultramar: Cuba i Filipines. El canvi temàtic de les dues estrofes finals exemplifiquen el regeneracionisme optimista de Maragall.

Tornem de batalles, venim de la guerra, i ni portem armes, pendons1 ni clarins; vençuts en la mar i vençuts en la terra, som una desferra.2

Duem per estela taurons i dofins. Germans que en la platja plorant espereu, ploreu, ploreu!

Pel mar se us avança la host3 macilenta4 que branda5 amb el brand6 de la nau que la duu. Adeu, oh tu, Amèrica, terra furienta!

Som dèbils per tu.

Germans que en la platja plorant espereu, ploreu, ploreu!

Venim tots de cara al vent de la costa, encara que ens mati per fred i per fort, encara que restin en sense resposta més d’un crit de mare quan entrem al port.

Germans que en la platja plorant espereu, ploreu, ploreu!

De tants com ne manquen duem la memòria de lo que sofriren, de lo que hem sofert, de la trista lluita sense fe ni glòria d’un poble que es perd.

Germans que en la platja plorant espereu, ploreu, ploreu!

Digueu-nos si encara la pàtria és prou forta per oir les gestes7 que li hem de contar; digueu-nos, digueu-nos si és viva o si és morta la llengua amb què l’haurem de fer plorar. Si encara és ben viu el record d’altres gestes, si encara les serres que ens han d’enfortir s’aixequen serenes damunt les tempestes i bramen llurs boscos al vent ponentí, germans que en la platja plorant espereu, no ploreu: rieu, canteu!

Joan Maragall. Visions i cants. Ed. Laia.

1Pendó: castellanisme per ‘penó’. 2Desferra: ruïna. 3Host: exèrcit. 4Macilent: aflaquit, famolenc, demacrat. 5Brandar: oscil·lar. 6Brand: brandada, oscil·lació. 7Gesta: fet, proesa, heroïcitat.

➜ Trobaràs informació sobre l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible 16, Pau, justícia i institucions sòlides. En anayaeducacion.es

Portada de The Graphic en què s’informa de l’enfonsament del cuirassat Maine, el 25 de gener del 1989, motiu pel qual els Estats Units van declarar la guerra a Espanya i aquesta va acabar perdent les últimes colònies americanes i les del Pacífic.

35 U 1 ELS TEXTOS RETÒRICS D’ÀMBIT LITERARI /

2 Estudi del discurs

Activitats

a) Com es diuen el parell de versos que es repeteixen al final de les estrofes?

b) Identifica exemples d’aquests recursos retòrics que afecten el nivell fònic: al·literació, paronomàsia, rima.

c) Troba exemples d’aquests recursos retòrics que afecten el nivell morfosintàctic: anàfora, bimembració, enumeració, paral·lelisme, hipèrbaton.

d) Localitza exemples d’aquests recursos retòrics que afecten el nivell lexicosemàntic: antítesi, apòstrofe, hipèrbole, personificació.

2.2. L’àmbit literari

La literatura o àmbit literari forma part de l’activitat creativa de l’ésser humà en dos sentits:

– Lingüístic, perquè les paraules esdevenen la matèria primera amb què es construeix el text literari, que així es converteix en art

– Temàtic, perquè l’emissor-autor construeix una ficció, és a dir, un món possible, real o fals, versemblant o fantàstic.

Aquestes dues condicions limiten l’abast de l’àmbit literari, ja que no tots els textos retòrics les compleixen. El llenguatge habitual, per exemple, està farcit de recursos retòrics que tenen la finalitat de cridar l’atenció sobre el missatge, però sense intencionalitat artística i sense originalitat, com quan diem que algú té un morro que se’l xafa (‘és un poca vergonya’), és un ferro rovellat (‘mala persona’), o un sarnatxo desculat (‘inútil, incompetent’).

Definició i característiques dels textos literaris

No tots els textos retòrics són literaris, ni tots els textos literaris tenen per què ser retòrics. Insistim: pertanyen a l’àmbit literari aquells textos, tant si són orals com si són escrits, en què l’autor o l’autora construeix, mitjançant les paraules, una obra d’art destinada al gaudi estètic.

Els textos d’àmbit literari es caracteritzen per ser:

– Elaborats (no gens espontanis) amb intenció estètica.

– Connotatius. És a dir: el llenguatge suggereix sovint altres accepcions (polisèmia) i remet a d’altres significats mitjançant l’analogia creativa.

– Variats des del punt de vista estilístic, ja que fan servir tots els registres i dialectes, socials i geogràfics, especialment en la narrativa, on la creació d’una ficció versemblant demana personatges que parlen d’una manera creïble.

– Rics en recursos de cohesió lèxica i gramatical.

La literatura no s’ha de confondre amb altres tipus de text:

– Les biografies: estudi de la vida i l’obra de persones que han destacat per la seua activitat.

– La història de la literatura: estudi cronològic i evolutiu dels moviments i de les modes literàries com ara l’humanisme, el Renaixement, el Barroc, etc.

– La crítica literària: opinió i estudi fet per lectors qualificats («crítics») sobre el que han escrit altres persones.

Finalment, cal no oblidar que la literatura pot ser escrita (culta) i oral (popular). La literatura oral és anterior a les manifestacions escrites d’una llengua, perquè les collectivitats sempre han tingut necessitat de crear bellesa amb les paraules.

Els gèneres literaris

La literatura és un món paral·lel al real i quotidià, tan complex i exuberant que hi podem trobar tota mena de textos i funcions lingüístiques. Encara que els retòrics, narratius, descriptius i conversacionals siguen els típicament literaris, també n’hi podem trobar la resta, especialment en les narracions: en qualsevol novel·la poden aparéixer un informe policial (text expositiu o argumentatiu d’àmbit jurídicoadministratiu), uns consells (text instructiu), un text predictiu sobre l’oratge, etc.

Així mateix, encara que la funció poètica és la més rellevant entre els textos literaris, no hi són alienes les altres funcions lingüístiques, segons els gèneres i subgèneres conreats: la funció expressiva és característica de la poesia, però sovint hi trobem la funció referencial (quan narra o descriu) o la conativa (quan apel·la als possibles lectors).

Tot això es deu al fet que l’àmbit literari prova de recrear tota la complexitat humana real i fictícia, possible i impossible. Aquesta indagació en la complexitat humana a través de les paraules pot adoptar diferents gèneres segons la forma (estil), el contingut (tema) i la funció lingüística predominant (a part de la poètica, comuna a tots els gèneres). Així, Aristòtil (s. iv aC), en la seua Poètica, va sistematitzar els tres grans gèneres literaris:

Lírica (o poesia)

Transmet subjectivament les vivències i els sentiments de l’emissor. És el gènere que actualment es caracteritza per la forma versificada i la funció expressiva (predomini de la primera persona). Charles Baudelaire (Le Spleen de París, 1869) va conrear la prosa poètica (o lírica en prosa), que va posar de moda entre els poetes simbolistes i, esporàdicament, els poetes actuals.

Segons el tema, les dimensions i l’estructura mètrica presenta una gran varietat de subgèneres: oda, elegia, sonet, plany, ègloga, etc.

Imita la realitat per a representar uns fets. Hi predomina la funció conativa (ús de la segona persona) perquè els personatges s’interpel·len mitjançant el diàleg. En els seus orígens a Grècia (s. vi aC) era un ritual on un cor cantava en honor al déu Dionís. Tenia, doncs, un caràcter religiós i un important component musical. La forma versificada era predominant en el teatre fins al segle xix , però la prosa hi ha estat present des de l’antiguitat. Sovint les dues formes apareixien barrejades en una mateixa obra.

Segons la gravetat temàtica i la condició dels personatges, el teatre clàssic presentava tres grans subgèneres: tragèdia, comèdia i drama. Però la història dels gèneres dramàtics ha vist nàixer moltes modalitats o subgèneres: vodevil, sainet, mascarada, òpera, etc.

Construeix una ficció més o menys versemblant amb la barreja dels altres dos gèneres perquè hi ha una imitació de la realitat com en el teatre, però aquesta realitat no es representa davant d’un públic sinó que l’explica un emissor com en la lírica. Hi predomina la funció referencial i, tradicionalment, la tercera persona. En l’antiguitat i durant l’edat mitjana el gènere presentava una forma majoritàriament versificada (epopeia, gesta, codolades, romanç, etc.), herència de la literatura oral (cantada o recitada per un rapsode, un bard o un joglar). La transmissió literària escrita ha fet que progressivament aquest gènere desenvolupara subgèneres en prosa (apòleg, conte, exemple, novel·la, etc.).

37 U 1 ELS TEXTOS RETÒRICS D’ÀMBIT LITERARI /

Dramàtica (o teatre) Èpica (o narrativa)

Als tres grans gèneres literaris clàssics, se n’ha d’afegir un més.

Didàctica o literatura d’idees

És un producte de l’evolució dels textos didàctics de tradició clàssica grega (Plató), romana (Ciceró) i del cristianisme primitiu (sant Agustí). La literatura d’idees comparteix amb la lírica la visió personal i subjectiva de l’emissor (funció expressiva) perquè personalitza la realitat en explicar-la segons les pròpies vivències i en valorar-la segons el seu sistema de valors. Aquest gènere fa servir la prosa i es manifesta en subgèneres com l’assaig, l’epístola, el dietari, el llibre de viatges, etc.

Activitats

2 Comprovem. Busca informació sobre aquests subgèneres literaris en un diccionari, a la xarxa o en un diccionari electrònic, i redacta la definició de cada un.

apòleg ègloga epigrama melodrama revista assaig elegia epístola nadala noves auca rimades rondalla balada enigma epitalami novel·la sainet cançó entremés oda sarsuela comèdia farsa opereta sàtira conte epitafi idil·li llegenda panegíric titelles ditirambe madrigal pastorel·la tragèdia drama mascarada proverbi tragicomèdia

➜ Apòleg: narració breu, de la qual es pot extraure una ensenyança moral i que sovint té caràcter al·legòric.

Èpica (narratius) Lírica (poètics) Dramàtica (representacions) Didàctica (d’idees)

apòleg apòleg

38 2 Estudi del discurs

En aquest apartat recordarem les qüestions sobre la conjugació verbal que afecten la correcció expressiva, sobretot escrita: les irregularitats, els usos incorrectes per vulgars o per interferència del castellà, el valor anafòric i la correlació dels temps verbals per redactar cohesionadament els nostres textos.

3.1. La flexió verbal. Els accidents

Les formes verbals presenten diferències formals relacionades amb accidents gramaticals de temps, aspecte, mode, persona, nombre i veu.

– El temps identifica l’acció verbal respecte al moment en què es produeix l’acte de parla indicant-ne anterioritat (Vaig trobar restes de menjar a la cuina), posterioritat (Demà eixirem de viatge cap a les illes gregues) o simultaneïtat (El director es troba en una reunió molt important i no us pot atendre). Aquestes situacions de referència al moment en què es produeix la comunicació entre un emissor i un receptor (ara, abans d’ara i després d’ara) conformen la dixi temporal. Hi insistirem a l’epígraf següent.

– L’aspecte se superposa al temps verbal i es refereix al desenvolupament (o temps intern) de l’acció verbal:

• L’aspecte perfectiu indica que l’acció és acabada (Ahir va ploure amb molta intensitat), encara que la unitat de temps a què fa referència no haja acabat (Demà a les cinc de la vesprada haurem arribat a la nostra destinació).

Els temps perfectius són el perfet, el passat (simple i perifràstic), el passat anterior, el passat anterior perifràstic, el plusquamperfet i el futur perfet. Fixa’t que els temps de passat segueixen una gradació de menor a major distància temporal.

• L’aspecte imperfectiu indica que una acció no és acabada, és a dir, que es troba en ple desenvolupament (Joan menjava amb voracitat), o bé es repeteix habitualment (Empar comprava el diari cada dia).

Els temps imperfectius són el present, l’imperfet i el futur.

– El mode es refereix al punt de vista de l’emissor respecte al missatge i està relacionat amb la subjectivitat, les funcions lingüístiques i la modalitat oracional:

• L’indicatiu és el característic de la modalitat enunciativa i de la funció referencial perquè ens parla del context real o de fets presentats com a reals (Pere s’ha matriculat en un taller de cuina).

• El subjuntiu és el característic de les modalitats exclamativa, dubitativa, desiderativa i, en part, exhortativa, i de la funció expressiva perquè ens parla dels sentiments, desitjos i dubtes de l’emissor (M’agradaria que Jaume vinguera d’excursió).

• L’imperatiu és el característic de la modalitat exhortativa i de la funció conativa perquè crida l’atenció del receptor perquè complisca una ordre (Maria, corre, que faràs tard!).

• El condicional és el característic de la modalitat dubitativa perquè expressa el dubte o la probabilitat: Si Anna estudiara més, aprovaria 2n de Batxillerat amb bones qualificacions

La persona és la marca del verb que distingeix els participants d’una situació comunicativa i es corresponen amb els pronoms personals forts: jo i mi, tu, ell i ella, nosaltres, vosaltres, ells i elles

39 U 1

–

Estu di de la llengua: la conjugació verbal

Els pronoms de cortesia vosté i vostés reclamen un verb en tercera persona singular i plural respectivament. El tractament tradicional vós adopta la segona persona de plural, i la forma majestàtica nós, la primera persona de plural.

– El nombre és una categoria morfològica que marca una entitat única o plural. El nombre (junt amb la persona) manté la concordança amb el subjecte i és un important element de cohesió.

– La veu és l’accident que concreta si el subjecte gramatical és agent o pacient. Si el subjecte gramatical és agent, el verb —i per tant, tota l’oració— està en veu activa: El president ha convocat els accionistes majoritaris al saló d’actes. En canvi, si el subjecte gramatical és pacient, el verb —i per tant, tota l’oració— està en veu passiva: Els accionistes majoritaris han estat convocats pel president al saló d’actes. En aquest darrer cas, el subjecte semàntic és el complement agent (pel president).

3.2. Valor díctic i anafòric dels temps verbals. Correlació dels temps verbals

Recorda que la dixi són les marques lingüístiques que identifiquen el context en què es produeix una situació d’enunciació, és a dir, l’emissor i el receptor de l’acte comunicatiu així com també l’espai i el temps en què es produeix.

De tot el que s’ha explicat sobre el temps i l’aspecte, podem deduir que hi ha temps verbals amb valor díctic, això és, que expressen simultaneïtat, anterioritat o posterioritat al moment en què es produeix un acte comunicatiu (situació d’enunciació):

a) El director es troba reunit i no us pot atendre. → ara, simultaneïtat

b) Vaig trobar restes de menjar a la cuina. → abans d’ara, anterioritat

c) Demà eixirem de viatge cap a les illes gregues. → després d’ara, posterioritat

Per tant, només el present, el passat (simple i perifràstic), el perfet i el futur són díctics. I només en el mode indicatiu, que és el que fa referència a la realitat extratextual. El subjuntiu, el condicional i l’imperatiu no expressen la realitat, sinó situacions hipotètiques, és a dir, que podrien passar si es donen unes condicions o que es desitja que passen.

La resta de temps verbals no remeten al moment de l’enunciació (dixi), sinó al de l’enunciat, és a dir, expressen simultaneïtat, anterioritat o posterioritat en relació als temps díctics o de l’enunciació. Com que estan relacionats amb els altres verbs de l’enunciat, diem que són anafòrics. Per exemple:

d) Quan la policia arribà al banc, els atracadors amenaçaven el director.

e) El director va obrir la caixa forta que els atracadors li havien demanat

f) Els atracadors asseguraren que no farien mal a ningú.

Com passa amb l’exemple b), en aquestes oracions, les formes verbals arribà, va obrir i asseguraren indiquen anterioritat respecte al temps de l’enunciació: algú explica en un temps actual (ara) els detalls d’un fet esdevingut en un temps finalitzat («ahir» com a mínim). És un díctic temporal.

En canvi, les formes verbals amenaçaven, havien demanat i farien no són díctics, sinó anafòrics, perquè tenen un valor temporal relacionat amb el moment en què passen els fets, és a dir, el moment marcat per arribà, va obrir i asseguraren respectivament. Vegem-ho en cada cas:

– En d), amenaçaven, tot i ser un temps passat, indica simultaneïtat respecte al moment en què arriba la policia. És a dir: els policies sorprenen els atracadors encanonant el director i exigint-li que òbriga la caixa forta. L’imperfet d’indicatiu, doncs, funciona

3 Estudi de la llengua

com un present (simultani) respecte al passat simple arribà (l’abans d’ara de l’enunciació).

– En e), havien demanat indica anterioritat respecte al moment en què el director obri la caixa forta. És a dir: el director actua perquè la demanda ja s’havia produït. El plusquamperfet d’indicatiu funciona com un passat (anterior) respecte al passat perifràstic va obrir (l’abans d’ara de l’enunciació).

– En f) farien, tot i ser un condicional, indica posterioritat respecte al moment en què els atracadors parlen. El condicional funciona com un futur (posterior) respecte al passat simple asseguraren (l’abans d’ara de l’enunciació).

La importància de fer una correlació correcta dels temps verbals permet la comprensió de tota mena de textos; però, sobretot, s’ha de tenir en compte en el moment de la redacció perquè els problemes de concordança temporal entre els verbs són una de les principals dificultats comprensives i expressives de qualsevol usuari de l’idioma.

Activitats

➜ Pots escoltar l’enregistrament d’aquest text en anayaeducacion.es

Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya. El pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li feu de seguida lloc a son costat en la post travessera,1 i digué a la Mila que s’ajoqués darrera d’ells, sobre el bossat.2 Ella guaità amb agraïment a n’aquell home desconegut, que li feia semblant mercè. Malgrat la bona cama que tenia, estava fatigada. Son marit li havia contat que de Llisquents, on els deixà l’ordinari,3 fins a Ridorta, hi havia cosa de mitja horeta, i ja feia cinc quartassos que caminaven quan vegeren negrejar el campanaret del poble dalt del turó verdelós:4 d’aleshores fins a trobar el carro havia passat un altre quart llarg i entre el solei, la polseguera i la contrarietat, li havia donat un gran malhumor a la pobra dona.

Víctor Català. Solitud. Ed. 62.

1Post travessera: peça de fusta plana, llarga, estreta i no molt gruixuda que, posada sobre les vares del carro, serveix al carreter per a anar-hi assegut. 2Bossat: reixat de cordes o peça d’estora que es posa al carro per a portar la càrrega. 3Ordinari: correu que funciona en períodes fixos, transportista. 4Verdelós: verdós.

a) Localitza les formes verbals personals i analitza’n el temps, l’aspecte, el mode, la persona i el nombre.

➜ Havien atrapat: 3a persona plural del plusquamperfet d’indicatiu.

b) Digues quines formes són díctiques i quines són anafòriques. Comprova-ho relacionant-les com en l’exemple.

➜ Havien atrapat: anafòric, passat que implica anterioritat respecte a l’«abans» de la narradora: «passat [quan van passar] Ridorta».

➜ Feia: anafòric, passat que implica simultaneïtat respecte a l’«abans» narratiu: quan atrapen el carro.

41 U 1 LA CONJUGACIÓ VERBAL /

Llig aquest text i fes les activitats següents. Text 8. La pujada

3.3. Irregularitats en les conjugacions

Els verbs són la categoria gramatical més utilitzada. Per això hi són tan freqüents les irregularitats. Tot seguit les analitzem.

Primera conjugació

La majoria dels verbs de la nostra llengua pertanyen a la primera conjugació i només hi trobem dos d’irregulars.

– Estar és irregular en les persones singulars del present d’indicatiu i es conjuga com els verbs velaritzats de la segona conjugació, és a dir, presenta un fonema velar /k/ o /g/ en l’infix en el present d’indicatiu (estic), de subjuntiu (estiga, estigues, etc.), el passat simple (estiguí, estigueres, etc.) i l’imperfet de subjuntiu (estiguera o estigués, etc.).

– Anar té lexemes diferenciats en els presents (vaig, vaja) i la vocal temàtica i, pròpia de la tercera conjugació, en el futur imperfet i en el condicional simple (aniré, aniria).

Segona conjugació

La segona conjugació consta de pocs verbs, però hi abunden els irregulars. Entre els escassos verbs regulars, hi ha témer, perdre, rebre i batre. Aquesta conjugació també inclou els verbs amb infinitiu acabat en -r (dur i dir) i els de doble infinitiu (tenir o tindre i venir o vindre).

– Verbs velaritzats. Gran part dels verbs de la segona conjugació, en major o menor grau, són velaritzats, és a dir, incorporen un fonema /k/ o /g/ en l’infix d’algunes de les formes:

• Verbs amb l’infinitiu acabat en -ndre (fondre: fonga; vendre: venc), -ldre (moldre: molguem; resoldre: resolgueren) i -ler (soler: solc, voler: vulga).

• Verbs amb el lexema acabat en diftong decreixent tancat amb u (caure: caic; seure: seguem, riure: ric; coure: coguera).

• Els verbs dir i dur: dic, duc, diga, duga, diguem, duguem, etc.

• Els verbs conéixer, paréixer i els seus derivats: conec, parega, reconega, comparegués, etc.

Són temps velaritzats el passat simple, el present de subjuntiu, l’imperfet de subjuntiu, la primera persona singular del present d’indicatiu de nombrosos verbs i molts participis.

L’ús dels verbs velaritzats, a més, és tan freqüent que per analogia (imitació) molts parlants velaritzen verbs que no ho són, fins i tot de la tercera conjugació (*cullc, *tusga, *muic) i de la primera (*càntec, *pénsec).

El verb veure tampoc no és velaritzat (veig, veja, vegem) i és incorrecta la velarització que en fan alguns parlars valencians (*vec, *vega, *veguem).

Els gerundis sempre són regulars, és a dir, acaben en -ent (bevent, venent, prenent) tot i que col·loquialment (i dialectalment) és freqüent velaritzar-los. Cal evitar formes com *beguent, *venguent, *prenguent

– Temps amb d epentètica. En alguns verbs s’intercala una d per facilitar la pronunciació. És un fenomen evolutiu: compondre, en l’època medieval es deia componre (del llatí < comp ¯o ne˘ r e). Molts verbs d’aquesta conjugació la tenen en infinitiu (compondre), en condicional (compondria) i en futur (compondré), però no en la resta de temps verbals (componia, componem, compost).

Són verbs d’aquest tipus oldre, pondre, tindre, vindre (i derivats d’aquests verbs), moldre, etc.

42 3 Estudi de la llengua

Els verbs perdre, prendre i derivats presenten una d etimològica, és a dir, ja la tenien els verbs llatins a partir dels quals han evolucionat (perdĕre, prehendĕre) que es manté en totes les formes (perdia, perdem, perdut).

– Venir i tenir. Aquestes formes d’infinitiu són les més esteses actualment i les de major tradició literària. Entre els valencians, són les habituals al sud d’Alacant. Les formes vindre i tindre sovintegen arreu del domini lingüístic i també són correctes. Tot i ser verbs de la segona conjugació, el gerundi acaba en -int (venint, tenint) i no és velaritzat, per tant no són admissibles les formes *vinguent i *tinguent

– Participis irregulars. La terminació general del participi de la segona conjugació és -ut (i la variant velaritzada -gut): temut, volgut, caigut. Però molts verbs tenen terminacions diferents: traure: tret; pretendre: pretés; respondre: respost; incloure: inclòs; veure: vist, etc. L’error més freqüent pel que fa als participis consisteix a formar-los confonent-ne les terminacions (*comprengut per comprés; *obtés per obtingut).

Tercera conjugació

La tercera conjugació presenta dos models: el pur (dormir, cosir) i l’incoatiu (patir, conduir) el qual, en conjugar el present, afig els infixos -sc- i -eix-/-ix-. La majoria dels verbs d’aquesta conjugació pertanyen al model incoatiu.

Entre les principals irregularitats destaquem:

– Canvi de la vocal del lexema. En les formes amb lexema tònic la e passa a i (tenyir: tiny, tinys, tiny, tenyim, tenyiu, tinyen) i la o passa a u (collir: cull, culls, cull, collim, colliu, cullen). Aquest canvi de vocal també es produeix en present de subjuntiu (tinya, tinyes, tinya, tenyim, tenyiu, tinyen i culla, culles, culla, collim, colliu, cullen).

– Participis irregulars. Són molt pocs: morir: mort; cobrir: cobert; obrir: obert i omplir, que admet les formes omplit i omplert, i els seus derivats.

– Verbs velaritzats. En la tercera conjugació, únicament velaritzen els verbs obrir, omplir i llurs derivats, i només als presents (òbric, òmpliga); no ho fa el passat simple ni l’imperfet de subjuntiu (obrira, omplí). No és correcte velaritzar altres verbs de la tercera: tossir fa tus, tussa, i no *tusc, *tusga; morir fa muir (o mor), muira (o mora), i no *muic (o *morc), *muiga (o *morga).

43 U 1 LA CONJUGACIÓ VERBAL /

– Falsos incoatius. Com que la majoria dels verbs de la tercera conjugació són incoatius, hi ha una tendència col·loquial (analogia) a estendre aquest caràcter a uns altres verbs d’aquesta conjugació que no ho són: bollir fa bull i bulla, però no *bollisca El verb sentir i els seus compostos pateixen col·loquialment tant la conjugació velaritzada com la incoativa (Ho *senc però no ho *consentisc). Aquests usos són incorrectes perquè la conjugació d’aquests verbs és pura: Ho sent, però no ho consent.

– Vocal de recolzament. Alguns verbs, com fugir i cruixir, necessiten una vocal de recolzament per facilitar-ne la pronunciació: jo fuig, tu fuges; jo cruix, tu cruixes.

– Doble conjugació. Alguns verbs com llegir, acudir, engolir, mentir, teixir o vestir admeten tant la conjugació pura com la incoativa: llija o llegisca; acuts o acudeixes, etc.

– Eixir Es tracta d’un verb velaritzat (isc, isca) que presenta canvis de vocal al lexema (ixes, eixim). Només el participi (eixit) i el gerundi (eixint) són regulars.

3.4. Formes verbals no personals

L’infinitiu, el gerundi i el participi no tenen el morfema de persona, per això, en diem formes no personals.

L’infinitiu presenta la vocal temàtica que determina la conjugació a què pertany: cantar (primera), saber i prendre (segona) i sentir (tercera). Es pot presentar habilitat com un substantiu (El menjar estava boníssim), formar part d’una perífrasi verbal (Heu de ser solidaris) i funcionar com una proposició subordinada (Córrer davant d’un perill greu no és de covards).

El gerundi també presenta la vocal temàtica corresponent a la conjugació a què pertany: cantant (primera), tement (segona) i sentint (tercera). Té valor adverbial, formar part d’una perífrasi verbal (Nicolau s’estava menjant un entrecot) i funcionar com una proposició subordinada (Vam col·laborar amb l'associació ecologista arreplegant fem el dia del medi ambient).

44 3 Estudi de la llengua

El participi presenta morfemes de gènere i nombre (penjat, penjada, penjats, penjades), però en els temps compostos és invariable excepte quan forma part d’un verb lligat a un pronom feble de complement directe (He punxat una roda i l’he canviada. Hem rebut moltes cartes, però les hem llegides). Té valor adjectival i pot funcionar com un complement predicatiu (Es va trobar la porta tancada), formar part d’una perífrasi verbal (Amb aquella notícia em van deixar xafat) i funcionar com una proposició subordinada (Acabades les classes del matí, va anar-se’n a casa).

En l’apartat Norma i ús estudiarem els principals errors que se solen cometre en l’ús de les formes verbals no personals.

3.5. Les perífrasis verbals

Les perífrasis verbals són combinacions de dos verbs, un de conjugat, que fa d’auxiliar, i un en forma no personal (infinitiu, gerundi o participi), que poden unir-se amb una partícula d’enllaç (encara que no necessàriament):

El president hagué d’ improvisar el discurs. auxiliar enllaç infinitiu (preposició)

El conjunt té un significat unitari, donat per la forma no personal (improvisar, divagant), que s’ha d’analitzar com un tot per matisar l’acció més enllà dels temps i dels modes, que s’expressen per mitjà de morfemes que s’afigen al final de l’arrel verbal. En conseqüència, les perífrasis verbals són aspectuals o modals; podem destacar:

Imminència estar a punt de + infinitiu començar a + infinitiu

Reiteratives tornar a + infinitiu

Aspectuals

Matisen l’aspecte o temps intern de l’acció verbal

Continuatives continua + gerundi

Culminatives acabar de + infinitiu

Duratives estar, anar + gerundi

Resultatives quedar + participi deixar + participi

Personal haver de + infinitiu

Modals

Matisen el punt de vista de l’emissor sobre l’acció

Obligació i necessitat

Impersonals

caldre + infinitiu

haver-se de + infinitiu

Probabilitat deure + infinitiu

Intencionalitat voler + infinitiu

Cal assenyalar que les construccions haver + participi —temps compostos— i anar + infinitiu —temps perifràstics— no es consideren perífrasis. Tanmateix, la veu passiva (ser + participi) s’ha de considerar una perífrasi verbal.

Els principals problemes en l’ús de les perífrasis verbals també els estudiarem en l’apartat Norma i ús

45 U 1 LA CONJUGACIÓ VERBAL /

El president anava divagant davant d’un pacient auditori. auxiliar gerundi

2 Llig atentament aquest text i completa’l amb la forma conjugada adequada del verb entre parèntesis.

Text 8. La ciutat del perdó

Algunes nobles veus que aquí mateix … (alçar-se, perfet) i altres que n’… (sentir, 1a persona perfet) per altra banda m’han demostrat que a Barcelona … (haver-hi, present indicatiu) voluntat d’amor. ¿I quin ha d’ésser l’objecte del nostre amor, redemptor de la ciutat? Jo … (dir, condicional): «El que el cor vos … (dir, present subjuntiu) en cada moment». I quan tristament … (presentir, 1a persona present indicatiu) que més d’un … (haver, condicional) de respondre’m: «És que en aquest moment el cor no, em diu res!»

¿El cor no vos … (dir, present indicatiu) res, ara, mentres estan afusellant gent a Montjuïc solament perquè en ella es … (manifestar, passat simple) amb més claredat aquest mal que és el de tots nosaltres? ¿El cor no vos diu anar a demanâ perdó per aquests germans nostres en desamor que … (voler, 3a persona plural imperfet indicatiu) aterrar per odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els … (deixar, 1a persona plural passat simple) abandonada per egoisme?

Com vos … (poder, 2a persona plural present indicatiu) estar aixís tranquils sabent que un dia al dematí, allà dalt de Montjuïc, … (traure, 3a persona plural futur) del castell un home lligat, i el … (passar, 3a persona plural futur) per davant de la ciutat que … (aixecar-se, present indicatiu) indiferenta, i poc a poc, el … (portar, 3a persona plural futur) a un racó de ferro, i allí quan … (tocar, present subjuntiu) l’hora, aquell home, aquella obra magna de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits, amb aquest mateix afany de vida que … (tenir, 2a persona plural present indicatiu) vosaltres, … (agenollar-se, 3a persona singular futur) de cara a un mur, i li … (ficar, 3a persona plural futur) quatre bales al cap, i ell farà un salt i … (caure, 3a persona singular futur) mort com un conill.

¿Com vos podeu estar a casa vostra, i que aquesta visió no se us … (posar, present subjuntiu) al davant i no us … (nugar, present subjuntiu) el mos de pa en la gola, i no us … (glaçar, present subjuntiu) el petó als llavis i no us … (privar, present subjuntiu) d’atendre a tota altra cosa que no … (ser, present subjuntiu) ella? ¿Com … (poder, 2a persona plural present indicatiu) pensar en res més del món ara com ara? ¿Ni com … (poder, 2a persona plural perfet) deixar passar tant temps?

I mentrestat ja … (morir, 2a persona plural perfet) aixís tres homes, i els que … (esperar-se, 3a persona plural present indicatiu)…!

No la … (sentir, 2a persona plural present indicatiu) la germanor amb aquests infeliços? No ho … (voler, 2a persona plural present imperatiu) saber, lo que han fet: … (mirar-los, 2a persona plural present imperatiu) només a dintre els ulls: …? (veure, 2a persona plural present imperatiu), sou vosaltres mateixos: un home com vosaltres, capaç de tot el vostre bé i de tot el vostre mal: com vosaltres del seu. An aquest home, jo no dic que se’l … (deixar, 3a persona singular present subjuntiu) anar i se … (abandonar-lo, 3a persona singular present subjuntiu) i se’l … (tornar, 3a persona singular present subjuntiu) lliure al seu odi i a les seves malifetes: no, an ell com a nosaltres, ens … (convenir, 3a persona singular present indicatiu) ésser presos d’una manera o altra i redreçats de nou en l’amor de la ciutat nova encara que sia amb gran sofriment d’ell i nostre, mentres el … (sofrir,

Activitats 3 Estudi de la llengua

1a persona plural present indicatiu) junts; però, en compte d’això, ¿matar-lo, matar-lo fredament per un tràmit senyalat i a una hora fixa, com si la justícia humana … (ser, imperfet subjuntiu) quelcom segur, infal·lible, definitiu com la mort que … (donar, 3a persona singular present indicatiu)?

Doncs no vulgueu ésser covards dues vegades. Si llavores el vostre valor havia d’estar en les armes i no el … (tenir, 2a persona plural passat simple), tingueu-lo almenys ara en el perdó, que és ben bé l’hora.

I ja ho veureu: les vides que … (salvar, 2a persona plural futur perfet) us semblaran obra vostra; i an aquests homes que … (arrancar, 2a persona plural futur perfet) de les portes de la mort, vos els estimareu com a fills; i ja no els … (perdre, 2a persona plural futur) mai més de vista; i allà on … (ser, 2a persona plural present subjuntiu) us cuidareu d’ells i dels seus semblants, i vostre amor els forçarà a l’amor; i sols per aquesta obra de perdó amb què començareu, Barcelona ja començarà a ésser una ciutat. Perquè els de fora que ho … (saber, 3a persona plural present subjuntiu) hauran de dir: «Barcelona … (demanar, perfet) i obtingut el perdó dels seus condemnats a mort». I per bombes que després … (haver-hi, present subjuntiu), Barcelona ja no podrà ésser dita la «ciutat de les bombes»; sinó que l’anomenada us vindrà d’una altra cosa que és més forta que totes les bombes plegades i que tots els odis i que tota la malícia humana: l’anomenada us vindrà de l’amor, i Barcelona serà dita: «la ciutat del perdó», i des d’aquell punt i hora començarà a ésser una ciutat.

Doncs … (començar-la, 1a persona plural present imperatiu): Al Rei que … (poder, present indicatiu) perdonar, als seus Ministres que … (poder, present indicatiu) aconsellar-li el perdó, als jutges que poden temperar la justícia amb la pietat: Perdó pels condemnats a mort de Barcelona! Caritat per tots!

I bella cosa fora que … (començar, 3a persona singular imperfet subjuntiu) els més ofesos

3 Localitza les formes verbals no personals i classifica-les segons la conjugació a què pertanyen.

4 Troba les perífrasis verbals i indica’n a quin tipus pertany cada una.

Barricada alçada a la cruïlla de Travessera de Gràcia amb Torrent de l’Olla durant els incidents de la Setmana Tràgica de Barcelona, el 1909.

47 U 1

Extret de Joan Maragall. Elogi de la paraula i altres assaigs. Ed. 62 i la Caixa.

LA CONJUGACIÓ VERBAL /

Activitats

Comentari de textos: objectiu i esquema

4.1 Per què comentem textos?

Comentar un text és un exercici doble de comprensió i expressió. D’una banda, ens permet entendre’l en profunditat en analitzar què ens diu i com està organitzat; de l’altra, ens permet ser membres actius del procés comunicatiu perquè, en descriure’l, planifiquem la redacció del nostre comentari (paratext) per tal de ser competents en la transmissió del missatge.

També ens fa millorar el rendiment acadèmic perquè comentar textos ens fa madurar com a persones i com a estudiants: no interpretem superficialment, ni redactem improvisadament. Per això, precisament, és tan important en l’estudi de les humanitats. No hi ha millor tècnica d’estudi. I per això, el comentari de textos articularà tot el treball del curs.

En aquesta primera unitat veurem els passos que cal seguir per comentar un text, treball que ja vas iniciar el curs passat. Per això, alguns apartats et resultaran familiars. D’altres, els estudiarem aquest curs per primera vegada. Tot seguit, et proposarem activitats que t’ajudaran a comentar un text característic de l’època literària que hem estudiat.

4.2 Esquema general de comentari

Tota la reflexió que hem de fer al voltant d’un text consta de tres parts: capacitat d’anàlisi i síntesi, caracterització del text i opinió personal.

• Capacitat d’anàlisi i síntesi

– Resum del text: detectem les idees que en conformen el missatge essencial.

– Tema i elements paratextuals: concretem el tema, en diem la relació amb el títol (si n’hi ha) i constatem l’existència d’altres elements que envolten el text (fotos, gràfics, referències, etc.).

– Organització textual: descrivim l’estructura del text, és a dir, detectem els diferents nuclis temàtics, relacionem els nuclis amb les idees, expliquem com es relacionen els diferents nuclis segon l’estructura textual que segueix —expositiva, narrativa, argumentativa, etc.— i fem constar el tipus d’estructura temàtica —analitzant, sintetitzant, etc.— segons on es trobe el tema o la tesi.

• Caracterització del text

– Finalitat i tipus de text: a partir del tema i/o la tesi, concretem la finalitat, la qual ens portarà a la concreció del tipus de text.

– Àmbit d’ús i gènere discursiu: hem de dir a quin àmbit pertany el text per concretar-ne, tot seguit, el gènere discursiu.

– Variació lingüística: haurem d’establir si el text està redactat en una variant estàndard o no; després, haurem de justificar el grau d’estandardització amb la presència de formes dels diferents registres (col·loquialismes, vulgarismes, termes d’especialització, etc.) per concretar-ne el grau de formalitat. També intentarem identificar l’origen geogràfic de l’emissor/a, tenint en compte les característiques geolectals que hi trobarem.

– Polifonia i intertextualitat: després d’explicar el canal del text (oral, escrit, elaborat, improvisat, etc.), analitzarem el paper dels participants (emissor i receptor, així com altres locutors i enunciadors) a través de les marques díctiques. Tot seguit, direm les formes de discurs citat.

48 4

– Pressuposicions: identificarem idees que no apareixen explícitament en el text perquè l’emissor creu compartir amb el receptor i sense les quals no podríem entendre el text en profunditat. En altres paraules, hem d’establir el lector model o perfil de receptor al qual es dirigeix l’emissor.

– Funcions lingüístiques predominants i modalitat oracional: relacionades amb la finalitat del text i les veus del discurs, concretarem les funcions predominants (referencial, conativa, expressiva, etc.). Això ens portarà a la concreció de les modalitats oracionals (enunciativa, desiderativa, exhortativa, etc.).

– Modalització: també establirem el grau de subjectivitat aprofitant el que ja hem analitzat: finalitat, àmbit, presència de participants, modalitat oracional, etc.

– Impersonalitat: caldrà identificar les expressions que donen impersonalitat al text i relacionar-les amb el grau d’objectivitat.

– Cohesió lèxica i gramatical: analitzarem l’habilitat de l’autor/a per cohesionar el text, és a dir, relacions entre paraules, repeticions, substitucions, el·lipsis, etc.

– Connectivitat: analitzarem les marques connectives (conjuncions, connectors i marcadors textuals) que hom fa servir per relacionar les diferents idees del text.

• Opinió personal

En aquest apartat, cal fer una primera valoració del text i comentar l’interés que suscita el tema, l’habilitat amb què està tractat i el nostre grau d’acord o desacord. En acabant, elaborem un text breu paral·lel on mostrem les raons que justifiquen aquesta primera valoració.

49 U 1 OBJECTIU I ESQUEMA /

4.3 Exemple de comentari

Tot seguit et presentem un sonet de Joan Alcover per a comentar-lo a partir de les activitats proposades. Finalment, t’oferirem el comentari redactat.

No serà un comentari íntegre, sinó només d’alguns apartats que ja coneixes del curs passat i de part de la informació que hem treballat en aquesta unitat. Així, de manera progressiva, completarem els diferents punts del comentari i practicarem els nous coneixements de cada unitat.

Text 10. Desolació

Per a entendre el text: aquest sonet de Joan Alcover (Palma, Mallorca, 1854-1926), considerat un dels millors de la literatura catalana, reflecteix el drama familiar arran de la mort de l’esposa el 1887, i dels fills: Teresa el 1901 i Pere el 1905. Forma part del llibre Cap al tard, publicat el 1909. El text és una perfecta al·legoria, plena de sinceritat i sentiment, amb un estil acurat, elegant i senzill. Algunes expressions no gaire normatives des del punt de vista de la gramàtica actual es deuen al fet que va ser escrit abans de la reforma lingüística de Pompeu Fabra.

Jo so1 l’esqueix2 d’un arbre, esponerós3 ahir, que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta; mes branques una a una va rompre la tempesta, i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades4 fulles coronen el bocí5 obert i sense entranyes que de la soca resta; cremar he vist ma llenya; com fumerol6 de festa, al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.

I l’amargor de viure xucla ma rel7 esclava, i sent brostar8 les fulles i sent pujar la saba, i m’aida9 a esperar l’hora de caure un sol conhort.10

Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca: sens mi, res parlaria de la meitat que em manca; jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.11

1So: arcaisme per ‘soc’. 2Esqueix: fragment de branca arrancada d’un arbre. 3Esponerós: abundós en branques i fulles. 4Migrat: escàs, poc. 5Bocí: tros, fragment, mínima part. 6Fumerol: fumeguera tènue, cabal de fum d’una foguera que s’enlaira. 7Rel: arrel. 8Brostar: traure brosta o brots. 9Aidar: arcaisme per ‘ajudar’. 10Conhort: consol. 11S’és mort: arcaisme per ‘ha mort’.

50 4 Comentari de textos

Joan Alcover. Cap al tard. Edicions 62 i la Caixa.

Activitats

Primer pas: presentació i resum

1 Redacta breument la informació sobre el text i l’autor. N’hi ha prou amb la que pugues aconseguir a l’apartat d’Història de la llengua i de la literatura d’aquesta unitat (p. 19)

2 Localitza les idees fonamentals del text, una per cada estrofa. Com que és un text poètic i intimista, hauràs de tenir en compte el llenguatge figurat per resumir els sentiments que vol transmetre.

3 Redacta un resum en què apareguen aquestes idees ben relacionades entre si. Atenció! No numeres les idees ni les disposes en forma d’esquema. Això sí: canvia de paràgraf després de cada idea.

Segon pas: tema i estructura

4 Concreta el tema del text, el qual pot ser una de les idees exposades en el resum, si domina gran part del text; o bé, una idea generalitzadora. Recorda que no has de dir «el tema tracta» perquè el tema és precisament allò de què tracta el text.

5 Delimita els nuclis temàtics, és a dir, els canvis de tema. En els textos en prosa, els paràgrafs solen tenir una unitat temàtica. En els textos poètics, però, les estrofes fan sovint el paper dels paràgrafs.

6 Explica com es relacionen els nuclis. Fixa’t en els aspectes següents per a aquest cas concret:

– Aquest poema, com a bon sonet, té una part expositiva i una part conclusiva.

– La part expositiva és més llarga que la conclusiva.

– El text sembla explicar un situació personal en tres moments: què li ha passat, com viu el present i quin sentit troba a la vida.

7 Digues si la disposició dels nuclis fa pensar en una estructura temàtica circular, analitzant, sintetitzant o lineal.

Tercer pas: caracterització del text

8 Digues la finalitat i el tipus de text justificant les respostes a partir dels coneixements adquirits en aquesta unitat (p. 31).

9 Concreta’n també l’àmbit i el gènere. Pots justificar ambdues característiques amb la informació que has estudiat.

10 Compta les síl·labes dels versos i localitza’n les pauses: encavalcaments i cesura.

11 Concreta’n l’estrofisme i el tipus de poema.

12 Analitza la rima i l’esquema que segueix.

13 Localitza’n els recursos retòrics i valora com reforcen les idees del text.

14 Finalment, analitza les formes de dixi, és a dir, la presència dels participants (emissor i receptor) en el text, així com el temps i l’espai de l’enunciació. Pots fer-te les preguntes següents:

– S’hi fa present l’emissor? Quines categories en mostren la presència? I del receptor?

– S’hi fa present l’espai de l’enunciació? Amb quines categories gramaticals?

– S’hi fa present el temps de l’enunciació? Amb quines categories gramaticals?

51 U 1 OBJECTIU I ESQUEMA /

Comentari de «Desolació» de Joan Alcover

• Capacitat d’anàlisi i síntesi

– Presentació

El text que comentem és un poema de Joan Alcover, poeta adscrit a l’Escola mallorquina, que destaca per l’esteticisme basat en el classicisme, la musicalitat i la temàtica paisatgística, trets que podem observar en aquest mateix text, així com la nostàlgia i l’enyorança davant el pas destructor del temps i la mort dels éssers estimats, tema constant de Cap al tard (1909), poemari al qual pertany.

– Resum

L’autor expressa el dolor identificant-se amb un arbre destrossat per les tempestes: les desgràcies de la vida l’han condemnat a la solitud i a una vellesa prematura.

Mentre nota com envelleix, recorda com ha perdut el millor d’ell mateix amb la mort de l’esposa i dels fills.

Tota aquesta tristesa (desolació) l’alimenta i el manté amb vida, i només troba un consol mentre espera la mort.

L’únic sentit que troba a la vida és recordar els éssers estimats que ha perdut.

– Tema i estructura

L’autor expressa el dolor que sent per la pèrdua de la dona i els fills, i com aquest record és l’únic que dona sentit a la seua vida.

El text té dues estrofes expositives i dues de conclusives. Però en el conjunt del poema podem distingir tres nuclis:

a) En la primera estrofa l’autor evoca el passat quan, encara jove, les desgràcies familiars li van capgirar la vida.

b) En les estrofes 2 i 3 l’autor explica com viu aquest dolor en el moment present. Hi distingim en aquest nucli, més extens, dos subnuclis:

• La segona estrofa insisteix en les desgràcies passades alhora que se sorprén de com pot viure amb tot el que ha perdut: «migrades fulles coronen el bocí (…) sense entranyes».

• La tercera estrofa ens porta cap a la conclusió en anunciar-nos que segueix afermat a la vida («l’amargor de viure […] ma rel esclava») perquè encara li troba un sentit.

c) La darrera estrofa té un caràcter conclusiu: romandre viu li permet mantenir viu el record dels éssers estimats perduts.

El tema es troba tot just a l’inici del text i progressa de manera lineal en cada nucli, de manera que l’últim vers aporta una idea nova que no podem deslligar del tema general: l’autor ha perdut el que més estimava, però es manté afermat a la vida perquè només així pot fer present, amb el record, el que ha perdut. Per tant ens trobem amb una estructura lineal.

• Caracterització

– Finalitat i tipus de text

L’autor vol orientar l’opinió i la conducta en reflexionar sobre el sentit de la vida quan algú se sent constantment maltractat per terribles desgràcies familiars. També hi ha una finalitat estètica perquè ho fa mostrant sentiments personals amb un llenguatge connotatiu, fent predominar la funció poètica. Per tant, ens trobem amb un text retòric on també és important la funció expressiva.

52 4 Comentari de textos

– Àmbit d’ús i gènere

La doble finalitat (estètica i persuasiva) així com la construcció al·legòrica, mitjançant la qual l’autor s’identifica amb un arbre esquinçat pel mal oratge, són pròpies d’un text d’àmbit literari. La forma versificada i la funció expressiva, a més, fan pensar en un gènere líric. Es tracta, doncs, d’un poema.

– Anàlisi de la forma

Els versos del poema tenen dotze síl·labes amb cesura femenina a la sisena síl·laba i estan agrupats en dos quartets i dos tercets. Es tracta, per tant, d’un sonet de versos alexandrins.

Al llarg del poema predomina l’esticomítia, és a dir, els períodes oracionals coincideixen amb els versos. L’única excepció que trobem és entre els versos cinc i sis, on bocí i obert formen un encavalcament. La pausa natural del vers fa que l’encavalcament no siga brusc. Quant a la rima, és consonant (si tenim en compte que la -r final de l’adverbi ahir no sona en la variant balear de l’autor). La disposició de la rima és creuada als primers quartets (ABBA ABBA), mentre que als dos tercets la disposició presenta l’esquema

CCD EED. Cal dir que hi ha una alternança de versos masculins (6) i femenins (8) en una disposició que fa que el darrer vers de cada estrofa siga masculí, cosa que accentua el punt a part que anuncia el canvi de tema.

Des del punt de vista fònic cal destacar la sonoritat que li proporciona el ritme iàmbic pel predomini de l’accentuació a les síl·labes parelles. També hi contribueixen algunes al·literacions per l’acumulació de fonemes oclusius (/p/, /t/, /k/) i vibrants (/r/) als versos 3 i 4, i per l’acumulació de fonemes alveolars (/s/) al vers 10. Quant al nivell morfosintàctic, el més remarcable són els dos recursos repetitius que donen als versos 9-11 el moment de major intensitat: el paral·lelisme («i sent brostar les fulles i sent pujar la saba») i el polisíndeton de tot el tercet. A les altres estrofes, tanmateix, predomina l’asíndeton. Tot i la complexitat de les oracions, els hipèrbatons (als versos 3, 4, 6, 9 i 11) no dificulten la lectura del text. En tot cas, el del vers 9 pot resultar una mica més difícil d’entendre si no el reordenem: «ma rel esclava xucla l’amargor de viure». Concloem aquest apartat insistint que, per l’acumulació de recursos, el primer tercet és el que més intensitat emotiva transmet.

En el nivell lexicosemàntic, el més notable és l’al·legoria que dota de simbolisme el poema. Les metàfores que la formen estan agrupades al voltant de la isotopia, és a dir, paraules relacionades amb un mateix tema: esqueix d’arbre (el poeta), esponerós (ple de vitalitat), ombra (confort), branques (els fills), soca (el matrimoni, la família, l’esposa), brots de migrades fulles (cabells, arrugues), bocí (cos), llenya (éssers estimats), rel (instint de supervivència), saba (sang).

Altres elements simbòlics que acompanyen l’al·legoria són tempesta (malaltia), llamp (mort), cel (l’altra vida) i l’hora de caure (mort), junt amb la personificació del conjunt, el símil («com fumerol de festa») i la sinestèsia («l’amargor de viure»).

– Participants, espai i temps de l’enunciació

Com ja hem dit anteriorment, la funció expressiva és essencial en aquest text. Per això, l’emissor s’hi fa present amb la primera persona de verbs (so, he vist, sent i visc), pronoms personals (jo, mi, m’ i em) i determinants possessius (mes i ma).

El temps predominant al text és la simultaneïtat a l’acte d’escriure, cosa que donen a entendre el predomini de presents d’indicatiu (so, coronen, resta, xucla, etc.) i els perfets (he vist i és mort). L’anterioritat a l’acte comunicatiu només és present al primer quartet gràcies a l’ús del passat perifràstic (va rompre), del passat simple (migpartí) i de l’adverbi de temps ahir

No s’hi fa present, en canvi, l’espai de l’enunciació.

53 U 1 OBJECTIU I ESQUEMA /

Aplica els teus coneixements

Esquema de la unitat

Recorda't de seleccionar el material de treball d'aquesta unitat per al teu dossier d'aprenentatge

T’oferim un esquema on trobaràs els conceptes essencials que hem vist en aquesta unitat per tal que t’ajuden a l’hora d’estudiar.

1. Història de la llengua i de la literatura: el temps del Modernisme

La llengua durant el Modernisme

• L’Avenç va fer una campanya lingüística dirigida per Pompeu Fabra a fi d’aconseguir un model de llengua correcta i, alhora, moderna.

• Aquest model no va ser acceptat pels escriptors modernistes per falta d’una autoritat política que la fera servir oficialment.

• El Modernisme va proposar la modernització de la cultura i de la llengua per retrobar l’originalitat perduda durant la Decadència.

Modernisme:

concepte i tipologia

• La literatura modernista reflectia el conflicte entre l’individu o l’artista i la societat:

La poesia

La narrativa

El teatre

– Els esteticistes cercaven en la bellesa de l’art el refugi contra una societat que no satisfeia els seus desitjos d’autorealització.

– Els regeneracionistes volien transformar la societat a través de l’art, el qual consideraven un bé que havia d’estar a l’abast de tothom.

• El Modernisme esteticista va seguir els models simbolista, prerafaelita i parnassià amb autors com Apel·les Mestres, Josep M. Bayarri, Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera.

• El Modernisme espontaneista era partidari d’un llenguatge més inspirat que elaborat. Joan Maragall en fou el principal exponent.

• Reflectí el conflicte individu-societat en tres tipus de novel·la: rural, costumista i decadentista.

• Característiques: la descripció impressionista, el vitalisme de l’heroi, el simbolisme i l’estil mascle.

• Tingué els seus principals representants en Ignasi Iglésias (regeneracionista) i Adrià Gual (simbolista).

• Santiago Rusiñol va fusionar les dues tendències a les obres posteriors al 1901.

2. Estudi del discurs: els textos retòrics d’àmbit literari

• Són aquells que fan servir la funció poètica mitjançant recursos retòrics per cridar l’atenció sobre el missatge perquè el text tinga un caràcter suggerent.

Textos retòrics

• Aquests recursos retòrics afecten els nivells fònic, morfosintàctic i lexicosemàntic de la llengua.

• Els textos retòrics d’àmbit literari són artístics perquè:

L’àmbit literari

– les paraules esdevenen la matèria primera amb què es construeix el text literari.

– l’emissor-autor construeix una ficció, és a dir, un món possible, real o fals, versemblant o fantàstic.

• Es caracteritzen per ser elaborats, connotatius, variats estilísticament i rics en recursos de cohesió.

– lírica, on predomina la primera persona.

– dramàtica, on predomina la segona persona.

Els gèneres

• Són les formes que adopten els textos d’àmbit literari:

– èpica, on predomina la tercera persona.

literatura d’idees, on es recrea la realitat des del punt de vista personal.

–

3. Estudi de la llengua: la conjugació verbal

Temps o acció respecte al moment en què es produeix l’acte de parla (dixi) o respecte al temps de l’enunciat (anàfora). Són díctics el present, el passat (simple o perifràstic), el perfet i el futur del mode indicatiu. Els altres temps (i els altres modes) són anafòrics.

• Les desinències verbals ens informen sobre diferents accidents gramaticals:

– Aspecte o temps intern que pot ser perfectiu (acció acabada) o imperfectiu (acció no acabada).

– Mode o punt de vista de l’emissor: indicatiu, subjuntiu, condicional i imperatiu.

– Persona que distingeix els participants d’una situació comunicativa i es corresponen amb els pronoms personals. – Nombre, que manté la concordança amb el subjecte.

– Veu, que concreta si el subjecte gramatical és agent o pacient.

– Primera conjugació: només els verbs estar i anar

– Segona conjugació: formes velaritzades: els gerundis no velaritzen; formes amb d epentètic; participis amb terminacions molt variades.

• Irregularitats

– Tercera conjugació: canvi de la vocal del lexema; falsos. La necessitat també es pot expressar amb el verb caldre, amb les expressions «caldre que + infinitiu» i «pronom feble + caldre + infinitiu» incoatius; formes velaritzades.

Perífrasis verbals

Norma i ús

• Combinacions de dos verbs, un de conjugat que fa d’auxiliar i un en forma no personal, que aporten un significat unitari i poden unir-se amb una partícula d’enllaç. Poden ser:

Remarques sobre l’ús de les formes no personals

• Infinitiu

– No és correcte fer funcionar l’infinitiu com un imperatiu o amb sentit de necessitat si no forma part d’una perifrasi verbal:

a) *Deixar entrar abans d’eixir. → Deixeu entrar abans d’eixir.

b) *En primer lloc, dir que estem agraïts a… → En primer lloc, cal dir / hem de dir que estem agraïts…

c) *A destacar les baixes temperatures. → Cal destacar les baixes temperatures

– Precedit per les preposicions a i de, té el valor d’una subordinació substantiva de règim verbal:

d) Joan estava convençut d’actuar correctament.

e) Ferran estava d’acord a fer les paus amb Susanna.

– aspectuals (imminència, reiteratives, continuatives, culminatives, duratives o resultatives).

– modals (obligació i necessitat, probabilitat o intencionalitat).

Però no s’ha d’utilitzar amb valor condicional:

f) *De no ser per la tempesta, eixiríem a pescar → Si no fora per la tempesta, eixiríem a pescar.

g) *Anirem d’excursió, a no ser que tingues una idea millor → Anirem d’excursió, si no tens una idea millor.

– Només va precedit d’article si funciona com un substantiu (habilitació). No l’accepta si funciona com un verb:

h) El menjar típic de la comarca és l’arròs a banda. [menjar = substantiu]

i) *El menjar sense rentar-se les mans és signe de barbàrie. [menjar = verb] → Menjar sense rentar-se les mans és signe de barbàrie.

– Són incorrectes tots els infinitius acabats en -guer:

*volguer → voler, *sapiguer → saber, *poguer → poder

– També cal evitar la tendència vulgar a afegir -r als infinitius de la segona conjugació acabats en -re: són

U 1 55

La flexió verbal

–

Aplica els teus coneixements

correctes creure, beure, traure, etc. Però no *creurer, *beurer, *traurer, etc.

• Gerundi

– No és correcte usar el gerundi per expressar un acció posterior a l’acció del verb principal, per això s’han de fer servir estructures oracionals alternatives com ara la coordinació copulativa o la subordinació adjectiva.

j) *Els lladres atracaren la sucursal fugint amb una furgoneta. → coordinació copulativa: Els lladres atracaren la sucursal i van fugir amb una furgoneta.

k) *S’ha publicat un nou decret aprovant els drets i els deures de l’alumnat. → subordinació adjectiva: S’ha publicat un nou decret que aprova els drets i els deures de l’alumnat.

– Com ja hem comentat, no són correctes els gerundis velaritzats: *volguent → volent, *poguent → podent, *coneguent → coneixent

• Participi

– Es pot fer concordar amb el complement directe quan aquest se substitueix per un pronom feble.

l) Hem collit flors silvestres i les hem col·locades en aquest gerro.

– Les terminacions dels participis de la segona conjugació i de la tercera presenten nombroses irregularitats.

1 Corregeix les errades en l’ús de les formes no personals que hi ha en aquestes frases.

– El partit fou molt avorrit: a destacar, l’actuació de l’àrbitre.

– Pel que fa a la proposició de llei, dir que sembla inconstitucional.

– L’ajuntament ha respost la sol·licitud rebutjant-la.

– A no ser pels meus pares, hauria acabat en la misèria.

– El parlar massa obliga a disculpar-se constantment.

– Andreu va venir a la festa posant-se a ballar frenèticament.

– Pel que fa a les obres del nou estadi, dir que aviat començaran.

– No fumar!

2 Completa les oracions amb el gerundi del verb entre parèntesis.

– S’estaven (beure) … els refrescos perquè el gel de la nevera s’estava (fondre) … .

– Mentre jo vaig (atendre) … els convidats, tu pots anar (traure) … els aperitius perquè el menjar encara s’està (coure) … .

– M’estic (riure) … perquè els problemes es van (resoldre) … .

– (conéixer-te) … com et conec, segur que estàs ( patir) … per la salut dels teus pares.

– Mentre estava (interrompre) … el seu discurs, s’anava (enutjar) … per moments.

3 Completa les oracions amb el participi del verb entre parèntesis.

– Joan ha (complir) … la seua paraula i no ha (ofendre) … els assistents.

– Bernat ha (suspendre) … l’examen perquè no ha (comprendre) … la matèria.

– El personal mèdic ha (atendre) … els pacients tan bé com ha ( poder) … .

– Com que el secretari no treballava bé, se l’han (traure) … de damunt i l’han (suplir) … per una persona més competent.

– Després d’interrogar els delinqüents que la policia havia (detenir) … sense proves, els jutge els ha (absoldre) … .

– Després d’haver (véncer) … algunes dificultats inicials, s’ha (establir) … pel seu compte i ha (sobreviure) … a la crisi econòmica.

– Ha ( pretendre) … explicar la lliçó amb claredat, però no l’han (entendre) … i això li ha (doldre) … .

Les perífrasis verbals

• Les perífrasis verbals d’obligació i de necessitat

– L’obligació s’expressa amb «haver de + infinitiu». No és correcta la construcció «tenir que + infinitiu» ni «deure + infinitiu».

*Tindrem que comprar més gots. → Haurem de comprar més gots.

*Enric deu pensar abans de parlar. → Enric ha de pensar abans de parlar.

– L’obligació impersonal no s’expressa amb la construcció «haver-hi que + infinitiu» sinó amb «caldre + infinitiu» o amb «haver-se de + infinitiu»:

*Hi ha que ser més puntual. → Cal ser més puntual. O bé S’ha de ser més puntual.

– La combinació «ser precís + infinitiu» no és correcta per expressar la necessitat:

*És precís que comprem més llibres. → Cal que comprem més llibres.

– La necessitat també es pot expressar amb el verb caldre, amb les expressions «caldre que + infinitiu» i «pronom feble + caldre + infinitiu».

Cal que visites els teus amics.

Et cal visitar els teus amics.

Trobaràs activitats per a treballar les formes verbals i qüestions gramaticals que s’hi refereixen en anayaeducacion.es

• La perífrasi de probabilitat

– La perífrasi de probabilitat és «deure + infinitiu» i no és correcte posar-hi la preposició de

*Vicent no deu de ser gaire llest. → Vicent no deu ser gaire llest.

– Tampoc és recomanable expressar la probabilitat amb verbs en futur o condicional.

*Sona el telèfon. Serà algun bromista. → Sona el telèfon. Deu ser algun bromista.

Va passar una mala època. Estaria preocupada. → Va passar una mala època. Devia estar preocupada.

• La perífrasi d’imminència

– La imminència s'expressa amb «estar per + infinitiu»: La representació està per començar.

– En canvi, no és recomanable l’ús de la perífrasi massa freqüent «anar a + infinitiu». En el seu lloc, convé expressar-la amb un adverbi (ara, de seguida, etc.) i el verb conjugat en present o en futur:

*Vaig a posar-me a la faena. → Ara em posaré a la faena. O bé De seguida em pose a la faena.

*Tenim un problema i no sabem com l’anem a resoldre.

→ Tenim un problema i no sabem com el resoldrem

*En superar la malaltia, va decidir que anava a prendre’s la vida amb calma. → En superar la malaltia, va decidir que es prendria la vida amb calma.

– També es poden usar unes altres perífrasis.

*No anava a deixar que Marta anara sola de viatge.

→ No podia deixar que Marta anara sola de viatge.

– L’estructura «anar a + infinitiu» és habitual en passat, però aleshores, més que imminència indica conat, intent, temptativa:

Anava a dinar quan heu tocat a la porta.

• Altres usos incorrectes de les perífrasis verbals

– La perífrasi «estar + gerundi» no s’ha d’utilitzar com si fora un verb en present:

*Quan es discuteix de macroeconomia, pocs saben de què s’està parlant → Quan es discuteix de macroeconomia, pocs saben de què es parla

– Per a expressar la durada, no són correctes les perífrasis «venir + gerundi», ni «venir + participi», sinó que cal fer ús del temps del verb conjugat:

*Des que ha començat el curs, venim observant molt casos d’absentisme. → Des que ha començat el curs, observem molts casos d’absentisme.

*La crispació política ve donada per les fortes dissensions entre el govern i l’oposició. → La crispació política es dona/és causada per les fortes dissensions entre el govern i l’oposició.

1 Transforma aquestes expressions en perífrasis d’obligació com en l’exemple.

➜ Tinc l’obligació de complir una missió. → He de complir una missió.

– Tenies l’obligació de felicitar Andreu.

– Tindrà l’obligació d’estudiar nocturn.

– Tinguérem l’obligació de ser puntuals.

– Tindrien l’obligació de resoldre el problema.

– Vau tenir l’obligació de fer hores extra.

– Espere que no tinguem l’obligació de pagar.

– Voldria que no tinguéreu l’obligació d’entrar.

– És necessari parlar clar.

– Era necessari fer-ho.

– Serà necessari comprar la casa.

– Fou necessari empenyorar el rellotge.

– Va ser necessari llogar l’apartament.

– No em pensava que fora necessari ajudar Pep.

– No crec que siga necessari tornar a la faena.

2 Completa les frases següents com en l’exemple de manera que indiquen probabilitat.

➜ Toquen a la porta: deu ser l’electricista.

– És migdia: ja … estar dinant.

– Mentre l’apuntava amb l’arma, quanta por … passar.

– Perquè isquera tan bé, amb quanta cura … fer-ho.

– Quan passe una hora i mitja, … haver acabat la pel·lícula.

– Després d’un viatge tan llarg, … estar molt cansats.

– Va ser en aquell moment quan … sonar l’alarma.

3 Corregeix les errades subratllades en aquestes frases.

– Hi haurà que fer un esforç econòmic important per a superar la crisi actual.

– Ja seran les set perquè comença a fer-se fosc.

– Fa mala cara: no li deuen d’anar bé les coses.

– És precís que entrenes més si vols entrar en l’equip titular.

– La conferència està sent avorrida. Ens en tindríem que anar

– Feia temps que l’esperava i n’estaria més que farta.

– Mon pare ve dient això mateix des que soc menut.

– Hem perdut l’autobús i anem a fer tard.

– L’augment dels preus ve donat per l’augment del preu del petroli.

U 1 57

2 La literatura noucentista

IDEES PRÈVIES

1 Què vol dir normativitzar una llengua?

a) Convertir-la en oficial a partir d’una llei d’ús i ensenyament.

b) Dotar-la d’unes normes ortogràfiques i gramaticals i d’un diccionari d’ús.

c) Establir legalment qui té competències per posar normes de correcció lingüística.

2 Qui va ser Pompeu Fabra?

a) Un escriptor de novel·la rosa.

b) El normativitzador del català modern.

c) Un pintor impressionista.

3 Què va oferir el Noucentisme a la societat del seu temps?

a) Un pacte per portar endavant un programa de normalització lingüística i cultural.

b) Un programa d’eliminació de la literatura folklòrica.

c) L’eliminació de tota la literatura del Modernisme

4 Quina mena de textos corresponen a l’àmbit acadèmic?

a) Els missatges que apareixen al tauler d’anuncis dels col·legis, instituts, etc.

b) Els que tenen com a finalitat la transmissió, l’emmagatzematge i la reelaboració d’informació.

c) Els textos relacionats amb la gestió educativa: lleis d’educació, plans de convivència, etc.

5 En quines tres parts s’estructuren generalment els textos expositius d’àmbit acadèmic?

a) Introducció, nus i desenllaç.

b) Premissa major, premissa menor i conclusió.

c) Introducció, exposició i conclusió.

6 Quins són els gèneres acadèmics més habituals?

a) El conte, la tragèdia i l’ègloga.

b) L’acta, el reglament de règim intern i les circulars d’inici de curs.

c) L’enciclopèdia, el diccionari i el manual (o llibre de text).

7 Què és la cohesió lèxica?

a) La substitució d’un nom (antecedent) per un pronom.

b) La substitució d’un antecedent per una paraula que tinga significat lèxic.

c) La substitució d’un antecedent per una paraula que tinga significat gramatical.

CRONOLOGIA. REGNAT D’ALFONS XIII DEL 1902 AL 1939

1902-1931

Governant

Monarquia (1902 - 1923)

Fets històrics

• 1906

– I Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

• 1907

Èxits electorals dels nacionalistes de Solidaritat Catalana. Creació de l’Institut d’Estudis Catalans.

• 1913

– Publicació de les Normes Ortogràfiques de l’IEC.

• 1914

Creació de la Mancomunitat de Catalunya. Inici de la Primera Guerra M undial.

• 1917

– Revolució bolxevic a Rússia. Publicació de la Gramàtica Catalana de Pompeu Fabra. Supressió de la Mancomunitat.

Fets literaris

Naixement del Noucentisme

• Poesia

– Cosep Carner

Jaume Bofill

– Josep Maria LópezPicó

– Francesc Almela i Vives

• Assaig

Eugeni d’Ors

• Narrativa

– Ernest Martínez Ferrando

– Joaquim Ruyra

Literatura universal

• Alemanya: – Rainer Maria Rilke

– Franz Kafka

• Anglaterra:

– James Matthew Barrie

– John Galsworthy

• EUA: – Ernest Hemingway

– Francis Scott Fitzgerald

• Irlanda: – William Butler Yeats

Dictadura de Primo de Rivera (19231930)

• 1927

Creació de la revista Taula de lletres valencianes i de l’editorial L’Estel.

• 1931

Abdicació d’Alfons XIII.

Postsimbolisme

Carles Riba

– Clementina Arderiu

Bernat Artola

1931-1939

Segona República Espanyola

• 1932

Signatura de les Normes de Castelló.

– Publicació del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra.

Estatut d’Autonomia de Catalunya: el català, llengua oficial.

• 1936

Colp militar del general Franco. Inici de la Guerra

Fi de la guerra. Inici de la

SITUACIÓ D'APRENENTATGE

• Itàlia: – Benedetto Croce – Luigi Pirandello

• França:

– Paul Valery

– Albert Camus

• Espanya: – Juan Ramón Jiménez – Gabriel Miró

– Pío Baroja – Ramon Gómez de la Serna

Ramon Pérez de Ayala

Els continguts i les activitats d’aquesta unitat poden ser útils per a realitzar el projecte multidisciplinari «Analitzem la ràdio i la televisió» que es proposa en l’annex inicial.

–

Hist òria de la llengua i de la literatura: la l iteratura noucentista

1.1. El Noucentisme

Durant la segona dècada del segle xx, la nostra literatura experimenta un progrés notable quant a la seua normalització. Si el Modernisme va recuperar l’originalitat per a les nostres lletres, el Noucentisme va convertir-les en cultura «protegida» gràcies a la participació en política d’intel·lectuals que veien en el pacte amb el poder una possibilitat de normalitzar la literatura i la llengua.

El Noucentisme, doncs, pot ser definit com el pacte entre els artistes i la burgesia catalana per aconseguir l’autonomia política suficient que permetera iniciar un procés de normalització lingüística i culminar el procés de normalització cultural iniciat per la Renaixença i continuat pel Modernisme.

1.2. La culminació del procés de normativització lingüística.

La campanya de «L’Avenç»

El projecte de codificació lingüística modernista va culminar durant el Noucentisme. Recordem que a través de L’Avenç (1890-1893), Pompeu Fabra havia proposat modernitzar la llengua, unificar les postures culta i populista, depurar la llengua de vulgarismes i castellanismes i respectar l’etimologia perquè l’ortografia de les paraules s’acostara a l’origen romànic i mantinguera semblances amb l’escriptura de les llengües del nostre entorn.

Aquest projecte de reforma lingüística va haver d’esperar que les condicions polítiques foren més favorables perquè ensopegava amb una realitat que els modernistes no van poder superar:

– La prohibició de la llengua en els usos públics i acadèmics.

– La manca d’una institució cultural que fera el paper d’una acadèmia de la llengua per fer viable el projecte de Pompeu Fabra.

– L’absència d’una institució política amb els mitjans econòmics necessaris per a finançar aquesta tasca normativitzadora, i amb el poder polític suficient per iniciar un procés de normalització, és a dir, de fer servir la llengua uniformitzada i codificada en els usos formals de la llengua.

60 1

Els noucentistes i la normativització

A partir del 1907, els èxits electorals de Solidaritat Catalana (coalició de partits nacionalistes, carlins i republicans) van propiciar una situació privilegiada per als noucentistes: Enric Prat de la Riba (dirigent de la Lliga Regionalista, partit hegemònic de Solidaritat Catalana) és elegit president de la diputació de Barcelona; més tard (1914) fusiona les diputacions per crear un precedent de govern autònom, la Mancomunitat, que també va presidir.

Des d’aquestes institucions polítiques catalanes es va començar a invertir diners i esforços perquè el moviment noucentista fera efectiu el projecte iniciat pel

Modernisme:

– Normativització de la llengua a partir de les propostes de Pompeu Fabra.

– Creació d’una infraestructura cultural dependent de les institucions governades per la Lliga Regionalista com ara l’Institut d’Estudis Catalans, entre altres.

– Creació d’una institució de govern que permetia el funcionament de Catalunya de manera autònoma: la Mancomunitat de Catalunya (1914).

– Ús del català en les institucions culturals, acadèmiques i administratives dependents de la Mancomunitat, malgrat la prohibició de la llengua.

Davant aquesta perspectiva, que no tenien ni els renaixentistes ni els modernistes, la generació noucentista va col·laborar afanyosament amb la classe política.

El Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906. Pompeu Fabra

El 1906, sota el patrocini de la Diputació de Barcelona, se celebra el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana presidit pel sacerdot mallorquí Antoni Maria Alcover. La participació va ser un èxit perquè hi van assistir representants de tots els territoris del domini lingüístic, com el mateix mossén Alcover, Pompeu Fabra o els valencians Teodor Llorente i mossén Lluís Fullana, i els lingüistes més reconeguts d’arreu d’Europa, com ara Ramón Menéndez Pidal o Wilhelm Meyer-Lübke. L’objectiu del congrés era traçar les directrius de la normativització, i les tesis de Pompeu Fabra van ser adoptades majoritàriament, encara que amb polèmica. Com a conseqüència dels resultats obtinguts al congrés, la Diputació de Barcelona va crear l’Institut d’Estudis Catalans (1907), la secció filològica del qual tenia la funció de normativitzar la llengua. Pompeu Fabra, encarregat de dur endavant la tasca, es va rodejar d’un grup de col·laboradors que van seguir aquests quatre criteris:

1. Respecte per l’etimologia amb el coneixement de les lleis de l’evolució de la llengua i de la història de les altres llengües literàries.

2. Respecte per la tradició literària medieval, mitjançant el coneixement de la llengua antiga.

3. Anàlisi de la pronunciació real dels dialectes actuals per detectar i corregir les desviacions que havia patit la llengua durant els segles de decadència.

4. Harmonia amb les altres llengües europees per tenir solucions idiomàtiques semblants.

Conscient que la normativització tenia un caràcter urgent, Fabra va dur a terme un procés sistemàtic. Primer va fer una codificació ortogràfica per a l’ús unificat de la llengua escrita: Normes ortogràfiques (1913) editades per l’Institut d’Estudis Catalans i Diccionari ortogràfic (1917). Després va sistematitzar la gramàtica

61 U 2 LA LITERATURA NOUCENTISTA /

per regular els usos correctes i incorrectes: Gramàtica catalana (1918). Va continuar fixant el lèxic en un diccionari que recollia els mots comuns a tot el domini lingüístic i els neologismes i tecnicismes d’abast universal: Diccionari general de la llengua catalana (1932). Finalment, va explicar els seus criteris per convéncer que una norma comuna és compatible amb la creació literària: Converses filològiques (1918-1924) i El català literari (1932).

Amb la Segona República (1931-1939) el català va esdevenir oficial a Catalunya. A València i a les Illes Balears no va adquirir aquest estatus a causa de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola (1936).

Treballa amb els textos

Els criteris de Fabra són la síntesi perfecta que permetia compatibilitzar les diferents postures que fins llavors enfrontaven els escriptors: historicisme (etimologia i tradició literària), populisme (partidaris de la llengua oral actual) i modernitat (modernització i europeisme). En cas de conflicte entre els criteris, Fabra feia prevaler la claredat i la precisió per evitar confusions, com mostra en aquests fragments.

Text 1. Els literats gramàtics

Els nostres escriptors es trobaren, en iniciar-se aquesta renaixença, amb una llengua empobrida, deformada, malmesa per innombrables castellanismes, la qual no podien pas adoptar com a llengua literària sense tractar de depurar-la, d’enriquir-la, de realçar-la. I això no es podia realitzar sense una coneixença perfecta de la llengua antiga i dels dialectes actuals, que ens guiés en la tasca dificilíssima de descobrir i remeiar les desviacions sofertes per la llengua; no es podia realitzar sense una coneixença exacta de les lleis de l’evolució del llenguatge i de la història de les altres llengües literàries.

Pompeu Fabra. La llengua catalana i la seua normalització. Ed. 62 i la Caixa.

Text 2. La b i la v

Un mot com buidar, per exemple, que apareix constantment escrit amb b en català antic i és pronunciat amb b a les regions que pronuncien distintament la b i la v, havia d’ésser escrit amb b, sense que davant d’aquells fets pogués tenir cap valor la consideració que el dit mot prové del llatí *vocitare, que ha donat el francés vider i l’italià vuotare.

Pompeu Fabra. La llengua catalana i la seua normalització. Ed. 62 i la Caixa.

1 Respon aquestes qüestions a partir dels textos anteriors.

a) Amb quines paraules qualifica la llengua de principis del segle xix?

b) Amb quines paraules del text 1 es refereix als diferents criteris?

– Respecte per l’etimologia.

– Respecte per la tradició medieval.

– Pronúncia dels dialectes actuals.

– Harmonia amb les altres llengües europees.

c) Segons el text 2, quins criteris recomanen escriure buidar amb b? Quins criteris recomanen escriure aquest mot amb v?

d) Quins criteris fa prevaler en aquest cas?

1 Història de la llengua i de la literatura

1.3. La literatura noucentista

El Noucentisme, al contrari que el Modernisme —de tarannà més bohemi, provocador i conflictiu—, és el programa cultural i polític producte del pacte entre la classe intellectual i el partit polític de la burgesia (la Lliga Regionalista) per tal d’aconseguir que la cultura en català siga assumida i protegida per les institucions públiques. El projecte noucentista s’assenta sobre quatre bases:

– Un ideari nacionalista definit per Enric Prat de la Riba (La Nacionalitat catalana, 1906).

– Un model cultural propi formulat per Eugeni d’Ors a partir del 1906 amb els articles d’opinió publicats a La veu de Catalunya i que ell anomenava «Gloses».

– Una llengua normativitzada per Pompeu Fabra, apta per als usos acadèmics i públics.

Una estètica literària harmònica amb les idees burgeses, amb les idees lingüístiques de Fabra i amb les idees culturals d’Eugeni d’Ors. Aquesta estètica va ser posada en pràctica per Josep Carner al poemari Els fruits saborosos (1906).

El Noucentisme assumia bona part dels objectius modernistes com l’europeisme, la reforma ortogràfica i gramatical, la defensa del parnassianisme i del simbolisme, i el rebuig de les idees estètiques del segle xix

Emparats en el poder polític, van aconseguir els seus objectius. L’èxit noucentista es va basar en actituds de grup moderades i disciplinades:

Possibilisme: per als noucentistes tot és possible amb treball, diàleg i pactisme.

Pragmatisme: partidaris de marcar-se objectius realitzables a curt i mitjà termini, van rebutjar l’idealisme i la utopia.

Moderantisme i contenció: van potenciar el racionalisme i l’intel·lectualisme, i van fugir del sentimentalisme i de l’estil extremat.

Organització i planificació: per al Noucentisme no existeix la inspiració ni la genialitat, sinó la planificació i el treball minuciós.

Arribada de Josep Carner a Barcelona el 1970 després de més de trenta anys d’exili. Aquesta visita es produí poc abans de morir a Brussel·les amb 86 anys.

63 U 2

–

LA LITERATURA NOUCENTISTA /

Cronologia del Noucentisme

La tasca cultural noucentista es deixa notar a partir del 1906.

– Etapa combativa (1906-1913). Enric Prat de la Riba és president de la Diputació de Barcelona; Eugeni d’Ors dissenya el pensament noucentista a través dels articles que publica a La Veu de Catalunya; Josep Carner publica Els fruits saborosos; i les propostes reformistes de Pompeu Fabra triomfen al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Sota la protecció de Prat de la Riba, es crea l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i la secció filològica de l’Institut (1911), que sanciona Les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra (1913).

– Etapa establida (1914-1923). El govern central aprova la constitució de la Mancomunitat de Catalunya (1914), la qual dissenya una infraestructura cultural per portar endavant el projecte noucentista: crea la Biblioteca de Catalunya, una xarxa de biblioteques públiques, l’Escola de Bibliotecàries, la de Mestres i la d’Art Dramàtic, una universitat laboral, editorials i publicacions periòdiques. El català, encara que prohibit, esdevé llengua de la gestió administrativa de la Mancomunitat i de les institucions culturals que en depenien. L’Institut d’Estudis Catalans publica la Gramàtica catalana (1918) de Fabra. Amb la instauració de la dictadura de Primo de Rivera (1923), queda derogada la Mancomunitat i el Noucentisme arriba a la fi.

Característiques de la literatura noucentista

Seguint les premisses esmentades més amunt, la literatura noucentista va presentar aquestes característiques.

Classicisme

El Noucentisme aspira a l’harmonia i l’equilibri del classicisme grecollatí. El seu europeisme, doncs, és d’orientació mediterrània. Per això van menystenir l’espontaneisme de Maragall i van proposar la poesia de Miquel Costa i Llobera com a model estètic.

Arbitrarisme

L’harmonia i l’equilibri clàssics s’havien d’assolir per mitjà del respecte rigorós a les normes de la cultura academicista, de la poètica clàssica i de la normativa ortogràfica i gramatical proposada per Pompeu Fabra, sancionada per l’Institut d’Estudis Catalans i assumida per les institucions polítiques (la Mancomunitat).

Imperialisme

El model cultural noucentista havia de ser dominant, patrocinat i subvencionat per les institucions públiques per ser vehicle de reconstrucció nacional. Això va suposar la marginació de les manifestacions culturals que no s’hi van adequar com ara la poesia espontaneista d’arrel maragalliana i la narrativa i teatre modernistes, que reflectien el conflicte individu-societat. Aquest model cultural, a més, havia de poder influir en altres cultures. De fet, el 1914 Eugeni d’Ors va exportar el moviment a terres castellanes (el Novecentismo) que van seguir autors de l’alçada de Ramón Gómez de la Serna, Gregorio Marañón i Gabriel Miró.

Civilisme

Racionalisme

Gèneres

La literatura noucentista idealitza la vida ciutadana perquè la ciutat representa l’espai de convivència i diàleg, el respecte a les normes i a l’ordre. La natura, quan hi apareix, sol ser urbanitzada, ordenada per la mà humana (jardins i parcs).

El Noucentisme és la cultura de la raó i de l’intel·lectualisme, de l’obra ben feta i meditada. Oposa el racionalisme a l’irracionalisme; el pragmatisme a la utopia; la disciplina i les bones maneres a l’individualisme i la revolta; l’harmonia i la moderació al conflicte i l’exageració; etc.

Una altra diferència amb el Modernisme són els gèneres que calia conrear i protegir: l’assaig i la poesia, ja que s’adequaven millor al concepte arbitrari, classicista, civilista i racionalista que tenien de la cultura.

1 Història de la llengua i de la literatura

1.4. L’assaig noucentista

L’assaig és un text argumentatiu d’àmbit literari escrit en prosa no narrativa. La temàtica és variada, però referida a les preocupacions i els valors humans. La intenció de l’assaig és propera a la del periodisme d’opinió: difondre idees, moralitzar i crear en el lector elements de judici perquè puga interpretar la realitat immediata. El Noucentisme va donar un gran nombre d’assagistes, entre els quals cal destacar Eugeni d’Ors.

Eugeni d’Ors (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954)

Va estudiar i es va doctorar en dret i en filosofia i lletres. Com hem dit, va elevar el periodisme d’opinió a la categoria d’assaig amb els articles que publicava a La Veu de Catalunya sota el títol de «Gloses», reflexions breus on comentava l’actualitat política, cultural, literària i artística des de la seua òptica d’àrbitre del Noucentisme, amb la intenció d’influir en l’opinió i els gustos del lector. Convé fer notar que tot i l’afany normalitzador noucentista, Eugeni d’Ors va anomenar els seus articles amb una grafia incorrecta. Una glossa és una explicació o un aclariment d’una frase d’un text. Va exercir una gran influència política durant els primers vint anys del segle xx. Després de la mort de Prat de la Riba (1917) es va distanciar dels polítics de la Lliga i, a partir dels anys vint, va portar el seu ideari cultural a Madrid on va ser nomenat membre de la Real Academia Española (1926) i, en el primer govern de Franco, encara durant la guerra, va dirigir la Jefatura Nacional de Bellas Artes (1938-1939). Cap als anys cinquanta tornà a escriure en català i preparà la publicació de les seues obres completes. El seu Glosari és el conjunt d’articles publicats a La Veu de Catalunya entre 1906 i 1920, signats amb el pseudònim Xènius. Molts d’aquests comentaris estaven relacionats temàticament i van ser aplegats en volums independents: La Ben Plantada (1912), de caràcter al·legòric, i Gualba, la de mil veus (1915), de caràcter narratiu. Entre els reculls de caràcter ideològic cal destacar Tina i la guerra gran (1914), on reflexiona sobre la neutralitat d’Espanya en la Primera Guerra Mundial, i El nou Prometeu encadenat (1920-1923), on parla de la seua expulsió de la Lliga.

65 U 2 LA LITERATURA NOUCENTISTA /

Eugeni d’Ors als anys 20.

2 Llig aquest fragment de La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors i fes les activitats proposades.

➜ Pots escoltar l’enregistrament d’aquest text en anayaeducacion.es

Text 3. La Ben Plantada

Per a entendre el text: La Ben Plantada és un recull de trenta glosses sobre el mateix tema recollides en un llibre. Teresa simbolitza la Catalunya ideal que encarna els valors de la burgesia: seny, ordre, mesura i laboriositat.

Mes veureu que, per un miracle amabilíssim, la beutat1 d’aquesta noia que dic no s’ha tornat tumult al seu entorn, però2 serenitat i simpatia. Sí, una dona formosa pot ésser com un llamp que cau. No així la Ben Plantada, que és com una llar encesa enmig de nosaltres. I el secret es troba en la seva natural mesura i bon seny. […]

Així —i no d’altra faisó3 que un xic4 d’oli aquieta una extensió d’ones agitades—, la presència de la Ben Plantada ho aquieta i asserena i ordena tot, fins a moltes passes de la rodalia5 i fins a moltes, moltes ànimes de la rodalia. […]

Així, d’acostar-se a la Ben Plantada, hom esdevé millor. D’ésser presidit per la Ben Plantada, hi ha un guany de noblesa especial. Pels volts de la Ben Plantada tot és ordre i acord. Que ella deu ésser l’eternitat mateixa tornada bella aparença i gai6 instant. Res no hi ha comparable a aquesta influència. La influència, l’ensenyament de la Ben Plantada! Si la pogués contemplar així, i aprendre d’ella, no una petita colla d’homes, sinó tota la meva terra, amb les meves gents! Si vinguessin a l’escola de la Ben Plantada les generacions a guanyar-hi serenitat, a guarir de Romanticisme, a salvar-se de mentides i captar-hi l’estil i normes de bellesa i ben viure! Eugeni d’Ors. La Ben Plantada. Ed. 62 i la Caixa.

1Beutat: bellesa, elegància. 2Però: valor adversatiu, ‘sinó’. 3Faisó: manera. 4Un xic: un poc, una mica. 5Rodalia: voltants. 6Gai: bell, amable.

a) Localitza algunes antítesis que apareixen al text i que oposen l’actitud noucentista i la modernista. Si és necessari, revisa l’apartat de la unitat 1 que parla del Modernisme.

Noucentisme

Serenitat i simpatia

Modernisme

b) Busca, entre les actituds noucentistes que apareixen al text, un exemple per a cada característica del Noucentisme.

Classicisme

Arbitrarisme

Civilisme

Imperialisme La influència, l’ensenyament de la Ben Plantada!

Racionalisme

Un llamp que

Tumult

cau

1 Història de la llengua i de la literatura

Activitats

1.5. La poesia noucentista

La poesia, l’altre gènere defensat i difós pel moviment noucentista, es va caracteritzar per aquests trets:

– Cura formal (mètrica i estrofisme clàssics) i estilística (llengua culta i correcta).

– Sintaxi oracional complexa i equilibrada, de ressonàncies humanistes.

– Contenció, fredor i distanciament per part del poeta respecte de l’objecte poetitzat, el qual no sembla provocar cap emoció sobre l’autor, com no siga un lleu somriure expressat a través d’una finíssima ironia.

– Pervivència del model parnassià i simbolista, amb imatges poètiques suggeridores.

– Ressonàncies clàssiques grecollatines i de la nostra literatura medieval.

– Reelaboració molt culta de la temàtica d’inspiració popular.

Josep Carner (Barcelona, 1884-Brussel·les, 1970)

És el poeta noucentista més destacat. Als vint anys ja és llicenciat en dret i en filosofia i lletres, participa assíduament als Jocs Florals i dirigeix la revista Catalunya. Escriu articles a La Veu de Catalunya, tradueix obres, escriu teatre i és membre de la secció filològica de l’IEC. L’èxit d’Els fruits saborosos (1906) el converteix en el líder literari indiscutible.

El 1920 comença la carrera diplomàtica i ja no torna a residir més a Espanya sinó ocasionalment. Acabada la guerra civil s’exilia a Mèxic i, després de la Segona Guerra Mundial, s’instal·la a Brussel·les on treballa com a professor universitari.

La seua obra poètica està repartida en tres etapes:

– Etapa noucentista (1905-1924). Escriu Primer llibre de sonets, Els fruits saborosos i Segon llibre de sonets. A Auques i ventalls (1911) dona una visió irònica de la societat amb un humor finíssim. La paraula en el vent (1914) i La inútil ofrena (1924) en són les obres més madures.

– Etapa intimista (1924-1941). Coincidint amb la llunyania de la terra i amb moments tràgics, enceta una línia intimista i sincera a El cor quiet (1925) i Nabí (1941). En aquesta darrera obra, fa seua la història bíblica de Jonàs, profeta que fuig de la seua missió i és castigat per Déu a ser engolit per una balena, que el porta al lloc on havia de complir la missió divina.

– La poesia pura (1941-1957). Carner assimila la nova poesia evolucionada a partir del simbolisme i escriu, entre altres, Arbres (1953), un dels seus poemaris més bells. També reordena la poesia anterior per publicar-ne el conjunt (Poesia, 1957).

Altrres autors destacats

• Francesc Almela i Vives (Vinaròs, 1903 - València, 1967). Llicenciat en filosofia i lletres, arxiver municipal i cronista de València, és autor de molts treballs d’erudició històrica i literària. La seua contribució a la poesia noucentista la trobem als poemaris L’espill a trossos (1928) i Joujou (1933), de gran perfecció formal i amb una visió irònica i escèptica de la vida.

Després de la Guerra Civil Espanyola va evolucionar envers una poesia més íntima i va publicar el que es considera el millor treball: Les taronges amargues (1955).

67 U 2 LA LITERATURA NOUCENTISTA /

Francesc Almela i Vives.

1 Història de la llengua i de la literatura

• Jaume Bofill i Mates, Guerau de Liost (Olot, 1878 - Barcelona, 1933). Va estudiar dret i filosofia i es va dedicar a la política (regidor i diputat per la Lliga Regionalista) i al periodisme (La Veu de Catalunya i La Publicitat). Amb el pseudònim Guerau de Liost va publicar diversos poemaris, en què destaquen La muntanya d’ametistes (1908) i Sàtires (1927).

Activitats

3 Llig aquest poema de Josep Carner i respon les preguntes.

➜ Pots escoltar l’enregistrament d’aquests textos en anayaeducacion.es

Text 7. Les figues matinals

Per a entendre el text: els fruits són un pretext simbòlic per donar-nos una visió del cicle vital humà (la infantesa, la joventut, la maduresa i la vellesa) mitjançant breus anècdotes de la vida quotidiana en una ambientació hel·lenística.

Neera, aquella vídua benigna i assenyada, baixa de mica en mica l’escala del jardí; canten ocells, la font gorgola enamorada, les fulles parlotegen i alegren el camí.

—En vida de Caropos, quin córrer nit i dia! Venia, al meu darrera, d’amagatalls al fons; amb roges llambregades d’amor m’escometia i em sacsejava com el vent als branquillons.

Però ja visc tranquil·la, no m’he de turmentar; s’emplena ma cintura, de no cap braç esclava; la sotabarba fina que ell sempre masegava, ara sacsó ja cria del pler de reposar.

Cada dia al jardí me’n vinc de matinet vora la font, amb figues de les de coll de dama. I em besa l’aire, sense cap fressa ni cap flama, i ara prenc una figa, ara prenc un glopet.

Josep Carner. Els fruits saborosos. Ed. 62 i la Caixa.

a) Quin personatge es descriu? En quin ambient es troba? Què hi fa?

b) Explica com era la vida d’aquest personatge abans i com és ara.

c) Concreta l’estructura mètrica i estròfica.

d) Creus que el poema respon a les característiques temàtiques i estètiques del Noucentisme? Raona la resposta explicant breument com es manifesten al text l’arbitrarisme, el classicisme, el civilisme i el racionalisme.

e) Quines característiques de la poesia noucentista pots detectar en aquest poema? Pots explicar per què, o bé posar alguns versos que les exemplifiquen.

1.6. La narrativa i el teatre

La novel·la i el teatre van ser gèneres secundaris per al Noucentisme, que només van trobar en la narrativa breu una expressió literària capaç d’ajustar-se al seu ideari: contes lírics d’una gran bellesa formal i pulcritud lingüística, de to moralitzador i, en alguns casos, destinats a xiquets. Josep Carner, Carles Riba i Eugeni d’Ors van conrear aquesta mena de narrativa. Entre els principals autors cal destacar:

• Joaquim Ruyra (Girona, 1858 - Barcelona, 1939). Va sotmetre la realitat a una visió idealitzada, és a dir, ens la mostra com creu que hauria de ser. Així, personatges, ambients i acció narrativa són tractats amb el mateix procés depurador que el seu estil minuciós, correctíssim, elegant i molt elaborat. Entre les seues obres cal destacar: Marines i boscatges (1903), La parada (1919) i Pinya de rosa (1920).

• Ernest Martínez Ferrando (València, 1891-1965). Va escriure contes d’una gran força poètica. L’humor i el dramatisme s’alternen en narracions de caràcter psicològic. Cal destacar Històries i fantasies (1924) i La primavera inquieta (1926) i la novel·la Una dona s’atura en el camí (1935).

El teatre, d’altra banda, va veure disminuïda la producció i representació per la marginació a què el Noucentisme van sotmetre el teatre modernista. Tot i això, alguns autors van provar de fer un teatre que reflectira la nova estètica noucentista. Entre els autors, destaquem les comèdies burgeses de Carles Soldevila: Civilitzats, tanmateix (1921) i Bola de neu (1927).

1.7. La poesia després del Noucentisme: el postsimbolisme

A partir dels anys vint, trobem dues tendències poètiques: una, sorgida arreu d’Europa durant la segona dècada del segle xx, era l’avantguardista, de la qual parlarem a la propera unitat; l’altra és l’evolució natural de la tendència simbolista defensada pel Noucentisme: el postsimbolisme. De fet, és l’orientació que prengueren els poetes noucentistes en aquesta dècada.

El simbolisme pretenia substituir la realitat per la idea, és a dir, suggerir conceptes abstractes amb imatges poètiques. Aquest tipus de poesia va evolucionar cap a una poesia hermètica, de difícil interpretació, vàlida per ella mateixa sense recórrer al seu significat, perquè la seua funció és suggerir a través del ritme i el sentit figurat. El gran poeta d’aquest moviment, també anomenat poesia pura, fou Carles Riba. A València, cal destacar Bernat Artola. Altres poetes destacables foren Clementina Arderiu, Màrius Torres i Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Carles Ribat (Barcelona, 1893-1959)

Fou un poeta d’una impressionant formació clàssica. Va estudiar dret i filosofia i lletres, fou professor de grec a la universitat i de literatura a l’Escola de Bibliotecàries. També treballà com a traductor a la Fundació Bernat Metge i col·laborà en l’elaboració del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra. Va estar casat amb Clementina Arderiu.

Entre el 1939 i el 1943, va viure exiliat a França. Quan tornà, es va convertir en la figura indiscutible de la resistència cultural sota el franquisme i en el mestre de les noves generacions de poetes.

Quant a l’evolució de l’obra poètica, podem distingir tres etapes:

– Abans de la Guerra Civil, Riba poetitza l’experiència amorosa personal i íntima a les obres: Primer llibre d’estances (1919), Segon llibre d’estances (1930) i Tres suites (1937) on personifica conceptes abstractes de gran força suggestiva. Carles Riba.

69 U 2 LA LITERATURA NOUCENTISTA /

1 Història de la llengua i de la literatura

– Durant l’exili a Bierville (França) va escriure les Elegies de Bierville (1942), on el món clàssic grec esdevé símbol de la destrucció del país durant i després de la Guerra Civil. En Del joc i del foc (1946) experimenta amb èxit l’adaptació de la tanka, forma de poesia breu sentenciosa d’origen japonés (trenta-una síl·labes distribuïdes en cinc versos femenins), semblant a l’epigrama llatí, on la metaforització juga un paper essencial per la necessitat de condensar al màxim el significat en una estructura tan tancada. – A partir dels anys cinquanta, escriu poemaris dominats per les preocupacions religioses i existencials (Salvatge cor, 1952). Aquesta inquietud espiritual el porta a reelaborar poèticament tres narracions del nou testament a Esbós de tres oratoris (1957).

Bernat Artola (Castelló, 1904 - Madrid, 1958)

Va cursar lletres a Barcelona, Madrid i Salamanca, on fou alumne de Miguel de Unamuno, i participà de forma activa en la vida cultural de Castelló: bibliotecari de l’Ateneu de Castelló i col·laborador al Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura i a la revista Taula de les lletres valencianes

Durant la Guerra Civil va obtenir el títol de mestre i també va participar en el Congrés d’Escriptors Antifeixistes i en la Junta de Recuperació del Patrimoni Artístic. Per aquests fets no va poder trobar faena al final de la contesa i va haver de marxar a Barcelona i Madrid.

Entre les obres publicades cal destacar Cançons d’amor, d’influència noucentista, amb què va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Lo Rat Penat (1926), i Elegies (1928), d’orientació simbolista i ressonàncies ausiasmarquianes. Acabada la guerra, escriu poemes de temàtica satírica (A l’ombra del campanar, 1945), però finalment s’inclina per una poètica més intimista i metafísica: Llàntia viva (1947) i Collita (1956).

Activitats

4 Llig aquesta tanka de Carles Riba i respon les preguntes següents.

Text 5. Tanka

Per a entendre el text: s’hi condensa l’experiència amorosa apassionada amb un llenguatge molt connotatiu i simbòlic.

Que furioses sento córrer les aigües del nostre amor, oh! quan vinc a tu pel frèvol1 pontet d’una carícia.

1Frèvol: feble, delicat.

a) Identifica la personificació.

Carles Riba. Del joc i del foc. Dins Obres completes. Ed. 62.

b) Detecta la metàfora que conforma una antítesi amb la personificació.

c) Creus que les metàfores dels versos dos i cinc formen una al·legoria? Raona la resposta.

d) Quin concepte simbolitza l’amor? Consideres, doncs, que el poema es pot inscriure en el corrent simbolista? Raona la resposta.

Activitats complementàries

Per a llegir

1 Si us agrada ampliar coneixements d’una manera més amena són molt recomanables aquestes lectures.

– Josep M. de Sagarra. Memòries. Ed. 62 i la Caixa.

– Josep Pla (Obra completa. Ed. Destino) parla d’alguns personatges d’aquesta època: la primera sèrie d’Homenots, sobre Prat de la Riba, Joaquim Ruyra, Pompeu Fabra, Eugeni d’Ors, Jaume Bofill i Mates, Guerau de Liost, Carles Riba; i en la segona, sobre Josep Carner.

Per a escoltar

2 Feu una audició a classe de poemes d’aquest període musicats per diversos cantautors.

– Joan Manuel Serrat posa música a dos poemes de Josep Carner: «El gall» (Tal com raja) i «El falcó» (Fa vint anys que tinc vint anys).

– Guillermina Motta posa música a dos poemes de Josep Carner: «Canticel» i «Cançó d’un doble amor» (Visca l’amor).

– Pau Riba dedica un monogràfic a cantar textos dels seus avis, Carles Riba i Clementina Arderiu: De Riba a Riba

– Rafael Subirachs té un treball monogràfic sobre textos de Carles Riba (Cants de la partença, l’absència i el retorn).

– Artur Álvarez ha enregistrat poemes de Bernat Artola en Pols del meu camí

Per a treballar

3 Generar – classificar – relacionar – desenvolupar. Elaboreu presentacions de diapositives (amb imatges, textos i música) sobre manifestacions artístiques relacionades amb el Noucentisme i el postsimbolisme per comprendre’n millor les ambicions normalitzadores de la vida política i cultural:

– Funcionament polític de l’Espanya de principis del segle xx: institucions, sistema electoral, partits polítics de l’època, resultats electorals a Catalunya, València i Balears, etc.

– La Mancomunitat de Catalunya: història i tasques d’aquesta institució.

– La premsa en català en el primer terç del segle xx

– Perfils biogràfics de personatges importants de l’època (Eugeni d’Ors, Enric Prat de la Riba, Pompeu Fabra) o d’autors de la literatura internacional que van influir en la literatura noucentista i postsimbolista (Paul Valery, Rainer Maria Rilke, William Butler Yeats).

71 U 2 LA LITERATURA NOUCENTISTA /

Estu di del discurs: els textos expo sitius d’àmbit acad èmic

Els textos expositius tenen l’objectiu d’informar sobre un tema de manera clara, ordenada, precisa i objectiva. Per tant, els aspectes creatiu, emotiu i subjectiu hi són pràcticament absents. La funció del llenguatge que hi predomina, doncs, és la referencial. Per tot això, d’aquesta mena de textos també en diem explicatius.

Com que tenen la finalitat d’informar i fer comprensible el missatge, han de tenir sempre present a quin tipus de receptor s’adrecen. Per tant, trobem textos expositius en diferents àmbits. En aquesta unitat analitzarem les característiques, els gèneres i els recursos dels textos que tenen la finalitat d’informar o informar-se en l’àmbit acadèmic. En la propera unitat estudiarem els textos expositius d’àmbit periodístic.

2.1. L’àmbit acadèmic

Formen part de l’àmbit acadèmic tots els textos expositius que tenen com a finalitat la transmissió, l’emmagatzematge i la reelaboració de la informació. És a dir, textos del camp de l’ensenyament destinats a la difusió de coneixements: pàgines i revistes culturals, documentals televisius i radiofònics, assajos, conferències o exàmens.

La formalitat d’aquests textos depén del tipus de receptor (edat, situació i grau d’iniciació en la matèria). Així, la modalització (com ara col·loquialismes i fórmules valoratives) que dona informalitat i subjectivitat, pot aparéixer en textos destinats als més joves amb la finalitat d’aconseguir mantenir-ne l’atenció o de fer més assequible la transmissió de coneixements. En són exemples els documentals sobre zoologia destinats al públic infantil o les explicacions a classe que mantenen l’atenció de l’alumnat.

2.2. Gèneres dels textos expositius d’àmbit acadèmic

Podem classificar els textos d’àmbit acadèmic en tres tipus.

Científics

Destinats a receptors entesos en la matèria, es caracteritzen per l’alt nivell d’especialització, que pressuposa amplis coneixements previs sobre el tema. Hi és abundosa la terminologia pròpia de les diferents disciplines acadèmiques (tecnicismes), abreviatures i signes propis.

Didàctics

Escrits amb la intenció d’iniciar els receptors en les diferents matèries curriculars, són mínimament especialitzats i per això requereixen escassos coneixements previs sobre el tema. S’hi fan servir recursos destinats a fer comprendre la informació: explicacions, exemplificacions i definició del metallenguatge, és a dir, explicació dels tecnicismes usats, més o menys abundosos depenent del grau d’iniciació del receptor.

Els textos expositius presenten una gran varietat de generes segon la manera de tractar la informació:

Transmetre informació com ara els llibres de text, que són gèneres didàctics que volen fer arribar els coneixements sobre una matèria curricular.

– Emmagatzemar informació perquè estiga disponible per a qui la puga necessitar com fan els diccionaris.

– Reelaborar la informació, és a dir, transformar-la per fer-la més comprensible o per assimilar-la més fàcilment, com quan elaborem un esquema o un resum.

Divulgatius

Adreçats al públic general, transmeten coneixements a qualsevol tipus de receptor en un llenguatge estàndard amb un tractament general del tema i evitant al màxim els tecnicismes. Poden tenir un to informal i subjectiu si els receptors són molt joves.

–

Activitats

1 1-2-4. Explica, amb l’ajuda del diccionari si cal, en què consisteix cada un dels gèneres expositius d’àmbit acadèmic següents.

diccionari informe enciclopèdia manual mapa conceptual catàleg esquema conferència resum suplement de cultura monografia examen llibre de text índex tesi doctoral apunts exegesi lliçó magistral pròleg vademècum documental recensió fitxa de lectura tesina memòria didàctica

➜ Diccionari: recopilació, generalment alfabètica, dels mots d’una llengua, dels termes d’una ciència, d’un art, etc.

2 Classifica els gèneres textuals anteriors en aquesta taula segons la finalitat que predomina en cada un (tot i que les tres són compatibles).

Transmetre Emmagatzemar Reelaborar

Científics Catàleg

Didàctics Resum

Divulgatius Documental

2.3.

Els textos científics i tècnics

Com hem vist, els textos científics són els que tenen un major grau d’especialització ja que requereixen un elevat grau d’iniciació i tenen uns receptors avesats a la matèria. Des del punt de vista del registre emprat, els anomenem tècnics, per la presència constant de tecnicismes que donen precisió a l’expressió escrita i objectivitat al tractament del tema.

Característiques

Els textos científics i tècnics presenten aquestes característiques lingüístiques.

– Informació objectiva, extensa i específica d’un tema.

– Estructura clara i ordenada.

– Predomini de les oracions enunciatives i amb freqüents relacions causals, consecutives i finals.

– L’ús d’una terminologia pròpia del tema, és a dir, d’un lèxic especialitzat, tècnic i científic que es caracteritza per ser monosèmic i denotatiu.

– Predomini de substantius i verbs.

– Ús de recursos gràfics, com esquemes, símbols, fotos, dibuixos o taules; i tipogràfics, com títols i subtítols, subratllats, negreta o cursiva.

– Registre formal, tant si són orals com escrits, amb nombroses marques d’impersonalitat:

• Ús d’oracions passives i impersonals.

• Predomini de la tercera persona.

• Ocultació de l’emissor darrere del plural de modèstia.

• Absència de la segona persona.

• Utilització predominant dels presents històrics.

73 U 2 ELS TEXTOS EXPOSITIUS D’ÀMBIT ACADÈMIC /

Diferències amb els gèneres divulgatius i didàctics

Gran part de les característiques anteriors són compartides pels textos divulgatius i didàctics, però adequades al tipus de receptor i a la finalitat. Així, aquests textos:

– Ofereixen una informació més superficial i moderadament subjectiva.

– Afegeixen mapes conceptuals i il·lustracions explicatives.

– Presenten terminologia i símbols escassos i s’expliquen prèviament o bé amb glossaris.

No són tan objectius. De vegades fan servir alguns adjectius i adverbis valoratius.

Inclouen recursos gràfics i tipogràfics més sovint encara i presenten varietat de colors en la tipografia.

Tenen una formalitat menor, sobretot als gèneres didàctics que depenen de l’edat del receptor. De vegades hi apareixen col·loquialismes, frases fetes, diminutius, comparacions o exemples del l’entorn del receptor.

– Ofereixen una impersonalitat més matisada perquè de vegades l’emissor mostra proximitat amb el receptor amb la segona persona o amb un nosaltres inclusiu.

Quant a les funcions lingüístiques, cal dir que com menys especialitzats siguen els gèneres, és a dir, divulgatius i didàctics, més presents hi són la funció conativa, que invita el receptor a fer i a aprendre, la fàtica, que prova de verificar l’eficàcia de la transmissió informativa, i la metalingüística, especialment als gèneres didàctics, per les freqüents explicacions i definicions de conceptes i tecnicismes.

74 2 Estudi del discurs

–

Activitats

3 Llig aquests textos i contesta les preguntes següents. També treballaràs les expressions subratllades.

Text 6. El canvi climàtic

El bo

«L’efecte d’hivernacle, quan actua de manera natural, manté el planeta càlid. Els gasos naturals de l’atmosfera formen una ‘manta’ que permet l’energia del Sol d’arribar a la superfície de la Terra, però eviten que se n’escapi l’escalfor (com els vidres dels hivernacles). Aquesta manta atrapa la calor prop de la superfície i escalfa l’atmosfera.»

Friends of the Earth

El lleig

«Per primera vegada en la història, l’acció humana altera el clima del planeta sencer. En menys de dos segles els éssers humans han augmentat la quantitat total de diòxid de carboni a l’atmosfera en un 25 % a causa de la crema de combustibles fòssils i de la destrucció de les selves. Si no reduïm l’emissió de gasos responsables de l’efecte d’hivernacle, el clima acollidor i estable en què es basa la nostra civilització podria arribar a ser un record del passat.» National Resources Defense Council

El dolent: els gasos amb efecte d’hivernacle

– El diòxid de carboni (CO2). És el responsable del voltant del 55 % de l’efecte d’hivernacle. Cada any la gent afegeix entorn de 6 000 milions de tones d’aquest gas a l’atmosfera (1 500 milions procedeixen dels Estats Units). Les fonts més importants del CO2 són la crema de combustibles fòssils, com el carbó, el petroli, el gas natural i els incendis forestals.

– Els clorofluorocarbonis (CFC). No tan sols són responsables del 17 % de l’escalfament global, sinó que també ataquen la capa d’ozó.

– El metà. És responsable del 15 % de l’efecte d’hivernacle. El generen l’activitat ramadera, els arrossars i els abocadors de residus.

– Els òxids de nitrogen. Són responsables del 5 % de l’efecte d’hivernacle i els produeixen els microorganismes, els fertilitzants en descomposició, la crema de fusta i els combustibles fòssils.

– L’ozó. Aquest altre ozó procedeix de la contaminació que es produeix arran de terra, a causa dels vehicles, les centrals termoelèctriques i les refineries de petroli. The Earth Works Group. 50 coses senzilles que tu pots fer per salvar la Terra Trad. Jordi Bigues. Ed. Naturart.

Text 7. El cicle del carboni

«1. Sota l’acció de la fotosíntesi, els vegetals absorbeixen el CO2 de l’atmosfera i el transformen en carboni (per exemple, la fusta). Si el bosc es gestiona correctament, la plantació d’arbres nous compensa el consum de fusta de calefacció.

2. La combustió de fusta a les llars de foc eficient (de porta tancada) pot subministrar una part significativa d’escalfor per a calefacció.

3. El CO2 produït per la combustió de la fusta arriba a l’atmosfera. La seva concentració no augmenta si l’estoc vegetal és renovat correctament.

Observatori climàtic. X un bon clima. Calculadora de carboni. Adapt. Jordi Bigues. Ed. Octubre.

75 U 2 ELS TEXTOS EXPOSITIUS D’ÀMBIT ACADÈMIC /

Activitats

a) Concreta la finalitat de cada text expositiu (transmetre, emmagatzemar, reelaborar).

b) Identifica-hi característiques dels textos expositius i il·lustra-les amb exemples.

c) Valora, a partir de les expressions subratllades, si són textos científics, didàctics o divulgatius.

d) L’expressió «El bo, el lleig i el dolent» al·ludeix al títol d’un famós western. Com influeix en el grau de formalitat del text?

e) A quin gènere dels textos expositius d’àmbit acadèmic esmentats en l’activitat 1 (p. 73) pertany cada text?

f) Verifica si hi són presents altres funcions lingüístiques, a banda de la referencial. Posa’n exemples.

2.4. Estructura dels textos expositius

Aquesta mena de textos habitualment responen a una estructura expositiva formada per:

Introducció Plantejament del tema amb un títol, una pregunta, una entrada de diccionari, etc.

Exposició

Explicació i ampliació de la qüestió plantejada a la introducció (definició, demostració, classificació o evolució d’un concepte) amb recursos propis del discurs acadèmic com les exemplificacions, comparacions, esquematitzacions, etc. En aquesta part, molt més llarga que les altres, hi ha els recursos d’ampliació informativa o d’anàlisi.

Conclusió Síntesi del que s’hi ha exposat o solució del problema plantejat. És freqüent trobar-hi recursos de condensació o de síntesi de la informació.

Aquesta estructura, però, sol variar depenent de la complexitat del text. Així, les conferències solen respondre a aquest model estructural, però les definicions de diccionari, tanmateix, solen prescindir de la tercera part.

2.5. Recursos d’ampliació i de condensació

Quan estudiem, utilitzem recursos per facilitar la tasca d’aprendre: elaborem i llegim textos, tant orals com escrits on la informació apareix bé ampliada, bé reduïda.

Ampliar informació

La informació dels textos es veu ampliada amb una gran varietat de procediments, entre els quals convé destacar:

– Les aposicions introdueixen noves informacions entre comes fent ús del mecanisme d’inserció o incrustació enmig d’una frase. Els parèntesis i els guions fan la mateixa funció.

Informació paratextual o afegida fora del text, que facilita la comprensió del text. En destaquem:

• Les notes aclaridores. Introdueixen una explicació, més informació o referències a altres treballs que es poden consultar per a ampliar la informació. Apareixen normalment al marge o al peu de la mateixa pàgina. Les notes finals tenen la mateixa funció, però apareixen reunides al final del document.

2 Estudi del discurs

–

• Els glossaris. Són explicacions del lèxic específic del tema, o també del lèxic general que pot ser complex. Poden aparéixer al marge, al peu de la pàgina o al final d’un document.

– Exemplificacions, reformulacions i paràfrasis. Són altres maneres d’expressar una mateixa idea per fer-la més entenedora. Solen introduir-se amb connectors de reformulació (en altres paraules, ras i curt, dit d’altra manera) i d’exemplificació (per exemple).

– Les oracions coordinades explicatives (unides amb connectors com és a dir, com ara, etc.) i les subordinades adjectives, especialment les apositives (o explicatives).

Condensar informació

És el recurs que consisteix a reduir informació d’una manera superficial, estalviant paraules; o d’una manera més profunda, estalviant idees. Entre aquesta mena de recursos de condensació podem destacar:

– Les nominalitzacions o conversió d’oracions subordinades en sintagmes i de sintagmes en substantius. Per exemple, les expressions subratllades d’aquesta oració «Les empreses constructores contractades van acabar puntualment les obres de l’estadi olímpic i, gràcies a això, els jocs es van inaugurar segons la data prevista» es poden reduir així: «La fi puntual de les obres permeté la inauguració dels jocs olímpics en la data prevista».

– La supressió de mots prescindibles —preposicions, determinants, conjuncions i alguns verbs— per a la interpretació del missatge pel receptor. Aquest mecanisme pot portar a l’ambigüitat, perquè és l’emissor qui valora què és prescindible i s’arrisca a no ser entés pel receptor. És un recurs utilitzat molt en apunts de classe, en telegrames, en anuncis per paraules, en missatges de text instantanis, etc.:

M’he deixat claus casa. Avisa quan tornes. Estic ca Pere.

– El llenguatge figurat, per la seua capacitat de suggerir altres significats, ofereix moltes possibilitats als textos poètics, titulars periodístics, notícies breus i sentències:

Quan la lluita per l’audiència entra per la porta, la veritat surt per la finestra.

Estalviem idees quan eliminem tota mena d’informació secundària, exemples, anècdotes, paràfrasis i repeticions per quedar-nos amb el missatge essencial. L’eliminació de la informació prescindible dona com a resultat l’esquema, el mapa conceptual, el guió i el resum.

77 U 2 ELS TEXTOS EXPOSITIUS D’ÀMBIT ACADÈMIC /

Activitats

4 Llig el text següent i fes les activitats que et proposem.

2 La filosofia, els éssers humans i el nostre món

2.1. Llenguatge i pensament crític

Molta gent pensa fent ús de les idees comunes i dels patrons mentals usats per tot el món. Són persones que defugen l’esforç de pensar per elles mateixes, i adopten una actitud passiva quan han de produir idees noves.

Al contrari, l’individu intel·ligent i culte sempre està alerta per a rebutjar la falsedat i per a detectar les inconsistències en els raonaments, siguen propis o aliens. És a dir, està alerta per a rebutjar el que se li mostra, el que sent o el que llig si no el convenç.

Pensar bé, per tant, no sols exigeix conéixer informació nova, o siga, adquirir conceptes i idees nous, sinó que implica també saber criticar el que rebem i oferir alternatives si no hi estem d’acord; és a dir, implica ser capaços de detectar els errors i les falsedats en els fets, en els missatges o en els arguments que ens resulten inacceptables o poc convincents.

Textualment

«Els Ídols de la tribu estan fundats en la mateixa naturalesa humana i en la mateixa tribu o raça humana. Perquè és fals afirmar que el sentit humà és la mesura de les coses; ben al contrari: totes les percepcions, tant les dels sentits com les de la ment, són per analogia humana i no per analogia amb l’univers. Els Ídols de la Caverna són els ídols de l’home individual. En efecte: cada un té un espill o caverna pròpia que trenca i corromp la llum de la naturalesa, ja siga per la naturalesa pròpia i singular de cada un o per l’educació i el tracte amb els altres o per la lectura de llibres i l’autoritat d’aquells que cada un cultiva i admira. Hi ha també Ídols que sorgeixen de l’acord i de l’associació del gènere humà entre si i als quals solem anomenar Ídols del Fòrum, a causa del comerç i del consorci entre els éssers humans; perquè els homes s’associen per mitjà dels discursos, però els noms s’imposen a les coses a partir de la comprensió de la plebs. Finalment estan els Ídols que van immigrar als ànims dels homes des dels diferents dogmes de les filosofies i també a partir de les lleis perverses de les demostracions, als quals denominarem Ídols del Teatre, ja que totes les filosofies que s’han rebut i s’han inventat pensem que són faules compostes i representades en les quals es van forjar mons ficticis i teatrals».

Bacon, F., La gran restauració, XXXVIII-XLIV.

1 Defineix els tipus d’«Ídols» que es distingeixen en el text.

2 Segons Bacon, quina és la relació entre teatre i ideologia?

a) Quin és el tema del text?

Si l’ús creatiu del pensament consisteix a construir raonaments bons, saber pensar té també un altre ús que es pot anomenar «defensiu».

Aquest ús ens permet protegir-nos del remolí d’idees i de missatges amb què contínuament ens bombardegen, per a no creure’ls i per a no acceptar-los ingènuament.

Per tant, en aquest sentit, saber pensar ens permet distingir, gràcies a la nostra capacitat de judici, entre els arguments raonables i sensats, d’una banda, i els que són tan sols enganys i argúcies amb què se’ns intenta manipular, de l’altra. La filosofia ens indica dues causes freqüents de falsedat en els arguments:

• Basar-se en afirmacions, en fets o en premisses inexactes, tergiversats o equivocats.

• Aplicar raonaments defectuosos des del punt de vista lògic, o siga, raonaments amb conclusions que no es dedueixen vàlidament de les seues premisses.

Textualment

«La producció d’idees, de concepcions i de consciència queda, en principi, directa i íntimament lligada amb l’activitat material i la relació material dels homes; és el llenguatge de la vida real. Les representacions, el pensament i la relació intel·lectual dels homes apareixen com l’emanació directa del seu comportament material. Igual passa amb la producció intel·lectual, tal com és representada pel llenguatge de la política, de les lleis, de la moral, de la religió, de la metafísica, etc., de tot un poble. Són els homes els que produeixen les seues representacions, les seues idees, etc., però els homes reals, actius, condicionats per a un desenvolupament determinat de les seues forces productives i de les relacions corresponents, fins a les formes més vastes que puguen tindre. La consciència no pot ser altra cosa que l’ésser conscient, i l’ésser dels homes és el seu procés real de la vida. Si en tota ideologia els homes i les seues relacions ens apareixen invertits com en una càmera obscura, el fenomen es deu al seu procés històric de vida, de la mateixa manera que la inversió dels objectes en la retina es deu al seu procés de vida físic».

Marx, K., La ideologia alemanya.

1 En quin sentit considera Marx en el text la moral, les lleis, la política... com la superestructura ideològica de la societat?

2 Des del teu punt de vista, és possible i desitjable una situació de superació de tota ideologia? Justifica la possibilitat d’aquesta superació i analitza’n les conseqüències.

b) Estableix l’estructura del text concretant la idea principal i les secundàries.

c) Es tracta d’un gènere divulgatiu, didàctic o científic? Quins trets característics dels que hem estudiat t’ho fan pensar? Posa’n exemples.

d) Detecta algun exemple d’ampliació informativa.

78 2 Estudi del discurs

D. Sánchez Meca i J. D. Mateu Alonso. Filosofia 1. Ed. Anaya.

39 U 2

2.6. Components bàsics del lèxic

Tot seguit recordarem breument els recursos d’habilitació i de creació lèxica necessaris per a satisfer les necessitats comunicatives dels parlants. Després dedicarem un espai a veure uns altres mitjans de la llengua per augmentar el cabal lèxic i crear la terminologia que facilita la comunicació científica.

Habilitació i creació lèxica

– Habilitació (o transcategorització). La formació de paraules es basa en l’economia i la reutilització de recursos ja existents. L’habilitació és l’aprofitament màxim de les paraules perquè permet que un mot es faça servir en diferents categories sense que el significant experimente cap canvi: demà és un adverbi (Hem quedat demà al cinema) que pot fer funció de nom (Estudia per tenir un demà millor); aprenent és una forma verbal (Estic aprenent a pintar a l’oli) que pot ser reutilitzada també com a nom (Joan és un jove aprenent de pintor). Com véiem a la unitat 1, les formes no personals dels verbs (gerundis, participis i infinitius) són les paraules proclius a l’habilitació.

Derivació. És la formació de paraules noves afegint els morfemes derivatius (o afixos) a un lexema. La paraula primitiva és aquella a partir de la qual es formen les derivades amb l’ajuda dels morfemes derivatius, que segons la posició, poden ser sufixos, si es col·loquen darrere del lexema (dansaire); prefixos, si es col·loquen davant del lexema (antinuclear); i infixos, si es col·loquen entre el lexema i un sufix per lligar ambdós elements (polseguera). La sufixació canvia la categoria gramatical d’alguns mots derivats. Vegem-ne els més freqüents.

79 U 2 ELS TEXTOS EXPOSITIUS D’ÀMBIT ACADÈMIC /

–

a) Sufixos nominalitzadors (poden presentar variacions de gènere i nombre): -aire, -al, -all, -alla, -atge, -am, -ar, -ari, -at, -ció, -er, -eria, -esa, -et, -ia, -im, -ís, -isme, -ista, -itat, -ment, -or, -ura.

b) Sufixos verbalitzadors: -ar, -ir, egar, -ejar (i variants), -itar, -itzar.

c) Sufixos adjectivadors (poden presentar variacions de gènere i nombre): -à, -aire, -al, -ar, -ari, -at, -ble, -dís, -dor, -enc, -eny, -er, -és, -esc, -í, -ístic, -iu, ívol, -ós, -tiu, -tori, -ut.

d) Sufixos adverbialitzadors: -ment.

Observa com l’addició d’un o més sufixos a un lexema pot canviar la categoria gramatical alhora que el significat.

Mot primitiu Sufix 1 Sufix 2 Sufix 3 Mot derivat Categoria resultant òrgan (nom)

isme organisme nom itzar organitzar verb itzar ada organitzada adjectiu itzar ada ment organitzadament adverbi

– Parasíntesi. És la formació de paraules noves afegint simultàniament un prefix i un sufix, de manera que la paraula no existeix en la llengua sense un d’aquests dos elements: per exemple, la paraula envellir, formada pels monemes en + vell + ir, és parasintètica perquè no existeixen les paraules *envell ni *vellir

Ara bé, si la paraula sí que existeix, es considera que és una derivada amb dos afixos o més. Compara la formació d’aquests mots.

Paraula Prefix 1 Prefix 2 Lexema Sufix Tipus de paraula

enterrament en terra ment parasintètica

desenterrament des en terra ment derivada

En tot cas, com en la derivació, el sufix determina la categoria gramatical del mot parasintètic: enterrar (verb), enterrament (nom).

– Composició. És la formació de paraules noves producte de la combinació de dos o més lexemes que poden ser de diferents categories gramaticals. Normalment, la paraula composta té la mateixa categoria del darrer lexema, llevat del cas que s’use com una categoria diferent per habilitació.

Lexema 1 + Lexema 2 Mot compost Categoria

salva (verb) + vides (nom) salvavides nom

pèl (nom) + roig (adjectiu) pèl-roig adjectiu

curt (adjectiu) + metratge (nom) curtmetratge nom

vist (verb) + i + plau (verb) vistiplau nom (habilitació)

80 2 Estudi del discurs

Els recursos de creació de paraules (derivació, parasíntesi i composició) permet la creació de famílies lèxiques o grups de paraules de comparteixen un mateix lexema: mercat, mercaderia, mercader, supermercat, etc.

Préstecs i barbarismes

El contacte entre pobles i llengües fan possible l’intercanvi de productes i experiències, així com de les paraules que els designen. El cabal lèxic, doncs, també es veu enriquit per la constant incorporació de mots que venen a satisfer totes les possibles necessitats comunicatives. A banda de la formació de paraules a partir dels propis recursos lèxics (composició, derivació i parasíntesi), hi ha la possibilitat d’adoptar paraules d’altres llengües. Els préstecs, doncs, són paraules manllevades a d’altres idiomes junt amb els nous objectes que designen (sandvitx, futbol, bufet, etc.).

De vegades, per moda o esnobisme, adoptem préstecs innecessaris que substitueixen paraules genuïnes i posen en perill la personalitat de l’idioma. En aquests cas, parlem de barbarismes . Els més freqüents, en el nostre cas, són els castellanismes ( cenicero, entonces, hasta ) i els anglicismes (tupper-ware, pressing, cleanex ). En un text formal s’han d’evitar els barbarismes.

La terminologia. Creació de neologismes

La terminologia és el conjunt de paraules i expressions pròpies d’una determinada ciència, art, ofici, etc. Les paraules que designen les descobertes de tipus científic s’anomenen neologismes. Aquestes unitats lèxiques noves són una constant font d’enriquiment del vocabulari disponible. Amb el pas del temps, poden esdevenir mots d’àmbit general, utilitzats fins i tot en registres populars: vídeo, televisió, computadora, fotografia, oculista, etc. Si els neologismes s’usen només en àmbits acadèmics s’anomenen tecnicismes: noema, gnosi, sturnus vulgaris, sintagma, equació, etc.

Els neologismes poden ser de creació pròpia mitjançant els recursos de derivació (de cistella s’ha format encistellar en l’àmbit de l’esport) i composició (amb els lexemes parar i llamp s’ha format parallamps); formats amb radicals grecs i llatins (amb tele, ‘lluny’ i skopeo, ‘jo mire’ s’ha format telescopi; amb hèlix, ‘espiral’ i pteron, ‘ala’ s’ha format helicòpter) o, com hem dit més amunt, incorporant préstecs d’unes altres llengües que a vegades s’adapten a les característiques fòniques i gràfiques de la llengua (com ara shoot, ‘tret’ que ha pres la forma xut) o no (com ara pizza o western).

Finalment, els cultismes foren neologismes en el seu moment en ser presos del llatí per designar conceptes abstractes de l’àmbit acadèmic: per exemple, littera (que havia evolucionat en el mot patrimonial lletra es va recuperar per formar el cultisme literatura ); el mateix passa amb lingua (patrimonial llengua , cultisme lingüística ). Aquesta relació entre cultisme amb significat abstracte i mot patrimonial amb significat concret es veu amb claredat als doblets o al·lòtrops : del llatí cathedra han evolucionat cadira (tipus de seient) que és un nom concret i càtedra (autoritat acadèmica que parla des d’una trona o gran cadira) que és un nom abstracte. De vegades, el cultisme sofria una lleu evolució fonètica i es quedava a mitjan camí entre el seu ètim llatí i l’evolució natural: regula → regla (abstracte), però rella (concret); miraculu → miracle (abstracte), però mirall (concret). Els coneixem amb el nom de semicultismes . De vegades, el cultisme s’utilitza aplicant-li un procés de derivació i esdevenen pseudoderivats : regular, miraculós, auricular, etc.

81 U 2 ELS TEXTOS EXPOSITIUS D’ÀMBIT ACADÈMIC /

Activitats

5 Digues la categoria gramatical d’aquestes paraules i forma’n derivades de diferents categories gramaticals.

bassa suau pobre jove cèlebre blanc compte venjar estimar pes mut sec fred magne lent ser estar creu groc soci sol escèptic savi recte jutge habitar festa préstec solc foc

➜ Bassa (nom): embassar (verb), embassament (nom), bassal (nom).

6 Canvia la categoria d’aquests mots amb un sufix i, després, transforma’ls en verbs afegint-hi un prefix i un sufix.

roig taula boira llum núvol pasta

llit trist quadrat blanc terra bony malalt sec verí just lleuger judici

mòbil cara fred dur marc farina verd negre febre llis sabor cap

➜ Roig (adjectiu): rojor (nom); enrogir, enrojolar, (verbs).

7 Identifica entre les paraules de les activitats 5 i 6 tres exemples d’habilitació, és a dir, paraules que puguem fer servir en més d’una categoria gramatical. Escriu-hi frases que ho demostren.

➜ Jove: Era un home encara jove → adjectiu. Els joves han marxat del poble → nom.

8 Digues la categoria gramatical d’aquestes paraules compostes. Després, digues la categoria de cadascun dels lexemes que les conformen.

bocabadat floricol allioli furgadents bocamoll manifasser

araboisraelià migdia altaveu parafang curtcircuit esmaperdut

enterramorts capicua capficar portaveu carabrut fisicoquímic terratrémol figaflor sordmut carvendre caranet comptagotes

➜ Trencaclosques (nom). Trenca (verb) + closques (nom).

9 Completa la graella següent amb paraules patrimonials, cultismes i pseudoderivats. Consulta un diccionari si cal.

Mot llatí Mot patrimonial Mot culte Mot pseudoderivat

rotundus redó

cerebellum cerebel

ignorare ignorància

directus dret

strictus estricte

radius radial

organum orgue

articulus article

sigillum sigil·lós

amygdala ametla

2 Estudi del discurs

Estu di de la llengua: la c ohesió

lèxica

3.1. Mecanismes de referència lèxica i gramatical

Els mecanismes de referència són aquells recursos que mantenen la cohesió textual evitant la repetició innecessària d’una part de l’oració. Quan en un text volem referir-nos a un element que ja ha aparegut anteriorment (antecedent), podem recuperar-lo repetint-lo:

Necessitava un vehicle i vaig decidir comprar un vehicle

En general, és preferible evitar aquesta repetició, que pot resultar enutjosa, i substituir-la per una paraula diferent:

Necessitava un vehicle i vaig decidir comprar una bicicleta antecedent nom

En aquest exemple hem recuperat l’antecedent vehicle amb el substantiu bicicleta, que comparteix part del significat amb l’antecedent: ‘artefacte, autopropulsat o no, que serveix per a transportar persones o coses d’un lloc a un altre’. Però també afig una concreció significativa: ‘de dues rodes, unides per un quadre, la del davant directora i la del darrere motora, que s’acciona amb pedals’.

Aquesta substitució és un mecanisme de referència lèxica perquè tant el significat que comparteixen vehicle i bicicleta com el que no comparteixen evoquen objectes de la realitat (referent). A més, el fet de compartir part del significat fa que vehicle no puga ser substituït per qualsevol paraula (rosa, tisores, nevera o cantant), sinó per paraules compatibles o de significats semblants (motocicleta, furgoneta, camió o cotxe).

A l’exemple anterior, també podríem haver substituït l’antecedent per un pronom: Necessitava un vehicle i vaig decidir comprar-ne un. antecedent pronom

En aquest cas no concretem el tipus de vehicle perquè la paraula que substitueix l’antecedent no té significat lèxic, sinó gramatical, és a dir, no té significat propi, sinó el del seu antecedent. Al contrari que bicicleta, el pronom pot substituir qualsevol paraula, independentment del seu significat. Aquest és un mecanisme de referència gramatical i ens n’ocuparem en la unitat 3.

Activitats

1 Llig aquest text i fes les activitats que et proposem tot seguit en què treballaràs les expressions subratllades.

Text 9. Pompeu Fabra a València

Heus ací les interessants manifestacions que Pompeu Fabra ha fet a Martí Martell [Miquel Duran i Tortajada] sobre la seua estada a València, publicades en La Veu de Catalunya […]

¿Quina tasca immediata creieu vós que cal fer a València en la qüestió de l’idioma?

—Una tasca pacient i ben orientada de depuració de la llengua. Que els valencians depurin la seva parla, que ja ens trobarem. La qüestió del nom és secundària. Els valencians poden anomenar llengua valenciana la que nosaltres anomenem llengua catalana. La cosa important és el fet de l’idioma i aquest és viu a les terres de València.

83 U 2

Activitats

Això mateix els vaig dir als joves de Taula de lletres valencianes, de L’Estel i d’altres, amb els quals vaig conversar belles estones. I encara vaig afegir el que ja he dit altres vegades: que cal continuar sense defalliments l’obra de depuració de la llengua valenciana, encara que no es preocupin gaire d’acostar-se al nostre català, però procurant descastellanitzar l’idioma, redreçar-lo i enriquir-lo. […] Aquests nuclis de joves ben orientats m’han pregat que torni a València per tal de donar un cicle de conferències sobre diversos aspectes del redreçament de l’idioma

Jo els he promès anar-hi per la tardor. En aquestes conferències penso dir, no el que els valencians han de fer, puix que són ells els que han de dirigir la tasca, sinó el que nosaltres havem fet per depurar i elevar l’idioma al nivell a què avui es troba […].

Finalment, mestre Pompeu Fabra, tornant a la qüestió de l’idioma a València, ens ha dit:

—Jo soc optimista i crec que es pot fer molt. El treball és pacient i no gens fàcil, però, ben orientat i persistent, pot donar grans resultats. Cal fer tot el possible per guanyar a València, la batalla de l’idioma.

Martí Martell. «Lo que diu Pompeu Fabra del seu viatge a València». Dins Taula de lletres valencianes. Selecció de textos. Ed. Institució Alfons el Magnànim.

a) Localitza els antecedents que substitueixen les paraules subratllades.

b) Quines d’aquestes substitucions constitueixen un mecanisme de referència lèxica?

c) Quines constitueixen un mecanisme de referència gramatical? Quina categoria gramatical tenen les paraules que substitueixen els antecedents?

3.2. La cohesió lèxica

Com hem dit, entenem per cohesió lèxica els mecanismes de referència o de recuperació d’una paraula mitjançant una altra amb la qual manté una relació de significat plenament lèxic. I sense aquesta relació no hi ha cohesió. Compara aquestes oracions.

Li he comprat un ram de roses. Les flors li arribaran demà.

Li he comprat un ram de roses. Les perles li arribaran demà.

L’oració a) està cohesionada perquè roses i flors comparteixen part del significat i la segona substitueix la primera. En b) les perles no té cap relació amb ram de roses, per tant, no hi ha substitució. Hem d’entendre que, a diferència de a), l’emissor ha comprat dos regals diferents: les roses i les perles. No hi ha, doncs, cohesió lèxica.

Una altra qüestió és aquest exemple:

Ja tinc els regals de Marta. Li he comprat un ram de roses i les perles li arribaran demà. Les roses i les perles tenen en comú que són per regalar. Per tant, mantenen una cohesió lèxica amb l’antecedent: regals

Aquesta relació entre paraules que permet la cohesió es pot fer per diversos mitjans.

➜ Trobaràs activitats per a treballar la cohesió lèxica en anayaeducacion.es

84 3 Estudi de la llengua

– Repetició de l’antecedent.

Tinc una bicicleta nova. La bicicleta que sempre he somniat.

– Ús d’un sinònim de l’antecedent.

M’han sobrat fulls de l’examen. Tenia folis de sobres a la carpeta.

– Ús de l’hiperònim de l’antecedent.

Li ha regalat roses, margarides i tulipes. Les flors eren precioses.

– Ús d’un mot jòquer.

L’accident va ser mínim. El fet no va aparéixer als diaris.

Repetició de l’antecedent

És la substitució d’un antecedent per un mot o un sintagma amb la mateixa forma (significant), el mateix sentit (significat) i el mateix referent (objecte de la realitat). L’abús inconscient d’aquestes repeticions és indici de pobresa lèxica.

Fa molts anys que visc en aquesta casa; i en aquesta casa vull passar la resta de la meua vida.

Aquest recurs, de valor emfatitzador i poètic, és l’anàfora poètica.

– Anadiplosi: repetició d’un paraula al final d’un enunciat (o d’un vers) i al principi del següent.

Sempre m’han agradat els llibres Llibres fidels que m’han fet companyia.

– Epanàfora: repetició d’una paraula al principi de cada estrofa o paràgraf.

Diners de tort fan veritat (…) Diners fan bé (…) Diners alegren los infants (…). (A. Turmeda)

– Epanalepsi: repetició d’una paraula després d’un determinat nombre de mots.

Aquelles mans, les mans on cabia la vaga tendresa d’un amor en la foscor d’un cine; aquelles mans, les mans que eren, de sobte, flames

– Epanadiplosi: repetició d’una paraula al principi i al final d’una frase o clàusula.

Calleu tots d’una vegada. Calleu!

Reiteració de l’antecedent (relacions lèxiques de referència) És la substitució d’un antecedent per un mot o un sintagma amb el mateix significat, o molt semblant, i el mateix referent (objecte de la realitat), però amb un significant diferent.

Fa molts anys que visc en aquesta casa; i en aquesta llar vull passar la resta de la meua vida.

L’emissor d’aquesta oració fa servir dos significants diferents (casa i llar), que tenen significats molt semblants (casa: ‘edifici dedicat a ser habitat per persones’; llar: ‘casa considerada com a lloc on viu la família’) i que la substitució fa coincidir amb el referent o objecte de la realitat (casa = llar).

85 U 2 LA COHESIÓ LÈXICA /

Tot seguit presentem les principals relacions de paraules per reiteració.

• Hiperonímia i hiponímia

La hiperonímia és la relació entre un antecedent i un mot o sintagma de sentit més extens (general):

Sempre he viscut en aquest xalet; i en aquesta casa vull passar la resta de la meua vida.

La crema d’immensos boscos de pins quasi deixa la serra sense arbres

Un tipus molt especial d’hiperonímia és la substitució per un comodí (o mot jòquer), és a dir, l’antecedent és una oració que se substitueix per un nom abstracte o concepte no referencial de significat molt extens i vague (cosa, fet, succés, etc.):

Fa molts anys que visc sol en aquesta casa; i aquest fet m’ha convertit en un home solitari i introvertit.

On fet equival a ‘viure molts anys sol en aquesta casa’.

La hiponímia, en canvi, és la relació entre un antecedent i un mot o sintagma de sentit més intens (concret):

Sempre he viscut en aquesta casa; i en aquesta barraqueta, per modesta que siga, vull passar la resta de la meua vida.

La desforestació acabarà per deixar-nos sense arbres. Com explicarem als nostres nets què és un pi, o una carrasca?

Hiponímia i hiperonímia, doncs, són dos procediments complementaris de cohesió lèxica. Podem evitar la repetició d’un antecedent substituint-lo per un hipònim, concretant-ne el significat (arbre → pi ) o per un hiperònim, generalitzant-ne el significat (arbre → vegetal ).

Cada hiperònim correspon un nombre indefinit d’hipònims que, a la vegada, poden ser hiperònims respecte d’altres mots de significat més concret. Els hipònims corresponents a un hiperònim són cohipònims entre si (pi / carrasca):

Hiperònim  Hipònim / Hiperònim 

86 3 Estudi de la llengua

Hipònims vegetals cohipònims arbres cohipònims pi carrasca ametler arbustos cohipònims romaní argelaga arboç hortalisses cohipònims col bleda api ⎧ ⎪ ⎪ ⎪ ⎪ ⎨ ⎪ ⎪ ⎪ ⎪ ⎩ ⎧ ⎨ ⎩ ⎧ ⎨ ⎩ ⎧ ⎨ ⎩

Les paraules que, relacionades al voltant d’un mateix tema, comparteixen un determinat nombre de trets significatius (semes), tenen la mateixa categoria gramatical i una relació de significat basada en la inclusió dins d’un terme comú (hiperònim) que les engloba totes, formen un camp lèxic.

• Sinonímia i polisèmia

La sinonímia és la correspondència entre un significat i diversos significants, és a dir, la coincidència de significat entre dues o més paraules. També podem mantenir la cohesió lèxica mitjançant la substitució per un sinònim.

Sempre he viscut en aquesta casa; difícilment trobaré un habitatge millor. La sinonímia pura o total és rara perquè això implica que els significats de dos sinònims són idèntics en tots els contextos, com per exemple, entre els verbs dur i portar, o en els anomenats geosinònims o sinònims geogràfics, és a dir, paraules de diferents dialectes geogràfics que coincideixen plenament en el significat: espill-mirall, eixir-sortir, gos-ca, xic-noi-al·lot, etc.

Per això, en general, es prefereix parlar de mots que formen part d’un mateix grup ideològic, és a dir, que tenen un significat molt semblant, com ara trencar, esgarrar, espatlar, esmicolar, estripar, esguellar, deteriorar, rompre, etc.

Normalment, però, els diferents sinònims s’adeqüen als diversos registres. Per exemple: en un fullet informatiu sobre les conseqüències del consum desmesurat de l’alcohol, és difícil que hi apareguen mots freqüents en els usos col·loquials com borratxera, pedal, bufa o eufemismes com anar perjudicat, sinó paraules més formals com embriaguesa o intoxicació etílica. Recorda que, d’aquesta especialització sinonímica, en diem adequació.

Finalment ens referirem a un tipus de sinonímia de molt rendiment, especialment en els textos d’àmbit periodístic: la sinonímia textual. Consisteix en la substitució d’un antecedent per una paraula de significat diferent, però que coincideixen plenament, tant en el sentit com en el referent, en determinats contextos. Fixa’t que la sinonímia textual funciona de manera molt semblant a l’antonomàsia.

Una inoportuna lesió ha deixat Pau Gasol amb la sensació d’haver deixat escapar l’oportunitat de guanyar un tercer anell de l’NBA. Els problemes físics del gegant de Sant Pol i d’altres jugadors clau dels Bulls han permés els Cavs remuntar la sèrie i accedir a la final de la Conferència Est.

Al contrari de la sinonímia, la polisèmia és la correspondència entre un significant i diversos significats, que permet designar amb una paraula molts objectes de la realitat. Es tracta d’un recurs d’economia lingüística basat en l’analogia (metaforització) que, en els diccionaris, identifiquem perquè a una entrada li corresponen diferents accepcions. Per exemple:

cap m. 1 Part superior del cos de l’home i anterior i superior de molts animals, que conté els principals òrgans dels sentits i centres nerviosos. 2 Seu de l’intel·lecte, talent, judici, seny.

3 Persona que ostenta la representació d’un llinatge. 4 Lloc preferent, central. 1 Població principal d’un territori, capital. 5 Part més alta d’una cosa. 5 Part anterior, per on comença una cosa. […]

87 U 2

LA COHESIÓ LÈXICA /

Convé no confondre la polisèmia amb l’homonímia o paraules diferents que fortuïtament (per evolució fonètica, normalment) tenen el mateix el significant. Els homònims poden ser homòfons, si coincideixen en la pronúncia (fals i falç); o bé, homògrafs si coincideixen en l’escriptura (deu, ‘numeral’ i deu, ‘forma verbal’) o tant en l’escriptura com en la pronúncia (gel, ‘aigua en estat sòlid’ o bé ‘líquid gelatinós’).

Els homònims tenen un origen etimològic diferent: gel (‘aigua en estat sòlid’), ve del llatí gelu; en canvi gel (‘líquid gelatinós’) ve de l’anglés gel(atin). En un diccionari, es reconeixen perquè tenen entrades diferents. Per exemple:

cap1 m. 1 Part superior del cos de l’home i anterior i superior de molts animals, que conté els principals òrgans dels sentits i centres nerviosos. 2 Seu de l’intel·lecte, talent, judici, seny. 3 Persona que ostenta la representació d’un llinatge. […]

cap2 adj. i pron. Algun (no existent realment, sinó imaginat per a fer-lo objecte d’una negació, una exclusió, una interrogació, una suposició). No té cap cosí. Saps cap remei, per a això? Cap (no en sé cap).

cap3 prep. En direcció a, devers. Vine cap ací. Si vas cap a casa, avisa’m.

Activitats

2 Llig atentament aquest text de Jaume Bofill, també conegut pel pseudònim Guerau de Liost, i assenyala les repeticions lèxiques. Després, digues el nom del recurs de repetició.

➜ Pots escoltar l’enregistrament d’aquest text en anayaeducacion.es

Text 10. Les virtuts del silenci

Gairebé sempre la contenció és fèrtil. Les paraules tenen tota la valor que se’ls dona. Elles, en l’ordre espiritual, són la mesura de les coses, però elles també, com la moneda, depenen de la fluctuació general de les altres coses. Un règim cohibitori té això de bo: afina la producció de paraules i n’afina la comprensió. Escriptors i lectors hi guanyen. I hi guanyen els mateixos cohibidors. […]

Qui no pot passejar-se pel seu clos, se’n va a córrer món. Qui no pot tocar el món, parla de la lluna. Quan se’ns veden els temes contingents, filosofem de l’eternitat. Quan se’ns veden els temes eterns, dialoguem frívolament del temps que fa. […]

Jaume Bofill i Mates. Diari La Publicitat (oct. 1928). Dins Articles. Ed. 62/Orbis.

3 Identifica l’hiperònim de cada camp lèxic.

– Butaca, cadira, seient, sofà, tamboret, otomana, banc, tron.

– Nevera, rentadora, rentaplats, electrodomèstic, televisió, transistor, torradora.

– Clavellina, flor, rosa, margarida, jacint, lliri, crisantem, orquídia.

– Casa, apartament, xalet, torre, palau, pis, cau, vil·la, pavelló.

– Navalla, espasa, arma, daga, punyal, simitarra, sabre, floret.

88 3 Estudi de la llengua

Activitats

4 Ompli els buits d’aquest text amb mots, hipònims o hiperònims dels subratllats, que mantinguen la cohesió lèxica. Pots triar entre aquestes paraules. aborígens casa ciutadans debat esport gent gespa guàrdies institucions insults jugador jugadors nena prestigi racisme terra personalitats

Text 11. Racisme a l’esport

Els pares d’Adam Goodes es van emocionar quan van poder votar per primer cop, el 1967. Fins llavors, els aborígens no tenien els mateixos drets que els altres … australians. Per a tota una generació d’…, poder veure els seus primers representants al Parlament va ser tota una fita. De mica en mica, les … polítiques d’Austràlia construïen un discurs crític amb el seu passat indigne, ple de violacions, assassinats i detencions d’aborígens.

Goodes va créixer en llibertat. Escollit l’any 2014 com a Australià de l’Any, és un dels esportistes més destacats dins d’una nació on competir en el terreny esportiu és una tradició. És considerat un dels millors … de futbol australià, l’… local, amb unes normes pròpies que el situen a mig camí entre el rugbi, el futbol gaèlic i el futbol.

La mare de Goodes és aborigen. El pare té sang irlandesa i escocesa. El … sempre s’ha considerat aborigen i, aprofitant la seva fama, ha liderat diferents campanyes per defensar els drets, la tradició i la història de la seva … . Tot i el seu …, l’estrella dels Sydney Swans és poc coneguda lluny del seu país perquè competeix en un esport limitat a la seua … . Però a … és una estrella, ja que ha estat escollit dos cops millor jugador de l’any.

Goodes, però, s’ha trobat aquestes darreres setmanes al mig d’una polèmica tan forta, que ara mateix medita plegar i retirar-se. Just quan Austràlia viu un … terrible sobre l’arribada de refugiats, amb un alarmant augment d’atacs xenòfobs, el jugador ha estat víctima de diferents casos de … als estadis. Tot va començar el maig del 2013, quan una jove aficionada de 13 anys va cridar que Goodes era una «mona». Goodes va reaccionar amb caràcter i, en veure la …, malgrat la seva edat, va assenyalar als responsables de seguretat qui havia cridat aquell insult i els … van expulsar-la de l’estadi. Goodes va ser criticat per molts periodistes i directius de clubs. Altres … vinculades a l’esport el van defensar.

Durant els darrers mesos, Goodes i altres jugadors aborígens han rebut atacs verbals, … amb una expressió de menyspreu d’origen britànic, que consisteix a cridar «booo» quan algú no t’agrada. Goodes, però, ha seguit reaccionant amb caràcter sobre el terreny de joc. Un cop va abandonar la … . Un altre cop va tornar a identificar un aficionat per fer-lo fora de l’estadi. Fa poques setmanes, el van tornar a atacar. Llavors, el seu company d’equip Lewis Jetta, també aborigen, va decidir celebrar una anotació fent un ball tribal aborigen en què s’imita un guerrer armat amb una llança.

Adaptat del diari Ara

➜ Trobaràs informació sobre l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible 10, Reducció de les desigualtats, en anayaeducacion.es

Adam Goodes.

89 U 2 LA COHESIÓ LÈXICA /

5 Busca al text deu exemples de sinonímia textual.

6 Emplena la graella següent relacionant cada mot amb el registre corresponent.

– Castigar, punir, sancionar, empaperar, amollar un paquet, aplicar un correctiu.

– Matar, pelar, assassinar, occir, enviar a l’altre barri.

– Robar, furtar, pispar, usurpar, apropiar-se, afaitar, desposseir.

– Garjola, presó, penal, trena, presidi, captiveri.

7 Llig aquest text i substitueix cada mot subratllat pel sinònim corresponent dels que et donem.

Aconseguit, amabilitat, cautela, convertit, darrers, desaparegut, enemistat, espècie, fàcil, lletraferits, prodigi, rivalitat, suspicàcia, volums.

Text

Comprensió i cordialitat

Després de l’èxit extraordinari assolit per l’exposició del llibre català a Madrid —èxit de públic i de premsa— cal que nosaltres, valencians, reflexionem una mica.

L’antagonisme —potser franca hostilitat— entre Catalunya i Castella, entre Barcelona i Madrid, havia esdevingut un fet inevitable i havia pres caràcter de mal crònic sobretot als últims anys. Uns pocs intel·lectuals castellans s’interessaven per la cultura catalana; i uns pocs catalans es preocupaven del que passava a Madrid. […]

Com s’ha pogut ara fer el miracle? Ha estat ben senzill i ben lluny d’ésser cap meravella supernatural. Ha sigut bastant que la noble i jovenívola Gaceta Literaria haja fet anar a Madrid uns milers de llibres catalans i els haja posat davant els ulls dels madrilenys, per a què tota aquella prevenció mútua d’abans, aquell mutu recel, aquelles mútues asprors, s’hagen esvanit. Aquesta mena de miracles sols necessiten, per a realitzar-se, dues coses: comprensió i cordialitat —que en fan una a soles: esperit de civilització.

Artur Perucho (des. 1927). Dins Taula de lletres valencianes. Selecció de textos. Ed. Institució Alfons el Magnànim.

punir assassinar pispar trena

Vulgar Col·loquial Estàndard Especialitzat Literari 12. L’exposició del llibre

3 Estudi de la llengua

Activitats

Relacions d’associació. Els camps semàntics

Per acabar, analitzarem les paraules que estableixen una relació de sentit (encara que aquest siga diferent), però amb distinta forma (significant) i diferent referent (objecte de la realitat).

Sempre he viscut en aquesta casa; i per la seua porta només me’n trauran amb els peus per davant.

Aquestes relacions poden ser:

– De complementarietat, si dues paraules s’oposen sense gradació, de manera que negar-ne una suposa afirmar-ne l’altra.

Sempre he viscut en aquesta casa; i en aquesta casa moriré

D’antonímia, si dues paraules s’oposen amb gradació (calent, tebi, fred, congelat).

Sempre he viscut en una casa gran; no podria viure en un apartament. En una casa tan menuda no cabrien els meus efectes personals.

D’oposició relativa (inversió), si els significats de dues paraules s’oposen sense ser contraris, sinó perquè es pressuposen.

Sempre he viscut en aquesta casa; així que no la pense vendre. A més, qui voldria comprar aquest vell casalot?

– Pragmàtica (enciclopèdica) o relació associativa part-tot, si dues paraules o més estan relacionades temàticament perquè remeten a un mateix marc.

Sempre he viscut en aquesta casa; difícilment en trobaria una altra amb aquestes portes de fusta polida, amb aquests balcons modernistes, alts sostres i amplis finestrals.

Les relacions d’associació es produeixen entre paraules que formen un camp semàntic, és a dir, paraules que comparteixen part del significat, però de diferents categories gramaticals i que no depenen d’un hiperònim general. Per exemple: sol, platja, arena, ombrel·la, tovallola, bronzejar-se, nadar, etc.

91 U 2 LA COHESIÓ LÈXICA /

–

Activitats

8 Llig aquest text de Carles Soldevila publicat a La Publicitat el 1922 i fes l’activitat proposada.

➜ Pots escoltar l’enregistrament d’aquest text en anayaeducacion.es

Text 13. El tedi dels diumenges

Temps a venir, l’historiador de la literatura haurà d’estudiar les novel·les, les poesies, les comèdies i les memòries personals com tots els historiadors de la literatura, però a més a més, els anuncis. […]

Fa pocs dies llegia a la propaganda d’un automòbil que començava d’aquesta insospitada manera: «És curiós de constatar com és freqüent el cas de divorci, basat sobre la incompatibilitat de caràcters. Tot sovint, no hi ha altra causa que l’ociositat a contracor, el tedi, bé podem dir-ho, que regna en moltes llars durant la jornada dominical. Compreu un automòbil X i trobareu, amb les joies del turisme, la satisfacció que procura la pau de la llar».

El punt de partida és ben triat, cal reconèixer-ho. Aquesta ociositat a contracor, aquest tedi dels diumenges, minant la felicitat dels matrimonis, és una cosa ben vista, que més aviat sembla pertànyer al radi visual d’un psicòleg que no pas al d’un fabricant d’automòbils. Verament, el diumenge per a molts matrimonis és el dia de prova. Els dies feiners passen aladament; marit i muller tot just canvien quatre paraules tot dinant, no han de prendre ni l’un ni l’altre cap iniciativa, la vida tota sola cura de fer-los lliscar sobre uns carrils coneguts des de l’hora que es lleven fins a l`hora que es colguen. Estan cansats. No triguen massa a adormir-se.

En canvi, el diumenge crea un seguit de problemes. Al matí, encara rai! Un hom pot llevar-se tard, pot anar a missa, pot anar a casa el pastisser a comprar les postres. Sense gaire de treball es troba entaulat per al dinar. Les penes i fatics comencen a la tarda… se’n veuen de matrimonis ensopits voltant per aquests mons de Déu! I ara afegiu els que no es veuen perquè, més ensopits encara o més lligats per una prole difícil de mobilitzar, han restat a casa.

L’automòbil, certament, fora una solució o una alleujança. L’anunci està ben orientat en oferir-los-hi. Però, és que la majoria dels matrimonis que s’ensopeixen en poden comprar, d’automòbil?.

Carles Soldevila. Fulls de dietari i altres proses (1922). Dins Articles. Ed. 62/Orbis.

a) Quina relació de sentit hi ha entre aquests grups d’expressions del text?

Les novel·les, les poesies, les comèdies, les memòries personals ↔ els anuncis

Anuncis ↔ propaganda

Ociositat a contracor ↔ tedi

Diumenge ↔ dies feiners

Marit ↔ muller

Des de l’hora que es lleven ↔ fins a l’hora que es colguen

Matí ↔ tarda

92 3 Estudi de la llengua

Comentari de textos: capacitat d’anàlisi i síntesi (I)

Iniciem l’estudi del comentari de textos aplicant algunes qüestions estudiades en aquesta unitat referides als textos expositius d’àmbit acadèmic i a la cohesió lèxica. Les posarem en pràctica comentant un text i, finalment, te’n proporcionarem un model de redacció d’aquesta part.

4.1. Capacitat d’anàlisi i síntesi

En analitzar els textos d’àmbit acadèmic, hem estudiat els principals recursos d’anàlisi i síntesi, que tanta importància tenen en la tasca d’un estudiant. Quan comentem textos, demostrem la capacitat de síntesi si en concretem el tema del text i el resumim respectant-ne la integritat del missatge alhora que el reduïm a allò que és essencial; demostrem la capacitat d’anàlisi quan n’expliquem l’estructura, com progressa el tema i interpretem la tesi, entre altres aspectes.

En aquesta unitat veurem com resumir un text, com concretar-ne el tema i la identificació de les idees secundàries. Deixarem per a la unitat 3 l’anàlisi de l’estructura i de la progressió temàtica.

4.2. El resum

Resumir un text és fer conscientment el que solem fer de manera intuïtiva quan estudiem: llegir atentament el text, fer-nos una idea de com està estructurat, captar-ne la idea principal i les secundàries, entendre la relació que hi ha entre aquestes (exemples, arguments, conclusions, tesis, etc.) i reproduir-ne el missatge procurant que el resultat no supere una tercera part del text original.

Subratllar les idees essencials pot ajudar-nos, però cal tenir en compte que:

– Hem d’entendre les idees subratllades.

– En redactar el resum, no podem lligar-les com qui «selecciona, copia i enganxa» perquè no tindrà el mateix sentit sense les idees que hem rebutjat.

– Hem de lligar les idees amb connectors que en respecten la interrelació i el sentit que l’emissor els hi dona. En cas contrari, les idees podrien resultar incoherents i, fins i tot, contradictòries.

Convé canviar l’estil de l’escrit fent servir les nostres pròpies paraules. Fixa’t com hem resumit aquesta entrada d’enciclopèdia.

Text 14

Ernest Martínez Ferrando (València, 1891 - València, 1965)

Historiador i literat. Es llicencià en història a València. Ingressà per oposició al Cos d’Arxivers, i fou destinat a la Biblioteca Universitària de Barcelona, a l’Arxiu d’Hisenda i a la Biblioteca Provincial de Girona, fins que, el 1920, fou destinat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, del qual fou director del 1940 al 1961. Millorà notablement les instal·lacions de l’Arxiu i planejà un ambiciós projecte de modernització i d’ampliació, que començà a executar.

Extret de <www.enciclopedia.cat>.

Ernest Martínez Ferrando (València, 1891-1965) fou un historiador i literat. Treballà d’arxiver a Barcelona i Girona, i fou el director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (19401961) que en va ampliar i modernitzar.

93 U 2

–

4.3. El tema

El tema és allò que contesta la pregunta «de què tracta el text?». La resposta, o formulació del tema, doncs, ha de ser un enunciat molt general perquè abrace el contingut de tot el text; però no tan general que no done pistes de la informació que proporciona. Per exemple, no seria correcte dir que el tema del text 14 és «l’ampliació i millora de l’Arxiu de la Corona d’Aragó» perquè és una idea massa concreta i no està clar que siga més important que les altres que hi apareixen. Tampoc seria correcte limitar-se a dir que el tema és «Vida d’Ernest Martínez Ferrando» perquè és massa general i no toca la part referida al text, que és el perfil professional.

Per formular el tema podem construir un enunciat de dues maneres:

Un subjecte (l’autor/a, l’emissor, nom de l’autor/a, el text) més un verb (tracta, explica, expressa, etc.) més un predicat (el missatge del text). Per exemple: El text 14 explica a què es va dedicar professionalment Ernest Martínez Ferrando.

– Formulació directa del tema mitjançant un procés de nominalització. Per exemple: El tema del text 14 és la tasca professional d’Ernest Martínez Ferrando. Teniu en compte que cal evitar aquest tipus de formulacions:

Interrogacions retòriques: Qui és Ernest Martínez Ferrando?

L’adulació: Ernest Martínez Ferrando, un arxiver excepcional.

– La ironia: Una rata de biblioteca anomenada Ernest Martínez Ferrando.

– L’expressió «El tema tracta de…». El tema és allò tractat pel text, per tant un tema no tracta mai un tema.

4.4. L’eix temàtic. Motius secundaris i elements paratextuals

El tema, doncs, és la informació que regeix tot el text. Per això, és més exacte referir-nos-hi com a eix temàtic, el qual progressa oració a oració, paràgraf a paràgraf, mostrant-nos els motius secundaris, que són les diferents idees en què el tema es concreta. Tornant al text 14, podem dir que té un tema (eix temàtic) i quatre motius secundaris:

– Eix temàtic: la tasca professional d’Ernest Martínez Ferrando.

– Motiu secundari 1: ofici de Martínez Ferrando.

Motiu secundari 2: lloc i data de naixença i defunció.

Motiu secundari 3: formació de l’autor.

– Motiu secundari 4: tasca d’arxiver de Martínez Ferrando.

Fixa’t que aquests motius secundaris són informacions noves, relacionades amb el tema perquè el concreten i que apareixen seguint un ordre o progressió temàtica. Però aquesta qüestió la tractarem en la propera unitat en parlar de l’estructura dels textos.

Finalment, hi ha els elements paratextuals, que són la perifèria del text, complementen la informació i ens poden ajudar a concretar tant el tema com els motius secundaris.

– El títol, que facilita al receptor de què tracta el text. Alguns títols són un autèntic esforç de condensació informativa i, si hi ha finalitat estètica o persuasiva, de creativitat retòrica perquè també poden cridar l’atenció sobre el missatge.

–

4 Comentari de textos

Ernest Martínez Ferrando.

Distingim dos tipus de títol:

• Temàtic, si coincideix amb l’eix temàtic, és a dir, al·ludeix directament al tema tractat.

• Remàtic, si al·ludeix a algun motiu secundari o idea que es desprén del text i que constitueix una informació nova, una conclusió, una tesi, etc.

– Els motius iconogràfics: una fotografia, un gràfic, una imatge, etc., tenen un efecte condensador de la informació més rellevant i són freqüents als textos divulgatius i didàctics, a la literatura infantil i juvenil, als textos periodístics, etc.

La referència bibliogràfica (si es tracta d’un text que forma part d’un de més extens), que aporta informació valuosa com ara l’àmbit d’ús, el gènere textual, l’autoria, etc.

Els elements paratextuals del text 14, per exemple, són el títol temàtic perquè es refereix al tema (informació sobre Ernest Martínez Ferrando), la fotografia de l’autor que il·lustra la informació i la referència bibliogràfica a la pàgina de l’enciclopèdia electrònica en què es troba, cosa que ens aporta la informació del tipus de text (expositiu), la finalitat (informar), l’àmbit (acadèmic) i el gènere (divulgatiu per tractar-se d’una enciclopèdia que transmet coneixements generals).

95 U 2 CAPACITAT D’ANÀLISI I SÍNTESI (I) /

–

Palau del Lloctinent, Barcelona, seu històrica de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Al fons destaca la torre mirador del rei Martí.

4.5. Exemple de comentari

Ara practicaràs en un text el comentari dels aspectes que hem tractat en aquesta unitat. Hauràs de llegir atentament el text i resoldre les activitats proposades. Després redacta el comentari i compara’l amb el que et proposem.

Capítol 9

Què és l’impressionisme?

En aquest capítol ens centrarem especialment en una obra musical, una obra mestra del gran compositor francés Claude Debussy titulada La mer, que potser siga l’obra més famosa sobre el mar que mai s’haja escrit. Quan jo era més jove i vivia a Boston, no podia imaginar que existira ningú que no haguera vist mai l’oceà, com, per exemple, els habitants de Winnipeg, ciutat situada al centre del Canadà. Ara bé, si volguera explicar a algú de Winnipeg com és el mar, podria fer-ho amb facilitat amb dades o fets, o podria enviar-li una postal de Coney Island. Però tot això no li transmetria la veritable qualitat del mar, allò que se sent en mirar-lo, olorar-lo o sentir-lo, en totes les varietats de calma, tempesta i enrenou. El que el nostre amic de Winnipeg necessitaria és una impressió del mar, no només dades o fets. I això ens duu directament al nostre tema, l’impressionisme.

Aquesta obra marina de Debussy és el que hom diu una obra musical impressionista: és a dir, no et conta cap fet; no és una descripció realista, és més aviat tot color, moviment i suggestió

Aqueixa fou la idea que tots els artistes impressionistes tenien al cap, foren poetes, pintors o compositors, i, per cert, la majoria són francesos, perquè fou un descobriment francés que en l’art es pot aconseguir major intensitat mitjançant la suggestió que amb una descripció realista. Ara bé, l’objectiu principal de la música no es descriure res en absolut, sinó ser només música i proporcionar-nos emoció, plaer i inspiració només a través dels sons. Però de vegades alguna música tracta de coses: de la natura, d’històries o idees, i aquesta música s’anomena «música programàtica». La música impressionista és quasi sempre programàtica, es a dir, tracta d’alguna cosa: d’un paisatge, un poema o una imatge. La idea primigènia d’impressionisme va sorgir amb els pintors francesos: Manet, Monet, Renoir i altres autors famosos.

96 4 Comentari de textos

Text 15. Debussy i l’impressionisme: La mer Adaptat d’El mestre us convida a un concert. Leonard Bernstein. Ed. Siruela. Il·lustració de María Pascual, cedida per Ed. Siruela.

Activitats

Capacitat d’anàlisi i síntesi

1 Localitza les idees fonamentals del text: una del principi, dues o tres d’enmig i una del final. La distribució en paràgrafs pot resultar-te útil, però també com està estructurat: la primera idea és un pretext, és a dir, una excusa per introduir el tema; la part central n’és una explicació; i la darrera, en canvi, relaciona el tema amb la música.

2 Redacta un resum en què apareguen aquestes idees com t’hem explicat en l’apartat 4.2. Recorda que has de canviar de paràgraf després de cada idea i que la redacció no hauria d’ocupar més de deu línies.

3 Concreta el tema. Recorda que ha de ser prou general perquè abrace tot el text, però no tant que puga referir-se a qualsevol text relacionat remotament amb el tema. Seria incorrecte dir «el tema és l’impressionisme».

4 Enumera els motius secundaris segons l’ordre d’aparició.

5 Cita els elements paratextuals que hi puguem trobar i digues si ens aporten alguna informació addicional sobre el text.

Caracterització del text

6 Digues la finalitat i el tipus de text justificant les respostes a partir dels coneixements adquirits en aquesta unitat.

7 Concreta’n també l’àmbit i el gènere. Pots justificar ambdues característiques amb la informació que has estudiat.

Anàlisi lingüística del text

8 Analitza les formes verbals personals dels quatre primers paràgrafs (temps i mode). Després, digues quines formes són marques díctiques temporals.

9 Analitza la cohesió lèxica del text posant exemples de relació entre paraules per repetició, reiteració i associació.

10 Busca al text exemples de «terminologia» musical. Explica si hi ha alguna relació entre l’escassetat o l’abundor d’aquesta terminologia i el gènere textual al qual pertany.

11 Per què creus que l’autor fa servir la lletra cursiva i les cometes?

Comentari de «Què és l’impressionisme?» de Leonard Bernstein

• Capacitat d’anàlisi i síntesi

– Resum

El capítol està dedicat a l’obra més emblemàtica de Claude Debussy: La mer.

Per explicar què és el mar a algú que no l’ha vist mai, no n’hi ha prou amb una descripció realista o una fotografia d’un paisatge mariner perquè li caldria, a més, una impressió del mar, sentir-lo.

97 U 2

CAPACITAT D’ANÀLISI I SÍNTESI (I) /

L’obra de Debussy és impressionista perquè prova de suggerir la veritable qualitat del mar a través de la música.

L’impressionisme, doncs, és una manera suggestiva de descriure, no realista. Aquest moviment artístic d’origen francés com els pintors que l’inventaren (Manet, Monet i Renoir) va fer que la música poguera ser programàtica

– Eix temàtic i elements paratextuals Leonard Bernstein explica en què consisteix l’impressionisme musical. Entre les idees secundàries que acompanyen el tema podem destacar:

• Debussy i La mer, bons exemples d’impressionisme musical.

• Com explicar què és el mar a algú que no l’ha vist.

• Conceptes de descripció realista i descripció impressionista.

• Origen francés de l’impressionisme.

• Concepte de música programàtica.

Entre els elements paratextuals, hi trobem:

• La imatge de la coberta del llibre al qual pertany el text, cosa que ens fa pensar en una obra no especialitzada.

• La referència bibliogràfica al final del text, que confirma el caràcter informal de la informació que conté.

• El títol, que té dues parts: la indicació del capítol, que ens fa pensar que el text és el fragment d’un llibre, i el tema que tracta el capítol esmentat, que coincideix amb el tractat al text. Per tant, es tracta d’un títol temàtic. D’altra banda, la seqüenciació en capítols i la manera de formular el títol ratifiquen la informalitat i el caràcter general de la informació tractada

• Caracterització del text

– Finalitat i tipus de text

La finalitat del text és informar els lectors sobre què és l’impressionisme musical mitjançant l’obra més emblemàtica d’aquest moviment: La mer de Claude Debussy. Per tant, ens trobem davant d’un text explicatiu.

– Àmbit d’ús i gènere textual

Com que el tema està relacionat directament amb la història de la música i, indirectament, de l’art, l’àmbit és acadèmic. D’altra banda, l’escassetat de tecnicismes musicals, l’estil familiar i la manera d’exemplificar la informació fan pensar en un gènere divulgatiu destinat a un públic molt jove.

• Anàlisi lingüística del text

– Formes verbals

Al primer paràgraf, on l’autor presenta el tema, les formes verbals emprades no fan present el temps de l’enunciació: futur (centrarem), present de subjuntiu (siga) i perfet de subjuntiu (haja escrit).

Al segon paràgraf, on l’autor explica un cas hipotètic per exemplificar, tampoc no hi ha dixi temporal. Els verbs estan en imperfet d’indicatiu (era, podia) i de subjuntiu (existira, volguera), en present d’indicatiu (és, sent, duu), en plusquamperfet de subjuntiu (haguera vist) i condicional simple (podria, transmetria, necessitaria). El mateix podem dir del tercer paràgraf, on només hi ha el present d’indicatiu (és).

4 Comentari de textos

Al quart paràgraf, però, apareixen dues formes que fan present un temps anterior a l’ara comunicatiu entre emissor i receptor: el passat simple (fou). Les altres formes no són díctiques: imperfet d’indicatiu (tenien) i de subjuntiu (foren) i present d’indicatiu (pot).

– Cohesió lèxica

Al text trobem paraules repetides per formar part de l’eix temàtic (obra, mar, impressió, música).

Encara que no gaire abundosa, hi ha substitució per hipònims (artistes > poetes, pintors, compositors) i per hiperònims (oceà < mar). La relació amb una paraula comodí (tema > impressionisme; cosa > paisatge, poema, imatge) forma part de l’estil familiar de l’autor.

És més freqüent la relació de cohiponímia ( poetes, pintors, compositors; mirar, olorar, sentir; emoció, plaer, inspiració) i d’antonímia (suggestió, descripció realista; calma, tempesta, enrenou).

Finalment cal destacar la relació associativa de marc de paraules relacionades amb l’art (impressionista, suggestió, realista, programàtica, color, moviment, etc.).

La terminologia (o conjunt de tecnicismes relacionats amb la música) és escassa perquè l’autor busca la manera d’expressar-se amb un llenguatge assequible a un públic molt jove i poc iniciat en el món de la música: impressionista i programàtica, termes que explica de manera profusa.

– Cometes i cursiva

Només hi ha una expressió entre cometes, que l’autor fa servir per anomenar de manera tècnica un tipus de música molt concret (música programàtica). La cursiva, tanmateix, s’hi utilitza per citar els títols de l’obra a la qual pertany el text (referència bibliogràfica) i l’obra de Debussy; i a més, per remarcar la importància del significat de determinades paraules: qualitat, impressió, tracta, suggestió, impressionisme i quasi sempre

99 U 2

CAPACITAT D’ANÀLISI I SÍNTESI (I) /

Aplica els teus coneixements

Esquema de la unitat

Recorda't de seleccionar el material de treball d'aquesta unitat per al teu dossier d'aprenentatge

T’oferim un esquema on trobaràs els conceptes essencials que hem vist en aquesta unitat per tal que t’ajuden a l’hora d’estudiar.

1. Història de la llengua i de la literatura: la literatura noucentista

La llengua durant el Noucentisme

• Els noucentistes van aconseguir normativitzar la llengua gràcies als esforços de Pompeu Fabra, el patrocini de la Mancomunitat i la tasca de l’Institut d’Estudis Catalans.

• El Noucentisme té una etapa inicial o combativa (1906-1913), en què es donen a conéixer gràcies als èxits electorals de la Lliga; i una etapa establida (1914-1923), en la qual creen una infraestructura cultural depenent de la Mancomunitat.

Noucentisme: cronologia i caracterització

• Va proposar una estètica basada en el classicisme, l’arbitrarisme, l’imperialisme, el racionalisme i el civilisme.

• Josep Carner (poeta), Eugeni d’Ors (assagista), Pompeu Fabra (lingüista) i Enric Prat de la Riba (polític) són els principals artífex de la cultura noucentista.

• Els gèneres que millor s’adapten a aquesta estètica són l’assaig i la poesia.

L’assaig

• L’assagista Eugeni d’Ors fou el líder intel·lectual del moviment amb els seus articles (gloses) publicats a La Veu de Catalunya

• La poesia noucentista es va caracteritzar per la cura formal i estilística, les ressonàncies clàssiques grecollatines, l’influx del model parnassià i simbolista, i la contenció del poeta.

• Josep Carner, Jaume Bofill i Francesc Almela i Vives foren els poetes més destacats.

La poesia

• La poesia noucentista evoluciona cap a la poesia pura (postsimbolisme), el principal representant de la qual és Carles Riba.

• Bernat Artola fou el poeta simbolista més destacat entre els valencians de la generació de 1930.

La narrativa i el teatre

• El Noucentisme va marginar la novel·la. Joaquim Ruyra i Ernest Martínez Ferrando van mostrar interés per una narrativa breu, de gran bellesa formal i pulcritud lingüística.

• El teatre també en va patir la marginació, per bé que alguns autors (Carles Soldevila) van provar de fer un teatre que reflectira la nova estètica.

2. Estudi del discurs: els textos expositius d’àmbit acadèmic

• Els textos expositius (o explicatius) tenen l’objectiu d’informar sobre un tema de manera clara, ordenada, precisa i objectiva.

Textos expositius

• Trobem textos expositius en tots els àmbits però els d’àmbit periodístic i acadèmic són els de major rellevància social.

L’àmbit acadèmic

• Pertanyen a l’àmbit acadèmic els textos expositius que tenen la finalitat d’informar en tres sentits: emmagatzemar, reelaborar i transmetre informació relativa a la difusió de coneixements en el camp de l’ensenyament i la cultura general.

• Segons el receptor, aquests textos poden ser científics, didàctics i divulgatius.

Els gèneres

• Els textos científics es caracteritzen per una informació objectiva, una estructura clara i ordenada, una sintaxi equilibrada amb predomini de l’enunciació i un registre especialitzat (tècnic i científic).

• Els textos divulgatius i didàctics són més subjectius, tenen menys termes tècnics —que solen explicar— i un grau menor de formalitat.

• L’estructura expositiva organitza la informació amb una introducció, una exposició i una conclusió.

Estructura de la informació

• La informació presenta recursos d’ampliació (aposicions, informació paratextual, exemplificacions, reformulacions i paràfrasis) i de condensació (nominalitzacions, definicions i supressions).

100

Components

bàsics del lèxic

• L’habilitació és un recurs econòmic que permet canviar les paraules en diferents categories gramaticals. També s’amplia el lèxic de la llengua mitjançant la composició, la derivació i la parasíntesi.

• El contacte entre cultures també permet ampliar el lèxic manllevant-lo d’altres llengües (préstecs), s’han d’evitar, però, els barbarismes.

• La terminologia és el conjunt de paraules i expressions pròpies d’una determinada ciència, art, ofici, etc. Els termes nous s’anomenen neologismes (tecnicismes), cultismes, semicultismes i mots pseudoderivats.

3. Estudi de la llengua: la cohesió lèxica

Mecanismes de referència lèxica i gramatical

• Són els recursos que mantenen la cohesió textual evitant la repetició innecessària d’una part de l’oració.

En la referència lèxica, la paraula que substitueix l’antecedent té significat lèxic, és a dir, en comparteix part del significat que evoca un mateix referent i que fa possible la substitució.

En la referència gramatical, la paraula que substitueix l’antecedent no té significat lèxic, és a dir, pot substituir qualsevol antecedent, independentment del seu significat.

La cohesió lèxica

• S’aconsegueix gràcies als mecanismes de referència lèxica que recuperen una paraula (antecedent) mitjançant una altra amb la qual manté una relació de significat plenament lèxic. Poden ser:

Norma i ús

Creació lèxica i depuració lingüística

– Repetició de l’antecedent si la paraula que el substitueix té el mateix significant, el mateix significat i el mateix referent (anàfores poètiques).

– Reiteració de l’antecedent si la paraula que el substitueix té diferent significant, el mateix significat (o semblant) i el mateix referent (hiperonímia, hiponímia, mot jòquer, sinonímia i sinonímia textual). El conjunt d’hipònims, hiperònims i cohipònims formen un camp lèxic.

– Relacions d’associació o entre paraules que tenen diferent significat, diferent significant i diferent referent però mantenen una relació de complementarietat, d’antonímia, d’inversió o pragmàtica. Les paraules que tenen aquesta relació formen un camp semàntic o associatiu.

Molts castellanismes que fem servir són producte d’una derivació incorrecta de les paraules primitives.

1 Completa les oracions amb noms derivats dels verbs donats.

➜ Agradar → El públic va mostrar l’agraïment i va aplaudir l’actuació.

Alternar → El bipartidisme consisteix en l’… de dos partits en el poder.

Aplaudir → El públic va rebre l’artista amb forts … .

Assegurar → Ferran ha trobat faena en una coneguda companyia d’… .

Aterrar → La tripulació va conservar la calma en aquell … forçós.

Carregar → La força pública va fer una … contra els manifestants que volien impedir el … de mercaderies tòxiques.

Contenir → Els … de colors faciliten la tria de residus.

Creure → En una societat civilitzada cal respectar totes les … .

Desfilar → El mal temps va interrompre la … de les carrosses.

Embarcar → Els turistes rics van envair l’… amb els seus iots.

Estrenar → Hui assistirem a l’… de l’última pel·lícula d’Almodóvar.

Lloar → La crítica va dedicar sincers elogis i … a la diva.

Nàixer → El nombre de … ha augmentat els últims anys.

Proveir → Cent camions cisterna s’encarreguen del … d’aigua.

Saludar → En baixar de l’avió, l’estrella va fer una … als seguidors.

U 2 101

–

Aplica els teus coneixements

2 Detecta els castellanismes d’aquestes oracions i corregeix-los. Compte amb els sufixos!

– Sylvester Stallone va encarnar en Rocky el paper d’un boxejador d’origen humil que es proclama campió mundial de boxeig.

– Els interessos bancaris d’alguns crèdits són un autèntic robo.

– Per fugir dels seus acreedors, el morós es va amagar a l’invernader que tenia a l’hort de sa casa.

– El 30 de maig és la fetxa en què acaba el termini per enviar els datos personals dels inscrits.

– Arnau amaga coses estranyes al sòtan de sa casa; fins i tot mandos a distància.

– A la plaça, il·luminada per uns potentíssims focos, farem una gran festa nocturna amb globos i bombilles de colors.

– Maria va deixar oblidat el bolso al restaurant xino on vam sopar anit. Per sort, un dels camarers es va donar compte i li’l va tornar quan ja érem al carrer.

3 Corregeix els barbarismes destacats fent un derivat correcte de la paraula primitiva subratllada.

– Encara em faig creus com no em van atropellar en crusar la carretera sense mirar.

– Carles treballa recollint gossos i portant-los a la perrera municipal.

– Ha parat de ploure, però està llovisnant

– Aquest estiu els pobles costaners tenen més veranejants que mai.

– Vaig arribar a uns camins en forma de creu, és a dir, a un cruse

– Per tancar el recinte van rodejar-lo amb valles

– L’entrenador va insistir els delanters que es mantingueren davant dels defensors.

– En enfrontar-se al fred matinal, Jaume va experimentar un escalofrio

– El travessany és el pal que travessa els dos pals verticals d’una porteria.

– He arribat tard a classe perquè l’autobús s’ha retrassat

– No va baixar del tramvia fins que no va arribar a l’apeadero

– Els cubitos per refrescar les begudes estan fets amb aigua glaçada

– Quan un jugador de bàsquet encesta és perquè ha ficat la pilota dins la cistella

– Enmig de la via unes franges marcaven el pas de peatons

S’eviten alguns castellanismes per mitjà de paraules compostes genuïnes.

4 Relaciona les columnes i forma la paraula composta genuïna que s’ha d’usar en comptes de cada un d’aquests castellanismes. Ves alerta amb l’ús del guionet.

Acantilat, descorchador, maletero, mondadientes, secamanos, sinvergüenza, terremoto, tragaperras.

escura dents

furga maletes

lleva mans

penya vergonya

poca butxaques

porta segat

torca trémol

terra taps

Precisió lèxica

De vegades, usem malament paraules genuïnes per influència del castellà, ja que una paraula castellana (per exemple, poner) es correspon amb dues o més en la nostra llengua ( posar, parar, pondre) que hem de diferenciar correctament.

1 Corregeix en aquestes oracions les paraules que estiguen usades incorrectament.

– Els excursionistes van arribar al cim en posar-se el sol.

– A l’hora de dinar hem de col·laborar i posar la taula entre tothom.

– Les gallines de Ramon posen ous cada dia.

– Per a l’aperitiu cal comprar olives sense os.

– Un oculista famós ha operat la meua àvia de cascades.

– Em va donar la direcció de sa casa perquè el visitara l’endemà.

– Pep va escriure molt en l’examen. No parava de demanar fulles en blanc.

– Laura es va perdre al metre de París.

– El sommelier va fer una ganyota de disgust en provar aquell vi.

102

Consulta les qüestions gramaticals de la web que fan referència a la precisió lèxica en anayaeducacion.es

– Al final de la jornada, el mecànic anava mascarat i amb el mono brut.

– L’àguila real necessita protecció perquè està en perill d’extinció.

– Anava molt elegant amb aquella camisa de mànigues cordades amb bessons.

Hem d’anar alerta en l’ús de parelles de paraules que s’assemblen tant en el significant que és fàcil confondre’n els significats.

2 Tria l’opció correcta per a completar cada oració

bossa – borsa

– Wall Street ha tancat amb beneficis per als inversors en … .

plànol – pla

– L’arquitecte ens va ensenyar el … de les instal·lacions del nou institut.

lliurat – deslliurat

– Joan s’ha … de l’examen perquè està malalt.

dobleu – doblegueu

– Quan acabeu l’examen … els fulls per la meitat.

lliurar – alliberar

– Demà recollirem les sol·licituds per … els presos polítics.

componia – composava

– Amb quatre anys, Mozart ja … cançonetes i minuets.

vestuari – vestidor

– L’àrbitre li va mostrar la targeta roja i el camí del …

trànsit – tràfic

– Hui el … no és fluid pel centre. Convé anar-hi a peu.

infligir – infringir

– La jutgessa va … un càstig modèlic.

músculs – muscles

– La sessió de gimnàstica fou molt intensa: em fan mal tots els … .

orgue – òrgan

– Ja han acabat les obres de restauració de l’… del Palau de la Música.

dol – condol

– La directiva ha fet arribar el … a la família del prestigiós escriptor.

medis – mitjans – mitjos

– El projecte ha fracassat per falta de … .

3 A continuació tens una relació de paraules llatines. Fixa’t en l’exemple i prova de trobar una paraula patrimonial i una paraula culta (cultisme, pseudoderivat o semicultisme) que en provinguen. Després, defineix-les per esbrinar-ne les diferències de significat. Utilitza el diccionari si cal

apicula capite clavis corpus factor fenestra filius frater

lenticula lingua nepote organum

podium pugna rota taurus

➜ Espatula: Omòplat; espàtula, pala, diminutiu de spatha.

– Patrimonial → espatla: Regió superior i lateral del cos, situada a cada costat del coll, que inclou l’articulació escapulohumeral.

– Cultisme → espàtula: Instrument en forma de pala petita, prima, sovint flexible, emprat per a emplastrar, mesclar, estendre, etc., substàncies semilíquides.

U 2 103

Becplaner o espàtula (Platalea leucorodia).

Reservats tots els drets. El contingut d’aquesta obra està protegit per la llei, que establix penes de presó, multes o ambdues ensems, ultra les indemnitzacions corresponents per danys i perjuís, per a aquells qui reproduïren, plagiaren, distribuïren o comunicaren públicament, en tot o en part, una obra literària, artística o científica, o la seua transformació, interpretació o execució artística fixada en qualsevol tipus de suport o comunicada per qualsevol mitjà sense autorització prèvia.