2 Estudi del discurs

Activitats

a) Com es diuen el parell de versos que es repeteixen al final de les estrofes?

b) Identifica exemples d’aquests recursos retòrics que afecten el nivell fònic: al·literació, paronomàsia, rima.

c) Troba exemples d’aquests recursos retòrics que afecten el nivell morfosintàctic: anàfora, bimembració, enumeració, paral·lelisme, hipèrbaton.

d) Localitza exemples d’aquests recursos retòrics que afecten el nivell lexicosemàntic: antítesi, apòstrofe, hipèrbole, personificació.

2.2. L’àmbit literari

La literatura o àmbit literari forma part de l’activitat creativa de l’ésser humà en dos sentits:

– Lingüístic, perquè les paraules esdevenen la matèria primera amb què es construeix el text literari, que així es converteix en art

– Temàtic, perquè l’emissor-autor construeix una ficció, és a dir, un món possible, real o fals, versemblant o fantàstic.

Aquestes dues condicions limiten l’abast de l’àmbit literari, ja que no tots els textos retòrics les compleixen. El llenguatge habitual, per exemple, està farcit de recursos retòrics que tenen la finalitat de cridar l’atenció sobre el missatge, però sense intencionalitat artística i sense originalitat, com quan diem que algú té un morro que se’l xafa (‘és un poca vergonya’), és un ferro rovellat (‘mala persona’), o un sarnatxo desculat (‘inútil, incompetent’).

Definició i característiques dels textos literaris

No tots els textos retòrics són literaris, ni tots els textos literaris tenen per què ser retòrics. Insistim: pertanyen a l’àmbit literari aquells textos, tant si són orals com si són escrits, en què l’autor o l’autora construeix, mitjançant les paraules, una obra d’art destinada al gaudi estètic.

Els textos d’àmbit literari es caracteritzen per ser:

– Elaborats (no gens espontanis) amb intenció estètica.

– Connotatius. És a dir: el llenguatge suggereix sovint altres accepcions (polisèmia) i remet a d’altres significats mitjançant l’analogia creativa.

– Variats des del punt de vista estilístic, ja que fan servir tots els registres i dialectes, socials i geogràfics, especialment en la narrativa, on la creació d’una ficció versemblant demana personatges que parlen d’una manera creïble.

– Rics en recursos de cohesió lèxica i gramatical.

La literatura no s’ha de confondre amb altres tipus de text:

– Les biografies: estudi de la vida i l’obra de persones que han destacat per la seua activitat.

– La història de la literatura: estudi cronològic i evolutiu dels moviments i de les modes literàries com ara l’humanisme, el Renaixement, el Barroc, etc.

– La crítica literària: opinió i estudi fet per lectors qualificats («crítics») sobre el que han escrit altres persones.

Finalment, cal no oblidar que la literatura pot ser escrita (culta) i oral (popular). La literatura oral és anterior a les manifestacions escrites d’una llengua, perquè les collectivitats sempre han tingut necessitat de crear bellesa amb les paraules.

Els gèneres literaris

La literatura és un món paral·lel al real i quotidià, tan complex i exuberant que hi podem trobar tota mena de textos i funcions lingüístiques. Encara que els retòrics, narratius, descriptius i conversacionals siguen els típicament literaris, també n’hi podem trobar la resta, especialment en les narracions: en qualsevol novel·la poden aparéixer un informe policial (text expositiu o argumentatiu d’àmbit jurídicoadministratiu), uns consells (text instructiu), un text predictiu sobre l’oratge, etc.

Així mateix, encara que la funció poètica és la més rellevant entre els textos literaris, no hi són alienes les altres funcions lingüístiques, segons els gèneres i subgèneres conreats: la funció expressiva és característica de la poesia, però sovint hi trobem la funció referencial (quan narra o descriu) o la conativa (quan apel·la als possibles lectors).

Tot això es deu al fet que l’àmbit literari prova de recrear tota la complexitat humana real i fictícia, possible i impossible. Aquesta indagació en la complexitat humana a través de les paraules pot adoptar diferents gèneres segons la forma (estil), el contingut (tema) i la funció lingüística predominant (a part de la poètica, comuna a tots els gèneres). Així, Aristòtil (s. iv aC), en la seua Poètica, va sistematitzar els tres grans gèneres literaris:

Lírica (o poesia)

Transmet subjectivament les vivències i els sentiments de l’emissor. És el gènere que actualment es caracteritza per la forma versificada i la funció expressiva (predomini de la primera persona). Charles Baudelaire (Le Spleen de París, 1869) va conrear la prosa poètica (o lírica en prosa), que va posar de moda entre els poetes simbolistes i, esporàdicament, els poetes actuals.

Segons el tema, les dimensions i l’estructura mètrica presenta una gran varietat de subgèneres: oda, elegia, sonet, plany, ègloga, etc.

Imita la realitat per a representar uns fets. Hi predomina la funció conativa (ús de la segona persona) perquè els personatges s’interpel·len mitjançant el diàleg. En els seus orígens a Grècia (s. vi aC) era un ritual on un cor cantava en honor al déu Dionís. Tenia, doncs, un caràcter religiós i un important component musical. La forma versificada era predominant en el teatre fins al segle xix , però la prosa hi ha estat present des de l’antiguitat. Sovint les dues formes apareixien barrejades en una mateixa obra.

Segons la gravetat temàtica i la condició dels personatges, el teatre clàssic presentava tres grans subgèneres: tragèdia, comèdia i drama. Però la història dels gèneres dramàtics ha vist nàixer moltes modalitats o subgèneres: vodevil, sainet, mascarada, òpera, etc.

Construeix una ficció més o menys versemblant amb la barreja dels altres dos gèneres perquè hi ha una imitació de la realitat com en el teatre, però aquesta realitat no es representa davant d’un públic sinó que l’explica un emissor com en la lírica. Hi predomina la funció referencial i, tradicionalment, la tercera persona. En l’antiguitat i durant l’edat mitjana el gènere presentava una forma majoritàriament versificada (epopeia, gesta, codolades, romanç, etc.), herència de la literatura oral (cantada o recitada per un rapsode, un bard o un joglar). La transmissió literària escrita ha fet que progressivament aquest gènere desenvolupara subgèneres en prosa (apòleg, conte, exemple, novel·la, etc.).

Als tres grans gèneres literaris clàssics, se n’ha d’afegir un més.

Didàctica o literatura d’idees

És un producte de l’evolució dels textos didàctics de tradició clàssica grega (Plató), romana (Ciceró) i del cristianisme primitiu (sant Agustí). La literatura d’idees comparteix amb la lírica la visió personal i subjectiva de l’emissor (funció expressiva) perquè personalitza la realitat en explicar-la segons les pròpies vivències i en valorar-la segons el seu sistema de valors. Aquest gènere fa servir la prosa i es manifesta en subgèneres com l’assaig, l’epístola, el dietari, el llibre de viatges, etc.

Activitats

2 Comprovem. Busca informació sobre aquests subgèneres literaris en un diccionari, a la xarxa o en un diccionari electrònic, i redacta la definició de cada un.

apòleg ègloga epigrama melodrama revista assaig elegia epístola nadala noves auca rimades rondalla balada enigma epitalami novel·la sainet cançó entremés oda sarsuela comèdia farsa opereta sàtira conte epitafi idil·li llegenda panegíric titelles ditirambe madrigal pastorel·la tragèdia drama mascarada proverbi tragicomèdia

➜ Apòleg: narració breu, de la qual es pot extraure una ensenyança moral i que sovint té caràcter al·legòric.

Èpica (narratius) Lírica (poètics) Dramàtica (representacions) Didàctica (d’idees) apòleg apòleg

En aquest apartat recordarem les qüestions sobre la conjugació verbal que afecten la correcció expressiva, sobretot escrita: les irregularitats, els usos incorrectes per vulgars o per interferència del castellà, el valor anafòric i la correlació dels temps verbals per redactar cohesionadament els nostres textos.

3.1. La flexió verbal. Els accidents

Les formes verbals presenten diferències formals relacionades amb accidents gramaticals de temps, aspecte, mode, persona, nombre i veu.

– El temps identifica l’acció verbal respecte al moment en què es produeix l’acte de parla indicant-ne anterioritat (Vaig trobar restes de menjar a la cuina), posterioritat (Demà eixirem de viatge cap a les illes gregues) o simultaneïtat (El director es troba en una reunió molt important i no us pot atendre). Aquestes situacions de referència al moment en què es produeix la comunicació entre un emissor i un receptor (ara, abans d’ara i després d’ara) conformen la dixi temporal. Hi insistirem a l’epígraf següent.

– L’aspecte se superposa al temps verbal i es refereix al desenvolupament (o temps intern) de l’acció verbal:

• L’aspecte perfectiu indica que l’acció és acabada (Ahir va ploure amb molta intensitat), encara que la unitat de temps a què fa referència no haja acabat (Demà a les cinc de la vesprada haurem arribat a la nostra destinació).

Els temps perfectius són el perfet, el passat (simple i perifràstic), el passat anterior, el passat anterior perifràstic, el plusquamperfet i el futur perfet. Fixa’t que els temps de passat segueixen una gradació de menor a major distància temporal.

• L’aspecte imperfectiu indica que una acció no és acabada, és a dir, que es troba en ple desenvolupament (Joan menjava amb voracitat), o bé es repeteix habitualment (Empar comprava el diari cada dia).

Els temps imperfectius són el present, l’imperfet i el futur.

– El mode es refereix al punt de vista de l’emissor respecte al missatge i està relacionat amb la subjectivitat, les funcions lingüístiques i la modalitat oracional:

• L’indicatiu és el característic de la modalitat enunciativa i de la funció referencial perquè ens parla del context real o de fets presentats com a reals (Pere s’ha matriculat en un taller de cuina).

• El subjuntiu és el característic de les modalitats exclamativa, dubitativa, desiderativa i, en part, exhortativa, i de la funció expressiva perquè ens parla dels sentiments, desitjos i dubtes de l’emissor (M’agradaria que Jaume vinguera d’excursió).

• L’imperatiu és el característic de la modalitat exhortativa i de la funció conativa perquè crida l’atenció del receptor perquè complisca una ordre (Maria, corre, que faràs tard!).

• El condicional és el característic de la modalitat dubitativa perquè expressa el dubte o la probabilitat: Si Anna estudiara més, aprovaria 2n de Batxillerat amb bones qualificacions

La persona és la marca del verb que distingeix els participants d’una situació comunicativa i es corresponen amb els pronoms personals forts: jo i mi, tu, ell i ella, nosaltres, vosaltres, ells i elles

Els pronoms de cortesia vosté i vostés reclamen un verb en tercera persona singular i plural respectivament. El tractament tradicional vós adopta la segona persona de plural, i la forma majestàtica nós, la primera persona de plural.

– El nombre és una categoria morfològica que marca una entitat única o plural. El nombre (junt amb la persona) manté la concordança amb el subjecte i és un important element de cohesió.

– La veu és l’accident que concreta si el subjecte gramatical és agent o pacient. Si el subjecte gramatical és agent, el verb —i per tant, tota l’oració— està en veu activa: El president ha convocat els accionistes majoritaris al saló d’actes. En canvi, si el subjecte gramatical és pacient, el verb —i per tant, tota l’oració— està en veu passiva: Els accionistes majoritaris han estat convocats pel president al saló d’actes. En aquest darrer cas, el subjecte semàntic és el complement agent (pel president).

3.2. Valor díctic i anafòric dels temps verbals. Correlació dels temps verbals

Recorda que la dixi són les marques lingüístiques que identifiquen el context en què es produeix una situació d’enunciació, és a dir, l’emissor i el receptor de l’acte comunicatiu així com també l’espai i el temps en què es produeix.

De tot el que s’ha explicat sobre el temps i l’aspecte, podem deduir que hi ha temps verbals amb valor díctic, això és, que expressen simultaneïtat, anterioritat o posterioritat al moment en què es produeix un acte comunicatiu (situació d’enunciació): a) El director es troba reunit i no us pot atendre. → ara, simultaneïtat b) Vaig trobar restes de menjar a la cuina. → abans d’ara, anterioritat c) Demà eixirem de viatge cap a les illes gregues. → després d’ara, posterioritat

Per tant, només el present, el passat (simple i perifràstic), el perfet i el futur són díctics. I només en el mode indicatiu, que és el que fa referència a la realitat extratextual. El subjuntiu, el condicional i l’imperatiu no expressen la realitat, sinó situacions hipotètiques, és a dir, que podrien passar si es donen unes condicions o que es desitja que passen.

La resta de temps verbals no remeten al moment de l’enunciació (dixi), sinó al de l’enunciat, és a dir, expressen simultaneïtat, anterioritat o posterioritat en relació als temps díctics o de l’enunciació. Com que estan relacionats amb els altres verbs de l’enunciat, diem que són anafòrics. Per exemple: d) Quan la policia arribà al banc, els atracadors amenaçaven el director. e) El director va obrir la caixa forta que els atracadors li havien demanat f) Els atracadors asseguraren que no farien mal a ningú.

Com passa amb l’exemple b), en aquestes oracions, les formes verbals arribà, va obrir i asseguraren indiquen anterioritat respecte al temps de l’enunciació: algú explica en un temps actual (ara) els detalls d’un fet esdevingut en un temps finalitzat («ahir» com a mínim). És un díctic temporal.

En canvi, les formes verbals amenaçaven, havien demanat i farien no són díctics, sinó anafòrics, perquè tenen un valor temporal relacionat amb el moment en què passen els fets, és a dir, el moment marcat per arribà, va obrir i asseguraren respectivament. Vegem-ho en cada cas:

– En d), amenaçaven, tot i ser un temps passat, indica simultaneïtat respecte al moment en què arriba la policia. És a dir: els policies sorprenen els atracadors encanonant el director i exigint-li que òbriga la caixa forta. L’imperfet d’indicatiu, doncs, funciona com un present (simultani) respecte al passat simple arribà (l’abans d’ara de l’enunciació).

– En e), havien demanat indica anterioritat respecte al moment en què el director obri la caixa forta. És a dir: el director actua perquè la demanda ja s’havia produït. El plusquamperfet d’indicatiu funciona com un passat (anterior) respecte al passat perifràstic va obrir (l’abans d’ara de l’enunciació).

– En f) farien, tot i ser un condicional, indica posterioritat respecte al moment en què els atracadors parlen. El condicional funciona com un futur (posterior) respecte al passat simple asseguraren (l’abans d’ara de l’enunciació).

La importància de fer una correlació correcta dels temps verbals permet la comprensió de tota mena de textos; però, sobretot, s’ha de tenir en compte en el moment de la redacció perquè els problemes de concordança temporal entre els verbs són una de les principals dificultats comprensives i expressives de qualsevol usuari de l’idioma.

Activitats

1

➜ Pots escoltar l’enregistrament d’aquest text en anayaeducacion.es a) Localitza les formes verbals personals i analitza’n el temps, l’aspecte, el mode, la persona i el nombre. b) Digues quines formes són díctiques i quines són anafòriques. Comprova-ho relacionant-les com en l’exemple.

Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya. El pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li feu de seguida lloc a son costat en la post travessera,1 i digué a la Mila que s’ajoqués darrera d’ells, sobre el bossat.2 Ella guaità amb agraïment a n’aquell home desconegut, que li feia semblant mercè. Malgrat la bona cama que tenia, estava fatigada. Son marit li havia contat que de Llisquents, on els deixà l’ordinari,3 fins a Ridorta, hi havia cosa de mitja horeta, i ja feia cinc quartassos que caminaven quan vegeren negrejar el campanaret del poble dalt del turó verdelós:4 d’aleshores fins a trobar el carro havia passat un altre quart llarg i entre el solei, la polseguera i la contrarietat, li havia donat un gran malhumor a la pobra dona.

Víctor Català. Solitud. Ed. 62.

1Post travessera: peça de fusta plana, llarga, estreta i no molt gruixuda que, posada sobre les vares del carro, serveix al carreter per a anar-hi assegut. 2Bossat: reixat de cordes o peça d’estora que es posa al carro per a portar la càrrega. 3Ordinari: correu que funciona en períodes fixos, transportista. 4Verdelós: verdós.

➜ Havien atrapat: 3a persona plural del plusquamperfet d’indicatiu.

➜ Havien atrapat: anafòric, passat que implica anterioritat respecte a l’«abans» de la narradora: «passat [quan van passar] Ridorta».

➜ Feia: anafòric, passat que implica simultaneïtat respecte a l’«abans» narratiu: quan atrapen el carro.

3.3. Irregularitats en les conjugacions

Els verbs són la categoria gramatical més utilitzada. Per això hi són tan freqüents les irregularitats. Tot seguit les analitzem.

Primera conjugació

La majoria dels verbs de la nostra llengua pertanyen a la primera conjugació i només hi trobem dos d’irregulars.

– Estar és irregular en les persones singulars del present d’indicatiu i es conjuga com els verbs velaritzats de la segona conjugació, és a dir, presenta un fonema velar /k/ o /g/ en l’infix en el present d’indicatiu (estic), de subjuntiu (estiga, estigues, etc.), el passat simple (estiguí, estigueres, etc.) i l’imperfet de subjuntiu (estiguera o estigués, etc.).

– Anar té lexemes diferenciats en els presents (vaig, vaja) i la vocal temàtica i, pròpia de la tercera conjugació, en el futur imperfet i en el condicional simple (aniré, aniria).

Segona conjugació

La segona conjugació consta de pocs verbs, però hi abunden els irregulars. Entre els escassos verbs regulars, hi ha témer, perdre, rebre i batre. Aquesta conjugació també inclou els verbs amb infinitiu acabat en -r (dur i dir) i els de doble infinitiu (tenir o tindre i venir o vindre).

– Verbs velaritzats. Gran part dels verbs de la segona conjugació, en major o menor grau, són velaritzats, és a dir, incorporen un fonema /k/ o /g/ en l’infix d’algunes de les formes:

• Verbs amb l’infinitiu acabat en -ndre (fondre: fonga; vendre: venc), -ldre (moldre: molguem; resoldre: resolgueren) i -ler (soler: solc, voler: vulga).

• Verbs amb el lexema acabat en diftong decreixent tancat amb u (caure: caic; seure: seguem, riure: ric; coure: coguera).

• Els verbs dir i dur: dic, duc, diga, duga, diguem, duguem, etc.

• Els verbs conéixer, paréixer i els seus derivats: conec, parega, reconega, comparegués, etc.

Són temps velaritzats el passat simple, el present de subjuntiu, l’imperfet de subjuntiu, la primera persona singular del present d’indicatiu de nombrosos verbs i molts participis.

L’ús dels verbs velaritzats, a més, és tan freqüent que per analogia (imitació) molts parlants velaritzen verbs que no ho són, fins i tot de la tercera conjugació (*cullc, *tusga, *muic) i de la primera (*càntec, *pénsec).

El verb veure tampoc no és velaritzat (veig, veja, vegem) i és incorrecta la velarització que en fan alguns parlars valencians (*vec, *vega, *veguem).

Els gerundis sempre són regulars, és a dir, acaben en -ent (bevent, venent, prenent) tot i que col·loquialment (i dialectalment) és freqüent velaritzar-los. Cal evitar formes com *beguent, *venguent, *prenguent

– Temps amb d epentètica. En alguns verbs s’intercala una d per facilitar la pronunciació. És un fenomen evolutiu: compondre, en l’època medieval es deia componre (del llatí < comp ¯o ne˘ r e). Molts verbs d’aquesta conjugació la tenen en infinitiu (compondre), en condicional (compondria) i en futur (compondré), però no en la resta de temps verbals (componia, componem, compost).

Són verbs d’aquest tipus oldre, pondre, tindre, vindre (i derivats d’aquests verbs), moldre, etc.

Els verbs perdre, prendre i derivats presenten una d etimològica, és a dir, ja la tenien els verbs llatins a partir dels quals han evolucionat (perdĕre, prehendĕre) que es manté en totes les formes (perdia, perdem, perdut).

– Venir i tenir. Aquestes formes d’infinitiu són les més esteses actualment i les de major tradició literària. Entre els valencians, són les habituals al sud d’Alacant. Les formes vindre i tindre sovintegen arreu del domini lingüístic i també són correctes. Tot i ser verbs de la segona conjugació, el gerundi acaba en -int (venint, tenint) i no és velaritzat, per tant no són admissibles les formes *vinguent i *tinguent

– Participis irregulars. La terminació general del participi de la segona conjugació és -ut (i la variant velaritzada -gut): temut, volgut, caigut. Però molts verbs tenen terminacions diferents: traure: tret; pretendre: pretés; respondre: respost; incloure: inclòs; veure: vist, etc. L’error més freqüent pel que fa als participis consisteix a formar-los confonent-ne les terminacions (*comprengut per comprés; *obtés per obtingut).

Tercera conjugació

La tercera conjugació presenta dos models: el pur (dormir, cosir) i l’incoatiu (patir, conduir) el qual, en conjugar el present, afig els infixos -sc- i -eix-/-ix-. La majoria dels verbs d’aquesta conjugació pertanyen al model incoatiu.

Entre les principals irregularitats destaquem:

– Canvi de la vocal del lexema. En les formes amb lexema tònic la e passa a i (tenyir: tiny, tinys, tiny, tenyim, tenyiu, tinyen) i la o passa a u (collir: cull, culls, cull, collim, colliu, cullen). Aquest canvi de vocal també es produeix en present de subjuntiu (tinya, tinyes, tinya, tenyim, tenyiu, tinyen i culla, culles, culla, collim, colliu, cullen).

– Participis irregulars. Són molt pocs: morir: mort; cobrir: cobert; obrir: obert i omplir, que admet les formes omplit i omplert, i els seus derivats.

– Verbs velaritzats. En la tercera conjugació, únicament velaritzen els verbs obrir, omplir i llurs derivats, i només als presents (òbric, òmpliga); no ho fa el passat simple ni l’imperfet de subjuntiu (obrira, omplí). No és correcte velaritzar altres verbs de la tercera: tossir fa tus, tussa, i no *tusc, *tusga; morir fa muir (o mor), muira (o mora), i no *muic (o *morc), *muiga (o *morga).

– Falsos incoatius. Com que la majoria dels verbs de la tercera conjugació són incoatius, hi ha una tendència col·loquial (analogia) a estendre aquest caràcter a uns altres verbs d’aquesta conjugació que no ho són: bollir fa bull i bulla, però no *bollisca El verb sentir i els seus compostos pateixen col·loquialment tant la conjugació velaritzada com la incoativa (Ho *senc però no ho *consentisc). Aquests usos són incorrectes perquè la conjugació d’aquests verbs és pura: Ho sent, però no ho consent.

– Vocal de recolzament. Alguns verbs, com fugir i cruixir, necessiten una vocal de recolzament per facilitar-ne la pronunciació: jo fuig, tu fuges; jo cruix, tu cruixes.

– Doble conjugació. Alguns verbs com llegir, acudir, engolir, mentir, teixir o vestir admeten tant la conjugació pura com la incoativa: llija o llegisca; acuts o acudeixes, etc.

– Eixir Es tracta d’un verb velaritzat (isc, isca) que presenta canvis de vocal al lexema (ixes, eixim). Només el participi (eixit) i el gerundi (eixint) són regulars.

3.4. Formes verbals no personals

L’infinitiu, el gerundi i el participi no tenen el morfema de persona, per això, en diem formes no personals.

L’infinitiu presenta la vocal temàtica que determina la conjugació a què pertany: cantar (primera), saber i prendre (segona) i sentir (tercera). Es pot presentar habilitat com un substantiu (El menjar estava boníssim), formar part d’una perífrasi verbal (Heu de ser solidaris) i funcionar com una proposició subordinada (Córrer davant d’un perill greu no és de covards).

El gerundi també presenta la vocal temàtica corresponent a la conjugació a què pertany: cantant (primera), tement (segona) i sentint (tercera). Té valor adverbial, formar part d’una perífrasi verbal (Nicolau s’estava menjant un entrecot) i funcionar com una proposició subordinada (Vam col·laborar amb l'associació ecologista arreplegant fem el dia del medi ambient).

El participi presenta morfemes de gènere i nombre (penjat, penjada, penjats, penjades), però en els temps compostos és invariable excepte quan forma part d’un verb lligat a un pronom feble de complement directe (He punxat una roda i l’he canviada. Hem rebut moltes cartes, però les hem llegides). Té valor adjectival i pot funcionar com un complement predicatiu (Es va trobar la porta tancada), formar part d’una perífrasi verbal (Amb aquella notícia em van deixar xafat) i funcionar com una proposició subordinada (Acabades les classes del matí, va anar-se’n a casa).

En l’apartat Norma i ús estudiarem els principals errors que se solen cometre en l’ús de les formes verbals no personals.

3.5. Les perífrasis verbals

Les perífrasis verbals són combinacions de dos verbs, un de conjugat, que fa d’auxiliar, i un en forma no personal (infinitiu, gerundi o participi), que poden unir-se amb una partícula d’enllaç (encara que no necessàriament):

El president hagué d’ improvisar el discurs. auxiliar enllaç infinitiu (preposició)

El conjunt té un significat unitari, donat per la forma no personal (improvisar, divagant), que s’ha d’analitzar com un tot per matisar l’acció més enllà dels temps i dels modes, que s’expressen per mitjà de morfemes que s’afigen al final de l’arrel verbal. En conseqüència, les perífrasis verbals són aspectuals o modals; podem destacar:

Imminència estar a punt de + infinitiu començar a + infinitiu

Reiteratives tornar a + infinitiu

Aspectuals

Matisen l’aspecte o temps intern de l’acció verbal

Continuatives continua + gerundi

Culminatives acabar de + infinitiu

Duratives estar, anar + gerundi

Resultatives quedar + participi deixar + participi

Personal haver de + infinitiu

Modals

Matisen el punt de vista de l’emissor sobre l’acció

Obligació i necessitat

Impersonals caldre + infinitiu haver-se de + infinitiu

Probabilitat deure + infinitiu

Intencionalitat voler + infinitiu

Cal assenyalar que les construccions haver + participi —temps compostos— i anar + infinitiu —temps perifràstics— no es consideren perífrasis. Tanmateix, la veu passiva (ser + participi) s’ha de considerar una perífrasi verbal.

Els principals problemes en l’ús de les perífrasis verbals també els estudiarem en l’apartat Norma i ús

2 Llig atentament aquest text i completa’l amb la forma conjugada adequada del verb entre parèntesis.

Text 8. La ciutat del perdó

Algunes nobles veus que aquí mateix … (alçar-se, perfet) i altres que n’… (sentir, 1a persona perfet) per altra banda m’han demostrat que a Barcelona … (haver-hi, present indicatiu) voluntat d’amor. ¿I quin ha d’ésser l’objecte del nostre amor, redemptor de la ciutat? Jo … (dir, condicional): «El que el cor vos … (dir, present subjuntiu) en cada moment». I quan tristament … (presentir, 1a persona present indicatiu) que més d’un … (haver, condicional) de respondre’m: «És que en aquest moment el cor no, em diu res!»

¿El cor no vos … (dir, present indicatiu) res, ara, mentres estan afusellant gent a Montjuïc solament perquè en ella es … (manifestar, passat simple) amb més claredat aquest mal que és el de tots nosaltres? ¿El cor no vos diu anar a demanâ perdó per aquests germans nostres en desamor que … (voler, 3a persona plural imperfet indicatiu) aterrar per odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els … (deixar, 1a persona plural passat simple) abandonada per egoisme?

Com vos … (poder, 2a persona plural present indicatiu) estar aixís tranquils sabent que un dia al dematí, allà dalt de Montjuïc, … (traure, 3a persona plural futur) del castell un home lligat, i el … (passar, 3a persona plural futur) per davant de la ciutat que … (aixecar-se, present indicatiu) indiferenta, i poc a poc, el … (portar, 3a persona plural futur) a un racó de ferro, i allí quan … (tocar, present subjuntiu) l’hora, aquell home, aquella obra magna de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits, amb aquest mateix afany de vida que … (tenir, 2a persona plural present indicatiu) vosaltres, … (agenollar-se, 3a persona singular futur) de cara a un mur, i li … (ficar, 3a persona plural futur) quatre bales al cap, i ell farà un salt i … (caure, 3a persona singular futur) mort com un conill.

¿Com vos podeu estar a casa vostra, i que aquesta visió no se us … (posar, present subjuntiu) al davant i no us … (nugar, present subjuntiu) el mos de pa en la gola, i no us … (glaçar, present subjuntiu) el petó als llavis i no us … (privar, present subjuntiu) d’atendre a tota altra cosa que no … (ser, present subjuntiu) ella? ¿Com … (poder, 2a persona plural present indicatiu) pensar en res més del món ara com ara? ¿Ni com … (poder, 2a persona plural perfet) deixar passar tant temps?

I mentrestat ja … (morir, 2a persona plural perfet) aixís tres homes, i els que … (esperar-se, 3a persona plural present indicatiu)…!

No la … (sentir, 2a persona plural present indicatiu) la germanor amb aquests infeliços? No ho … (voler, 2a persona plural present imperatiu) saber, lo que han fet: … (mirar-los, 2a persona plural present imperatiu) només a dintre els ulls: …? (veure, 2a persona plural present imperatiu), sou vosaltres mateixos: un home com vosaltres, capaç de tot el vostre bé i de tot el vostre mal: com vosaltres del seu. An aquest home, jo no dic que se’l … (deixar, 3a persona singular present subjuntiu) anar i se … (abandonar-lo, 3a persona singular present subjuntiu) i se’l … (tornar, 3a persona singular present subjuntiu) lliure al seu odi i a les seves malifetes: no, an ell com a nosaltres, ens … (convenir, 3a persona singular present indicatiu) ésser presos d’una manera o altra i redreçats de nou en l’amor de la ciutat nova encara que sia amb gran sofriment d’ell i nostre, mentres el … (sofrir,

1a persona plural present indicatiu) junts; però, en compte d’això, ¿matar-lo, matar-lo fredament per un tràmit senyalat i a una hora fixa, com si la justícia humana … (ser, imperfet subjuntiu) quelcom segur, infal·lible, definitiu com la mort que … (donar, 3a persona singular present indicatiu)?

Doncs no vulgueu ésser covards dues vegades. Si llavores el vostre valor havia d’estar en les armes i no el … (tenir, 2a persona plural passat simple), tingueu-lo almenys ara en el perdó, que és ben bé l’hora.

I ja ho veureu: les vides que … (salvar, 2a persona plural futur perfet) us semblaran obra vostra; i an aquests homes que … (arrancar, 2a persona plural futur perfet) de les portes de la mort, vos els estimareu com a fills; i ja no els … (perdre, 2a persona plural futur) mai més de vista; i allà on … (ser, 2a persona plural present subjuntiu) us cuidareu d’ells i dels seus semblants, i vostre amor els forçarà a l’amor; i sols per aquesta obra de perdó amb què començareu, Barcelona ja començarà a ésser una ciutat. Perquè els de fora que ho … (saber, 3a persona plural present subjuntiu) hauran de dir: «Barcelona … (demanar, perfet) i obtingut el perdó dels seus condemnats a mort». I per bombes que després … (haver-hi, present subjuntiu), Barcelona ja no podrà ésser dita la «ciutat de les bombes»; sinó que l’anomenada us vindrà d’una altra cosa que és més forta que totes les bombes plegades i que tots els odis i que tota la malícia humana: l’anomenada us vindrà de l’amor, i Barcelona serà dita: «la ciutat del perdó», i des d’aquell punt i hora començarà a ésser una ciutat.

Doncs … (començar-la, 1a persona plural present imperatiu): Al Rei que … (poder, present indicatiu) perdonar, als seus Ministres que … (poder, present indicatiu) aconsellar-li el perdó, als jutges que poden temperar la justícia amb la pietat: Perdó pels condemnats a mort de Barcelona! Caritat per tots!

I bella cosa fora que … (començar, 3a persona singular imperfet subjuntiu) els més ofesos

3 Localitza les formes verbals no personals i classifica-les segons la conjugació a què pertanyen.

4 Troba les perífrasis verbals i indica’n a quin tipus pertany cada una.

Barricada alçada a la cruïlla de Travessera de Gràcia amb Torrent de l’Olla durant els incidents de la Setmana Tràgica de Barcelona, el 1909.

Comentari de textos: objectiu i esquema

4.1 Per què comentem textos?

Comentar un text és un exercici doble de comprensió i expressió. D’una banda, ens permet entendre’l en profunditat en analitzar què ens diu i com està organitzat; de l’altra, ens permet ser membres actius del procés comunicatiu perquè, en descriure’l, planifiquem la redacció del nostre comentari (paratext) per tal de ser competents en la transmissió del missatge.

També ens fa millorar el rendiment acadèmic perquè comentar textos ens fa madurar com a persones i com a estudiants: no interpretem superficialment, ni redactem improvisadament. Per això, precisament, és tan important en l’estudi de les humanitats. No hi ha millor tècnica d’estudi. I per això, el comentari de textos articularà tot el treball del curs.

En aquesta primera unitat veurem els passos que cal seguir per comentar un text, treball que ja vas iniciar el curs passat. Per això, alguns apartats et resultaran familiars. D’altres, els estudiarem aquest curs per primera vegada. Tot seguit, et proposarem activitats que t’ajudaran a comentar un text característic de l’època literària que hem estudiat.

4.2 Esquema general de comentari

Tota la reflexió que hem de fer al voltant d’un text consta de tres parts: capacitat d’anàlisi i síntesi, caracterització del text i opinió personal.

• Capacitat d’anàlisi i síntesi

– Resum del text: detectem les idees que en conformen el missatge essencial.

– Tema i elements paratextuals: concretem el tema, en diem la relació amb el títol (si n’hi ha) i constatem l’existència d’altres elements que envolten el text (fotos, gràfics, referències, etc.).

– Organització textual: descrivim l’estructura del text, és a dir, detectem els diferents nuclis temàtics, relacionem els nuclis amb les idees, expliquem com es relacionen els diferents nuclis segon l’estructura textual que segueix —expositiva, narrativa, argumentativa, etc.— i fem constar el tipus d’estructura temàtica —analitzant, sintetitzant, etc.— segons on es trobe el tema o la tesi.

• Caracterització del text

– Finalitat i tipus de text: a partir del tema i/o la tesi, concretem la finalitat, la qual ens portarà a la concreció del tipus de text.

– Àmbit d’ús i gènere discursiu: hem de dir a quin àmbit pertany el text per concretar-ne, tot seguit, el gènere discursiu.

– Variació lingüística: haurem d’establir si el text està redactat en una variant estàndard o no; després, haurem de justificar el grau d’estandardització amb la presència de formes dels diferents registres (col·loquialismes, vulgarismes, termes d’especialització, etc.) per concretar-ne el grau de formalitat. També intentarem identificar l’origen geogràfic de l’emissor/a, tenint en compte les característiques geolectals que hi trobarem.

– Polifonia i intertextualitat: després d’explicar el canal del text (oral, escrit, elaborat, improvisat, etc.), analitzarem el paper dels participants (emissor i receptor, així com altres locutors i enunciadors) a través de les marques díctiques. Tot seguit, direm les formes de discurs citat.

– Pressuposicions: identificarem idees que no apareixen explícitament en el text perquè l’emissor creu compartir amb el receptor i sense les quals no podríem entendre el text en profunditat. En altres paraules, hem d’establir el lector model o perfil de receptor al qual es dirigeix l’emissor.

– Funcions lingüístiques predominants i modalitat oracional: relacionades amb la finalitat del text i les veus del discurs, concretarem les funcions predominants (referencial, conativa, expressiva, etc.). Això ens portarà a la concreció de les modalitats oracionals (enunciativa, desiderativa, exhortativa, etc.).

– Modalització: també establirem el grau de subjectivitat aprofitant el que ja hem analitzat: finalitat, àmbit, presència de participants, modalitat oracional, etc.

– Impersonalitat: caldrà identificar les expressions que donen impersonalitat al text i relacionar-les amb el grau d’objectivitat.

– Cohesió lèxica i gramatical: analitzarem l’habilitat de l’autor/a per cohesionar el text, és a dir, relacions entre paraules, repeticions, substitucions, el·lipsis, etc.

– Connectivitat: analitzarem les marques connectives (conjuncions, connectors i marcadors textuals) que hom fa servir per relacionar les diferents idees del text.

• Opinió personal

En aquest apartat, cal fer una primera valoració del text i comentar l’interés que suscita el tema, l’habilitat amb què està tractat i el nostre grau d’acord o desacord. En acabant, elaborem un text breu paral·lel on mostrem les raons que justifiquen aquesta primera valoració.

4.3 Exemple de comentari

Tot seguit et presentem un sonet de Joan Alcover per a comentar-lo a partir de les activitats proposades. Finalment, t’oferirem el comentari redactat.

No serà un comentari íntegre, sinó només d’alguns apartats que ja coneixes del curs passat i de part de la informació que hem treballat en aquesta unitat. Així, de manera progressiva, completarem els diferents punts del comentari i practicarem els nous coneixements de cada unitat.

Text 10. Desolació

Per a entendre el text: aquest sonet de Joan Alcover (Palma, Mallorca, 1854-1926), considerat un dels millors de la literatura catalana, reflecteix el drama familiar arran de la mort de l’esposa el 1887, i dels fills: Teresa el 1901 i Pere el 1905. Forma part del llibre Cap al tard, publicat el 1909. El text és una perfecta al·legoria, plena de sinceritat i sentiment, amb un estil acurat, elegant i senzill. Algunes expressions no gaire normatives des del punt de vista de la gramàtica actual es deuen al fet que va ser escrit abans de la reforma lingüística de Pompeu Fabra.

Jo so1 l’esqueix2 d’un arbre, esponerós3 ahir, que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta; mes branques una a una va rompre la tempesta, i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades4 fulles coronen el bocí5 obert i sense entranyes que de la soca resta; cremar he vist ma llenya; com fumerol6 de festa, al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.

I l’amargor de viure xucla ma rel7 esclava, i sent brostar8 les fulles i sent pujar la saba, i m’aida9 a esperar l’hora de caure un sol conhort.10

Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca: sens mi, res parlaria de la meitat que em manca; jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.11

1So: arcaisme per ‘soc’. 2Esqueix: fragment de branca arrancada d’un arbre. 3Esponerós: abundós en branques i fulles. 4Migrat: escàs, poc. 5Bocí: tros, fragment, mínima part. 6Fumerol: fumeguera tènue, cabal de fum d’una foguera que s’enlaira. 7Rel: arrel. 8Brostar: traure brosta o brots. 9Aidar: arcaisme per ‘ajudar’. 10Conhort: consol. 11S’és mort: arcaisme per ‘ha mort’.

Activitats

Primer pas: presentació i resum

1 Redacta breument la informació sobre el text i l’autor. N’hi ha prou amb la que pugues aconseguir a l’apartat d’Història de la llengua i de la literatura d’aquesta unitat (p. 19)

2 Localitza les idees fonamentals del text, una per cada estrofa. Com que és un text poètic i intimista, hauràs de tenir en compte el llenguatge figurat per resumir els sentiments que vol transmetre.

3 Redacta un resum en què apareguen aquestes idees ben relacionades entre si. Atenció! No numeres les idees ni les disposes en forma d’esquema. Això sí: canvia de paràgraf després de cada idea.

Segon pas: tema i estructura

4 Concreta el tema del text, el qual pot ser una de les idees exposades en el resum, si domina gran part del text; o bé, una idea generalitzadora. Recorda que no has de dir «el tema tracta» perquè el tema és precisament allò de què tracta el text.

5 Delimita els nuclis temàtics, és a dir, els canvis de tema. En els textos en prosa, els paràgrafs solen tenir una unitat temàtica. En els textos poètics, però, les estrofes fan sovint el paper dels paràgrafs.

6 Explica com es relacionen els nuclis. Fixa’t en els aspectes següents per a aquest cas concret:

– Aquest poema, com a bon sonet, té una part expositiva i una part conclusiva.

– La part expositiva és més llarga que la conclusiva.

– El text sembla explicar un situació personal en tres moments: què li ha passat, com viu el present i quin sentit troba a la vida.

7 Digues si la disposició dels nuclis fa pensar en una estructura temàtica circular, analitzant, sintetitzant o lineal.

Tercer pas: caracterització del text

8 Digues la finalitat i el tipus de text justificant les respostes a partir dels coneixements adquirits en aquesta unitat (p. 31).

9 Concreta’n també l’àmbit i el gènere. Pots justificar ambdues característiques amb la informació que has estudiat.

10 Compta les síl·labes dels versos i localitza’n les pauses: encavalcaments i cesura.

11 Concreta’n l’estrofisme i el tipus de poema.

12 Analitza la rima i l’esquema que segueix.

13 Localitza’n els recursos retòrics i valora com reforcen les idees del text.

14 Finalment, analitza les formes de dixi, és a dir, la presència dels participants (emissor i receptor) en el text, així com el temps i l’espai de l’enunciació. Pots fer-te les preguntes següents:

– S’hi fa present l’emissor? Quines categories en mostren la presència? I del receptor?

– S’hi fa present l’espai de l’enunciació? Amb quines categories gramaticals?

– S’hi fa present el temps de l’enunciació? Amb quines categories gramaticals?

Comentari de «Desolació» de Joan Alcover

• Capacitat d’anàlisi i síntesi

– Presentació

El text que comentem és un poema de Joan Alcover, poeta adscrit a l’Escola mallorquina, que destaca per l’esteticisme basat en el classicisme, la musicalitat i la temàtica paisatgística, trets que podem observar en aquest mateix text, així com la nostàlgia i l’enyorança davant el pas destructor del temps i la mort dels éssers estimats, tema constant de Cap al tard (1909), poemari al qual pertany.

– Resum

L’autor expressa el dolor identificant-se amb un arbre destrossat per les tempestes: les desgràcies de la vida l’han condemnat a la solitud i a una vellesa prematura.

Mentre nota com envelleix, recorda com ha perdut el millor d’ell mateix amb la mort de l’esposa i dels fills.

Tota aquesta tristesa (desolació) l’alimenta i el manté amb vida, i només troba un consol mentre espera la mort.

L’únic sentit que troba a la vida és recordar els éssers estimats que ha perdut.

– Tema i estructura

L’autor expressa el dolor que sent per la pèrdua de la dona i els fills, i com aquest record és l’únic que dona sentit a la seua vida.

El text té dues estrofes expositives i dues de conclusives. Però en el conjunt del poema podem distingir tres nuclis: a) En la primera estrofa l’autor evoca el passat quan, encara jove, les desgràcies familiars li van capgirar la vida. b) En les estrofes 2 i 3 l’autor explica com viu aquest dolor en el moment present. Hi distingim en aquest nucli, més extens, dos subnuclis: c) La darrera estrofa té un caràcter conclusiu: romandre viu li permet mantenir viu el record dels éssers estimats perduts.

• La segona estrofa insisteix en les desgràcies passades alhora que se sorprén de com pot viure amb tot el que ha perdut: «migrades fulles coronen el bocí (…) sense entranyes».

• La tercera estrofa ens porta cap a la conclusió en anunciar-nos que segueix afermat a la vida («l’amargor de viure […] ma rel esclava») perquè encara li troba un sentit.

El tema es troba tot just a l’inici del text i progressa de manera lineal en cada nucli, de manera que l’últim vers aporta una idea nova que no podem deslligar del tema general: l’autor ha perdut el que més estimava, però es manté afermat a la vida perquè només així pot fer present, amb el record, el que ha perdut. Per tant ens trobem amb una estructura lineal.

• Caracterització

– Finalitat i tipus de text

L’autor vol orientar l’opinió i la conducta en reflexionar sobre el sentit de la vida quan algú se sent constantment maltractat per terribles desgràcies familiars. També hi ha una finalitat estètica perquè ho fa mostrant sentiments personals amb un llenguatge connotatiu, fent predominar la funció poètica. Per tant, ens trobem amb un text retòric on també és important la funció expressiva.

– Àmbit d’ús i gènere

La doble finalitat (estètica i persuasiva) així com la construcció al·legòrica, mitjançant la qual l’autor s’identifica amb un arbre esquinçat pel mal oratge, són pròpies d’un text d’àmbit literari. La forma versificada i la funció expressiva, a més, fan pensar en un gènere líric. Es tracta, doncs, d’un poema.

– Anàlisi de la forma

Els versos del poema tenen dotze síl·labes amb cesura femenina a la sisena síl·laba i estan agrupats en dos quartets i dos tercets. Es tracta, per tant, d’un sonet de versos alexandrins.

Al llarg del poema predomina l’esticomítia, és a dir, els períodes oracionals coincideixen amb els versos. L’única excepció que trobem és entre els versos cinc i sis, on bocí i obert formen un encavalcament. La pausa natural del vers fa que l’encavalcament no siga brusc. Quant a la rima, és consonant (si tenim en compte que la -r final de l’adverbi ahir no sona en la variant balear de l’autor). La disposició de la rima és creuada als primers quartets (ABBA ABBA), mentre que als dos tercets la disposició presenta l’esquema

CCD EED. Cal dir que hi ha una alternança de versos masculins (6) i femenins (8) en una disposició que fa que el darrer vers de cada estrofa siga masculí, cosa que accentua el punt a part que anuncia el canvi de tema.

Des del punt de vista fònic cal destacar la sonoritat que li proporciona el ritme iàmbic pel predomini de l’accentuació a les síl·labes parelles. També hi contribueixen algunes al·literacions per l’acumulació de fonemes oclusius (/p/, /t/, /k/) i vibrants (/r/) als versos 3 i 4, i per l’acumulació de fonemes alveolars (/s/) al vers 10. Quant al nivell morfosintàctic, el més remarcable són els dos recursos repetitius que donen als versos 9-11 el moment de major intensitat: el paral·lelisme («i sent brostar les fulles i sent pujar la saba») i el polisíndeton de tot el tercet. A les altres estrofes, tanmateix, predomina l’asíndeton. Tot i la complexitat de les oracions, els hipèrbatons (als versos 3, 4, 6, 9 i 11) no dificulten la lectura del text. En tot cas, el del vers 9 pot resultar una mica més difícil d’entendre si no el reordenem: «ma rel esclava xucla l’amargor de viure». Concloem aquest apartat insistint que, per l’acumulació de recursos, el primer tercet és el que més intensitat emotiva transmet.

En el nivell lexicosemàntic, el més notable és l’al·legoria que dota de simbolisme el poema. Les metàfores que la formen estan agrupades al voltant de la isotopia, és a dir, paraules relacionades amb un mateix tema: esqueix d’arbre (el poeta), esponerós (ple de vitalitat), ombra (confort), branques (els fills), soca (el matrimoni, la família, l’esposa), brots de migrades fulles (cabells, arrugues), bocí (cos), llenya (éssers estimats), rel (instint de supervivència), saba (sang).

Altres elements simbòlics que acompanyen l’al·legoria són tempesta (malaltia), llamp (mort), cel (l’altra vida) i l’hora de caure (mort), junt amb la personificació del conjunt, el símil («com fumerol de festa») i la sinestèsia («l’amargor de viure»).

– Participants, espai i temps de l’enunciació

Com ja hem dit anteriorment, la funció expressiva és essencial en aquest text. Per això, l’emissor s’hi fa present amb la primera persona de verbs (so, he vist, sent i visc), pronoms personals (jo, mi, m’ i em) i determinants possessius (mes i ma).

El temps predominant al text és la simultaneïtat a l’acte d’escriure, cosa que donen a entendre el predomini de presents d’indicatiu (so, coronen, resta, xucla, etc.) i els perfets (he vist i és mort). L’anterioritat a l’acte comunicatiu només és present al primer quartet gràcies a l’ús del passat perifràstic (va rompre), del passat simple (migpartí) i de l’adverbi de temps ahir

No s’hi fa present, en canvi, l’espai de l’enunciació.