1 Història de la llengua i de la literatura

– Durant l’exili a Bierville (França) va escriure les Elegies de Bierville (1942), on el món clàssic grec esdevé símbol de la destrucció del país durant i després de la Guerra Civil. En Del joc i del foc (1946) experimenta amb èxit l’adaptació de la tanka, forma de poesia breu sentenciosa d’origen japonés (trenta-una síl·labes distribuïdes en cinc versos femenins), semblant a l’epigrama llatí, on la metaforització juga un paper essencial per la necessitat de condensar al màxim el significat en una estructura tan tancada. – A partir dels anys cinquanta, escriu poemaris dominats per les preocupacions religioses i existencials (Salvatge cor, 1952). Aquesta inquietud espiritual el porta a reelaborar poèticament tres narracions del nou testament a Esbós de tres oratoris (1957).

Bernat Artola (Castelló, 1904 - Madrid, 1958)

Va cursar lletres a Barcelona, Madrid i Salamanca, on fou alumne de Miguel de Unamuno, i participà de forma activa en la vida cultural de Castelló: bibliotecari de l’Ateneu de Castelló i col·laborador al Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura i a la revista Taula de les lletres valencianes

Durant la Guerra Civil va obtenir el títol de mestre i també va participar en el Congrés d’Escriptors Antifeixistes i en la Junta de Recuperació del Patrimoni Artístic. Per aquests fets no va poder trobar faena al final de la contesa i va haver de marxar a Barcelona i Madrid.

Entre les obres publicades cal destacar Cançons d’amor, d’influència noucentista, amb què va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Lo Rat Penat (1926), i Elegies (1928), d’orientació simbolista i ressonàncies ausiasmarquianes. Acabada la guerra, escriu poemes de temàtica satírica (A l’ombra del campanar, 1945), però finalment s’inclina per una poètica més intimista i metafísica: Llàntia viva (1947) i Collita (1956).

Activitats

4 Llig aquesta tanka de Carles Riba i respon les preguntes següents.

Text 5. Tanka

Per a entendre el text: s’hi condensa l’experiència amorosa apassionada amb un llenguatge molt connotatiu i simbòlic.

Que furioses sento córrer les aigües del nostre amor, oh! quan vinc a tu pel frèvol1 pontet d’una carícia.

1Frèvol: feble, delicat.

a) Identifica la personificació.

Carles Riba. Del joc i del foc. Dins Obres completes. Ed. 62.

b) Detecta la metàfora que conforma una antítesi amb la personificació.

c) Creus que les metàfores dels versos dos i cinc formen una al·legoria? Raona la resposta.

d) Quin concepte simbolitza l’amor? Consideres, doncs, que el poema es pot inscriure en el corrent simbolista? Raona la resposta.

Activitats complementàries

Per a llegir

1 Si us agrada ampliar coneixements d’una manera més amena són molt recomanables aquestes lectures.

– Josep M. de Sagarra. Memòries. Ed. 62 i la Caixa.

– Josep Pla (Obra completa. Ed. Destino) parla d’alguns personatges d’aquesta època: la primera sèrie d’Homenots, sobre Prat de la Riba, Joaquim Ruyra, Pompeu Fabra, Eugeni d’Ors, Jaume Bofill i Mates, Guerau de Liost, Carles Riba; i en la segona, sobre Josep Carner.

Per a escoltar

2 Feu una audició a classe de poemes d’aquest període musicats per diversos cantautors.

– Joan Manuel Serrat posa música a dos poemes de Josep Carner: «El gall» (Tal com raja) i «El falcó» (Fa vint anys que tinc vint anys).

– Guillermina Motta posa música a dos poemes de Josep Carner: «Canticel» i «Cançó d’un doble amor» (Visca l’amor).

– Pau Riba dedica un monogràfic a cantar textos dels seus avis, Carles Riba i Clementina Arderiu: De Riba a Riba

– Rafael Subirachs té un treball monogràfic sobre textos de Carles Riba (Cants de la partença, l’absència i el retorn).

– Artur Álvarez ha enregistrat poemes de Bernat Artola en Pols del meu camí

Per a treballar

3 Generar – classificar – relacionar – desenvolupar. Elaboreu presentacions de diapositives (amb imatges, textos i música) sobre manifestacions artístiques relacionades amb el Noucentisme i el postsimbolisme per comprendre’n millor les ambicions normalitzadores de la vida política i cultural:

– Funcionament polític de l’Espanya de principis del segle xx: institucions, sistema electoral, partits polítics de l’època, resultats electorals a Catalunya, València i Balears, etc.

– La Mancomunitat de Catalunya: història i tasques d’aquesta institució.

– La premsa en català en el primer terç del segle xx

– Perfils biogràfics de personatges importants de l’època (Eugeni d’Ors, Enric Prat de la Riba, Pompeu Fabra) o d’autors de la literatura internacional que van influir en la literatura noucentista i postsimbolista (Paul Valery, Rainer Maria Rilke, William Butler Yeats).

Estu di del discurs: els textos expo sitius d’àmbit acad èmic

Els textos expositius tenen l’objectiu d’informar sobre un tema de manera clara, ordenada, precisa i objectiva. Per tant, els aspectes creatiu, emotiu i subjectiu hi són pràcticament absents. La funció del llenguatge que hi predomina, doncs, és la referencial. Per tot això, d’aquesta mena de textos també en diem explicatius.

Com que tenen la finalitat d’informar i fer comprensible el missatge, han de tenir sempre present a quin tipus de receptor s’adrecen. Per tant, trobem textos expositius en diferents àmbits. En aquesta unitat analitzarem les característiques, els gèneres i els recursos dels textos que tenen la finalitat d’informar o informar-se en l’àmbit acadèmic. En la propera unitat estudiarem els textos expositius d’àmbit periodístic.

2.1. L’àmbit acadèmic

Formen part de l’àmbit acadèmic tots els textos expositius que tenen com a finalitat la transmissió, l’emmagatzematge i la reelaboració de la informació. És a dir, textos del camp de l’ensenyament destinats a la difusió de coneixements: pàgines i revistes culturals, documentals televisius i radiofònics, assajos, conferències o exàmens.

La formalitat d’aquests textos depén del tipus de receptor (edat, situació i grau d’iniciació en la matèria). Així, la modalització (com ara col·loquialismes i fórmules valoratives) que dona informalitat i subjectivitat, pot aparéixer en textos destinats als més joves amb la finalitat d’aconseguir mantenir-ne l’atenció o de fer més assequible la transmissió de coneixements. En són exemples els documentals sobre zoologia destinats al públic infantil o les explicacions a classe que mantenen l’atenció de l’alumnat.

2.2. Gèneres dels textos expositius d’àmbit acadèmic

Podem classificar els textos d’àmbit acadèmic en tres tipus.

Científics

Destinats a receptors entesos en la matèria, es caracteritzen per l’alt nivell d’especialització, que pressuposa amplis coneixements previs sobre el tema. Hi és abundosa la terminologia pròpia de les diferents disciplines acadèmiques (tecnicismes), abreviatures i signes propis.

Didàctics

Escrits amb la intenció d’iniciar els receptors en les diferents matèries curriculars, són mínimament especialitzats i per això requereixen escassos coneixements previs sobre el tema. S’hi fan servir recursos destinats a fer comprendre la informació: explicacions, exemplificacions i definició del metallenguatge, és a dir, explicació dels tecnicismes usats, més o menys abundosos depenent del grau d’iniciació del receptor.

Els textos expositius presenten una gran varietat de generes segon la manera de tractar la informació:

Transmetre informació com ara els llibres de text, que són gèneres didàctics que volen fer arribar els coneixements sobre una matèria curricular.

– Emmagatzemar informació perquè estiga disponible per a qui la puga necessitar com fan els diccionaris.

– Reelaborar la informació, és a dir, transformar-la per fer-la més comprensible o per assimilar-la més fàcilment, com quan elaborem un esquema o un resum.

Divulgatius

Adreçats al públic general, transmeten coneixements a qualsevol tipus de receptor en un llenguatge estàndard amb un tractament general del tema i evitant al màxim els tecnicismes. Poden tenir un to informal i subjectiu si els receptors són molt joves.

Activitats

1 1-2-4. Explica, amb l’ajuda del diccionari si cal, en què consisteix cada un dels gèneres expositius d’àmbit acadèmic següents.

diccionari informe enciclopèdia manual mapa conceptual catàleg esquema conferència resum suplement de cultura monografia examen llibre de text índex tesi doctoral apunts exegesi lliçó magistral pròleg vademècum documental recensió fitxa de lectura tesina memòria didàctica

➜ Diccionari: recopilació, generalment alfabètica, dels mots d’una llengua, dels termes d’una ciència, d’un art, etc.

2 Classifica els gèneres textuals anteriors en aquesta taula segons la finalitat que predomina en cada un (tot i que les tres són compatibles).

Transmetre Emmagatzemar Reelaborar

Científics Catàleg

Didàctics Resum

Divulgatius Documental

2.3.

Els textos científics i tècnics

Com hem vist, els textos científics són els que tenen un major grau d’especialització ja que requereixen un elevat grau d’iniciació i tenen uns receptors avesats a la matèria. Des del punt de vista del registre emprat, els anomenem tècnics, per la presència constant de tecnicismes que donen precisió a l’expressió escrita i objectivitat al tractament del tema.

Característiques

Els textos científics i tècnics presenten aquestes característiques lingüístiques.

– Informació objectiva, extensa i específica d’un tema.

– Estructura clara i ordenada.

– Predomini de les oracions enunciatives i amb freqüents relacions causals, consecutives i finals.

– L’ús d’una terminologia pròpia del tema, és a dir, d’un lèxic especialitzat, tècnic i científic que es caracteritza per ser monosèmic i denotatiu.

– Predomini de substantius i verbs.

– Ús de recursos gràfics, com esquemes, símbols, fotos, dibuixos o taules; i tipogràfics, com títols i subtítols, subratllats, negreta o cursiva.

– Registre formal, tant si són orals com escrits, amb nombroses marques d’impersonalitat:

• Ús d’oracions passives i impersonals.

• Predomini de la tercera persona.

• Ocultació de l’emissor darrere del plural de modèstia.

• Absència de la segona persona.

• Utilització predominant dels presents històrics.

Diferències amb els gèneres divulgatius i didàctics

Gran part de les característiques anteriors són compartides pels textos divulgatius i didàctics, però adequades al tipus de receptor i a la finalitat. Així, aquests textos:

– Ofereixen una informació més superficial i moderadament subjectiva.

– Afegeixen mapes conceptuals i il·lustracions explicatives.

– Presenten terminologia i símbols escassos i s’expliquen prèviament o bé amb glossaris.

No són tan objectius. De vegades fan servir alguns adjectius i adverbis valoratius.

Inclouen recursos gràfics i tipogràfics més sovint encara i presenten varietat de colors en la tipografia.

Tenen una formalitat menor, sobretot als gèneres didàctics que depenen de l’edat del receptor. De vegades hi apareixen col·loquialismes, frases fetes, diminutius, comparacions o exemples del l’entorn del receptor.

– Ofereixen una impersonalitat més matisada perquè de vegades l’emissor mostra proximitat amb el receptor amb la segona persona o amb un nosaltres inclusiu.

Quant a les funcions lingüístiques, cal dir que com menys especialitzats siguen els gèneres, és a dir, divulgatius i didàctics, més presents hi són la funció conativa, que invita el receptor a fer i a aprendre, la fàtica, que prova de verificar l’eficàcia de la transmissió informativa, i la metalingüística, especialment als gèneres didàctics, per les freqüents explicacions i definicions de conceptes i tecnicismes.

Activitats

3 Llig aquests textos i contesta les preguntes següents. També treballaràs les expressions subratllades.

Text 6. El canvi climàtic

El bo

«L’efecte d’hivernacle, quan actua de manera natural, manté el planeta càlid. Els gasos naturals de l’atmosfera formen una ‘manta’ que permet l’energia del Sol d’arribar a la superfície de la Terra, però eviten que se n’escapi l’escalfor (com els vidres dels hivernacles). Aquesta manta atrapa la calor prop de la superfície i escalfa l’atmosfera.»

Friends of the Earth

El lleig

«Per primera vegada en la història, l’acció humana altera el clima del planeta sencer. En menys de dos segles els éssers humans han augmentat la quantitat total de diòxid de carboni a l’atmosfera en un 25 % a causa de la crema de combustibles fòssils i de la destrucció de les selves. Si no reduïm l’emissió de gasos responsables de l’efecte d’hivernacle, el clima acollidor i estable en què es basa la nostra civilització podria arribar a ser un record del passat.» National Resources Defense Council

El dolent: els gasos amb efecte d’hivernacle

– El diòxid de carboni (CO2). És el responsable del voltant del 55 % de l’efecte d’hivernacle. Cada any la gent afegeix entorn de 6 000 milions de tones d’aquest gas a l’atmosfera (1 500 milions procedeixen dels Estats Units). Les fonts més importants del CO2 són la crema de combustibles fòssils, com el carbó, el petroli, el gas natural i els incendis forestals.

– Els clorofluorocarbonis (CFC). No tan sols són responsables del 17 % de l’escalfament global, sinó que també ataquen la capa d’ozó.

– El metà. És responsable del 15 % de l’efecte d’hivernacle. El generen l’activitat ramadera, els arrossars i els abocadors de residus.

– Els òxids de nitrogen. Són responsables del 5 % de l’efecte d’hivernacle i els produeixen els microorganismes, els fertilitzants en descomposició, la crema de fusta i els combustibles fòssils.

– L’ozó. Aquest altre ozó procedeix de la contaminació que es produeix arran de terra, a causa dels vehicles, les centrals termoelèctriques i les refineries de petroli. The Earth Works Group. 50 coses senzilles que tu pots fer per salvar la Terra Trad. Jordi Bigues. Ed. Naturart.

Text 7. El cicle del carboni

«1. Sota l’acció de la fotosíntesi, els vegetals absorbeixen el CO2 de l’atmosfera i el transformen en carboni (per exemple, la fusta). Si el bosc es gestiona correctament, la plantació d’arbres nous compensa el consum de fusta de calefacció.

2. La combustió de fusta a les llars de foc eficient (de porta tancada) pot subministrar una part significativa d’escalfor per a calefacció.

3. El CO2 produït per la combustió de la fusta arriba a l’atmosfera. La seva concentració no augmenta si l’estoc vegetal és renovat correctament.

Observatori climàtic. X un bon clima. Calculadora de carboni. Adapt. Jordi Bigues. Ed. Octubre.

Activitats

a) Concreta la finalitat de cada text expositiu (transmetre, emmagatzemar, reelaborar).

b) Identifica-hi característiques dels textos expositius i il·lustra-les amb exemples.

c) Valora, a partir de les expressions subratllades, si són textos científics, didàctics o divulgatius.

d) L’expressió «El bo, el lleig i el dolent» al·ludeix al títol d’un famós western. Com influeix en el grau de formalitat del text?

e) A quin gènere dels textos expositius d’àmbit acadèmic esmentats en l’activitat 1 (p. 73) pertany cada text?

f) Verifica si hi són presents altres funcions lingüístiques, a banda de la referencial. Posa’n exemples.

2.4. Estructura dels textos expositius

Aquesta mena de textos habitualment responen a una estructura expositiva formada per:

Introducció Plantejament del tema amb un títol, una pregunta, una entrada de diccionari, etc.

Exposició

Explicació i ampliació de la qüestió plantejada a la introducció (definició, demostració, classificació o evolució d’un concepte) amb recursos propis del discurs acadèmic com les exemplificacions, comparacions, esquematitzacions, etc. En aquesta part, molt més llarga que les altres, hi ha els recursos d’ampliació informativa o d’anàlisi.

Conclusió Síntesi del que s’hi ha exposat o solució del problema plantejat. És freqüent trobar-hi recursos de condensació o de síntesi de la informació.

Aquesta estructura, però, sol variar depenent de la complexitat del text. Així, les conferències solen respondre a aquest model estructural, però les definicions de diccionari, tanmateix, solen prescindir de la tercera part.

2.5. Recursos d’ampliació i de condensació

Quan estudiem, utilitzem recursos per facilitar la tasca d’aprendre: elaborem i llegim textos, tant orals com escrits on la informació apareix bé ampliada, bé reduïda.

Ampliar informació

La informació dels textos es veu ampliada amb una gran varietat de procediments, entre els quals convé destacar:

– Les aposicions introdueixen noves informacions entre comes fent ús del mecanisme d’inserció o incrustació enmig d’una frase. Els parèntesis i els guions fan la mateixa funció.

Informació paratextual o afegida fora del text, que facilita la comprensió del text. En destaquem:

• Les notes aclaridores. Introdueixen una explicació, més informació o referències a altres treballs que es poden consultar per a ampliar la informació. Apareixen normalment al marge o al peu de la mateixa pàgina. Les notes finals tenen la mateixa funció, però apareixen reunides al final del document.

• Els glossaris. Són explicacions del lèxic específic del tema, o també del lèxic general que pot ser complex. Poden aparéixer al marge, al peu de la pàgina o al final d’un document.

– Exemplificacions, reformulacions i paràfrasis. Són altres maneres d’expressar una mateixa idea per fer-la més entenedora. Solen introduir-se amb connectors de reformulació (en altres paraules, ras i curt, dit d’altra manera) i d’exemplificació (per exemple).

– Les oracions coordinades explicatives (unides amb connectors com és a dir, com ara, etc.) i les subordinades adjectives, especialment les apositives (o explicatives).

Condensar informació

És el recurs que consisteix a reduir informació d’una manera superficial, estalviant paraules; o d’una manera més profunda, estalviant idees. Entre aquesta mena de recursos de condensació podem destacar:

– Les nominalitzacions o conversió d’oracions subordinades en sintagmes i de sintagmes en substantius. Per exemple, les expressions subratllades d’aquesta oració «Les empreses constructores contractades van acabar puntualment les obres de l’estadi olímpic i, gràcies a això, els jocs es van inaugurar segons la data prevista» es poden reduir així: «La fi puntual de les obres permeté la inauguració dels jocs olímpics en la data prevista».

– La supressió de mots prescindibles —preposicions, determinants, conjuncions i alguns verbs— per a la interpretació del missatge pel receptor. Aquest mecanisme pot portar a l’ambigüitat, perquè és l’emissor qui valora què és prescindible i s’arrisca a no ser entés pel receptor. És un recurs utilitzat molt en apunts de classe, en telegrames, en anuncis per paraules, en missatges de text instantanis, etc.:

M’he deixat claus casa. Avisa quan tornes. Estic ca Pere.

– El llenguatge figurat, per la seua capacitat de suggerir altres significats, ofereix moltes possibilitats als textos poètics, titulars periodístics, notícies breus i sentències:

Quan la lluita per l’audiència entra per la porta, la veritat surt per la finestra.

Estalviem idees quan eliminem tota mena d’informació secundària, exemples, anècdotes, paràfrasis i repeticions per quedar-nos amb el missatge essencial. L’eliminació de la informació prescindible dona com a resultat l’esquema, el mapa conceptual, el guió i el resum.

Activitats

4 Llig el text següent i fes les activitats que et proposem.

2

La filosofia, els éssers humans i el nostre món

2.1. Llenguatge i pensament crític

Molta gent pensa fent ús de les idees comunes i dels patrons mentals usats per tot el món. Són persones que defugen l’esforç de pensar per elles mateixes, i adopten una actitud passiva quan han de produir idees noves.

Al contrari, l’individu intel·ligent i culte sempre està alerta per a rebutjar la falsedat i per a detectar les inconsistències en els raonaments, siguen propis o aliens. És a dir, està alerta per a rebutjar el que se li mostra, el que sent o el que llig si no el convenç.

Pensar bé, per tant, no sols exigeix conéixer informació nova, o siga, adquirir conceptes i idees nous, sinó que implica també saber criticar el que rebem i oferir alternatives si no hi estem d’acord; és a dir, implica ser capaços de detectar els errors i les falsedats en els fets, en els missatges o en els arguments que ens resulten inacceptables o poc convincents.

Textualment a) Quin és el tema del text?

«Els Ídols de la tribu estan fundats en la mateixa naturalesa humana i en la mateixa tribu o raça humana. Perquè és fals afirmar que el sentit humà és la mesura de les coses; ben al contrari: totes les percepcions, tant les dels sentits com les de la ment, són per analogia humana i no per analogia amb l’univers. Els Ídols de la Caverna són els ídols de l’home individual. En efecte: cada un té un espill o caverna pròpia que trenca i corromp la llum de la naturalesa, ja siga per la naturalesa pròpia i singular de cada un o per l’educació i el tracte amb els altres o per la lectura de llibres i l’autoritat d’aquells que cada un cultiva i admira. Hi ha també Ídols que sorgeixen de l’acord i de l’associació del gènere humà entre si i als quals solem anomenar Ídols del Fòrum, a causa del comerç i del consorci entre els éssers humans; perquè els homes s’associen per mitjà dels discursos, però els noms s’imposen a les coses a partir de la comprensió de la plebs. Finalment estan els Ídols que van immigrar als ànims dels homes des dels diferents dogmes de les filosofies i també a partir de les lleis perverses de les demostracions, als quals denominarem Ídols del Teatre, ja que totes les filosofies que s’han rebut i s’han inventat pensem que són faules compostes i representades en les quals es van forjar mons ficticis i teatrals».

Bacon, F., La gran restauració, XXXVIII-XLIV.

1 Defineix els tipus d’«Ídols» que es distingeixen en el text.

2 Segons Bacon, quina és la relació entre teatre i ideologia?

Si l’ús creatiu del pensament consisteix a construir raonaments bons, saber pensar té també un altre ús que es pot anomenar «defensiu».

Aquest ús ens permet protegir-nos del remolí d’idees i de missatges amb què contínuament ens bombardegen, per a no creure’ls i per a no acceptar-los ingènuament.

Per tant, en aquest sentit, saber pensar ens permet distingir, gràcies a la nostra capacitat de judici, entre els arguments raonables i sensats, d’una banda, i els que són tan sols enganys i argúcies amb què se’ns intenta manipular, de l’altra. La filosofia ens indica dues causes freqüents de falsedat en els arguments:

• Basar-se en afirmacions, en fets o en premisses inexactes, tergiversats o equivocats.

• Aplicar raonaments defectuosos des del punt de vista lògic, o siga, raonaments amb conclusions que no es dedueixen vàlidament de les seues premisses.

Textualment b) Estableix l’estructura del text concretant la idea principal i les secundàries. c) Es tracta d’un gènere divulgatiu, didàctic o científic? Quins trets característics dels que hem estudiat t’ho fan pensar? Posa’n exemples. d) Detecta algun exemple d’ampliació informativa.

«La producció d’idees, de concepcions i de consciència queda, en principi, directa i íntimament lligada amb l’activitat material i la relació material dels homes; és el llenguatge de la vida real. Les representacions, el pensament i la relació intel·lectual dels homes apareixen com l’emanació directa del seu comportament material. Igual passa amb la producció intel·lectual, tal com és representada pel llenguatge de la política, de les lleis, de la moral, de la religió, de la metafísica, etc., de tot un poble. Són els homes els que produeixen les seues representacions, les seues idees, etc., però els homes reals, actius, condicionats per a un desenvolupament determinat de les seues forces productives i de les relacions corresponents, fins a les formes més vastes que puguen tindre. La consciència no pot ser altra cosa que l’ésser conscient, i l’ésser dels homes és el seu procés real de la vida. Si en tota ideologia els homes i les seues relacions ens apareixen invertits com en una càmera obscura, el fenomen es deu al seu procés històric de vida, de la mateixa manera que la inversió dels objectes en la retina es deu al seu procés de vida físic».

Marx, K., La ideologia alemanya.

1 En quin sentit considera Marx en el text la moral, les lleis, la política... com la superestructura ideològica de la societat?

2 Des del teu punt de vista, és possible i desitjable una situació de superació de tota ideologia? Justifica la possibilitat d’aquesta superació i analitza’n les conseqüències.

2.6. Components bàsics del lèxic

Tot seguit recordarem breument els recursos d’habilitació i de creació lèxica necessaris per a satisfer les necessitats comunicatives dels parlants. Després dedicarem un espai a veure uns altres mitjans de la llengua per augmentar el cabal lèxic i crear la terminologia que facilita la comunicació científica.

Habilitació i creació lèxica a) Sufixos nominalitzadors (poden presentar variacions de gènere i nombre): -aire, -al, -all, -alla, -atge, -am, -ar, -ari, -at, -ció, -er, -eria, -esa, -et, -ia, -im, -ís, -isme, -ista, -itat, -ment, -or, -ura. b) Sufixos verbalitzadors: -ar, -ir, egar, -ejar (i variants), -itar, -itzar. c) Sufixos adjectivadors (poden presentar variacions de gènere i nombre): -à, -aire, -al, -ar, -ari, -at, -ble, -dís, -dor, -enc, -eny, -er, -és, -esc, -í, -ístic, -iu, ívol, -ós, -tiu, -tori, -ut. d) Sufixos adverbialitzadors: -ment.

– Habilitació (o transcategorització). La formació de paraules es basa en l’economia i la reutilització de recursos ja existents. L’habilitació és l’aprofitament màxim de les paraules perquè permet que un mot es faça servir en diferents categories sense que el significant experimente cap canvi: demà és un adverbi (Hem quedat demà al cinema) que pot fer funció de nom (Estudia per tenir un demà millor); aprenent és una forma verbal (Estic aprenent a pintar a l’oli) que pot ser reutilitzada també com a nom (Joan és un jove aprenent de pintor). Com véiem a la unitat 1, les formes no personals dels verbs (gerundis, participis i infinitius) són les paraules proclius a l’habilitació.

Derivació. És la formació de paraules noves afegint els morfemes derivatius (o afixos) a un lexema. La paraula primitiva és aquella a partir de la qual es formen les derivades amb l’ajuda dels morfemes derivatius, que segons la posició, poden ser sufixos, si es col·loquen darrere del lexema (dansaire); prefixos, si es col·loquen davant del lexema (antinuclear); i infixos, si es col·loquen entre el lexema i un sufix per lligar ambdós elements (polseguera). La sufixació canvia la categoria gramatical d’alguns mots derivats. Vegem-ne els més freqüents.

Observa com l’addició d’un o més sufixos a un lexema pot canviar la categoria gramatical alhora que el significat.

Mot primitiu Sufix 1 Sufix 2 Sufix 3 Mot derivat Categoria resultant òrgan (nom) isme organisme nom itzar organitzar verb itzar ada organitzada adjectiu itzar ada ment organitzadament adverbi

– Parasíntesi. És la formació de paraules noves afegint simultàniament un prefix i un sufix, de manera que la paraula no existeix en la llengua sense un d’aquests dos elements: per exemple, la paraula envellir, formada pels monemes en + vell + ir, és parasintètica perquè no existeixen les paraules *envell ni *vellir

Ara bé, si la paraula sí que existeix, es considera que és una derivada amb dos afixos o més. Compara la formació d’aquests mots.

Paraula Prefix 1 Prefix 2 Lexema Sufix Tipus de paraula enterrament en terra ment parasintètica desenterrament des en terra ment derivada

En tot cas, com en la derivació, el sufix determina la categoria gramatical del mot parasintètic: enterrar (verb), enterrament (nom).

– Composició. És la formació de paraules noves producte de la combinació de dos o més lexemes que poden ser de diferents categories gramaticals. Normalment, la paraula composta té la mateixa categoria del darrer lexema, llevat del cas que s’use com una categoria diferent per habilitació.

Lexema 1 + Lexema 2 Mot compost Categoria salva (verb) + vides (nom) salvavides nom pèl (nom) + roig (adjectiu) pèl-roig adjectiu curt (adjectiu) + metratge (nom) curtmetratge nom vist (verb) + i + plau (verb) vistiplau nom (habilitació)

Els recursos de creació de paraules (derivació, parasíntesi i composició) permet la creació de famílies lèxiques o grups de paraules de comparteixen un mateix lexema: mercat, mercaderia, mercader, supermercat, etc.

Préstecs i barbarismes

El contacte entre pobles i llengües fan possible l’intercanvi de productes i experiències, així com de les paraules que els designen. El cabal lèxic, doncs, també es veu enriquit per la constant incorporació de mots que venen a satisfer totes les possibles necessitats comunicatives. A banda de la formació de paraules a partir dels propis recursos lèxics (composició, derivació i parasíntesi), hi ha la possibilitat d’adoptar paraules d’altres llengües. Els préstecs, doncs, són paraules manllevades a d’altres idiomes junt amb els nous objectes que designen (sandvitx, futbol, bufet, etc.).

De vegades, per moda o esnobisme, adoptem préstecs innecessaris que substitueixen paraules genuïnes i posen en perill la personalitat de l’idioma. En aquests cas, parlem de barbarismes . Els més freqüents, en el nostre cas, són els castellanismes ( cenicero, entonces, hasta ) i els anglicismes (tupper-ware, pressing, cleanex ). En un text formal s’han d’evitar els barbarismes.

La terminologia. Creació de neologismes

La terminologia és el conjunt de paraules i expressions pròpies d’una determinada ciència, art, ofici, etc. Les paraules que designen les descobertes de tipus científic s’anomenen neologismes. Aquestes unitats lèxiques noves són una constant font d’enriquiment del vocabulari disponible. Amb el pas del temps, poden esdevenir mots d’àmbit general, utilitzats fins i tot en registres populars: vídeo, televisió, computadora, fotografia, oculista, etc. Si els neologismes s’usen només en àmbits acadèmics s’anomenen tecnicismes: noema, gnosi, sturnus vulgaris, sintagma, equació, etc.

Els neologismes poden ser de creació pròpia mitjançant els recursos de derivació (de cistella s’ha format encistellar en l’àmbit de l’esport) i composició (amb els lexemes parar i llamp s’ha format parallamps); formats amb radicals grecs i llatins (amb tele, ‘lluny’ i skopeo, ‘jo mire’ s’ha format telescopi; amb hèlix, ‘espiral’ i pteron, ‘ala’ s’ha format helicòpter) o, com hem dit més amunt, incorporant préstecs d’unes altres llengües que a vegades s’adapten a les característiques fòniques i gràfiques de la llengua (com ara shoot, ‘tret’ que ha pres la forma xut) o no (com ara pizza o western).

Finalment, els cultismes foren neologismes en el seu moment en ser presos del llatí per designar conceptes abstractes de l’àmbit acadèmic: per exemple, littera (que havia evolucionat en el mot patrimonial lletra es va recuperar per formar el cultisme literatura ); el mateix passa amb lingua (patrimonial llengua , cultisme lingüística ). Aquesta relació entre cultisme amb significat abstracte i mot patrimonial amb significat concret es veu amb claredat als doblets o al·lòtrops : del llatí cathedra han evolucionat cadira (tipus de seient) que és un nom concret i càtedra (autoritat acadèmica que parla des d’una trona o gran cadira) que és un nom abstracte. De vegades, el cultisme sofria una lleu evolució fonètica i es quedava a mitjan camí entre el seu ètim llatí i l’evolució natural: regula → regla (abstracte), però rella (concret); miraculu → miracle (abstracte), però mirall (concret). Els coneixem amb el nom de semicultismes . De vegades, el cultisme s’utilitza aplicant-li un procés de derivació i esdevenen pseudoderivats : regular, miraculós, auricular, etc.

Activitats

5 Digues la categoria gramatical d’aquestes paraules i forma’n derivades de diferents categories gramaticals.

bassa suau pobre jove cèlebre blanc compte venjar estimar pes mut sec fred magne lent ser estar creu groc soci sol escèptic savi recte jutge habitar festa préstec solc foc roig taula boira llum núvol pasta llit trist quadrat blanc terra bony malalt sec verí just lleuger judici mòbil cara fred dur marc farina verd negre febre llis sabor cap bocabadat floricol allioli furgadents bocamoll manifasser araboisraelià migdia altaveu parafang curtcircuit esmaperdut enterramorts capicua capficar portaveu carabrut fisicoquímic terratrémol figaflor sordmut carvendre caranet comptagotes

➜ Bassa (nom): embassar (verb), embassament (nom), bassal (nom).

6 Canvia la categoria d’aquests mots amb un sufix i, després, transforma’ls en verbs afegint-hi un prefix i un sufix.

➜ Roig (adjectiu): rojor (nom); enrogir, enrojolar, (verbs).

7 Identifica entre les paraules de les activitats 5 i 6 tres exemples d’habilitació, és a dir, paraules que puguem fer servir en més d’una categoria gramatical. Escriu-hi frases que ho demostren.

➜ Jove: Era un home encara jove → adjectiu. Els joves han marxat del poble → nom.

8 Digues la categoria gramatical d’aquestes paraules compostes. Després, digues la categoria de cadascun dels lexemes que les conformen.

➜ Trencaclosques (nom). Trenca (verb) + closques (nom).

9 Completa la graella següent amb paraules patrimonials, cultismes i pseudoderivats. Consulta un diccionari si cal.

Mot llatí Mot patrimonial Mot culte Mot pseudoderivat rotundus redó cerebellum cerebel ignorare ignorància directus dret strictus estricte radius radial organum orgue articulus article sigillum sigil·lós amygdala ametla