Hist òria de la llengua i de la literatura: el t emps del Modernisme

1.1. Els intents de normativització lingüística: la Renaixença

La Renaixença va suposar la recuperació de la llengua per a la literatura culta i, en conseqüència, l’augment de la qualitat de les obres. Així i tot cal recordar que el castellà continuava sent l’única llengua oficial i que el català seguia prohibit, per bé que les autoritats, més liberals, en toleraven l’ús en manifestacions festives i literàries. És llavors que els intel·lectuals de la Renaixença comprengueren la necessitat de crear una norma culta que es concretara en la construcció d’un estàndard. Aquesta necessitat d’aconseguir un instrument adequat per a la creació literària va provocar una polèmica al voltant del model de llengua:

– Els partidaris de la llengua acadèmica creien que calia convertir la llengua utilitzada pels nostres clàssics medievals en model de norma lingüística. Aquesta tendència possibilitava l’ús més correcte, lliure de castellanismes i vulgarismes, però s’allunyava tant de la llengua col·loquial dels parlants contemporanis que resultava inassequible per al públic lector.

– Els partidaris de la llengua col·loquial (autors satírics i populistes) preferien usar la llengua popular com a model literari. Aquesta tendència facilitava la difusió entre el públic lector, però consagrava l’ús de castellanismes, de vulgarismes i tota mena de dialectalismes; per tant, no servia ni com a norma de correcció ni d’unificació.

Aquesta polèmica era inevitable perquè la mentalitat romàntica de l’època rebutjava normes, es complaïa en l’estètica medievalitzant i sublimava la inspiració popular. A més, cada postura representava un grapat d’autors que no estaven disposats a seguir cap norma com no fora la pròpia, que, a més, era inestable, fins i tot, dins d’una mateixa obra. Només Jacint Verdaguer va fondre els dos posicionaments en un bon model de llengua a L’Atlàntida i al recull d’articles En defensa pròpia. Però aquest model no va cristal·litzar en una norma comuna, perquè els escriptors no veien encara en la nostra llengua un futur normalitzat.

En conclusió, en el tombant del segle xix al xx, la nostra llengua necessitava:

– Una autoritat acadèmica que liderara la normativització, és a dir, la fixació d’una ortografia, una gramàtica i un diccionari.

– Una autoritat política amb voluntat de normalització, és a dir, que volguera donar-li un ús públic i oficial.

1.2. La modernització de la llengua literària: el Modernisme

A finals del segle xix els modernistes van engegar un projecte de modernització lingüística a les pàgines de L’Avenç. Aquesta revista de «lletres, arts i ciències» va difondre les idees modernistes i va funcionar com una editorial.

El juliol del 1890 va iniciar la publicació d’una sèrie d’articles on proposava «modificar l’ortografia i posar el llenguatge escrit d’acord amb el llenguatge parlat». El principal artífex d’aquesta campanya fou Pompeu Fabra,* que era partidari de prioritzar la llengua actual amb la depuració de castellanismes i vulgarismes acumulats al llarg de la decadència literària.

Però la campanya tingué escàs ressò perquè els escriptors modernistes compartien l’actitud antinormativa dels renaixentistes i eren partidaris de la llibertat individual i de l’originalitat creadora de l’artista, sense cap autoritat política, acadèmica o literària, per això, tot va quedar en l’esforç de cada autor per depurar l’estil propi. El Noucentisme, que estudiarem a la unitat 2, serà el marc dels primers intents de normalització lingüística partint del model ortogràfic, lèxic i gramatical del mestre Fabra.

Pompeu Fabra

Barcelona, 1868 - Prada, 1948. Catedràtic de química a l’escola d’enginyers de Bilbao, ben aviat va sentir una forta inclinació per la filologia. El 1891 va publicar Ensayo de gramática del catalán moderno amb el segell editorial de L’Avenç, que també li va publicar el Tractat d’ortografia catalana (1904) i la primera edició de la Gramàtica de la llengua catalana (1912). Amb els seus escrits, Fabra és l’autèntic creador de la moderna normativització de la nostra llengua.

1.3. El Modernisme

Entenem per Modernisme el conjunt d’actituds artístiques renovadores que van sorgir a finals del segle xix a tot Europa, però especialment en països —com ara el nostre— que patien un cert retard econòmic, polític i cultural respecte dels països d’Europa central i del nord. Es tracta, doncs, d’un moviment global i molt eclèctic, és a dir, variat, que aspirava a la renovació de totes les arts, de les formes de pensament, de l’estructura social (econòmica i política), de les ciències i de la tecnologia.

Per això, els modernistes aspiraven a estar sempre d’actualitat. Crearen estils molt diversos, ja que estaven oberts a totes les possibles influències d’arreu d’Europa. Fins i tot, traduïren al català els autors més de moda perquè pogueren ser coneguts i llegits per tots.

Com que entenien l’art d’una manera global, és freqüent trobar entre els autors que estudiarem creadors polifacètics com Caterina Albert (novel·lista i pintora), Josep M. Bayarri (poeta i escultor), Santiago Rusiñol (pintor i dramaturg) o Eduard López-Chávarri (músic i prosista). Admiraven Wagner, a qui consideraven mestre pel seu geni artístic polifacètic. Van adoptar una actitud combativa que els va servir de propaganda: van organitzar aplecs artístics a Sitges, publicaven articles molt agressius en premsa (L’Avenç, Joventut, Catalònia, etc.) i vestien d’una manera extravagant (casaca, xalina, barret d’ala ampla, cabells llargs i colors llampants) enfront del gust burgés (vestit, corbata, bolet, cabells curts i colors foscos).

Europeisme i originalitat

Les nostres lletres, malgrat els esforços dels renaixentistes, eren encara deutores de les modes literàries castellanes. El primer terç del segle xx significa la recuperació de l’originalitat perduda durant els segles de la Decadència. Els modernistes s’adonaren que no recuperaríem aquesta originalitat mentre els nostres models foren els de la cultura castellana, ja prou endarrerits al segle xix respecte d’Europa.

Per això rebutjaren les idees romàntiques, que consideraven ràncies, conservadores i un llast al projecte de modernitzar la cultura, i es declararen partidaris de les aportacions de la narrativa realista i naturalista, i d’altres modes europees de finals del segle xix com ara el parnassianisme, el simbolisme i el decadentisme.

Els modernistes, doncs, decidiren recuperar l’originalitat seguint els models europeus per aconseguir un estil propi, i per transformar i modernitzar la nostra societat.

L’actitud modernista

La voluntat de modernitzar i europeïtzar una societat ancorada en el passat els va dur a l’enfrontament amb la classe burgesa, de la qual provenien. Per això, l’obra dels modernistes reflecteix aquestes tensions. Hi hagué dues tendències:

Els regeneracionistes

També anomenats vitalistes. Convençuts que l’art allibera els individus del materialisme i de l’egoisme, els aparta de la massa que actua com si fora un ramat i els permet transformar l’entorn. L’art, per tant, ha d’estar al servei de l’educació de les masses: van propiciar campanyes d’alfabetització d’adults i la creació de grups de teatre aficionat, perquè en la promoció cultural dels obrers veien la regeneració social. Aquesta actitud rebia les influències de les idees de Friedrich Nietzsche i Henrik Ibsen.

Cronologia del Modernisme

Els esteticistes

També anomenats decadentistes. que l’art allibera els individus del materialisme i de l’egoisme, els aparta de la massa que actua com si fora un ramat i els permet transformar l’entorn. L’art, per tant, ha d’estar al servei de l’educació de les masses: van propiciar campanyes d’alfabetització d’adults i la creació de grups de teatre aficionat, perquè en la promoció cultural dels obrers veien la regeneració social. Aquesta actitud rebia les influències de les idees de Friedrich Nietzsche i Henrik Ibsen.

Trobem els primers símptomes modernistes el 1881 amb la fundació de la revista L’Avens , que es va fer ressò de les novetats artístiques i literàries europees. Entre 1890 i 1893, aquesta publicació va impulsar una campanya de modernització i unificació ortogràfica i va actualitzar el nom pel de L’Avenç . A partir d’aquest moment, distingim dues etapes:

– Etapa combativa (1893-1900). Els modernistes es donen a conéixer a través de les festes modernistes de Sitges i de les col·laboracions a la premsa diària, i introdueixen les darreres novetats europees en música, escultura, pintura i literatura.

– Etapa establida (1900-1911). Els modernistes aconsegueixen popularitat entre el públic amb les novel·les i la dramatúrgia. Més enllà de la literatura, el Modernisme triomfa en el terreny de l’arquitectura i de les arts plàstiques i decoratives.

Característiques de la literatura modernista

En línies generals, la literatura modernista es va caracteritzar per aquestes aspectes:

La recerca de l’art total

La reproducció de les tensions entre l’artista incomprés i la societat burgesa

Tècnica descriptiva impressionista

Sinceritat i verisme

Defensa de la llengua moderna

Incorporen tècniques pròpies d’unes altres manifestacions artístiques com ara procurar la musicalitat de les paraules o fer descripcions molt coloristes. El teatre fou el gènere més propici a aquesta experimentació en fer-hi participar les arts plàstiques (decoració, pintura i escultura) i la música. Les òperes de Wagner foren el principal model d’inspiració.

La influència del vitalisme de Nietzsche i d’Ibsen s’hi va deixar notar amb personatges amb una gran força espiritual que els duu a la marginació, al lideratge, a la soledat i a la incomprensió per estar per damunt del sistema de valors de la societat burgesa.

Sota la influència de l’impressionisme pictòric l’artista vol suggerir com són les persones, els llocs i els objectes des del seu punt de vista i segons l’estat anímic. Hi són freqüents els adjectius valoratius i les personificacions.

L’autor vol contagiar els seus sentiments al públic lector mitjançant la descripció subjectiva (impressionista) dels personatges i dels objectes.

Depurada de barbarismes i vulgarismes, encara que sense normativitzar. Els modernistes van cercar els models lingüístics en el món rural, on la parla presentava una menor castellanització.

1 Llig aquest text de Jaume Brossa i fes les activitats següents.

Per a entendre el text: Jaume Brossa fou un dels ideòlegs del Modernisme. A les pàgines de L’Avenç va publicar aquest article, que resumeix l’ideari modernista: rebuig de les idees romàntiques i del conservadorisme, exaltació de la modernitat i de l’originalitat, acostament a Europa i alta consideració de la dignitat de l’artista polifacètic. Fixa’t, sobretot, en els models artístics que proposa i els que desqualifica.

Text 1. La joventut

La Catalunya actual no pot agradar a cap jove d’intel·ligència clara i elevada. Les mòmies del passat reviscolen1 per tot arreu i ens la fan antipàtica. Sols podrem pensar a esborrar la fesomia baixa i raquítica que té quan veurem una joventut afranquida2 i lliure de tot prejudici. La Catalunya mercat, jueva, «sanxo-pancesca», mojigata3 i falsificadora, ha de desaparèixer davant una Catalunya instruïda, amb consciència del seu valer, amb educació pròpia, d’esperit lliure i força expansiva. Aquests somnis la joventut d’ara no els pot dur a la realitat. Amb la seva peculiar estretesa cerebral, [la joventut d’ara] continuarà practicant la religió sense sentir-la, cultivant l’amor comercial, desconeixent l’art, essent diumengera, adorant la diversió i despreciant la vida social al mateix temps que aguantant la tirania de l’opinió pública. El vulgo4 dels joves seguirà preferint en Pitarra5 i l’Echegaray6 a l’Ibsen7 i en Galdós,8 llegint la premsa estúpida de Barcelona i escoltant amb delectació la música d’en Breton;9 correrà darrera de fires i festes, assistirà a processons, menysprearà el que estudia i treballa de bona fe, i es burlarà de tots els que guardin quimeres10 en el seu cervell desequilibrat.

I els que componen aquella ínfima minoria que està en «plein rêve»,11 continuaran escampats com ocells als quals el pastor ha robat el niu: alguns, petrificats en un periòdic polític; altres, aïllats, sols, en un gabinet d’estudi, cultivant els agredolços plaers de la misantropia;12 els de més enllà, passejant el seu pessimisme entre el brogit dels divertiments.

A vosaltres, negativistes, eterns descontents, «rebentadors» il·luminats que penseu en teatres independents, en homes lliures, en criteris oberts, en cors francs; que creieu possible la destrucció del poder polític; que somieu en l’Estat econòmic; que esteu penetrats de les sensacions refinadament fortes que dona el saboreig d’una obra d’art; que us deixeu seduir pels grans sintetitzadors del segle, Zola,13 Ibsen, Renan,14 Taine,15 Schopenhauer,16 Darwin,17 Spencer;18 que esteu arrastrats pel culte a Wagner;19 que espereu el triomf sacrosant de totes les autonomies; que anheleu una dona digna companya de l’home nou, intel·lectual i fort: Vaja, salut!

1Reviscolar: tornar a la vida, recuperar el vigor. 2Afranquit: franc, sincer, honest, desinteressat. 3Mojigato: castellanisme per ‘hipòcrita, purità, fals’. 4Vulgo: castellanisme per ‘populatxo, poble baix’. 5Pitarra: pseudònim de Frederic Soler, dramaturg català de la Renaixença. 6Echegaray (José): dramaturg castellà, epígon del Romanticisme, que va escriure nombrosos drames romàntics de caràcter melodramàtic i lacrimogen i va ser molt conegut entre les classes populars. 7Ibsen (Henrik): dramaturg noruec que els modernistes van posar de moda. 8Galdós (Benito Pérez): novel·lista canari, màxim exponent del Realisme narratiu. 9Breton (Tomás): músic autor de La verbena de la Paloma i altres sarsueles d’ambient castís i costumista. 10Quimera: ànsia, inquietud; ací, utopia. 11En plein rêve: gal·licisme per ‘en ple desvetlament, somiant’. 12Misantropia: odi al gènere humà; ací, automarginació dels altres, solitud voluntària. 13Zola (Émile): novel·lista francés, màxim exponent del Naturalisme narratiu. 14Renan (Ernest): escriptor, filòsof i historiador francés. 15Taine (Hippolyte): filòsof, crític i historiador francés. 16Schopenhauer (Arthur): filòsof alemany. 17Darwin (Charles): naturalista britànic, autor de la teoria de l’evolució humana. 18Spencer (Herbert): filòsof, psicòleg i sociòleg britànic. 19Wagner (Richard): músic alemany, reivindicat pels modernistes; autor de la música i del llibret d’òperes, dissenyador del vestuari i dels decorats, i fins i tot, del teatre de Bayreuth; va ser, per tant, un «sintetitzador» o artista integral.

a) Resumeix el text en quatre idees. Pot ajudar-te reflexionar sobre què opina l’autor de la Catalunya de l’època i l’opinió que n’hauria de tenir la joventut catalana, com són la majoria dels joves, què els agrada i què els hauria d’agradar.

b) Busca en la informació sobre el Modernisme que hem estudiat fins ara idees que coincidisquen amb aquestes opinions de l’autor:

– Les mòmies del passat reviscolen per tot arreu i ens fan [Catalunya] antipàtica.

– La Catalunya mercat […] ha de desaparèixer davant una Catalunya instruïda.

– [la joventut d’ar a] continuarà practicant la religió sense sentir-la, cultivant l’amor comercial, desconeixent l’art.

– Aquella ínfima minoria que està en plein rêve.

– Negativistes, eterns descontents, «rebentadors» il·luminats… c) Quina actitud modernista (regeneracionista o esteticista) sembla dominar gran part del text? Explica per què. d) L’autor també parla d’alguns joves que continuaran «aïllats, sols, en un gabinet d’estudi, cultivant els agredolços plaers de la misantropia». Quina és l’actitud d’aquests joves? e) Explica el significat que tenen en el text aquestes expressions: sanxo-pancesca, diumengera, negativista, rebentador i sintetitzador f) Fes una relació dels artistes i intel·lectuals que segons Jaume Brossa haurien d’agradar a la joventut del seu temps. Després, tria’n un, busca’n informació i prova d’explicar què van aportar al panorama cultural del seu temps.

– Que us deixeu seduir pels grans sintetitzadors del segle.

1.4. La poesia modernista

Els poetes van reaccionar contra la tradició jocfloralesca perquè la veien mancada de credibilitat amb el seu llenguatge arcaïtzant i artificiós, i amb els seus temes repetitius. Com a alternativa, van proposar una poètica de la sinceritat, amb un llenguatge real, actual, però depurat i culte.resc. Alguns monarques com Alfons II i Pere I foren poetes trobadorescos brillants.

Corrents estètics

Els poetes modernistes van rebre influències dels corrents poètics més importants de l’Europa del tombant de segle: parnassianisme, simbolisme, decadentisme i prerafaelitisme, que tenien en comú l’intent de fugir del materialisme de la societat posterior a la revolució industrial i una actitud d’insatisfacció que els va portar cap a una posició esteticista, que va ser predominant en la poesia modernista.

Parnassianisme

Corrent poètic francés fundat el 1866 per Théophile Gautier (1811-1872) i Leconte de Lisle (1818-1894). Es va caracteritzar per la mètrica clàssica (reivindicació del sonet), un estil preciosista i decoratiu (adjectivació colorista, lèxic referent al luxe, metàfores i comparacions de gran sensualitat) i la recreació d’ambients elegants i luxosos (exòtics i mitològics).

Simbolisme

Decadentisme

Corrent poètic francés fundat per Charles Baudelaire (1821-1867) que aspira a identificar, mitjançant les metàfores, la realitat espiritual i els estats d’ànims del poeta amb les realitats poetitzades com jardins abandonats, fades, cignes, llacs, parcs, ambients tètrics o idíl·lics. Va exercir una poderosa influència en l’arquitectura de Gaudí i en el teatre d’Adrià Gual. Els millors poetes simbolistes en català (Carles Riba, Màrius Torres i Bartomeu Rosselló-Pòrcel) foren posteriors al Modernisme.

Moviment sorgit a França entre els anys 1880-1890. Els decadentistes partien de la idea que s’havia arribat a la fi de la civilització i que s’iniciava un període decadent. Per això, solien recrear cultures antigues i exòtiques, monuments antics en ruïnes i estampes històriques d’imperis en decadència per suggerir la inseguretat de l’artista i la meditació sobre la mort. Els decadentistes que més influïren sobre els nostres poetes foren Gabrielle d’Annunzio (1863-1938) i Giosuè Carducci (1835-1907).

Prerafaelitisme

Autors

Corrent pictòric d’origen anglés que cerca la bellesa en un món més pur, espiritual i místic com l’època medieval. En poesia, reivindicaven poetes medievals com ara Dant com a models d’amor, ideals artúrics i cavallerescos, i un determinat model de dona (pura, virginal i innocent). Christina Rossetti (1830-1894) fou la poetessa més important d’aquest moviment.

• Jeroni Zanné (Barcelona, 1873 - Buenos Aires, 1934). Crític literari i poeta. Va fundar la revista Joventut, va traduir el clàssic llatí Horaci, el romàntic alemany Goethe, i també òperes de Wagner i del poeta simbolista francés Mallarmé, precursor ja de l’avantguardisme. Entre les obres originals cal destacar Riu amunt (1904), Assaigs estètics (1905) i Imatges i melodies (1906). La preocupació formal i classicitzant fan de Zanné el més clar exponent del nostre parnassianisme junt amb els poetes de l’Escola mallorquina.

• Apel·les Mestres (Barcelona, 1854-1936). Fou l’exemple més típic del que els modernistes entenien per un artista integral: dibuixant, pintor, il·lustrador, dramaturg, poeta i narrador. Va concebre l’obra literària com un producte total: el 1892 va publicar Vobiscum, llibre amb les característiques d’un incunable i amb il·lustracions pròpies de gust prerafaelita. Fou autor de nombroses cançons que arribaren a ser molt populars i d’una seixantena de drames musicals en col·laboració amb grans músics com ara Enric Granados, Enric Morera i Amadeu Vives. A més de l’esmentat Vobiscum, destaquem Idil·lis (1889), Odes serenes (1893) i Liliana (1907).

• Alexandre de Riquer (Calaf, 1856 - Palma, Mallorca, 1920). Artista polifacètic que va estudiar al sud de França (Besiers i Tolosa), va viatjar a Paris, Londres (on va conéixer el prerafaelitisme) i Roma. Va convertir l’art industrial en artesania en dissenyar mobles, ceràmiques, cartells i llibres. Va treballar també com a il·lustrador de revistes culturals i va excel·lir com a pintor. Entre la producció poètica destaquem Crisantemes (1898), Anyoranses (1902) i Aplech de sonets (1906).

L’Escola Mallorquina

La tendència esteticista també va triomfar entre els poetes valencians (generació de 1909) i mallorquins (Escola mallorquina). Dels primers, tindrem ocasió de parlar-ne més endavant. Quant als autors balears, convé destacar la influència clàssica, la musicalitat i la temàtica paisatgista.

• Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854 - Palma, Mallorca, 1922). Els freqüents viatges per Itàlia, França i Grècia li van donar una sòlida formació clàssica d’aires mediterranis, especialment italians (Carducci, Manzoni i Leopardi). El 1888 s’ordenà sacerdot i es doctorà en teologia. Va conrear l’amistat de Joan Alcover i va participar activament de la vida cultural balear. El 1906 va publicar Horacianes, recull poètic on va adaptar les formes mètriques clàssiques a la poesia catalana.

• Maria Antònia Salvà (Palma, Mallorca, 1869 - Llucmajor, 1958). Mantingué una estreta amistat amb Costa i Llobera i amb el poeta noucentista Josep Carner, que foren els seus mentors i els prologuistes de les primeres obres: Poesies (1910) i Espigues en flor (1926), respectivament.

• Joan Alcover (Palma, Mallorca, 1854-1926). Fou advocat i diputat conservador. Desenganyat de la política, es retirà a Mallorca on exercí de magistrat. Va escriure Cap al tard (1909) i Poemes bíblics (1918) on destaquen les visions del paisatge de Mallorca, però sobretot la nostàlgia i l’enyorança davant el pas destructor del temps i la mort dels éssers estimats.

Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911)

Va ser el gran poeta del Modernisme. Fill d’un empresari tèxtil, es negà a seguir el negoci familiar per dedicar-se a la literatura. Estudià música, idiomes i dret. Treballà de periodista en diverses publicacions de l’època i influí poderosament en els intel·lectuals de l’època gràcies als articles d’opinió cultural i política, que el convertiren en el gran ideòleg del regeneracionisme. Com a poeta assolí una popularitat semblant a la de Jacint Verdaguer.

Va dedicar la seua vida a la literatura com un autèntic professional, gràcies a una posició econòmica solvent i a la respectabilitat pública que li donava una posició ètica admirada per tothom.

• Obra

– Prosa. Maragall va destacar en la prosa d’idees i va publicar articles d’opinió al Diario de Barcelona, La Renaixença, L’Avenç, La Veu de Catalunya i La Il·lustració catalana, entre d’altres. Amb aquests articles va introduir les idees de Nietzsche a Espanya, opinava sobre actualitat política i va propagar les idees modernistes entre la burgesia, a la qual serví de guia espiritual.

Entre els seus assajos cal destacar Elogi de la paraula i Elogi de la poesia, on exposa la seua «teoria de la paraula viva», basada en l’espontaneïtat poètica: la inspiració del poeta converteix les paraules en intensitat poètica, sempre que siguen producte de la sinceritat i de l’instint creador.

– Obra poètica. Poesies (1894), Visions i Cants (1900), Disperses (1904), Enllà (1906) i Seqüències (1911) formen un corpus on predominen els temes més universals com la mort, l’amor i l’espiritualitat. Menció a banda mereix El comte Arnau, llarg poema narratiu on l’heroi medieval és utilitzat com a símbol de les actituds vitalistes que defensaven els modernistes regeneracionistes. La senzillesa del llenguatge, la visió crítica de la realitat, però optimista al capdavall, i l’entusiasme vitalista converteixen l’obra de Maragall en la més personal, popular i reconeguda pels lectors contemporanis.

– Teatre. Nausica (1910), construïda sobre un passatge de l’Odissea d’Homer, és l’única obra que va escriure.

– Traduccions. També va fer meritòries traduccions dels autors alemanys Nietzsche, Novalis, Goethe i Heine, pels quals sentia autèntica devoció.

• Característiques

Entre les principals característiques de la poesia maragalliana cal destacar:

– Ús espontani del llenguatge poètic basat en la llengua actual, sense arcaismes.

– Actitud optimista i vitalista. Al contrari dels romàntics, el paisatgisme, la recreació històrica i el patriotisme no provoquen l’enyorança del passat col·lectiu, ni del paradís perdut de la infantesa, sinó que són motius d’orgull i confiança en el futur.

– Ritme viu, en benefici del qual supedita sovint la rima i la regularitat mètrica.

1.5. La narrativa modernista

Els modernistes s’havien mostrat partidaris del model realista i naturalista que triomfava a tota Europa en la segona meitat del segle xix i van incorporar als relats les innovacions formals d’aquests corrents artístics així com les tensions (i la incomprensió) que els mateixos modernistes mantenien amb la societat burgesa. Així, doncs, entre el 1900 i el 1912, els modernistes van crear un tipus de novel·la que reproduïa les tensions entre l’individu i la societat.

Característiques de la narrativa modernista

Un heroi incomprés Enfrontat al medi social o natural, marginat i solitari. Hi trobem la influència de Nietzsche i d’Ibsen. L’heroi modernista lluita contra l’adversitat per autorealitzar-se, per redimir la societat o per transformar-la.

Profunditat psicològica dels personatges

Descripcions subjectives

Ús d’elements simbòlics

Estil mascle o ferreny

A partir de la descripció psicològica, el narrador dona una visió subjectiva dels fets narrats des de diferents perspectives, i dels conflictes que viuen els personatges des de la mateixa interioritat psicològica.

Per influència de l’impressionisme, la descripció de personatges, ambients i situacions és subjectiva i condicionada a l’estat anímic dels personatges amb una adjectivació molt rica, personificacions, antítesis i l’ús de l’estil indirecte lliure.

Per influència del simbolisme, hi són freqüents els elements simbòlics com noms de personatges, objectes, elements del paisatge, etc. Mitjançant la personificació, els elements inanimats poden cobrar vida i influir en l’acció. Aleshores esdevenen actants: elements amb valor simbòlic i abstracte (el vent, els arbres, les muntanyes, etc.) que participen activament.

Aquest és el nom que els modernistes van donar al llenguatge que feien servir a les narracions. Tot fugint de la contaminació del llenguatge urbà, els narradors reproduïen el llenguatge rural amb frases fetes, col·loquialismes i dialectalismes. Per contra, els protagonistes (autèntics herois enfrontats a un medi hostil) feien servir una variant més urbana i acostada a una variant estàndard.

Treballa amb els textos

2 Anàlisi associativa. Identifica les característiques de la narrativa modernista en aquests fragments de Solitud, Els sots feréstecs i Josafat

➜ Pots escoltar l’enregistrament d’aquests textos en anayaeducacion.es

Text 2. Mila i el pastor

Per a entendre el text: Mila, dona de ciutat que es casa amb un ermità que viu a la muntanya, es queixa al pastor Gaietà que els assistents d’una romeria han destrossat la modesta instal·lació de restauració que havia preparat. Fixa’t en la diferent manera de parlar de Mila i Gaietà.

—Prou, prou, manyaga!1 Me la mostreu pas2 més aquesta desgraci, que la sé pla bé d’abans que vós!

—Heu vist quin dol,3 pastor? —i en la veu d’ella hi havia sanglots4 esmicolats. L’home s’arronsà d’espatlles.5

—Què hi voleu fere, ermitana?… Vai rumiant fa temps que al món hi ha pas tanta gent de bé com caldria, i que l’aigat gros6 feu petita bugada… Mes, s’ha pas de tirar el cap per les parets, puix s’hi adobaria pas molt bella cosa… En gran mal, Déu ajut, sabeu?…

—Tot nos ho han trencat!

—Val més les cassoles que les costelles… Pregunteu-ho a la pobra vellanera!7 […] Seu8 un nin de mameia, cristiana! En diades així, arreu que no es pagui a bestreta9 és arreu perdut.

Víctor Català. Solitud. Ed. Selecta.

1Manyac: afectuosament ‘criatura’. 2Pas: partícula de negació, ‘no me la mostreu pas’; més avant es repeteix (‘al món no hi ha pas tanta gent’, ‘no s’ha de tirar pas’, ‘no s’hi adobaria pas’). 3Dol: pena. 4Sanglot: gemecs, plors. 5Arronsar les espatlles: demostrar indiferència. 6Aigat gros: aiguat gros; ací ‘el diluvi universal’. 7Vellaner: venedor d’avellanes. 8Seu: del verb ser, ‘sou’. 9A bestreta: per avançat.

Text 3. Lamentació de mossén Llàtzer

Per a entendre el text: mossén Llàtzer pateix el mode de vida embrutit dels seus feligresos, que li fan la vida impossible. Les expressions no normatives s’expliquen perquè l’obra és anterior a la reforma ortogràfica i gramatical de Pompeu Fabra. Fixa’t en l’oposició entre la tasca redemptora del rector i la resposta violenta dels camperols.

I aquella gent de les boscúries1 tristes no hi planyien pas res2 per a renovar-li les llagues3 i per a fer-lo pertenir.4 En bona fe que quasibé ja no sabien quina malesa empescar-se,5 en el silenci de la nit, a truco de6 mofar al rector i als vells sirvents. Uns cops, ja entrada la fosca, enviaven un bordegàs7 que s’enfilés al cloquer8 i amagués el batall de la campana, i aixís el

Treballa amb els textos

iaio no pogués tocar a missa l’endemà. Una nit cavaven un sot9 al mig d’un caminal i després el cobrien d’herba i brossa per a veure si els de la rectoria es descuidaven i s’estimbaven10 a dins. Una altra nit anaven a engegar l’aigua del bassal11 de les vimeteres,12 i la giraven tot d’un plegat13 cap a la rectoria per a què l’hortet se’ls negués14 i no poguessin collir vianda.15

Cada maldat d’aquelles era una altra espasa de dolor que es clavava en el cor de mossèn Llàtzer. I no era pas el mateix mal que li’n feien lo que li dolia16 més, sinó la tírria cega que aquelles malifetes designaven.17 ¡Sent, com ell era, tot exaltació i esplai,18 se les havia d’heure19 amb les més negres de les traïdories! ¡Sent, com era, tot amor, havia hagut d’anar a raure20 a mans de l’odi més ferotge!

—Però, quin mal els he fet? —exclamava a voltes— ¿Quin mal els he fet, com no sigui voler-los tornar a la vida i voler-los curar les llagues del pecat?

Raimon Casellas. Els sots feréstecs. Ed. Planeta.

1Buscúria: bosc gran i espés. 2No plànyer-hi pas res: no estalviar esforços. 3Llagues: castellanisme per ‘nafres, ferides’. 4Pertenir: importunar, crear problemes. 5Empescar-se: pensar, tramar. 6A truco de: ací, ‘a canvi de, per tal de’, amb la finalitat de. 7Bordegàs: xic d’entre 10 i 16 anys; també, jove entremaliat. 8Cloquer: campanar. 9Sot: clot. 10Estimbar-se: caure, precipitar-se. 11Engegar l’aigua del bassal: ací, ‘deixar anar l’aigua de la bassa de reg’. 12Vimetera: arbre de la família dels salzes. 13Tot d’un plegat: de sobte. 14Negar-se: inundar-se. 15Vianda: aliment. 16Doldre: saber greu. 17Designar: voler dir, significar, denotar. 18Esplai: diversió; ací, ‘comprensiu amb les febleses humanes’. 19Heure-se-les: barallar-se, tenir-se-les. 20Anar a raure: parar, arribar a un lloc o una situació sense tenir-ne voluntat, com empés per la ventura.

Text 4. Els remordiments de Josafat

Per a entendre el text: observa l’habilitat amb què l’autor fa servir la descripció impressionista i l’estil indirecte lliure per a reproduir els pensaments de Josafat, el campaner de la catedral de Girona.

I com havia caigut una altra vegada! Amb quanta de feblesa s’havia resignat al caprici d’aquella dona. Recordava la nit roent,1 la nit folla, la nit satànica, i es preguntava si no tindria valor per desempallegar-se2 mai més de Fineta. S’ho jugava tot!: la glòria eterna, l’estimació dels superiors, el pa de cada dia i fins —per què no confessar-ho?— l’esperança de tenir el bell parlament amb Pepona. On havia arribat! Era tan gran el baf d’impuresa que tancava la seva cambra, que arreu s’estenia com una fumerola de l’esperit maligne, i traspuava per tot i ho empastifava3 tot de fetors lascives. Ell mateix, la seva còrpora4 mateixa, refregada hores i hores amb la carn enfebrada de la dona impura, despedia efluvis sacrílegs, i allà on passava anava deixant una estela negra i pudent que obligava els sants a fer magarrufes,5 a plorar les verges, i entristia l’esguard de Nostre Senyor.

Prudenci Bertrana. Josafat. Ed. 62.

1Roent: extremadament calent, candent. 2Desempallegar-se: desfer-se, alliberar-se.

3Empastifar: embrutar. 4Còrpora: cos. 5Magarrufa: ganyota, gest de desaprovació.

Gèneres narratius

Segons com es reflecteix en la narració el conflicte entre l’individu i la societat podem distingir diversos gèneres:

• Novel·la rural. Els llauradors, embrutits i apàtics, condicionats per la natura salvatge i el dur treball, es mostren sense voluntat, esclaus del treball i dels instints, incapaços de modificar les condicions de vida a què estan sotmesos. El protagonista intenta redimir els altres de l’estupidesa perquè puguen autorealitzar-se i millorar-ne les condicions de vida. Però el medi natural i la mentalitat conservadora en són obstacles insalvables. Hi ha tres obres significatives.

– Solitud (1905). Víctor Català conta la història de Mila, dona de ciutat, que viu el fracàs matrimonial a la muntanya on el marit fa d’ermità. Conscient de la seua infelicitat, pren la decisió d’abandonar-lo. Els personatges hi tenen una gran força simbòlica i formen antítesis: Gaietà, el pastor, simbolitza la puresa, la bondat i la fortalesa de la muntanya mentre que l’Ànima representa la brutalitat, la duresa i la crueltat del medi rural; l’ermità simbolitza la covardia, el materialisme i l’apatia, enfront de Mila, heroi típicament modernista que no s’adapta al medi.

– Els sots feréstecs (1901). Raimon Casellas narra la història d’un capellà enviat a una parròquia perduda entre valls muntanyenques. La tasca evangelitzadora de mossén Llàtzer (simbolitzada per l’església en ruïnes) fracassa davant l’estupidesa i falta de voluntat dels pagesos, que semblen morts vivents eixits de les tombes (estat simbolitzat pels sots o valls), dominats pels instints bestials (simbolitzats per la Rodasoques, encarnació del mal). El rector —com simbolitza el seu nom— oscil·la entre l’optimisme i el pessimisme, com si vacil·lara entre la vida i la mort.

– La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912). Josep Pous i Pagès ambienta la història en un mas pròsper d’una família de senyors rurals. Jordi, el fill segon, és destinat al seminari seguint una antiga tradició familiar. Però no té vocació i fuig del seminari. L’heroi modernista s’enfronta a la força de la tradició, tan opressiva als ambients rurals, simbolitzada per la tossudesa i l’autoritarisme del pare. El rector i el pastor representen, respectivament, la sensatesa i la natura que viu harmònicament amb Jordi. Alberta representa l’ideal necessari d’autorealització del personatge.

• Novel·la costumista. Al contrari que en el costumisme romàntic de la Renaixença, els costums són vistos com impediments a la realització espiritual de l’individu, a la llibertat individual i al progrés. L’autobiografisme hi sembla reflectit, ja que els modernistes expressaren la revolta contra la pròpia classe per alliberar la societat del pes de la tradició i per autorealitzar-se seguint una vocació no imposada. Hi destaquen:

– L’auca del senyor Esteve (1907) de Santiago Rusiñol. El mateix autor en va fer una versió teatral el 1917, de la qual en parlarem a l’apartat 1.6.

– Pilar Prim (1905). Narcís Oller, com ja vam estudiar l’any passat, intenta superar el Realisme i el Naturalisme amb l’estudi psicològic d’una jove vídua en conflicte amb l’entorn en cercar la felicitat amb l’home que estima. El simbolisme del nom de la protagonista, la presa de consciència i l’esforç per autorealitzar-se, i les tècniques impressionistes fan que puguem considerar modernista aquesta obra.

• Novel·la decadentista. Aquest tipus de narrativa analitza els conflictes interiors de personatges que desitgen autorealitzar-se. El culte a la bellesa i l’intent frustrat de creació artificiosa d’un paradís on aïllar-se i trobar la pau (torre d’ivori) porta els autors a recrear situacions morboses, sensuals i prohibides, decadents en definitiva. Les antítesis, la suggestió, l’impressionisme i els elements simbòlics hi tenen una especial importància. Aquest corrent va tenir en Oscar Wilde i Gabriele D’Annunzio les figures europees més representatives. Destaquem:

– Josafat (1906). Prudenci Bertrana recrea el conte de la bella i la bèstia a través de les relacions amoroses entre Josafat, el campaner de la catedral de Girona, i la prostituta Fineta. Josafat es debat entre el pecat de luxúria (simbolitzat per Fineta) i el temor de Déu.

– Camí de llum (1909). Miquel de Palol explica el viatge d’un pare i la filla tuberculosa a la recerca de la salut. Les relacions afectives dels personatges, quasi incestuoses, i els estats anímics fan que l’obra tinga un intens lirisme.

Autors

Entre els narradors modernistes destaquem els autors dels textos que has llegit.

• Raimon Casellas (Barcelona, 1855 - Sant Joan de les Abadesses, 1910) fou un periodista i crític d’art, defensor de l’impressionisme pictòric i introductor del prerafaelitisme. El 1901 va publicar Els sots feréstecs, la primera novel·la modernista, a la qual van seguir els llibres de relats breus Les multituds (1906) i Llibre d’històries (1909).

• Víctor Català (l’Escala, 1869-1966) és el pseudònim darrere del qual s’amaga Caterina Albert i Paradís, fet freqüent entre les dones escriptores de l’època —especialment si escrivien novel·les—. A les seues obres modernistes Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904), Caires vius (1907) i la novel·la Solitud (1905), ens mostra de forma negativa la situació de la dona, sobretot al medi rural.

• Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 - Barcelona, 1941). Fill d’un terratinent rural arruïnat, va haver de vendre’s l’herència per pagar-ne els deutes. Pintor i dibuixant, periodista i novel·lista, va fer vida bohèmia entre Girona i Barcelona, enyorant el medi rural de la infantesa, que apareix idealitzat a les seues obres. Va aconseguir el reconeixement públic a partir dels anys 30. La seua millor novel·la és Josafat. Altres obres són Proses bàrbares (1911), Els herois (1920) i Jo! Memòries d’un metge filòsof (1925).

1.6. El teatre modernista

També en el teatre podem distingir les dues tendències ideològiques que identifiquen l’actitud modernista:

– El teatre regeneracionista, tot seguint el model del noruec Henrik Ibsen, pretenia reproduir el conflicte individu-societat amb la posada en escena de problemes socials i laborals. Aquest tipus de teatre tenia una finalitat ideològica i va adoptar tècniques realistes i naturalistes en incorporar la realitat i la versemblança dels personatges a l’escena.

En aquest corrent destaca el dramaturg Ignasi Iglésias (Barcelona, 1871-1928), que va escriure més de cinquanta obres com El cor del poble (1902), sobre conflictes obrers, i Els vells (1903), obra traduïda a altres llengües i que va servir per a engegar millores socials.

– El teatre simbolista segueix el model del dramaturg belga Maurice Maeterlinck, que volia commoure l’espectador a partir del valor suggeridor dels elements posats en escena, més enllà de la simple aparença. Els personatges, dominats per la tristesa, idealistes i d’una gran profunditat espiritual, eren la transposició de l’ànima sensible, desencantada i incompresa de l’artista modernista.

Adrià Gual (Barcelona, 1872-1943) fou el dramaturg més important d’aquest corrent. Pintor i dibuixant, va deixar el taller de litografia familiar per dedicar-se al teatre. Va crear l’agrupació dramàtica Teatre Íntim i l’Escola Catalana d’Art Dramàtic en un intent de renovar el panorama dramàtic del seu temps. Les obres més destacables són Nocturn (1896), Blancaflor (1899), Misteri de dolor (1904) i Els pobres menestrals (1908).

Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931) és més conegut com a pintor que com a escriptor, de fet va renunciar a dirigir el pròsper negoci familiar per dedicar-se professionalment a la pintura. Va començar a escriure redactant les seues impressions íntimes mentre viatjava amb carro arreu de Catalunya buscant paisatges per pintar. Va conrear la narrativa, la prosa de viatge i la crítica artística, però sobretot va excel·lir en el teatre, que va iniciar en la línia simbolista (L’alegria que passa, 1891; Cigales i formigues; 1901) i que va evolucionar envers una fusió de simbolisme i regeneracionisme en tractar temes socials (Llibertat!, 1901; L’hèroe, 1903). La seua obra més coneguda és la versió teatral de L’auca del senyor Esteve, que va estrenar el 1917. En aquesta obra satírica, el protagonista, Ramonet, besnet del senyor Esteve, nét del senyor Ramon i fill d’Estevet (actual senyor Esteve), és el darrer membre d’una família de botiguers que vol trencar la tradició familiar (representada pel negoci familiar) per dedicar-se a l’escultura. El conflicte entre l’artista i la societat burgesa hi és ben palés amb l’ús freqüent de la ironia i la caricatura del senyor Esteve, que representa el materialisme i l’immobilisme d’una burgesia conformista i mesquina.

Treballa amb els textos

Fixa’t especialment en el llenguatge extremat del pare per expressar el disgust que sent per la decisió del fill i, finalment, el del fill per expressar la frustració en renunciar a l’art.

➜ Pots escoltar l’enregistrament d’aquest text en anayaeducacion.es

Text 5. La vocació de Ramonet

Per a entendre el text: Ramonet fa classes nocturnes. El conflicte esclata quan el pare li demana explicacions sobre on va en tancar la botiga.

Senyor eSteve Calla, calla! No vull sentir-te ni la veu! Però, no, parla, que ho vull saber tot! ¿Quina és aquesta carrera? […] ramonet: És… ésser escultor! ramonet: Però escolti… l’ésser escultor no és deshonor! Al contrari; vostè encara no sap lo que és!

Senyor eSteve (Posant-se les mans al cap.): Escultor… Has dit escultor? ¿A on són els mots per a parlar i les llàgrimes per a plorar? I la mort?… Porta’m la mort! Cinquanta anys de viure als llimbs per a dur-me a l’infern! I pel meu fill!

Senyor e S teve: Que no sé què és, em goses a dir? Encara tu no eres al món que ja el sabia aquest ofici. És un ofici de perduts, de dropos, de pobres!… ramonet: Pare, per Déu! r amonet: Perdó, només que perdó! Si tant me fa que em desheredi! Si no me’ls estimo, els diners! […] Seré obedient! No li donaré cap més pena! No seré escultor! No seré res! Lo que em mani, seré! […] No em mouré! No em mouré més del taulell i aniré fent lo que vostè vol: fer diners, sempre fer diners!… Però si un dia vostè s’adona que em vaig fent ric, però que em vaig fent… trist; que vaig augmentant la fortuna, però que vaig perdent l’alegria, que m’he apagat tots els somnis i destruït les esperances i trepitjat les il·lusions, i esmicolat a dintre el cor tots els bategaments i la vida, almenys adoni-se’n i entengui’m!, que enterrar la fantasia a vint-i-tres anys, com ara tinc, potser encara té més mèrit que no pas el fer fortuna. (Plorant.) I em quedo! Em perdona, pare?

Senyor e S teve: De pobres, dic! I jo que m’he afanyat anys i anys perquè no en siguessis, de pobre! Que he estalviat només que per tu, que ens hem escarrassat per tu! Que la teva mare i jo no hem menjat ni viscut per tu, per fer-te home, per fer-te home digne!… ¿Pagar-nos amb la ingratitud de voler ésser un miserable? Ves-te’n, ves-te’n del davant i borra’t el nom que portes!

Senyor eSteve: Ves-te’n d’aquí! Et desheredo!

1.7. Els modernistes valencians

La Renaixença havia aconseguit el retorn de la llengua als usos cultes, però el panorama literari valencià no va superar la diglòssia literària que arrossegava des de la Decadència: només la poesia dels Jocs Florals donava la talla com a gènere culte; la resta de la producció va seguir la tradició populista (sainets, poesia satírica i política i premsa satírica). Els autors valencians de la Renaixença van optar pel castellà en la narrativa culta (Vicent Blasco Ibáñez) o en la poesia més innovadora (Vicent W. Querol).

Per aquestes raons, el modernisme valencià fou posterior, no tingué la intensitat que a Catalunya i va rebre també les influències dels modernistes castellans. Tot i amb això, veurem que en el primer decenni del segle xx hi hagué una ferma voluntat per superar la Renaixença.

La superació de la Renaixença

Els renaixentistes valencians havien assumit una moda romàntica, però no pensaven reivindicar cap fórmula d’autogovern ni l’ús social de l’idioma. Per tant, els autors com Llorente o Querol van acceptar l’ús subordinat del valencià, fins i tot en la literatura.

Tot i això, aprofitant el desvetlament de la consciència de poble que va suposar el moviment renaixentista, hi hagué intents per part d’un sector més progressista de crear un valencianisme polític i de donar a la llengua un ús social real. Així, el 1902 el doctor Faustí Barberà, en el seu discurs De regionalisme i valentinicultura, reclamava l’ensenyament del valencià a l’escola primària i el dret a un govern autònom.

Aquesta proposta cívica va cristal·litzar, políticament, en la creació de l’entitat cívica

València Nova; i literàriament, en la generació de 1909, un grup de joves que van publicar els seus primers poemaris entre el 1910 i el 1915, i que pren el nom de la data en què València proclama Llorente «poeta de la ciutat».

• La poesia

Els nostres poetes reflectiren el conflicte modernista individu-societat explotant el tema de la insatisfacció de l’artista davant la societat burgesa; mostrant el dolor per la incomprensió de l’entorn a les ànsies espirituals o de canvis socials. Alguns poetes modernistes valencians foren Josep Maria Bayarri (Precs de pau i Llaus lírics, 1915) i Jacint Maria Mustieles (Breviari romàntic, 1913). Però els més destacables foren:

– Daniel Martínez Ferrando (València, 1887 - Palma, Mallorca, 1953) va compondre tres obres poètiques que evolucionen des del modernisme dels dos primers llibres (La cançó de l’isolat, 1911, i Vora la mar del nord, 1915) al costumisme del darrer (Visions de l’Horta, 1916), tots tres aplegats a Escumes (1936).

– Miquel Duran i Tortajada (València, 1883-1947) va treballar com a periodista a València, Barcelona i Madrid amb el pseudònim literari de Miquel Duran de València Va portar una intensa activitat de difusió cultural amb obres assagístiques sobre art, cultura, literatura i política. També va estrenar obres de teatre a València i Barcelona. L’obra més modernista és Cordes vibrants (1910). El to reivindicatiu i patriòtic es fa palés a Himnes i poemes (1916) i Cançons valencianes (1929). El darrer llibre, Guerra, victòria, demà (1938) fou la seua aportació a la defensa del govern republicà en plena Guerra Civil Espanyola. Acabada la guerra, fou represaliat i li prohibiren fer de periodista. Miquel Duran fou sens dubte el poeta valencià més important d’aquesta època i encarna la voluntat de normalitat lingüística i literària en fer servir el valencià als diferents gèneres que va conrear: poesia, prosa periodística i assagística, i teatre.

El 1909, Teodor Llorente fou coronat poeta de la ciutat de València en el marc de la celebració de l’Exposició Regional Valenciana. Això donà peu a alguns actes reivindicatius protagonitzats per joves poetes com Josep M. Bayarri, Miquel Duran i Jacint M. Mustieles.

Activitats

3 Llig aquest poema de Miquel Duran i respon les qüestions següents.

Jo soc l’enamorat d’un ideal sublim,1 jo sembro les idees entre les multituds; prò2 els febles, temerosos de no arribar al cim, resten al meu costat indiferents i muts.

Jo soc l’enamorat d’un ideal sublim.

Jo vull ànimes fortes, i enlairament3 de cors per a què m’acompanyen en el penós camí; sofertes en les penes, dures per als dolors, ardides4 en la lluita i orbes5 en el destí.

Jo vull ànimes fortes, i enlairament de cors.

No hi ha una ànima forta ni un cor enamorat i soc un incomprès entre la multitud; en un desert d’esprit me deixen isolat, malalts d’idealisme, pobres de joventut!

No hi ha una ànima forta ni un cor enamorat!

Clamant pels irredempts6 he malversat la vida i ni una sola veu d’amor m’ha aconsolat: el meu pit mostra oberta la sagnanta ferida i batega anguniós el meu cor llatzerat.7

Clamant pels irredempts he malversat la vida.

Oh poble! ta ignorància m’omplena de dolor; te manca fortalesa per a arribar al cim; pel teu despreci eres indigne de l’amor i, orfe d’idealisme, camines a l’abim.8 a) Concreta’n el tema. b) Analitza’n la mètrica, l’estrofisme i la rima. c) Algunes expressions del poema no s’ajusten a la normativa actual, però s’han usat perquè el còmput sil·làbic no es veja afectat. Proposa alternatives més ajustades a la gramàtica a aquestes expressions.

Oh poble! ta ignorància m’omplena de dolor.

Ànima, companyona, fes-me forta la vida!

Jo lluitaré isolat, que és gran la meva fe i em donarà coratge cada nova ferida, i el dol i les espines del cor m’arrancaré.

Ànima, companyona, fes-me forta la vida!

Dins de Bengales en la fosca. Antologia de la poesia valenciana. A cura de Josep Palomero. Ed. Bromera.

➜ Pots escoltar l’enregistrament d’aquest text en anayaeducacion.es prò els febles per a què m’acompanyen en un desert d’esprit me deixen isolat te manca fortalesa pel teu despreci d) Analitza l’actitud (esteticista o regeneracionista) de l’autor. Si consideres que hi mostra les dues actituds, explica’n el perquè.

1Sublim: excel·lent, superior. 2Prò: però. 3Enlairament: aixecament, elevació. 4Ardit: agosarat, atrevit. 5Orb: cec. 6Irredempt: que no té salvació. 7Llatzerat: ferit, afligit, desgraciat. 8Abim: abisme.

• La prosa

Encara que tímidament, situem en temps del Modernisme la voluntat dels autors valencians de crear una prosa culta mitjançant col·leccions de narrativa com El Cuento del Dumenche (1908; El Cuento del Dumenge, a partir del 1919) i El Cuento Valencià (1910). Aquestes i altres iniciatives palesen la voluntat d’encetar el conreu de la prosa narrativa culta a partir de la narrativa breu, com ja s’havia fet a Catalunya. Tot i això, l’estil era massa popular i castellanitzat, i hi predominava el costumisme i el ruralisme.

– Eduard López-Chávarri (València, 1871/1875-1970) fou el narrador més interessant. Al seu primer recull (Cuentos lírics, 1907) opta per l’intimisme i la descripció impressionista tan característics de l’estètica modernista. La seua millor obra, la trobem a De l’horta i de la montanya Croquis valencians (1916) i Proses de viatge (1929). López-Chávarri va crear un estil molt treballat. La protesta de l’artista davant la vida prosaica i el gust per la solitud constitueixen els trets modernistes més característics.

– Manuel González Martí (València, 1877-1972) rep una autèntica influència modernista, amb pinzellades prerafaelites, lèxic acurat i actitud esteticista en els tres volums titulats De la València medieval. Contes del pla i de la muntanya, escrits, anacrònicament, entre el 1947 i el 1950.

• El teatre

Fou el gran fracàs del modernisme valencià. El bilingüisme diglòssic impedí normalitzar un espectacle tan costós com el teatre. D’altra banda, l’èxit d’Eduard Escalante i la tradició sainetista de la Renaixença van consagrar els temes costumistes amb un llenguatge molt pobre, barrejat amb el castellà per assolir una comicitat immediata.

L’únic autor digne d’esment és Faust Hernández Casajuana (València, 1888-1972), que provà de mantenir un equilibri entre el gust popular i l’afany innovador dels modernistes. Altres com Miquel Duran esporàdicament estrenaren algunes obres de certa ambició.

Activitats complementàries

Per a llegir

1 Si us agrada ampliar coneixements d’una manera més amena són molt recomanables aquestes lectures.

– Josep M. de Sagarra. Memòries. Ed. 62 i la Caixa.

– Josep Pla (Obra completa. Ed. Destino) parla d’alguns personatges d’aquesta època:

• En Homenots sobre Antoni Gaudí (primera sèrie), Joan Alcover i Vicent Blasco Ibáñez (tercera sèrie).

• En Tres biografies fa un interessant perfil sobre Joan Maragall.

• En Tres artistes podem trobar informació sobre la vida de Santiago Rusiñol, una autèntica aventura.

Activitats complementàries

Per a escoltar

2 Feu una audició a classe de poemes d’aquest període musicats per diversos cantautors.

– Xavier Ribalta té treballs monogràfics sobre textos de Joan Maragall i Apel·les Mestres.

– Maria del Mar Bonet ha posat música a molts poetes balears. D’aquest període, convé destacar el disc Jardí tancat, sobre textos dels autors de l’Escola mallorquina: Llorenç Riber, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, M. Antònia Salvà, Miquel dels Sants Oliver i Gabriel Alomar.

Per a treballar

3 Generar – classificar – relacionar – desenvolupar. Elaboreu presentacions de diapositives (amb imatges, textos i música) sobre manifestacions artístiques relacionades amb el Modernisme per comprendre millor les ambicions renovadores dels modernistes tant en política com en cultura.

– Prerafaelitisme, impressionisme, arquitectura modernista, la música de Wagner, les idees de Nietzsche, etc.

– Perfils biogràfics d’artistes modernistes que parlen del seu enfrontament amb l’entorn: Santiago Rusiñol, Raimon Casellas, Caterina Albert (Víctor Català), Prudenci Bertrana, etc.

Estu di del discurs: els textos retòrics d’àmbit literari

En aquest apartat, estudiarem els diferents tipus de text o de discurs. Cada unitat estarà dedicada a un de diferent. En aquesta, tractarem els textos retòrics d’àmbit literari i tornarem a parlar-ne en la 8, encara que referits als d’àmbit publicitari.

2.1. Els textos retòrics (I)

Els textos retòrics són els que juguen amb les paraules per aconseguir determinats efectes en el receptor, com ara:

– Intimidar: Si t’agafe, et pegue bufetades fins al carnet d’identitat (hipèrbole).

– Transmetre dramatisme: Sentia tant de dolor que bramava com un brau (símil).

– Fer riure: Quin número no passa mai de moda? El nou (dilogia).

– Memoritzar: Fonemes oclusius: petaca i bodega (anagrama).

– Convéncer: La tropa menja Trappa (paronomàsia).

– Instruir: De desagraïts, l’infern n’és ple (sentència).

– Produir plaer estètic: Les teves glòries i els teus records // records i glòries només de morts (quiasme).

La funció del llenguatge predominant en aquests textos és la poètica, és a dir, l’emissor fa servir recursos lingüístics per cridar l’atenció sobre el missatge perquè el text tinga un caràcter suggerent. Amb aquests recursos, dits retòrics, s’amplia el camp significatiu del text perquè el receptor evoque altres possibles sentits. D’això, se’n diu llenguatge connotatiu.

La retòrica

La retòrica és «l’art de l’eloqüència, d’utilitzar el llenguatge d’una manera eficaç per a delectar, commoure o persuadir l’auditori» (Diccionari normatiu valencià, AVL). Expressar-se bé va ser considerat un art el segle v aC pels grecs que vivien a Siracusa (Sicília) quan van descobrir que, en els tribunals i en els debats polítics, la versemblança dels discursos era tan efectiva com la mateixa veritat. Llavors, va ser fixada d’acord amb unes regles que, més tard, els sofistes van introduir a Grècia. Finalment, Aristòtil les va sistematitzar i en va fer un tractat amb el nom de Retòrica

Aquest ús artístic i creatiu del llenguatge, que va nàixer amb la pràctica política i judicial, es va aplicar en altres tipus d’oratòria —com ara la predicació religiosa—, en els usos propagandístics, etc.

Però l’aplicació en l’ús literari la va enriquir i li va donar complexitat. Els textos retòrics poden complir qualsevol finalitat comunicativa (orientar l’opinió i la conducta, informar i regular la vida social), però tenen una finalitat que els diferencia dels altres: la finalitat estètica o ús lúdic, recreatiu de les paraules.

Els recursos retòrics

Heus ací una relació dels principals recursos retòrics repartits en tres grups, segons que afecten la pronúncia (nivell fònic), la repetició, la supressió o l’ordre de les paraules (nivell morfosintàctic) o el significat (nivell lexicosemàntic)