Comentari de textos: capacitat d’anàlisi i síntesi (I)

Iniciem l’estudi del comentari de textos aplicant algunes qüestions estudiades en aquesta unitat referides als textos expositius d’àmbit acadèmic i a la cohesió lèxica. Les posarem en pràctica comentant un text i, finalment, te’n proporcionarem un model de redacció d’aquesta part.

4.1. Capacitat d’anàlisi i síntesi

En analitzar els textos d’àmbit acadèmic, hem estudiat els principals recursos d’anàlisi i síntesi, que tanta importància tenen en la tasca d’un estudiant. Quan comentem textos, demostrem la capacitat de síntesi si en concretem el tema del text i el resumim respectant-ne la integritat del missatge alhora que el reduïm a allò que és essencial; demostrem la capacitat d’anàlisi quan n’expliquem l’estructura, com progressa el tema i interpretem la tesi, entre altres aspectes.

En aquesta unitat veurem com resumir un text, com concretar-ne el tema i la identificació de les idees secundàries. Deixarem per a la unitat 3 l’anàlisi de l’estructura i de la progressió temàtica.

4.2. El resum

Resumir un text és fer conscientment el que solem fer de manera intuïtiva quan estudiem: llegir atentament el text, fer-nos una idea de com està estructurat, captar-ne la idea principal i les secundàries, entendre la relació que hi ha entre aquestes (exemples, arguments, conclusions, tesis, etc.) i reproduir-ne el missatge procurant que el resultat no supere una tercera part del text original.

Subratllar les idees essencials pot ajudar-nos, però cal tenir en compte que:

– Hem d’entendre les idees subratllades.

– En redactar el resum, no podem lligar-les com qui «selecciona, copia i enganxa» perquè no tindrà el mateix sentit sense les idees que hem rebutjat.

– Hem de lligar les idees amb connectors que en respecten la interrelació i el sentit que l’emissor els hi dona. En cas contrari, les idees podrien resultar incoherents i, fins i tot, contradictòries.

Convé canviar l’estil de l’escrit fent servir les nostres pròpies paraules. Fixa’t com hem resumit aquesta entrada d’enciclopèdia.

Text 14

Ernest Martínez Ferrando (València, 1891 - València, 1965)

Historiador i literat. Es llicencià en història a València. Ingressà per oposició al Cos d’Arxivers, i fou destinat a la Biblioteca Universitària de Barcelona, a l’Arxiu d’Hisenda i a la Biblioteca Provincial de Girona, fins que, el 1920, fou destinat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, del qual fou director del 1940 al 1961. Millorà notablement les instal·lacions de l’Arxiu i planejà un ambiciós projecte de modernització i d’ampliació, que començà a executar.

Extret de <www.enciclopedia.cat>.

Ernest Martínez Ferrando (València, 1891-1965) fou un historiador i literat. Treballà d’arxiver a Barcelona i Girona, i fou el director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (19401961) que en va ampliar i modernitzar.

4.3. El tema

El tema és allò que contesta la pregunta «de què tracta el text?». La resposta, o formulació del tema, doncs, ha de ser un enunciat molt general perquè abrace el contingut de tot el text; però no tan general que no done pistes de la informació que proporciona. Per exemple, no seria correcte dir que el tema del text 14 és «l’ampliació i millora de l’Arxiu de la Corona d’Aragó» perquè és una idea massa concreta i no està clar que siga més important que les altres que hi apareixen. Tampoc seria correcte limitar-se a dir que el tema és «Vida d’Ernest Martínez Ferrando» perquè és massa general i no toca la part referida al text, que és el perfil professional.

Per formular el tema podem construir un enunciat de dues maneres:

Un subjecte (l’autor/a, l’emissor, nom de l’autor/a, el text) més un verb (tracta, explica, expressa, etc.) més un predicat (el missatge del text). Per exemple: El text 14 explica a què es va dedicar professionalment Ernest Martínez Ferrando.

– Formulació directa del tema mitjançant un procés de nominalització. Per exemple: El tema del text 14 és la tasca professional d’Ernest Martínez Ferrando. Teniu en compte que cal evitar aquest tipus de formulacions:

Interrogacions retòriques: Qui és Ernest Martínez Ferrando?

L’adulació: Ernest Martínez Ferrando, un arxiver excepcional.

– La ironia: Una rata de biblioteca anomenada Ernest Martínez Ferrando.

– L’expressió «El tema tracta de…». El tema és allò tractat pel text, per tant un tema no tracta mai un tema.

4.4. L’eix temàtic. Motius secundaris i elements paratextuals

El tema, doncs, és la informació que regeix tot el text. Per això, és més exacte referir-nos-hi com a eix temàtic, el qual progressa oració a oració, paràgraf a paràgraf, mostrant-nos els motius secundaris, que són les diferents idees en què el tema es concreta. Tornant al text 14, podem dir que té un tema (eix temàtic) i quatre motius secundaris:

– Eix temàtic: la tasca professional d’Ernest Martínez Ferrando.

– Motiu secundari 1: ofici de Martínez Ferrando.

Motiu secundari 2: lloc i data de naixença i defunció.

Motiu secundari 3: formació de l’autor.

– Motiu secundari 4: tasca d’arxiver de Martínez Ferrando.

Fixa’t que aquests motius secundaris són informacions noves, relacionades amb el tema perquè el concreten i que apareixen seguint un ordre o progressió temàtica. Però aquesta qüestió la tractarem en la propera unitat en parlar de l’estructura dels textos.

Finalment, hi ha els elements paratextuals, que són la perifèria del text, complementen la informació i ens poden ajudar a concretar tant el tema com els motius secundaris.

– El títol, que facilita al receptor de què tracta el text. Alguns títols són un autèntic esforç de condensació informativa i, si hi ha finalitat estètica o persuasiva, de creativitat retòrica perquè també poden cridar l’atenció sobre el missatge.

Distingim dos tipus de títol:

• Temàtic, si coincideix amb l’eix temàtic, és a dir, al·ludeix directament al tema tractat.

• Remàtic, si al·ludeix a algun motiu secundari o idea que es desprén del text i que constitueix una informació nova, una conclusió, una tesi, etc.

– Els motius iconogràfics: una fotografia, un gràfic, una imatge, etc., tenen un efecte condensador de la informació més rellevant i són freqüents als textos divulgatius i didàctics, a la literatura infantil i juvenil, als textos periodístics, etc.

La referència bibliogràfica (si es tracta d’un text que forma part d’un de més extens), que aporta informació valuosa com ara l’àmbit d’ús, el gènere textual, l’autoria, etc.

Els elements paratextuals del text 14, per exemple, són el títol temàtic perquè es refereix al tema (informació sobre Ernest Martínez Ferrando), la fotografia de l’autor que il·lustra la informació i la referència bibliogràfica a la pàgina de l’enciclopèdia electrònica en què es troba, cosa que ens aporta la informació del tipus de text (expositiu), la finalitat (informar), l’àmbit (acadèmic) i el gènere (divulgatiu per tractar-se d’una enciclopèdia que transmet coneixements generals).

4.5. Exemple de comentari

Ara practicaràs en un text el comentari dels aspectes que hem tractat en aquesta unitat. Hauràs de llegir atentament el text i resoldre les activitats proposades. Després redacta el comentari i compara’l amb el que et proposem.

Capítol 9

Què és l’impressionisme?

En aquest capítol ens centrarem especialment en una obra musical, una obra mestra del gran compositor francés Claude Debussy titulada La mer, que potser siga l’obra més famosa sobre el mar que mai s’haja escrit. Quan jo era més jove i vivia a Boston, no podia imaginar que existira ningú que no haguera vist mai l’oceà, com, per exemple, els habitants de Winnipeg, ciutat situada al centre del Canadà. Ara bé, si volguera explicar a algú de Winnipeg com és el mar, podria fer-ho amb facilitat amb dades o fets, o podria enviar-li una postal de Coney Island. Però tot això no li transmetria la veritable qualitat del mar, allò que se sent en mirar-lo, olorar-lo o sentir-lo, en totes les varietats de calma, tempesta i enrenou. El que el nostre amic de Winnipeg necessitaria és una impressió del mar, no només dades o fets. I això ens duu directament al nostre tema, l’impressionisme.

Aquesta obra marina de Debussy és el que hom diu una obra musical impressionista: és a dir, no et conta cap fet; no és una descripció realista, és més aviat tot color, moviment i suggestió

Aqueixa fou la idea que tots els artistes impressionistes tenien al cap, foren poetes, pintors o compositors, i, per cert, la majoria són francesos, perquè fou un descobriment francés que en l’art es pot aconseguir major intensitat mitjançant la suggestió que amb una descripció realista. Ara bé, l’objectiu principal de la música no es descriure res en absolut, sinó ser només música i proporcionar-nos emoció, plaer i inspiració només a través dels sons. Però de vegades alguna música tracta de coses: de la natura, d’històries o idees, i aquesta música s’anomena «música programàtica». La música impressionista és quasi sempre programàtica, es a dir, tracta d’alguna cosa: d’un paisatge, un poema o una imatge. La idea primigènia d’impressionisme va sorgir amb els pintors francesos: Manet, Monet, Renoir i altres autors famosos.

Activitats

Capacitat d’anàlisi i síntesi

1 Localitza les idees fonamentals del text: una del principi, dues o tres d’enmig i una del final. La distribució en paràgrafs pot resultar-te útil, però també com està estructurat: la primera idea és un pretext, és a dir, una excusa per introduir el tema; la part central n’és una explicació; i la darrera, en canvi, relaciona el tema amb la música.

2 Redacta un resum en què apareguen aquestes idees com t’hem explicat en l’apartat 4.2. Recorda que has de canviar de paràgraf després de cada idea i que la redacció no hauria d’ocupar més de deu línies.

3 Concreta el tema. Recorda que ha de ser prou general perquè abrace tot el text, però no tant que puga referir-se a qualsevol text relacionat remotament amb el tema. Seria incorrecte dir «el tema és l’impressionisme».

4 Enumera els motius secundaris segons l’ordre d’aparició.

5 Cita els elements paratextuals que hi puguem trobar i digues si ens aporten alguna informació addicional sobre el text.

Caracterització del text

6 Digues la finalitat i el tipus de text justificant les respostes a partir dels coneixements adquirits en aquesta unitat.

7 Concreta’n també l’àmbit i el gènere. Pots justificar ambdues característiques amb la informació que has estudiat.

Anàlisi lingüística del text

8 Analitza les formes verbals personals dels quatre primers paràgrafs (temps i mode). Després, digues quines formes són marques díctiques temporals.

9 Analitza la cohesió lèxica del text posant exemples de relació entre paraules per repetició, reiteració i associació.

10 Busca al text exemples de «terminologia» musical. Explica si hi ha alguna relació entre l’escassetat o l’abundor d’aquesta terminologia i el gènere textual al qual pertany.

11 Per què creus que l’autor fa servir la lletra cursiva i les cometes?

Comentari de «Què és l’impressionisme?» de Leonard Bernstein

• Capacitat d’anàlisi i síntesi

– Resum

El capítol està dedicat a l’obra més emblemàtica de Claude Debussy: La mer.

Per explicar què és el mar a algú que no l’ha vist mai, no n’hi ha prou amb una descripció realista o una fotografia d’un paisatge mariner perquè li caldria, a més, una impressió del mar, sentir-lo.

L’obra de Debussy és impressionista perquè prova de suggerir la veritable qualitat del mar a través de la música.

L’impressionisme, doncs, és una manera suggestiva de descriure, no realista. Aquest moviment artístic d’origen francés com els pintors que l’inventaren (Manet, Monet i Renoir) va fer que la música poguera ser programàtica

– Eix temàtic i elements paratextuals Leonard Bernstein explica en què consisteix l’impressionisme musical. Entre les idees secundàries que acompanyen el tema podem destacar:

• Debussy i La mer, bons exemples d’impressionisme musical.

• Com explicar què és el mar a algú que no l’ha vist.

• Conceptes de descripció realista i descripció impressionista.

• Origen francés de l’impressionisme.

• Concepte de música programàtica.

Entre els elements paratextuals, hi trobem:

• La imatge de la coberta del llibre al qual pertany el text, cosa que ens fa pensar en una obra no especialitzada.

• La referència bibliogràfica al final del text, que confirma el caràcter informal de la informació que conté.

• El títol, que té dues parts: la indicació del capítol, que ens fa pensar que el text és el fragment d’un llibre, i el tema que tracta el capítol esmentat, que coincideix amb el tractat al text. Per tant, es tracta d’un títol temàtic. D’altra banda, la seqüenciació en capítols i la manera de formular el títol ratifiquen la informalitat i el caràcter general de la informació tractada

• Caracterització del text

– Finalitat i tipus de text

La finalitat del text és informar els lectors sobre què és l’impressionisme musical mitjançant l’obra més emblemàtica d’aquest moviment: La mer de Claude Debussy. Per tant, ens trobem davant d’un text explicatiu.

– Àmbit d’ús i gènere textual

Com que el tema està relacionat directament amb la història de la música i, indirectament, de l’art, l’àmbit és acadèmic. D’altra banda, l’escassetat de tecnicismes musicals, l’estil familiar i la manera d’exemplificar la informació fan pensar en un gènere divulgatiu destinat a un públic molt jove.

• Anàlisi lingüística del text

– Formes verbals

Al primer paràgraf, on l’autor presenta el tema, les formes verbals emprades no fan present el temps de l’enunciació: futur (centrarem), present de subjuntiu (siga) i perfet de subjuntiu (haja escrit).

Al segon paràgraf, on l’autor explica un cas hipotètic per exemplificar, tampoc no hi ha dixi temporal. Els verbs estan en imperfet d’indicatiu (era, podia) i de subjuntiu (existira, volguera), en present d’indicatiu (és, sent, duu), en plusquamperfet de subjuntiu (haguera vist) i condicional simple (podria, transmetria, necessitaria). El mateix podem dir del tercer paràgraf, on només hi ha el present d’indicatiu (és).

Al quart paràgraf, però, apareixen dues formes que fan present un temps anterior a l’ara comunicatiu entre emissor i receptor: el passat simple (fou). Les altres formes no són díctiques: imperfet d’indicatiu (tenien) i de subjuntiu (foren) i present d’indicatiu (pot).

– Cohesió lèxica

Al text trobem paraules repetides per formar part de l’eix temàtic (obra, mar, impressió, música).

Encara que no gaire abundosa, hi ha substitució per hipònims (artistes > poetes, pintors, compositors) i per hiperònims (oceà < mar). La relació amb una paraula comodí (tema > impressionisme; cosa > paisatge, poema, imatge) forma part de l’estil familiar de l’autor.

És més freqüent la relació de cohiponímia ( poetes, pintors, compositors; mirar, olorar, sentir; emoció, plaer, inspiració) i d’antonímia (suggestió, descripció realista; calma, tempesta, enrenou).

Finalment cal destacar la relació associativa de marc de paraules relacionades amb l’art (impressionista, suggestió, realista, programàtica, color, moviment, etc.).

La terminologia (o conjunt de tecnicismes relacionats amb la música) és escassa perquè l’autor busca la manera d’expressar-se amb un llenguatge assequible a un públic molt jove i poc iniciat en el món de la música: impressionista i programàtica, termes que explica de manera profusa.

– Cometes i cursiva

Només hi ha una expressió entre cometes, que l’autor fa servir per anomenar de manera tècnica un tipus de música molt concret (música programàtica). La cursiva, tanmateix, s’hi utilitza per citar els títols de l’obra a la qual pertany el text (referència bibliogràfica) i l’obra de Debussy; i a més, per remarcar la importància del significat de determinades paraules: qualitat, impressió, tracta, suggestió, impressionisme i quasi sempre