Hist òria de la llengua i de la literatura: la l iteratura noucentista

1.1. El Noucentisme

Durant la segona dècada del segle xx, la nostra literatura experimenta un progrés notable quant a la seua normalització. Si el Modernisme va recuperar l’originalitat per a les nostres lletres, el Noucentisme va convertir-les en cultura «protegida» gràcies a la participació en política d’intel·lectuals que veien en el pacte amb el poder una possibilitat de normalitzar la literatura i la llengua.

El Noucentisme, doncs, pot ser definit com el pacte entre els artistes i la burgesia catalana per aconseguir l’autonomia política suficient que permetera iniciar un procés de normalització lingüística i culminar el procés de normalització cultural iniciat per la Renaixença i continuat pel Modernisme.

1.2. La culminació del procés de normativització lingüística.

La campanya de «L’Avenç»

El projecte de codificació lingüística modernista va culminar durant el Noucentisme. Recordem que a través de L’Avenç (1890-1893), Pompeu Fabra havia proposat modernitzar la llengua, unificar les postures culta i populista, depurar la llengua de vulgarismes i castellanismes i respectar l’etimologia perquè l’ortografia de les paraules s’acostara a l’origen romànic i mantinguera semblances amb l’escriptura de les llengües del nostre entorn.

Aquest projecte de reforma lingüística va haver d’esperar que les condicions polítiques foren més favorables perquè ensopegava amb una realitat que els modernistes no van poder superar:

– La prohibició de la llengua en els usos públics i acadèmics.

– La manca d’una institució cultural que fera el paper d’una acadèmia de la llengua per fer viable el projecte de Pompeu Fabra.

– L’absència d’una institució política amb els mitjans econòmics necessaris per a finançar aquesta tasca normativitzadora, i amb el poder polític suficient per iniciar un procés de normalització, és a dir, de fer servir la llengua uniformitzada i codificada en els usos formals de la llengua.

Els noucentistes i la normativització

A partir del 1907, els èxits electorals de Solidaritat Catalana (coalició de partits nacionalistes, carlins i republicans) van propiciar una situació privilegiada per als noucentistes: Enric Prat de la Riba (dirigent de la Lliga Regionalista, partit hegemònic de Solidaritat Catalana) és elegit president de la diputació de Barcelona; més tard (1914) fusiona les diputacions per crear un precedent de govern autònom, la Mancomunitat, que també va presidir.

Des d’aquestes institucions polítiques catalanes es va començar a invertir diners i esforços perquè el moviment noucentista fera efectiu el projecte iniciat pel

Modernisme:

– Normativització de la llengua a partir de les propostes de Pompeu Fabra.

– Creació d’una infraestructura cultural dependent de les institucions governades per la Lliga Regionalista com ara l’Institut d’Estudis Catalans, entre altres.

– Creació d’una institució de govern que permetia el funcionament de Catalunya de manera autònoma: la Mancomunitat de Catalunya (1914).

– Ús del català en les institucions culturals, acadèmiques i administratives dependents de la Mancomunitat, malgrat la prohibició de la llengua.

Davant aquesta perspectiva, que no tenien ni els renaixentistes ni els modernistes, la generació noucentista va col·laborar afanyosament amb la classe política.

El Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906. Pompeu Fabra

El 1906, sota el patrocini de la Diputació de Barcelona, se celebra el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana presidit pel sacerdot mallorquí Antoni Maria Alcover. La participació va ser un èxit perquè hi van assistir representants de tots els territoris del domini lingüístic, com el mateix mossén Alcover, Pompeu Fabra o els valencians Teodor Llorente i mossén Lluís Fullana, i els lingüistes més reconeguts d’arreu d’Europa, com ara Ramón Menéndez Pidal o Wilhelm Meyer-Lübke. L’objectiu del congrés era traçar les directrius de la normativització, i les tesis de Pompeu Fabra van ser adoptades majoritàriament, encara que amb polèmica. Com a conseqüència dels resultats obtinguts al congrés, la Diputació de Barcelona va crear l’Institut d’Estudis Catalans (1907), la secció filològica del qual tenia la funció de normativitzar la llengua. Pompeu Fabra, encarregat de dur endavant la tasca, es va rodejar d’un grup de col·laboradors que van seguir aquests quatre criteris:

1. Respecte per l’etimologia amb el coneixement de les lleis de l’evolució de la llengua i de la història de les altres llengües literàries.

2. Respecte per la tradició literària medieval, mitjançant el coneixement de la llengua antiga.

3. Anàlisi de la pronunciació real dels dialectes actuals per detectar i corregir les desviacions que havia patit la llengua durant els segles de decadència.

4. Harmonia amb les altres llengües europees per tenir solucions idiomàtiques semblants.

Conscient que la normativització tenia un caràcter urgent, Fabra va dur a terme un procés sistemàtic. Primer va fer una codificació ortogràfica per a l’ús unificat de la llengua escrita: Normes ortogràfiques (1913) editades per l’Institut d’Estudis Catalans i Diccionari ortogràfic (1917). Després va sistematitzar la gramàtica per regular els usos correctes i incorrectes: Gramàtica catalana (1918). Va continuar fixant el lèxic en un diccionari que recollia els mots comuns a tot el domini lingüístic i els neologismes i tecnicismes d’abast universal: Diccionari general de la llengua catalana (1932). Finalment, va explicar els seus criteris per convéncer que una norma comuna és compatible amb la creació literària: Converses filològiques (1918-1924) i El català literari (1932).

Amb la Segona República (1931-1939) el català va esdevenir oficial a Catalunya. A València i a les Illes Balears no va adquirir aquest estatus a causa de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola (1936).

Treballa amb els textos

Els criteris de Fabra són la síntesi perfecta que permetia compatibilitzar les diferents postures que fins llavors enfrontaven els escriptors: historicisme (etimologia i tradició literària), populisme (partidaris de la llengua oral actual) i modernitat (modernització i europeisme). En cas de conflicte entre els criteris, Fabra feia prevaler la claredat i la precisió per evitar confusions, com mostra en aquests fragments.

Text 1. Els literats gramàtics

Els nostres escriptors es trobaren, en iniciar-se aquesta renaixença, amb una llengua empobrida, deformada, malmesa per innombrables castellanismes, la qual no podien pas adoptar com a llengua literària sense tractar de depurar-la, d’enriquir-la, de realçar-la. I això no es podia realitzar sense una coneixença perfecta de la llengua antiga i dels dialectes actuals, que ens guiés en la tasca dificilíssima de descobrir i remeiar les desviacions sofertes per la llengua; no es podia realitzar sense una coneixença exacta de les lleis de l’evolució del llenguatge i de la història de les altres llengües literàries.

Pompeu Fabra. La llengua catalana i la seua normalització. Ed. 62 i la Caixa.

Text 2. La b i la v

Un mot com buidar, per exemple, que apareix constantment escrit amb b en català antic i és pronunciat amb b a les regions que pronuncien distintament la b i la v, havia d’ésser escrit amb b, sense que davant d’aquells fets pogués tenir cap valor la consideració que el dit mot prové del llatí *vocitare, que ha donat el francés vider i l’italià vuotare.

Pompeu Fabra. La llengua catalana i la seua normalització. Ed. 62 i la Caixa.

1 Respon aquestes qüestions a partir dels textos anteriors.

a) Amb quines paraules qualifica la llengua de principis del segle xix?

b) Amb quines paraules del text 1 es refereix als diferents criteris?

– Respecte per l’etimologia.

– Respecte per la tradició medieval.

– Pronúncia dels dialectes actuals.

– Harmonia amb les altres llengües europees.

c) Segons el text 2, quins criteris recomanen escriure buidar amb b? Quins criteris recomanen escriure aquest mot amb v?

d) Quins criteris fa prevaler en aquest cas?

1.3. La literatura noucentista

El Noucentisme, al contrari que el Modernisme —de tarannà més bohemi, provocador i conflictiu—, és el programa cultural i polític producte del pacte entre la classe intellectual i el partit polític de la burgesia (la Lliga Regionalista) per tal d’aconseguir que la cultura en català siga assumida i protegida per les institucions públiques. El projecte noucentista s’assenta sobre quatre bases:

– Un ideari nacionalista definit per Enric Prat de la Riba (La Nacionalitat catalana, 1906).

– Un model cultural propi formulat per Eugeni d’Ors a partir del 1906 amb els articles d’opinió publicats a La veu de Catalunya i que ell anomenava «Gloses».

– Una llengua normativitzada per Pompeu Fabra, apta per als usos acadèmics i públics.

Una estètica literària harmònica amb les idees burgeses, amb les idees lingüístiques de Fabra i amb les idees culturals d’Eugeni d’Ors. Aquesta estètica va ser posada en pràctica per Josep Carner al poemari Els fruits saborosos (1906).

El Noucentisme assumia bona part dels objectius modernistes com l’europeisme, la reforma ortogràfica i gramatical, la defensa del parnassianisme i del simbolisme, i el rebuig de les idees estètiques del segle xix

Emparats en el poder polític, van aconseguir els seus objectius. L’èxit noucentista es va basar en actituds de grup moderades i disciplinades:

Possibilisme: per als noucentistes tot és possible amb treball, diàleg i pactisme.

Pragmatisme: partidaris de marcar-se objectius realitzables a curt i mitjà termini, van rebutjar l’idealisme i la utopia.

Moderantisme i contenció: van potenciar el racionalisme i l’intel·lectualisme, i van fugir del sentimentalisme i de l’estil extremat.

Organització i planificació: per al Noucentisme no existeix la inspiració ni la genialitat, sinó la planificació i el treball minuciós.

Arribada de Josep Carner a Barcelona el 1970 després de més de trenta anys d’exili. Aquesta visita es produí poc abans de morir a Brussel·les amb 86 anys.

Cronologia del Noucentisme

La tasca cultural noucentista es deixa notar a partir del 1906.

– Etapa combativa (1906-1913). Enric Prat de la Riba és president de la Diputació de Barcelona; Eugeni d’Ors dissenya el pensament noucentista a través dels articles que publica a La Veu de Catalunya; Josep Carner publica Els fruits saborosos; i les propostes reformistes de Pompeu Fabra triomfen al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Sota la protecció de Prat de la Riba, es crea l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i la secció filològica de l’Institut (1911), que sanciona Les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra (1913).

– Etapa establida (1914-1923). El govern central aprova la constitució de la Mancomunitat de Catalunya (1914), la qual dissenya una infraestructura cultural per portar endavant el projecte noucentista: crea la Biblioteca de Catalunya, una xarxa de biblioteques públiques, l’Escola de Bibliotecàries, la de Mestres i la d’Art Dramàtic, una universitat laboral, editorials i publicacions periòdiques. El català, encara que prohibit, esdevé llengua de la gestió administrativa de la Mancomunitat i de les institucions culturals que en depenien. L’Institut d’Estudis Catalans publica la Gramàtica catalana (1918) de Fabra. Amb la instauració de la dictadura de Primo de Rivera (1923), queda derogada la Mancomunitat i el Noucentisme arriba a la fi.

Característiques de la literatura noucentista

Seguint les premisses esmentades més amunt, la literatura noucentista va presentar aquestes característiques.

Classicisme

El Noucentisme aspira a l’harmonia i l’equilibri del classicisme grecollatí. El seu europeisme, doncs, és d’orientació mediterrània. Per això van menystenir l’espontaneisme de Maragall i van proposar la poesia de Miquel Costa i Llobera com a model estètic.

Arbitrarisme

L’harmonia i l’equilibri clàssics s’havien d’assolir per mitjà del respecte rigorós a les normes de la cultura academicista, de la poètica clàssica i de la normativa ortogràfica i gramatical proposada per Pompeu Fabra, sancionada per l’Institut d’Estudis Catalans i assumida per les institucions polítiques (la Mancomunitat).

Imperialisme

El model cultural noucentista havia de ser dominant, patrocinat i subvencionat per les institucions públiques per ser vehicle de reconstrucció nacional. Això va suposar la marginació de les manifestacions culturals que no s’hi van adequar com ara la poesia espontaneista d’arrel maragalliana i la narrativa i teatre modernistes, que reflectien el conflicte individu-societat. Aquest model cultural, a més, havia de poder influir en altres cultures. De fet, el 1914 Eugeni d’Ors va exportar el moviment a terres castellanes (el Novecentismo) que van seguir autors de l’alçada de Ramón Gómez de la Serna, Gregorio Marañón i Gabriel Miró.

Civilisme

Racionalisme

Gèneres

La literatura noucentista idealitza la vida ciutadana perquè la ciutat representa l’espai de convivència i diàleg, el respecte a les normes i a l’ordre. La natura, quan hi apareix, sol ser urbanitzada, ordenada per la mà humana (jardins i parcs).

El Noucentisme és la cultura de la raó i de l’intel·lectualisme, de l’obra ben feta i meditada. Oposa el racionalisme a l’irracionalisme; el pragmatisme a la utopia; la disciplina i les bones maneres a l’individualisme i la revolta; l’harmonia i la moderació al conflicte i l’exageració; etc.

Una altra diferència amb el Modernisme són els gèneres que calia conrear i protegir: l’assaig i la poesia, ja que s’adequaven millor al concepte arbitrari, classicista, civilista i racionalista que tenien de la cultura.

1.4. L’assaig noucentista

L’assaig és un text argumentatiu d’àmbit literari escrit en prosa no narrativa. La temàtica és variada, però referida a les preocupacions i els valors humans. La intenció de l’assaig és propera a la del periodisme d’opinió: difondre idees, moralitzar i crear en el lector elements de judici perquè puga interpretar la realitat immediata. El Noucentisme va donar un gran nombre d’assagistes, entre els quals cal destacar Eugeni d’Ors.

Eugeni d’Ors (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954)

Va estudiar i es va doctorar en dret i en filosofia i lletres. Com hem dit, va elevar el periodisme d’opinió a la categoria d’assaig amb els articles que publicava a La Veu de Catalunya sota el títol de «Gloses», reflexions breus on comentava l’actualitat política, cultural, literària i artística des de la seua òptica d’àrbitre del Noucentisme, amb la intenció d’influir en l’opinió i els gustos del lector. Convé fer notar que tot i l’afany normalitzador noucentista, Eugeni d’Ors va anomenar els seus articles amb una grafia incorrecta. Una glossa és una explicació o un aclariment d’una frase d’un text. Va exercir una gran influència política durant els primers vint anys del segle xx. Després de la mort de Prat de la Riba (1917) es va distanciar dels polítics de la Lliga i, a partir dels anys vint, va portar el seu ideari cultural a Madrid on va ser nomenat membre de la Real Academia Española (1926) i, en el primer govern de Franco, encara durant la guerra, va dirigir la Jefatura Nacional de Bellas Artes (1938-1939). Cap als anys cinquanta tornà a escriure en català i preparà la publicació de les seues obres completes. El seu Glosari és el conjunt d’articles publicats a La Veu de Catalunya entre 1906 i 1920, signats amb el pseudònim Xènius. Molts d’aquests comentaris estaven relacionats temàticament i van ser aplegats en volums independents: La Ben Plantada (1912), de caràcter al·legòric, i Gualba, la de mil veus (1915), de caràcter narratiu. Entre els reculls de caràcter ideològic cal destacar Tina i la guerra gran (1914), on reflexiona sobre la neutralitat d’Espanya en la Primera Guerra Mundial, i El nou Prometeu encadenat (1920-1923), on parla de la seua expulsió de la Lliga.

2 Llig aquest fragment de La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors i fes les activitats proposades.

➜ Pots escoltar l’enregistrament d’aquest text en anayaeducacion.es

Text 3. La Ben Plantada

Per a entendre el text: La Ben Plantada és un recull de trenta glosses sobre el mateix tema recollides en un llibre. Teresa simbolitza la Catalunya ideal que encarna els valors de la burgesia: seny, ordre, mesura i laboriositat.

Mes veureu que, per un miracle amabilíssim, la beutat1 d’aquesta noia que dic no s’ha tornat tumult al seu entorn, però2 serenitat i simpatia. Sí, una dona formosa pot ésser com un llamp que cau. No així la Ben Plantada, que és com una llar encesa enmig de nosaltres. I el secret es troba en la seva natural mesura i bon seny. […]

Així —i no d’altra faisó3 que un xic4 d’oli aquieta una extensió d’ones agitades—, la presència de la Ben Plantada ho aquieta i asserena i ordena tot, fins a moltes passes de la rodalia5 i fins a moltes, moltes ànimes de la rodalia. […] a) Localitza algunes antítesis que apareixen al text i que oposen l’actitud noucentista i la modernista. Si és necessari, revisa l’apartat de la unitat 1 que parla del Modernisme.

Així, d’acostar-se a la Ben Plantada, hom esdevé millor. D’ésser presidit per la Ben Plantada, hi ha un guany de noblesa especial. Pels volts de la Ben Plantada tot és ordre i acord. Que ella deu ésser l’eternitat mateixa tornada bella aparença i gai6 instant. Res no hi ha comparable a aquesta influència. La influència, l’ensenyament de la Ben Plantada! Si la pogués contemplar així, i aprendre d’ella, no una petita colla d’homes, sinó tota la meva terra, amb les meves gents! Si vinguessin a l’escola de la Ben Plantada les generacions a guanyar-hi serenitat, a guarir de Romanticisme, a salvar-se de mentides i captar-hi l’estil i normes de bellesa i ben viure! Eugeni d’Ors. La Ben Plantada. Ed. 62 i la Caixa.

1Beutat: bellesa, elegància. 2Però: valor adversatiu, ‘sinó’. 3Faisó: manera. 4Un xic: un poc, una mica. 5Rodalia: voltants. 6Gai: bell, amable.

Noucentisme

Serenitat i simpatia

Modernisme b) Busca, entre les actituds noucentistes que apareixen al text, un exemple per a cada característica del Noucentisme.

Classicisme

Arbitrarisme

Civilisme

Imperialisme La influència, l’ensenyament de la Ben Plantada!

Racionalisme

1.5. La poesia noucentista

La poesia, l’altre gènere defensat i difós pel moviment noucentista, es va caracteritzar per aquests trets:

– Cura formal (mètrica i estrofisme clàssics) i estilística (llengua culta i correcta).

– Sintaxi oracional complexa i equilibrada, de ressonàncies humanistes.

– Contenció, fredor i distanciament per part del poeta respecte de l’objecte poetitzat, el qual no sembla provocar cap emoció sobre l’autor, com no siga un lleu somriure expressat a través d’una finíssima ironia.

– Pervivència del model parnassià i simbolista, amb imatges poètiques suggeridores.

– Ressonàncies clàssiques grecollatines i de la nostra literatura medieval.

– Reelaboració molt culta de la temàtica d’inspiració popular.

Josep Carner (Barcelona, 1884-Brussel·les, 1970)

És el poeta noucentista més destacat. Als vint anys ja és llicenciat en dret i en filosofia i lletres, participa assíduament als Jocs Florals i dirigeix la revista Catalunya. Escriu articles a La Veu de Catalunya, tradueix obres, escriu teatre i és membre de la secció filològica de l’IEC. L’èxit d’Els fruits saborosos (1906) el converteix en el líder literari indiscutible.

El 1920 comença la carrera diplomàtica i ja no torna a residir més a Espanya sinó ocasionalment. Acabada la guerra civil s’exilia a Mèxic i, després de la Segona Guerra Mundial, s’instal·la a Brussel·les on treballa com a professor universitari.

La seua obra poètica està repartida en tres etapes:

– Etapa noucentista (1905-1924). Escriu Primer llibre de sonets, Els fruits saborosos i Segon llibre de sonets. A Auques i ventalls (1911) dona una visió irònica de la societat amb un humor finíssim. La paraula en el vent (1914) i La inútil ofrena (1924) en són les obres més madures.

– Etapa intimista (1924-1941). Coincidint amb la llunyania de la terra i amb moments tràgics, enceta una línia intimista i sincera a El cor quiet (1925) i Nabí (1941). En aquesta darrera obra, fa seua la història bíblica de Jonàs, profeta que fuig de la seua missió i és castigat per Déu a ser engolit per una balena, que el porta al lloc on havia de complir la missió divina.

– La poesia pura (1941-1957). Carner assimila la nova poesia evolucionada a partir del simbolisme i escriu, entre altres, Arbres (1953), un dels seus poemaris més bells. També reordena la poesia anterior per publicar-ne el conjunt (Poesia, 1957).

Altrres autors destacats

• Francesc Almela i Vives (Vinaròs, 1903 - València, 1967). Llicenciat en filosofia i lletres, arxiver municipal i cronista de València, és autor de molts treballs d’erudició històrica i literària. La seua contribució a la poesia noucentista la trobem als poemaris L’espill a trossos (1928) i Joujou (1933), de gran perfecció formal i amb una visió irònica i escèptica de la vida.

Després de la Guerra Civil Espanyola va evolucionar envers una poesia més íntima i va publicar el que es considera el millor treball: Les taronges amargues (1955).