Aplica els teus coneixements Esquema de la unitat

Recorda't de seleccionar el material de treball d'aquesta unitat per al teu dossier d'aprenentatge

T’oferim un esquema on trobaràs els conceptes essencials que hem vist en aquesta unitat per tal que t’ajuden a l’hora d’estudiar.

1. Història de la llengua i de la literatura: el temps del Modernisme

La llengua durant el Modernisme

• L’Avenç va fer una campanya lingüística dirigida per Pompeu Fabra a fi d’aconseguir un model de llengua correcta i, alhora, moderna.

• Aquest model no va ser acceptat pels escriptors modernistes per falta d’una autoritat política que la fera servir oficialment.

• El Modernisme va proposar la modernització de la cultura i de la llengua per retrobar l’originalitat perduda durant la Decadència.

Modernisme: concepte i tipologia

• La literatura modernista reflectia el conflicte entre l’individu o l’artista i la societat:

La poesia

La narrativa

El teatre

– Els esteticistes cercaven en la bellesa de l’art el refugi contra una societat que no satisfeia els seus desitjos d’autorealització.

– Els regeneracionistes volien transformar la societat a través de l’art, el qual consideraven un bé que havia d’estar a l’abast de tothom.

• El Modernisme esteticista va seguir els models simbolista, prerafaelita i parnassià amb autors com Apel·les Mestres, Josep M. Bayarri, Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera.

• El Modernisme espontaneista era partidari d’un llenguatge més inspirat que elaborat. Joan Maragall en fou el principal exponent.

• Reflectí el conflicte individu-societat en tres tipus de novel·la: rural, costumista i decadentista.

• Característiques: la descripció impressionista, el vitalisme de l’heroi, el simbolisme i l’estil mascle.

• Tingué els seus principals representants en Ignasi Iglésias (regeneracionista) i Adrià Gual (simbolista).

• Santiago Rusiñol va fusionar les dues tendències a les obres posteriors al 1901.

2. Estudi del discurs: els textos retòrics d’àmbit literari

• Són aquells que fan servir la funció poètica mitjançant recursos retòrics per cridar l’atenció sobre el missatge perquè el text tinga un caràcter suggerent.

Textos retòrics

• Aquests recursos retòrics afecten els nivells fònic, morfosintàctic i lexicosemàntic de la llengua.

• Els textos retòrics d’àmbit literari són artístics perquè:

L’àmbit literari

– les paraules esdevenen la matèria primera amb què es construeix el text literari.

– l’emissor-autor construeix una ficció, és a dir, un món possible, real o fals, versemblant o fantàstic.

• Es caracteritzen per ser elaborats, connotatius, variats estilísticament i rics en recursos de cohesió.

– lírica, on predomina la primera persona.

– dramàtica, on predomina la segona persona.

Els gèneres

• Són les formes que adopten els textos d’àmbit literari: literatura d’idees, on es recrea la realitat des del punt de vista personal.

– èpica, on predomina la tercera persona.

3. Estudi de la llengua: la conjugació verbal

Temps o acció respecte al moment en què es produeix l’acte de parla (dixi) o respecte al temps de l’enunciat (anàfora). Són díctics el present, el passat (simple o perifràstic), el perfet i el futur del mode indicatiu. Els altres temps (i els altres modes) són anafòrics.

• Les desinències verbals ens informen sobre diferents accidents gramaticals:

– Aspecte o temps intern que pot ser perfectiu (acció acabada) o imperfectiu (acció no acabada).

– Mode o punt de vista de l’emissor: indicatiu, subjuntiu, condicional i imperatiu.

– Persona que distingeix els participants d’una situació comunicativa i es corresponen amb els pronoms personals. – Nombre, que manté la concordança amb el subjecte.

– Veu, que concreta si el subjecte gramatical és agent o pacient.

– Primera conjugació: només els verbs estar i anar

– Segona conjugació: formes velaritzades: els gerundis no velaritzen; formes amb d epentètic; participis amb terminacions molt variades.

• Irregularitats

– Tercera conjugació: canvi de la vocal del lexema; falsos. La necessitat també es pot expressar amb el verb caldre, amb les expressions «caldre que + infinitiu» i «pronom feble + caldre + infinitiu» incoatius; formes velaritzades.

Perífrasis verbals

Norma i ús

• Combinacions de dos verbs, un de conjugat que fa d’auxiliar i un en forma no personal, que aporten un significat unitari i poden unir-se amb una partícula d’enllaç. Poden ser:

Remarques sobre l’ús de les formes no personals

• Infinitiu

– No és correcte fer funcionar l’infinitiu com un imperatiu o amb sentit de necessitat si no forma part d’una perifrasi verbal: a) *Deixar entrar abans d’eixir. → Deixeu entrar abans d’eixir. b) *En primer lloc, dir que estem agraïts a… → En primer lloc, cal dir / hem de dir que estem agraïts… c) *A destacar les baixes temperatures. → Cal destacar les baixes temperatures

– Precedit per les preposicions a i de, té el valor d’una subordinació substantiva de règim verbal: d) Joan estava convençut d’actuar correctament. e) Ferran estava d’acord a fer les paus amb Susanna.

– aspectuals (imminència, reiteratives, continuatives, culminatives, duratives o resultatives).

– modals (obligació i necessitat, probabilitat o intencionalitat).

Però no s’ha d’utilitzar amb valor condicional: f) *De no ser per la tempesta, eixiríem a pescar → Si no fora per la tempesta, eixiríem a pescar. g) *Anirem d’excursió, a no ser que tingues una idea millor → Anirem d’excursió, si no tens una idea millor.

– Només va precedit d’article si funciona com un substantiu (habilitació). No l’accepta si funciona com un verb: h) El menjar típic de la comarca és l’arròs a banda. [menjar = substantiu] i) *El menjar sense rentar-se les mans és signe de barbàrie. [menjar = verb] → Menjar sense rentar-se les mans és signe de barbàrie.

– Són incorrectes tots els infinitius acabats en -guer:

*volguer → voler, *sapiguer → saber, *poguer → poder

– També cal evitar la tendència vulgar a afegir -r als infinitius de la segona conjugació acabats en -re: són