"La nostra família", llibret 2023 foguera Pla Hospital

«El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2023».

Edita

Foguera Pla Hospital

Als nostres col·laboradors

Amb agraïment per l'ajuda incondicional que sempre ens han brindat, sent per a nosaltres el major dels honors comptar amb la seua inestimable col·laboració.

Col·laboradors

Excel·lentíssim Ajuntament d’Alacant Regidoria de Festes Federació de les Fogueres de Sant Joan Cos de Bombers de l'Ajuntament d’Alacant Cos de la Policia Local d'Alacant

Excel·lentíssima Diputació Provincial d'Alacant i Fundació MARQ per la concessió dels jardins del MARQ per a realitzar el nostre acte oficial de Proclamació de Belleses i Dames d'Honor

2023

David Hernández-Dissenyador gràfic

Reme Fotògrafes

Conchy Vidal Orozco

A Pablo De La Rasilla, Ana Marhuenda, Rosina Marhuenda, Helena Martínez, Laura Muñoz, Nuria Navarro, Tatiana Romero i Lis Srakocic per l’esforç i l’ajuda amb la realització d’aquest llibret.

Maquetació i impressió

Ingra Impresores S.L.

Portada

Alba Flores Capacete

Dipòsit Legal

A-239-2016

Imprés a Espanya

Alcalde d'Alacant Luis Barcala Sierra

“La Nostra Família”. Aquest va ser el lema de l'acte de proclamació de les vostres bellees 2023, Alicia de la Rasilla Ramírez i Patricia González Solís, i Dames d'Honor, Elena Lloret Marhuenda i Nuria Menargues Lorenzo, en aquell acte que es va desenvolupar al mes d'octubre passat en els evocadors jardins del Museu Arqueològic d'Alacant (MARQ). Totes elles amb una àmplia trajectòria en una foguera assentada als peus del Benacantil.

Aquest lema no va quedar ací, sobre l'escenari. L’heu traslladat, i de quina bona manera, a les pàgines d'aquest llibret. Fent-li una ullada, un comprén com es viu en la foguera Pla-Hospital, que bé presideix Helena Martínez Roma. Arriba a comprendre com van anar ingressant en aquesta foguera un bon nombre de foguerers fins a completar els quaranta adults i els tretze infantils d'enguany. A través de molts dels seus testimonis, ens acostem a com era la Festa en aquells anys. Algunes d'aqueixes experiències suposen una de les raons de ser d'aquesta “La Nostra Família”.

Pla-Hospital, amb 91 anys de trajectòria en la Festa, ha sabut portar aqueix mateix concepte de família a la seua relació amb els artistes que plantaran les Fogueres aquest 2023. Si abans de la pandèmia eren Pedro Espadero Colmenar -qui va debutar en aquest districte amb “Las locuras del mundo de hoy”- i Eliot García Martín -premiat el passat 2022 amb “El Foc retorna”-, amb el retorn a l'habitual es continua comptant amb ells. És, a més d'una prova palpable de suport i solidaritat amb tots dos, un exemple més d'aqueix esperit de família que vos caracteritza.

“La Nostra Família”, la de Pla-Hospital, és també aquella que en el seu escut incorpora la silueta del castell de Santa Bàrbera. Aquell que ens uneix. Al qual mirem, expectants, la nit de Sant Joan, a l'espera de la lluminositat de la Palmera. El que, com un bon pare, ens protegeix.

Que penseu en l'ampli significat de la paraula família i l'hàgeu traslladat a l'àmbit de les Fogueres, és una iniciativa que valore. I si té fidel reflex en les pàgines d'aquest llibret, encara més. Dues raons de les moltes que hi ha perquè expresse el meu agraïment en forma de Saluda i desitge unes Fogueres 2023 a “La Nostra Família” de Pla-Hospital.

Carlos Mazón Guixot

President de la Diputació d’Alacant

La Foguera Pla-Hospital edita un any més el seu Llibret de Festes de Fogueres de Sant Joan i vull aprofitar l'oportunitat que em brinden estes línies per a expressar-los les meues més sinceres felicitacions. D’una banda, per la seua sòlida i reconeguda trajectòria com a part essencial d'una de les festes més representatives de la província i més volgudes de la ciutat d'Alacant, però, sobretot, i d’altra banda, per haver format una gran família unida al voltant d'una cita que ens representa més enllà de les nostres fronteres i de la qual tots ens sentim molt orgullosos.

Som una terra prolífica, per tradició i costums, en l'organització de festes del foc i en molts dels nostres 141 municipis es desemvolupent al llarg de l'any complets programes d'actes i esdeveniments dels quals gaudeixen milers de persones. La ciutat d'Alacant i les Fogueres de Sant Joan les abanderen i la vostra Foguera Pla-Hospital, una veterana de la festa, és un pilar fonamental i un referent d'esta celebració gràcies al temps i treball que li brindeu durant tot l'any.

Les institucions públiques tenim el deure de preservar i difondre el nostre patrimoni històric i cultural, perquè en el cas de la província, és una de les nostres senyals d'identitat. Per això, des de la Diputació d'Alacant vull agrair la vostra labor de divulgació i promoció, la vostra dedicació, esforç i entusiasme per transmetre i compartir eixa passió. A més, com sempre m'agrada recordar, ens mantenim units pel nostre volgut MARQ que, per proximitat i afecte, està molt vinculat amb la vostra Foguera.

Per tot això, us faig arribar la meua més sincera enhorabona, així com el desig que el ressò dels aplaudiments continue en cadascun dels esdeveniments i activitats que programeu durant este 2023 de celebració i durant el vostre futur recorregut, que augure plagat d'èxits i projectes. Gràcies formar part essencial de les nostres volgudes Fogueres de Sant Joan.

Toñi Martín-Zarco Marín

Presidenta de la Federació de les Fogueres de Sant Joan

Em proporciona un gran plaer posar negre sobre blanc una salutació per a una foguera que significa tanta història per a Alacant, sent una senyera emblemàtica de les Fogueres de Sant Joan al Pla pels meravellosos monuments de cartó pedra que sempre planta, magnífics exemples d’allò que és l’art efímer per als alacantins i de l’esforç i el goig que suposa fer que tots aquells que s’apropen als monuments queden bocabadats.

De nou els veïns del districte sentiran la música tradicional festera en els seus carrers i admiraran com la comissió dona alegria als seus carrers, alhora que els trons i els masclets ressonaran en el districte, un barri tan alacantí de la nostra ciutat, mentre les blanques mantellines de les núvies alacantines faran que els nostres visitants puguen reconéixer les vostres belleses i ses dames d'honor, regines de les nostres festes i identificables per aquesta peça d’indumentària.

Així doncs, espere que qui ara llegisca aquestes línies faça tots els possibles per a poder viure aquests moments i altres més significatius, com ara la plantà o la cremà, o una desfilada pel recorregut oficial, amb els membres d'aquesta foguera, perquè podran experimentar el mateix goig que cadascun d'ells viurà i que estarà encantat de compartir-hi. Però tinga en compte que aquesta alegria és l'última manifestació d'un any de sacrifici per donar lluentor al districte tres-cents seixanta-cinc dies de l'any.

Per tot això, amic lector, té a les seues mans un símbol en paper de les tradicions populars alacantines i d'allò que és el veritable cor de les Fogueres de Sant Joan, és a dir, aquest llibret és molt més que només un llibre de festes: és la prova de la importància de la foguera Pla Hospital en la vida alacantina. Us desitge unes felices Fogueres de Sant Joan!

Al Diccionari Normatiu Valencià podem trobar les següents accepcions de la paraula FAMÍLIA [família]:

1.f. Conjunt de persones unides per relacions de parentiu que viuen juntes.

2.f. Conjunt de persones o de coses que es consideren del mateix origen o de les mateixes característiques.

3.f. Conjunt de caràcters gràfics que corresponen a un mateix disseny, que inclou diversos cossos i variants.

Cada persona té un concepte de família diferent. Per normal general, i sempre tenint en compte les diferents circumstàncies familiars, la família és tradició, reunió i amistat, entre altres adjectius.

Rafael Altamira, historiador i escriptor alacantí, va escriure en 1907 un relat que tracta d'un dels esdeveniments viscuts en els seus anys d'infantesa, el qual està relacionat amb la nit de Sant Joan, i que podria ser una bona representació del significat de família.

En “La noche de San Juan”, publicat en Cuentos de levante y otros relatos breves Altamira va descriure com "la força de la tradició alacantina se sobreposava als decrets de policia urbana i com s'encenia per onsevol fogueres i llançava al vent coets i globus." Carretons, petards i bengales inundaven els carrers de la ciutat. Grups de dones i homes brindaven alegria amb les seues guitarres i botzines.

L'autor esmentava que "no hi ha alacantí de pura raça que prescindisca [...] de festejar com cal la nit de Sant Joan. Anys fa, poble i senyoriu, complien l'històric costum de menjar a l'aire lliure, entre fogueres i coets, la rica coca de daurada pasta fullada, farcida de tonyina o de lluç, de pimentó i tomaca fregits.”

Així comença l'aventura del tio Ruso i el seu compare Moniato, que quan ja la vesprada queia, van comprar en el forn de l'Esperança la més bella coca de tonyina que van poder trobar, i després d’un capvespre de caminar de taverna en taverna, van anar a la punta del moll per a menjar la coneguda coca, com marcava la tradició.

Les fogueres i els coets ja havien començat, per la qual cosa començava a sentir-se en l'Esplanada tocs de botzina, sorolls de guitarra i gent xarrant pels colzes. Després d'un altercat amb coets contra un grup de persones que caminaven pel carrer cantant, el cunyat de Ruso, Jorge, que per allí es trobava, va decidir intervenir, al·legant que la nit de Sant Joan no era per a renyir, i que havia d'acompanyar-los a menjar la coca al moll. Una vegada allí, i envoltats de gent que esperava l'eixida de la lluna per a començar a sopar, diferents llums van encetar a aparéixer en diferents punts de la ciutat.

Tan prompte la lluna apuntava per llevant, tots els que allí esperaven començaven amb el seu sopar. "Del costat de la ciutat, com si l'eixida de la lluna haguera reanimat la bullícia, es van encendre noves fogueres i van sonar una altra vegada les ronques botzines, que tocaven a pau, a diversió, a festa alegre, saludant a l'estiu ardorós en què, com diu el refrany de la terra, «tothom viu»." recordava Rafael Altamira d'aqueixos moments de la seua infància en la terreta.

I és que la nit de Sant Joan –o qualsevol altre acte dels molts que comprenen la festa més fermosa– sempre ha de gaudir-se en família. I no importa si aqueixa família està constituïda per persones amb els teus mateixos cognoms o per persones que vas conéixer en la teua comissió. Les fogueres de Sant Joan estan formades per llaços de sang i amistat, per famílies que formen part d'una comissió, i per comissions que es converteixen en família. I, com en tota família, sempre hi haurà moments bons i altres no tants, vivències i experiències que recordar.

La Foguera Pla Hospital, amb el seu llibret 2023, vol deixar per escrit alguns d'aqueixos records que foguerers i barraquers tenen de la família en les Fogueres de Sant Joan. Ras i curt, un dels trets més bonics de la nostra festa, entre altres, és formar una família. I aquesta, és la nostra.

Família Part 1

f. ANTROP. Conjunt de persones unides per relacions de parentiu que viuen juntes.

Vanessa Carcases Selles

Barraca Somnis De Foc

"Podria explicar-vos aqueixos menjars a casa com a família festera on encara que derivares el tema, sempre tornava a girar tot entorn a la festa”

El meu nom és Vanessa Carcases Selles, i en l'actualitat represente com a presidenta a la Barraca Somnis De Foc.

Vaig entrar a formar part de la festa l'any 1979 com comissionada de la Foguera Carolines Altes, a l'edat primerenca de cinc anys. En aquells dies la foguera estava capitanejada per En José María Lorente Satoca, del qual conserve molts records i vaig aprendre el seu amor per la festa. L'any 1995 decidisc descansar un any, per a reincorporar-me l'any 1996 com a part de la Foguera Bola de Oro, de la qual conserve molts amics que hui dia formem part de la barraca a la qual pertany.

La importància d'una família festera. Crec fermament en com d'important que és que la teua família viva la festa com tu. Jo vaig tindre la sort de comptar amb la meua, ja que els meus pares m'acompanyaven sempre. Ells pertanyien a la Foguera Carolines Altes, encara que també van formar part de la Foguera Pla Hospital durant uns anys, i consecutivament van ser socis fundadors de la Barraca Però Som Fogueres, la qual es va fundar l'any 1996, i que pertanyia a la Foguera San Antón Alto. Passats uns anys, en el 2006, després de deixar les nostres comissions, fundem la barraca actual a la qual hui dia continuem pertanyent la meua mare i jo, ja que el meu pare va morir en el 2015. És llavors quan jo vaig assumir la seua presidència.

Com a anècdota podria contar-vos aqueixos menjars a casa com a família festera on encara que derivares el tema, sempre tornava a girar tot entorn a la festa: que si els vestits, que si el concurs artístic, entre altres temes recurrents. També sempre és un orgull participar al costat de la teua família en el certamen artístic. Recorde participar al costat del meu pare i actuar en el Palamó.

Com a persones referents tinc moltíssimes, i la llista seria interminable perquè en la festa hi ha gent molt valuosa. En primer lloc, nomenaria el meu pare per ensenyar-me el seu amor per la festa i haver-me permés gaudir-la sempre al seu costat; a la meua mare perquè com a lluitadora incansable sempre estava disposada amb un somriure i admiració perquè jo lluïra les millors gales. També, i com no, a José de Carolines Altes, que encara que aquest any ens ha deixat, sempre ens va inculcar la importància i el respecte al monument. I hui dia a totes les persones que comparteixen amb mi la Barraca Somnis De Foc, de les quals sempre aprens alguna cosa. Crec que els que estimem la festa, com és el meu cas, i l'hem viscuda des de ben xicotets, sempre lluitarem perquè perdure en el temps.Moltes gràcies per donar-me aquesta oportunitat i us desitge unes felices Fogueres 2023.

Una salutació, Vanessa Carcases.

Albert Poveda Gadea

“És una més d'entre les milers d'històries de tots i totes els que alguna vegada en la seua vida s'han enamorat de la festa del foc […] És al final el que ens converteix a tots els que compartim la seua màgia en una autèntica família.”

“Periple fester d'un alacantí inconformista”

Agraïsc molt a la Foguera Pla Hospital que s'haja recordat de mi per a col·laborar –molt humilment- en el seu llibret 2023. Els llibrets al final són l'única cosa que es conserva any rere any quan acaben les celebracions, i poder escriure en ells i contar històries ens fan una miqueta immortals.

En aquesta ocasió em toca escriure sobre la meua pròpia existència i la meua relació al llarg dels anys amb una festa que estime, i al mateix temps a vega-des odi, perquè cal no oblidar que l'amor i l'odi són dues reaccions similars davant alguna cosa que realment ens importa, el contrari a l'amor, per tant, no és l'odi, sinó la indiferència.Me introduje oficialmente en una comisión de fo-gueres en el año 1990, cuando di el paso y me apunté para ser miembro de la comisión infantil de la Foguera Pla Metal, sólo estuve un año, ya que al año siguiente por edad me tocó apuntarme a la comisión adulta.

Però no seria veraç dir que el meu primer contacte amb la festa es va produir en aqueixa data, ja que el meu pare, Alberto, a més de ser fester amb totes les forces i enamorat tant d'Alacant, com del seu barri, el Raval Roig, va formar part durant diversos anys de la Barraca Toca Ferro, que plantava en el mateix districte de Pla Metal, arribant fins i tot a ser president de la mateixa l'any 1978.

Tinc records d'aquelles nits de fogueres en el recinte de la barraca, amb les orquestres, amb la barra, amb les taules, amb l'alegria de la gent ballant i gaudint d'uns recintes, que malgrat la privacitat que tenien s'omplien d'amics i visitants.

La meua àvia Teresa, encara que mai va pertànyer oficialment a cap foguera, de cor era una més de Pla Metal, obria les seues portes a la fi de juny perquè tots dormírem allí i poder viure la festa sense perdre'ns absolutament res. Ens ajuntàvem les meues germanes, Esther, Rosa i jo, i els meus cosins, José Ramón i Vanesa. I ella era l'àvia més feliç del món veient a tots els seus nets vivint la festa de fogueres.

El temps va volar i la infantesa va donar pas a la joventut i adolescència. Vam créixer, però lluny d'enlairar-me de les fogueres, com li succeeix a un bon nombre d'adolescents, encara em vaig implicar més en ella. Era en certa ma-nera un enamorat de les fogueres, i sempre hi havia ganes de participar en algun acte o inventar alguna cosa. Allí, en Pla Metal, també vaig conéixer a la que seria la meua núvia i amb la qual uns anys més tard em vaig casar, Mari-sa, que va ser Bellesa de la foguera en 1992.

L'any 1995 després de la cremà, i a causa d'alguns problemes típics de les comissions, perquè si parlem que les fogueres són com a família, quina famí-lia no es baralla de tant en tant? Em vaig plantejar un canvi de rumb. Necessi-tava canviar d'aires, i participar de projectes que assumia que serien irreali-tzables en la meua estimada foguera de Pla Metal.

Al costat d'altres joves de la foguera vam estar temptats a fundar un nou dis-tricte, teníem fins a la zona de la ciutat triada, el logotip, el lema i l'enfocament cultural i de recuperació de les tradicions que volíem donar-li, s'anava a cridar "Estació de la Marina", i s'anava a plantar en el Cocó, al costat de les vies del tren de via estreta. El lema seria "El tren de la Festa”.

Però al juliol va tindre lloc el tancament d'exercici en Pla Metal, i va haver-hi canvi en la presidència. El nou president, Juan Miguel Garcia Gomis, va vin-dre a buscar-nos i demanar-nos que ens quedàrem allí, que les coses anaven a canviar. La idea de la foguera va quedar aparcada, però una trobada casual amb un fester en el Cus Multicolor d'aquell any, en què vam estar parlant de projectes de futur i possibles fundacions, es veu que va prendre bona nota de la idea, i aquella tardor es va fundar la foguera de La Marina per un altre grup de foguerers, però bo aqueixa és una altra història ja.

Un any va durar aquell armistici. Les coses no van anar molt millor i sobre les cendres del monument de 1996 em vaig acomiadar per sempre dels carrers de Pla Metal.

Vaig tindre la immensa sort al setembre, estant en la Penya "El Litre", gaudint de les festes del Raval Roig, de creuar-me amb un foguerer històric, Ra-fael Quereda, president en aquells dies de Port d'Alacant, que en assabentar-se que no tenia foguera em va insistir perquè fera el pas d'unir-me a la gent del port, i així ho vaig fer, carregat d'il·lusió i ganes de treballar en nous pro-jectes.

D'aquella etapa guarde preciosos records i algun amic encara. Ens deixem la pell per a fer llibrets que feren parlar, tant pel seu disseny com pel seu contin-gut. D'aquells anys m'emporte el fet d'haver viscut la festa del centre,

Foguera Pla del Bon Repòs-La Goteta

les multi-tuds, els rius de gent, l'icònic de plantar una foguera sobre la mateixa mar Mediterrània, un fet que sens dubte ens feia únics i inimitables, i em porte també saber què se sent quan estàs en una foguera i t'alces amb el primer premi de la categoria especial.

Aquells records sempre seran inesborrables. En aquells anys la meua vida també va canviar en la part personal. Vaig contraure matrimoni, vaig obtenir una ocupació fixa, ens comprem un pis i vaig aconseguir una certa maduresa (si és que alguna vegada he tingut d'això).Va tornar a ocórrer allò que en les fogueres es viu tot amb tanta intensitat que a vegades un mal gest, un comen-tari absurd, o una nimietat es converteixen en focus de conflicte. I la joventut tampoc ajuda al fet que les coses siguen molt més calmes. No recorde molt bé l'any, tal vegada va ser 2002 o 2003 l'últim exercici en el qual vaig pertànyer a la foguera del port.

Una vegada finalitzada aqueixa etapa em vaig convéncer que era hora de viure la festa com a ciutadà, que tocava agafar aire i respirar, allunyar-se una mica de les obligacions que moltes vegades converteixen la festa en una co-sa encotillada i esgotadora, lluny del caràcter lúdic que aquesta pot i deu tin-dre en tot moment.

En el 2005, a l'agost per a ser concrets, va nàixer Altea, la meua filla. I com en aquesta família no sabem estar sense fogueres, va formar part de la comissió infantil de la Foguera Sant Blai-La Torreta, al costat de la seua tia Patri. La Torreta la van fundar foguerers de diferents barris d'Alacant, entre ells el seu primer president Paco, que estava en la foguera de Port d’Alacant.

Van ser anys també bonics. Anaves a la mascletà sense presses, després podies passar a visitar a tants i tants amics pels seus racós o barraques. Podies també compartir els dies i nits de fogueres amb gent per ací i per allà. És cert que pots viure la festa amb molta més llibertat que ho fas quan pertanys a una foguera.

Però com us he comentat abans, la meua família és immensament festera. Les meues germanes es van apuntar a la Foguera Pla del Bon Repòs, on van ser ambdues belleses durant els primers anys de la dècada del 2000.

I va anar l'any 2008 quan la meua germana Esther va fer un pas al capdavant i es va convertir en la presidenta de la foguera. Va vindre a buscar-me i em va convéncer perquè tornara a integrar-me en una comissió. I des d'aquell any ací seguisc. Fins i tot residint en dues ciutats diferents, i més o menys allu-nyades d'Alacant, continue formant part d'aquesta comissió, en l'etapa més llarga de tota la meua història festera.

Després del pas per la presidència de la meua germana el setembre de 2010 vaig agafar el testimoni com a president de la Foguera Pla del Bon Repòs, en plena caiguda del banc Lehman Brothers, a més d'iniciar-se la crisi econòmi-ca més forta de les últimes dècades.

Contra vent i marea tirem avant la comissió, i apostem per recuperar a Alacant les fogueres innovadores o experimentals. Convoquem un concurs d'idees per a triar cada any el projecte, i aconseguim plantar un monument d'il·lustradors gràfics de fama nacional o internacional com Ricardo Cávolo o Sanz i Vila.

En 2012, potser un dels pitjors anys de crisis, ens traiem de la mànega diver-ses fogueres una cosa que anomenem "Unió Festera". Ens va permetre

aquell any estalviar molts costos, com desfilar junts, fer la presentació de manera conjunta i fins i tot el llibret. Dues d'aquelles comissions que formem la Unió Festera, Pla del Bon Repòs i La Goteta, compartim fins i tot el recinte del racó les nits de fogueres.

Va ser tot un encert, i gràcies a la idea de Manuel Torregrosa, que era el pre-sident de La Goteta, ens acabem fusionant les dues comissions donant pas a la Foguera Pla del Bon Repòs-La Goteta, que vaig presidir durant sis anys, i que aquest mateix exercici compleix ja els seus primers deu anys d’història.

Família i fogueres de nou junts. En 2014 la Bellesa Infantil va ser la meua filla, Altea Poveda, que va tindre la immensa sort d'eixir triada Dama d'Honor de la Bellesa del Foc Infantil 2015. I després seria Claudia, la meua neboda, la Bel-lesa, i el meu altre nebot Martín, que des que va nàixer està apuntat també a la comissió.

I ací seguisc, encarregant-me des de la distància del que puc. Imaginant nous projectes, noves idees, noves maneres d'estar i ser en la festa. A 300 quilòme-tres de distància d'Alacant resideix la meua quotidianitat. La meua vida, la meua família actual, que s'uneix a la meua família de sempre. I les Fogueres de Sant Joan, a les quals continue volent i estimant, i també odiant, per tot el que em donen i per tot el que em lleven.

Però no és gens excepcional la meua història. Tot el contrari. És una més d'entre les milers d'històries de tots i totes els que alguna vegada en la seua vida s'han enamorat de la festa del foc, que és capaç d'atrapar-te i no voler deixar-te marxar mai més. És al final el que ens converteix a tots els que com-partim la seua màgia en una autèntica família.

Campo de Criptana, abril de 2023.

David Olivares Cortés

“Vaig entrar en les fogueres de la mà del meu germà, Miguel Ángel (Bakero), i des de llavors han sigut per a mi una autèntica família.”

Em dic David Olivares Cortés, tinc quaranta-sis anys, i des dels huit anys he format part de la Foguera Foguerer-Carolines. Vaig entrar en la comissió infantil en l'exercici 1985-1986, i vaig ser banderola durant els dos primers anys –en aquells dies, era un honor portar la banderola de la foguera. En l'exercici 1990-1991 vaig assumir la presidència infantil. A causa d'un problema intern, la majoria dels juvenils de la comissió ens en vam anar a la Barraca Ja no som tant xicotets, durant l'exercici 1994-1995. Però descobrim que, al cap i a la fi, érem més foguerers que barraquers, per la qual cosa hi vam tornar en l'exercici següent.

L'exercici 1996-1997 va marcar un punt d'inflexió en la configuració i funcionament de la comissió. La gent jove va començar a assumir el control de la foguera i, per tant, a exercir majors responsabilitats de gestió, amb el suport, això sí, d'un grup de veterans. La foguera es va convertir en una de les més joves en mitjana d'edat de la comissió. En el 2001-2002, amb vint-i-quatre anys vaig arribar a la presidència adulta, sent llavors el president més jove de les fogueres i mantenint-me en el càrrec durant tres anys, fins al 2004.

L'exercici 2005-2006 va encetar un nou repte en la meua etapa fogueril, ja que vaig participar en la candidatura a la comissió gestora de Pedro Valera, que va eixir elegit president. He sigut vicepresident de la Comissió Gestora durant set anys, fins al 2012. Acabada la meua etapa en federació, vaig tornar a assumir la presidència de la meua foguera durant altres set anys, fins al 2019. Vaig exercir posteriorment el càrrec de delegat federatiu fins hui.

Vaig entrar en les fogueres de la mà del meu germà, Miguel Ángel (Bakero), i des de llavors han sigut per a mi una autèntica família. Tant la

meua esposa com els meus fills han format i continuen formant part de la meua família fogueril. En la meua foguera tinc amics entranyables, germà, cunyat i cunyades, nebodes i cosins. La meua esposa va ser durant molts anys delegada d'infantils. Els meus fills han sigut banderoles i el major, president infantil, càrrec que també assumirà el més xicotet. Les meues nebodes han sigut dames i belleses de la foguera, i tinc l'orgull de poder dir que Maria va ser Dama d'Honor de la Bellesa del Foc Infantil en el 2018. El meu germà ha sigut i és actualment president de la meua foguera, i també ha sigut, durant set anys, vicepresident de la Federació de les Fogueres de Sant Joan.

Des de xiquet he sentit una ardent admiració per dues persones importants de les fogueres: Raül Baeza i José María Lorente. Raül va ser president de Foguerer-Carolines durant tres exercicis: 1979, 1981 i 1982, i posteriorment, va passar a ser president de la comissió gestora. En la meua segona etapa com a president de la foguera, li vaig demanar que tornara a formar part de la meua comissió com a assessor de presidència. I és que, per a mi, la seua experiència va ser de vital importància. Quant a José María, malgrat la competència que sempre hem mantingut els districtes de Foguerer Carolines i de Carolines Altes –especialment pel monument infantil– sempre he admirat la tenacitat i la dedicació que ha brindat a la seua foguera i al món de la festa en general.

Per a qualsevol alacantí de cor, les festes de fogueres són les més entranyables de la ciutat. Les seues dates de celebració i el clima de la nostra ciutat ens permet gaudir-les al carrer, amb els nostres veïns, amics i visitants. Són festes obertes al públic en la majoria de les seues activitats, són festes de convivència en racós foguerils i barraques. Són festes dignes de la millor terreta del món.

Foguera Foguerer-Carolines

José Manuel Lledó Cortés

Aquesta saludable tradició que van començar els nostres progenitors la continuem Lola i jo per camins, en principi, diferents. Ella va ser Dama d'Honor de la Foguera Alipark en 1982, per a passar posteriorment a exercir en 1983 el càrrec de Bellesa en el citat districte.

Quant a mi, donada la pertinença del meu pare a la ja citada Barraca Block i Mostres, vaig començar una relació de proximitat amb els components de la Foguera infantil Calderón de la Barca–Plaça d'Espanya, per a passar a formar part de la mateixa en 1980. La meua estada en ella no va ser molt llarga, atés que amb quinze anys era ja un comissionat infantil bastant crescut, per la qual cosa dos exercicis més tard, en 1982, vaig ingressar en la comissió adulta d'aquest districte, en la qual encara milite 43 anys després. Arribat l'any 1983, en el transcurs d'un dels assajos per a l'Elecció de la Bellesa del Foc –que se celebrava llavors en el Pavelló Central d'Esports– vaig tindre l'enorme fortuna de creuar una mirada amb la qual és actualment la meua esposa, Lola, en aquells dies i, com hem indicat anteriorment, Bellesa de la Foguera Alipark. El 26 de juny d'aquest any comencem una relació que, després de dotze anys de festeig, va desembocar en noces el 3 de setembre de 1995. Com a curiositat, diré que aquell estiu previ al nostre enllaç ens trobàvem en l'avantsala de les eleccions a la comissió gestora que, a la fi d'octubre, van portar a la presidència de la mateixa a Andrés Llorens, a qui vaig acompanyar formant part de la seua candidatura.

“El

que sí que és

clar

és

que la nostra família sense la festa tal vegada no haguera arribat a existir o, en cas d'haver-ho fet, no haguera pogut explicar-se a si mateixa.”

Família cent per cent festera

La família Lledó Pérez la componem Lola, José Manuel, Gema i Marta. Els nostres orígens festers es deuen, sense cap dubte, als nostres pares, Diego Pérez Lorenzo, el de Lola, i Manuel Lledó Antón, el meu, perquè van ser ells els qui van sembrar en nosaltres la llavor de la festa.

El primer va ser component de la Barraca A la Llum de les Fogueres –situada en el districte de Francisco Albert– des de la seua fundació en 1964. Va presidir la mateixa des de 1980 fins a 1988, quan va desaparéixer del món de la nostra festa.Quant al segon, va començar la seua marxa com a foguerer en la comissió de Pont-la Vilavella, de la qual va formar part durant les dècades dels anys 40 i 50, i que va arribar a presidir-la en 1954.

Després del seu pas per la Barraca Festa i Ressaca–pertanyent al districte plaça del 18 de juliol– allà per la meitat dels anys 60, i donada la seua condició de representant de comerç, va ingressar en 1967 en la Barraca Block i Mostres, pertanyent a la Foguera Calderón de la Barca–Plaça d'Espanya, en la qual va romandre fins al mateix dia de la seua defunció 30 anys més tard, concretament en 1997.

Passats uns anys des d'aquell meravellós 1983, Lola i jo vam comprendre que el més lògic i operatiu era pertànyer tots dos a la mateixa comissió, per la qual cosa ella va ingressar de ple dret en la meua, Calderón de la Barca–Plaça d'Espanya, l'any 1988, i encara hui tots dos continuem donats d'alta en ella.

D'aquesta unió van nàixer dues filles, Gema i Marta. Ambdues van passar a formar part de la nostra comissió des del mateix dia en què van vindre al món. El 17 de juliol de 1996 la primera, i el 26 d'octubre de 2001 la segona. Hui dia ambdues continuen en la nostra foguera, en la qual han exercit els més importants càrrecs de representació i protocol. La major, Gema, ha sigut Bellesa, Dama d'Honor i presidenta de la foguera infantil, així com Dama d'Honor adulta en tres ocasions, a més d'acumular nomenaments i càrrecs d'honor de les més diverses comissions i entitats festeres. L'any 2018 va ser la nostra Bellesa, per a ser triada el 4 de maig de 2019 com a Dama d'Honor de la Bellesa del Foc d'Alacant, càrrec que va exercir fins al 19 de juny de 2021. Respecte a la xicoteta, Marta, ha seguit els passos de la seua germana i ha exercit idèntics càrrecs en la nostra foguera tant infantil com adulta. Actualment, des de la Comissió Artística de la delegació de la Federació de les Fogueres de Sant Joan, s'ha encarregat de la preparació dels balls per a l'Elecció de la Bellesa del Foc, tant adulta com infantil. Pròximament, aquest mateix any, serà proclamada Bellesa de la nostra foguera per a l'exercici 2024. Mentrestant, Lola i jo hem anat exercint en la nostra foguera els més diversos càrrecs. En el meu cas, fins i tot en els anys en què –des de 1995 fins a 2005–vaig formar part de la llavors comissió gestora de les Fogueres de Sant Joan, i vaig exercir les responsabilitats de secretari general durant tres anys, de vicepresident d'Institucions foguerils un any i els últims sis com a president d'aquesta.

Foguera Calderón de la Barca-Plaça de España

L'any 2005, acabada la meua etapa com a principal responsable del màxim òrgan rector de les fogueres, em vaig incorporar de nou físicament al meu districte i, a més a més, vaig passar a formar part al costat de Lola de la Barraca Block i Mostres, aquella en la qual el meu pare va ingressar en 1967 i la que, des de 2013 fins a 2016, vaig tindre l'honor de presidir.

Quant a Lola, cal comentar que, en les eleccions a la federació de les Fogueres de Sant Joan celebrades l'11 de setembre de 2019, quan formava part de la candidatura encapçalada per Toñi Martín-Zarco Marín, va accedir al màxim òrgan rector de la nostra festa, i va exercir en principi la Delegació de Presidència per a passar posteriorment, des del 15 de setembre de 2022, a ostentar la Vicepresidència d'Imatge i Comunicació, fins a l’actualitat.

Així, Lola, Gema, Marta i jo continuem realitzant la nostra modesta aportació a la festa de fogueres, la qual tant volem, any rere any, a través de la nostra comissió, la Foguera Calderón de la Barca – Plaça d’Espanya.

Els sacrificis que portem a cap, tant econòmics com en l'àmbit de temps, es veuen àmpliament recompensats amb els nombrosos moments lúdics i fraterns que gaudim cada exercici al costat de la resta de components de la nostra foguera.

A manera de curiositat direm que, quant a recompenses es refereix, Lola està en possessió de l'Emblema d'Or i Palmes; Gema, del d'Or; Marta, del de Coure i jo, de l'Extraordinari. A més a més, pel que respecta a mi, em va ser concedit el Premi Fester d'Alacant en la Modalitat Individual de Fogueres el 28 de gener de 2013 i, el dia 29 d'abril de 2023, la Federació de Barraques d'Alacant em va concedir un dels seus premis "per la seua involucració amb les barraques”.

El que sí que és clar és que la nostra família sense la festa tal vegada no haguera arribat a existir o, en cas d'haver-ho fet, no haguera pogut explicar-se a si mateixa. Per això, mai podrem retornar i agrair a les fogueres tant com les fogueres ens han donat a nosaltres. Per a Lola i per a mi és un gran orgull i una enorme satisfacció que les nostres filles continuen amb aquesta entranyable i benvolguda tradició. Esperem de tot cor que, en el futur, la saga continue.

Kiko Vinal Martínez

“Ella és la que em va ensenyar a treballar per la festa a canvi de res, a respectar la seua cultura i les seues tradicions, a viure-la i participar d'ella des de dins. Ella és la culpable que jo siga ací, formant part de la nostra festa de foc.”

Soc Francisco Vinal, comissionat de la foguera Sant Blai-La Torreta des de l'any 2008 —any en què va nàixer la nostra filla, Noèlia— i pertany a la festa des de l'exercici 1999-2000. Vaig iniciar la meua marxa festera en la foguera Sagrada Família. És cert que quan era un xaval —devia tindre uns 7-8 anys— vaig pertànyer durant un parell d'anys a l'extinta barraca "El Millor Raconet", del districte de Sant Blai de d'Alt, que plantava al carrer Camí de Ronda. Recorde com si fora ara mateix quan vaig participar en l'Ofrena de Flors vestit amb el vestit de cucaracha.

En aqueixa etapa era molt xicotet i, diguem, que no compta, encara que sí que és cert que m'agradava molt veure les plantàs dels monuments i gaudir de les nits de les revetles i tirar petards pertot arreu. En qualsevol cas, sempre "m'han tirat més" els Moros i Cristians de Sant Blai, als quals he pertangut durant anys.

He sigut delegat de presentacions, de cavalcada del ninot o de comunicació. També he sigut vicepresident de festes i activitats, d'organització i d'economia. Més tard, vaig ser president de Sant Blai-La Torreta durant quatre anys. Vaig pertànyer a la subcomissió quan Noèlia, la meua dona, estava amb Manolo Jiménez i Javier Fajardo, tots dos delegats artístics de la Federació i, més tard, a la subcomissió de Noèlia quan va ser delegada artística de federació. En 2019, em va cridar Toñi Martín-Zarco per a formar part d'una candidatura per a dirigir la Federació de les Fogueres de Sant Joan com a vicepresident d'associacions de fogueres i barraques durant tres anys. Diguem que he fet una miqueta de tot.

Foguera Sant Blai-La Torreta.

Vaig conéixer a la meua dona, Noèlia Rondón, l'any 1997 i ella va ser la responsable d'introduir-me en el món de la festa. Ella sempre ha estat vinculada a la faceta artística de les fogueres —fa trenta anys que és delegada artística de la foguera, i d'aqueixos trenta, sis anys han sigut en la subcomissió artística i cinc com a delegada artística de la federació— i jo perquè vaig seguir els seus passos per a aprendre i ajudar-la en tot el que podia. Sempre ha sigut —i és— molt responsable i molt involucrada en tot el que fa i es proposa, fins al punt d'anteposar moltes coses, com aquella vegada que —encara no se m'ha oblidat, ha, ha, ha— tenia assaig dels balls de l'elecció de la bellesa del foc el dia del meu aniversari i allí vaig estar tota la santa tarde-nit, i no n'hi va haver celebració.

Quant a la meua família, per part del meu pare, resulta que aquest mateix any em vaig assabentar que un oncle meu, Vicente Vinal Clement —germà del meu pare— va ser president infantil de la foguera Santa Isabel, ja que Manuel Yagüe em va cridar per a demanar-me alguna foto d'ell. Per cert, aprofite aquestes línies per a felicitar a Manuel per l'excel·lent treball que ha fet en el 90é aniversari de la seua foguera. Per tant, diguem que la meua família no té generacions anteriors que hagen pertangut a les fogueres, o almenys, que jo ho sàpia.

En relació amb els inicis en la festa, recorde que ajudava en la foguera a fer els decorats que Noèlia dibuixava, els attrezzos i tot el relacionat amb la part artística de la foguera. Recorde perfectament que vam fer un playback, en Sagrada Família, que es titulava "Jocs", l'any 2000, en què el decorat eren tres panells amb el dibuix en perspectiva d'uns escacs. Llavors, teníem cinc minuts per a fer el muntatge i quasi ens en passem! Suem la cansalada per a tractar de muntar-ho i al final, Parra i Leiva van haver de quedar-se darrere perquè en cas contrari, queia un panell darrere d'un altre. Reconec que llavors no era capaç de clavar un clau en un tauler de fusta. Més tard, vam anar aprenent a poc a poc fins a fer uns decorats dignes.

Hui dia estem tots els membres de la família en Sant Blai-La Torreta i participem en tot el que podem. Noèlia segueix amb la delegació artística i jo en la junta directiva de la foguera. També està Mini Noe —ja no tan mini— que després d'haver sigut triada bellesa del foc infantil d'Alacant 2019 i donar-nos la major de les alegries que hem pogut viure com a festers, porta un parell d'anys ajudant la seua mare a muntar els balls dels playbacks, junt amb el també delegat artístic, Antonio Fuentes.

Respecte de l'evolució de la festa, de la qual només puc parlar de fa més de vint anys —que és el temps que porte en fogueres— recorde que era tot com més familiar, més d'estar per casa. Els racons eren quatre tanques, taules, cadires, llums, música i una pista per a ballar. Llavors no es necessitava tanta documentació com es demana ara. També és cert que no hi havia cap mena de mesura de seguretat i això tampoc pot ser.

En l'àmbit de la federació, a hores d’ara, la festa ha aconseguit un nivell de professionalització que, des del meu punt de vista, fa necessari que hi haja persones que tinguen dedicació exclusiva per a poder gestionar una infinitat de documentació, resoldre problemes contínuament; reunions amb institucions, patrocinadors, entre altres. La direcció de la festa,

en aquest sentit, ha evolucionat de manera que sembla una empresa que gestiona un pressupost molt important, i la qual cal dedicar-li moltíssimes hores de treball.

En l'àmbit de cada comissió, cada president i presidenta sap el que cal treballar per a portar la seua comissió seguisca cap avant i bregar amb el pressupost, al costat de la seua junta directiva i delegacions. Els barris cada vegada col·laboren menys i les cartilles, en la immensa majoria dels districtes, s'han perdut i era una font d'ingressos crucial.

Dins de la meua família, lògicament, tinc un referent al qual respecte, admire i seguisc en tot el que fa. Ella és la meua dona, Noèlia Rondón, festera de bressol de cap a peus, una persona que ha aportat tot l'art que porta dins d'aquest món de bojos anomenat Les Fogueres de Sant Joan, des de la seua parcel·la artística durant tota la seua vida. Ella és la que em va ensenyar a treballar per la festa a canvi de res, a respectar la seua cultura i les seues tradicions, a viure-la i participar d'ella des de dins. Ella és la culpable que jo siga ací, formant part de la nostra festa de foc.

Família Part 2

f. Conjunt de persones o de coses que es consideren del mateix origen o de les mateixes característiques.

Raúl García Sánchez

“La festa de fogueres m'ha regalat a una germana. No de sang, però sí de foc.”

El món de les fogueres va arribar a la meua vida des de ben xicotet des de la finestra de la meua habitació. M'encantava traure el cap a la finestra per a veure arribar els camions del monument de la Foguera Sant Nicolau de Bari Benissaudet, on resideixen els meus pares, i veure com la plantaven. Al cap de 13 anys vaig entrar a formar part de la Foguera Obra Social del Hogar, i en el 2012 vaig començar a formar part de la que hui dia és la meua família festera, la Foguera Diputació-Renfe.

Tenia clar que les fogueres m'anaven a portar coses molt bones, i així ha sigut. Després de començar la meua marxa en 2010 per aquest món no tardaria a arribar la primera alegria, i és que les coincidències existeixen. En 2011 Raquel Sánchez va eixir triada Bellesa del Foc. A més a més, era la primera elecció que vivia des de la plaça de bous, i és que ella, des de molt abans, era la meua monitora de confirmació en el col·legi Sant Agustí. No us podeu imaginar la il·lusió del moment i com vaig plorar d'emoció en conéixer que seria la màxima representant.

Les emocions seguien, i en el 2012 la meua comissió va sonar dues vegades en la plaça de bous. Elena Garcia Caballero, de la Foguera Diputació-Renfe, Bellesa del Foc 2012. La meua millor amiga, la meua confident, una persona que admirava abans de ser nomenada per la seua elegància i simpatia, es convertia en la màxima representant de tots els alacantins. Sens dubte, un any que vivim al màxim mentre anàvem a diferents pobles i a diferents festes, solament per a veure-la desfilar i somiar amb ella desperts.

Una de les coses que no puc deixar escapar, i que ve molt lligada a aquesta foguera, va ser una col·laboració que vaig fer amb Infogueres l'any 2014. Vaig estar en les entrevistes que es van realitzar a les candidates infantils aqueix any. I com no, després de realitzar-les, vam comentar sobre les xiquetes que ens havien semblat increïbles i que destacaven. Mai se m'oblida-

rà la meua aposta per Núria Menargues, que es convertiria passats uns dies després de l'entrevista en la nova Bellesa del Foc Infantil 2014. No oblidaré mai la cara que vam posar Mari Carmen i jo en encertar, la qual cosa em donaria ganes per ser alguna vegada jurat infantil.

Va arribar el 2016 i ens va regalar el que tots somniaven: el primer preu de Categoria Primera de les Fogueres de Sant Joan. "Meravelles'', de Vicente Martinez Aparici, s'alçava amb el guardó d'or i tornava a il·lusionar-nos a tots, de tal manera que a l'any següent després de tornar a plantar en Primera Categoria vam fer comptes i, en 2018, vam fer el pas a la Categoria Especial en la qual actualment competim.

En 2017 vaig començar a formar part de la subcomissió de la Federació de Fogueres de Manolo Jiménez, en l'àrea d'organització, fins al 2022. No hi ha una altra manera de denominar-ho. Vaig conéixer més gent, vam crear una altra família més dins de la festa on a part de treball hi havia riures i ganes de gaudir-ne. Mai se m'oblidarà l'organització de la cavalcada del ninot, les vesprades de concurs artístic i la complicada organització dels premis.

Després d'una telefonada durant l'estiu de 2018, el programa de televisió de Som Festa, emés en Alacantí TV, es va posar en contacte amb mi per a oferir-me col·laborar en el programa de fogueres. Sens dubte, un gran repte i una gran experiència que hui dia em fa viure aventures que mai haguera imaginat com retransmetre una elecció de la Bellesa del Foc, realitzar un directe en la deliberació de la millor foguera d'Alacant, així com retransmetre una ofrena o una cremà. Després de 5 anys puc dir que gaudisc cada programa, cada directe o cada reportatge com si fora el primer.

Quan pensava que la festa no em podia regalar res més, la nit del 24 d'octubre de 2018 em va telefonar Manolo Jiménez a les onze de la nit (que ja estava adormit, i em va despertar) per a donar-me la notícia que seria un dels presentadors de l'elecció de la Bellesa del Foc 2019, juntament amb Miguel Llorca i Sergio Barajas. Una experiència que va complir totes les expectatives i sens dubte, la millor de la meua vida festera. Gràcies a aquest fet, vaig poder reunir la meua família, la qual va vindre del poble per a veure'm, ja que ells no són de fogueres. Van fer de la meua il·lusió, la seua.

Però ací no acabava l'aventura. Set dones van resultar ser triades la nit del 4 de maig, a les quals hui puc nomenar i dir que són les meues amigues. Gràcies al fet que la meua millor amiga va començar a formar part de la Federació de Fogueres puc estar més a prop d'elles i compartir moments inoblidables. Mai se m'oblidarà la nit de la plantà d'aqueix mateix any, quan van arribar al meu racó i van vindre a veure'm per a fer-me una abraçada i fer-se una foto amb mi. Tenia clar que era el començament d'una amistat molt bonica i de mil aventures que anàvem a viure junts. Hui dia continuem celebrant els nostres aniversaris junts, compartim moments inoblidables i tinc clar que és el principi d'una amistat que durarà tota la vida.

Si hi ha alguna cosa a destacar és que entre aqueixes set dones es trobava ella, tot un descobriment, i sent sincers, no estava en la meua travessa... Però el destí va fer que la coneguera, que aprenguera mil coses d'ella i que m'enamorara de com de simpàtica, elegant i bona persona que és Alba Martínez López, Dama del Foc 2019, i comissionada d'aquesta foguera. A poc a poc

Foguera Diputació-Renfe

la nostra amistat va anar a més, fins a tal punt que s'ha convertit en una persona inseparable amb la qual he recorregut mig món i espere recórrer l'altre mitjà al costat d'ella. La festa de fogueres m'ha regalat a una germana. No de sang, però sí de foc, i de veritat que no li puc agrair més a la vida que tindre-la.

Després de les fogueres del 2022 es va afermar les meues ganes per ser jurat de la Bellesa del Foc Infantil, i després de parlar amb diverses persones i sentir-me abrigallat per tots ells, vaig decidir presentar-me com a candidat, ple de dubtes i nervis, però tenint la sort d'eixir triat la vesprada del 28 de juliol. Una altra nova marxa al costat de huit companys que coneixia de vista, però que hui dia són família. Persones a les quals admire i de les quals he aprés moltíssimes coses. Aquesta experiència m'ha fet viure les fogueres des d'una altra perspectiva, veient il·lusions fetes realitat i coneixent una mica el rerefons d'aquesta festa. És una experiència única i recomanable, ja que veient-ho des de dins ho veus de manera diferent. Com a conseqüència, no sols hem creat un gran vincle entre els membres del jurat, sinó que tant les xiquetes triades com els seus pares han fet que creem una família de foc infantil 2023, sempre tenint-nos presents en qualsevol acte al qual ens representen les nostres xiquetes.

Les fogueres és la família que he triat. Gaudir amb la meua comissió de menjars, sopars, revetles, excursions, tallers de ninot, ofrena, fins i tot de la decoració de racó fins a les 4 del matí... Tots aqueixos moments fan que es creuen llaços d'unió amb l'objectiu d'enaltir una festa i que en els dies grans es demostre com de capaços que som de fer fogueres. Però no ens tanquem només al nostre cercle. Hi ha esdeveniments com el certamen de paelles, la festa del foc o les nits prèvies a la plantà on t'ajuntes amb amics, foguerers o fins i tot persones d'altres ciutats o pobles per a fruir de la mateixa festa, ampliant llaços i fent més gran la festa, creant aqueixa germanor de la qual tant ens agrada parlar i que existeix entre tots nosaltres.

Soc de les persones que creu en el destí, que les persones arriben a la teua vida perquè han de fer-ho. Els amics són la família que un tria, i la veritat és que no em puc queixar absolutament res de totes les persones que m'envolten.

Boro Picher

Barraca Tot És Fum

"A poc a poc hem creat aqueixa "família" que on un va o fa alguna cosa, els altres ho segueixen.”

En primer lloc, felicitar la Foguera Pla Hospital per tindre la idea de realitzar un llibret sobre la família fogueril.

En segon lloc, agrair que es recordara de mi, per a aportar el que humilment puga aportar.

No voldria estendre'm molt sobre el "currículum" propi, i resumint: Vaig començar a conéixer des de fa dues generacions, dins del si familiar, els dies de festa. Els meus avis, valencians, sentien les Falles des de sempre. El meu avi va ser president d'una falla a Torrent. Va saber inculcar-me ja de xicotet el que representa un monument.Record amb molt d'afecte aquells dies que després de comprar en Magesbi petards, mini canyetes, masclets i parelles, ajuntàvem el que podíem i: mini mascletà!

Veia als meus pares en la barraca i com havia d'avisar-los perquè ens ficaren a mi i els meus amics dins, perquè el porter ens deia que érem molts. Després ruta pels monuments de Ramón Marco, Pedro Soriano, Julio Esplá, i tants altres. Ens n'anàvem amb tramvia – o caminant, la major part de les vegades, ja que les pessetes s'havien quedat en Magesbi– fins a Ciutat d'Assís, Benalúa, Pio XII, entre altres districtes, a veure aquelles obres d'art fetes de cartó pedra i alçades al tombé, que començaven a crear estil propi alacantí diferenciat a les de Falles. Això sí, a la nit estaven de tornada per a sopar a la barraca, meua o dels meus amics, i seguir la festa.

Per raons professionals vaig ser a Barcelona a treballar, però sense faltar a Alacant al juny els dies de festa, quan convencia a amics d'allí a vindre ací perquè conegueren la nostra festa. Hui dia tornen cada vegada que poden.

Una vegada de tornada, l'any 1992, i prenent un armosaet en el Bar Guillermo, vaig sentir un senyor major comentar alguna cosa sobre la loteria de la Foguera San Fernando: dos minuts després ja hi era comissionat.

D'ací, i passant per diversos càrrecs en la foguera, passe a formar part de la Subcomissió de la Comissió Gestora de Nino Llorens i José Manuel Lledó. Més tard, Delegat de Barraques i Recompenses en la de Pedro Valera, i ara després de diverses barraques com a Parells i Fills –jo ja li pose l'afegitó de: i Nets–, Pica i Vola i Els Chuanos, tinc l'honor de ser president de la Barraca Tot És Fum.

Anècdotes? De totes. Des de tallar-me en directe el pèl al zero en una presentació de la Foguera San Fernando, fins al dia de les paelles que a la porta del celler Gambín, en el vostre districte, se'ns va ocórrer fer una paella blava –Núria n'és la culpable– perquè jo soc daltònic. Blava, blava... No sé, però els riures i la cervesa que estava fresqueta ens va eixir bé.

Dins de la Comissió Gestora, i com a Delegat de Barraques, sempre em recordaré del dia que em vaig quedar tancat en un vàter darrere de l'escenari. Amb la música al màxim no em sentien, i la delegació per a portar-los en l'autocar esperant-me. Mai agrairé al meu amic Alex Fuster (subcomissió) el que va fer. Es va encarregar de tot, fins que em van alliberar de "el meu tancament”.

Ve a tall, ja que en tots aquests anys, a part de la família del mateix sostre, es conforma una altra, la família festera, i que encara que passen els anys segueix ací.Hui dia encara ens ajuntem, si més no, una vegada a l'any per a un menjar/sopar molts d'aquella època. Han passat ja molts anys i ha arribat la generació següent. Uns com a avis i altres com a pares, però la continuïtat en aquesta altra família festera contínua.Un altre exemple. Cada mes ens ajuntem, com a mínim, una vegada per a un esmorzar, que arriba a acabar en berenar/sopar, la qual cosa al principi va ser la idea d'un president. En acabar un ple se li ocorre dir: "Anem a un bar del meu barri i prenem alguna cosa?”.

Perquè d'aqueix pensat i fet de quatre o cinc persones cada vegada som més –haurem de traure el llibre de família nombrosa–. Ens reunim, parlem, riem, mengem, bevem, critiquem, elogiem, viatgem... A poc a poc hem creat aqueixa "família" que on un va o fa alguna cosa, els altres ho segueixen. Si necessites ajuda, t'ajude. I si necessite alguna cosa, de segur que compte amb tu.

L'ideal és que l'afecte i les vivències meues, teues i de tots, quedaren per al futur, i que la generació d'ara seguira amb aqueix esperit.

Les Fogueres de Sant Joan amb les seues fogueres i barraques, amb els seus foguerers i barraquers, amb festers i veïns, potser sense voler, van influint en el caràcter dels nostres fills, nets, i gent de bon ésser. I així, la família fogueril continuarà creixent.

Juan Carlos Vizcaíno

“Podria establir un relat quasi hora a hora d'aquells dos dies plens de felicitat per a mi, en els quals vaig percebre que aquesta era "la meua" festa. Que aquest era, al cap i a la fi, el marc per a atresorar una altra família.”

Com va nàixer al foc un foguerer sense arrels Sempre ho he pensat de mi mateix; soc un ésser molt peculiar. I aqueix mai buscat tret de caràcter pot dir-se que m'ha acompanyat al llarg de la meua vida, fins i tot crec que en última instància amb resultat positiu. Sobretot, m'ha permés desplegar una mirada personal neta i lliure, a l'hora de decidir quines serien les meues passions, àmbits i fins a eleccions vitals. Per descomptat, la de les Fogueres de Sant Joan ha suposat des de ben xicotet una de les més importants de la meua vida. L'ha condicionada, i he aprés molt de la mateixa a través de la meua experiència i bagatge en aquest context. I, perquè enganyar-nos, crec que d'aqueix lliurament s'ha beneficiat igualment aqueix ens abstracte denominat 'Fogueres d'Alacant' -permeteu-me que no utilitze la denominació oficial, per a mi, més impersonal-. No obstant això, en no poques ocasions m'he arribat a plantejar el perquè, l'arrel, l'espurna per la qual es va poder produir la meua història d'amor amb la festa del foc alacantina i, de manera subsidiària, la posterior i més en segon terme amb les falles valencianes. La realitat és que mai he trobat la resposta a això. En la vida, moltes coses succeeixen perquè han de succeir, màximament com en el meu cas, el meu molt escàs entorn familiar de cap manera estava vinculat a aquesta. Fill de mare soltera, la meua criança va ser a càrrec d'una senyora de Linares, amb la qual vaig viure fins als set anys en el núm. 4 del carrer de Sant Nicolás, darrere mateix de cocatedral. Nascut en 1966 i havent gaudit d'una infància molt grata en aquell barri antic dels primers setanta, llavors molt més vital, en moltes ocasions he intentat evocar el meu primer recorde sobre les Fogueres, però la nebulosa del record m’embolica.

Els primers records foguerers

Bona part d'aquells les meues primeres trobades amb la festa es troben al voltant de l'antigament nomenada plaça del 18 de Juliol –hui de l'Ajuntament–. Record quan uns dies abans de festes es realitzava amb rajola emblanquinada el perfil de la Barraca Racó de Festa. També l'arribada d'alguns camions amb aqueix meravellós engranatge d'escenografies efímeres i surrealistes –que aquells anys va executar en aquesta plaça el ja veterà Juan Capella–. Una ocasió en concret retinc quan al costat d'un grup d'amics ens vam anar corrent a la plaça carrer a baix, sota el crit "la falla, la falla...!" –així ho assenyalàvem a plens pulmons–. Eren dates en les quals de tant en tant vaig arribar a veure les fogueres de Rambla o Hernán Cortés, on em matava per obtenir els programes de luxe que entregaven en els baixos de l'ajuntament, tan ben dissenyats i plens de fotografies. Però llavors desconeixia el funcionament per comissions, i es va donar la circumstància que en aquells anys –entre 1970 i 1972– no va haver-hi cap presència de les fogueres en el nostre barri antic -excepte la comissió de Pont-la Vilavella en 1970, que amb la meua curta edat ni vaig advertir-. Els meus records foguerers d'aquells anys se centren en el gaudi de les desfilades, que llavors tant d'atractiu generaven. Em venen al cap imatges d'un ninot lligat a un carretó en una Entrada de Bandes, quan estava assegut en una de les graderies sobre la qual se situaven les cadires dels seus milers d'espectadors. També l'esperada carrossa del Castell de Palín, que tirava en el Cus Multicolor una ingent quantitat de llepolies de la firma 'Palotes'. O la por que em van produir els enganyosos canons dels Moros i Cristians de la Vila en la Desfilada de la Província, ja que el més xicotet soltava espetecs de gran baluern. I record també aquell enyorat Pavelló de l'Electrificació que s'instal·lava prop de Canalejas entre el 25 i el 29 de juny, amb aquella entranyable mascota anomenada 'Don Quilowatt'. I, per descomptat, el teatre de marionetes de Maese Villarejo que se celebrava en el ja citat parc de Canalejas, i que dècades després aconseguim recuperar quan estàvem en l'àrea de festes de l'ajuntament.

Ho deia anteriorment; el destí és capritxós. El juny de 1973 no vaig poder contemplar les Fogueres de 1973, ja que la persona que em criava va viatjar fins a la seua localitat natal, l'estació de Linares/Baeza i em va portar amb ella. Allò em va impedir haver comprovat com es recuperava aquell any la Foguera del Carmen, encara que des de la llunyania Paquita –la meua cuidadora– s'interessava des de Ràdio Nacional per com es desenvolupaven aquelles fogueres amb una plantà molt plujosa, que fins i tot va provocar una mort per electrificació entre la família festera.

I de nou el destí em reservava un gir inesperat i llavors traumàtic. A mitjan agost, d'un dia a un altre, la meua mare decidia reincorporar-me a la seua vida i m'arrancava d'aqueix àmbit de felicitat tan castissament alacantina. En pocs mesos ens traslladàvem a aqueixa València on viuria els meus següents catorze anys, en concret en el barri de Natzaret. Sense llavors ni intuir-ho, en aqueixes mateixes dates es gestava prop d'on fins en aquell moment havia sigut el meu entorn, el retorn de la Foguera de Monjas-Santa Faz, després de més d'una dècada d'absència festera. Estic segur que d'haver romàs allí, aqueix hauria sigut el lloc del meu bateig com a foguerer infantil,

fet que els feliços girs de la vida van impedir que es produïra. I la vivència amb la meua mare i el meu pare adoptiu es va forjar en una comuna comprensió cap a les Falles de València des de 1974. Ja estava en una edat en la qual podia encetar a descobrir el seu engranatge i funcionament. No obstant això, sempre en totes dues manifestacions la meua fascinació se centrava en aqueixes obres efímeres que m'hipnotitzaven, i fins i tot, anys abans a Alacant em provocaven terror en els seus ninots –en una ocasió vaig haver d'eixir plorant d'una Exposició del Ninot, situada en un local en obres molt prop de la Torre Provincial–.

Retrobament amb la meua festa

Aqueixa comprensió dels meus pares no va impedir mai que la meua progenitora, oriünda de la localitat albacetenya d'Ayna, mai trobara el menor atractiu a aquestes festes, encara que això no li impedira a vegades acompanyar-me a veure falles fins que finalment –en 1978, ja amb dotze anys– em van deixar anar només per la ciutat. Però què passava amb la morriña –o malenconia– cap a la meua Alacant i aquelles fogueres que cada vegada se'm feien més llunyanes en la memòria? Va ser una cosa dura, sobretot quan recordaves aqueixes dates i sabies que no les podies contemplar. I en aquell moment, ja entrats els setanta, no hi havia les possibilitats que ens permeten les xarxes de comunicació. La premsa valenciana amb prou faenes es feia ressò de les nostres festes, i només a partir de 1976 vaig poder tindre un contacte directe a través d'una televisió encara en blanc i negre, a través de l'oblidat informatiu regional "Aitana", que durant mitja hora a partir de les dues de la vesprada ens mostrava reportatges i entrevistes en directe amb l'actualitat foguerera alacantina.

Mentrestant en els escassos viatges que féiem a Alacant, amics em comptaven com havien sigut les últimes fogueres, i m'aconseguien els programes de mà de cada any. Van ser set interminables anys sense poder gaudir de les meues festes, encara que en defecte d'això sí que ho poguera fer de les falles valencianes. Tot va concloure quan arribat juny de 1979, a poc a poc vaig poder convéncer a la meua mare perquè em portara a Alacant a viure les Fogueres. Un llarg estira-i-amolla en el qual al final vaig guanyar –amb tot just tretze anys– convencent-la durant la mateixa vesprada del 22 de juny. Així doncs, el matí del 23, en un d'aqueixos pesats autobusos de 'La Unió de Benissa' retornava a la màgia del foc alacantí, amb una edat que em permetia gaudir de bona part dels seus elements, i fer-ho a més amb l'aprenentatge que atresorava a València. Encara que han passat ja quaranta-quatre anys d'aquell reencontre, podria establir un relat quasi hora a hora d'aquells dos dies plens de felicitat per a mi, en els quals vaig percebre que aquesta era "la meua" festa. Que aquest era, al cap i a la fi, el marc per a atresorar una altra família. Aquella que uns anys després anava a forjar bona part de la meua joventut i fins i tot el meu aprenentatge personal.

Per a això encara faltaven diversos anys. En l'endemig, el meu retorn anual al foc de cada juny es va convertir en una cita obligada. Em va permetre contemplar i celebrar com aquella festa de la meua ciutat anava adquirint una altra personalitat. Anava creixent i albergant una aura mediterrània a di-

ferents nivells. A poc a poc, des de la meua adolescència, vaig anar coneixent a foguerers importants com els desapareguts Jacinto Masanet o José Ángel Guirao. A partir de 1983 la meua mare va deixar que visquera només la vivència de les Fogueres. Segons anava certificant la meua adolescència, es forjava en mi el desig d'anar a viure a la meua ciutat i, de manera inconscient, buscar en la seua festa una nova forma de família, i fins i tot, de creixement personal. Arribat el juny de 1986 gaudia les meues primeres festes com foguerer de la comissió de Plaza de Gabriel Miró, quan residia encara a València. Vaig estrenar el meu primer vestit de zaragüell, que vaig comprar a la Casa del Fester per sis mil pessetes, aconseguides en vendre la meua col·lecció de segells.

Allò era ja l'avís definitiu. Tres mesos després, amb vint anys, a penes una maleta i ple d'incertesa, em traslladava a viure a la meua Alacant natal. Era el moment d'assumir una nova família, noves experiències i noves il·lusions. Senzillament, a créixer. Anar madurant, però sempre al costat del foc de nostra 'Nit de Sant Joan'. Davant unes flames que, paradoxalment, sempre m'han donat saba renovada. Espere que siga per molts anys.

Nuria Navarro Mendiola

“Després de tants anys en la festa he conegut a moltes persones, i la part positiva d’això és poder trobarte-les en els diferents actes i parlar amb elles, riure, ballar i estar sempre nyec-nyec.”

Vaig començar a formar part de la Foguera Pla Hospital en 1984, i en 1986 vaig ostentar el càrrec de Dama d'Honor Infantil. Una vegada vaig passar a formar part de la comissió adulta, en 1993 vaig eixir de Dama d'Honor, i en 1997 vaig ser la màxima representant de la meua comissió. Des de llavors, he estat al càrrec de diferents delegacions, com la d'organització o federació. En l'actualitat, soc vicepresidenta d'aquesta mateixa.

Es podria dir que la meua marxa en la festa va començar vora els anys 1976 i 1977. Els meus pares estaven vinculats a la Barraca Tocaferro, que plantava en el districte de Pla Metal. En aquesta barraca hi havia un grup de socis que érem quasi tots família, i a ella també pertanyien els pares d'Albert Poveda, que eren molt amics dels meus. Durant les nits grans de juny, quan arribava les tres o les quatre del matí, posaven el cotxet d'Albert Poveda al costat del meu perquè dormírem mentre esperàvem que els nostres pares ens portaren a casa per a descansar, i així poder l'endemà continuar amb la festa en la barraca.

No obstant això, no vaig començar a formar part de la festa fins uns quants anys després. I és que sempre que la banda de música passava per la porta de la meua casa, jo eixia al balcó a ballar. Fins que un dia, les meues veïnes del tercer –Paqui i Yolanda Ramírez– van decidir demanar permís a la meua mare per a vestir-me i portar-me a una cercavila de la foguera. I tal dit, tal fet. Amb les flors al cap i el meu mantó i davantal, Yolanda em va portar pel barri del Pla a desfilar.

Quan les fogueres següents van arribar, a mi em continuaven agradant. I així fins que al cap de dos anys vaig passar a formar part de la comissió infantil de Pla Hospital. Amb aqueixa decisió, moltes altres van haver de ser

Foguera Pla Hospital.

preses. En aquells dies, amb huit anys, jo practicava gimnàstica rítmica en el Club Atlètic Montemtar, junt amb una altra comissionada infantil del Pla –Natalia Amorós–, que després també seria bellesa. En el meu primer any com a comissionada, el dia del festival de fi de curs de Montemar coincidia amb la Cavalcada del Ninot. Les nostres mares ens van preguntar si preferíem assistir al ninot o el festival, i és quan decidim deixar la gimnàstica rítmica apartada per a poder anar a la Cavalcada del Ninot.

I des d'aquell moment, milers d'anècdotes i experiències han anat formant-se amb el pas dels anys. Recorde que quan era una adolescent, la meua amiga Elisa Birlain i jo acabem al parc a les sis del matí vestides d'alacantina després d'una presentació, quan l'endemà teníem la cercavila de presentació al barri; o quan anàvem al lavabo de la casa d'Encarna, mare de Loli i Elisa. També tinc records d'aquella època en la qual estava tota la família Yagüe en Pla Hospital i participàvem en el certamen artístic amb la Dècada Prodigiosa, en la qual jo era el que tocava la guitarra; o quan Mónica Gómez i Ana Marhuenda van fer de Mel i Kim.

A més a més, també va haver-hi molt bons moments amb Àngel, que en pau descanse. Ell era una persona encantadora, sempre tenia un somriure per a tu i en el meu cas, sempre feia el que jo li demanava quan era xicoteta. Al costat de Quique, muntaven les presentacions de Pla Hospital amb totes les ganes del món perquè la foguera estiguera com més alt com fora possible.

En general, va haver-hi una època molt bona durant els anys 80, amb un planter de persones amb ganes de treballar, en el qual hi havia molta gent i grans famílies. Es muntaven molt bones presentacions, encara que durant aquells dies eren molt més casolanes i menys artístiques.

I amb el pas dels anys i els bons moments, aqueixes persones que comencen sent part del grup de la foguera acaben sent part de la teua família. Puc dir que pràcticament m'he criat amb Ana Marhuenda i Elisa Birlain. No sols som quasi de la mateixa edat, sinó que hem sigut sempre de la mateixa comissió, per la qual cosa els anys han anat passant i nosaltres hem continuat creant aqueixa amistat des de joves. També podria esmentar a Manoli, Loli o Helena com a part de la meua família plahospitalera.

Però, en el món de les fogueres no solament crees aqueix vincle familiar amb gent de la teua comissió, sinó que també s'estén a festers i festeres d'altres comissions. Foguerers i barraquers com David Olivares, que va vindre a la meua petició com a bellesa de la meua comissió l'any 97; Ana Belén Balibrea, que va ser companya meua en la meua etapa de bellesa; Cristina Ros; Vanessa Benimeli, María Jesús de la Penya; Albert Poveda, entre moltes altres persones. Al cap i a la fi, la festa ens ha unit a tots i totes, i sempre que he necessitat a algú ho he tingut. Després de tants anys en la festa he conegut a moltes persones, i la part positiva d’això és poder trobar-te-les en els diferents actes i parlar amb elles, riure, ballar i estar sempre nyec-nyec.

I si amb algú tinc anècdotes bones de recordar, és amb Daniela Menargues, la meua millor amiga. Quan jo era bellesa volia que la meua millor amiga es vestira d'alacantina el dia de l'Ofrena de Flores i desfilara amb mi, i va poder desfilar en aqueix dia tan especial junt amb Manolo Quintanar. Va ser tot un orgull per a mi, perquè a més a més, no estava segura de si se'n tornaria

a vestir o no, i aquella era una gran oportunitat. De fet, la seua neboda, Núria Menargues, va eixir Bellesa del Foc Infantil d'Alacant i juraria que ni amb aqueixes ha tornat a posar-se uns talons.

Junt amb Daniela, una xicoteta colla d'amics es va crear en aquells dies, i molts d'ells i elles van arribar a ser comissionats i comissionades de Pla Hospital. María Jesús Ramos, José Antonio Miralles –el qual va ser president infantil–, Aurora Marhuenda, Antonio Ñeco o Antonio Márquez. Tots pertanyíem a la comissió infantil, perquè en aquells dies no passaves a formar part de la comissió adulta fins que no tingueres díhuit anys, i nosaltres teníem quinze, així que érem del grup dels majors.

Amb el pas del temps i les circumstàncies de la vida, part d'aquesta colla va passar a formar part del món barraquer per a poder gaudir de la festa des d'un altre punt de vista més còmode, i en el qual poder fruir de l'ambient que la Barraca Tot És Fum –en ple centre d'Alacant– els brindava. No obstant això, Daniela torna al Pla cada 24 de juny per a fer la banyà amb nosaltres.

Però si haguera de destacar a algú de la meua família festera, seria a Ana Marhuenda. Com he comentat anteriorment, m'he criat amb ella i hem compartit molts moments. La major part han sigut molt bons, i altres no tants. Amb tants anys formant part de la comissió hem viscut moltes situacions i hem anat aprenent de la festa de fogueres. Hem passat de començar en la festa amb sis o set anys a ser una part important de la comissió. Ana és actualment la vicepresidenta econòmica de Pla Hospital, i és una persona de la qual sempre pots aprendre i amb la qual sempre pots comptar. A vegades no és fàcil suportar-me, i després de tants anys, ella segueix al peu del canó amb mi.

Finalment, no m'agradaria parlar de la meua família sense esmentar el meu cosí Vicentín, que des de xicotets gaudim junts de la festa, cadascun en la seua comissió; o al meu marit, Paco. Amb aquest últim, vaig tindre la gran sort de casar-me en 2017. En el seu moment li enganyem, dient-li que això de les fogueres eren només quatre dies. Hui dia, la seua filla, Patrícia, és la Bellesa Infantil de Pla Hospital. I com totes les coses bones d'aquesta vida, l'amor per la festa passa de generació en generació. Igual que Elisa i jo vam créixer juntes entre els carrers del Pla, hui ho fan Elisita –la seua filla– i Patri. Des que es van conéixer van connectar a l'instant, i això les ha portades a compartir un any tan especial com enguany com a bellesa i presidenta infantils.

David Gerona Llopis

Foguera Sèneca-Autobusos i Barraca I no voliem

“La festa completa, la festa 7-365, comporta que moltes vegades el racó siga la teua casa, el teu domicili. Crees vincles familiars amb persones que tenen les teues mateixes inquietuds i que tenen una fi comuna: passar-ho bé.”

La família que es tria. La família que et tria

Quan un naix en una família festera, en la qual s'inculca l'amor a les tradicions i cultura de la teua ciutat, és més fàcil que arrele la llavor sembrada. No sempre la planta creix. En el meu cas no va ser així. El primer juny de la meua vida ja el vaig passar al carrer Bazán on es plantava la històrica barraca dels Pingüins, hui tristament desapareguda. La màgia de juny va prendre en mi. Vaig començar a interessar-me per totes les manifestacions que giraven al voltant del recinte que durant quatre dies ocupava els carrers de la meua ciutat. Recorde que en aquella època la plantà oficial se celebrava el vint-i-un de juny. Amistat real, jocs, diversió, art, prendre el carrer per uns dies. L'arribada de juny suposava el tràfec de les góndoles amb les seues rematades i ninots, acudir als quioscos a veure si per fi havia eixit el desitjat Festa o Fogueres per a apreciar els esbossos de les fogueres i portades de barraques. Sí, hi va haver un temps que no hi havia internet i tampoc presentacions d'esbossos i maquetes d'allò que al juny es plantaria. En el cas de la Barraca Els Pingüins, els socis realitzaven la portada. Portades grans i altres anys modestes, en el qual l'important era l'esperit de companyonia que es respirava en el taller. Recorde la del Riau Riau, que es va plantar davant de la Delegació d'Hisenda en la plaça de la Muntanyeta escala 1:1; la senzilla, però simbòlica que

es va plantar enmig del passeig de Gadea; o la imponent família de pingüins que donava la benvinguda al visitant en la Plaça Nova. Amb els anys, la festa va evolucionar, com ha de ser una festa viva com la nostra. El dia de la cremà el meu pare em va presentar als joveníssims comissionats que havien portat les regnes l'any noranta la Foguera Esplanada, en aquell temps amb l'afegitó Port-Postiguet, que és com va nàixer. La majoria d'ells no tenia experiència en el món fogueril. Eren anys en què diverses comissions estaven dirigides per joves que van portar un aire nou als ancorats fonaments fogueriles de l'època. Un dels culpables de l'entrada d'aire fresc va ser l'enyorat president de la Comissió Gestora Conrado Albaladejo Tello. Conrado tenia clar que el futur i l'evolució de la festa passava ineludiblement per la inclusió de la joventut en els engranatges d'aquesta. La festa completa, la festa 7-365, comporta que moltes vegades el racó siga la teua casa, el teu domicili. Crees vincles familiars amb persones que tenen les teues mateixes inquietuds i que tenen una fi comuna: passar-ho bé. Perquè no ens oblidem, la festa és això, i, si a més aconsegueixes al voltant de la foguera mantenir tradicions dels teus ancestres, arribaràs a la completa felicitat. Els anys passen, però les amistats sorgides en la festa no es perden malgrat que alguns l'hagen abandonada o hagen canviat de comissió. Es diu que el llibret és l'única part tangible de les fogueres que queda, però els records, les vivències i sobretot l'amistat perviu en la festa que va sorgir d'aquell gadità que va arribar a la nostra terra fa noranta-cinc anys.

Miguel Zaragoza Carbonell

“I és que hui visc la festa com millor sé fer-ho, sense oblidar d'on vinc i esperant viure mil experiències més en aquest meravellós món anomenat Fogueres de Sant Joan.”

Del Pla a la Via Parc

Abans d'entrar a formar part del món de fogueres, jo vivia la festa únicament els cinc dies de l'any que la meua família agafava taula en les comissions pròximes al nostre barri. L'única informació que coneixia d'ella era el que la meua mare i la meua àvia em comptaven sobre els anys que van formar part de la Foguera Joan XXIII–2n sector, abans que jo nasquera, en la qual van passar per pràcticament per tots els càrrecs.

Però per a mi tot va començar en la Foguera Pla-Hospital l'estiu de 2010 quan jo tenia onze anys. La filla d'uns veïns anava a eixir de Bellesa Infantil i ens van proposar apuntar-nos a la comissió tant al meu cosí com a mi. Recorde perfectament les primeres vegades en aqueix racó: un xiquet introvertit, vergonyós, que de tant en tant parlava, i al qual li va costar bastant temps obrir-se als altres. El primer acte en el qual vaig participar va ser el playback, que va ser com una tímida primera presa de contacte amb molts nervis i moltes ganes de veure què era allò que despertava tanta expectació. Recorde que anava dels somnis i usàvem el musical Seussical. Després va vindre la presentació, que era una espècie de musical del Rei Lleó adaptat a un conte de fogueres, en la qual casualment es presentava com a bellesa la culpable que estiga escrivint aquestes línies. Vaig ballar fins i tot en l'elecció infantil, on vaig conéixer a moltíssims xiquets i xiquetes, molts dels quals considere bons amics hui dia. Es pot dir que aqueix primer any va ser com una primera ullada ràpida a tot el que estava per vindre anys després.

Quan va acabar aqueix exercici vaig dedicar tot l'estiu a veure vídeos de playbacks en YouTube. Ja estava obsessionat amb la part artística, si bé encara era una criatura. Vaig començar a obrir-me a mesura que van passar els anys. Cada vegada estava més solt ballant i gaudia molt més els actes. El meu cosí va acabar desvinculant-se, però jo tenia molt clar que hi volia seguir. En 2014 vaig ser president infantil en aquesta mateixa comissió, i no exagere quan dic que va ser un dels millors anys de la meua vida. Els xiquets no podem ser belleses ni dames, per la qual cosa quan ens donen l'oportunitat de ser presidents, o fins i tot, banderoles, ens ho prenem molt de debò, perquè per a un xiquet aqueix és el seu moment especial. Vaig viure el meu any al costat de les meues xiquetes i les meues xiques majors, vaig conéixer a altres presidents, vaig participar en actes que ni sabia que existien i em vaig sentir més foguerer que mai. A més a més, va ser una època en la qual Pla Hospital sonava molt forta. El nostre playback, que estava ambientat a la ciutat de Londres, va guanyar el primer premi de la modalitat única A. Mai havíem repetit el playback com a guanyadors, i només podíem saltar i cridar de com de feliços que érem. Vam tindre Bellesa del Foc Infantil, i aquella elecció va ser una de les nits més emocionants de la meua vida. Va arribar el moment de nomenar la bellesa, i de sobte sentir el nom de la meua foguera va ser una sensació indescriptible. Vaig aconseguir també guanyar el concurs de postals nadalenques tres anys consecutius, i és que les nostres delegades d’infantils, Almu i Laura, ens ajuntaven a tots i totes en el racó perquè les férem junts. I com a colofó, vam obtenir el premi de Foguera Exemplar Infantil, fet el qual va posar el fermall d'or a un any de conte que recorde i recordaré de principi a fi. Una dada graciosa: recorde que volia ser com Manolo Jiménez. "President en la llum, ballarí en l’ombra", deia jo.

Dos anys després, acabada la meua època d'infantil, vaig començar la meua etapa com a comissionat adult sense estar-me de res. La meua cosina Gemma, que ja havia ballat en diverses presentacions, va passar a formar part de la comissió per a eixir de Dama d'Honor Infantil. Ella ho va viure intensament des dels ulls d'una xiqueta, i jo només podia somriure en veure la seua cara d'il·lusió. Quan van concloure les fogueres 2016 es va vindre un estiu bastant atípic. Es van fer bastants canvis dins de la comissió i un d'ells va ser que vaig assumir la delegació artística per primera vegada, just abans de complir els divuit anys. Les primeres vegades sempre són dures, però això em va servir per a despertar i saber de primera mà el que comporta posar-se al capdavant de qualsevol càrrec dins d'una comissió. Sincerament, si poguera parlar amb el Miguel d'aqueix moment, li diria moltíssimes coses, ja que va ser un any molt agredolç.

En acabar aquell exercici frenètic, vaig rebre un missatge de Jennie Morell Fernández, una persona que vaig conéixer ballant en l'elecció i que sense saber-ho, cobraria gran importància en la meua vida. En aqueix missatge em proposava apuntar-me a la seua comissió per a ser delegats artístics. Al principi en tenia dubtes, però sabia que necessitava un canvi, així que em vaig llançar a la piscina. En Gran Via-Garbinet vaig conéixer la festa des d'una altra perspectiva. Vaig ballar, vaig treballar, vaig fer, fins i tot, teatre. Em vaig emportar moltes alegries i també moltes desil·lusions. Va ser una època

Foguera Via Parc-Vistahermosa

d'aprenentatge i de moltes experiències de les quals mai m'oblidaré. Vaig tindre l'oportunitat de ser membre de subcomissió ajudant a muntar l'elecció en 2019, treballant mà a mà amb l'equip de Chicky Sánchez. A ella li estic molt agraït per haver confiat en mi per a formar part d'aqueixos mesos d'assajos i convivència que recorde amb moltíssim afecte. Després va arribar la pandèmia i l'exercici 2020 es va acabar allargant fins a juny de 2022.

Al febrer d'aqueix mateix any nostra Jennie, que en aqueix just moment era Bellesa, ens deixava. Va ser un dels moments més durs per a tots aquells que vam tindre el plaer de conéixer-la. Ella sempre serà la persona que va canviar la meua vida amb un missatge en Instagram.

El juliol de 2022 vaig passar a formar part de la meua actual comissió per a assumir la delegació artística. Recorde que vaig parlar amb Jessica, a la qual molts coneixereu com a la presentadora del programa Som Festa, i com que no tenien delegat artístic i es tractava de la foguera del barri en el qual visc, no ho vaig dubtar ni un moment.

En Via Parc-Vistahermosa es troba un Miguel més madur, al qual els infantils criden Miki perquè "el nom mola més”, diuen. La meua comissió és una foguera jove, que l'any vinent compleix quinze anys des de la seua fundació. La formem persones que ens agrada estar maquinant noves idees durant tot l’any. Això sí, amb una cervesa pel mig. De fet, aquest és el primer any que aconseguim un càrrec de foc. Sempre estic desitjant que arribe el divendres de vesprada per a anar al racó a assajar, sopar o fer qualsevol activitat. La il·lusió i les ganes d'aqueixos xiquets i xiquetes que venen a assajar em fa veure la festa de la forma més bonica que conec. Fa, si fa no fa, uns mesos, guanyem el primer premi del certamen artístic. Va ser un dia que mai oblidaré, i en què vaig ser la persona més feliç del món només de veure com de contents que estaven els meus xiquets i no tant xiquets.

M'encantaria que, si en el futur tinc una filla o un fill, gaudira de les fogueres com les gaudisc jo, i que això siga una flama que perdure en el temps i no s'apague mai. I és que hui visc la festa com millor sé fer-ho, sense oblidar d'on vinc i esperant viure mil experiències més en aquest meravellós món anomenat Fogueres de Sant Joan.

Part 3

Família

f. GRAF. Conjunt de caràcters gràfics que corresponen a un mateix disseny, que inclou diversos cossos i variants.

Abans d'entrar en matèria, aclarir que l'heràldica és la disciplina que estudia els escuts d'armes d'una família, dinastia, una institució o una localitat.

Formar part d'una família també significa sentir-nos representats i representades mitjançant símbols gràfics que parlen de la nostra història i tradicions, que compten qui som. En aquest món fester, els escuts són aqueixos símbols que parlen de les nostres comissions, la nostra festa i la nostra ciutat.

En l'escut de la Foguera Pla Hospital –que no ha variat des que la comissió es va fundar en 1932– podem trobar elements tan representatius de la ciutat d'Alacant com les palmeres o la famosa cara del moro, la qual no sols fa referència a Alacant en si, sinó també a la mateixa foguera, situada a les faldes del Benacantil. A més a més, també hi es poden observar representades les Fogueres de Sant Joan amb aqueixes flames enceses en plena nit de Sant Joan. Així, el Pla, les fogueres i Alacant es reuneixen entorn del lema de la comissió, "Tot per el Pla”.

Quant a la representació gràfica de Les Fogueres de Sant Joan, ja en 1994 es va celebrar un concurs –convocat per la Comissió Gestora– per a idear una mascota que simbolitzara a les Fogueres de Sant Joan. Es van presentar quaranta-cinc propostes, i va eixir triada la presentada pels alacantins Juan José de Pau Regidor i Miguel Sánchez de Lleó Tenado. Hui dia, foguerers i barraquers poden sentir-se representats mitjançant l'escut de la Federació de Fogueres, en el qual podem apreciar les palmeres alacantines, les flames que representen la festa de foc, les barres d'Aragó o el castell daurat, elements els quals estan sobre els colors representatius de la ciutat: blau i blanc.

Finalment, l'escut de la ciutat d'Alacant és probablement la forma de representació alacantina que més ha canviat i evolucionat amb el pas del temps des de la seua creació. Tan antiga és aquesta ciutat que els orígens de la mateixa es perden en la història, i és per això, que entre els cronistes i historiadors hi ha diferències d'opinió sobre els orígens d'aquesta.

Com podem llegir en L'Escut Heràldic Municipal d'Alacant, de Félix Ortiz Castrillo (1990), la primera persona a concedir el blasó –Representació gràfica, generalment amb forma d'escut, que conté els emblemes i a vegades també els lemes que representen simbòlicament una nació, una ciutat o un llinatge–a la ciutat d'Alacant va ser Alfons X el Savi en 1252, en el qual figurava un castell d'or sobre una penya amb figura de rostre humà, batuda per les ones de la mar.

Mascota 1994

A continuació, s'explicaran els detalls de l'escut alacantí, que bé va explicar Francisco Figueras Pacheco (1944):

Les sigles. Debat concorregut per cronistes i historiadors locals com Figueras Pacheco o Rafael Viravens, les sigles que podem trobar al llarg de l'evolució d'aquest escut tenen diferents significats, segons qui l'explicara. Primerament, es van trobar les sigles I.C.A.I. en 1648, però en 1870 el cronista Viravens va al·ludir al fet que era un error d'impressió, i que les sigles que havien d'aparéixer en l'escut eren C.I.I.A. (Colònia Iulia Illice Augusta). Molts anys després d'estudis i lluita, Francisco Figueras Pacheco aconsegueix que la Reial Acadèmia de la Història aprove en 1940 la substitució de les sigles C.I.I.A. per A.L.L.A. (Akra Leuka Lucentum Alacant).

La corona. Quan es van estudiar les armes locals, per a deduir les vertaderes característiques del nostre escut i elevar a la superioritat la proposta del model que haguera d'adoptar-se, un dels extrems que van resultar més difícils de puntualitzar va ser el relatiu a la corona que timbra el nostre blasó. La varietat de tipus que oferia la realitat, la d'interpretacions que calia donar a alguns d'ells, l'erosió de la pedra en què apareixien gravats els d'autoritat major, el penós i aleatori d'apreciar detalls a regular distància, en la penombra i foscor dels temples i altres circumstàncies de diversa índole, eren obstacles que forçosament havien de traduir-se en dubtes i vacil·lacions a deduir caràcters, imposant-nos, per tant, un marcat to de prudència i reserva en la qualificació dels antecedents examinats. Es va resoldre llavors provisionalment la qüestió, eliminant les solucions incompatibles amb la història de la ciutat i qualificant de mer coronel obert, sense més abast que el de simple element ornamental, el timbre que serveix de rematada al nostre emblema heràldic.

Les barres d'Aragó. L'escut d'Aragó, amb les seues barres tan cèlebres com glorioses, ocupa un lloc primordial en les nostres armes. Està en el cap, és a dir, en la part més alta del blasó, considerada, per tant, com de major honor. L'escut d'Aragó figura en la nostra heràldica amb títols diàfans, ja que Alacant va pertànyer a aquella corona, des de poc després de la seua reconquesta fins a la definitiva unió de tots els regnes d'Espanya, sota el ceptre dels Reis Catòlics. Per la seua justificació històrica i la seua presència des d'antic en les nostres armes, no podia ometre's en el blasó definitiu d'Alacant.

Camp de gules. L'heràldica diu camp a l'espai comprés en el contorn del blasó. Sobre aquest fons, dividit o no en parts, es dibuixen i esmalten els símbols, emblemes i distintius del titular, això és, les peces o figures amb què s'arma el blasó. El camp del nostre escut constituït per una només caserna és roig –gules en el llenguatge de les armeries. En referir-se en les descripcions al fons sobre el qual es col·loquen les figures, cal indicar forçosament el metall o color que li correspon, per ser l'únic atribut que serveix per a distingir-lo. El roig, en l'art que ens ocupa, significa la noblesa, la generositat i el venciment amb sang, notes totes que quadren bé amb les qualitats del nostre poble i les circumstàncies de la seua història. És símbol també de Mart, de la fortalesa i del foc, representacions que tampoc estan al marge de la història local.

El castell. La part més típica i genuïna del nostre blasó és el castell que ens mostra en camp de gules, sobre una roca banyada per la mar. Aquest emblema, amb les ones mediterrànies d'on sorgeix, resumeix fidelment la història sencera de la ciutat i simbolitza la raó de ser i la importància de la mateixa en tots els temps. La fortalesa d'Alacant explica l'estima en què els poders públics van tindre sempre la plaça i l'interés que els monarques de la reconquesta van mostrar a adquirir-la i conservar-la.

El dictamen de la Reial Acadèmia que prenem sempre com a llei bàsica, només ens diu que el nostre castell serà daurat: «en camp de gules un castell daurat sobre una roca».

Roca. El castell del nostre escut descansa sobre una roca. Ambdós, amb la mar que s'estén als seus peus, representen la realitat d'Alacant: la fortalesa de Santa Bàrbara, la muntanya Benacantil i el Mediterrani. No cap imatge més fidel de la nostra topografia. Tampoc pot donar-se, per tant, un grup de símbols més adequat per a síntesi característica del blasó alacantí. La penya, especialment, és símbol exclusiu de la nostra costa i població.

La mar. Com es veu, les ones de les quals emergeix el penyal de la nostra heràldica, no sols són el símbol d'una mera circumstància física, comuna a innombrables poblacions, sinó també la xifra i clau de la raó de ser de la ciutat i de la trama de tot el seu procés històric. Alacant és filla de la mar; i l'esment gràfic dels ascendents és un dret l'exercici del qual ompli el camp de tots els escuts. En els d'Alacant, la mar apareix sempre. La nostra roca heràldica serà batuda per les ones de la mar. Com s'indica en el dictamen de la Reial Acadèmia, el model nou el representa amb el seu color natural. Segons les regles heràldiques, les seues ones se simulen amb filets de plata.

El toisó d'or. El timbre més brillant que podia lluir l'heràldica local és el que orla les nostres armes des del regnat de Carles V, que les va honrar amb aquesta excepcional distinció. El toisó d'or –fundació cavalleresca deguda a Felip el Bo de Borgonya– es té per una de les ordres més il·lustres del món cristià. Ostenten aquesta insígnia amb una sola excepció, tots els blasons de la ciutat estudiats al temps d'induir les seues característiques comunes. La ingenuïtat de dibuixants i escultors, poc o gens imposats en la matèria, es va reflectir en els toisons del nostre escut, donant-los amb freqüència modalitats i atributs a capritx dels seus autors. Per a evitar aquestes llicències lamentables, es recorre als gràfics disponibles dels valuosíssims objectes que es van reunir en l'exposició del toisó d'or celebrada en Bruges l'any 1907. Tenint a la vista diferents d'aquests gràfics, es dona forma definitiva a l'honrosa orla de les nostres armes. Les característiques típiques de la insígnia es van traslladar fidelment als nostres nous blasons.

Elisa Ivorra Birlaín

Presidenta Infantil

Hola, xiquets i xiquetes, Soc Elisa, i enguany la meua foguera m'ha donat l'oportunitat de ser la presidenta infantil. Estic molt contenta de tindre aquesta oportunitat, tinc moltes ganes de viure aquestes fogueres com a presidenta infantil. Aquest any compartiré aquesta experiència amb Helena, estic molt segura que hi haurà moments inoblidables en aquesta experiència que recordaré amb molt afecte sempre.

En primer lloc, vull agrair a tot el món l'esforç i el treball que feu en cada acte que fa la nostra foguera perquè puga ser la millor de tot Alacant. En aquesta comissió hi ha una xiqueta molt especial que forma part d'aquesta aventura tan inoblidable. Patrícia, la nostra Bellesa Infantil, estic seguríssima que ens ho passarem superbé juntes. Serà un any inoblidable tant per a tu tant com per a mi.

També vull agrair a les nostres representants adultes, Alícia, la nostra Bellesa, i a Núria i Elena, les nostres Dames d'Honor. De segur que serà un any inoblidable per a totes nosaltres.

No puc oblidar-me de la nostra Falla germana, Virgen de la Cabeza-José María Mortes Lerma. Gràcies per la vostra amabilitat i pels grans moments viscuts. M’ha encantat compartir actes amb vosaltres i viure la vostra festa de prop.

A tall de cloenda, vull animar a tots els xiquets i xiquetes del nostre barri que participen en la nostra festa. Perquè pertànyer a la foguera del teu districte és molt divertit.

Vos desitge unes felices fogueres 2023 a tots i totes.

Presidenta Helena Martínez Romá

Fa molts anys, allà pels anys 50, Vicente Romá Buades va decidir entrar a formar part de la comissió de la foguera San Fernando Lonja, que era així com es deia l'actual Foguera San Fernando. Anys més tard, dues de les seues filles serien Dames d'Honor d'aquesta comissió. A la fi dels anys 60, va deixar San Fernando per a formar part de la comissió de la Foguera Calderón de la Barca-Plaça d'Espanya. I allí seguiria fins al dia de la seua defunció en 1987.

Vicente Romá és el meu avi, aqueixa persona que va saber transmetre'ns a casa la seua passió per les fogueres. Ell ens va ensenyar a treballar per i per a la festa. De xicoteta ho veia sovint en la taula del menjador preparant loteries o rifes, fent comptes i més comptes per a complir amb tots els compromisos de la foguera. A vegades, veia com s'anava en taxi a recollir a la Bellesa, perquè havia d'acompanyar-la a algun acte; o havia d'anar a alguna reunió en el local de Garrigós, o a casa dels veïns del barri a cobrar cartilles, o en fogueres a col·locar els tendals per a la cremà.

Els seus nets hem ostentat quasi tots els càrrecs infantils que hi ha en una foguera. El meu germà, Miguel, i jo som comissionats fundadors de la Foguera Infantil de Pla Hospital en 1980. I la seua besneta, Alba Martínez López, ha sigut Dama d'Honor de la Bellesa del Foc 2019-2020.

Ja en diferents comissions de fogueres, jo he sigut Dama d’Honor, Bellesa i Padrina. També he sigut delegada de quasi tot, fins que l'agost de 2022 la meua comissió va depositar en mi tota la seua confiança per a permetre'm ser la presidenta de la nostra foguera.

A casa tots aquests moments i càrrecs li’ls dediquem sempre a ell. Comence aquesta nova marxa dins del món de les fogueres de la mà d'una comissió increïble. Un grup d'homes i dones –molts d’ells festers de bressol– treballadors incansables i disposats any rere any al fet que el nom de Pla Hospital continue sentint-se amb força. Som una foguera xicoteta, però la grandesa de la seua gent fa que cada 24 de juny no siga un final, sinó un punt i seguit en aquesta la nostra història.

Ells són la meua família fogueril, la qual jo he triat.

Enguany estic acompanyada de tres increïbles dones, Alicia, Elena i Nuria, i dues xiquetes, Patrícia i Elisa. Elles són les Belleses, Dames d'Honor i la Presidenta Infantil de Pla Hospital. No podia haver tingut millor sort en el meu primer any al capdavant de la comissió perquè són festeres de bressol i foc.

Vull donar les gràcies a tots els veïns, veïnes, col·laboradors i col·laboradores; a tots els que ens obrin la seua porta per a escoltar-nos, per posar cadascun el seu gra d'arena per a aconseguir que cada 20 de juny puguem veure plantats els nostres monuments. Sense vosaltres això tampoc seria possible.

I si alguna cosa caracteritza a les Fogueres de Sant Joan és que es tracta d'una festa oberta, una festa de tots i per a tots, i és per això que des d'aquestes pàgines m'agradaria convidar a tots i totes a gaudir els nostres pròxims dies de festa amb la nostra família fogueril, en el nostre barri, en el nostre racó, en el Pla.

Felices fogueres 2023.

Comissió

Presidenta: Helena Martinez Romá

Vicepresidenta econòmica: Ana Isabel Marhuenda Más

Vicepresidenta: Nuria Navarro Mendiola

Tresorera: Maria Flores Capacete

Comissió infantil

Presidenta:

Elisa Ivorra Birlain

Vicepresident 1r: Bruno Martínez González

Vicepresidenta 2a:

Isamar Nuñez Bueno

Secretària:

Patricia González Solís

Tresorera:

Lucia Arias Comos

Delegat artístic:

Marcus Defonsi Scifo

Delegada de loteries:

Diana Marta Corrigan

Srakocic

Delegat de pirotècnia:

Edgar Zaragoza Peris

Delegada d'esports:

Oriana Inglese Sala

Delegada de música:

Vega Enriquez de Salamanca Linares

Delegat d'actes populars:

Enzo Enriquez de Salamanca Linares

Delegat d’indumentària: Hugo Valor Romero

Delegat de jocs: Hugo Baran Dogu Miralles

Delegada de belleses:

Sofia Ferri Flores

Delegada de llibret:

Valentina Esteban Taza

Delegada de despertà:

Candela Vicedo Canto

Banderí:

Tomás Ivorra Birlain

Secretària i delegada de protocol: Alba del Carmen Martínez López

Delegada de federació: Elena Lloret Marhuenda

Assessora jurídica: Sofia Morata Martinez

Assessora presidencial: Maria Dolores Birlain Parra

Delegada de belleses: Rosina Marhuenda Mas

Delegat de belleses infantils: Francisco González Villacañas

Delegada artística: Laura Muñoz Heredia

Delegada d’infantils:

Irene González Pérez

Delegada d’infantils:

Eva Valentina García Martínez

Delegada de llibret: Alicia de la Rasilla Ramirez

Delegada de llibret:

Nuria Menargues Lorenzo

Delegada de indumentària: Tatiana Romero Bru

Dissenyadora gràfica:

Alba Flores Capacete

Delegada de xarxes socials:

Belén Villar Rosales

Delegada de xarxes socials:

Laura García Martínez

Delegada de xarxes socials:

María Lloret Marhuenda

Delegada d’organització:

María Jesús Martínez

Hernández

Delegat de racó popular:

Luis Daniel Menargues

Dominguez

Delegat de racó popular: Salvador Alberola Pastor

Delegada de música:

Tamara Alberola Birlain

Delegada de flors:

Maria del Carmen

Capacete Rodríguez

Delegat de monuments: Pablo de la Rasilla Sánchez

Delegat de pirotècnia: Enrique Muñoz Pages

Vocals:

Elisa Birlain Parra

Pablo de la Rasilla Ramirez

Bárbara Filiu Sánchez

Nerea Flores Capacete

Ana Belén Flores Joaquín

Pliar Flores Joaquín

Manuela Heredia Nieto

Marta Martínez López

Maria Miralles Flores

David Paredes Peris

Mari Nieves Pérez Medina

Laura Puig Sales

Maria Sirvent Linares

Lis Analia Srakocic Zárate

Patrícia González Solis

Bellesa Infantil

Bellesa

Alicia De La Rasilla Ramírez

Dames d'Honor

Elena Lloret Marhuenda i Nuria Menargues Lorenzo

Isamar Núñez Bueno

Padrina d'Honor infantil

Alba Flores Capacete

Padrina d'Honor

Nerea Flores Capacete

Comissionada d'Honor

FALLA GERMANA

Virgen de la Cabeza José María Mortes Lerma

PRESIDENTA: Rosa Carsí Parra

PRESIDENT INFANTIL: Mario Sánchez Sendra

FALLERA MAJOR INFANTIL: Sara Garcerá Dionisio

Mirant a l’Espai

infantil 2023 · Eliot García

Des d’un lloc privilegiat. En el centre de tot estan, uns personatges abanderats amb l’estatus més gran.

El que esdevé al seu voltant, Galàxia i Univers veuen divertits: Tabola i festa abundant dels seus habitants favorits.

Velocitat és el cognom del nostre cometa favorit. De ràpid i audaç té renom. És un bòlid molt aguerrit.

D'una colla de “rebolics", el cosmos es pati de jocs. Paga al “tula" meteorit.

Fugen “Aste i Fugaç” de colp.

Sol, estrela brillant. Del cel és l'Altesa. Fa el dia vibrant amb llum i calidesa.

Terra, la mare nostra.

Dona a tothom acollida.

La bellesa ens mostra.

Esfera blava de vida.

Del circ és “el mentalista”. Amb planetes fa trucs. De malabars és artista, els fa volar en grups. Més sovint, company de la nit.

De les estreles és l'enveja. Lluna, dormilec satèl·lit, a vegades pel dia es passeja.

Una dotzena són només, del zodíac, els signes, tots. De fortuna ens parlem a més, estreles llegides pels bruixots.

Foguera

Mar i foc

Foguera 2023 · Pedro Espadero

Disseny:

Pascual Medel

El cos central està presidit per l'astre rei, una gran bola de foc que presideix la nostra vida i marca les nostres hores, les estacions, el fet d'anar i vindre dels temps. El Sol, gran estrela en constant evolució, ens il·lumina i calfa, i genera vida.

Aquesta vida es genera a través de la fotosíntesi, i de l'evaporació de les mars que puja als cels i que es converteix en pluja que dona vida als camps i ciutats. La gran columna que subjecta el nostre sol reinterpreta aquest procés imprescindible per a la vida.

Al voltant d'ella es troben les escenes de la nostra foguera. A l'ombra d'unes gràcils palmeres es troben unes cases típiques del barri del Pla dels anys 60/70. Les ones de la mar i els girs del sol ens retornen a aquelles cases i aquells carrers en les quals desenvolupaven la vida quotidiana els nostres quatre protagonistes. Enrique Cutillas, propietari del mític Bar Iglesias i el fet que arribaria a ser cronista de la ciutat. Serafín, el farmacèutic, que tantes vegades ens va atendre i ens va prendre la tensió a la cantonada de la plaça de Gómez Ulla. Benita, la cara amable de l'orxateria La Jijonenca i els seus inoblidables coiots. Paco Gambín, cellerer famós que presidia el seu establiment en l'encreuament on hui es planta aquesta foguera. Eren temps en blanc i negre, de veïns i tramvies.

A l'altre costat de les palmeres trobem una escena de pesca, a la platja del Postiguet o en la del Cocó, a les baixes de la costa de l'hotel Maya, on veiem al iaio amb el seu net, intentant pescar algun peix, en una mar que sembla un embornal ple de residus, ampolles de plàstic i promeses perdudes d'uns polítics que s'han oblidat d'aquest barri, al so de les ones que se'n van per sempre tornar, com ells.

Unes flames piramidals s'alcen al cel com a agulles d'una catedral, en clara al·legoria de la grandesa de la festa. El foc que purifica i en el qual cada any llancem desitjos i penúries, andròmines velles i il·lusions, per a créixer renovats cada Nit de Sant Joan.

Enfront d'elles, es troben una parella de festers en blanc i sense rostre, que pretenen representar a tots i totes els que formem part d'aquesta festa de manera anònima, treballant dia i nit per a mantindre-la viva i fer-la més gran si cap. També denuncien l'excés de pretensions i de parafernàlia que emboliquen alguns sectors de la festa que es perden en l'embolcall.

PROGRAMA DE FESTES

Divendres 2 de juny

–Festa homenatge a Foguerers i Barraquers morts

Lloc: monument al foguerer, plaça d'Espanya

Hora: 19:00 h.

–Desfilada del pregó

Lloc: itinerari oficial (plaça d’Espanya-plaça de l'Ajuntament).

Hora: 19:30 h.

–Pregó de festes

Lloc: plaça de l’ajuntament d'Alacant

Hora: 21:00 h.

–Festa del pregó

Lloc: zona Volvo

Hora: 23:00 h.

Dissabte 3 de juny

–Mascletà 365

Lloc: Gran Via

Hora: 14:00 h.

Diumenge 4 de juny

–Mascletà 365

Lloc: polígon de Sant Blas

Hora: 14:00 h.

Dissabte 10 de juny

–Mascletà 365

Lloc: platja de Sant Joan

Hora: 14:00 h.

–Desfile Cavalcada del Ninot

Lloc: itinerari oficial (plaça dels Estels-plaça de l'ajuntament)

Hora: 19:00 h.

Diumenge 11 de juny

–Mascletà 365

Lloc: avinguda de Loring

Hora: 14:00 h.

Dissabte 17 de juny

–Mascletà 365

Hora: 14:00 h.

–Desfilada d'Entrada de bandes i comissions

Lloc: itinerari oficial (plaça dels Estels–plaça de l'Ajuntament)

Hora: 18:30 h.

Diumenge 18 de juny

–1a sessió del concurs de mascle-

tà · Pirotècnia Coeters Dragon

Lloc: plaça dels Estels

Hora: 14:00 h.

Dilluns 19 de juny

–2a sessió del concurs de mascle-

tà · Pirotècnia Focs Artificials del Mediterrani

Lloc: plaça dels Estels

Hora: 14:00 h.

–Plantà de la foguera infantil del districte i racó popular

Lloc: carrer General Elizaicin

Hora: 23:45 h.

Dimarts 20 de juny

–3a sessió del concurs de mascle-

tà · Pirotècnia Germans Sirvent

Lloc: plaça dels Estels

Hora: 14:00 h.

–Plantà de la foguera adulta del districte

Lloc: carrer General Elizaicin

Hora: 00:00 h.

–Inauguració del racó popular Foguera Pla Hospital

Lloc: carrer General Elizaicin

Hora: 22:00 h.

Dimecres 21 de juny

–4a sessió del concurs de mascletà · Pirotècnia Zarzoso

Lloc: plaça dels Estels

Hora: 14:00 h.

–Cercaviles pel districte de Pla Hospital

Hora: 19.00 h.

–Racó Popular Foguera Pla Hospital

Lloc: carrer General Elizaicin

Hora: 22:00 h.

Dijous 22 de juny

–Desfilada d’entrega de premis Fogueres i Barraques

Lloc: itinerari oficial

Hora: 11:00 h.

–5a sessió del concurs de mascletà · Pirotècnia Focs Artificials Gns. Fernández

Lloc: plaça dels Estels

Hora: 14:00 h.

–Ofrena a la nostra patrona Verge del Remei

Lloc: itinerari oficial (plaça dels Estels–plaça de l'Ajuntament)

Hora d’inici: 18:30 h.

–Racó Popular Foguera Pla Hospital. Nit temàtica eivissenca

Lloc: carrer General Elizaicin

Hora: 22:00 h.

Divendres 23 de juny

–Cercaviles Pla Hospital de visita a fogueres i barraques veïnes

Hora: 12:00 h.

–6a sessió del concurs de mascletà · Pirotècnia Fernández

Lloc: plaça dels Estels

Hora: 14:00 h.

–Desfilada folklòrica internacional

Lloc: itinerari oficial

Hora: 20.00 h.

–Racó Popular Foguera Pla Hospital. Nit temàtica Mamma Mia!

Lloc: carrer General Elizaicin

Hora: 22:00 h.

Dissabte 24 de juny

–Despertà pel districte de Pla Hospital

Hora: 08:00 h.

–Jocs i activitats per als comissionats i comissionades de la foguera

Hora: 12:00 h.

–7a sessió del concurs de mascletà · Pirotècnia Tamarit

Lloc: plaça dels Estels

Hora: 14:00 h.

–Cercaviles pel districte de Pla Hospital

Hora: 19:00 h.

–Racó Popular Foguera Pla Hospital

Lloc: carrer General Elizaicin

Hora: 22:00 h.

–Palmera des del cim del Benacantil. Pirotècnia Focs Artificials Gns. Fernández

Lloc: muntanya del Benacantil

Hora: 00:00 h.

-Cremà Fogueres Oficials. Seguidament, cremà de les fogueres dels districtes de la ciutat.

Hora: 00:00 h.

Del 25 al 29 de juny

–Concurs internacional de focs artificials

Lloc: platja del Cocó

Hora: 00:00 h.

Un any de festa de la nostra família

Festes declarades d’interès turístic

internacional i festes oficials de la ciutat