Juan Carlos Vizcaíno

“Podria establir un relat quasi hora a hora d'aquells dos dies plens de felicitat per a mi, en els quals vaig percebre que aquesta era "la meua" festa. Que aquest era, al cap i a la fi, el marc per a atresorar una altra família.”

Com va nàixer al foc un foguerer sense arrels Sempre ho he pensat de mi mateix; soc un ésser molt peculiar. I aqueix mai buscat tret de caràcter pot dir-se que m'ha acompanyat al llarg de la meua vida, fins i tot crec que en última instància amb resultat positiu. Sobretot, m'ha permés desplegar una mirada personal neta i lliure, a l'hora de decidir quines serien les meues passions, àmbits i fins a eleccions vitals. Per descomptat, la de les Fogueres de Sant Joan ha suposat des de ben xicotet una de les més importants de la meua vida. L'ha condicionada, i he aprés molt de la mateixa a través de la meua experiència i bagatge en aquest context. I, perquè enganyar-nos, crec que d'aqueix lliurament s'ha beneficiat igualment aqueix ens abstracte denominat 'Fogueres d'Alacant' -permeteu-me que no utilitze la denominació oficial, per a mi, més impersonal-. No obstant això, en no poques ocasions m'he arribat a plantejar el perquè, l'arrel, l'espurna per la qual es va poder produir la meua història d'amor amb la festa del foc alacantina i, de manera subsidiària, la posterior i més en segon terme amb les falles valencianes. La realitat és que mai he trobat la resposta a això. En la vida, moltes coses succeeixen perquè han de succeir, màximament com en el meu cas, el meu molt escàs entorn familiar de cap manera estava vinculat a aquesta. Fill de mare soltera, la meua criança va ser a càrrec d'una senyora de Linares, amb la qual vaig viure fins als set anys en el núm. 4 del carrer de Sant Nicolás, darrere mateix de cocatedral. Nascut en 1966 i havent gaudit d'una infància molt grata en aquell barri antic dels primers setanta, llavors molt més vital, en moltes ocasions he intentat evocar el meu primer recorde sobre les Fogueres, però la nebulosa del record m’embolica.

Els primers records foguerers

Bona part d'aquells les meues primeres trobades amb la festa es troben al voltant de l'antigament nomenada plaça del 18 de Juliol –hui de l'Ajuntament–. Record quan uns dies abans de festes es realitzava amb rajola emblanquinada el perfil de la Barraca Racó de Festa. També l'arribada d'alguns camions amb aqueix meravellós engranatge d'escenografies efímeres i surrealistes –que aquells anys va executar en aquesta plaça el ja veterà Juan Capella–. Una ocasió en concret retinc quan al costat d'un grup d'amics ens vam anar corrent a la plaça carrer a baix, sota el crit "la falla, la falla...!" –així ho assenyalàvem a plens pulmons–. Eren dates en les quals de tant en tant vaig arribar a veure les fogueres de Rambla o Hernán Cortés, on em matava per obtenir els programes de luxe que entregaven en els baixos de l'ajuntament, tan ben dissenyats i plens de fotografies. Però llavors desconeixia el funcionament per comissions, i es va donar la circumstància que en aquells anys –entre 1970 i 1972– no va haver-hi cap presència de les fogueres en el nostre barri antic -excepte la comissió de Pont-la Vilavella en 1970, que amb la meua curta edat ni vaig advertir-. Els meus records foguerers d'aquells anys se centren en el gaudi de les desfilades, que llavors tant d'atractiu generaven. Em venen al cap imatges d'un ninot lligat a un carretó en una Entrada de Bandes, quan estava assegut en una de les graderies sobre la qual se situaven les cadires dels seus milers d'espectadors. També l'esperada carrossa del Castell de Palín, que tirava en el Cus Multicolor una ingent quantitat de llepolies de la firma 'Palotes'. O la por que em van produir els enganyosos canons dels Moros i Cristians de la Vila en la Desfilada de la Província, ja que el més xicotet soltava espetecs de gran baluern. I record també aquell enyorat Pavelló de l'Electrificació que s'instal·lava prop de Canalejas entre el 25 i el 29 de juny, amb aquella entranyable mascota anomenada 'Don Quilowatt'. I, per descomptat, el teatre de marionetes de Maese Villarejo que se celebrava en el ja citat parc de Canalejas, i que dècades després aconseguim recuperar quan estàvem en l'àrea de festes de l'ajuntament.

Ho deia anteriorment; el destí és capritxós. El juny de 1973 no vaig poder contemplar les Fogueres de 1973, ja que la persona que em criava va viatjar fins a la seua localitat natal, l'estació de Linares/Baeza i em va portar amb ella. Allò em va impedir haver comprovat com es recuperava aquell any la Foguera del Carmen, encara que des de la llunyania Paquita –la meua cuidadora– s'interessava des de Ràdio Nacional per com es desenvolupaven aquelles fogueres amb una plantà molt plujosa, que fins i tot va provocar una mort per electrificació entre la família festera.

I de nou el destí em reservava un gir inesperat i llavors traumàtic. A mitjan agost, d'un dia a un altre, la meua mare decidia reincorporar-me a la seua vida i m'arrancava d'aqueix àmbit de felicitat tan castissament alacantina. En pocs mesos ens traslladàvem a aqueixa València on viuria els meus següents catorze anys, en concret en el barri de Natzaret. Sense llavors ni intuir-ho, en aqueixes mateixes dates es gestava prop d'on fins en aquell moment havia sigut el meu entorn, el retorn de la Foguera de Monjas-Santa Faz, després de més d'una dècada d'absència festera. Estic segur que d'haver romàs allí, aqueix hauria sigut el lloc del meu bateig com a foguerer infantil, fet que els feliços girs de la vida van impedir que es produïra. I la vivència amb la meua mare i el meu pare adoptiu es va forjar en una comuna comprensió cap a les Falles de València des de 1974. Ja estava en una edat en la qual podia encetar a descobrir el seu engranatge i funcionament. No obstant això, sempre en totes dues manifestacions la meua fascinació se centrava en aqueixes obres efímeres que m'hipnotitzaven, i fins i tot, anys abans a Alacant em provocaven terror en els seus ninots –en una ocasió vaig haver d'eixir plorant d'una Exposició del Ninot, situada en un local en obres molt prop de la Torre Provincial–.

Retrobament amb la meua festa

Aqueixa comprensió dels meus pares no va impedir mai que la meua progenitora, oriünda de la localitat albacetenya d'Ayna, mai trobara el menor atractiu a aquestes festes, encara que això no li impedira a vegades acompanyar-me a veure falles fins que finalment –en 1978, ja amb dotze anys– em van deixar anar només per la ciutat. Però què passava amb la morriña –o malenconia– cap a la meua Alacant i aquelles fogueres que cada vegada se'm feien més llunyanes en la memòria? Va ser una cosa dura, sobretot quan recordaves aqueixes dates i sabies que no les podies contemplar. I en aquell moment, ja entrats els setanta, no hi havia les possibilitats que ens permeten les xarxes de comunicació. La premsa valenciana amb prou faenes es feia ressò de les nostres festes, i només a partir de 1976 vaig poder tindre un contacte directe a través d'una televisió encara en blanc i negre, a través de l'oblidat informatiu regional "Aitana", que durant mitja hora a partir de les dues de la vesprada ens mostrava reportatges i entrevistes en directe amb l'actualitat foguerera alacantina.

Mentrestant en els escassos viatges que féiem a Alacant, amics em comptaven com havien sigut les últimes fogueres, i m'aconseguien els programes de mà de cada any. Van ser set interminables anys sense poder gaudir de les meues festes, encara que en defecte d'això sí que ho poguera fer de les falles valencianes. Tot va concloure quan arribat juny de 1979, a poc a poc vaig poder convéncer a la meua mare perquè em portara a Alacant a viure les Fogueres. Un llarg estira-i-amolla en el qual al final vaig guanyar –amb tot just tretze anys– convencent-la durant la mateixa vesprada del 22 de juny. Així doncs, el matí del 23, en un d'aqueixos pesats autobusos de 'La Unió de Benissa' retornava a la màgia del foc alacantí, amb una edat que em permetia gaudir de bona part dels seus elements, i fer-ho a més amb l'aprenentatge que atresorava a València. Encara que han passat ja quaranta-quatre anys d'aquell reencontre, podria establir un relat quasi hora a hora d'aquells dos dies plens de felicitat per a mi, en els quals vaig percebre que aquesta era "la meua" festa. Que aquest era, al cap i a la fi, el marc per a atresorar una altra família. Aquella que uns anys després anava a forjar bona part de la meua joventut i fins i tot el meu aprenentatge personal.

Per a això encara faltaven diversos anys. En l'endemig, el meu retorn anual al foc de cada juny es va convertir en una cita obligada. Em va permetre contemplar i celebrar com aquella festa de la meua ciutat anava adquirint una altra personalitat. Anava creixent i albergant una aura mediterrània a di- ferents nivells. A poc a poc, des de la meua adolescència, vaig anar coneixent a foguerers importants com els desapareguts Jacinto Masanet o José Ángel Guirao. A partir de 1983 la meua mare va deixar que visquera només la vivència de les Fogueres. Segons anava certificant la meua adolescència, es forjava en mi el desig d'anar a viure a la meua ciutat i, de manera inconscient, buscar en la seua festa una nova forma de família, i fins i tot, de creixement personal. Arribat el juny de 1986 gaudia les meues primeres festes com foguerer de la comissió de Plaza de Gabriel Miró, quan residia encara a València. Vaig estrenar el meu primer vestit de zaragüell, que vaig comprar a la Casa del Fester per sis mil pessetes, aconseguides en vendre la meua col·lecció de segells.

Allò era ja l'avís definitiu. Tres mesos després, amb vint anys, a penes una maleta i ple d'incertesa, em traslladava a viure a la meua Alacant natal. Era el moment d'assumir una nova família, noves experiències i noves il·lusions. Senzillament, a créixer. Anar madurant, però sempre al costat del foc de nostra 'Nit de Sant Joan'. Davant unes flames que, paradoxalment, sempre m'han donat saba renovada. Espere que siga per molts anys.