Albert Poveda Gadea

“És una més d'entre les milers d'històries de tots i totes els que alguna vegada en la seua vida s'han enamorat de la festa del foc […] És al final el que ens converteix a tots els que compartim la seua màgia en una autèntica família.”

“Periple fester d'un alacantí inconformista”

Agraïsc molt a la Foguera Pla Hospital que s'haja recordat de mi per a col·laborar –molt humilment- en el seu llibret 2023. Els llibrets al final són l'única cosa que es conserva any rere any quan acaben les celebracions, i poder escriure en ells i contar històries ens fan una miqueta immortals.

En aquesta ocasió em toca escriure sobre la meua pròpia existència i la meua relació al llarg dels anys amb una festa que estime, i al mateix temps a vega-des odi, perquè cal no oblidar que l'amor i l'odi són dues reaccions similars davant alguna cosa que realment ens importa, el contrari a l'amor, per tant, no és l'odi, sinó la indiferència.Me introduje oficialmente en una comisión de fo-gueres en el año 1990, cuando di el paso y me apunté para ser miembro de la comisión infantil de la Foguera Pla Metal, sólo estuve un año, ya que al año siguiente por edad me tocó apuntarme a la comisión adulta.

Però no seria veraç dir que el meu primer contacte amb la festa es va produir en aqueixa data, ja que el meu pare, Alberto, a més de ser fester amb totes les forces i enamorat tant d'Alacant, com del seu barri, el Raval Roig, va formar part durant diversos anys de la Barraca Toca Ferro, que plantava en el mateix districte de Pla Metal, arribant fins i tot a ser president de la mateixa l'any 1978.

Tinc records d'aquelles nits de fogueres en el recinte de la barraca, amb les orquestres, amb la barra, amb les taules, amb l'alegria de la gent ballant i gaudint d'uns recintes, que malgrat la privacitat que tenien s'omplien d'amics i visitants.

La meua àvia Teresa, encara que mai va pertànyer oficialment a cap foguera, de cor era una més de Pla Metal, obria les seues portes a la fi de juny perquè tots dormírem allí i poder viure la festa sense perdre'ns absolutament res. Ens ajuntàvem les meues germanes, Esther, Rosa i jo, i els meus cosins, José Ramón i Vanesa. I ella era l'àvia més feliç del món veient a tots els seus nets vivint la festa de fogueres.

El temps va volar i la infantesa va donar pas a la joventut i adolescència. Vam créixer, però lluny d'enlairar-me de les fogueres, com li succeeix a un bon nombre d'adolescents, encara em vaig implicar més en ella. Era en certa ma-nera un enamorat de les fogueres, i sempre hi havia ganes de participar en algun acte o inventar alguna cosa. Allí, en Pla Metal, també vaig conéixer a la que seria la meua núvia i amb la qual uns anys més tard em vaig casar, Mari-sa, que va ser Bellesa de la foguera en 1992.

L'any 1995 després de la cremà, i a causa d'alguns problemes típics de les comissions, perquè si parlem que les fogueres són com a família, quina famí-lia no es baralla de tant en tant? Em vaig plantejar un canvi de rumb. Necessi-tava canviar d'aires, i participar de projectes que assumia que serien irreali-tzables en la meua estimada foguera de Pla Metal.

Al costat d'altres joves de la foguera vam estar temptats a fundar un nou dis-tricte, teníem fins a la zona de la ciutat triada, el logotip, el lema i l'enfocament cultural i de recuperació de les tradicions que volíem donar-li, s'anava a cridar "Estació de la Marina", i s'anava a plantar en el Cocó, al costat de les vies del tren de via estreta. El lema seria "El tren de la Festa”.

Però al juliol va tindre lloc el tancament d'exercici en Pla Metal, i va haver-hi canvi en la presidència. El nou president, Juan Miguel Garcia Gomis, va vin-dre a buscar-nos i demanar-nos que ens quedàrem allí, que les coses anaven a canviar. La idea de la foguera va quedar aparcada, però una trobada casual amb un fester en el Cus Multicolor d'aquell any, en què vam estar parlant de projectes de futur i possibles fundacions, es veu que va prendre bona nota de la idea, i aquella tardor es va fundar la foguera de La Marina per un altre grup de foguerers, però bo aqueixa és una altra història ja.

Un any va durar aquell armistici. Les coses no van anar molt millor i sobre les cendres del monument de 1996 em vaig acomiadar per sempre dels carrers de Pla Metal.

Vaig tindre la immensa sort al setembre, estant en la Penya "El Litre", gaudint de les festes del Raval Roig, de creuar-me amb un foguerer històric, Ra-fael Quereda, president en aquells dies de Port d'Alacant, que en assabentar-se que no tenia foguera em va insistir perquè fera el pas d'unir-me a la gent del port, i així ho vaig fer, carregat d'il·lusió i ganes de treballar en nous pro-jectes.

D'aquella etapa guarde preciosos records i algun amic encara. Ens deixem la pell per a fer llibrets que feren parlar, tant pel seu disseny com pel seu contin-gut. D'aquells anys m'emporte el fet d'haver viscut la festa del centre, les multi-tuds, els rius de gent, l'icònic de plantar una foguera sobre la mateixa mar Mediterrània, un fet que sens dubte ens feia únics i inimitables, i em porte també saber què se sent quan estàs en una foguera i t'alces amb el primer premi de la categoria especial.

Aquells records sempre seran inesborrables. En aquells anys la meua vida també va canviar en la part personal. Vaig contraure matrimoni, vaig obtenir una ocupació fixa, ens comprem un pis i vaig aconseguir una certa maduresa (si és que alguna vegada he tingut d'això).Va tornar a ocórrer allò que en les fogueres es viu tot amb tanta intensitat que a vegades un mal gest, un comen-tari absurd, o una nimietat es converteixen en focus de conflicte. I la joventut tampoc ajuda al fet que les coses siguen molt més calmes. No recorde molt bé l'any, tal vegada va ser 2002 o 2003 l'últim exercici en el qual vaig pertànyer a la foguera del port.

Una vegada finalitzada aqueixa etapa em vaig convéncer que era hora de viure la festa com a ciutadà, que tocava agafar aire i respirar, allunyar-se una mica de les obligacions que moltes vegades converteixen la festa en una co-sa encotillada i esgotadora, lluny del caràcter lúdic que aquesta pot i deu tin-dre en tot moment.

En el 2005, a l'agost per a ser concrets, va nàixer Altea, la meua filla. I com en aquesta família no sabem estar sense fogueres, va formar part de la comissió infantil de la Foguera Sant Blai-La Torreta, al costat de la seua tia Patri. La Torreta la van fundar foguerers de diferents barris d'Alacant, entre ells el seu primer president Paco, que estava en la foguera de Port d’Alacant.

Van ser anys també bonics. Anaves a la mascletà sense presses, després podies passar a visitar a tants i tants amics pels seus racós o barraques. Podies també compartir els dies i nits de fogueres amb gent per ací i per allà. És cert que pots viure la festa amb molta més llibertat que ho fas quan pertanys a una foguera.

Però com us he comentat abans, la meua família és immensament festera. Les meues germanes es van apuntar a la Foguera Pla del Bon Repòs, on van ser ambdues belleses durant els primers anys de la dècada del 2000.

I va anar l'any 2008 quan la meua germana Esther va fer un pas al capdavant i es va convertir en la presidenta de la foguera. Va vindre a buscar-me i em va convéncer perquè tornara a integrar-me en una comissió. I des d'aquell any ací seguisc. Fins i tot residint en dues ciutats diferents, i més o menys allu-nyades d'Alacant, continue formant part d'aquesta comissió, en l'etapa més llarga de tota la meua història festera.

Després del pas per la presidència de la meua germana el setembre de 2010 vaig agafar el testimoni com a president de la Foguera Pla del Bon Repòs, en plena caiguda del banc Lehman Brothers, a més d'iniciar-se la crisi econòmi-ca més forta de les últimes dècades.

Contra vent i marea tirem avant la comissió, i apostem per recuperar a Alacant les fogueres innovadores o experimentals. Convoquem un concurs d'idees per a triar cada any el projecte, i aconseguim plantar un monument d'il·lustradors gràfics de fama nacional o internacional com Ricardo Cávolo o Sanz i Vila.

En 2012, potser un dels pitjors anys de crisis, ens traiem de la mànega diver-ses fogueres una cosa que anomenem "Unió Festera". Ens va permetre aquell any estalviar molts costos, com desfilar junts, fer la presentació de manera conjunta i fins i tot el llibret. Dues d'aquelles comissions que formem la Unió Festera, Pla del Bon Repòs i La Goteta, compartim fins i tot el recinte del racó les nits de fogueres.

Va ser tot un encert, i gràcies a la idea de Manuel Torregrosa, que era el pre-sident de La Goteta, ens acabem fusionant les dues comissions donant pas a la Foguera Pla del Bon Repòs-La Goteta, que vaig presidir durant sis anys, i que aquest mateix exercici compleix ja els seus primers deu anys d’història.

Família i fogueres de nou junts. En 2014 la Bellesa Infantil va ser la meua filla, Altea Poveda, que va tindre la immensa sort d'eixir triada Dama d'Honor de la Bellesa del Foc Infantil 2015. I després seria Claudia, la meua neboda, la Bel-lesa, i el meu altre nebot Martín, que des que va nàixer està apuntat també a la comissió.

I ací seguisc, encarregant-me des de la distància del que puc. Imaginant nous projectes, noves idees, noves maneres d'estar i ser en la festa. A 300 quilòme-tres de distància d'Alacant resideix la meua quotidianitat. La meua vida, la meua família actual, que s'uneix a la meua família de sempre. I les Fogueres de Sant Joan, a les quals continue volent i estimant, i també odiant, per tot el que em donen i per tot el que em lleven.

Però no és gens excepcional la meua història. Tot el contrari. És una més d'entre les milers d'històries de tots i totes els que alguna vegada en la seua vida s'han enamorat de la festa del foc, que és capaç d'atrapar-te i no voler deixar-te marxar mai més. És al final el que ens converteix a tots els que com-partim la seua màgia en una autèntica família.

Campo de Criptana, abril de 2023.