Miguel Zaragoza Carbonell

“I és que hui visc la festa com millor sé fer-ho, sense oblidar d'on vinc i esperant viure mil experiències més en aquest meravellós món anomenat Fogueres de Sant Joan.”

Del Pla a la Via Parc

Abans d'entrar a formar part del món de fogueres, jo vivia la festa únicament els cinc dies de l'any que la meua família agafava taula en les comissions pròximes al nostre barri. L'única informació que coneixia d'ella era el que la meua mare i la meua àvia em comptaven sobre els anys que van formar part de la Foguera Joan XXIII–2n sector, abans que jo nasquera, en la qual van passar per pràcticament per tots els càrrecs.

Però per a mi tot va començar en la Foguera Pla-Hospital l'estiu de 2010 quan jo tenia onze anys. La filla d'uns veïns anava a eixir de Bellesa Infantil i ens van proposar apuntar-nos a la comissió tant al meu cosí com a mi. Recorde perfectament les primeres vegades en aqueix racó: un xiquet introvertit, vergonyós, que de tant en tant parlava, i al qual li va costar bastant temps obrir-se als altres. El primer acte en el qual vaig participar va ser el playback, que va ser com una tímida primera presa de contacte amb molts nervis i moltes ganes de veure què era allò que despertava tanta expectació. Recorde que anava dels somnis i usàvem el musical Seussical. Després va vindre la presentació, que era una espècie de musical del Rei Lleó adaptat a un conte de fogueres, en la qual casualment es presentava com a bellesa la culpable que estiga escrivint aquestes línies. Vaig ballar fins i tot en l'elecció infantil, on vaig conéixer a moltíssims xiquets i xiquetes, molts dels quals considere bons amics hui dia. Es pot dir que aqueix primer any va ser com una primera ullada ràpida a tot el que estava per vindre anys després.

Quan va acabar aqueix exercici vaig dedicar tot l'estiu a veure vídeos de playbacks en YouTube. Ja estava obsessionat amb la part artística, si bé encara era una criatura. Vaig començar a obrir-me a mesura que van passar els anys. Cada vegada estava més solt ballant i gaudia molt més els actes. El meu cosí va acabar desvinculant-se, però jo tenia molt clar que hi volia seguir. En 2014 vaig ser president infantil en aquesta mateixa comissió, i no exagere quan dic que va ser un dels millors anys de la meua vida. Els xiquets no podem ser belleses ni dames, per la qual cosa quan ens donen l'oportunitat de ser presidents, o fins i tot, banderoles, ens ho prenem molt de debò, perquè per a un xiquet aqueix és el seu moment especial. Vaig viure el meu any al costat de les meues xiquetes i les meues xiques majors, vaig conéixer a altres presidents, vaig participar en actes que ni sabia que existien i em vaig sentir més foguerer que mai. A més a més, va ser una època en la qual Pla Hospital sonava molt forta. El nostre playback, que estava ambientat a la ciutat de Londres, va guanyar el primer premi de la modalitat única A. Mai havíem repetit el playback com a guanyadors, i només podíem saltar i cridar de com de feliços que érem. Vam tindre Bellesa del Foc Infantil, i aquella elecció va ser una de les nits més emocionants de la meua vida. Va arribar el moment de nomenar la bellesa, i de sobte sentir el nom de la meua foguera va ser una sensació indescriptible. Vaig aconseguir també guanyar el concurs de postals nadalenques tres anys consecutius, i és que les nostres delegades d’infantils, Almu i Laura, ens ajuntaven a tots i totes en el racó perquè les férem junts. I com a colofó, vam obtenir el premi de Foguera Exemplar Infantil, fet el qual va posar el fermall d'or a un any de conte que recorde i recordaré de principi a fi. Una dada graciosa: recorde que volia ser com Manolo Jiménez. "President en la llum, ballarí en l’ombra", deia jo.

Dos anys després, acabada la meua època d'infantil, vaig començar la meua etapa com a comissionat adult sense estar-me de res. La meua cosina Gemma, que ja havia ballat en diverses presentacions, va passar a formar part de la comissió per a eixir de Dama d'Honor Infantil. Ella ho va viure intensament des dels ulls d'una xiqueta, i jo només podia somriure en veure la seua cara d'il·lusió. Quan van concloure les fogueres 2016 es va vindre un estiu bastant atípic. Es van fer bastants canvis dins de la comissió i un d'ells va ser que vaig assumir la delegació artística per primera vegada, just abans de complir els divuit anys. Les primeres vegades sempre són dures, però això em va servir per a despertar i saber de primera mà el que comporta posar-se al capdavant de qualsevol càrrec dins d'una comissió. Sincerament, si poguera parlar amb el Miguel d'aqueix moment, li diria moltíssimes coses, ja que va ser un any molt agredolç.

En acabar aquell exercici frenètic, vaig rebre un missatge de Jennie Morell Fernández, una persona que vaig conéixer ballant en l'elecció i que sense saber-ho, cobraria gran importància en la meua vida. En aqueix missatge em proposava apuntar-me a la seua comissió per a ser delegats artístics. Al principi en tenia dubtes, però sabia que necessitava un canvi, així que em vaig llançar a la piscina. En Gran Via-Garbinet vaig conéixer la festa des d'una altra perspectiva. Vaig ballar, vaig treballar, vaig fer, fins i tot, teatre. Em vaig emportar moltes alegries i també moltes desil·lusions. Va ser una època d'aprenentatge i de moltes experiències de les quals mai m'oblidaré. Vaig tindre l'oportunitat de ser membre de subcomissió ajudant a muntar l'elecció en 2019, treballant mà a mà amb l'equip de Chicky Sánchez. A ella li estic molt agraït per haver confiat en mi per a formar part d'aqueixos mesos d'assajos i convivència que recorde amb moltíssim afecte. Després va arribar la pandèmia i l'exercici 2020 es va acabar allargant fins a juny de 2022.

Al febrer d'aqueix mateix any nostra Jennie, que en aqueix just moment era Bellesa, ens deixava. Va ser un dels moments més durs per a tots aquells que vam tindre el plaer de conéixer-la. Ella sempre serà la persona que va canviar la meua vida amb un missatge en Instagram.

El juliol de 2022 vaig passar a formar part de la meua actual comissió per a assumir la delegació artística. Recorde que vaig parlar amb Jessica, a la qual molts coneixereu com a la presentadora del programa Som Festa, i com que no tenien delegat artístic i es tractava de la foguera del barri en el qual visc, no ho vaig dubtar ni un moment.

En Via Parc-Vistahermosa es troba un Miguel més madur, al qual els infantils criden Miki perquè "el nom mola més”, diuen. La meua comissió és una foguera jove, que l'any vinent compleix quinze anys des de la seua fundació. La formem persones que ens agrada estar maquinant noves idees durant tot l’any. Això sí, amb una cervesa pel mig. De fet, aquest és el primer any que aconseguim un càrrec de foc. Sempre estic desitjant que arribe el divendres de vesprada per a anar al racó a assajar, sopar o fer qualsevol activitat. La il·lusió i les ganes d'aqueixos xiquets i xiquetes que venen a assajar em fa veure la festa de la forma més bonica que conec. Fa, si fa no fa, uns mesos, guanyem el primer premi del certamen artístic. Va ser un dia que mai oblidaré, i en què vaig ser la persona més feliç del món només de veure com de contents que estaven els meus xiquets i no tant xiquets.

M'encantaria que, si en el futur tinc una filla o un fill, gaudira de les fogueres com les gaudisc jo, i que això siga una flama que perdure en el temps i no s'apague mai. I és que hui visc la festa com millor sé fer-ho, sense oblidar d'on vinc i esperant viure mil experiències més en aquest meravellós món anomenat Fogueres de Sant Joan.